| dbo:abstract
|
- Els saraquens (saraceni, Σαρακηνοί) foren una tribu d'àrabs de la part occidental d'Aràbia o del Sinaí, veïns dels nabateus. Correspondrien als madianites bíblics. El seu nom derivaria de l'àrab sharaka (fruita de l'horta). El nom es va usar a l'alta edat mitjana com a equivalent a àrab i finalment com equivalent a musulmà. Més tard, els súbdits de l'imperi que parlaven grec estengueren la paraula saraquens a tots els àrabs. Després de l'aparició de l'islam i, especialment, en l'època de les croades, el seu ús s'estengué a tots els musulmans -particularment als que envaïren Sicília i el sud de la península Itàlica. En la cronologia antiga occidental, el terme "Imperi Sarraí" fou moltes vegades usat per referir-se al primer califat àrab, governat per les dinasties omeia i abbàssida. En els texts cristians contra l'islamisme, el nom saraquens passà a tenir un significat alternatiu, basat en una probablement falsa etimologia, o sia "sens Sara" (Sara sine en llatí), al·ludint a l'episodi bíblic de la rivalitat entre Agar (mare d'Ismael, tradicionalment considerat l'ascendent primordial dels àrabs) i Sara (que engendrà, segons la tradició bíblica, els hebreus). Sarraïns, genèricament, és el nom amb què la cristiandat anomenà als àrabs, que s'expansionaren per tot el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, l'Àsia Menor i gran part de la península Ibèrica durant l'edat mitjana. La força central d'aquesta expansió fou la religió islàmica, establerta pel profeta Mahoma en les primeres dècades del segle vii. En rigor, aquesta enorme conquesta fou la continuació de la gihad (guerra santa), declarada pel profeta. La paraula sarraí va ser introduïda a l'edat mitjana per l'església cristiana per a desprestigiar als àrabs i mossàrabs d'Al-Andalús. Sarraí té un origen negatiu. Es tracta d'un mot molt antic, propi de la llengua aramea, que es donava als habitants del desert. Precisament per això va ser el nom donat a la tribu àrab nòmada dels Banû Sarrâj, que solia dedicar-se al pillatge de les caravanes que travessaven el territori del Sinaí i el terme encara avui és entès com a sinònim de lladre. Durant els cinquanta anys posteriors a la mort de Mahoma, les tribus àrabs agrupades en l'islam conqueriren Pèrsia i la costa africana del Mediterrani. A l'Orient, assetjaren Constantinoble, però no pogueren vèncer les seves altes muralles. La seva flota de guerra fou també derrotada. A principis del segle viii, envaïren Hispània i esclafaren els visigots a la península Ibèrica, excepte el nord. El 732, avançaren per l'actual França. El cabdill dels francs, Carles Martel, els aturà a la batalla de Poitiers. El territori conquerit pels musulmans a la península Ibèrica fou anomenat al-Àndalus, la seu del seu poder era a Còrdova, en la que es va establir primer un emirat independent i després un califat. Els califes eren cabdills civils i religiosos considerats descendents de Mahoma. La creació del califat al 929 implicà la ruptura amb Bagdad, capital de l'Imperi. Amb això, es va completar la política independentista del príncep (emir) Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil, que havia creat l'emirat d'al-Àndalus al radicar-se els àrabs a la península Ibèrica. L'estat àrab hispànic va conèixer un gran desenvolupament de les arts, l'arquitectura civil i religiosa, i la filosofia. Els musulmans d'al-Àndalus es mostraren tolerants amb cristians i jueus, als que consideraven "gent del Llibre", és a dir, de la mateixa arrel religiosa. El naixement de la cultura d'al-Àndalus fou producte de les divisions internes del món musulmà, principalment entre els xiïtes i els sunnites. Les seves divergències eren de caràcter religiós i polític. Comprenien des de l'herència espiritual de Mahoma fins a qui devien ser reconeguts com a califes. Els xiïtes es feren forts a Egipte i Iraq. Els sunnites tingueren el seu màxim bastió precisament al regne musulmà d'al-Àndalus. En el segle xi, els musulmans dominaven l'Orient Mitjà i eren forts al territori de l'actual Turquia. Els cristians occidentals iniciaren contra ells una sèrie de campanyes militars conegudes com a croades, perquè el seu objectiu era recuperar el Sant Sepulcre (el temple bastit on es creu que fou sepultat Crist), i amb ell, Jerusalem i tota Palestina. La primera croada, a l'acabament del segle xi, aconseguí el seu objectiu. El líder sarraí Saladí dominà Síria i Egipte i va reconquerir Jerusalem al segle xii. Des del segle xi, al-Àndalus estava dividida en faccions que guerrejaven entre elles, procés què facilità el principi de la lenta reconquesta cristiana, acabada el segle xv pels reis de Castella i Aragó. Les actuals nacions del món àrab nasqueren de les campanyes dels sarraïns, també anomenats moros, durant tota l'alta edat mitjana. És a dir, foren el fruit de l'expansió d'unes tribus nòmades a les que Mahoma assolí unir sota l'escut d'una religió i llançar-les a la conquesta, com un mode d'estendre el poder de l'islam. (ca)
- Saracén je středověký evropský název pro Turka či Araba, především však muslima. (cs)
- ساراسين أو ساراكينوس (باللاتينية: Saracenus ساراسينوس)(باليونانية: Σαρακηνός ساراكينوس) مصطلح استخدمه الرومان للإشارة إلى سكان الصحراء في إقليم البتراء الروماني ثم أصبح يطلق على العرب، وفي العصور الوسطى وخلال الحروب الصليبية توسع المصطلح ليشمل كل الذين يدينون بالإسلام. وانتقل الاسم إلى اللغات الرومانسية وباقي اللغات الأوروبية والتسمية بالإنجليزية هي «ساراسين» (بالإنجليزية: Saracen). (ar)
- Σε παλαιότερα δυτικά ιστορικά κείμενα, ο όρος Σαρακηνοί χρησιμοποιούνταν για τους Άραβες από την Ύστερη Αρχαιότητα. Κατά το Μεσαίωνα επεκτάθηκε εν γένει στους Μουσουλμάνους ιδιαίτερα στα πλαίσια των πολεμικών συγκρούσεων μεταξύ Βυζαντίου και των χαλιφάτων των Ομεϋαδών και Αββασιδών, αλλά και κατά τις Σταυροφορίες για να δηλώσει τους Άραβες, Κούρδους, Τούρκους, Πέρσες, κλπ. αντιπάλους των χριστιανικών κρατών. Ο όρος Σαρακηνοί είναι ελληνικός και προέρχεται από την αραβική λέξη شرقيين sharqiyyin («ανατολίτες»), ενώ από τον ελληνικό όρο προέρχονται οι αντίστοιχοι όροι στις πλείστες (τουλάχιστον) ευρωπαϊκές γλώσσες. Κατά τους πρώτους αιώνες της Ρωμαϊκής Αυτοκρατορίας οι Σαρακηνοί ήταν νομαδική αραβική φυλή από τη Χερσόνησο του Σινά, αλλά αργότερα οι ελληνόφωνοι της αυτοκρατορίας χρησιμοποίησαν τον όρο αναφερόμενοι σε όλους τους Άραβες. Μετά την εξάπλωση του Ισλάμ, και ιδιαίτερα τον καιρό των Σταυροφοριών, ο όρος επεκτάθηκε για όλους τους μουσουλμάνους, κυρίως για εκείνους που ήταν στη Σικελία και τη νότια Ιταλία. Στα χριστιανικά κείμενα το όνομα σήμαινε «αυτοί που δεν έχουν Σάρα» ή «όχι από τη Σάρα», καθώς οι Άραβες, σύμφωνα με τη γενεαλογία της Βίβλου, κατάγονταν από την Άγαρ και για αυτό λέγονταν και Αγαρηνοί. Σύμφωνα με τον αρθουριανό κύκλο, το όνομα προέρχεται από το , ένα σημαντικό νησί στην αναζήτηση του Άγιου Δισκοπότηρου. Ο Ιωάννης Δαμασκηνός, κάτοικος της πρωτεύουσας του χαλιφάτου, περιέγραψε τους Σαρακηνούς στις αρχές του 8ου αιώνα: «Έστι δε και η μέχρι του νυν κρατούσα λαοπλάνος θρησκεία των Ισμαηλιτών, πρόδρομος ούσα του Αντιχρίστου. Κατάγεται δε από Ισμαήλ, του εκ της Αγάρ τεχθέντος τω Αβραάμ, διόπερ Αγαρηνοί και Ισμαηλίται προσαγορεύονται. Σαρακηνούς δε αυτούς καλούσιν, ως εκ της Σάρρας κενούς...»Στην συνέχεια γράφει ότι αυτοί οι Αγαρηνοί – εννοεί προφανώς τους Άραβες – έγιναν ειδωλολάτρες και προσκύνησαν το φωτεινό αστέρι Αφροδίτη, οπότε «έως μεν, ουν των Ηρακλείου χρόνων προφανώς ειδωλολάτρουν», μετά όμως την εμφάνιση του «Μαμέδ», δηλαδή του Μωάμεθ, ο οποίος μελέτησε την Παλαιά και Καινή Διαθήκη «ομοίως δήθεν Αρειανώ προσομιλήσας μοναχώ, ιδίαν συνεστήσατο αίρεσιν». (Γένεσις xxi. 10, 14). (el)
- Der Begriff Sarazenen (von lateinisch sar[r]acenus; wahrscheinlich über arabisch شرقيون, DMG šarqīyūn ‚Menschen des Ostens‘ in Bezug auf die semitischen Bewohner der arabischen Halbinsel, von arabisch شرقي, DMG šarqī ‚östlich‘) bezeichnet ursprünglich einen im Nordwesten der arabischen Halbinsel siedelnden Volksstamm. Infolge der islamischen Expansion wurde der Begriff in lateinischen Quellen und im christlichen Europa als Sammelbezeichnung für die islamisierten Völker verwendet, die ab etwa 700 n. Chr. den östlichen und südlichen Mittelmeerraum beherrschten, auch unter dem Eindruck der von ihnen ausgehenden „Piraterie“. Zu ihren Vertretern zählen z. B. die Herrscherdynastien der Abbasiden, Fatimiden und Ziriden. (de)
- La vorto saraceno devenas el araba vorto ŝarkein - homo el Oriento. Oni uzis ĝin por marki selĝukajn, mamelukajn aŭ osmanidajn turkojn, kurdojn, egiptojn aŭ persanojn, koncize "nekredantojn", kun kiuj dum krucmilitoj renkontiĝis kristanistaj kavaliroj. Pli ĝenerale saraceno estas unu el la nomoj per kiuj la mezepokaj kristanoj aludis al ĉiuj araboj aŭ islamanoj. (eo)
- Sarraceno es uno de los nombres con los que la cristiandad medieval denominaba genéricamente a los árabes o a los musulmanes. Las palabras «islam» y «musulmán» no se introdujeron en las lenguas europeas hasta el siglo XVII, utilizándose antes expresiones como «ley de Mahoma», mahometanos, ismaelitas, agarenos, moros, etc. (es)
- Sarrazeno, Erdi Aroko Europa kristauan, musulmanak izendatzeko erabiltzen zen hitz generikoa da. Lehenago, Antzinako Erroman, idazle klasiko batzuek sarrazeno (antzinako grezieraz: Σαρακηνός, sarakenós; latinez: sarraceni) hitza, Sinaiko penintsulan bizi zen tribu arabe bat izendatzeko baliatu zuten. (eu)
- Sarrasins ou Sarrazins est l'un des noms donnés durant l'époque médiévale en Europe aux peuples de confession musulmane. On les appelle aussi « Arabes », « Mahométans », « Ismaélites » ou « Agarènes ». D'autres termes sont employés également comme « Maures », qui renvoie aux Arabes et aux Berbères de l’Afrique du Nord après la conquête musulmane. Le terme de « Sarrasin » est déjà employé dans La Chanson de Roland (1080 de notre ère), texte dans lequel il s'applique aux Basques. Les mots « islam » et « musulmans » n'existaient pas en Occident médiéval. En français, « musulman » est mentionné pour la première fois en 1551 ; « islam » en 1697. Avant ces dates, on employait pour désigner la religion musulmane « loi de l'islam » ou « loi des Sarrasins ». (fr)
- Saracen (/ˈsærəsən/ SARR-ə-sən) was a term used in the early centuries, both in Greek and Latin writings, to refer to the people who lived in and near what was designated by the Romans as Arabia Petraea and Arabia Deserta. The term's meaning evolved during its history of usage. During the Early Middle Ages, the term came to be associated with the tribes of Arabia. The oldest known source mentioning "Saracens" in relation to Islam dates back to the 7th century, in the Greek-language Christian tract Doctrina Jacobi. Among other major events, the tract discusses the Muslim conquest of the Levant, which occurred after the rise of the Rashidun Caliphate following the death of the Islamic prophet Muhammad. The Roman-Catholic church and European Christian leaders used the term during the Middle Ages to refer to Muslims—usually Arabs, Turks, and Iranians. By the 12th century, "Saracen" had become synonymous with "Muslim" in Medieval Latin literature. Such an expansion in the meaning of the term had begun centuries earlier among the Byzantine Greeks, as evidenced in documents from the 8th century. Before the 16th century, "Saracen" was commonly used in Western languages to refer to Arab Muslims, and the terms "Muslim" and "Islam" were generally not used, with a few isolated exceptions. The term gradually became obsolete following the Age of Discovery. (en)
- Saracen atau sarasin (dalam bahasa Yunani adalah σαρακηνοί; transliterasi: sarakenoi; bahasa Latin: Saraceni; bahasa Arab: شرق, «syarq» — «timur») adalah suatu istilah yang digunakan oleh orang Kristen pada Abad Pertengahan untuk menyebut orang-orang yang tinggal di wilayah padang gurun provinsi Romawi Arabia Petraea dan sekitarnya, yang dibedakan dengan bangsa Arab. Di Eropa selama awal abad pertengahan istilah ini juga mencakup suku-suku di Arabia. Dalam bahasa Portugis istilah ini biasanya diterapkan secara khusus kepada orang Arab yang mendominasi Semenanjung Iberia. Pada abad ke-12, "Saracen" menjadi sinonim untuk "Muslim" pada sastra Latin abad pertengahan, suatu perkembangan yang sudah dimulai beberapa abad sebelumnya di antara orang Yunani Bizantin, sebagaimana terbukti dari dokumen-dokumen abad ke-8. Dalam bahasa-bahasa Barat sebelum abad ke-16, "Saracen" umumnya merujuk kepada orang Arab Muslim dan kata-kata "Muslim" maupun "Islam" umumnya tidak digunakan (kecuali pada sejumlah kecil tulisan terpisah). (in)
- サラセン人（英: Saracen）とは、中世ヨーロッパ世界でイスラム教徒を指した言葉。 (ja)
- 사라센인(Saracen)은 대체로 아라비아 반도, 이집트 등지를 아우른 이슬람 제국의 사람들을 말하는 용어이다. 원래 로마 제국 말기에 시나이반도에 사는 유목민들을 가리키는 말이었다. 그리스어 Σαρακηνός에서 유래 했는데 이 말은 아랍어의 '동쪽에 사는 사람들'이란 뜻의 شرقيين (사라킨)이라는 단어에서 기원했다고 한다. 아라비아 지역에 기독교가 자리잡은 이후에는 아라비아에 사는 민족을 통칭하는 말로 쓰이다가 7세기 이슬람교가 성립한 뒤부터는 사실상 이슬람교도와 동일한 의미로 쓰였다. 특히 시칠리아와 남부 이탈리아 반도의 이슬람교도를 지칭하는 말로 쓰인다. 중세 초기 비잔티움 제국에서 사용하는 단어였는데 십자군을 거치면서 서유럽에 전파되었다.옛날에는 그리스·로마에 살던 라틴문화권 사람들이 시리아 초원의 유목민을 사라세니(Saraceni)라고 부른 데서 연유하였다. 7세기 이슬람의 발흥(勃興) 이후로는 비잔티움인(人)이 이슬람교도 전반을 가리키는 용어로 이 말을 사용하였고, 십자군을 통하여 서유럽 전역에서 이 호칭이 사용되었다. (ko)
- Saraceno è un termine utilizzato a partire dal II secolo d.C. sino a tutto il Medioevo per indicare i popoli provenienti dalla Penisola araba o, per estensione, di religione musulmana. Generico e vago, sin dalla nascita rimane un termine senza uno stretto significato etnico, geografico o linguistico, né, addirittura, religioso (basti pensare alla Chanson de Roland, dove anche i baschi erano così denominati), con diverse variazioni nel corso del tempo. Inizialmente non identificava solo gli arabi ma anche i berberi. (it)
- Saracenen en de term Sarakenoi (Grieks: Σαρακηνοί) werd door klassieke schrijvers in de 1e eeuw gebruikt voor een Noord-Arabisch volk dat zich lange tijd verzette tegen Oost-Romeinse keizers die het gebied waar het volk leefde en werkte met militair geweld wilden kolonialiseren en onder Romeinse heerschappij brengen. Ook werd er een volk mee aangeduid dat op het Schiereiland van de Sinai woonde, tussen Afrika en Azië. In sommige oude teksten, als die van Hippolytus, refereert de term aan zwaarbewapende ruiters uit Fenicië (Phoenicia), het tegenwoordige Libanon en Syrië. De bevolking zou zich al in een vroeg stadium, de 8e eeuw, tot het mohammedanisme hebben bekeerd. (nl)
- Saraceni (gr. Σαρακηνοí, Sarakēnoí, arab. شرقيين szarkijjin, „ludzie ze wschodu”) – koczownicze plemiona arabskie, żyjące w północno-zachodniej Arabii i na półwyspie Synaj. W średniowieczu określenie Saraceni obejmowało wszystkich Arabów (później także wszystkich wyznawców islamu), zwłaszcza tych, którzy walczyli z krzyżowcami oraz piratów muzułmańskich pływających po Morzu Śródziemnym, napadających na wybrzeża włoskie i francuskie. (pl)
- Сарацини (грец. Σαρακηνός — «східні люди») — народ, що згадується давньоримським істориком IV століття Амміаном Марцелліном і давньогрецьким ученим I—II століть Птолемеєм. Кочове розбійницьке плем'я бедуїнів, що жило вздовж кордонів Сирії. З часу хрестових походів європейські автори стали називати сарацинами всіх мусульман, не обов'язково арабів, часто використовуючи як синонім терміну «мусульманин». Нині термін використовується істориками щодо населення Арабського халіфату в період до завоювання халіфату Аббасидів Хулагу, в результаті близькосхідного походу монголів (VII століття — XIII століття). (uk)
- Saracener var ursprungligen en benämning som användes av romarna på de invånare som bebodde öknarna nära den romerska provinsen Syria och som särskilde sig från araber. Senare, och framförallt under korstågen, användes ordet som benämning på muslimer i allmänhet. Då hade termen fått en negativ klang i det kristna Europa. (sv)
- Сараци́ны (мн. ч. лат. Saraceni, др.-греч. Σαρακηνοί — «восточные люди» ← араб. شرق, шарк — «восток») — кочевое племя бедуинов, жившее вдоль границ Сирии. Этот народ упоминался ещё древнеримским историком IV века Аммианом Марцеллином и греческим учёным I—II веков н. э. Клавдием Птоломеем. Впервые «саракены» в форме Araceni упоминаются в шестой книге «Естественной истории» Плиния Старшего (VI. 157) (третья четверть I века), в «Арабике» Урания (Fr. 11) (I век), затем в «Руководстве по географии» Клавдия Птолемея (середина II века) при перечне народов Счастливой Аравии (131; 6. 7.21). Отдельные авторы, например, Евфимий Зигабен, безосновательно связывали слово «сарацины» с именем библейской Сары. Со времени крестовых походов авторы западной Европы стали называть «сарацинами» всех мусульман, часто используя в качестве синонима термин «мавры». Во времена крестовых походов этим словом называли арабов и египтян, противостоявших европейцам на Ближнем Востоке. В настоящее время термин используется историками по отношению к населению Арабского халифата в период с VII по XIII века (до завоевания халифата Аббасидов внуком Чингис-хана Хулагу в результате ближневосточного похода монголов). (ru)
- 撒拉森人，或譯薩拉森人，係源自阿拉伯文的「東方人（شرقيين、sharqiyyin）」，轉寫成希臘文作Σαρακηνοί、Sarakēnoí，拉丁文作Saracen（撒拉堅），中文則受英語化或晚期拉丁語顎化的影響而習慣譯成「撒拉森」。在西方的歷史文獻中，撒拉森最常用來籠統地泛稱伊斯蘭的阿拉伯帝國。 在早期的羅馬帝國時代，撒拉森只用以指稱西奈半島上的阿拉伯游牧民族。後來的東羅馬帝國則將這個名字，套用在所有阿拉伯民族上。伊斯蘭教興起於西亞，特別在十一世紀末期的十字軍東征後，以基督教信仰為主的歐洲人，用「撒拉森」指居住在北非且以海盜為業的穆斯林。 實際上，歷史上並不存在所謂的「撒拉森帝國」。歐洲人在七世紀以後的文獻中，單方面地稱穆斯林為撒拉森人。以平等中立的觀點，現代人應將「撒拉森帝國」這種稱呼，還原為當時當地人民所使用的名詞：阿拉伯哈里發王朝、倭馬亞王朝、阿拔斯王朝。 (zh)
|
| rdfs:comment
|
- Saracén je středověký evropský název pro Turka či Araba, především však muslima. (cs)
- ساراسين أو ساراكينوس (باللاتينية: Saracenus ساراسينوس)(باليونانية: Σαρακηνός ساراكينوس) مصطلح استخدمه الرومان للإشارة إلى سكان الصحراء في إقليم البتراء الروماني ثم أصبح يطلق على العرب، وفي العصور الوسطى وخلال الحروب الصليبية توسع المصطلح ليشمل كل الذين يدينون بالإسلام. وانتقل الاسم إلى اللغات الرومانسية وباقي اللغات الأوروبية والتسمية بالإنجليزية هي «ساراسين» (بالإنجليزية: Saracen). (ar)
- Der Begriff Sarazenen (von lateinisch sar[r]acenus; wahrscheinlich über arabisch شرقيون, DMG šarqīyūn ‚Menschen des Ostens‘ in Bezug auf die semitischen Bewohner der arabischen Halbinsel, von arabisch شرقي, DMG šarqī ‚östlich‘) bezeichnet ursprünglich einen im Nordwesten der arabischen Halbinsel siedelnden Volksstamm. Infolge der islamischen Expansion wurde der Begriff in lateinischen Quellen und im christlichen Europa als Sammelbezeichnung für die islamisierten Völker verwendet, die ab etwa 700 n. Chr. den östlichen und südlichen Mittelmeerraum beherrschten, auch unter dem Eindruck der von ihnen ausgehenden „Piraterie“. Zu ihren Vertretern zählen z. B. die Herrscherdynastien der Abbasiden, Fatimiden und Ziriden. (de)
- La vorto saraceno devenas el araba vorto ŝarkein - homo el Oriento. Oni uzis ĝin por marki selĝukajn, mamelukajn aŭ osmanidajn turkojn, kurdojn, egiptojn aŭ persanojn, koncize "nekredantojn", kun kiuj dum krucmilitoj renkontiĝis kristanistaj kavaliroj. Pli ĝenerale saraceno estas unu el la nomoj per kiuj la mezepokaj kristanoj aludis al ĉiuj araboj aŭ islamanoj. (eo)
- Sarraceno es uno de los nombres con los que la cristiandad medieval denominaba genéricamente a los árabes o a los musulmanes. Las palabras «islam» y «musulmán» no se introdujeron en las lenguas europeas hasta el siglo XVII, utilizándose antes expresiones como «ley de Mahoma», mahometanos, ismaelitas, agarenos, moros, etc. (es)
- Sarrazeno, Erdi Aroko Europa kristauan, musulmanak izendatzeko erabiltzen zen hitz generikoa da. Lehenago, Antzinako Erroman, idazle klasiko batzuek sarrazeno (antzinako grezieraz: Σαρακηνός, sarakenós; latinez: sarraceni) hitza, Sinaiko penintsulan bizi zen tribu arabe bat izendatzeko baliatu zuten. (eu)
- Sarrasins ou Sarrazins est l'un des noms donnés durant l'époque médiévale en Europe aux peuples de confession musulmane. On les appelle aussi « Arabes », « Mahométans », « Ismaélites » ou « Agarènes ». D'autres termes sont employés également comme « Maures », qui renvoie aux Arabes et aux Berbères de l’Afrique du Nord après la conquête musulmane. Le terme de « Sarrasin » est déjà employé dans La Chanson de Roland (1080 de notre ère), texte dans lequel il s'applique aux Basques. Les mots « islam » et « musulmans » n'existaient pas en Occident médiéval. En français, « musulman » est mentionné pour la première fois en 1551 ; « islam » en 1697. Avant ces dates, on employait pour désigner la religion musulmane « loi de l'islam » ou « loi des Sarrasins ». (fr)
- サラセン人（英: Saracen）とは、中世ヨーロッパ世界でイスラム教徒を指した言葉。 (ja)
- 사라센인(Saracen)은 대체로 아라비아 반도, 이집트 등지를 아우른 이슬람 제국의 사람들을 말하는 용어이다. 원래 로마 제국 말기에 시나이반도에 사는 유목민들을 가리키는 말이었다. 그리스어 Σαρακηνός에서 유래 했는데 이 말은 아랍어의 '동쪽에 사는 사람들'이란 뜻의 شرقيين (사라킨)이라는 단어에서 기원했다고 한다. 아라비아 지역에 기독교가 자리잡은 이후에는 아라비아에 사는 민족을 통칭하는 말로 쓰이다가 7세기 이슬람교가 성립한 뒤부터는 사실상 이슬람교도와 동일한 의미로 쓰였다. 특히 시칠리아와 남부 이탈리아 반도의 이슬람교도를 지칭하는 말로 쓰인다. 중세 초기 비잔티움 제국에서 사용하는 단어였는데 십자군을 거치면서 서유럽에 전파되었다.옛날에는 그리스·로마에 살던 라틴문화권 사람들이 시리아 초원의 유목민을 사라세니(Saraceni)라고 부른 데서 연유하였다. 7세기 이슬람의 발흥(勃興) 이후로는 비잔티움인(人)이 이슬람교도 전반을 가리키는 용어로 이 말을 사용하였고, 십자군을 통하여 서유럽 전역에서 이 호칭이 사용되었다. (ko)
- Saraceno è un termine utilizzato a partire dal II secolo d.C. sino a tutto il Medioevo per indicare i popoli provenienti dalla Penisola araba o, per estensione, di religione musulmana. Generico e vago, sin dalla nascita rimane un termine senza uno stretto significato etnico, geografico o linguistico, né, addirittura, religioso (basti pensare alla Chanson de Roland, dove anche i baschi erano così denominati), con diverse variazioni nel corso del tempo. Inizialmente non identificava solo gli arabi ma anche i berberi. (it)
- Saracenen en de term Sarakenoi (Grieks: Σαρακηνοί) werd door klassieke schrijvers in de 1e eeuw gebruikt voor een Noord-Arabisch volk dat zich lange tijd verzette tegen Oost-Romeinse keizers die het gebied waar het volk leefde en werkte met militair geweld wilden kolonialiseren en onder Romeinse heerschappij brengen. Ook werd er een volk mee aangeduid dat op het Schiereiland van de Sinai woonde, tussen Afrika en Azië. In sommige oude teksten, als die van Hippolytus, refereert de term aan zwaarbewapende ruiters uit Fenicië (Phoenicia), het tegenwoordige Libanon en Syrië. De bevolking zou zich al in een vroeg stadium, de 8e eeuw, tot het mohammedanisme hebben bekeerd. (nl)
- Saraceni (gr. Σαρακηνοí, Sarakēnoí, arab. شرقيين szarkijjin, „ludzie ze wschodu”) – koczownicze plemiona arabskie, żyjące w północno-zachodniej Arabii i na półwyspie Synaj. W średniowieczu określenie Saraceni obejmowało wszystkich Arabów (później także wszystkich wyznawców islamu), zwłaszcza tych, którzy walczyli z krzyżowcami oraz piratów muzułmańskich pływających po Morzu Śródziemnym, napadających na wybrzeża włoskie i francuskie. (pl)
- Saracener var ursprungligen en benämning som användes av romarna på de invånare som bebodde öknarna nära den romerska provinsen Syria och som särskilde sig från araber. Senare, och framförallt under korstågen, användes ordet som benämning på muslimer i allmänhet. Då hade termen fått en negativ klang i det kristna Europa. (sv)
- 撒拉森人，或譯薩拉森人，係源自阿拉伯文的「東方人（شرقيين、sharqiyyin）」，轉寫成希臘文作Σαρακηνοί、Sarakēnoí，拉丁文作Saracen（撒拉堅），中文則受英語化或晚期拉丁語顎化的影響而習慣譯成「撒拉森」。在西方的歷史文獻中，撒拉森最常用來籠統地泛稱伊斯蘭的阿拉伯帝國。 在早期的羅馬帝國時代，撒拉森只用以指稱西奈半島上的阿拉伯游牧民族。後來的東羅馬帝國則將這個名字，套用在所有阿拉伯民族上。伊斯蘭教興起於西亞，特別在十一世紀末期的十字軍東征後，以基督教信仰為主的歐洲人，用「撒拉森」指居住在北非且以海盜為業的穆斯林。 實際上，歷史上並不存在所謂的「撒拉森帝國」。歐洲人在七世紀以後的文獻中，單方面地稱穆斯林為撒拉森人。以平等中立的觀點，現代人應將「撒拉森帝國」這種稱呼，還原為當時當地人民所使用的名詞：阿拉伯哈里發王朝、倭馬亞王朝、阿拔斯王朝。 (zh)
- Els saraquens (saraceni, Σαρακηνοί) foren una tribu d'àrabs de la part occidental d'Aràbia o del Sinaí, veïns dels nabateus. Correspondrien als madianites bíblics. El seu nom derivaria de l'àrab sharaka (fruita de l'horta). El nom es va usar a l'alta edat mitjana com a equivalent a àrab i finalment com equivalent a musulmà. Més tard, els súbdits de l'imperi que parlaven grec estengueren la paraula saraquens a tots els àrabs. Després de l'aparició de l'islam i, especialment, en l'època de les croades, el seu ús s'estengué a tots els musulmans -particularment als que envaïren Sicília i el sud de la península Itàlica. En la cronologia antiga occidental, el terme "Imperi Sarraí" fou moltes vegades usat per referir-se al primer califat àrab, governat per les dinasties omeia i abbàssida. En els (ca)
- Σε παλαιότερα δυτικά ιστορικά κείμενα, ο όρος Σαρακηνοί χρησιμοποιούνταν για τους Άραβες από την Ύστερη Αρχαιότητα. Κατά το Μεσαίωνα επεκτάθηκε εν γένει στους Μουσουλμάνους ιδιαίτερα στα πλαίσια των πολεμικών συγκρούσεων μεταξύ Βυζαντίου και των χαλιφάτων των Ομεϋαδών και Αββασιδών, αλλά και κατά τις Σταυροφορίες για να δηλώσει τους Άραβες, Κούρδους, Τούρκους, Πέρσες, κλπ. αντιπάλους των χριστιανικών κρατών. Ο Ιωάννης Δαμασκηνός, κάτοικος της πρωτεύουσας του χαλιφάτου, περιέγραψε τους Σαρακηνούς στις αρχές του 8ου αιώνα: (el)
- Saracen (/ˈsærəsən/ SARR-ə-sən) was a term used in the early centuries, both in Greek and Latin writings, to refer to the people who lived in and near what was designated by the Romans as Arabia Petraea and Arabia Deserta. The term's meaning evolved during its history of usage. During the Early Middle Ages, the term came to be associated with the tribes of Arabia. The oldest known source mentioning "Saracens" in relation to Islam dates back to the 7th century, in the Greek-language Christian tract Doctrina Jacobi. Among other major events, the tract discusses the Muslim conquest of the Levant, which occurred after the rise of the Rashidun Caliphate following the death of the Islamic prophet Muhammad. The Roman-Catholic church and European Christian leaders used the term during the Middle A (en)
- Saracen atau sarasin (dalam bahasa Yunani adalah σαρακηνοί; transliterasi: sarakenoi; bahasa Latin: Saraceni; bahasa Arab: شرق, «syarq» — «timur») adalah suatu istilah yang digunakan oleh orang Kristen pada Abad Pertengahan untuk menyebut orang-orang yang tinggal di wilayah padang gurun provinsi Romawi Arabia Petraea dan sekitarnya, yang dibedakan dengan bangsa Arab. Di Eropa selama awal abad pertengahan istilah ini juga mencakup suku-suku di Arabia. Dalam bahasa Portugis istilah ini biasanya diterapkan secara khusus kepada orang Arab yang mendominasi Semenanjung Iberia. (in)
- Сараци́ны (мн. ч. лат. Saraceni, др.-греч. Σαρακηνοί — «восточные люди» ← араб. شرق, шарк — «восток») — кочевое племя бедуинов, жившее вдоль границ Сирии. Этот народ упоминался ещё древнеримским историком IV века Аммианом Марцеллином и греческим учёным I—II веков н. э. Клавдием Птоломеем. Впервые «саракены» в форме Araceni упоминаются в шестой книге «Естественной истории» Плиния Старшего (VI. 157) (третья четверть I века), в «Арабике» Урания (Fr. 11) (I век), затем в «Руководстве по географии» Клавдия Птолемея (середина II века) при перечне народов Счастливой Аравии (131; 6. 7.21). (ru)
- Сарацини (грец. Σαρακηνός — «східні люди») — народ, що згадується давньоримським істориком IV століття Амміаном Марцелліном і давньогрецьким ученим I—II століть Птолемеєм. Кочове розбійницьке плем'я бедуїнів, що жило вздовж кордонів Сирії. З часу хрестових походів європейські автори стали називати сарацинами всіх мусульман, не обов'язково арабів, часто використовуючи як синонім терміну «мусульманин». (uk)
|
,_1822-27,_attacco_delle_navi_saracene_03.jpg){kind=link}
,_1822-27,_attacco_delle_navi_saracene_03.jpg){kind=link}
