| dbo:abstract
|
- La senyera reial fou la senyera privativa i històrica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona. La senyera reial és la translació vexil·lològica del senyal reial, altrament dit senyal dels quatre pals. Aquest senyal heràldic es descriu de la manera següent: «en camper d'or, quatre pals de gules». De la senyera reial, en deriven actualment la , la bandera de Catalunya, la bandera del País Valencià i la bandera de les Illes Balears. El senyal i la senyera reial han estat objecte de debat i polèmica per qüestions que, més enllà de la historiografia estricta, tenen un rerefons polític i/o sentimental, tant pel que fa a la denominació, com al seu origen, com a la seva territorialitat. El senyal heràldic descrit «en camper d'or quatre pals de gules» fou denominat inicialment al segle xii i durant la primeria del segle xiii pels mateixos reis d'Aragó i comtes de Barcelona com a «senyal propi» (signo proprio) i «senyal nostre» (signi nostri), i la bandera vexillum nostrum. A partir de mitjan segle xiii se li associà la dignitat reial, i fou denominat a partir d'aleshores pels sobirans mateixos com a «senyal nostre reial» (signi nostri regium) o senzillament «senyal reyal» (signum regium), i la bandera «nostra senyera». Paral·lelament, en les cròniques catalanes de finals del segle xiii i principis del segle xiv se'l denominà «senyal del rey d'Aragó», i a la bandera «senyera reial del senyor rei d'Aragon», «estendard reial del senyor rei d'Aragó», o «bandera de la casa reial d'Aragó». A finals del segle xiv i principis del segle XV els sobirans mateixos el denominaren «senyal del comtat de Barchelona», i «bandera nostra antiga del Principat de Cathalunya», i fou denominat també «armes comtals» (arma comitatus). En l'heràldica i historiografia contemporànies, es fan servir les denominacions senyal reial, senyal dels quatre pals, senyal reial d'Aragó, senyal del rei d'Aragó o armes d'Aragó. Les denominacions «barres de Catalunya» o «barres d'Aragó» no són emprades avui en dia perquè, en terminologia heràldica, una barra és una banda que travessa l'escut en diagonal, i per tant el que és heràldicament correcte és utilitzar l'expressió pals, que són els que es disposen en vertical. Actualment, hi ha consens entre els especialistes heràldics a l'hora de determinar l'origen del senyal dels quatre pals: aquest apareix per primera vegada en la història en l'escut de Ramon Berenguer IV (1114-1162), testimoniat en un segell que valida un document del 2 de setembre del 1150. Donat que l'heràldica aparegué en l'àrea iberooccitana entre el 1125 i el 1150, i evidenciat que no hi ha cap document sigil·logràfic que mostri el senyal dels quatre pals ni en els anteriors comtes de Barcelona, ni en els anteriors reis d'Aragó, s'argüí l'existència de possibles emblemes preheràldics. Així, es proposà la hipòtesi dels lemniscs, segons la qual els anteriors reis d'Aragó haurien adoptat els colors papals roig i daurat a causa del vassallatge establert amb la Santa Seu pel rei Sanç d'Aragó (v. 1042–1094); paral·lelament, també es proposà que haurien estat els anteriors comtes de Barcelona els que haurien adoptat els colors roig i daurat basant-se en les pintures dels sepulcres comtals de la catedral de Girona de Ramon Berenguer II (1053-1082) i Ermessenda de Carcassona (972-1058). Cap de les dues opcions ha resultat concloent a l'hora de demostrar possibles emblemes preheràldics anteriors a Ramon Berenguer IV i segons l'heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués la presència arcaica de l'escarboncle sobre el senyal dels Quatre Pals confirmaria que anteriorment ningú no hauria emprat aquest símbol, sinó que hauria estat Ramon Berenguer IV —comte de Barcelona i príncep d'Aragó—, i just en el moment en què estava naixent l'heràldica a Europa, el primer en la història a adoptar aquesta simbologia sobre el seu escut com a distintiu personal. Actualment hi ha consens, també, a l'hora de determinar que originàriament la significació del senyal dels quatre pals era la d'un senyal heràldic de llinatge. Ramon Berenguer IV el portava a l'escut com un senyal personal, i no com un senyal heràldic de dignitat territorial, de manera que, en origen, el senyal dels quatre pals no el portava ni per ser el comte de Barcelona, ni tampoc per ser el príncep d'Aragó, de manera que ni representava el Regne d'Aragó ni tampoc el comtat de Barcelona sinó que, en origen, els senyals heràldics eren uns símbols d'identificació personal dels cavallers en el camp de batalla. Quan aquest símbol fou adoptat per tots els seus fills indistintament, ja fossin reis d'Aragó i comtes de Barcelona, ja fossin comtes de Provença, o fossin comtes de Rosselló i Cerdanya, el senyal dels quatre pals esdevingué un senyal heràldic de llinatge; només els descendents directes de Ramon Berenguer IV tenien dret a mostrar-lo sobre el seu escut d'armes. La discussió ha quedat reduïda avui en dia entre els especialistes a una qüestió de matís i de denominació: determinar quin era el llinatge de Ramon Berenguer IV i el dels seus descendents, i com anomenar-lo. Segons la teoria del casament en casa proposada per l'historiador Antonio Ubieto i seguida per diversos historiadors com Guillermo Fatás, Guillermo Redondo, Alberto Montaner o José Ángel Sesma entre d'altres, en el moment en què Ramon Berenguer IV pactà el seu casament amb la infanta Peronella d'Aragó en els capítols matrimonials de Barbastre (1137), aquest fou adoptat i esdevingué membre de ple dret del llinatge dels reis d'Aragó de la dinastia Ximena; per tant, el llinatge dels comtes de Barcelona hauria quedat totalment extingit el 1137 i com que el segell on apareix per primera vegada l'escut dels quatre pals és del 2 de setembre del 1150, tot just un mes posterior a la celebració del matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Peronella, i molts anys posteriors als pactes del 1137, el senyal dels quatre pals és el senyal del llinatge dels reis d'Aragó de la dinastia Ximena. Per a d'altres com Armand de Fluvià i Escorsa o , ni Ramon Berenguer IV va ser adoptat pels reis d'Aragó, ni el llinatge dels comtes de Barcelona s'extingí el 1137, sinó que en els capítols matrimonials de Barbastre (1137) només es pactà el matrimoni i la donació dels drets sobre el Regne d'Aragó als fills dels contraents; per tant i segons aquesta interpretació, els quatre pals són el senyal del llinatge dels comtes de Barcelona, un llinatge que, posteriorment, prengué el nom de casal d'Aragó perquè el títol de rei d'Aragó era la seva dignitat (títol) més important, tal com manifestà el rei Pere el Cerimoniós en les Ordinacions del 1344: «regne Darago, lo qual regne es títol e nom nostre principal». Al llarg del segle xiii, el senyal dels quatre pals, com a senyal heràldic de llinatge, fou heretat per totes les branques del casal d'Aragó, ja fossin reis d'Aragó i comtes de Barcelona, ja fossin reis de Mallorca i comtes de Rosselló, ja fossin comtes de Provença i Forcalquier. Tot i així, l'heraldista Alberto Montaner és de l'opinió que a finals del segle xiii, i parell a l'associació de la dignitat reial al senyal (signum regium), el «senyal reyal» adquirí la connotació de senyal heràldic de dignitat territorial, esdevenint així no sols el senyal de tots els descendents de Ramon Berenguer IV sinó, també, el senyal que identificava aquell que era el rei d'Aragó, de la resta de sobirans. Per contra, els historiadors aragonesos Rafael Conde i Faustino Menéndez Pidal de Navascués assenyalen que aquesta funció de senyal heràldic de dignitat territorial d'Aragó —identificar el rei d'Aragó—, respon a les característiques que presenta un altre senyal, la creu d'Alcoraz, creada per Pere el Gran el 1280. Aquesta associació entre el Regne d'Aragó i la creu d'Alcoraz queda explícita en la llegenda que l'acompanya, Rex Aragonum, i el nom que li donà el rei Pere el Cerimoniós el 1340, les armes Daragó, mentre els quatre pals mantingueren la significació d'armes de la família, el senyal que identificava els descendents de Ramon Berenguer IV. Al segle xiv s'inicià la historiografia del senyal dels quatre pals quan durant el regnat de Pere el Cerimoniós i en ple apogeu de l'heràldica les cròniques començaren a parlar sobre qui fou el primer a utilitzar-lo, i sorgiren diverses llegendes sobre l'origen i el significat del «senyal reial». (ca)
- Señal Real de Aragón o Señal del Rey de Aragón (en aragonés y catalán escrito habitualmente con la grafía Senyal Reyal o Senyal Reial), conocido tradicionalmente en español desde antiguo como barras o palos de Aragón, es un escudo de armas o composición heráldica que reproducida gráficamente alterna cinco franjas verticales de color amarillo con cuatro franjas de color rojo, y cuya descripción o blasón es el siguiente: en campo de oro, cuatro palos de gules Durante la Edad Media fue usado como emblema personal distintivo de los soberanos de la Corona de Aragón y sus descendientes, así como de su dignidad de Rey de Aragón, siendo difundido progresivamente su uso en otros ámbitos al integrarse en las armas de diferentes linajes nobiliarios por transmisión, así como en órdenes religiosas y escudos de villas y ciudades, mediante concesión real. Igualmente, y a partir de los Reyes Católicos su uso quedó asociado a las armas de los reyes de España y consecuentemente, integrado más tarde en el Escudo nacional de España. Con evidencias constatables a partir de fines del siglo XV d. C., su atribución fue reivindicada por las varias entidades territoriales ibéricas que conformaban la Corona de Aragón, acentuándose las controversias en este campo en el siglo XIX d. C. y XX d. C.. Tras la constitución del estado autonómico tras la Transición española, el símbolo fue adoptado oficialmente por las comunidades de Aragón, Islas Baleares, Comunidad Valenciana y en Cataluña, como emblema de la Generalidad, si bien, es usado también de manera oficiosa territorialmente. La primera denominación para el emblema está documentada en la concesión de Alfonso II de Aragón de unos privilegios a la villa occitana de Millau en 1187, entre los que se encontraban el uso de su enseña real, a la que denomina «vexillum nostrum» ('nuestra enseña'); poco después los cónsules elaboran un sello cuya cara correspondiente a la subscripción regia llevaba la leyenda SIGILLU[M] R[EGIS] ARAGON[ENSIS] COMITIS BA[RCHINONENSIS ET MARCHIONIS PROVI]NCIE rodeando al escudo del Rey exento, no decorando el arma defensiva sostenida por su representación ecuestre, en el caso más antiguo conocido de «escudo de armas» como emblema de esta tipología; más tarde, antes de 1196 (año de la muerte de Alfonso II el Casto), se realiza una nueva matriz en cuya cara Real figura la leyenda S AN[FONSI REGIS AR]AGONENSIS rodeando al escudo armero. En el siglo XIII d. C., la denominación más habitual para el signo será la de «señal real» en romance y «signum regium» en latín. Los reyes de Aragón usarán el giro «nuestro señal real». También se conocerá popularmente como «barras de Aragón» —o (en su forma de bandera) como la «cuatribarrada»— aunque en heráldica se emplea el vocablo «barra» para referirse a una franja diagonal, mientras que palo es el término técnico heráldico que alude a una franja vertical. Sin embargo en España la voz más habitual para denominar a las piezas verticales hasta el último cuarto del siglo XIV d. C. será la de «bastones», que es la preferida por Pedro IV de Aragón en sus Ordinaciones y otras obras producidas por el escritorio real, como la Crónica de San Juan de la Peña. Solo a fines del siglo XIV d. C. y en círculos cultivados, comienza a utilizarse el tecnicismo «palos», usual en la heráldica francesa, y que se documenta para el emblema real a partir de 1382 en una descripción armera de y prolonga su uso durante el siglo XV d. C., testimoniándose en el Cancionero de . Su origen, descrito en algunas leyendas, es explicado en diferentes teorías, algunas contradictorias y todavía objeto de controversia. Las evidencias más antiguas conservadas de este símbolo se encuentran en los siete sellos de Ramón Berenguer IV (1113?-1162), conde de Barcelona y príncipe de Aragón, estudiados por Tomás Muñoz y Rivero en 1856, que datan al menos del año 1150, año de la impronta más antigua de ellos y contemporánea al surgimiento de algunos de los emblemas heráldicos más antiguos conocidos. En 1982, el hallazgo del emblema en las decoraciones que acompañan a la tumba de Ramón Berenguer II (1053-1082) en la catedral de Gerona fue presentado por algunos especialistas como evidencia de su origen asociado a los soberanos del condado de Barcelona justificándose por extensión, su reivindicación controvertida como símbolo exclusivo de Cataluña. Junto con las entidades españolas, incluyendo numerosos municipios distribuidos por toda la geografía, y en particular, en las regiones de la antigua corona de Aragón, el emblema de los palos es empleado también en otros países: está integrado en las armas de Andorra y en el símbolo de las regiones francesas de Languedoc-Rosellón y Provenza-Alpes-Costa Azul y de los departamentos de Pirineos Orientales y Lozère, así como en los de diversas poblaciones de estos territorios, como Formiguères, Latour-de-Carol, Le Perthus o Barcelonnette; aparece también en las provincias italianas de Reggio Calabria, Catanzaro y Lecce, y especialmente como enseña abreviada en Nápoles. También aparece en villas y ciudades de América Latina. Derivado del escudo de armas, también se encuentran diferentes aplicaciones vexilológicas, en forma de estandartes o banderas como la señera, término que se dio al Señal Real por antonomasia en los territorios no castellanoparlantes de la Corona de Aragón. (es)
- The so-called Bars of Aragon, Royal sign of Aragon, Royal arms of Aragon, Four Bars, Red Bars or Coat of arms of the Crown of Aragon, which bear four red pallets on gold background, depicts the familiar coat of the Kings of Aragon. It differs from the flag because this latter instead uses bars. It is one of the oldest coats of arms in Europe dating back to a seal of Raymond Berengar IV, Count of Barcelona and Prince of Aragon, from 1150. Today, this symbol has been adopted and/or included in their arms by several former territories related to the Crown of Aragon, like the arms of Spain, which wears it in its third quarter (whereas the Kings of Spain are heirs of those of Aragon); or the arms of Andorra, which shows it on two of its quarters. It is also the main element of the arms of the present Spanish autonomous communities of Catalonia, Valencian Community and the Balearic Islands; the fourth quarter of the Spanish autonomous community of Aragon; it is present on the arms of the French administrative regions of Provence-Alpes-Côte d'Azur and Occitania (whose department of the Pyrénées-Orientales regroups the old provinces of Roussillon and Upper Cerdanya); and in the Italian provinces of Reggio Calabria and Catanzaro in Calabria, and Lecce in Apulia. It figures also in numerous located municipal blazons in the former territories of the Crown, either by explicit concession of the king, or because they were cities or towns of realengo (that is, directly dependent on the Crown and subject to no kind of manorialism); and others outside it, in which case the symbol is because of the presence of the king or knights of the Crown at some moment of their local history. (en)
- I Pali d'Aragona (in spagnolo Barras de Aragón) sono l'antico simbolo araldico dei re della Corona d'Aragona. In catalano vengono chiamati els quatre pals ("i quattro pali"). Sono composti da quattro frange verticali rosse su fondo dorato o giallo. La descrizione araldica corretta è: d'oro, a quattro pali di rosso.Sono presenti nello stemma di Spagna e di Andorra così come in quelli di Aragona, di Catalogna, della Comunità Valenciana, delle Isole Baleari, della Generalitat de Catalunya, della città di Barcellona, della città di Valencia, della Generalitat Valenciana e degli stemmi delle città è popolazioni del territorio che apparteneva alla Corona d'Aragona. È, con delle varianti, il motivo principale delle bandiere delle comunità autonome spagnole che formarono parte della Corona d'Aragona. Questa bandiera ha il nome di senyera nel territorio di lingua catalana. (it)
- Так звані стовпи Арагону, Королівський знак Арагону, Королівські герби Арагону, Чотири стовпи, Червоні стовпи або герб Корони Арагонської, які носять чотири червоні стовпи на золотому тлі, зображають герб Королів Арагону. Він відрізняється від прапора тим, що цей останній використовує балки. Це один із найдавніших гербів Європи, який датується печаткою Раймона-Беренгара IV, графа Барселони та принца Арагонського від 1150 року. Сьогодні цей символ був прийнятий та/або включений до гербів кількома колишніми територіями, пов'язаними з Арагонською короною. Це герб Іспанії, який містить його в третій чверті, оскільки королі Іспанії є спадкоємцями арагонських володарів; герб Андорри, що також містить стовпи в третій чверті. Стовпи є головним елементом гербів нинішніх іспанських автономних співтовариств Каталонії, Валенсійської громади та Балеарських островів; четвертої чверті Іспанської автономної громади Арагону; французьких регіонів Лангедок-Русійон (департамент Східні Піренеї, територія якого містить землі старої провінції Русійон та Алти Сарданьї); і в італійських провінціях Реджо-де-Калабрія, Катандзаро в Калабрії та Лечче в Апулії. Він фігурує також у численних муніципальних гербах на територіях Корони, утворених або шляхом явної поступки короля, або через те, що вони були містами чи містечками realengo (тобто таих, що безпосередньо залежали від Корони та не належали до складу маєтностей); та інших, що знаходяться поза нею, і в цьому випадку символ вживається через присутність короля чи лицарів Корони в якийсь момент їх локальної історії. (uk)
|
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
