| dbo:abstract
|
- الأبيقورية أو المذهب الأبيقوري (بالإنجليزية: Epicureanism) يُنسب إلى الفيلسوف اليوناني أبيقور (340 ق.م ـ 270 ق.م)، الذي أنشأه وقد ساد لستة قرون، وهو مذهب فلسفي مؤداه أن اللذة هي وحدها الخير الأسمى، والألم هو وحده الشر الأقصى، والمراد باللذة في هذا المذهب ـ بخلاف ما هو شائع ـ هو التحرر من الألم والاهتياج العاطفي. وقد أكد أبيقور أن هذه المتعة، لا تتمّ للمرء من طريق الانغماس في الملذات الحسيّة، بل بممارسة الفضيلة. ويقر اللذة الحسية لأن الإنسان كالحيوان يسعى إلى لذائذه بفطرته، ولكنه حوّل اللذة الحسية إلى مذهب في الزهد، فاللذة عنده تجمع بين الزهد والمنفعة، وقد دعا إلى الحياة السعيدة دون أن تستعبد الإنسان شهوته، وهو بذلك يؤثر اللذات العقلية والروحية في اللذات الجسمية والحسية. (ar)
- Epikureismus je filozofický směr založený cca v letech 310–306 př. n. l. na základě učení starověkého řeckého filozofa Epikúra (4.–3. st. př. n. l.), materialisty vycházejícího z Démokritova atomismu. Epikúrova matka byla vědma, která ho jako chlapce vodila do domů nemocných, a dala mu tak poznat drastické obrazy lidské bídy, zostřené temnotou pověr vyvěrajících z lidového náboženství. Proto bylo v dospělosti jedním z filozofových hlavních plánů osvobození člověka z tohoto nedobrovolného otroctví. Epikúros založil v Athénách školu, Zahradu Epikúrovu; proto jsou epikurejci někdy nazýváni „zahradními filozofy“. (cs)
- L'epicureisme és una doctrina creada per Epicur, la qual existí entre els segles iii aC i III dC. Generalment l'epicureisme és considerat com una escola hel·lènica. Se solen anomenar epicuris especialment, tant els seguidors d'Epicur del seu vivent, com els continuadors de l'escola fins que aquesta s'extingí. Ara, també es poden anomenar epicuris, fins a un cert punt, alguns escriptors de la posteritat i fins i tot de l'era moderna (l'exemple més remarcable potser n'és Marx). (Hom podria considerar com a predecessor de l'epicureisme Nausífanes, el mestre d'Epicur.). L'epicureisme, originàriament (tot i que Epicur fou sempre molt refractari a revelar les fonts en què basà la seva doctrina, fins al punt d'anomenar-se ell mateix "autodidacta"), es fonamenta en moltes de les filosofies anteriors (exceptada potser la platònica, que combat aferrissadament). Així, l'epicureisme recull sobretot l'atomisme de Demòcrit i la teoria del plaer d'Aristip, si bé responent a les crítiques de Plató i Aristòtil a ambdós sistemes. (També mostra ecos de la doctrina escèptica, d'Anaxàgores, dels filòsofs cínics i de l'estoïcisme. En general, Epicur feu un aplec d'idees sistemàtic i coherent, més que no pas original). L'epicureisme a part d'Epicur és poc original; tots els membres de l'escola epicúria, tant en vida d'Epicur com fins a la desaparició del "Jardí" (pseudònim que rebia l'escola epicúria), no sols expressen inequívocament molta admiració per la vida i doctrina del fundador de l'escola, sinó que segueixen prou o molt fidelment el seu pensament. Els deixebles més importants del vell savi del plaer són Diògenes d'Enoanda (un epicuri ric que, sorprenentment, deixà inscrites, en una paret d'un mercat de la ciutat d'Enoanda, unes inscripcions de gran dimensió amb doctrines epicúries), Filodem (un erudit respectable que deixà una biblioteca amb alguns textos epicuris, avui en dia parcialment conservada), Diògenes Laerci i Lucreci (sense comptar altres centenars de deixebles comuns i corrents, segurament, car la doctrina d'Epicur fou coneguda per tot Grècia i Itàlia, i fins arribà a Àsia i Egipte, restant sempre sota l'ombra de l'aleshores predominant estoïcisme). Lucreci, l'epicuri romà més important, qui visqué durant el segle i aC, escrigué una obra, "De la natura" ("De rerum natura"), en set llibres, que representa sens dubte el text més important de l'epicureisme fora d'Epicur. Els temes bàsics tractats per Lucreci són la constitució atòmica de l'univers, una teoria sobre la sensació empírica, la passió amorosa, una lloança de la persona i l'obra d'Epicur, els fenòmens de l'astronomia epicúria, i d'altres. Tanmateix, en contra de la creença popular, Lucreci no copia textualment Epicur, sinó que se'n desmarca en alguns aspectes, per exemple en la doctrina de la felicitat, car Lucreci elabora una teoria pessimista i dramàtica de la vida ("la passió amorosa, més poderosa que la voluntat, sempre roba a l'home la seva felicitat"), frontalment en contra de la serenitat inalterable de l'ànima que predicà Epicur (qui, per exemple, recomana: "no tinguis relacions sexuals durant la digestió, per tal de no perjudicar-la"). Diògenes Laerci fou un biògraf, que visqué en el darrer segle de l'epicureisme (segle iii). Un bon nombre de comentadors el consideren com epicuri (algun, però, el descriu com a neoplatònic, doctrina aleshores recent). D. Laerci, en la seva obra "Vida i opinions dels filòsofs il·lustres", dedica el llibre 10 i últim a textos epicuris. A aquest escriptor devem, sobretot la conservació de la Lletra a Meneceu i les Màximes Capitals (ambdós resums fets per D. Laerci sobre textos epicuris, avui perduts). Tanmateix, en el segle iv (segons el testimoni de Sant Agustí) han desaparegut totalment les escoles epicúries i els escrits d'Epicur romanen dispersos pel món antic, o bé en alguns fragments d'obres d'escriptors com Sèneca, Plutarc, etcètera... Tanmateix, gràcies a autors de l'humanisme (com ) i renaixentistes (com Pierre Gassendi) l'epicureisme es dona a conèixer per tot Europa. Baruch Spinoza i John Locke, per exemple, reconeixen la importància (tant del punt de vista històric com per una certa influència en els mateixos escrits) d'Epicur i Lucreci. Fins i tot hi ha ressonàncies (o tan sols mencions) de l'epicureisme en autors ja més contemporanis com Nietzsche, Friedrich Hegel, Marx i Auguste Comte. (ca)
- Der Epikureismus ist die philosophische Denkrichtung, die auf den Lehren des antiken griechischen Philosophen Epikur basiert. Sie entstand im ausgehenden 4. Jahrhundert v. Chr. und war bis ins 3. Jahrhundert in Griechenland und der römischen Welt verbreitet. (de)
- Epikurismo (floris -300 al 150) estis unu el la kvin ĉefaj skoloj de greka filozofio, kiu estis fondita de Epikuro el Ateno. Epikurismo floris de la 3-a jarcento a.K. al la 2-a jarcento post Kristo. En la tiama epoko, filozofio ne estis abstrakta, intelekta ludo de profesoroj aŭ saĝuloj, sed la vera gvidilo al vivo. Tial, kvankam epikurismo estas kosmologio, ĝi ĉefe estas etiko pri vivo. Ĝi estas materiisma (sed ne ateista) filozofio, bazita sur la tre fruaj supozoj de la atoma fiziko fare de Demokrito. (eo)
- El epicureísmo es un movimiento filosófico fundado alrededor del 307 a. C. basado en las enseñanzas del antiguo filósofo griego Epicuro de Samos, el cual fundó una escuela llamada "El Jardín" y cuyas ideas fueron seguidas por otros filósofos, llamados "epicúreos". El Jardín se hizo famoso por el cultivo de la amistad y por estar abierto a la participación de las mujeres, en contraste con lo habitual en la Academia fundada por Platón y en el Liceo de Aristóteles. De hecho, Epicuro se opuso a platónicos y peripatéticos, y sus enseñanzas quedaron recogidas en un conjunto de obras muy numerosas, según el testimonio de Diógenes Laercio, pero de las que ha llegado hasta nosotros una parte muy pequeña, compuesta esencialmente por fragmentos. Con todo, el pensamiento de Epicuro quedó inmortalizado en el poema latino La naturaleza de las cosas, de Tito Lucrecio Caro. Han sobrevivido pocos escritos de Epicuro. Sin embargo, hay testimonios independientes de sus ideas procedentes de sus discípulos posteriores. Mientras que el estoicismo tuvo un largo desarrollo, las doctrinas epicúreas quedaron fijadas por su fundador. Algunos estudiosos consideran que el poema épico De rerum natura (en latín: De la naturaleza de las cosas) de Lucrecio presenta en una obra unificada los argumentos y teorías centrales del epicureísmo. Muchos de los rollos desenterrados en la Villa de los Papiros en Herculano son textos epicúreos. Se cree que al menos algunos pertenecieron al filósofo epicúreo Filodemo de Gadara. Epicuro también tuvo un discípulo rico del siglo II d. C., Diógenes de Enoanda, que tenía un pórtico inscrito con principios de la filosofía erigido en Enoanda, Licia (actual Turquía). Epicuro fue un atomista, siguiendo los pasos de Demócrito. Su materialismo lo llevó a una crítica generalizada contra la superstición y la intervención divina. Al igual que el filósofo cirenaico Aristipo, Epicuro era un hedonista, pero creía que el mayor bien consistía en buscar un placer modesto y sostenible en forma de un estado de ataraxia (tranquilidad y libertad del miedo) y aponía (ausencia de dolor corporal) a través del conocimiento del funcionamiento del mundo y los deseos limitantes. En consecuencia, Epicuro y sus seguidores generalmente se retiraron de la política porque podría conducir a frustraciones y ambiciones que pueden entrar directamente en conflicto con la búsqueda epicúrea de paz mental y virtudes. Aunque el epicureísmo es una forma de hedonismo en la medida en que declara que el placer es su único objetivo intrínseco, el concepto de que la ausencia de dolor y miedo constituye el mayor placer, y su defensa de una vida simple, lo hacen muy diferente del "hedonismo" entendido coloquialmente. El epicureísmo floreció en la era helenística tardía y durante la era romana, y se establecieron muchas comunidades epicúreas, como las de Antioquía, Alejandría, Rodas y Herculano. A fines del siglo III d. C., el epicureísmo casi desapareció, y se le opusieron otras filosofías (principalmente el neoplatonismo) que entonces estaban en auge. El interés por el epicureísmo resucitó en la Ilustración y continúa en la Edad Contemporánea. (es)
- Epicureanism is a system of philosophy founded around 307 BC based upon the teachings of the ancient Greek philosopher Epicurus. Epicureanism was originally a challenge to Platonism. Later its main opponent became Stoicism. Few writings by Epicurus have survived. However, there are independent attestations of his ideas from his later disciples. Some scholars consider the epic poem De rerum natura (Latin for On the Nature of Things) by Lucretius to present in one unified work the core arguments and theories of Epicureanism. Many of the scrolls unearthed at the Villa of the Papyri at Herculaneum are Epicurean texts. At least some are thought to have belonged to the Epicurean philosopher Philodemus. Epicurus also had a wealthy 2nd-century AD disciple, Diogenes of Oenoanda, who had a portico wall inscribed with tenets of the philosophy erected in Oenoanda, Lycia (present day Turkey). Epicurus was an atomic materialist, following in the steps of Democritus. His materialism led him to a general attack on superstition and divine intervention. Following the Cyrenaic philosopher Aristippus, Epicurus believed that the greatest good was to seek modest, sustainable pleasure in the form of a state of ataraxia (tranquility and freedom from fear) and aponia (the absence of bodily pain) through knowledge of the workings of the world and limiting desires. Correspondingly, Epicurus and his followers generally withdrew from politics because it could lead to frustrations and ambitions, which can directly conflict with the Epicurean pursuit for peace of mind and virtues. Although Epicureanism is a form of hedonism insofar as it declares pleasure to be its sole intrinsic goal, the concept that the absence of pain and fear constitutes the greatest pleasure, and its advocacy of a simple life, make it very different from "hedonism" as colloquially understood. Epicureanism flourished in the Late Hellenistic era and during the Roman era, and many Epicurean communities were established, such as those in Antiochia, Alexandria, Rhodes, and Herculaneum. By the late 3rd century AD Epicureanism all but died out, being opposed by other philosophies (mainly Neoplatonism) that were now in the ascendant. Interest in Epicureanism was resurrected in the Age of Enlightenment and continues in the modern era. (en)
- Epikureismoa Epikuro eta haren jarraitzaileen doktrina filosofikoa da. Doktrina horren arabera, zoriona oinazerik ezan, atseginean eta espirituaren lasaitasuna lortzean oinarritzen da. (eu)
- Epikureanisme adalah sistem filsafat yang didasarkan pada ajaran Epikuros dan didirikan sekitar 370 SM. Epikuros adalah seorang materialis atomis, mengikuti jejak Demokritos. Materialismenya membuatnya menentang takhayul dan campur tangan para dewa. Seperti halnya Aristippos, Epikuros percaya bahwa kesenangan itu baik. Namun cara untuk mencapainya adalah dengan hidup sederhana dan memperoleh pengetahuan mengenai cara kerja dunia dan batas-batas hasrat seseorang. Ini membuat seseorang merasakan kedamaian (ataraxia) dan kebebasan dari rasa takut, serta hilangnya rasa sakit jasmani (aponia). Perasaan tersebut dibutuhkan untuk meraih kebahagiaan dalam bentuk yang lebih tinggi. Epikureanisme mirip namun berbeda dari "Hedonisme". (in)
- L'épicurisme est un courant issu de la philosophie antique ayant pour objectif principal l'atteinte du bonheur par la satisfaction des seuls désirs « naturels et nécessaires ». C'est une doctrine matérialiste et atomiste qui peut être soit qualifiée d'hédonisme raisonné, soit d'eudémonisme. L'épicurisme est issu de l'école du Jardin, fondée dans un petit jardin à Athènes par Épicure en 306 av. J.-C., et est de ce fait aussi appelé « doctrine d'Épicure » ou « philosophie du Jardin ». Son héritage a été revendiqué par le matérialisme moderne (Marx notamment, mais aussi certains penseurs classiques proches des libertins, comme Pierre Gassendi, et les matérialistes des Lumières, comme Diderot ou D'Holbach). L'épicurisme propose de s'appuyer sur le plaisir, défini comme souverain bien, et sur le rejet de la souffrance afin d'atteindre un état de bonheur, une sérénité de l'esprit, caractérisé par l'absence de troubles, l'ataraxie. Toutefois, à la différence de l'hédonisme tel qu'il est pratiqué par les Cyrénaïques, l'épicurisme bannit toute forme de plaisir non naturel et non nécessaire et consent à accepter certaines formes de souffrances. Ainsi, contrairement au « plaisir en mouvement » et immédiat d'Aristippe de Cyrène, la recherche d'Épicure du « plaisir en repos » (en absence de douleur) dans « la mémoire des plaisirs corporels du passé et dans l'anticipation de ceux de l'avenir » fait que « sa doctrine était en réalité beaucoup plus proche de l'ascétisme que de l'hédonisme ». L'abolition de la crainte de la mort et des dieux complète l'éthique épicurienne. Ces quatre éléments sont traditionnellement regroupés sous l'appellation de « quadruple remède » ou tetrapharmakos (τετραφάρμακος). L'épicurisme professe que, pour éviter la souffrance, il faut éviter les sources de plaisir qui ne sont ni naturelles ni nécessaires. Il ne prône donc nullement la recherche effrénée du plaisir. La caricature de l'épicurien jouisseur — qui remonte à l'Antiquité et est déjà bien présente, mais avec humour et distance, chez Horace, se définissant comme un « porc du troupeau d'Épicure » —, commença par la confusion entre l'épicurisme et l'hédonisme d'Aristippe de Cyrène, plus connu sous le nom de cyrénaïsme, puis se répandit par le biais de la polémique philosophique et, plus tard, de la pensée des Pères de l'Église, qui rejetaient le matérialisme de cette philosophie. L'épicurisme entre en concurrence avec une autre grande pensée de l'époque, le stoïcisme, fondé en 301 av. J-C. En effet, les deux courants, matérialistes et monistes, sont l'un comme l'autre axés sur la recherche du bonheur mais proposent des moyens différents pour y parvenir. Il entretient également une polémique constante avec le scepticisme, dans la mesure où l'épicurisme est une doctrine dogmatique, c'est-à-dire croyant à la possibilité d'utiliser des critères de vérité pour fonder des connaissances certaines. Le critère de vérité épicurien est la sensation. (fr)
- 에피쿠로스 학파(Epicureanism)를 창시한 것은 신(神)과 같이 추앙을 받던 에피쿠로스이다. 다수의 제자가 쾌락주의를 계승하여 그리스어로 논문을 쓴 필로데모스, 메트로도로스가 유명하다. 그러나 에피쿠로스설을 라틴어로 남김없이 철학시(哲學詩)로 정리해 낸 로마의 시인 루크레티우스는 더욱 유명하다.메트로도로스는 람프사코스의 사람으로 열렬한 에피쿠로스 동조자였다. 그를 안 후 그의 곁을 떠난 것은 단 한 번뿐이었다. 스승보다 7년 앞서 53세로 타계하였다. 그는 에피쿠로스의 모사(模寫)라고까지 불리었던 선량한 사람으로, 곤란에 부딪혀 또는 죽음에 직면해서도 조금도 동요하지 않았다고 전해진다. 이 학파의 사람들은 철학을 행복 추구의 수단으로 생각하였다. 행복이란 일종의 정신적 쾌락으로, 그것을 구하며 그것을 얻는 것이 인생의 목적이라고 보았다. 그러나 단순히 그때그때의 일시 쾌락으로 만족한 것은 아니었다. 또한 언제 어떤 때에도 마음이 '어지럽혀지지 않은 상태'를 쾌(快)로 보았다. 공(公)의 생활을 단념하라, 숨어서 조용히 살라고 권하고 있다. 국가는 한 사람 한 사람이 서로를 지킬 필요에서 계약을 맺은 단체에 불과하다.이 사상은 사회 계약설 (국가 계약설)의 선구가 되었다 할 수 있다. (ko)
- エピクロス主義（エピクロスしゅぎ、英語: Epicureanism）とは、ヘレニズム期のギリシア哲学者エピクロスに影響を受けた学派。またはそれが快楽主義として通俗化された思想をさす。 (ja)
- L'epicureismo è la filosofia della scuola di Epicuro. Il termine ha nella storiografia filosofica due significati sovrapponibili ma non coincidenti. Da un lato esso sta a indicare "la filosofia originaria di Epicuro", da un altro "la storia dei pensatori che, dalla sua enunciazione dal IV secolo a.C. al presente, si sono rifatti a Epicuro": in altre parole, nel primo significa "il pensiero di Epicuro", nel secondo "la storia del pensiero dei seguaci di Epicuro", ed è questo il significato prevalente. Epicuro La dottrina epicurea, di ispirazione atomista, s'innesta nel clima culturale ed etico dell'ellenismo che dopo la delusione politica seguita alla caduta della democrazia ateniese «subordina tutta la ricerca filosofica all'esigenza di garantire all'uomo la tranquillità dello spirito». Nella prospettiva del raggiungimento di questo obiettivo, Epicuro fonda il suo pensiero su tre principi: 1.
* «il sensismo, cioè il principio per il quale la sensazione è il criterio della verità e il criterio del bene (il quale ultimo s'identifica perciò col piacere); 2.
* l'atomismo per il quale Epicuro spiegava la formazione e il mutamento delle cose mediante l'unirsi e il disunirsi degli atomi e la nascita delle sensazioni come l'azione di strati di atomi, provenienti dalle cose, sugli atomi dell'anima; 3.
* il semi-ateismo per il quale Epicuro riteneva che gli dèi esistono sì, ma non hanno alcuna parte nella formazione e nel governo del mondo.» Caratteristica della filosofia epicurea è, in accordo con l'assetto del mondo ellenistico, il rifiuto della vita politica - non era più possibile il dibattito, poiché il potere era irraggiungibile - e degli onori. (it)
- Epikureizm – kierunek filozoficzny zapoczątkowany w starożytności przez Epikura, ok. 306 r. p.n.e., kontynuowany także w czasach nowożytnych. Podobnie jak w większości kierunków filozoficznych hellenizmu dla epikurejczyków najważniejszą dziedziną filozofii była etyka – uważali oni, że podstawowym zagadnieniem filozoficznym jest szczęście, które upatrywali w przyjemności. (pl)
- Het epicurisme is een stroming in de klassieke filosofie. Zij gaat terug op de lessen van de Griekse filosoof Epicurus (341-270 v.Chr.). Aanhangers van deze stroming noemt men epicuristen. (nl)
- O epicurismo é o sistema filosófico que prega a procura dos prazeres moderados para atingir um estado de tranquilidade e de libertação do medo, com a ausência de sofrimento corporal pelo conhecimento do funcionamento do mundo e da limitação dos desejos. Já quando os desejos são exacerbados podem ser fonte de perturbações constantes, dificultando o encontro da felicidade que é manter a saúde do corpo e a serenidade do espírito, ensinado por Epicuro de Samos, filósofo ateniense do século IV a.C., e seguido depois por outros filósofos, chamados epicuristas. Epicuro também é conhecido como o Filósofo do Jardim, pois "O Jardim" foi como ficou conhecida a escola por ele fundada e que consistia numa comunidade de amigos e seguidores. Lá, escreveu com detalhes a filosofia que iria se tornar conhecida como epicurismo. Segundo Epicuro, para ser feliz seria necessário controlar os nossos medos e desejos de maneira que o estado de prazer seja estável e equilibrado, com um consequente estado de tranquilidade e de ausência de perturbação. No Jardim, em Atenas, Epicuro escreveu mais de 300 trabalhos, dos quais nenhum sobreviveu; deles restam apenas notícias de seus discípulos ou alguns fragmentos. Sua filosofia é de cunho materialista, não havendo espaço para a imortalidade. O filósofo acreditava que o maior bem era a procura de prazeres moderados de forma a atingir um estado de tranquilidade, chamado de ataraxia, e de libertação do medo, assim como a ausência de sofrimento corporal, conhecida como a aponia; por meio do conhecimento do funcionamento do mundo e da consciência da limitação dos desejos. A combinação desses dois estados constituiria a felicidade na sua forma mais elevada. A finalidade da filosofia de Epicuro não era teórica, mas bastante prática. Buscava sobretudo encontrar o sossego necessário para uma vida feliz e aprazível, na qual os temores perante o destino, os deuses ou a morte estavam definitivamente eliminados. Para isso, fundamentava-se em uma teoria do conhecimento empirista, em uma física atomista e na ética. No mundo mediterrânico antigo, a filosofia epicurista conquistou grande número de seguidores. Foi uma escola de pensamento muito proeminente por um período de sete séculos depois da morte do fundador. Posteriormente, quase relegou-se ao esquecimento devido ao início da Idade Média, período em que se perderam a maioria dos escritos deste filósofo grego. A ideia que Epicuro tinha era a de que, para ser feliz, o homem necessitava de três coisas: liberdade, amizade e tempo para filosofar. Na Grécia Antiga, existia uma cidade na qual, em todas as paredes do mercado, se havia escrito toda a filosofia da felicidade de Epicuro, procurando conscientizar as pessoas de que comprar e possuir bens materiais não as tornariam mais felizes, como elas então acreditavam. (pt)
- Эпикуреи́зм (Эпикуре́йство) — философское учение, исходящее из идей Эпикура и его последователей. Согласно ему, высшим благом считается наслаждение жизнью, которое подразумевает отсутствие физической боли и тревог, а также избавление от страха перед смертью и богами, представляющимися безразличными к происходящему в мире смертных. (ru)
- Epikurism, äldre stavning ibland epikureism, är en antik filosofisk riktning uppkallad efter Epikuros, som betonar vikten av sinneslugn. Epikuros levde och verkade i Grekland omkring 300 f.Kr.. Epikurismen har missförståtts som att vara en filosofi som rättfärdigar ett vällustigt utsvävande liv. Det var inte Epikuros ursprungliga filosofi, men kom att betraktas på detta sätt av kristna, då epikurismen avvek från de kristna normerna, och då i synnerhet epikurismens tro att gudarna i sin upphöjdhet inte ägnar sig åt att straffa eller belöna människan. Tillsammans med andra polemiserande texter mot teologi, antropocentrism och teleologi bannlystes dessa texter under den kristna medeltiden, och endast fragment återstår. Under renässansen fick emellertid epikurismen återigen uppmärksamhet och kan sägas, återupptäcktes. Epikurismens lära gör anspråk på att medföra lycka (eudaimonia), njutning (hēdonē), lugn i kropp och själ (ataraxia), och frånvaro av smärta (aponia). Ataraxia ses som "vishetens slutgiltiga mål". Att eliminera rädslan för döden och gudar var ett par av de primära målen i skolan. Epikuréerna refererades till under antiken, som "de i trädgården" (hoi apo tōn kepōn). Den trohetsed som lärjungarna i skolan avlade var enligt följande: "Jag skall vara trogen Epikuros, vars lära jag av fri vilja valt att följa". Etiken är av huvudbetydelse i läran, allt annat som behandlas i läran är inte av samma värde; dock så har alla ämnen gemensamt att som mål medföra sinnesfrid till människan. Mer precist är frågan som epikuréerna försöker förmedla ett svar på: "Hur ska man garantera individens lycka?". Sinnesfrid, eller lycka (eudaimonia), anses av epikurismen även vara "livets mål". Det målet ville epikuréerna hjälpa människor att uppnå med hjälp av deras tro på epikurismens lära. Epikurismen kan kategoriseras som att vara en form av modifierad hedonism, med uttryck av individualism. Bland skolor som stod i konkurrens med epikurismen kan stoicismen, Platons akademi, samt Aristoteles skola Lykeion, nämnas. Epikurismen kan delas in i fyra grundläggande drag:
* Man bör undvika det som skapar oro, som politik och offentligt liv. (I De Otio (On Leisure) av Seneca så citeras Epikuros enligt: "Den vise mannen deltar inte i politik, om det inte är av något särskilt tillfälle”.)
* Man bör leva i stillhet, bland sina vänner. En epikureisk maxim som passar in på detta motto är "Lev i skymundan!" eller "Lev gömd"
* Människan bör söka de ting som ger lust, men inte nöjesliv och tillfällig njutning, utan det livets goda som leder till varaktig lycka. Man bör alltså enligt epikurismen ha god kontroll över sina njutningar ("njut - men med förnuft").
* Frånvaron av smärta är det högsta goda. Epikurismen tror att alla kan nå lycka och frid i själen. Epikurismen skiljer mellan tre typer av begär: Naturliga och nödvändiga begär, naturliga men onödiga begär, och varken naturliga eller nödvändiga begär. Läs mer om detta under sektionen "Olika former av begär". (sv)
- Епікурейство, епікуреїзм — філософсько-етичне вчення і школа давньогрецької філософії, заснована Епікуром в Афінах, яка досить широко впливала на свідомість мислителів наступних етапів еллінської епохи, а також Стародавнього Риму. Епікур спирався на головні положення філософії Демокріта, оскільки вчителем Епікура був його послідовник . Водночас Епікур створює зовсім нову атомістичну теорію. Відмінність полягає в тому, що у Демокріта рух атомів здійснюється у порожнечі виключно за законом падіння тіл під власною вагою, в Епікура — нарівні з дією закону падіння з'являється ще один чинник — атом виявляє властивість «самочинного відхилення» від «лінії необхідності». (uk)
- 伊比鳩魯學派（英語：Epicureanism）是以伊比鳩魯的學說為基礎，創建於西元前307年的一個哲學思想體系。伊比鳩魯是原子論唯物主義者，他认为存在着的万物必定是由永恒不变的原子所构成，而原子是一些细小的、不可毁坏的、坚硬的物质微粒。擁護德謨克利特的理論。他不採信決定論，並提出的原則，反對迷信、否認神的干預。伊比鳩魯延續了昔蘭尼的阿瑞斯提普斯（蘇格拉底的學生之一，較不為人所知）的論點，認為最大的善是驅逐恐懼、追求快樂，以達到一種寧靜（ataraxia）且自由的狀態，並透過知識免除生理的痛苦（aponia），降低欲望。所以伊比鳩魯的弟子都有同樣的基本知識，認為哲學必須貢獻給寧靜和平。 (zh)
|
| rdfs:comment
|
- الأبيقورية أو المذهب الأبيقوري (بالإنجليزية: Epicureanism) يُنسب إلى الفيلسوف اليوناني أبيقور (340 ق.م ـ 270 ق.م)، الذي أنشأه وقد ساد لستة قرون، وهو مذهب فلسفي مؤداه أن اللذة هي وحدها الخير الأسمى، والألم هو وحده الشر الأقصى، والمراد باللذة في هذا المذهب ـ بخلاف ما هو شائع ـ هو التحرر من الألم والاهتياج العاطفي. وقد أكد أبيقور أن هذه المتعة، لا تتمّ للمرء من طريق الانغماس في الملذات الحسيّة، بل بممارسة الفضيلة. ويقر اللذة الحسية لأن الإنسان كالحيوان يسعى إلى لذائذه بفطرته، ولكنه حوّل اللذة الحسية إلى مذهب في الزهد، فاللذة عنده تجمع بين الزهد والمنفعة، وقد دعا إلى الحياة السعيدة دون أن تستعبد الإنسان شهوته، وهو بذلك يؤثر اللذات العقلية والروحية في اللذات الجسمية والحسية. (ar)
- Der Epikureismus ist die philosophische Denkrichtung, die auf den Lehren des antiken griechischen Philosophen Epikur basiert. Sie entstand im ausgehenden 4. Jahrhundert v. Chr. und war bis ins 3. Jahrhundert in Griechenland und der römischen Welt verbreitet. (de)
- Epikurismo (floris -300 al 150) estis unu el la kvin ĉefaj skoloj de greka filozofio, kiu estis fondita de Epikuro el Ateno. Epikurismo floris de la 3-a jarcento a.K. al la 2-a jarcento post Kristo. En la tiama epoko, filozofio ne estis abstrakta, intelekta ludo de profesoroj aŭ saĝuloj, sed la vera gvidilo al vivo. Tial, kvankam epikurismo estas kosmologio, ĝi ĉefe estas etiko pri vivo. Ĝi estas materiisma (sed ne ateista) filozofio, bazita sur la tre fruaj supozoj de la atoma fiziko fare de Demokrito. (eo)
- Epikureismoa Epikuro eta haren jarraitzaileen doktrina filosofikoa da. Doktrina horren arabera, zoriona oinazerik ezan, atseginean eta espirituaren lasaitasuna lortzean oinarritzen da. (eu)
- Epikureanisme adalah sistem filsafat yang didasarkan pada ajaran Epikuros dan didirikan sekitar 370 SM. Epikuros adalah seorang materialis atomis, mengikuti jejak Demokritos. Materialismenya membuatnya menentang takhayul dan campur tangan para dewa. Seperti halnya Aristippos, Epikuros percaya bahwa kesenangan itu baik. Namun cara untuk mencapainya adalah dengan hidup sederhana dan memperoleh pengetahuan mengenai cara kerja dunia dan batas-batas hasrat seseorang. Ini membuat seseorang merasakan kedamaian (ataraxia) dan kebebasan dari rasa takut, serta hilangnya rasa sakit jasmani (aponia). Perasaan tersebut dibutuhkan untuk meraih kebahagiaan dalam bentuk yang lebih tinggi. Epikureanisme mirip namun berbeda dari "Hedonisme". (in)
- 에피쿠로스 학파(Epicureanism)를 창시한 것은 신(神)과 같이 추앙을 받던 에피쿠로스이다. 다수의 제자가 쾌락주의를 계승하여 그리스어로 논문을 쓴 필로데모스, 메트로도로스가 유명하다. 그러나 에피쿠로스설을 라틴어로 남김없이 철학시(哲學詩)로 정리해 낸 로마의 시인 루크레티우스는 더욱 유명하다.메트로도로스는 람프사코스의 사람으로 열렬한 에피쿠로스 동조자였다. 그를 안 후 그의 곁을 떠난 것은 단 한 번뿐이었다. 스승보다 7년 앞서 53세로 타계하였다. 그는 에피쿠로스의 모사(模寫)라고까지 불리었던 선량한 사람으로, 곤란에 부딪혀 또는 죽음에 직면해서도 조금도 동요하지 않았다고 전해진다. 이 학파의 사람들은 철학을 행복 추구의 수단으로 생각하였다. 행복이란 일종의 정신적 쾌락으로, 그것을 구하며 그것을 얻는 것이 인생의 목적이라고 보았다. 그러나 단순히 그때그때의 일시 쾌락으로 만족한 것은 아니었다. 또한 언제 어떤 때에도 마음이 '어지럽혀지지 않은 상태'를 쾌(快)로 보았다. 공(公)의 생활을 단념하라, 숨어서 조용히 살라고 권하고 있다. 국가는 한 사람 한 사람이 서로를 지킬 필요에서 계약을 맺은 단체에 불과하다.이 사상은 사회 계약설 (국가 계약설)의 선구가 되었다 할 수 있다. (ko)
- エピクロス主義（エピクロスしゅぎ、英語: Epicureanism）とは、ヘレニズム期のギリシア哲学者エピクロスに影響を受けた学派。またはそれが快楽主義として通俗化された思想をさす。 (ja)
- Epikureizm – kierunek filozoficzny zapoczątkowany w starożytności przez Epikura, ok. 306 r. p.n.e., kontynuowany także w czasach nowożytnych. Podobnie jak w większości kierunków filozoficznych hellenizmu dla epikurejczyków najważniejszą dziedziną filozofii była etyka – uważali oni, że podstawowym zagadnieniem filozoficznym jest szczęście, które upatrywali w przyjemności. (pl)
- Het epicurisme is een stroming in de klassieke filosofie. Zij gaat terug op de lessen van de Griekse filosoof Epicurus (341-270 v.Chr.). Aanhangers van deze stroming noemt men epicuristen. (nl)
- Эпикуреи́зм (Эпикуре́йство) — философское учение, исходящее из идей Эпикура и его последователей. Согласно ему, высшим благом считается наслаждение жизнью, которое подразумевает отсутствие физической боли и тревог, а также избавление от страха перед смертью и богами, представляющимися безразличными к происходящему в мире смертных. (ru)
- 伊比鳩魯學派（英語：Epicureanism）是以伊比鳩魯的學說為基礎，創建於西元前307年的一個哲學思想體系。伊比鳩魯是原子論唯物主義者，他认为存在着的万物必定是由永恒不变的原子所构成，而原子是一些细小的、不可毁坏的、坚硬的物质微粒。擁護德謨克利特的理論。他不採信決定論，並提出的原則，反對迷信、否認神的干預。伊比鳩魯延續了昔蘭尼的阿瑞斯提普斯（蘇格拉底的學生之一，較不為人所知）的論點，認為最大的善是驅逐恐懼、追求快樂，以達到一種寧靜（ataraxia）且自由的狀態，並透過知識免除生理的痛苦（aponia），降低欲望。所以伊比鳩魯的弟子都有同樣的基本知識，認為哲學必須貢獻給寧靜和平。 (zh)
- L'epicureisme és una doctrina creada per Epicur, la qual existí entre els segles iii aC i III dC. Generalment l'epicureisme és considerat com una escola hel·lènica. Se solen anomenar epicuris especialment, tant els seguidors d'Epicur del seu vivent, com els continuadors de l'escola fins que aquesta s'extingí. Ara, també es poden anomenar epicuris, fins a un cert punt, alguns escriptors de la posteritat i fins i tot de l'era moderna (l'exemple més remarcable potser n'és Marx). (Hom podria considerar com a predecessor de l'epicureisme Nausífanes, el mestre d'Epicur.). (ca)
- Epikureismus je filozofický směr založený cca v letech 310–306 př. n. l. na základě učení starověkého řeckého filozofa Epikúra (4.–3. st. př. n. l.), materialisty vycházejícího z Démokritova atomismu. Epikúrova matka byla vědma, která ho jako chlapce vodila do domů nemocných, a dala mu tak poznat drastické obrazy lidské bídy, zostřené temnotou pověr vyvěrajících z lidového náboženství. Proto bylo v dospělosti jedním z filozofových hlavních plánů osvobození člověka z tohoto nedobrovolného otroctví. (cs)
- Epicureanism is a system of philosophy founded around 307 BC based upon the teachings of the ancient Greek philosopher Epicurus. Epicureanism was originally a challenge to Platonism. Later its main opponent became Stoicism. Although Epicureanism is a form of hedonism insofar as it declares pleasure to be its sole intrinsic goal, the concept that the absence of pain and fear constitutes the greatest pleasure, and its advocacy of a simple life, make it very different from "hedonism" as colloquially understood. (en)
- El epicureísmo es un movimiento filosófico fundado alrededor del 307 a. C. basado en las enseñanzas del antiguo filósofo griego Epicuro de Samos, el cual fundó una escuela llamada "El Jardín" y cuyas ideas fueron seguidas por otros filósofos, llamados "epicúreos". El Jardín se hizo famoso por el cultivo de la amistad y por estar abierto a la participación de las mujeres, en contraste con lo habitual en la Academia fundada por Platón y en el Liceo de Aristóteles. De hecho, Epicuro se opuso a platónicos y peripatéticos, y sus enseñanzas quedaron recogidas en un conjunto de obras muy numerosas, según el testimonio de Diógenes Laercio, pero de las que ha llegado hasta nosotros una parte muy pequeña, compuesta esencialmente por fragmentos. Con todo, el pensamiento de Epicuro quedó inmortaliza (es)
- L'épicurisme est un courant issu de la philosophie antique ayant pour objectif principal l'atteinte du bonheur par la satisfaction des seuls désirs « naturels et nécessaires ». C'est une doctrine matérialiste et atomiste qui peut être soit qualifiée d'hédonisme raisonné, soit d'eudémonisme. Ces quatre éléments sont traditionnellement regroupés sous l'appellation de « quadruple remède » ou tetrapharmakos (τετραφάρμακος). (fr)
- L'epicureismo è la filosofia della scuola di Epicuro. Il termine ha nella storiografia filosofica due significati sovrapponibili ma non coincidenti. Da un lato esso sta a indicare "la filosofia originaria di Epicuro", da un altro "la storia dei pensatori che, dalla sua enunciazione dal IV secolo a.C. al presente, si sono rifatti a Epicuro": in altre parole, nel primo significa "il pensiero di Epicuro", nel secondo "la storia del pensiero dei seguaci di Epicuro", ed è questo il significato prevalente. Epicuro (it)
- O epicurismo é o sistema filosófico que prega a procura dos prazeres moderados para atingir um estado de tranquilidade e de libertação do medo, com a ausência de sofrimento corporal pelo conhecimento do funcionamento do mundo e da limitação dos desejos. Já quando os desejos são exacerbados podem ser fonte de perturbações constantes, dificultando o encontro da felicidade que é manter a saúde do corpo e a serenidade do espírito, ensinado por Epicuro de Samos, filósofo ateniense do século IV a.C., e seguido depois por outros filósofos, chamados epicuristas. Epicuro também é conhecido como o Filósofo do Jardim, pois "O Jardim" foi como ficou conhecida a escola por ele fundada e que consistia numa comunidade de amigos e seguidores. Lá, escreveu com detalhes a filosofia que iria se tornar conhec (pt)
- Epikurism, äldre stavning ibland epikureism, är en antik filosofisk riktning uppkallad efter Epikuros, som betonar vikten av sinneslugn. Epikuros levde och verkade i Grekland omkring 300 f.Kr.. Epikurismen har missförståtts som att vara en filosofi som rättfärdigar ett vällustigt utsvävande liv. Det var inte Epikuros ursprungliga filosofi, men kom att betraktas på detta sätt av kristna, då epikurismen avvek från de kristna normerna, och då i synnerhet epikurismens tro att gudarna i sin upphöjdhet inte ägnar sig åt att straffa eller belöna människan. Tillsammans med andra polemiserande texter mot teologi, antropocentrism och teleologi bannlystes dessa texter under den kristna medeltiden, och endast fragment återstår. Under renässansen fick emellertid epikurismen återigen uppmärksamhet och k (sv)
- Епікурейство, епікуреїзм — філософсько-етичне вчення і школа давньогрецької філософії, заснована Епікуром в Афінах, яка досить широко впливала на свідомість мислителів наступних етапів еллінської епохи, а також Стародавнього Риму. (uk)
|
