| dbo:abstract
|
- Vitaphone va ser una companyia dedicada al so en les pel·lícules, fundada el 1926 per Bell Telephone Laboratories i i adquirida després per Warner Bros. El procés que feia servir per posar la banda sonora a les pel·lícules consistia a gravar el so i la imatge per separat i després reproduir els discos amb la banda sonora sincronitzada amb la pel·lícula projectada. Moltes pel·lícules, com ara The Jazz Singer (1927) (primera pel·lícula considerada "sonora") i Don Juan (1926) van utilitzar aquest sistema per captar i reproduir el so als espectadors. La conversió a aquest so sincronitzat va ocasionar seriosos problemes a la indústria del cinema. La gravació de so era difícil, totes les càmeres havien de gravar des de dins de cabines de vidre per tal de no captar so indesitjat, els estudis havien de construir escenaris especials aïllats del so, els cinemes havien d'implementar un costós nou equip i calia contractar guionistes que generessin molt més diàleg del que havia existit mai... A causa d'això, molts dels primers diàlegs van ser estàtics i sense moviments dels actors. Les imatges visuals servien, doncs, només com a acompanyament per a un diàleg interminable, efectes de so i números musicals (com es veuria als nombrosos musicals que començarien a sorgir a Hollywood). Tanmateix, el sistema va aconseguir generar beneficis milionaris que multiplicaven diversos cops els generats pel cinema mut. Aquest augment de capital va captivar la indústria que va llançar-se de cap a l'aposta cap al cinema sonor, fet que va destruir en pocs anys un sistema d'actors que dominava el cinema mut i que no van aconseguir adaptar-se al cinema sonor (Charles Chaplin, Buster Keaton, Gloria Swanson...). El sistema Vitaphone va ser descartat a la dècada dels 30 encara que Warner Bros va conservar la productora com subsidiària a la producció de curtmetratges. Amb aquest sistema la Warner ha realitzat gairebé 2.000 curts de tots els gèneres, especialment de Looney Tunes i Merrie Melodies. Durant els anys 40, Warner Bros haurà descartat completament el sistema. (ca)
- Vitaphone war ein unter anderem in fast 2000 Kurzfilmen von Warner Bros. Entertainment benutztes Tonfilmverfahren. Die Eigenschaften waren: Bildaufnahme mit klassischer Kamera, wie Bell & Howell Standard samt Elektromotor, Tonaufnahme auf Wachsplatte. Die Bildfrequenz beträgt 24 Bilder in der Sekunde. Bei der Wiedergabe werden je ein klassischer Projektor und ein mechanisch angetriebener Plattenspieler starr miteinander gekoppelt, wobei die Schallplatten von 17 Zoll Durchmesser (rund 43 cm) mit 33⅓ Umdrehungen in der Minute von innen nach außen abgetastet werden. Je ein Filmakt von maximal 1000 Fuß Länge (rund 300 m) läuft synchron mit der zugehörigen Platte. Die Laufzeit von Akt und Platte beträgt im Mittel 11 Minuten. Die Filmplatten sind nur einseitig bespielt und tragen einen eingepressten Pfeil beim Rillenanfang. Die Filmvorführer können die Tonnadel exakt auf Pfeilspitze auflegen, während die Filmkopie ein Startbild einkopiert hat, das vor das Bildfenster zu stehen kommt. Vitaphone stand der Filmindustrie ab 1924 zur Verfügung. Es entstanden zunächst Kurzfilme mit Werbecharakter, bevor Warner Bros. 1926 den ersten abendfüllenden Film Don Juan mit diesem System produzierte. Da die Filme, wie zum Beispiel The Jazz Singer mit 24 oder 25 Bildern pro Sekunde wiedergegeben werden können, fällt die zu hohe Stimme Al Jolsons auf, wenn man The Jazz Singer im Fernsehen oder als Video verfolgt. (de)
- Vitaphone (en español Vitáfono) fue al mismo tiempo un sistema de cine sonoro y una compañía dedicada al sonido utilizado en las películas, fundada en 1926 por Bell Telephone Laboratories y Western Electric y adquirida luego por Warner Bros., el proceso que utilizaba para colocar la banda sonora en las películas consistía en grabarla por separado en discos. Los discos con la banda sonora se ponían sincronizadamente con la película proyectada. Muchas películas, tales como The Jazz Singer (1927) y Don Juan (1926), utilizan el proceso de Vitaphone. Es el primer sistema de cine sonoro. La conversión a este sonido sincronizado ocasionó serios problemas a la industria del cine. La grabación de sonido era difícil: todas las cámaras tenían que grabar desde dentro de cabinas de vidrio; los estudios tenían que construir escenarios especiales a prueba de sonido, los cines debían implementar un costoso nuevo equipo; se tenía que contratar escritores que tuvieran buen oído para el diálogo. Muchos de los primeros diálogos fueron feos, estáticos y sin sentimiento, las imágenes visuales servían solamente como un acompañamiento para un diálogo interminable, efectos de sonido y números musicales. El sistema Vitaphone fue descartado hacia 1930, aunque la Warner conservó la productora como subsidiaria para la producción de cortometrajes, con este sistema la Warner ha realizado casi dos mil cortometrajes de todos los géneros, especialmente de Looney Tunes y Merrie Melodies. Para la década de 1940 la Warner Bros. descarta completamente el sistema. (es)
- Vitaphone adalah suatu sistem dalam film bersuara untuk film-film layar lebar dan hampir mendekati nearly 1,000 yang dibuat oleh Warner Bros. beserta studio saudaranya, First National antara tahun 1926 sampai dengan 1931. Vitaphone merupakan sistem analog utama terakhir dan hanya satu-satunya yang digunakan secara luas dan mengalami kesuksesan komersial. Soundtrack tidak direkam pada film, tetapi diterbitkan terpisah dalam . Piringan-piringan, direkam dengan kecepatan 33 1⁄3 rpm (sebuah kecepatan awal yang digunakan untuk sistem ini) dengan diameter 16 inci (41 cm), dapat diputar menggunakan turntable fisik berpasangan menuju motor proyektor selama film disorotkan. Banyak film bersuara di masa awal, seperti The Jazz Singer (1927), menggunakan sistem Vitaphone. Nama "Vitaphone" dipungut dari kata dalam bahasa Latin dan Yunani, "living" and "sound". Merk dagang "Vitaphone" terakhir digabungkan dengan kartun-kartun dan subyek pendek lainnya yang memiliki soundtrack optica dan tidak menggunakan piringan (cakram). (in)
- Le Vitaphone était un procédé de cinéma sonore utilisé pour les longs métrages, et pour près de 2 000 courts métrages produits par la Warner Bros de 1926 à 1930. Commercialisé par les frères Warner qui risquèrent tous leurs avoirs dans ce coup de dés, l'exploitation de ce procédé fit de leur société l'une des plus puissantes maisons de production américaines. Le système Vitaphone propose de coupler chaque galette de film de 10 minutes (durée maximale à l'époque du film nitrate, dit « film flamme ») avec un disque gravé de dix minutes et d’utiliser deux phonographes pour accompagner chacun des deux appareils de projection installés dans les cabines des cinémas. « Les ingénieurs de Western Electric ont équipé l’appareil de projection et le phonographe de moteurs électriques synchrones qui entraînent les deux machines à la même vitesse... Comme les disques des phonographes du marché tournent à 78 tours par minute et durent de 4 à 6 minutes, pour obtenir la durée nécessaire de dix minutes, sans augmenter le diamètre des disques, ce qui les aurait fragilisés, la vitesse de rotation, à l’enregistrement comme à la lecture, est diminuée de 78 tours à 33 tours 1/3 par minute. » Une vitesse de rotation qui réapparaît plus tard dans le disque microsillon, ou disque vinyle. Malgré tout, le procédé rencontre les problèmes techniques habituels du couplage d'un appareil de projection avec un lecteur et il est très vite concurrencé par le procédé allemand Tobis Klangfilm et ses avatars américains qui impressionnent photographiquement le son . Plusieurs films chantants, comme Le Chanteur de jazz (1927), furent sonorisés et présentés au public avec le procédé Vitaphone. Puis ce furent les premiers films parlants, désignés péjorativement par le mot talkies (bavards), avant le remplacement par la piste sonore optique sur le film même. (fr)
- Vitaphone was a sound film system used for feature films and nearly 1,000 short subjects made by Warner Bros. and its sister studio First National from 1926 to 1931. Vitaphone was the last major analog sound-on-disc system and the only one that was widely used and commercially successful. The soundtrack was not printed on the film itself, but issued separately on phonograph records. The discs, recorded at 33+1⁄3 rpm (a speed first used for this system) and typically 16 inches (41 cm) in diameter, would be played on a turntable physically coupled to the projector motor while the film was being projected. It had a frequency response of 4300 Hz. Many early talkies, such as The Jazz Singer (1927), used the Vitaphone system. The name "Vitaphone" derived from the Latin and Greek words, respectively, for "living" and "sound". The "Vitaphone" trademark was later associated with cartoons and other short subjects that had optical soundtracks and did not use discs. (en)
- ヴァイタフォン（Vitaphone）は、映画がサイレントからトーキーへ移行する時代にアメリカで開発された最初期のサウンドシステムのひとつで、カメラで撮影した映像へ比較的安価に音声や音楽をシンクロさせることができた。1920年代末期に広く用いられたが、1930年代に入ると次世代のシステムへ次第に置き換えられた。 (ja)
- Вайтафон, Витафон (англ. Vitaphone) — первая массовая система звукового кино, основанная на раздельной записи и воспроизведении звука и изображения. Технология не предусматривала изготовления совмещённой фонограммы на фильмокопии. Вместо этого звуковое сопровождение фильма записывалось на граммофонную пластинку, которая воспроизводилась проигрывателем, синхронизированным с кинопроектором общим приводом. Для грампластинок диаметром 16 дюймов (40,64 сантиметра) впервые использовалась скорость 33 ⅓ оборота в минуту, очень низкая для того времени. Напротив, стандартная частота съёмки и проекции возросла до 24 кадров в секунду против 16 в немом кино. Такая система звукозаписи была использована в ранних звуковых фильмах кинокомпаний «Уорнер Бразерс» и «First National Pictures», снимавшихся с 1926 до 1931 года. Премьера первого фильма, снятого по системе «Вайтафон» — «Дон Жуан» — состоялась 6 августа 1926 года. Позднее название «Вайтафон» использовалось для мультфильмов и короткометражек с более современной оптической фонограммой на киноплёнке. (ru)
|
| rdfs:comment
|
- ヴァイタフォン（Vitaphone）は、映画がサイレントからトーキーへ移行する時代にアメリカで開発された最初期のサウンドシステムのひとつで、カメラで撮影した映像へ比較的安価に音声や音楽をシンクロさせることができた。1920年代末期に広く用いられたが、1930年代に入ると次世代のシステムへ次第に置き換えられた。 (ja)
- Vitaphone va ser una companyia dedicada al so en les pel·lícules, fundada el 1926 per Bell Telephone Laboratories i i adquirida després per Warner Bros. El procés que feia servir per posar la banda sonora a les pel·lícules consistia a gravar el so i la imatge per separat i després reproduir els discos amb la banda sonora sincronitzada amb la pel·lícula projectada. Moltes pel·lícules, com ara The Jazz Singer (1927) (primera pel·lícula considerada "sonora") i Don Juan (1926) van utilitzar aquest sistema per captar i reproduir el so als espectadors. (ca)
- Vitaphone war ein unter anderem in fast 2000 Kurzfilmen von Warner Bros. Entertainment benutztes Tonfilmverfahren. Die Eigenschaften waren: Bildaufnahme mit klassischer Kamera, wie Bell & Howell Standard samt Elektromotor, Tonaufnahme auf Wachsplatte. Die Bildfrequenz beträgt 24 Bilder in der Sekunde. Bei der Wiedergabe werden je ein klassischer Projektor und ein mechanisch angetriebener Plattenspieler starr miteinander gekoppelt, wobei die Schallplatten von 17 Zoll Durchmesser (rund 43 cm) mit 33⅓ Umdrehungen in der Minute von innen nach außen abgetastet werden. Je ein Filmakt von maximal 1000 Fuß Länge (rund 300 m) läuft synchron mit der zugehörigen Platte. Die Laufzeit von Akt und Platte beträgt im Mittel 11 Minuten. Die Filmplatten sind nur einseitig bespielt und tragen einen eingepres (de)
- Vitaphone (en español Vitáfono) fue al mismo tiempo un sistema de cine sonoro y una compañía dedicada al sonido utilizado en las películas, fundada en 1926 por Bell Telephone Laboratories y Western Electric y adquirida luego por Warner Bros., el proceso que utilizaba para colocar la banda sonora en las películas consistía en grabarla por separado en discos. Los discos con la banda sonora se ponían sincronizadamente con la película proyectada. Muchas películas, tales como The Jazz Singer (1927) y Don Juan (1926), utilizan el proceso de Vitaphone. Es el primer sistema de cine sonoro. (es)
- Vitaphone adalah suatu sistem dalam film bersuara untuk film-film layar lebar dan hampir mendekati nearly 1,000 yang dibuat oleh Warner Bros. beserta studio saudaranya, First National antara tahun 1926 sampai dengan 1931. Vitaphone merupakan sistem analog utama terakhir dan hanya satu-satunya yang digunakan secara luas dan mengalami kesuksesan komersial. Soundtrack tidak direkam pada film, tetapi diterbitkan terpisah dalam . Piringan-piringan, direkam dengan kecepatan 33 1⁄3 rpm (sebuah kecepatan awal yang digunakan untuk sistem ini) dengan diameter 16 inci (41 cm), dapat diputar menggunakan turntable fisik berpasangan menuju motor proyektor selama film disorotkan. Banyak film bersuara di masa awal, seperti The Jazz Singer (1927), menggunakan sistem Vitaphone. Nama "Vitaphone" dipungut (in)
- Vitaphone was a sound film system used for feature films and nearly 1,000 short subjects made by Warner Bros. and its sister studio First National from 1926 to 1931. Vitaphone was the last major analog sound-on-disc system and the only one that was widely used and commercially successful. The soundtrack was not printed on the film itself, but issued separately on phonograph records. The discs, recorded at 33+1⁄3 rpm (a speed first used for this system) and typically 16 inches (41 cm) in diameter, would be played on a turntable physically coupled to the projector motor while the film was being projected. It had a frequency response of 4300 Hz. Many early talkies, such as The Jazz Singer (1927), used the Vitaphone system. The name "Vitaphone" derived from the Latin and Greek words, respectiv (en)
- Le Vitaphone était un procédé de cinéma sonore utilisé pour les longs métrages, et pour près de 2 000 courts métrages produits par la Warner Bros de 1926 à 1930. Commercialisé par les frères Warner qui risquèrent tous leurs avoirs dans ce coup de dés, l'exploitation de ce procédé fit de leur société l'une des plus puissantes maisons de production américaines. (fr)
- Вайтафон, Витафон (англ. Vitaphone) — первая массовая система звукового кино, основанная на раздельной записи и воспроизведении звука и изображения. Технология не предусматривала изготовления совмещённой фонограммы на фильмокопии. Вместо этого звуковое сопровождение фильма записывалось на граммофонную пластинку, которая воспроизводилась проигрывателем, синхронизированным с кинопроектором общим приводом. Для грампластинок диаметром 16 дюймов (40,64 сантиметра) впервые использовалась скорость 33 ⅓ оборота в минуту, очень низкая для того времени. Напротив, стандартная частота съёмки и проекции возросла до 24 кадров в секунду против 16 в немом кино. Такая система звукозаписи была использована в ранних звуковых фильмах кинокомпаний «Уорнер Бразерс» и «First National Pictures», снимавшихся с 192 (ru)
|
