| dbo:abstract
|
- Tahmasp I (22 de febrer de 1514-14 de maig de 1576) va ser un xa de Pèrsia de la dinastia safàvida. En persa: شاه تهماسب یکم. Era fill d'Ismaïl I de Pèrsia i Shah-Begi Khanum de la tribu turcmana dels mawsillu; va succeir al seu pare al morir aquest el 23 de maig de 1524 i va tenir el regnat més llarg que qualsevol altre membre de la dinastia safàvida. Durant la seva infància va ser feble i va caure sota el control dels kizilbaixis, els guerrers turcmans que formaven la columna vertebral del poder safàvida; des del 1515 estava sota el control del kizilbaixi Amir Khan Turkman que era el seu atabeg. Al pujat al tron el control el tenia Diw Sultan Rumlu que havia estat nomenat com atabeg i amir al-umara pel testament del xa difunt. Això va provocar una guerra civil i els caps kizilbaixis van lluitar entre ells pel dret a ser atabegs de Tahmasp. Aquest no es va poder imposar fins al 1533. Aquest període fou aprofitat pels uzbeks del notable kan Abu-l-Ghazi Ubaid Al·là i altres uzbeks, per atacar el Khurasan: El 1524 Ubayd Allah (Ubaid Al·là) de Kermineh i Miankal va creuar altre cop l'Oxus i va entrar al Khurasan. El governador Durmish Khan Shamlu, es va fer fort a Herat on els uzbeks el van assetjar uns quants mesos però finalment es van retirar. Durmish Khan va morir el 1524 i el governador de Meshed va morir també en una lluita civil, cosa que va provocar confusió entre els amirs de Khurasan i el 1525 Ubayd Allah (Ubaid Al·là) va tornar a creuar l'Oxus a Charjui, i va ocupar Merv, on deu o quinze mil camperols van ser assassinats; va passar a Sarakhs on va trobar a trenta o quaranta kizilbaixis que refusaven rendir la plaça, però una part dels habitants, dividits en les seves lleialtats, va obrir les portes als uzbeks i els soldats perses van ser executats. Llavors van avançar cap a Meshed, ciutat sagrada dels xiïtes, poc defensada, que es va rendir després d'un setge de 8 mesos; tot i els termes de la capitulació, tots els homes de la ciutat foren executats i les dones venudes com esclaves. Al mateix temps, Abu Said Khan, fill de Kotxkunju, atacava Herat, però fou rebutjat. Un altre contingent uzbek sota Kara Kitin, va assetjar Balkh, que romania en mans perses; alguns oficials de Baber, al servei del perses, es van passar als uzbeks que van capturar la ciutat; després van fer un atac als propis dominis de Baber, sotmetent Ibak, Sarabagh, i Khuram, places situades a la vall del riu Khulm, mentre la guarnició de Ghuri, a la riba del riu Ghuri, espantada per la caiguda de Balkh, es va rendir igualment (1525). Després de capturar Meshed i Tus, Ubayd Allah (Ubaid Al·là) va avançar i va assegurar Astarabad, on va deixar al seu fill Abd al-Aziz, com a governador, i ell mateix va marxar cap a Balkh. El perses van rebre reforços importants des de l'Azerbaidjan, i Abd al-Aziz es va retirar i es va reunir amb el seu pare; les seves forces combinades van infligir als perses una severa derrota a Bistam que altre cop va posar Astarabad a les seves mans; ara en fou nomenat governador Renish o Zinish Bahadur Khan, i Ubayd Allah (Ubaid Al·là) va anar a passar l'hivern (125-1526) a Ghurian. El 1526 Ubayd Allah (Ubaid Al·là) va assetjar Herat, on el governador Husayn Khan Shamlu va resistir set mesos. Llavors van arribar notícies d'una derrota de Zinish Bahaduir Khan; aquest havia estat atacat pels governadors perses de Sabzawar i de la zona d'Astarabad, a Damghan, i encara que al començament havia hagut de cedir terreny va acabar obtenint la victòria i els dos comandants perses van morir a la lluita; però el xa Tahmasp I va marxar a la zona amb reforços (quaranta mil homes) i va aconseguir derrotar els uzbeks a Damghan, i Zinish va resultar mort; un segon destacament uzbek fou també derrotat i els perses van caure sobre Ubayd Allah (Ubaid Al·là) que estava assetjant Herat i va haver d'aixecar aquest setge i retirar-se cap a Merv. Allí va cridar als diversos prínceps uzbeks de Transoxiana a una reunió general, amb les seves forces militars. Kotxkunju Khan hi va anar des de Samarcanda amb els seus fills Abu Said Khan i Pulad Sultan, i amb els fills de Janibeg; Siyunish Khan hi va anar des de Taixkent; els fills d'Hamia Sultan i Mehdi Sultan des d'Hissar; i Kara Kitin Sultan des de Balkh. Es va reunir un gran exèrcit. Baber diu que eren 150.000, Mir Yahya Saifi parla de 121.000 i el Alim-arai Abasi de 80,000 veterans sense comptar altres tropes; era l'exèrcit més gran que creuava l'Oxus des del temps de Genguis Khan; els perses només eren 40.000 però veterans i disciplinats a l'estil turc, i havent servit durament contra els otomans; comptaven també amb dos mil artillers i sis mil mosqueters, i en canvi els uzbeks només tenien com armament les seves primitives armes (sabres i arcs). Tahmasp I va agafar posicions a Jam, en el camí d'Herat; els uzbeks ho van interpretar com signe de debilitat i van avançar per atacar Meshed; mentre l'exèrcit principal s'establia a aquesta ciutat, vint mil homes van anar a recórrer la rodalia del campament enemic per impedir a qualsevol sortir d'un perímetre fixat; el xoc es va produir el 25 de setembre de 1528 a Jam. La millor organització i la superioritat tècnica dels perses els hi va assegurar la victòria i els uzbeks van patir una carnisseria. Kutxkunju i Ubayd Allah (Ubaid Al·là) van poder fugir però el segon va resultar ferit. Janibeg, que havia perseguit a les tropes perses de les ales que havien fugit, va retornar de nit al campament pensant que estava ocupat pels seus i va anar a parar al mig de les forces de Tahmasp, i va perdre un nombre d'homes encara que va poder escapar. Tahmasp no va tardar a haver de dirigir la seva atenció a la part occidental del seu regne contra els otomans; va nomenar virrei del Khurasan al seu germà Bahram Mirza i es va retirar i llavors els uzbeks van tornar (1530) dirigits com abans per Ubaid Al·là, però ara ja amb Abu-Saïd com a khakan, el qual no va donar suport a la iniciativa; Ubaid Al·là es va presentar a Meshed que fou assetjada per dos mesos; llavors va anar a Herat que va assetjar set mesos; Herat va capitular; els xiïtes van patir revenges pels seus actes contra sunnites. L'any següent (1531) va avançar cap a Farra, que va atacar però finalment es va haver de retirar després d'un curt setge quan va saber que els perses anaven cap allí amb moltes forces; Ubaid Al·là era a Herat, i va cridar als amirs uzbeks per ajudar-lo, però Abu-Saïd va refusar anar a combatre al seu costat. Finalment va evacuar Herat i es va retirar fins a Merv. A meitat del 1532, dirigits també per Ubaid Al·là, elz uzbeks van tornar al Khurasan. Ubaid Al·là va marxar a Herat, el seu fill Abd al-Aziz a Meshed, Kamishi-Oghlan (conegut com, el "Noi dels arbusts") a Astarabad i Khankeldi Bahadur a Sabzawar. El país fou assolat durant un any i mig. Es van emetre monedes amb el nom d'Abu-Saïd a Mashad, Sabzawar i Torbat. Ubaid Al·là va assetjar Herat però Abu-Saïd no va enviar tropes i únicament un ataliq encarregat de convèncer els habitants de rendir-se; una gran fam va afectar a la ciutat i es van haver menjar aliments podrits i carn de gossos i gats; la ciutat va oferir la rendició a canvi de la retirada a un o dos dies de marxa, perquè la guarnició i els habitants que volguessin poguessin sortir sense ser molestats; però això fou refusat, ja que Ubeidal·là volia que desfilessin davant les seves tendes; per tant el setge va seguir. Mentre Tahmasp va aplanar la revolta a l'Azerbaidjan i va sortir cap a Herat a marxes forçades. Un contingent va derrotar els uzbeks a Astarabad i va matar als presoners; cinc-cents caps foren enviats als assetjants d'Herat. Els uzbeks de Sabzawar es van retirar lluitant cap a Nishapur i després cap a Meshed. Abd al-Aziz va sortir d'aquesta plaça amb 700 homes per anar a ajudar el seu pare a Herat però Ubaid Al·là no es va atrevir a enfrontar als perses (tot i que molt caps uzbeks volien lliurar batalla) i es va retirar cap a Bukharà. Durant dos anys Khurasan va quedar lliure dels atacs uzbeks amb Sam Mirza, germà de Tahmasp I, com a virrey. El 1533 Tahmasp va suprimir de fet el càrrec d'amir al-umara (comandant suprem de les tropes); al seu lloc apareix el títol "kurxibaixi". També el títol wakil, amb autoritat política i religiosa, deixa d'esmentar-se. Abans de 1533 va augmentar la tensió amb els otomans dirigits pel sultà Solimà el Magnífic. Hi va haver dos esdeveniments concrets que van precipitar l'increment de la tensió: en primer lloc el Tahmasp I va fer assassinar al governant de Bagdad, lleial a Solimà, i que fou reemplaçat per un partidari del xa. En segon lloc, el governador de Bidlis havia jurat fidelitat als safàvides. El 1533, Solimà va ordenar al seu gran visir Pargalı İbrahim Pasha que liderés un exèrcit que va recuperar Bidlis i va ocupar Tabriz sense topar amb cap resistència. Després d'unir-se a Ibrahim el 1534, Solimà va avançar cap a l'interior de Pèrsia, on es va trobar que el xa sacrificava el territori abans d'enfrontar-se en combat, fet que portava com a conseqüència un afebliment de les hosts otomanes, ja que havien de creuar unes regions molt dures i cada vegada més lluny de les seves bases i dels subministraments. L'any següent, Solimà i Ibrahim van fer una gran entrada a Bagdad, ciutat que va restar sota el seu comandant, fet que va consolidar al sultà com a líder del món islàmic i legítim successor dels califes abàssides. El 1535 va augmentar el poder del wazir sent el primer Kadi Djahan Kazwiní nomenat aquest any i va ocupar el càrrec fins al 1550/1551. El 1535 Sam Mirza va atacar Kandahar i Ubaid Al·laà va considerar un bon moment per renovar els seus atacs. Sis mil uzbeks van entrar al nord de Khurasan però foren derrotats per Sufyan Khalifa, governador de Meshed. Més a l'est els uzbeks van atacar Ghardjistan. Sultan Shamlu que governava a Herat en absència de Sam Mirza, va sortir a buscar a aquest amb un exèrcit mal equipat i fou atacat patint una derrota completa; després d'això la població d'Herat va cridar en ajut a Sufyan Khalifa. Encara que aquests atacs eren simples ràtzies, van encoratjar a Ubaid Al·là que al següent any va creuar l'Oxus amb un gran exèrcit i va atacar Meshed. Sufyan va marxar a correcuita d'Herat; va actuar com menyspreant l'enemic i va prometre estar aviat a la ciutat santa dels xiïtes i enviar la pell d'Ubaid Al·là al xa. Va sortir d'Herat amb només tres mil cavallers; va omplir bosses de fenc i no en va deixar pels uzbeks, i no va deixar ni una herba a l'entorn de Meshed per privar d'aliment als seus cavalls; va derrotar el primer contingent uzbek que se li va presentar però en acostar-se a la ciutat es va veure obligat a refugiar-se en una vella ruïna on es va defensar obstinadament durant uns quants dies, menjant la carn dels seus cavalls, però finalment fou capturat i executat. El subgovernador que Sufyan havia deixat a Herat va tenir un comportament tant opressiu que una part de la ciutat va cridar als uzbeks. Ubaid Al·là hi va anar i va assetjar la plaça durant cinc mesos en què els habitants van patir greument; finalment 300 uzbeks van poder entrar al bastió segurament per una traïció, i la ciutat fou ocupada; la guarnició es va retirar a la fortalesa d'Ekhtiar al-Din. La ciutat fou saquejada i la ciutadella es va rendir després amb la condició de poder abandonar el fort amb les seves pertinences però quan van sortir foren despullats i enviats a Bukharà i molts van morir pel camí. Ubaid Al·là va conservar Herat durant quatre mesos en els quals va perseguir als xiïtes severament. Quan Tahmasp I va poder va anar en socors de la ciutat i encara que Ubaid Al·là volia resistir, els altres caps uzbeks van optar per la retirada i encara que era hivern van retornar a Bukharà; Tahmasp I va recuperar Herat sense oposició. Ubaid Al·là encara hauria fet dues o tres ràtzies més al Khurasan però cap d'importància. Ubaid Al·là va morir el 1540 i l'amenaça per aquest costat va perdre força però en canvi augmentava l'amenaça otomana a l'oest. Tractant de derrotar de manera definitiva al xa, Solimà es va embarcar en una segona campanya entre 1548 i 1549. Alguns caps kizilbaixis van donar suport als turcs i també el germà del xa, Alkas Mirza que aspirava al tron. Com a la vegada anterior, Tahmasp I, l'armament del qual era molt inferior, va evitar la confrontació amb l'exèrcit otomà i va procedir a retirar-se, exposant l'exèrcit otomà al dur hivern del Caucas. Solimà va abandonar la campanya amb les recompenses temporals de Tabriz i l'Azerbaidjan, la presència a la província de Van i alguns forts a Geòrgia. El 1553 va escometre la seva tercera i última campanya contra el xa. Després de perdre inicialment territoris a Erzurum davant del fill del xa, Solimà va contraatacar i va recuperar Erzurum, creuant l'Eufrates i devastant diverses zones de Pèrsia. L'exèrcit de Tahmasp va prosseguir la seva estratègia d'evitar als otomans fins que s'arribés a un estancament en el qual cap exèrcit podia guanyar. El 1554 es va signar la pau d'Amasya que tancava la guerra pel qual Solimà abandonaria les campanyes asiàtiques, retornant Tabriz però assegurant Bagdad, Mesopotàmia inferior, les desembocadures de l'Eufrates i el Tigris i part del Golf Pèrsic. Geòrgia quedava dividida en esferes d'influència El xa també va prometre cessar totes les incursions en territori otomà. La pau va durar per 30 anys, fins que durant el regnat del xa Muhammad Khodabanda. De Geòrgia el xa s'havia emportat nombrosos presoners cristians, principalment dones i nens (uns 30.000) i junts amb els presoners armenis i circassians del Caucas agafats en campanyes de xa al Caucas, van introduir un nou element ètnic al país, de manera que aviat formaran un grup amb força a l'administració i l'exèrcit. També és conegut per la recepció que va donar a l'emperador mogol Humayun, que va haver de fugir per una revolta, fet que es representa en una pintura a les parets del palau de safàvida de Chehel Sotoon. El xa li va donar asil amb honors a Herat (1544) des d'on l'emperador mogol va anar a Kazwin via Mashad, Nishapur i Sabzawar; de Kazwin es va anar a trobar amb el xa al seu campament l'agost de 1544; Humayun va donar al xa el seu gran diamant i va signar uns papers assegurant que era xiïta; va restar amb el xa dos mesos i mig; finalment el xa li cedir un exèrcit de dotze mil homes per recuperar el seu tron; va visitar Tabriz i Arbabil abans de retornar a Mashad (desembre de 1544). El març de 1545 es va presentar a Kandahar i va començar la seva recuperació del poder. El 1574 va ser afectat per unes febres (probablement tifoides) durant un parell de mesos cosa que va provocar que les princeses georgianes i circassianes de la cort intriguessin per assegurar la successió per un dels seus fills. Tahmasp es va recuperar i no va morir fins al 14 de maig de 1576. Es diu a vegades que fou enverinat i hi ha diverses versions del fet però sembla que el metge fou acusat del fet amb intenció o per accident. Va deixar tretze fills (Muhammad Khodabanda, Ismail II, Haydar Shah, Sulayman, Mustafà, Junayd, Mahmud, Iman Kuli, Ali, Ahmad, Murad, Zayn al.Abidin i Musa) i tretze filles (de les que només es coneix el nom de 8), i el va succeir Haydar Shah, fill d'una dona georgiana. Un dels èxits més duradors Shah Tahmasp va ser el seu foment de la indústria de la catifa, possiblement una resposta als efectes econòmics de la interrupció de la Ruta de la Seda del comerç durant les guerres amb els otomans. (ca)
- Zillulláh Abú-l-Muzaffar Abú-l-Fath Sultán Šáh Tahmásp ibn Šáh Ismá‘íl as-Safáví al-Husajní al-Músáví Bahadur Chán, obvykle uváděný jako Tahmásp I. (persky طهماسب ; 3. března 1513 – 14. května 1576 Kazvín), byl perský šáh z dynastie Safíovců panující v letech 1524–1576. Byl synem zakladatele safíovské říše Ismá‘íla I. (vládl 1501–1524) a jeho druhé ženy († 1540). Tahmásp I. měl třináct synů a osm dcer, synové Ismá‘íl Mírzá a Muhammad Mírán Mírzá dosedli později na perský trůn. (cs)
- Abul-Fath Tahmasp I. (persisch und aserbaidschanisch طهماسب, DMG Ṭahmāseb [tæhˈmɔːseb], Abu’l-Fatḥ Ṭahmāsp; * 22. Februar 1514 in Šāh-Ābād bei Isfahan; † 14. Mai 1576 in Qazvin) war ein iranischer Regent. Er war Schah von Persien und wurde im Jahre 1524 im Alter von nur 10 Jahren als Nachfolger seines Vaters, Ismail I. (1501–1524), zum zweiten Schah der Safawidendynastie gekrönt. Die Amtszeit Tahmasps I. war von heftigen innen- und außenpolitischen Umbrüchen gekennzeichnet: Unmittelbar nach dem Tode Ismails übernahmen die Kizilbasch die Kontrolle im Staat, innerhalb der verschiedenen turkomanischen Stämme brachen Rivalitäten aus; im Jahre 1526 kam es zum Bürgerkrieg. In dieser Zeit lag die wahre Macht im Staate in der Hand der Kizilbasch, deren Herrschaft Tahmasp jedoch 1533 durch die Hinrichtung Husayn Khans endgültig brechen konnte. Die Phase der innenpolitischen Unruhen hatte ein tiefes Vordringen der Osmanen im Westen sowie der Usbeken im Osten auf safawidisches Territorium ermöglicht. Während der 52-jährigen Amtszeit Tahmasps I. kam es zu zahlreichen osmanischen Attacken unter Sultan Süleyman I., im Jahre 1555 konnte jedoch der vereinbart werden, der eine 30-jährige Friedensperiode einläutete. Zwischen 1540 und 1553 unternahmen die Safawiden vier Kampagnen in den Kaukasus, den ständigen Zankapfel zwischen beiden Reichen. Georgische, tscherkessische und armenische Kriegsgefangene wurden in großer Zahl nach Persien verbracht, wo man sich deren kaufmännische und handwerkliche Fertigkeiten zu Nutze machte. Dieser Bevölkerungstransfer bewirkte u. a. eine beträchtliche Veränderung der bisher (zwischen turkstämmigen und iranstämmigen Elementen) tiefgespaltenen safawidischen Gesellschaft. Schah Tahmasp I. starb am 14. Mai 1576. Er galt als sehr religiöser Mensch, doch ebenso als geizig und habsüchtig. Unter seiner Herrschaft wurde die safawidische Hauptstadt von Täbris nach Qazvin transferiert. Dort nahm er seinen Regierungssitz im Pavillon Tschehel Sotun. (de)
- طهماسب الأول (فارسية:شاه تهماسب یکم) هو أحد شاهات إيران الصفويين الأقوياء كان خلفاً لأبيه إسماعيل الأول ولد في 22 فبراير/شباط عام 1514م وتوفي في 14 أيار/مايو عام 1576م كانت والدته تدعى شاه-بيكي خانم وهي تركمانية الأصل. خلال فترة طفولته كان تحت سيطرة رجال القزلباش حيث أنه خلف والده عندما كان عمره 10 سنوات إلا أنه استعاد سيطرة الشاه خلال مرحلة الشباب.خلال فترة حكمه تعرضت الدولة الصفوية إلى العديد من الأخطار الخارجية وخصوصاً من قبل العثمانيين في الغرب والأوزبك في الشرق. هزم طهماسب الأوزبك لكنه خسر تبريز وبغداد بعد أن احتلهما العثمانيون خلال فترة حكمه لكنه استطاع ببراعة وذكاء الثبات والتوسع في حكمه لاحقا وصد العديد من الهجمات العثمانية التي أوقعت في جيوش العثمانيين خسائر فادحة خلال دخولها الأراضي الصفوية واصطدامها ببراعة خطط طهماسب في صد تلك الهجمات بالتكتيك ودون الالتقاء المباشر حيث اعتمد مبدأ الأرض المحروقة لمواجهة الجيوش العثمانية الجرارةففي عام 1534 قاد سليمان العثماني حملة كبيرة بجيش يقدر عدده بـ 200,000 مقاتل و300 مدفعية ضد طهماسب الذي لم يكن يملك إلا 7000 مقاتل فتجنب طهماسب الاصطدام بالجيش العثماني وخسر تبريز مؤقتا واعتمد سياسة الأرض المحروقة لمواجهة الجيش العثماني الذي اضطر لعبور جبال زاكروس وأدت سياسة الأرض المحروقة هذه إلى مقتل 30,000 مقاتل عثماني مما اضطر السلطان سليمان إلغاء حملته.لاحقا حاول السلطان سليمان استغلال خيانة (القاص ميرزا) لأخيه الشاه طهماسب فلجأ القاص ميرزا إلى العثمانيين وأقنعهم بمهاجمة أخيه طهماسب وحصول انتفاضة ضد طهماسب بمجرد دخولهم بلاد فارس فقاد القاص ميرزا عام 1548 إلى جانب العثمانيين جيشا جرارا نحو أخيه طهماسب الصفوي الذي واجههم ببراعته وسياسة الأرض المحروقة مرة أخرى وفوجيء القاص ميرزا بأن المواطنين في أصفهان وشيراز منعوه من الدخول بدل أن يرحبوا به مما اضطر العثمانيين للتراجع نحو بغداد وترك القاص ميرزا وراءهم ليسقط بيد أخيه طهماسب ويمضي حياته الباقية في السجن.خلال الحملة العثمانية النهائية ضد الصفويين عام 1553 أخذ طهماسب بزمام المبادرة مندفعا داخل الأراضي العثمانية مسقطا إسكندر باشا ومسيطرا على مدينة أرضروم التركية، وليس ذلك فحسب بل ألقى طهماسب القبض على (سنان بيك) أحد أبرز مساعدي السلطان العثماني.مما اضطر العثمانيين لتوقيع معاهدة صلح مع الصفويين سميت معاهدة أماسيا نسبة إلى مدينة أماسيا عام 1555م والتي استمرت لمدة 30 عاماً حددت بموجبها حدود الإمبراطوريتين وأوقفت الصراع المسلح بينهما. فأُتيح لطهماسب توسيع حكمه فقاد حملات ناجحة أدت إلى توسيع الأراضي الصفوية وضم العديد من الأراضي القوقازية بما فيها أرمينيا وجورجيا وقرقيزيا إلى الإمبراطورية الصفوية. (ar)
- Tahmasp I (en persa: شاه تهماسپ یکم) (Isfahán, 22 de febrero de 1514 – Qazvín, 14 de mayo de 1576) fue un influyente Sah de la dinastía safávida. Su reinado, que fue el más largo de todos los soberanos de su dinastía, estuvo marcado por la continua guerra con el Imperio Otomano y el gasto de los recursos del Imperio. El comienzo de su reinado comenzó con disputas entre los jefes tribales Qizilbash por ser los regentes de Tahmasp, quien solo tenía 10 años cuando llegó al trono. Sin embargo, Tahmasp supo reafirmar su poder cuando llegó a la adultez y comenzó a modernizar el Imperio Safávida introduciendo elementos europeos a la sociedad iraní de aquella época. Entre las medidas introducidas estuvo la maximización de las capas sociales y una redistribución de la administración real. Las disputas fronterizas con los otomanos por un lado y con los uzbekos por otro marcaron el reinado de Tahmasp como una época de mucho menor progreso de lo que habría podido ser, ya que Tahmasp tuvo que gastar grandes cantidades de oro para mantener la resistencia militar contra los otomanos en la guerra que estuvo en vigor durante 24 años, hasta que firmó la paz de Amasya, a la que siguieron 30 años de paz que permitieron a Tahmasp volver a centrarse en la modernización del Imperio y en potenciar su escasa industria. (es)
- Tahmasp atau Tahmasb I (bahasa Persia: شاه تهماسب یکم)(22 Februari 1514 – 14 Mei 1576) adalah Shah Iran dari Dinasti Safawiyah. Ia merupakan penguasa Safawiyah dengan masa kekuasaan terpanjang. Tahmasp adalah putra dari Ismail I dan Shah-Begi Khanum (dikenal dengan gelar ) dari suku Turcoman. Ia naik takhta saat berusia sepuluh tahun pada tahun 1524 dan berada di bawah kendali Qizilbash, suku Turkik yang merupakan tulang belakang kekuasaan Safawiyah. Pemimpin Qizilbash bersaing satu sama lain untuk memperebutkan posisi wali Tahmasp. Namun, begitu dewasa, Tahmasp mampu merebut kembali kekuasaan. Masa kekuasaannya diancam oleh negara lain, terutama oleh Utsmaniyah dan Uzbek. Namun, pada tahun 1555, ia memperbaiki hubungan dengan Utsmaniyah melalui Perdamaian Amasya. Perdamaian ini berlangsung selama 30 tahun, hingga dilanggar pada masa Shah Mohammed Khodabanda. Salah satu pencapaian Tahmasp adalah dukungannya terhadap industri karpet Persia dalam skala nasional, yang kemungkinan untuk mengurangi dampak gangguan terhadap perdagangan di Jalur Sutra selama perang melawan Utsmaniyah. (in)
- Tahmasp I (Persian: طهماسب, romanized: Ṭahmāsb or تهماسب Tahmâsb; 22 February 1514 – 14 May 1576) was the second shah of Safavid Iran from 1524 to 1576. He was the eldest son of Ismail I and his principal consort, Tajlu Khanum. Ascending the throne after the death of his father on 23 May 1524, the first years of Tahmasp's reign were marked by civil wars between the Qizilbash leaders until 1532, when he asserted his authority and began an absolute monarchy. He soon faced a long-lasting war with the Ottoman Empire, which was divided into three phases. The Ottoman sultan, Suleiman the Magnificent, tried to install his own candidates on the Safavid throne. The war ended with the Peace of Amasya in 1555, with the Ottomans gaining sovereignty over Iraq, much of Kurdistan, and western Georgia. Tahmasp also had conflicts with the Uzbeks of Bukhara over Khorasan, with them repeatedly raiding Herat. In 1528, at the age of fourteen, he defeated the Uzbeks in the by using artillery, unknown to the other side. Tahmasp was a patron of the arts and was an accomplished painter himself. He built a royal house of arts for painters, calligraphers and poets. Later in his reign, he came to despise poets, shunning many and exiling them to the Mughal court of India. Tahmasp is known for his religious piety and fervent zealotry for the Shia branch of Islam. He bestowed many privileges on the clergy and allowed them to participate in legal and administrative matters. In 1544 he demanded that the fugitive Mughal emperor Humayun convert to Shi'ism in return for military assistance to reclaim his throne in India. Nevertheless, Tahmasp still negotiated alliances with the Christian powers of the Republic of Venice and the Habsburg monarchy who were also rivals of the Ottoman Empire. His succession was disputed before his death. When Tahmasp died on 14 May 1576, a civil war followed, leading to the death of most of the royal family. Tahmasp's reign of nearly fifty-two years was the longest of any member of the Safavid dynasty. Although contemporary Western accounts were critical, modern historians describe him as a courageous and able commander who maintained and expanded his father's empire. His reign saw a shift in the Safavid ideological policy; he ended the worshipping of his father as the Messiah by the Turkoman Qizilbash tribes and instead established a public image of a pious and orthodox Shia king. He started a long process followed by his successors to end the Qizilbash influence on Safavid politics, replacing them with the newly-introduced 'third force' containing Islamised Georgians and Armenians. (en)
- Scià Tahmāsp I (in persiano شاه تهماسب یکم; negli antichi testi in italiano: Tamas; Shahabad, 22 febbraio 1514 – Qazvin, 25 maggio 1576) è stato un sovrano persiano della dinastia safavide rimasto al potere dal 1524 e fino alla sua morte. Subentrato al padre Ismāʿīl, il suo regno fu caratterizzato da guerre continue a Occidente contro i Turchi ottomani e a Oriente contro gli Usbechi. Tahmāsp I era il figlio maggiore di Ismāʿīl e della sua consorte principale, Tajlu Khanum. Una volta salito al trono, dovette in primis occuparsi delle guerre civili in corso tra i principali esponenti dei kizilbash fino al 1532, quando riuscì ad affermare la sua autorità e a inaugurare una monarchia assoluta. Poco dopo fu coinvolto in un conflitto che si sarebbe protratto a lungo con l'Impero ottomano, la guerra ottomano-safavide del 1532-1555, la quale può essere cronologicamente suddivisa in tre fasi. In quel ventennio circa il sultano ottomano, Solimano il Magnifico, cercò di installare sul trono safavide dei candidati rivali di Tahmasp. La guerra terminò con la pace di Amasya nel 1555, con gli ottomani che ottennero la sovranità sull'Iraq, su gran parte del Kurdistan e sulla Georgia occidentale. Tahmasp si scontrò anche con gli Usbechi del Khanato di Bukhara per il possesso del Grande Khorasan; durante questo periodo, gli Usbechi razziarono ripetutamente Herat. Nel 1528, all'età di quattordici anni, sconfisse gli Usbechi nella battaglia di Jam sfruttando l'artiglieria, sconosciuta all'altra fazione impegnata nello scontro. Tahmasp patrocinò a più riprese gli artisti ed egli stesso si dimostrò un discreto pittore. Egli costruì degli alloggi specifici nel palazzo reale riservati a pittori, calligrafi e poeti. In una fase intermedia del suo regno, invertì la sua tendenza e cominciò a disprezzare i poeti, allontanandone molti ed esiliandoli alla corte dell'Impero Moghul. Tahmasp si distinse per la sua devozione religiosa e il fervente zelo per il ramo sciita dell'Islam. Egli conferì molti privilegi al clero e permise loro di rivestire incarichi di spessore in ambito giuridico e amministrativo. Nel 1544, chiese all'esiliato imperatore Mughal Humayun di convertirsi allo sciismo in cambio dell'assistenza militare per reclamare il suo trono in India. Il nitido orientamento religioso di Tahmasp non gli impedì di intrattenere delle relazioni bilaterali con delle potenze cristiane, specie la Repubblica di Venezia e la Monarchia asburgica, che erano altresì rivali dell'Impero ottomano. La sua successione fu contestata prima della sua dipartita. Quando Tahmasp morì il 14 maggio 1576, seguì una guerra civile che coincise con l'eccidio della maggior parte dei membri della famiglia reale. Il regno di Tahmasp, durato quasi cinquantadue anni, fu il più lungo rispetto a quello di qualsiasi altro discendente della dinastia safavide. Sebbene i resoconti occidentali contemporanei fossero abbastanza critici sulla sua figura, gli storici moderni lo descrivono come un comandante coraggioso e abile che mantenne ed espanse l'impero di suo padre. La sua parentesi al potere coincise con un cambio di rotta nella politica ideologica safavide; mentre il suo genitore si era proposto come Mahdi (Messia) agli occhi delle tribù turcomanne kizilbash, le quali per questo lo veneravano, Tahmasp conferì alla sua immagine pubblica un ritratto meno sacrale, dipingendosi semplicemente come un re sciita molto pio e ortodosso. Egli diede il via a un lungo processo, poi seguito dai suoi successori, volto a porre fine all'influenza dei kizilbash sulla politica safavide, sostituendoli con un "terzo ceto" di recente affermatasi sullo scenario politico, ovvero gruppi di cittadini georgiani e armeni islamizzati. (it)
- Tahmasp Ier (en persan : شاه تهماسپ یکم / Šâh Tahmâsp-e Yekom), né le 22 février 1514 et mort le 14 mai 1576, fils du chah Ismaïl Ier, est le deuxième chah de la dynastie des séfévides. Il règne sur la Perse entre 1524 et 1576. Peu connu, car régnant entre deux chah plus prestigieux que lui, il a cependant le mérite de parvenir à maintenir l'État fragile et récent créé par son père, en luttant contre les Ottomans à l'Ouest et contre les Chaybanides, à l'Est. C'est également au début de son règne (en 933 AH) que la majorité des zaïdites du Tabaristan se convertissent au chiisme duodécimain. (fr)
- 타흐마스프 1세(페르시아어: طهماسب Ṭahmāsp, 아제르바이잔어: Təhmasib 태흐마시브, 튀르키예어: Tahmasb; 1514년 2월 22일 ~ 1576년 5월 14일)는 사파비 왕조의 두번째 군주로, 그의 재위 기간은 52년으로 사파비 군주들 가운데 가장 긴 것이다(재위: 1524년5월 23일 ~ 1576년5월 14일). 샤 타흐마스프의 시대에 사파비 국가는 내·외부의 문제로 인해 두 개로 쪼개지거나 아예 사라질 위기에 있었다. 타흐마스프는 10살의 어린 나이에 재위에 올랐음에도, 사파비 제국이 분열되거나 멸망할 위기를 넘기는데 공헌하였다. 종교적으로는, 아버지 이스마일 1세의 정책을 이어 받아 시아파 이슬람의 전파에 힘썼다. (ko)
- Tahmasp I of Sjah Thamâsp I (Perzisch: شاه تهماسب یکم Azerbeidzjaans-Turks: Şah I Təhmasib) ( (nabij Isfahan), 22 februari 1514 – Qazvin, 14 mei 1576) was de tweede sjah van de Safawieden, een dynastie die lange tijd over het Perzische Rijk heerste. Tahmasp I regeerde over het rijk van 1524 tot 1576. Zijn voorganger was zijn vader, Ismail I, en zijn opvolger was Ismail II. Tahmasp I heerste van 1524 tot 1576. Hij was de zoon van Ismail I. De handelsreiziger Anthony Jenkinson ontmoette hem op zijn reis naar Perzië in 1561 in Qazvin, dat in die tijd de hoofdstad van Perzië was. De reiziger bracht hem veel geschenken, maar toen Tahmasp hoorde dat Jenkinson een christen was, was hij niet meer geïnteresseerd. Jenkinson had een slechte timing, Tahmasp had net een vriendschapsverdrag met de Ottomaanse Turken gesloten. Het Ottomaanse Rijk had vele Europese landen als vijand. Zijn opvolger was Ismail II, die regeerde vanaf 1576 tot 1578. Sjahansjahs van Perzië (Iran) (nl)
- Tahmasp I (lub Tahmasb I) (pers. شاه تهماسب یکم) (ur. 22 lutego 1514 – zm. 14 maja 1576) – szach Persji w latach 1524-1576, najdłużej panujący z dynastii Safawidów. Był synem Ismaila I i Turkmenki Szach-Begi Chanum (znanej też jako Tajlu Chanum). W okresie dzieciństwa, gdy był słaby, dostał się pod kontrolę , którzy byli podstawą potęgi Safawidów. Przywódcy Kyzyłbaszów walczyli ze sobą o prawo opieki nad nieletnim Tahmaspem. Po osiągnięciu wieku dorosłego Tahmasp zdołał odzyskać władzę i kontrolę nad Kyzyłbaszami. Jego panowanie naznaczone było zagrożeniami zewnętrznymi, przede wszystkim ze strony Imperium Osmańskiego i Uzbeków. W 1555 roku uregulował stosunki z Turcją na mocy pokoju zawartego w Amasya, który zakończył wojnę z Turcją 1532-1555. Pokój ten trwał przez 23 lata, a w przyszłości złamał go Szach perski Mohammad Chodabande. Znany jest również z pomocy jakiej udzielił zdetronizowanemu władcy Imperium Mogołów Humajunowi, którego wizerunek przedstawiony jest na malowidle ściennym w pałacu Safawidów Czehel Sotun. Jednym z największych osiągnięć Tahmaspa w końcowym okresie jego panowania był rozwój popieranego przez niego narodowego przemysłu produkującego perskie dywany jako reakcja na przerwanie prowadzenia handlu wzdłuż Jedwabnego Szlaku, co było skutkiem wojen z Turcją. (pl)
- タフマースブ1世（Tahmasb I, ペルシア語: شاه تهماسب یکم, 1514年3月3日 - 1576年5月14日）は、サファヴィー朝の第2代シャー（在位：1524年 - 1576年）。初代シャー・イスマーイール1世の息子で、即位直後と治世前期の内憂外患に苦しめられたが、多くの時間を費やして困難を切り抜け、サファヴィー朝の基盤を固めた。 (ja)
- Tamaspe I (em persa: طهماسب; romaniz.: Tahmasp, AFI: [tæhˈmɔːsb]; em azeri: I Təhmasib; 1513 — 14 de maio de 1576) foi influente xá do Império Safávida, sucessor de seu pai Ismail I (r. 1501–1524) e antecessor de (r. 1576–1577). (pt)
- Tamasp I, regerade i Persien åren 1524 - 1576, tillhörde den Safavidiska dynastin (sv)
- Тахмасп I, Шах Тахмасиб (перс. شاه تهماسب یکم; 3 марта 1514—1576) — второй шах Сефевидского государства. Старший сын Исмаила I, основателя династии Сефевидов. (ru)
- 塔赫馬斯普一世（波斯语：طهماسب ；1513年3月3日－1576年5月14日），伊朗萨非王朝的沙阿（国王）。1524年～1576年在位。 他是薩法維王朝第一位沙阿伊斯瑪儀一世之子，10岁继承王位，幼年时被奇茲爾巴什部落的首领们所控制。他在成人后不断与奇茲爾巴什人作斗争，抑制他们的一切企图，使波斯的中央集权得到加强。 塔赫馬斯普一世于1538年兼并，又于1551年把舍基并入波斯。1544年，他帮助印度莫卧儿皇帝胡马雍恢复帝位。太美斯普一世因此得到坎大哈作为回报。约在1548年，塔赫馬斯普一世把王朝的都城从大不里士迁至加兹温。 塔赫馬斯普一世在位时期，波斯连续不断地与奥斯曼帝國和乌兹别克汗国（后改名布哈拉汗国）互相攻战。在初期的中，奥斯曼帝國最终取得了今天相当于伊拉克的那片土地，塔赫馬斯普只好在1530年代與奧地利的哈布斯堡締結哈布斯堡-波斯同盟，共同在軍事上對抗奧斯曼帝國。1553年，塔赫馬斯普一世抵御了奥斯曼帝国蘇丹蘇萊曼一世的进攻。1555年，塔赫馬斯普一世与奥斯曼帝国缔结了和约。1565年，塔赫馬斯普一世取消关税。1576年死於加兹温。 (zh)
- Тахма́сп I (* 3 березня 1514, Ісфаган, Персія — †14 травня 1576, Казвін, Персія) — шахиншах Персії (1524-1576) з династії Сефевідів, син Ісмаїла I. (uk)
|
| rdfs:comment
|
- Zillulláh Abú-l-Muzaffar Abú-l-Fath Sultán Šáh Tahmásp ibn Šáh Ismá‘íl as-Safáví al-Husajní al-Músáví Bahadur Chán, obvykle uváděný jako Tahmásp I. (persky طهماسب ; 3. března 1513 – 14. května 1576 Kazvín), byl perský šáh z dynastie Safíovců panující v letech 1524–1576. Byl synem zakladatele safíovské říše Ismá‘íla I. (vládl 1501–1524) a jeho druhé ženy († 1540). Tahmásp I. měl třináct synů a osm dcer, synové Ismá‘íl Mírzá a Muhammad Mírán Mírzá dosedli později na perský trůn. (cs)
- Tahmasp Ier (en persan : شاه تهماسپ یکم / Šâh Tahmâsp-e Yekom), né le 22 février 1514 et mort le 14 mai 1576, fils du chah Ismaïl Ier, est le deuxième chah de la dynastie des séfévides. Il règne sur la Perse entre 1524 et 1576. Peu connu, car régnant entre deux chah plus prestigieux que lui, il a cependant le mérite de parvenir à maintenir l'État fragile et récent créé par son père, en luttant contre les Ottomans à l'Ouest et contre les Chaybanides, à l'Est. C'est également au début de son règne (en 933 AH) que la majorité des zaïdites du Tabaristan se convertissent au chiisme duodécimain. (fr)
- 타흐마스프 1세(페르시아어: طهماسب Ṭahmāsp, 아제르바이잔어: Təhmasib 태흐마시브, 튀르키예어: Tahmasb; 1514년 2월 22일 ~ 1576년 5월 14일)는 사파비 왕조의 두번째 군주로, 그의 재위 기간은 52년으로 사파비 군주들 가운데 가장 긴 것이다(재위: 1524년5월 23일 ~ 1576년5월 14일). 샤 타흐마스프의 시대에 사파비 국가는 내·외부의 문제로 인해 두 개로 쪼개지거나 아예 사라질 위기에 있었다. 타흐마스프는 10살의 어린 나이에 재위에 올랐음에도, 사파비 제국이 분열되거나 멸망할 위기를 넘기는데 공헌하였다. 종교적으로는, 아버지 이스마일 1세의 정책을 이어 받아 시아파 이슬람의 전파에 힘썼다. (ko)
- タフマースブ1世（Tahmasb I, ペルシア語: شاه تهماسب یکم, 1514年3月3日 - 1576年5月14日）は、サファヴィー朝の第2代シャー（在位：1524年 - 1576年）。初代シャー・イスマーイール1世の息子で、即位直後と治世前期の内憂外患に苦しめられたが、多くの時間を費やして困難を切り抜け、サファヴィー朝の基盤を固めた。 (ja)
- Tamaspe I (em persa: طهماسب; romaniz.: Tahmasp, AFI: [tæhˈmɔːsb]; em azeri: I Təhmasib; 1513 — 14 de maio de 1576) foi influente xá do Império Safávida, sucessor de seu pai Ismail I (r. 1501–1524) e antecessor de (r. 1576–1577). (pt)
- Tamasp I, regerade i Persien åren 1524 - 1576, tillhörde den Safavidiska dynastin (sv)
- Тахмасп I, Шах Тахмасиб (перс. شاه تهماسب یکم; 3 марта 1514—1576) — второй шах Сефевидского государства. Старший сын Исмаила I, основателя династии Сефевидов. (ru)
- 塔赫馬斯普一世（波斯语：طهماسب ；1513年3月3日－1576年5月14日），伊朗萨非王朝的沙阿（国王）。1524年～1576年在位。 他是薩法維王朝第一位沙阿伊斯瑪儀一世之子，10岁继承王位，幼年时被奇茲爾巴什部落的首领们所控制。他在成人后不断与奇茲爾巴什人作斗争，抑制他们的一切企图，使波斯的中央集权得到加强。 塔赫馬斯普一世于1538年兼并，又于1551年把舍基并入波斯。1544年，他帮助印度莫卧儿皇帝胡马雍恢复帝位。太美斯普一世因此得到坎大哈作为回报。约在1548年，塔赫馬斯普一世把王朝的都城从大不里士迁至加兹温。 塔赫馬斯普一世在位时期，波斯连续不断地与奥斯曼帝國和乌兹别克汗国（后改名布哈拉汗国）互相攻战。在初期的中，奥斯曼帝國最终取得了今天相当于伊拉克的那片土地，塔赫馬斯普只好在1530年代與奧地利的哈布斯堡締結哈布斯堡-波斯同盟，共同在軍事上對抗奧斯曼帝國。1553年，塔赫馬斯普一世抵御了奥斯曼帝国蘇丹蘇萊曼一世的进攻。1555年，塔赫馬斯普一世与奥斯曼帝国缔结了和约。1565年，塔赫馬斯普一世取消关税。1576年死於加兹温。 (zh)
- Тахма́сп I (* 3 березня 1514, Ісфаган, Персія — †14 травня 1576, Казвін, Персія) — шахиншах Персії (1524-1576) з династії Сефевідів, син Ісмаїла I. (uk)
- طهماسب الأول (فارسية:شاه تهماسب یکم) هو أحد شاهات إيران الصفويين الأقوياء كان خلفاً لأبيه إسماعيل الأول ولد في 22 فبراير/شباط عام 1514م وتوفي في 14 أيار/مايو عام 1576م كانت والدته تدعى شاه-بيكي خانم وهي تركمانية الأصل. خلال فترة طفولته كان تحت سيطرة رجال القزلباش حيث أنه خلف والده عندما كان عمره 10 سنوات إلا أنه استعاد سيطرة الشاه خلال مرحلة الشباب.خلال فترة حكمه تعرضت الدولة الصفوية إلى العديد من الأخطار الخارجية وخصوصاً من قبل العثمانيين في الغرب والأوزبك في الشرق. هزم طهماسب الأوزبك لكنه خسر تبريز وبغداد بعد أن احتلهما العثمانيون خلال فترة حكمه لكنه استطاع ببراعة وذكاء الثبات والتوسع في حكمه لاحقا وصد العديد من الهجمات العثمانية التي أوقعت في جيوش العثمانيين خسائر فادحة خلال دخولها الأراضي الصفوية واصطدامها ببراعة خطط طهماسب في صد تلك الهجمات بالتكتيك ودون الالتقاء المباشر حيث اعتمد مبد (ar)
- Tahmasp I (22 de febrer de 1514-14 de maig de 1576) va ser un xa de Pèrsia de la dinastia safàvida. En persa: شاه تهماسب یکم. Era fill d'Ismaïl I de Pèrsia i Shah-Begi Khanum de la tribu turcmana dels mawsillu; va succeir al seu pare al morir aquest el 23 de maig de 1524 i va tenir el regnat més llarg que qualsevol altre membre de la dinastia safàvida. Un dels èxits més duradors Shah Tahmasp va ser el seu foment de la indústria de la catifa, possiblement una resposta als efectes econòmics de la interrupció de la Ruta de la Seda del comerç durant les guerres amb els otomans. (ca)
- Abul-Fath Tahmasp I. (persisch und aserbaidschanisch طهماسب, DMG Ṭahmāseb [tæhˈmɔːseb], Abu’l-Fatḥ Ṭahmāsp; * 22. Februar 1514 in Šāh-Ābād bei Isfahan; † 14. Mai 1576 in Qazvin) war ein iranischer Regent. Er war Schah von Persien und wurde im Jahre 1524 im Alter von nur 10 Jahren als Nachfolger seines Vaters, Ismail I. (1501–1524), zum zweiten Schah der Safawidendynastie gekrönt. (de)
- Tahmasp I (en persa: شاه تهماسپ یکم) (Isfahán, 22 de febrero de 1514 – Qazvín, 14 de mayo de 1576) fue un influyente Sah de la dinastía safávida. Su reinado, que fue el más largo de todos los soberanos de su dinastía, estuvo marcado por la continua guerra con el Imperio Otomano y el gasto de los recursos del Imperio. (es)
- Tahmasp atau Tahmasb I (bahasa Persia: شاه تهماسب یکم)(22 Februari 1514 – 14 Mei 1576) adalah Shah Iran dari Dinasti Safawiyah. Ia merupakan penguasa Safawiyah dengan masa kekuasaan terpanjang. Tahmasp adalah putra dari Ismail I dan Shah-Begi Khanum (dikenal dengan gelar ) dari suku Turcoman. Masa kekuasaannya diancam oleh negara lain, terutama oleh Utsmaniyah dan Uzbek. Namun, pada tahun 1555, ia memperbaiki hubungan dengan Utsmaniyah melalui Perdamaian Amasya. Perdamaian ini berlangsung selama 30 tahun, hingga dilanggar pada masa Shah Mohammed Khodabanda. (in)
- Tahmasp I (Persian: طهماسب, romanized: Ṭahmāsb or تهماسب Tahmâsb; 22 February 1514 – 14 May 1576) was the second shah of Safavid Iran from 1524 to 1576. He was the eldest son of Ismail I and his principal consort, Tajlu Khanum. Ascending the throne after the death of his father on 23 May 1524, the first years of Tahmasp's reign were marked by civil wars between the Qizilbash leaders until 1532, when he asserted his authority and began an absolute monarchy. He soon faced a long-lasting war with the Ottoman Empire, which was divided into three phases. The Ottoman sultan, Suleiman the Magnificent, tried to install his own candidates on the Safavid throne. The war ended with the Peace of Amasya in 1555, with the Ottomans gaining sovereignty over Iraq, much of Kurdistan, and western Georgia. Ta (en)
- Scià Tahmāsp I (in persiano شاه تهماسب یکم; negli antichi testi in italiano: Tamas; Shahabad, 22 febbraio 1514 – Qazvin, 25 maggio 1576) è stato un sovrano persiano della dinastia safavide rimasto al potere dal 1524 e fino alla sua morte. Subentrato al padre Ismāʿīl, il suo regno fu caratterizzato da guerre continue a Occidente contro i Turchi ottomani e a Oriente contro gli Usbechi. (it)
- Tahmasp I (lub Tahmasb I) (pers. شاه تهماسب یکم) (ur. 22 lutego 1514 – zm. 14 maja 1576) – szach Persji w latach 1524-1576, najdłużej panujący z dynastii Safawidów. Był synem Ismaila I i Turkmenki Szach-Begi Chanum (znanej też jako Tajlu Chanum). W okresie dzieciństwa, gdy był słaby, dostał się pod kontrolę , którzy byli podstawą potęgi Safawidów. Przywódcy Kyzyłbaszów walczyli ze sobą o prawo opieki nad nieletnim Tahmaspem. Po osiągnięciu wieku dorosłego Tahmasp zdołał odzyskać władzę i kontrolę nad Kyzyłbaszami. (pl)
- Tahmasp I of Sjah Thamâsp I (Perzisch: شاه تهماسب یکم Azerbeidzjaans-Turks: Şah I Təhmasib) ( (nabij Isfahan), 22 februari 1514 – Qazvin, 14 mei 1576) was de tweede sjah van de Safawieden, een dynastie die lange tijd over het Perzische Rijk heerste. Tahmasp I regeerde over het rijk van 1524 tot 1576. Zijn voorganger was zijn vader, Ismail I, en zijn opvolger was Ismail II. Zijn opvolger was Ismail II, die regeerde vanaf 1576 tot 1578. Sjahansjahs van Perzië (Iran) (nl)
|
