| dbo:abstract
|
- L'escriptura ibèrica nord-oriental, també coneguda com a llevantina o simplement ibèrica per ser, amb diferència, la més freqüent de les escriptures ibèriques, va ser el vehicle principal d'expressió de la llengua ibèrica, llengua que també expressen les inscripcions en escriptura ibèrica sud-oriental, però cal destacar que el valor de la majoria de signes d'aquestes escriptures no coincideix en absolut, tot i que el repertori de signes és similar. Tot i així, la hipòtesi més acceptada considera que l'escriptura nord-oriental deriva directament de l'escriptura sud-oriental. Sobre l'origen de les escriptures paleohispàniques no hi ha consens: per a alguns investigadors, el seu origen està directament i únicament lligat a l'alfabet fenici, mentre que per d'altres en la seva creació també hi hauria influït l'alfabet grec. Com la resta d'escriptures paleohispàniques, aquesta escriptura presenta alhora signes amb valor sil·làbic, per les oclusives, i signes amb valor alfabètic, per la resta de consonants i vocals. Des del punt de vista de la classificació dels sistemes d'escriptura, no és ni un alfabet ni un sil·labari, sinó una escriptura mixta que s'identifica normalment com a semisil·labari. El signari bàsic està format per 28 signes: 5 vocàlics, 15 sil·làbics i 8 consonàntics (una lateral, dues sibilants, dues vibrants i tres nasals). El seu desxiframent, culminat el 1922 per Manuel Gómez-Moreno, és pràcticament total i es basa principalment en l'existència de nombroses llegendes monetàries, algunes bilingües o quasi bilingües, fàcilment relacionables amb topònims coneguts per les fonts clàssiques. Del signari ibèric nord-oriental se'n coneixen dues variants: la variant dual és gairebé exclusiva de les inscripcions més antigues dels s. V, IV i III aC i es caracteritza per l'ús del sistema dual, descobert per Joan Maluquer de Motes el 1968, que permet diferenciar els sil·labogrames oclusius dentals i velars sords dels sonors amb un traç afegit, de manera que la forma simple representa la sonora i la forma complexa la sorda. La variant no dual és gairebé exclusiva de les inscripcions més modernes dels s. II i I aC. L'escriptura ibèrica nord-oriental s'escriu molt majoritàriament d'esquerra a dreta i es va usar fonamentalment en el quadrant nord-oriental de la península Ibèrica: una ampla franja costanera des del sud del Llenguadoc-Rosselló fins a Alacant, que penetra a l'interior per la vall de l'Ebre i que correspon a la major part dels pobles que les fonts clàssiques identifiquen com a ibers (indigets, ausetans, laietans, lacetans, cossetans, ilergets, ilercavons, sedetans, edetans, contestans, etc.). Els contextos arqueològics més antics les situen a finals del s. V aC, mentre que els més moderns són de finals del s. I aC o potser de principis del s. I dC. Les inscripcions nord-orientals apareixen sobre suports molt variats (monedes de plata i bronze, làmines de plom, ceràmiques àtiques, ceràmiques de vernís negre A i B, ceràmiques pintades, dòlies, àmfores, torteres, esteles i plaques de pedra, mosaics, etc.) i és, amb diferència, el signari paleohispànic més documentat, uns dos milers d'inscripcions que representen el 95% del total. Es coneixen quatre abecedaris o signaris ibèrics nord-orientals, tots aquests corresponents a la variant dual: el signari del Castellet de Bernabé, en una vora d'una tenalleta de ceràmica pintada ibèrica, el signari del Tos Pelat, distribuït en dues làmines de plom, i dos signaris rupestres en roques de la Cerdanya a Ger i a Bolvir.
* Plom del Puig de Sant Andreu (Ullastret) (s. IV aC)
* Anvers i revers d'un denari de la seca Bascunes. (Meitat del s. II aC). Localització indeterminada, probablement a Navarra (ca)
- Die Nordostiberische Schrift, auch Iberische Schrift genannt, ist eine von mehreren eng miteinander verwandten Silbenschriften der althispanischen Schriften, die vor und zu Beginn der römischen Herrschaft auf der Iberischen Halbinsel benutzt wurden. (de)
- La escritura ibérica nororiental (también conocida como levantina o simplemente ibérica por ser con diferencia la más usada) es la escritura paleohispánica que fue el vehículo principal de expresión de la lengua ibérica, lengua que también expresan las inscripciones en escritura ibérica suroriental, pero cabe destacar que el valor de la mayoría de los signos de estas escrituras no coincide en absoluto, aunque el repertorio de signos es similar. Aun así, la hipótesis más aceptada considera que la escritura nororiental deriva directamente de la escritura suroriental. Sobre el origen de les escrituras paleohispánicas no hay consenso: para algunos investigadores su origen está directa y únicamente vinculado al alfabeto fenicio, mientras que para otros en su creación también habría influido el alfabeto griego. Como el resto de escrituras paleohispánicas, esta escritura presenta signos con valor silábico, para las oclusivas, y signos con valor alfabético, para el resto de las consonantes y vocales. Desde el punto de vista de la clasificación de los sistemas de escritura, no es ni un alfabeto ni un silabario, sino una que se identifica normalmente como semisilabario. El signario básico está formado por 28 signos: cinco vocálicos, 15 silábicos y 8 consonánticos (una lateral, dos sibilantes, dos vibrantes y tres nasales). Su desciframiento, culminado en 1922 por Manuel Gómez-Moreno, es prácticamente total y se basa principalmente en la existencia de numerosas leyendas monetarias, algunas bilingües o casi bilingües, fácilmente relacionables con topónimos conocidos por las fuentes clásicas. Del signario ibérico nororiental se conocen dos variantes: la variante dual es casi exclusiva de las inscripciones más antiguas de los ss. V, IV y III a. C. y se caracteriza por el uso del sistema dual, descubierto por Joan Maluquer de Motes en 1968, que permite diferenciar los silabogramas oclusivos dentales y velares sordos de los sonoros con un trazo añadido, de forma que la forma simple representa a la sonora y la forma compleja a la sorda. La variante no-dual es casi exclusiva de las inscripciones más modernas de los ss. II y I a. C. La escritura ibérica nororiental se escribe muy mayoritariamente de izquierda a derecha y se usó fundamentalmente en el cuadrante nororiental de la península ibérica: una amplia franja costera desde el sur del Languedoc-Rosellón hasta Alicante que penetra hacia el interior por el valle del Ebro y que corresponde a la mayor parte de los pueblos que las fuentes clásicas identifican como iberos (indigetes, ausetanos, layetanos, lacetanos, cosetanos, ilergetes, ilercavones, sedetanos, edetanos, contestanos, etc.). Los contextos arqueológicos más antiguos las sitúan a finales del s. V a. C., mientras que las más modernas son de finales del s. I a. C. o quizás de principios del s. I d. C. Las inscripciones nororientales aparecen sobre soportes muy variados (monedas de plata y bronce, láminas de plomo, cerámicas áticas, cerámicas de barniz negro A y B, cerámicas pintadas, dólias, ánforas, fusayolas, estelas y placas de piedra, mosaicos, etc.) y es con diferencia el signario paleohispánico más documentado, unos dos millares de inscripciones, que representan el 95% del total. Se conocen cuatro abecedarios o signarios ibéricos nororientales, todos ellos correspondientes a la variante dual: el signario del Castellet de Bernabé, en un borde de una tinajilla de cerámica pintada ibérica, el signario del Tos Pelat, distribuido en dos láminas de plomo, y dos signarios rupestres en rocas de la Cerdaña de Ger y Bolvir. (es)
- L'écriture ibérique nord-orientale (ou levantine ou simplement ibérique) est l'écriture paléo-hispanique la plus utilisée. Cette écriture fut le véhicule principal d’expression de la langue ibère, langue aussi représentée par des inscriptions en écriture ibérique sud-orientale et en alphabet gréco-ibère. L'écriture levantine utilise un alphabet syllabaire de 28 signes qui a été déchiffré en 1922 par Manuel Gómez-Moreno Martínez. Elle est présente en Catalogne et sur le littoral méditerranéen jusque dans le Midi gaulois.L'oppidum d'Ensérune, par exemple, présente une épigraphie paléohispanique importante et variée.À Ensérune, 41,5 % des inscriptions levantines sont des marques de propriété. On les trouve sur des céramiques campaniennes et attiques, sur la céramique de la côte catalane et sur les amphores. Environ 32 % de ces inscriptions sont des noms celtiques par rapport à environ 25 % de noms ibères et 5 % de noms latins, et on ne sait pas vraiment pourquoi l'écriture paléohispanique est utilisée à Ensérune de préférence aux alphabets grec ou étrusque qui auraient plus facilement permis de transcrire les noms celtes.
* Tablette de plomb d'Ullastret (Gérone).
* Tablette de plomb de la Penya del Moro (Sant Just Desvern, Barcelone).
* Monnaie d'argent de Bascunes (probablement Navarre).
* Tablette de plomb du Castellet de Bernabé (Llíria, Valencia).
* Ruines du village ibérique de Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet). (fr)
- The northeastern Iberian script, also known as Levantine Iberian or Iberian, was the main means of written expression of the Iberian language. The language is also expressed by the southeastern Iberian script and the Greco-Iberian alphabet. To understand the relationship between northeastern Iberian and southeastern Iberian scripts, one should point out that they are two different scripts with different values for the same signs. However, it is clear they have a common origin and the most accepted hypothesis is that northeastern Iberian script was derived from the southeastern Iberian script. Some researchers have concluded that it is linked to the Phoenician alphabet alone, but others believe the Greek alphabet also had a role. (en)
- Aksara Iberia Timur Laut adalah cara utama untuk menuliskan bahasa Iberia. Bahasa ini juga ditulis dengan menggunakan aksara Iberia Tenggara dan . Untuk memahami hubungan antara aksara Iberia timur laut dengan tenggara, perlu diketahui bahwa keduanya memiliki lambang yang sama tetapi arti yang berbeda. Namun, kemungkinan keduanya berasal dari sumber yang sama dan kemungkinan aksara Iberia Timur Laut berasal dari aksara Iberia Tenggara. Beberapa peneliti telah menyimpulkan bahwa aksara ini terkait dengan alfabet Fenisia, tetapi ada pula yang meyakini bahwa aksara ini juga dipengaruhi oleh alfabet Yunani. (in)
- La scrittura iberica nordorientale o semplicemente iberica, o levantina, è la scrittura paleo-ispanica più documentata. Le iscrizioni (95% sul totale) che usavano questa scrittura, sono in lingua iberica come in iberico sono quelle che utilizzavano la scrittura iberica sudorientale e l'alfabeto greco-iberico. Si diffuse fra il V e il II secolo a.C. nel nord-est della penisola iberica (nelle attuali regioni di Aragona, Valenzia, Catalogna) e nel sud-est francese (parte dell'attuale Languedoc-Roussillon). Attorno alla metà del III secolo a.C., e cioè alla vigilia dell'invasione punica, era indiscutibilmente la scrittura più utilizzata nella penisola iberica. Dopo la conquista romana dell'Hispania (a cavallo fra il III e il II secolo a.C.) l'alfabeto iberico continuò ad essere usato, insieme a quello latino, fino alle soglie dell'era volgare. Fu decifrata per la prima volta negli anni venti del Novecento (1922) da . Attualmente sono note circa milleottocento iscrizioni in questa scrittura. (it)
- A escrita ibérica levantina, também conhecida como nororiental ou simplesmente ibérica, é uma escrita paleohispânica que expressa a , como a escrita ibérica suroriental e o alfabeto greco-ibérico. Como a maior parte das outras escritas paleo-hispânicas, à exceção do alfabeto greco-ibérico, esta escrita apresenta signos que representam consoantes e vogais, como os alfabetos, e signos que representam sílabas, como os silabários. A sua utilização é conhecida entre os séculos V a.C. e I d.C. no nordeste da Península Ibérica (Aragão, Valência, Catalunha, Pirenéus Orientais Aude e Hérault). Os seus textos apresentam-se quase sempre da esquerda para a direita. A partir do Sul, da Escrita Ibérica Meridional, surgiu, mais ao norte, a Escrita Levantina. Muito inovadora, pela introdução de uma série numerosa de novos caracteres, quase todos ligados à nasalização, como m’, a partir do u meridional, e m, como uma variante de n. O seu valor fonético pôde ser recolhido a partir dos seus documentos mais importantes, as legendas monetárias através do trabalho de Gomez Moreno. Este investigador começou a sua abordagem pela legendas bilingues que, naturalmente, permitiam a identificação rápida de alguns signos. Assim, reconheceu os caracteres para CEL nas moedas da Colonia Iulia Celse, GIL, nas moedas de Edetania e SAETABI, nas de Xátiva. Passou de seguida às moedas de séries ibéricas que eram continuadas com moedas de semelhante tipologia mas com legendas latinas, o que permitiu recolher os caracteres para BILBILIS, SEGOBRIGA e CLOUNIOQ. Prosseguindo ainda mais longe nesta sua análise, Gomez Moreno acabou por obter uma leitura relativamente consensual para os valores fonéticos destes caracteres. Observemos por fim, que o autor identificou vários sons que nos signos silábicos se revelam imprecisos, nomeadamente B e P, T e D e, por fim, K e G. A Escrita Levantina pode ser subdivida em duas variantes utilizadas durante os séculos IV e III a.C.: Uma empregue a norte do rio Ebro, e conhecida como sistema Catalão (ou dual); e uma segunda, usada mais a sul e conhecida como sistema Edetiano. Depois do século III a.C., o sistema Catalão deixou de ser utilizado, permanecendo apenas o sistema Edetiano. (pt)
|
| rdfs:comment
|
- Die Nordostiberische Schrift, auch Iberische Schrift genannt, ist eine von mehreren eng miteinander verwandten Silbenschriften der althispanischen Schriften, die vor und zu Beginn der römischen Herrschaft auf der Iberischen Halbinsel benutzt wurden. (de)
- The northeastern Iberian script, also known as Levantine Iberian or Iberian, was the main means of written expression of the Iberian language. The language is also expressed by the southeastern Iberian script and the Greco-Iberian alphabet. To understand the relationship between northeastern Iberian and southeastern Iberian scripts, one should point out that they are two different scripts with different values for the same signs. However, it is clear they have a common origin and the most accepted hypothesis is that northeastern Iberian script was derived from the southeastern Iberian script. Some researchers have concluded that it is linked to the Phoenician alphabet alone, but others believe the Greek alphabet also had a role. (en)
- Aksara Iberia Timur Laut adalah cara utama untuk menuliskan bahasa Iberia. Bahasa ini juga ditulis dengan menggunakan aksara Iberia Tenggara dan . Untuk memahami hubungan antara aksara Iberia timur laut dengan tenggara, perlu diketahui bahwa keduanya memiliki lambang yang sama tetapi arti yang berbeda. Namun, kemungkinan keduanya berasal dari sumber yang sama dan kemungkinan aksara Iberia Timur Laut berasal dari aksara Iberia Tenggara. Beberapa peneliti telah menyimpulkan bahwa aksara ini terkait dengan alfabet Fenisia, tetapi ada pula yang meyakini bahwa aksara ini juga dipengaruhi oleh alfabet Yunani. (in)
- L'escriptura ibèrica nord-oriental, també coneguda com a llevantina o simplement ibèrica per ser, amb diferència, la més freqüent de les escriptures ibèriques, va ser el vehicle principal d'expressió de la llengua ibèrica, llengua que també expressen les inscripcions en escriptura ibèrica sud-oriental, però cal destacar que el valor de la majoria de signes d'aquestes escriptures no coincideix en absolut, tot i que el repertori de signes és similar. Tot i així, la hipòtesi més acceptada considera que l'escriptura nord-oriental deriva directament de l'escriptura sud-oriental. Sobre l'origen de les escriptures paleohispàniques no hi ha consens: per a alguns investigadors, el seu origen està directament i únicament lligat a l'alfabet fenici, mentre que per d'altres en la seva creació també hi (ca)
- La escritura ibérica nororiental (también conocida como levantina o simplemente ibérica por ser con diferencia la más usada) es la escritura paleohispánica que fue el vehículo principal de expresión de la lengua ibérica, lengua que también expresan las inscripciones en escritura ibérica suroriental, pero cabe destacar que el valor de la mayoría de los signos de estas escrituras no coincide en absoluto, aunque el repertorio de signos es similar. Aun así, la hipótesis más aceptada considera que la escritura nororiental deriva directamente de la escritura suroriental. Sobre el origen de les escrituras paleohispánicas no hay consenso: para algunos investigadores su origen está directa y únicamente vinculado al alfabeto fenicio, mientras que para otros en su creación también habría influido el (es)
- L'écriture ibérique nord-orientale (ou levantine ou simplement ibérique) est l'écriture paléo-hispanique la plus utilisée. Cette écriture fut le véhicule principal d’expression de la langue ibère, langue aussi représentée par des inscriptions en écriture ibérique sud-orientale et en alphabet gréco-ibère. L'écriture levantine utilise un alphabet syllabaire de 28 signes qui a été déchiffré en 1922 par Manuel Gómez-Moreno Martínez.
* Tablette de plomb d'Ullastret (Gérone).
* Tablette de plomb de la Penya del Moro (Sant Just Desvern, Barcelone).
* Monnaie d'argent de Bascunes (probablement Navarre). (fr)
- La scrittura iberica nordorientale o semplicemente iberica, o levantina, è la scrittura paleo-ispanica più documentata. Le iscrizioni (95% sul totale) che usavano questa scrittura, sono in lingua iberica come in iberico sono quelle che utilizzavano la scrittura iberica sudorientale e l'alfabeto greco-iberico. Fu decifrata per la prima volta negli anni venti del Novecento (1922) da . Attualmente sono note circa milleottocento iscrizioni in questa scrittura. (it)
- A escrita ibérica levantina, também conhecida como nororiental ou simplesmente ibérica, é uma escrita paleohispânica que expressa a , como a escrita ibérica suroriental e o alfabeto greco-ibérico. Como a maior parte das outras escritas paleo-hispânicas, à exceção do alfabeto greco-ibérico, esta escrita apresenta signos que representam consoantes e vogais, como os alfabetos, e signos que representam sílabas, como os silabários. A sua utilização é conhecida entre os séculos V a.C. e I d.C. no nordeste da Península Ibérica (Aragão, Valência, Catalunha, Pirenéus Orientais Aude e Hérault). Os seus textos apresentam-se quase sempre da esquerda para a direita. (pt)
|
