| dbo:abstract
|
- Abu-Bakr Muhàmmad ibn Tughj al-Ikhxid (àrab: أبو بكر محمد بن طغج الإخشيد, Abū Bakr Muḥammad ibn Ṭuḡj al-Iẖxīd) (882-946) fou el fundador de la dinastia ikhxídida d'Egipte. El nom complet era Abu-Bakr Muhàmmad ibn Tughj ibn Juff ibn Yiltakin ibn Furan ibn Khaqan al-Ikhxid. Era fill de Tughj ibn Juff, un turc de Transoxiana que el 901 era governador de Damasc quan els càrmates amb suport de les tribus kalbites i dirigits pel dai Yahya ibn Zakrawayh, van atacar per sorpresa l'exèrcit del califa al-Mútadid (892-902) i van matar el general Subk al-Daylami i van atacar Damasc on van cremar la mesquita d'al-Rusafa, ocupant pel camí diverses viles; Tughj ibn Juff, un turc de Transoxiana, va quedar assetjat però fou rescatat per un exèrcit enviat des d'Egipte sota la direcció de Badr al-Kabir, un esclau d'Ibn Tulun, i Ibn Zakrawayh va morir en combat. El nou cap càrmata al-Husayn ibn Zakrawayh (germà de l'anterior) va derrotar i expulsar els egipcis i altres sirians (902) i es va fer amo de Síria però el general abbàssida Muhàmmad ibn Sulayman va arribar a la ciutat, el va derrotar i matar (903) i va netejar la zona de càrmates, i el governador local Tughj ibn Juff, el va reconèixer immediatament. El seu fill Muhàmmad ibn Tughj fou nomenat governador (emir) d'Egipte (935) pel califa al-Radi (934-940) a petició o per recomanació d'Abu-l-Fat·h al-Fadl ibn Jàfar ibn al-Furat, antic gran visir i que era inspector de Síria i Egipte. Muhàmmad va rebre després (937) el títol d'al-Ikhxid (آلإخشي) perquè deia ser descendents dels ikhxids (reis) de Ferganà. El 935 l'exèrcit fatimita estava concentrar a la ciutat de Barca esperant el moment per atacar Egipte; el comandant de la flota egípcia Ali ibn Badr, el general Badjkam i el governador d'Alexandria, Habashi, es van revoltar contra el nou governador Muhàmmad ibn Tughj al-Ikhshid i es van replegar cap a Barca on van quedar al servei del califa fatimita al-Qaim; aquest va enviar reforços dirigits pel seu llibert Zaydan i el seu general Ami al-Madjnun; l'1 d'abril del 936 els berbers kutama, la força de xoc dels fatimites, van ocupar Alexandria però l'emir ikhxídida va contraatacar i va recuprerar la ciutat i va rebutjar a l'exèrcit invasor cap a Barca. El 938 Ibn Raik, fins aleshores comandant suprem abbàssida, fou nomenat governador de la regió de l'Eufrates superior i va voler recuperar el favor del califa recuperant Egipte de mans dels ikhxídides. El 939 va envair Palestina i a finals d'any va derrotar a Muhàmmad a al-Arish, però els ikhxídides es van recuperar i el 940 van empènyer Ibn Raik cap al nord fins a Ladjdjun on els dos exèrcits es van enfrontar en una batalla indecisa el 24 de juny de 940, en la qual va morir Abu-Nasr Husayn ibn Tughj, un dels germans de l'emir Muhàmmad ibn Tughj al-Ikhxid. Ibn Raik va trobar el cos i va reaccionar honorablement enviant al seu fill de 17 anys Abu l-Fath Muzahim, a l'emir ikhxídida, perquè fes amb ell el que considerés convenient. Però Muhàmmad ibn Tughj no va prendre venjança, va donar robes esplèndides al jove, i el va casar amb la seva filla Fàtima. Aquest doble gest va portar la pau a les dues parts que van acordar que els ikhxídides governarien el sud de Palestina i Ibn Raik el nord amb un tribut de 140.000 dinars anuals que pagaria el govern egipci. Ibn Raik va morir dos anys després però sembla que el tractat fou respectat en aquest temps. Així Palestina va quedar afegida al govern de Muhàmmad i Síria i l'Hedjaz s'hi van afegir el 942. El seu esclau eunuc negre Abu l-Misk Kafur va ser alliberat i va ocupar altres funcions fins a arribar a comandant en cap de l'exèrcit (945) i tutor dels dos fills de l'emir. Fou Kafur qui va dirigir l'expedició de Síria el 945 que va assegurar el control de Damasc; aquesta expedició va començar quan Abu l-Hasan Ali ibn Hamdan d'Alep conegut per Sayf al-Dawla, amb el suport dels , va planejar la conquesta de Damasc. Va avançar al sud i va vèncer a la batalla del riu Rastan (al sud d'Hamat) fent milers de presoners i entrant a Damasc. Els ikhxídides van establir el seu campament a Tibèrias i van avançar al nord; llavors molts homes de Sayf al-Dawla es van passar al camp ikhxídida i finalment aquests van vèncer a prop de Kinnasrin. Després d'això es va acordar una treva. Va morir el juliol de 946 i Kafur, com a visir, va garantir la successió al fill Abu l-Kasim Anukur ibn al-Ikhshid, conegut com a Unudjur (emir 946-961). A la mort de Muhàmmad, Sayf al-Dawla ho va tornar a provar i va avançar al sud cap a Palestina i el 22 de desembre de 946 va lliurar la decisiva batalla d'Iksal a Galilea i va ser derrotat per segona vegada. L'exèrcit ikhxídida manat per Hasan ibn Tughj i per Unudjur, germà i fill respectivament de Muhàmmad, i pel regent de facto Abu-l-Misk Kàfur, va entrar a Damasc sense resistència. (ca)
- محمد بن طغج الإخشيد المؤسس الأول للدولة الإخشيدية في مصر كان غلاما تركيا، تولى الولاية في مصر مكافأة له من الخليفة العباسي في عصره على تصديه لمحاولات الفاطميين دخول مصر واستطاع الاستقلال بمصر عام 940 (ar)
- Abu Bakr Muhammad ibn Tughdsch al-Ichschid (arabisch أبو بكر محمد بن طغج الإخشيد, DMG Abū Bakr Muḥammad b. Ṭuġǧ al-Iḫšīd; * 882; † 946) aus der Ichschididen-Dynastie herrschte 935–946 faktisch unabhängig über Ägypten. Muhammad ibn Tughdsch wurde in Ferghana geboren und begann in der Armee der Abbasiden, die zum größten Teil aus türkischen Militärsklaven (Mamluken) bestand, seine Karriere. Nach seiner Ernennung zum Statthalter von Syrien (930) wurde ihm 935 auch die Verwaltung von Ägypten übertragen. Seit 939 konnte er weitgehend unabhängig herrschen und die Dynastie der Ichschididen begründen. Er lehnte sich allerdings weiterhin an die Abbasiden an, um der Bedrohung durch die Fatimiden aus Ifrīqiya standhalten zu können. Um seine Machtbasis im Kampf gegen die Fatimiden zu verbessern, besetzte Muhammad zwischen 942 und 944 Palästina, den Hedschas und Syrien bis nach Aleppo. Allerdings kam es schon 945 zu einem Abkommen mit den Hamdaniden über die Aufteilung der Herrschaft in Syrien. Nach seinem Tod im Jahre 946 übernahm der Eunuch Kafur die Regentschaft für die minderjährigen Thronfolger (946–968). (de)
- Abū Bakr Muḥammad ibn Ṭuġŷ ibn Ŷuff ibn Yiltakīn ibn Fūrān ibn Fūrī ibn Jāqān (8 de febrero de 882-24 de julio de 946), más conocido por el título al-Ijshīd (árabe: الإخشيد) a partir del 939, fue un comandante abásida y gobernador. Administró autónomamente Egipto y partes del Levante desde 935 hasta su muerte en 946. Fue el fundador de la dinastía sunita ijshídida, que gobernó la región hasta la conquista fatimí de 969. (es)
- Abū Bakr Muḥammad ibn Ṭughj ibn Juff ibn Yiltakīn ibn Fūrān ibn Fūrī ibn Khāqān (8 February 882 – 24 July 946), better known by the title al-Ikhshīd (Arabic: الإخشيد) after 939, was an Abbasid commander and governor who became the autonomous ruler of Egypt and parts of Syria (Levant) from 935 until his death in 946. He was the founder of the Ikhshidid dynasty, which ruled the region until the Fatimid conquest of 969. The son of Tughj ibn Juff, a general of Turkic origin who served both the Abbasids and the autonomous Tulunid rulers of Egypt and Syria, Muhammad ibn Tughj was born in Baghdad but grew up in Syria and acquired his first military and administrative experiences at his father's side. He had a turbulent early career: he was imprisoned along with his father by the Abbasids in 905, was released in 906, participated in the murder of the vizier al-Abbas ibn al-Hasan al-Jarjara'i in 908, and fled Iraq to enter the service of the governor of Egypt, Takin al-Khazari. Eventually he acquired the patronage of several influential Abbasid magnates, chiefly the powerful commander-in-chief Mu'nis al-Muzaffar. These ties led him to being named governor first of Palestine and then of Damascus. In 933, he was briefly named governor of Egypt, but this order was revoked after the death of Mu'nis, and Ibn Tughj had to fight to preserve even his governorship of Damascus. In 935, he was re-appointed to Egypt, where he quickly defeated a Fatimid invasion and stabilized the turbulent country. His reign marks a rare period of domestic peace, stability and good government in the annals of early Islamic Egypt. In 938 Caliph al-Radi granted his request for the title of al-Ikhshid, which had been borne by the rulers of his ancestral Farghana Valley. It is by this title that he was known thereafter. Throughout his governorship, al-Ikhshid was engaged in conflicts with other regional strongmen for control over Syria, without which Egypt was vulnerable to invasion from the east, but unlike many other Egyptian leaders, notably the Tulunids themselves, he was prepared to bide his time and compromise with his rivals. Although he was initially in control of the entirety of Syria, he was forced to cede the northern half to Ibn Ra'iq between 939 and 942. Following Ibn Ra'iq's murder, al-Ikhshid reimposed his control over northern Syria, only to have it challenged by the Hamdanids. In 944 al-Ikhshid met Caliph al-Muttaqi at Raqqa; the caliph had fled there from the various strongmen vying to kidnap him and control the caliphal government in Baghdad. Although unsuccessful in persuading the caliph to come to Egypt, he received recognition of hereditary rule over Egypt, Syria and the Hejaz for thirty years. Following his departure, the ambitious Hamdanid prince Sayf al-Dawla seized Aleppo and northern Syria in the autumn of 944, and although defeated and driven out of Syria by Ibn Tughj himself in the next year, a treaty dividing the region along the lines of the agreement with Ibn Ra'iq was concluded in October. Ibn Tughj died nine months later, and was buried in Jerusalem. He left his son Unujur as ruler of his domains, under the tutelage of the powerful black eunuch Abu al-Misk Kafur. (en)
- Ibnu Tughj, bernama lengkap Abū Bakar Muḥammad bin Ṭughj bin Juff bin Yiltakīn bin Fūrān bin Fūrī bin Khāqān (8 Februari 882 – 24 Juni 946), atau lebih dikenal dengan gelarnya al-Ikhshīd (bahasa Arab: الإخشيد) setelah tahun 939 M, adalah seorang komandan dan gubernur Abbasiyyah yang menjadi penguasa otonomi Mesir dan sebagian Suriah (atau Syam) dari tahun 935 M sampai kematiannya pada 946 M. Ia adalah pendiri dari Dinasti Ikhsyidiyah, yang berkuasa di wilayah tersebut sampai ditaklukkan oleh Fatimiyyah pada 969. Sebagai putra dari Tughj bin Juff, seorang jenderal berdarah Turkic yang melayani Abbasiyah dan penguasa-penguasa otonom Tuluniyah Mesir dan Suriah, Muhammad bin Tughj lahir di Baghdad namun dibesarkan di Suriah dan mendapatkan pengalaman administratif dan militer pertamanya di sisi ayahnya. Ia memiliki karier awal yang bergejolak: bersama ayahnya, ia ditahan oleh pihak Abbasiyah pada tahun 905, lalu dibebaskan pada tahun 906. Ia kemudian berpartisipasi dalam pembunuhan wazir al-Abbas bin al-Hasan al-Jarjara'i pada tahun 908, dan melarikan diri ke Irak untuk mengabdi kepada gubernur Mesir, Takin al-Khazari. Kemudian,ia memperoleh bantuan dari beberapa pembesar Abbasiyyah yang berpengaruh, terutama panglima besar yang berkuasa, Mu'nis al-Muzaffar. Hubungan ini membuatnya diangkat menjadi gubernur Palestina, lalu Damaskus. Pada 933 M, ia juga diangkat menjadi gubernur Mesir, tetapi jabatan tersebut dicabut setelah kematian Mu'nis, dan ia pun mesti berjuang bahkan untuk mempertahankan jabatan gubernurnya di Damaskus. Pada tahun 935, ia diangkat kembali menjadi gubernur di Mesir, dimana ia dengan cepat memukul mundur invasi Fatimiyah dan menstabilkan negara yang sedang bergejolak pada saat itu. Masa pemerintahannya menandai periode perdamaian dalam negeri yang jarang terjadi, stabilitas dan pemerintahan yang berjalan dengan baik dalam sejarah Mesir Islam awal. Pada tahun 938, Khalifah al-Radi mengabulkan permintaannya untuk mendapatkan gelar al-Ikhshid, yang dipegang oleh para penguasa dari daerah leluhurnya di Lembah Farghana. Dengan gelar inilah ia dikenal setelahnya. Sepanjang masa pemerintahannya, al-Ikhshid terlibat dalam konflik dengan sejumlah petinggi regional lainnya dalam memperebutkan kekuasaan atas Suriah, yang tanpanya Mesir rentan terhadap invasi dari timur. Tetapi tidak seperti banyak pemimpin Mesir lainnya, terutama Tuluniyah sendiri, ia bersedia mengulur-ulur waktu dan berkompromi dengan saingan-saingannya. Meskipun pada awalnya dia memegang kendali atas keseluruhan Suriah, dia kemudian terpaksa menyerahkan setengah bagian utara-nya kepada bin Ra'iq antara tahun 939 dan 942. Setelah Ibnu Ra'iq terbunuh, al-Ikhshid menegaskan kembali kontrolnya atas Suriah utara, hanya saja ditentang oleh Hamdaniyah. Pada tahun 944, al-Ikhshid bertemu dengan Khalifah al-Muttaqi di Raqqa; sang khalifah telah melarikan diri dari berbagai pihak berkepentingan yang berlomba-lomba untuk menculiknya demi mengendalikan kekhalifahan di Baghdad. Meskipun gagal dalam membujuk sang khalifah untuk datang ke Mesir, Ibnu Tughj berhasil menerima pengakuan atas kekuasaan turun-temurun terhadap Mesir, Suriah, dan Hijaz selama tiga puluh tahun. Setelah kepergiannya, pangeran Hamdaniyah yang penuh ambisi, Saiful-Daulah, merebut Aleppo dan Suriah utara pada musim gugur tahun 944, dan meskipun dikalahkan dan diusir keluar dari Suriah oleh Ibnu Tughj sendiri pada tahun berikutnya, sebuah perjanjian yang membagi wilayah tersebut sesuai dengan garis persetujuan dengan Ibnu Ra'iq disepakati pada bulan Oktober. Ibnu Tughj meninggal sembilan bulan kemudian, dan dimakamkan di Yerusalem. Putranya yakni Unujur, mewarisi wilayah kekuasaannya, di bawah pengawasan kasim hitam yang berpengaruh, Abu al-Misk Kafur. (in)
- Abû Bakr Muhammad ibn Tughj al-Ikhchîd (882-946) est le premier gouverneur ikhchidide d’Égypte en 935. (fr)
- Muḥammad ibn Ṭughj (in arabo: محمد بن طغج; 882 – 946) fu l'Ikhshīd (in arabo: إخشيد) che governò l'Egitto tra la fine del dominio Tulunidi quello dei Fatimidi. Muḥammad b. Ṭughj (turco Muhammed bin Toğaç) fu il fondatore della dinastia ikhshidide e governò l'Egitto dal 935 fino alla sua morte. Muḥammad b. Ṭughj, malgrado quanto talora si dice, non era un mamelucco di cultura turca, visto che il soprannome Ikhshīd (in persiano "principe") fa sospettare una persona di alto lignaggio nella sua patria della Ferghana. Alla stessa stregua di tanti, come Afshin, che all'epoca di al-Maʾmūn e di suo fratello e successore al-Mu'tasim erano entrati "al servizio" della dinastia abbaside per i più disparati motivi (ambizione, elevato trattamento economico, difficoltà incontrate nella propria terra), il nonno di Muḥammad b. Ṭughj s'era spostata dalla natia Ferghana per offrire i suoi servizi al califfo di Baghdad. C'è insomma più di un motivo di credere che termini usati per indicare uno schiavo (ghulām, mamlūk) avessero una doppia valenza, utile a indicare per un verso una persona effettivamente asservita a un'altra o, per altro verso, un "servitore" (dello Stato, della dinastia, di un potente), senza per questo dover pensare che questo incidesse sul suo statuto personale. Muḥammad b. Ṭughj, istruito convenientemente presso la corte califfale e addestrato nell'esercito, fu nominato nel 930, governatore di Siria dal califfo al-Qahir e, nel 935 divenne Wali d'Egitto per volere del califfo al-Radi. Di carattere meno brillante di Aḥmad b. Ṭūlūn, Muḥammad b. Ṭughj non gli era però da meno come capacità di governo e come lungimiranza. L'Egitto fruì pertanto di una sana conduzione, non perdendo i vantaggi conseguiti nei decenni precedenti. Muḥammad b. Ṭughj acquistò il nubiano Abū l-Misk Kāfūr come schiavo nel 923 e, intuendone le grandi capacità, lo nominò tutore dei figli e suoi prevedibili successori. Nel 944, il califfo al-Muttaqi si rifugiò a Raqqa, per sfuggire il minaccioso comportamento del capo delle sue milizie mercenarie turche, Tuzun. Muḥammad b. Ṭughj si offrì di ospitarlo e di aiutarlo, esattamente come fecero gli Hamdanidi. Immaginando che l'offerta non fosse disinteressata, il califfo preferì rimanere in Iraq, riconsegnandosi di fatto nelle mani di Tuzun, illuso dalle sue parole tranquillizzanti e dalle sue promesse. In realtà Tuzun non perse tempo a deporre il califfo e a fargli cavare gli occhi e, in quello stesso giorno, insediò come nuovo califfo al-Mustakfi, cugino di al-Muttaqi.L'anno dopo, nel 945, il califfato abbaside passa sotto la tutela degli sciiti Buwayhidi. Al-Mustakfi è assassinato l'anno successivo e i Buwayidi daylamiti insediano al suo posto al-Muti', del tutto prono al loro volere.Quell'anno stesso muore Muḥammad b. Ṭughj e i suoi figli Abū l-Qāsim Anjūr e poi Abū l-Ḥasan si alterneranno sul trono ikhshidide, ma il vero potere sarà esercitato fino alla sua morte da Kāfūr. Sulle monete coniate, viene usualmente ricordato come Muḥammad al-Ikhshīd. (it)
- ムハンマド・ブン・トゥグジュ（アラビア語: محمد بن طغج, ラテン文字転写: Muḥammad b. Ṭughj、882年2月8日 - 946年7月24日）は、935年にアッバース朝よりエジプトの総督に任命され（在位：935年8月26日 - 946年7月24日）、969年にファーティマ朝によって征服されるまで自立政権としてエジプトとシリアの一部、およびヒジャーズを統治したイフシード朝の創始者である。また、アッバース朝のカリフから授けられたラカブ（尊称）であるアル＝イフシード（アラビア語: الإخشيد, ラテン文字転写: al-Ikhshīd）の称号によっても知られている。 (ja)
- Abu Becre, Abubacar, Abacar ou Abubequer Maomé ibne Tugueje ibne Jufe ibne Iltaquim ibne Furane ibne Furi ibne Cacane (Abū Bakr Muḥammad ibn Ṭugj ibn Juff ibn Yiltakīn ibn Fūrān ibn Fūrī ibn Khāqān; Bagdá, 8 de fevereiro de 882 – Damasco, 24 de julho de 946), melhor conhecido pelo título de iquíxida (em árabe: الإخشيد), foi um comandante abássida e governador que tornou-se o governante autônomo do Egito e partes da Síria (ou Levante) de 935 até sua morte em 946. Foi o fundador do Reino Iquíxida, que controlou a região até a conquista fatímida de 969. O filho de Tugueje ibne Jufe, um general originário da Transoxiana que serviu o Califado Abássida e os governantes tulúnidas autônomos do Egito e Síria, Maomé ibne Tugueje nasceu em Bagdá mas cresceu na Síria e adquiriu suas primeiras experiências militares e administrativas ao lado de seu pai. Ele teve uma carreira inicial turbulenta: foi preso junto com seu pai pelos abássidas em 905, foi libertado e 906, participou no assassinato do vizir Alabas ibne Haçane de Jarjaraia em 908, e fugiu do Iraque para entrar em serviço do governador do Egito, Taquim, o Cazar. Posteriormente adquiriu o patrocínio de vários magnatas abássidas influentes, principalmente o poderoso comandante-em-chefe Munis Almuzafar. Estes laços levaram-no a ser nomeado governador primeiro da Palestina e então de Damasco. Em 933, foi brevemente nomeado governador do Egito, mas esta ordem foi revogada após a morte de Munis, e ibne Tugueje teve de fugir para preservar seu governo de Damasco. Em 935, foi renomeado para o Egito, onde rapidamente derrotou uma invasão fatímida e estabilizou o país turbulento. Seu reinado marca um período raro de paz doméstica, estabilidade e bom governo nos anais do começo do Egito islâmico. Em 938, o califa Arradi (r. 934–940) conferiu seu pedido para o título de iquíxida, que foi utilizado pelos governantes de seu ancestral Vale de Fergana. É por este título que ele foi conhecido depois disso. Ao longo de seu governo, Iquíxida esteve envolvido em conflito com outros poderosos regionais pelo controle da Síria, sem o qual o Egito era vulnerável a invasões no Oriente, mas diferente de muitos outros líderes egípcios, notadamente os tulúnidas, estava preparado para esperar pelo tempo certo e comprometer-se com seus rivais. Embora estivesse inicialmente em controle da Síria inteira, foi forçado a ceder a metade norte para ibne Raique entre 939 e 942. Após a morte de ibne Raique, iquíxida reimpôs seu controle sobre a região, apenas para tê-la ameaçada pelos hamadânidas. Em 944, iquíxida encontrou o califa Almutaqui em Raca; o califa havia fugido para lá dos vários homens fortes que estavam competindo para sequestrá-lo e para tomar o controle do governo califal em Bagdá. Embora sem sucesso em persuadir o califa a ir para o Egito, recebeu reconhecido como governador hereditário do Egito, Síria e Hejaz por 30 anos. Após sua partida, o ambicioso príncipe hamadânida Ceife Adaulá tomou Alepo e o norte da Síria no outono de 944, e embora derrotado e removido da Síria por ibne Tugueje no ano seguinte, uma trégua dividindo a região entre as linhas do acordo com ibne Raique foi concluído em outubro. Ibne Tugueje morreu nove meses depois, deixando seu filho como governante de seus domínios, sob a tutela do poderoso eunuco negro Abul Misque Cafur. (pt)
- Абу́ Бакр Муха́ммед ибн Тугдж ибн Джуф аль-Ихши́д (араб. محمد بن طغج الإخشيد, 8 февраля 882, Багдад, Аббасидский халифат — 24 июля 946, Дамаск) — аббасидский военачальник, наместник и ихшид Египта, Хиджаза и части Леванта, включая Палестину. Эпоним тюркской династии Ихшидидов. (ru)
- 穆罕默德·本·突格杰·伊赫什德（阿拉伯语：أبو بكر محمد بن طغج الإخشيد，转写：Muḥammad ibn Ṭughj al-Ikhshīd；882年2月8日－946年7月24日），是阿拔斯王朝的突厥裔将领，935年－946年任埃及、叙利亚（黎凡特）的自治总督，建立了世袭的伊赫什德王朝。他名字中的“伊赫什德（阿拉伯语：الإخشيد）”是他939年自阿拔斯王朝处获得的头衔，当代与后代人也直接称他为“伊赫什德”。 穆罕默德的家族源自费尔干纳盆地（唐称拔汗那），他的父亲也是一位将领，曾为阿拔斯哈里发与统治埃及、叙利亚的突伦王朝自治埃米尔服务。他则出生在巴格达，在叙利亚长大，跟随父亲获得了最初的军事、行政经验，但他的早年经历相当坎坷：905年他与父亲一起被阿拔斯王朝囚禁，次年被释放；908年，他参与了暗杀维齐尔（首相）的行动，之后逃离伊拉克，为埃及总督服务。后来他得到几位阿拔斯王朝重臣，尤其是军队总司令的赏识，这使得他先后被任命为巴勒斯坦、大马士革总督。933年，他被任命为埃及总督，但穆尼斯不久去世，任命被收回，他返回大马士革、发兵打败了新任总督，保住这一行省。935年，他再度被任命为埃及总督，上任后打败了法蒂玛王朝的进攻，平定了省内的动乱。根据伊斯兰史料记载，他的统治时期可谓埃及早期伊斯兰历史上一段少有的国内和平稳定、政府统治英明的时期。 他的祖先据说曾是费尔干纳的“伊赫什德”（粟特头衔，君主），于是938年他要求哈里发授予他“伊赫什德”头衔，得到应允，此后他下令只能称他为“伊赫什德”，省略名字其他部分。 担任埃及总督期间，他一直忙于与其他地区强人争夺叙利亚，因为如果不控制叙利亚，埃及就容易遭受来自东面的攻击。但与许多埃及统治者，尤其是不久前的突伦王朝君主不同，他懂得等待有利时机、与敌人妥协。尽管最初他控制着整个叙利亚，939-942年间，他被迫将其北部割给，后者被刺杀之后，他收复了失地，但又需面对的挑战。944年，哈里发穆台基为了摆脱几股想要挟制哈里发、控制巴格达中央政权的势力而逃出伊拉克，与伊赫什德在拉卡会面，他劝哈里发移居埃及但被拒绝，不过作为答谢，哈里发授予他世袭统治埃及、叙利亚、希贾兹三十年的权力。哈里发离开后，雄心勃勃的赫姆丹王朝成员于当年秋天夺取了阿勒颇与北叙利亚，次年伊赫什德亲自率军将他赶走，但10月份双方达成协议，按当年伊本·拉伊格的统治范围瓜分叙利亚。九个月后伊赫什德去世，葬在耶路撒冷，他的未成年的儿子继位，但实际掌权的是黑人宦官。 (zh)
- Абу-Бакр Мухаммад ібн Тугдж аль-Іхшид (*араб. أبو بكر محمد بن طغج الإخشيد; лютий 882 —24 червня 946) — напівнезалежний валі (намісник) Єгипту та Сирії, засновник династії володарів Іхшидів. Повне ім'я його Абу-Бакр Мухаммад ібн Тугдж ібн Джуфф ібн Їлтакін ібн Фуран ібн Фурі ібн Хакан. (uk)
|
