| dbo:abstract
|
- إسماعيل بن الشريف (1645–1727 م)، أو مولاي إسماعيل، هو سلطان المغرب من 1672 إلى 1727. ينتمي لسلالة العلويين، وهو الابن السابع لمولاي الشريف. حكم بعد أخيه الرشيد بن الشريف. في عهده كانت الدولة العلوية في أزهى أيامها. وانتقلت عاصمة المغرب إلى مدينة مكناس من مراكش. بدأ مولاي إسماعيل ببناء قصر متقن وأنصاب أخرى. كما بنى جداراً طويلاً لحماية مكناس.توفي المولى إسماعيل في 22 مارس عام 1727، وخلفه ابنه أحمد الذهبي بن إسماعيل. (ar)
- Mulay Ismail (Tafilalt, 1634? o 1645?-1727) fou sultà del Marroc de la dinastia alauita. Era fill de Mulay Muhammad I. Fou caid de Meknès i califa del seu germà a Fes (1666-1672). Va succeir el seu germà Mawlay al-Rashid, mort el 9 d'abril del 1672 sent jurat a Fes el 14 d'abril (l'endemà de saber la mort del seu germà). Es va enfrontar a dos pretendents, però va marxar sobre Fes que s'havia declarat contra seva, i la va ocupar sent proclamat allí el 14 d'abril de 1672 quan tenia suposadament 26 anys. Va haver de reprimir nombroses revoltes: el seu germà Mulay al-Harran a Tafilelt, el seu nebot Abu l-Abbas Ahmad ibn Muhriz ibn Mummada al-Sharif a Marràqueix i al Sus, i el cap tribal al-Khidr Ghaylan, revoltat al nord-oest, tots amb el suport del turcs d'Alger interessats a mantenir un poder dèbil al Marroc. Fes es va revoltar l'estiu del 1673 però després de 15 mesos de setge es va haver de sotmetre (30 d'octubre de 1673). El 1675 va instal·lar la seva capital a Mequinez (Meknès). Les revoltes el van ocupar durant quinze anys havent de lluitar en primer lloc per Marraqueix, d'on va expulsar al seu nebot; després va derrotar a Ghaylan i el va executar. Però Ahmad ibn Muhriz va mantenir la revolta al Sus i finalment per aconseguir la pau fou reconegut com a emir del territori al sud de l'Atles; al mateix temps el seu germà Mulay al-Harran fou reconegut emir a Tafilalt (1676). Just acabar aquestes revoltes es va aixecar un descendent dels marabuts de Dila, Ahmad ibn Abd Allah, instigat pels algerians. La rebel·lió va afectar al país de Tadla i les províncies de l'oest del Marroc. En aquests anys va crear un exèrcit format sobretot per àrabs (gish dels Udaya) i descendents dels esclaus negres portats pels sadites durant anys anomenats el Abid al-Bukhari que eren propietat del sultà i els fills nascuts ja eren educats especialment per l'ofici militar. L'exèrcit, sobretot amb la intervenció de l'artilleria, va poder derrotar els rebels. El seu exèrcit va arribar a tenir 150.000 homes i va poder sotmetre els amazics de l'Atles; la guerra contra els amazics sinhadja de l'Atles fou la més complexa i encara que va sotmetre per un temps l'Atles Mitjà, no va tenir mai el control complet del país. El juny de 1677 va conquerir Marràqueix i va terroritzar a la població tallant uns deu mil caps. Milers de presoners de guerra van haver de treballar junt amb esclaus cristians, a la construcció del seu palau a Meknes (el sultà va construir a Meknès palaus, mesquites i madrasses). El 1679 una epidemia de pesta va assolar al Marroc, especialment el Gharb i el Rif, i va causar milers de morts. Ahmad Abd Allah va morir el 1680. Per controlar als turcs i als europeus, va organitzar el cos dels Mudjatahidun o Voluntaris de la Fe, dirigits per oficials dels Abid al-Bukhari escollits estaven encarregats de fer la guerra irregular contra les possessions cristianes a la costa. El 1678 va assetjar als anglesos a Tànger fins que finalment la van evacuar al cap de sis anys. Va arrabassar als castellans Mamura (al-Mahdiyya, on va entrar el 4 de maig de 1681, i va trobar més de 100 peces d'artilleria), i més tard Larraix (1 de novembre de 1689) i Arzila (Asila, 1691) als espanyols-portuguesos (que van conservar Mazagan, el Peno de Vélez de la Gomera, Ceuta i Melilla). Els anglesos van evacuar Tànger el 16 d'abril de 1684 després de destruir les fortificacions. Ceuta fou assetjada durant 17 anys però no va poder conquerir-la. Ismail va provar d'acostar-se a Lluís XIV de França contra els espanyols però no ho va aconseguir i el comerç francès es va veure afectat durant uns anys per aquesta situació. El 1697, després de la pau de Rijswijk, Ismail va demanar ajut a Lluís XIV contra els otomans d'Alger i es va formar una aliança a la qual va entrar també el bey de Tunis (que va demanar la mà de la princesa de Conti, però el projecte va fracassar). L'aliança va assegurar a França beneficis comercials a Salé, Tetuan i Safi i foren francesos els que van dirigir la construcció de palaus, camins i forts o van fer de consellers militars de l'artilleria. El sultà va fer fins i tor un ridícul intent de convertir a Lluís XIV a l'islam. Va sotmetre els amazics de la regió de l'alt Muluya on es van instal·lar guarnicions. Així el país on es pagava l'import (anomenat Bilad al-Makhzan) es va estendre a quasi tot el modern Marroc, però va fracassar en el seu intent d'expandir-se cap a Algèria (els otomans li disputaven la plana del Marroc oriental i els ksurs del sud d'Orà) sent rebutjat en cada expedició que va provar (el Muluya va restar la frontera). L'exèrcit marroquí era molt lent i en una de les incursions va deixar que l'exèrcit aliat del bey de Tunis fos destruït prop de Constantina el que va permetre als otomans traslladar les seves forces cap a l'oest per combatre els marroquins (1701) i rebutjar-los. Va construir el fort de Reggada a les muntanyes Banu Yala, dominant la vall alta de l'ued Sharef i els territoris dels àrabs de l'altiplà; també va construir el fort d'Uyun Sidi Malluk a la plana dels Angad i el fort de Salwan al territori dels Trifa. Petits forts al territori de cada tribu del nord-est van mantenir el país en seguretat contra els intents otomans i contra els marabuts. Va organitzar finalment un sistema de marques militars: a l'est amb centre a Taza, els murs de la qual foren reconstruïts i s'hi va establir una guarnició de 2.500 Abid al-Bukhari que garantia l'enllaç entre el Marroc occidental i l'oriental pel coll de Taza, i a més mantenia el control sobre els amazics del Rif al nord, i dels amazics de l'Atles mitjà al sud. Per fer front al cost que suposaven les seves construccions (especialment a Meknès) i el manteniment d'un exèrcit tant nombrós, exigia els impostos a vegades mitjançant ràtzies sobre les tribus, i disposava dels ingressos de duanes, de la sisena part de les captures dels pirates, dels rescats de captius cristians, dels regals dels ambaixadors estrangers i del monopoli del comerç. És considerat un sultà cruel i sàdic i fou anomenat «Safaq Adimaa» (Amb set de sang). Va morir a Meknès al palau de la Dar al-Kehira, el 21 de març de 1727, amb uns 80 anys, deixant 36 fills mascles reconeguts i uns 700 descendents entre fills no reconeguts i filles. A la seva mort va ressorgir l'anarquia (període 1727-1757). El successor fou el fill gran Ahmad al-Dhahabi. (ca)
- Mulai Ismail (arabisch مولاي إسماعيل, DMG Mūlāy ʾIsmāʿīl, französisch Moulay Ismaïl, auch Ismaïl ben Chérif, vollständig مولاي إسماعيل بن الشريف ابن النصر / Mūlāy Ismā‘īl bin aš-Šarīf ibn an-Naṣr, * um 1645 in Sidschilmasa; † 22. März 1727 in Meknès) war der zweite Sultan der bis heute regierenden Alawiden-Dynastie von Marokko. Wegen seines unberechenbaren Wesens, seiner willkürlichen Folter- und Todesurteile trägt Mulai Ismail auch den Beinamen „der Blutige“ oder „der Blutdürstige“. Mulai Ismail wollte Marokko zu einem politischen Schwergewicht entwickeln, das auf Augenhöhe mit den einflussreichen europäischen Ländern verhandeln konnte. Um die europäischen Länder an den Verhandlungstisch zu zwingen, nutzte er als Pfand europäische Gefangene. Die meisten dieser europäischen Sklaven stammten aus Raubzügen der Barbaresken-Korsaren, die Handelsschiffe europäischer Handelsmächte angriffen und ihre Gefangenen auf nordafrikanischen Sklavenmärkten verkauften oder dem Sultan übergaben. Weitere europäische Sklaven stammten aus europäischen Siedlungen und Festungen an der marokkanischen Küste, die Mulai Ismail mit seinen Truppen eroberte. Seine umfangreichen Bautätigkeiten waren nur dank der Arbeit von tausenden versklavten Europäern möglich. (de)
- Abdul Násir Mulay Ismaíl as-Samin ben Sharif —Sultán Mulay Ismaíl— (¿1635-1645? - 22 de marzo de 1727), fue el sultán de Marruecos que reinó desde 1672 hasta su muerte. (es)
- Moulay Ismail Ibn Sharif (Arabic: مولاي إسماعيل بن الشريف), born around 1645 in Sijilmassa and died on 22 March 1727 at Meknes, was a Sultan of Morocco from 1672–1727, as the second ruler of the Alaouite dynasty. He was the seventh son of Moulay Sharif and was governor of the province of Fez and the north of Morocco from 1667 until the death of his half-brother, Sultan Moulay Rashid in 1672. He was proclaimed sultan at Fez, but spent several years in conflict with his nephew , who also claimed the throne, until the latter's death in 1687. Moulay Ismail's 55-year reign is the longest of any sultan of Morocco. The reign of Moulay Ismail marked a high watermark for Moroccan power. His military successes are explained by the creation of a strong army, originally relying on the 'Guichs' (especially the Udaya) and on the Black Guard (or Abid al-Bukhari), black slaves who were totally devoted to him. As a result, the central power could be less reliant on tribes that often rebelled. Moulay Ismail failed against the Regency of Algiers during the battle of Moulouya in 1692, as he tried to expand his territory towards Tlemcen. Moulay Ismail once again attempted to capture Oran, which was under Spanish rule, he had some success in pushing back the tribes of the Regency of Algiers until the Algerian Bey Mustapha cooperated with the Spaniards in pushing back Moulay Ismail's army. Moulay Ismail engaged in the Maghrebi War against the Regency of Algiers, he was successful in conquering the Western Beylik, he even looted the palace of the Bey. His army was subsequently pushed back in the Battle of Chelif in 1701. He participated in other minor battles such as Laghouat in 1708 which ended successfully. He expelled the Europeans from the ports they had occupied: Larache, Asilah, Mehdya, and Tangier. He took thousands of Christians prisoner and nearly took Ceuta. Ismail controlled a fleet of corsairs based at Salé-le-Vieux and Salé-le-Neuf (now Rabat), which supplied him with European Christian slaves and weapons through their raids in the Mediterranean and all the way to the Black Sea. He established significant diplomatic relations with foreign powers, especially the Kingdom of France, Great Britain, and Spain. Often compared to his contemporary, Louis XIV, due to his charisma and authority, Moulay Ismail was nicknamed the 'bloody king' by the Europeans due to his extreme cruelty and exaction of summary justice upon his Christian slaves. He is also known in his native country as the "Warrior King". He also made Meknes his capital and undertook the construction of an enormous citadel and palace complex next to its old city which included several grand residences, gardens, monumental gates, mosques and more than forty kilometers of walls. He died following a sickness. After his death, his supporters became so powerful that they controlled the country, enthroning and dethroning the sultans at will. (en)
- Moulay Ismaïl (en arabe : مولاي إسماعيل ; en berbère : ⵎⵓⵍⴰⵢ ⵉⵙⵎⴰⵄⵉⵍ), ou éventuellement Moulay Ismaïl ben Chérif, né vers 1645 à Sijilmassa et mort le 22 mars 1727 à Meknès, est le sultan du Maroc qui a régné de 1672 à 1727. Septième fils de Moulay Chérif, il exerce la fonction de gouverneur du Nord du Maroc à partir de 1667, jusqu'à la mort de son demi-frère le sultan Moulay Rachid, en 1672. Il se proclame alors sultan du Maroc à Fès, puis entretient pendant une quinzaine d'années une rivalité avec son neveu Moulay Ahmed ben Mehrez, également prétendant au trône, jusqu'à la mort de ce dernier en 1687. Le règne de Moulay Ismaïl correspond à une période d’apogée de la puissance marocaine. Ses succès militaires s'expliquent par la création d'une armée forte et originale reposant sur les « guichs » (principalement des Oudaïas) et sur la garde des Abid al-Bukhari, des esclaves noirs qui lui sont totalement dévoués, ce qui permet au pouvoir central d’être moins dépendant de tribus souvent rebelles. Moulay Ismaïl combat victorieusement les Ottomans d'Alger et leurs vassaux, et chasse les Européens des ports qu'ils occupent, Larache, Assilah, El-Mamoura et Tanger. Il y fait des milliers de prisonniers chrétiens et manque de peu de s'emparer de Ceuta. Il contrôle une flotte de corsaires basée à Salé-le-Vieux et Salé-le-Neuf (l'actuelle Rabat), qui l'approvisionnent en esclaves chrétiens, puis en armes grâce à leurs razzias en Méditerranée et jusqu'en mer du Nord. Il noue des relations diplomatiques significatives avec des puissances étrangères, en particulier la France, l’Angleterre et l’Espagne. Souvent comparé à son contemporain Louis XIV pour son charisme et son autorité, Moulay Ismaïl est surnommé le « roi sanguinaire » par les Européens, en raison de sa cruauté et de sa justice sommaire. Roi bâtisseur, il entreprend la construction du grand palais de Meknès, de jardins, de portes monumentales, de plus de quarante kilomètres de murailles et de nombreuses mosquées. Il meurt des suites d'une maladie. À sa mort, ses soutiens sont cependant devenus si puissants qu'ils contrôlent le pays et font et défont les sultans. Moulay Ismaïl détient à ce jour le record de longévité en tant que monarque absolu au Maroc, avec un règne de 55 ans, sans régence préalable puisqu'il ne prend le pouvoir qu'à l'âge de 26 ans. (fr)
- Mulay Ismail bin Syarif (1634? atau 1645? – 22 Maret 1727), berkuasa 1672–1727, (bahasa Arab: مولاي إسماعيل بن الشريف ابن النصر) adalah penguasa kedua Maroko dari dinasti Alawi. Seperti anggota dinasti lainnya, Ismail mengklaim sebagai keturunan Muhammad dari silsilah . Ia juga dikenal di negaranya sebagai "Raja Petempur". (in)
- ムーレイ・イスマーイール・イブン・シャリーフ（アラビア語 : مولاي إسماعيل بن الشريف ابن النصر、ベルベル語 : ⵎⵓⵍⴰⵢ ⵉⵙⵎⴰⵄⵉⵍ、英語 : Moulay Ismail Ibn Sharif、1645年 - 1727年3月22日）は、モロッコ、アラウィー朝の第4代スルターンである。 アラウィー朝の始祖の七男で、1667年から継兄ムーレイ・アル＝ラシードが死去する1672年まではフェズ王国およびモロッコ北部の総督だった。彼はフェズでスルターンを宣明するが、王位を主張する甥との抗争が勃発、1687年にアフメドが死去するまで抗争は続いた。イスマーイールの55年に及ぶ在位期間は、モロッコのスルターンで最長である。 (ja)
- Mulay Ismāʿīl ibn ʿAlī al-Sharīf (in arabo: مولاي إسماعيل بن علي الشريف; Sigilmassa, 1645 – Meknès, 22 marzo 1727) è stato un sultano marocchino della dinastia alawide che regnò dal 1672 al 1727. Era il settimo figlio del fondatore della dinastia alawide Sharīf ibn ʿAlī. Servì come governatore di Meknès dal 1667 fino alla morte del suo fratellastro, il sultano Mulay al-Rashid, avvenuta nel 1672. Dopo la morte del fratello, Mulay Ismāʿīl venne proclamato sultano del Marocco a Fès, ma si dovette confrontare con vari pretendenti al trono, quali il nipote Ahmad ibn Mehrez (con cui rimarrà in guerra per quindici anni, fino alla morte di quest'ultimo, avvenuta nel 1687) e i fratelli Mulay Harran, Mulay Aḥmad e Mulay Hāshim. Sotto il regno di Ismāʿīl la dinastia alawide raggiunse il massimo della sua potenza. Formò un potente esercito, composto in gran parte di schiavi neri, molto fedeli al sultano, permettendo al governo centrale di essere meno dipendente dalle tribù, spesso in stato di ribellione. Mulay Ismāʿīl combatté varie guerre contro il deylicato ottomano della Reggenza di Algeri e cacciò gli europei dai porti che occupavano, vale a dire da Larache, Assilah, al-Maʿmūra e Tangeri. Fece migliaia di prigionieri europei e per poco non riuscì a conquistare Ceuta. Mantenne il controllo su una flotta di corsari con sede a Salé, che lo rifornì di schiavi cristiani e armi grazie alle sue scorrerie nel Mar Mediterraneo e nel Mare del Nord. Ciò non gli impedì di stabilire importanti relazioni diplomatiche con le potenze straniere, in particolar modo con la Francia e la Gran Bretagna.Mulay Ismāʿīl venne soprannominato il "re sanguinario" dagli europei a causa della sua spietatezza. Monarca costruttore, fece costruire il grande palazzo di Meknès, vari giardini, porte monumentali, più di quaranta chilometri di mura e molte moschee. Morì il 22 marzo 1727 a Meknès a causa di una malattia. Dopo la sua morte il suo esercito di schiavi neri (ʿAbīd al-Bukhārī) fece piombare il paese nell'anarchia e nella guerra civile, deponendo e nominando sultani a proprio piacimento, fino all'avvento di Muḥammad III, nipote di Ismāʿīl, che riuscì a riportare l'ordine. Ismāʿīl è anche ricordato per detenere il primato di longevità come monarca assoluto del Marocco: il suo regno durò infatti 55 anni. (it)
- Maulaj Isma’il (arab. أبو النصر مولاي إسماعيل بن الشريف, Abu an-Nasir Maulaj Isma’il ibn asz-Szarif, ur. 1645 w Ar-Risani, zm. 22 marca 1727 w Meknesie) – drugi sułtan Maroka z dynastii Alawitów, syn Maulaja Alego asz-Szarifa, władcy Tafilalt. (pl)
- Ismail (m. março de 1727, Mequinez), nascido Ismail ibne Xarife, foi mulei e sultão de Marrocos da dinastia alauita, reinando entre 1672 a 1727. Foi antecedido por seu irmão Arraxide e sucedido por seu filho Amade de Marrocos. Teve, segundo se crê, 500 esposas e um total de 888 filhos (548 rapazes e 340 raparigas). Mandou construir uma cidade, Mequinez, para servir de capital, que é por vezes chamada «Versalhes de Marrocos», por causa da sua extravagância. Durante o reinado de Ismail, a capital de Marrocos foi transferida de Marraquexe para Mequinez. Inspirado pelo rei Luís XIV de França, Ismail iniciou a construção de um elaborado palácio imperial e outros monumentos. No seu auge, o império de Ismail estendeu-se desde a atual Argélia até à Mauritânia. Ismail é famoso como uma das figuras marcantes da história de Marrocos, bem conhecido pela sua crueldade lendária. Para intimidar tribos rivais, ordenou que os muros da cidade fossem «adornados» com 10 000 cabeças de inimigos assassinados. Lendária é a facilidade com que condenava à decapitação ou à tortura os criados que considerava preguiçosos. Nos 20 anos do regime de Ismail, cerca de 30 000 morreram como consequência de suas decisões. Ismail usou cerca de 25 000 prisioneiros cristãos e 30 000 criminosos comuns como trabalhadores escravos na construção da sua grande cidade. Foram capturados mais de 16 000 escravos da África subsaariana para servir a sua guarda negra de elite. Pela altura da morte de Ismail, a guarda crescera para o décuplo, o maior exército da história marroquina. Após a sua morte, seu neto Maomé III transferiu a capital de volta a Marraquexe, e retirou de Mequinez uma boa parte das suas riquezas para construir uma nova cidade imperial. O grande Mausoléu de Ismail está aberto mesmo a não muçulmanos como testemunho da grandeza deste déspota. (pt)
- Moulay Ismail ibn Sharif (Rissani, 1634-1645? - Meknes, 22 maart 1727) was de tweede sultan van Marokko uit de dynastie der Alaoui. Hij was de zevende zoon van Moulay Ali Cherif. Hij was aanvankelijk gouverneur van Meknes onder zijn broer Rashid. Toen deze plots stierf, slaagde hij er in hem op te volgen. Ismail wist de macht van de Alawieten te consolideren. Hij herstructureerde het leger en breidde het uit met duizenden toegewijde Sub-Saharaanse slaven, de , en Arabische krijgers. Met dit leger kon hij de rebelse stammen bedwingen en weerstand bieden aan de Europese penetratiepogingen. Hij belegerde Tanger, dat in handen was van de Engelsen, gedurende vijf jaar, tot de Engelsen zich er in 1684 uit terugtrokken. Met minder succes belegerde hij het Spaanse Ceuta, dat werd ontzet door Jean-François Bette. Ismail knoopte diplomatieke betrekkingen aan met de Europese mogendheden en deed zelfs een huwelijksaanzoek aan Marie Anne van Bourbon, dochter van Lodewijk XIV. Meknes werd de nieuwe hoofdstad. De stad werd uitgebouwd met prachtige tuinen en monumenten, waardoor het Versailles naar de kroon stak. Het werd gebouwd door blanke slaven, die waren gevangengenomen door de Barbarijse zeerovers. Als steengroeve werden de Romeinse ruïnes van Volubilis en het El-Badipaleis gebruikt. Ismail had de reputatie zeer bloeddorstig te zijn. Daarnaast werd van hem gezegd dat hij een vijfhonderdtal concubines en meer dan duizend kinderen had. In 1703 werden er 525 zonen en 342 dochters geteld. In 1721 waren er al 700 zonen. De opvolging van Ismail was niet sluitend geregeld. Bij zijn dood brak dan ook een burgeroorlog uit onder zijn vele zonen. De Abid al-Boekhari zouden bepalen wie er aan de macht kwam. (nl)
- Ismail (arabiska: مولاي إسماعيل بن الشريف) född 1645 eller 1646, död 1727, var sultan av Marocko mellan åren 1672 och 1727. Med hjälp av en armé utbildad i Europa gjorde han slut på den anarki som rådde i landet. (sv)
- Мулай Абу-уль Насир Исмаил ас-Самин ибн Рашид (араб. مولاي إسماعيل بن الشريف ابن النصر; 1645—1727) — второй правитель Марокко династии Алауитов, правил c 1672 года по 1727 год. Подобно другим в династии Исмаил претендовал на то, чтобы его называли потомком Мухаммеда, как прямого потомка Хассана ибн-Али, внука Мухаммеда. За многочисленные войны и жестокость его называли Исмаилом «Кровожадным»; в своей родной стране Исмаил также известен как «Король-воин». (ru)
- Мулай Ісмаїл ібн Шаріф (араб. مولاي إسماعيل بن الشريف ابن النصر - Мулай (Мауля) Абу'л-Насір Ісмаїла ас-Самін ібн Шаріф; бл. 1645 — 22 березня 1727) — 2-й султан Марокко з династії Алауїтів в 1672-1727. Вкрай жорстокими заходами завершив об'єднання Марокко (за різними відомостями протягом панування наказав стратити від 20 до 36 тис. осіб). Також зміцнив статус держави на зовнішній арені, відвоювавши в Іспанії та Великої Британії важливі портові міста, а область Тимбукту в середній долині Нілу перетворив з номінального на фактичний пашалик Марокко. Разом з тим йому не вдалося розширити володіння за рахунок Османського Алжиру. (uk)
|
| rdfs:comment
|
- إسماعيل بن الشريف (1645–1727 م)، أو مولاي إسماعيل، هو سلطان المغرب من 1672 إلى 1727. ينتمي لسلالة العلويين، وهو الابن السابع لمولاي الشريف. حكم بعد أخيه الرشيد بن الشريف. في عهده كانت الدولة العلوية في أزهى أيامها. وانتقلت عاصمة المغرب إلى مدينة مكناس من مراكش. بدأ مولاي إسماعيل ببناء قصر متقن وأنصاب أخرى. كما بنى جداراً طويلاً لحماية مكناس.توفي المولى إسماعيل في 22 مارس عام 1727، وخلفه ابنه أحمد الذهبي بن إسماعيل. (ar)
- Abdul Násir Mulay Ismaíl as-Samin ben Sharif —Sultán Mulay Ismaíl— (¿1635-1645? - 22 de marzo de 1727), fue el sultán de Marruecos que reinó desde 1672 hasta su muerte. (es)
- Mulay Ismail bin Syarif (1634? atau 1645? – 22 Maret 1727), berkuasa 1672–1727, (bahasa Arab: مولاي إسماعيل بن الشريف ابن النصر) adalah penguasa kedua Maroko dari dinasti Alawi. Seperti anggota dinasti lainnya, Ismail mengklaim sebagai keturunan Muhammad dari silsilah . Ia juga dikenal di negaranya sebagai "Raja Petempur". (in)
- ムーレイ・イスマーイール・イブン・シャリーフ（アラビア語 : مولاي إسماعيل بن الشريف ابن النصر、ベルベル語 : ⵎⵓⵍⴰⵢ ⵉⵙⵎⴰⵄⵉⵍ、英語 : Moulay Ismail Ibn Sharif、1645年 - 1727年3月22日）は、モロッコ、アラウィー朝の第4代スルターンである。 アラウィー朝の始祖の七男で、1667年から継兄ムーレイ・アル＝ラシードが死去する1672年まではフェズ王国およびモロッコ北部の総督だった。彼はフェズでスルターンを宣明するが、王位を主張する甥との抗争が勃発、1687年にアフメドが死去するまで抗争は続いた。イスマーイールの55年に及ぶ在位期間は、モロッコのスルターンで最長である。 (ja)
- Maulaj Isma’il (arab. أبو النصر مولاي إسماعيل بن الشريف, Abu an-Nasir Maulaj Isma’il ibn asz-Szarif, ur. 1645 w Ar-Risani, zm. 22 marca 1727 w Meknesie) – drugi sułtan Maroka z dynastii Alawitów, syn Maulaja Alego asz-Szarifa, władcy Tafilalt. (pl)
- Ismail (arabiska: مولاي إسماعيل بن الشريف) född 1645 eller 1646, död 1727, var sultan av Marocko mellan åren 1672 och 1727. Med hjälp av en armé utbildad i Europa gjorde han slut på den anarki som rådde i landet. (sv)
- Мулай Абу-уль Насир Исмаил ас-Самин ибн Рашид (араб. مولاي إسماعيل بن الشريف ابن النصر; 1645—1727) — второй правитель Марокко династии Алауитов, правил c 1672 года по 1727 год. Подобно другим в династии Исмаил претендовал на то, чтобы его называли потомком Мухаммеда, как прямого потомка Хассана ибн-Али, внука Мухаммеда. За многочисленные войны и жестокость его называли Исмаилом «Кровожадным»; в своей родной стране Исмаил также известен как «Король-воин». (ru)
- Мулай Ісмаїл ібн Шаріф (араб. مولاي إسماعيل بن الشريف ابن النصر - Мулай (Мауля) Абу'л-Насір Ісмаїла ас-Самін ібн Шаріф; бл. 1645 — 22 березня 1727) — 2-й султан Марокко з династії Алауїтів в 1672-1727. Вкрай жорстокими заходами завершив об'єднання Марокко (за різними відомостями протягом панування наказав стратити від 20 до 36 тис. осіб). Також зміцнив статус держави на зовнішній арені, відвоювавши в Іспанії та Великої Британії важливі портові міста, а область Тимбукту в середній долині Нілу перетворив з номінального на фактичний пашалик Марокко. Разом з тим йому не вдалося розширити володіння за рахунок Османського Алжиру. (uk)
- Mulay Ismail (Tafilalt, 1634? o 1645?-1727) fou sultà del Marroc de la dinastia alauita. Era fill de Mulay Muhammad I. Fou caid de Meknès i califa del seu germà a Fes (1666-1672). Va succeir el seu germà Mawlay al-Rashid, mort el 9 d'abril del 1672 sent jurat a Fes el 14 d'abril (l'endemà de saber la mort del seu germà). Es va enfrontar a dos pretendents, però va marxar sobre Fes que s'havia declarat contra seva, i la va ocupar sent proclamat allí el 14 d'abril de 1672 quan tenia suposadament 26 anys. Va haver de reprimir nombroses revoltes: el seu germà Mulay al-Harran a Tafilelt, el seu nebot Abu l-Abbas Ahmad ibn Muhriz ibn Mummada al-Sharif a Marràqueix i al Sus, i el cap tribal al-Khidr Ghaylan, revoltat al nord-oest, tots amb el suport del turcs d'Alger interessats a mantenir un pode (ca)
- Mulai Ismail (arabisch مولاي إسماعيل, DMG Mūlāy ʾIsmāʿīl, französisch Moulay Ismaïl, auch Ismaïl ben Chérif, vollständig مولاي إسماعيل بن الشريف ابن النصر / Mūlāy Ismā‘īl bin aš-Šarīf ibn an-Naṣr, * um 1645 in Sidschilmasa; † 22. März 1727 in Meknès) war der zweite Sultan der bis heute regierenden Alawiden-Dynastie von Marokko. Wegen seines unberechenbaren Wesens, seiner willkürlichen Folter- und Todesurteile trägt Mulai Ismail auch den Beinamen „der Blutige“ oder „der Blutdürstige“. (de)
- Moulay Ismail Ibn Sharif (Arabic: مولاي إسماعيل بن الشريف), born around 1645 in Sijilmassa and died on 22 March 1727 at Meknes, was a Sultan of Morocco from 1672–1727, as the second ruler of the Alaouite dynasty. He was the seventh son of Moulay Sharif and was governor of the province of Fez and the north of Morocco from 1667 until the death of his half-brother, Sultan Moulay Rashid in 1672. He was proclaimed sultan at Fez, but spent several years in conflict with his nephew , who also claimed the throne, until the latter's death in 1687. Moulay Ismail's 55-year reign is the longest of any sultan of Morocco. (en)
- Moulay Ismaïl (en arabe : مولاي إسماعيل ; en berbère : ⵎⵓⵍⴰⵢ ⵉⵙⵎⴰⵄⵉⵍ), ou éventuellement Moulay Ismaïl ben Chérif, né vers 1645 à Sijilmassa et mort le 22 mars 1727 à Meknès, est le sultan du Maroc qui a régné de 1672 à 1727. Septième fils de Moulay Chérif, il exerce la fonction de gouverneur du Nord du Maroc à partir de 1667, jusqu'à la mort de son demi-frère le sultan Moulay Rachid, en 1672. Il se proclame alors sultan du Maroc à Fès, puis entretient pendant une quinzaine d'années une rivalité avec son neveu Moulay Ahmed ben Mehrez, également prétendant au trône, jusqu'à la mort de ce dernier en 1687. (fr)
- Mulay Ismāʿīl ibn ʿAlī al-Sharīf (in arabo: مولاي إسماعيل بن علي الشريف; Sigilmassa, 1645 – Meknès, 22 marzo 1727) è stato un sultano marocchino della dinastia alawide che regnò dal 1672 al 1727. Era il settimo figlio del fondatore della dinastia alawide Sharīf ibn ʿAlī. Servì come governatore di Meknès dal 1667 fino alla morte del suo fratellastro, il sultano Mulay al-Rashid, avvenuta nel 1672. Dopo la morte del fratello, Mulay Ismāʿīl venne proclamato sultano del Marocco a Fès, ma si dovette confrontare con vari pretendenti al trono, quali il nipote Ahmad ibn Mehrez (con cui rimarrà in guerra per quindici anni, fino alla morte di quest'ultimo, avvenuta nel 1687) e i fratelli Mulay Harran, Mulay Aḥmad e Mulay Hāshim. (it)
- Moulay Ismail ibn Sharif (Rissani, 1634-1645? - Meknes, 22 maart 1727) was de tweede sultan van Marokko uit de dynastie der Alaoui. Hij was de zevende zoon van Moulay Ali Cherif. Hij was aanvankelijk gouverneur van Meknes onder zijn broer Rashid. Toen deze plots stierf, slaagde hij er in hem op te volgen. Ismail wist de macht van de Alawieten te consolideren. Hij herstructureerde het leger en breidde het uit met duizenden toegewijde Sub-Saharaanse slaven, de , en Arabische krijgers. Met dit leger kon hij de rebelse stammen bedwingen en weerstand bieden aan de Europese penetratiepogingen. (nl)
- Ismail (m. março de 1727, Mequinez), nascido Ismail ibne Xarife, foi mulei e sultão de Marrocos da dinastia alauita, reinando entre 1672 a 1727. Foi antecedido por seu irmão Arraxide e sucedido por seu filho Amade de Marrocos. Teve, segundo se crê, 500 esposas e um total de 888 filhos (548 rapazes e 340 raparigas). Mandou construir uma cidade, Mequinez, para servir de capital, que é por vezes chamada «Versalhes de Marrocos», por causa da sua extravagância. (pt)
|
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
