The Meiji oligarchy was the new ruling class of Meiji period Japan. In Japanese, the Meiji oligarchy is called the domain clique (藩閥, hambatsu). The members of this class were adherents of kokugaku and believed they were the creators of a new order as grand as that established by Japan's original founders. Two of the major figures of this group were Ōkubo Toshimichi (1832–78), son of a Satsuma retainer, and Satsuma samurai Saigō Takamori (1827–77), who had joined forces with Chōshū, Tosa, and Hizen to overthrow the Tokugawa shogunate. Okubo became minister of finance and Saigō a field marshal; both were imperial councillors. Kido Koin (1833–77), a native of Chōshū, student of Yoshida Shōin, and conspirator with Ōkubo and Saigō, became minister of education and chairman of the Governors' Co

Property Value
dbo:abstract
  • L'Oligarquia Meiji va ser el nom usat per descriure la nova classe dirigient durant el Japó del període Meiji. Al Japó, se la coneix com a camarilla dominant la domain cliqueu (藩阀 , hambatsu?). Els membres d'aquesta classe eren seguidors del kokugaku i es veien a si mateixos com els creadors d'un nou ordre tan grandiós com l'establert pels fundadors originals del Japó. Dues de les principals figures d'aquest grup van ser Toshimichi Ōkubo (1832-1878), fill d'un criat del , i un samurai Satsuma, Saigō Takamori (1827-1877), que havia unit les seves forces amb els dominis de Choshu, i per enderrocar al Shogunat Tokugawa. Okubo va esdevenir i Saigo Takamori fou Mariscal de camp; tots dos eren consellers Imperials. (1833-1877), natiu de Chōshū i pupil de , va conspirar juntament amb Okubo i Saigo, va esdevenir Ministre d'educació i en President de la Conferència del Govern, i va lluitar per un govern constitucional. Altres noms il·lustres són Iwakura Tomomi (1825-1883), natiu de Kyoto i opositor al Shogunat Tokugawa, que va arribar a ser el primer ambaixador als Estats Units, o Okuma Shigenobu (1838 - 1922), de Hizen, estudiant de Rangaku, xinès i anglès, i que després d'ocupar diverses carteres ministerials, va arribar a Primer Ministre el 1898. Per assolir els objectius requerits pel nou ordre, el Hanbaku abolir el (士农工商 shinōkōshō) mitjançant un seguit de reformes econòmiques i socials. Els ingressos del shogunat Tokugawa depenien dels impostos recollits a les terres del clan Tokugawa i d'altres hans, préstecs d'agricultors rics i de mercaders, impostos sobre certs productes i el rebuig a acceptar divises i préstecs estrangers. Per aconseguir ingressos i desenvolupar una sòlida infraestructura, el nou govern va invertir en millores en els ports, fars, maquinària importada, col·legis, estudis a l'estranger, salaris per , modernitzacions a l'exèrcit i l'armada, xarxa ferroviària i xarxa de telègraf, a més de manar missions diplomàtiques a l'estranger, com la Missió Iwakura. Els temps de dificultat econòmica, que van resultar en moltes revoltes camperoles, van obligar a dur a terme reformes socials. A més dels antics i elevats arrendaments, impostos i interessos, el ciutadà mitjà s'enfrontava ara a pagaments de , servei militar obligatori i pagament de matrícules pel recentment introduït sistema d'. Es necessitava més temps per corregir les injustícies del passat. Per dur a terme amb èxit aquestes reformes, l'antic sistema de classes de samurais, grangers, artesans i mercaders, propi de l'era Tokugawa es va abolir en 1871, i, encara que van continuar molts prejudicis socials i consciència d'estatus, tot ciutadà japonès era teòricament igual davant els ulls de la llei. Irònicament, el govern va ajudar a perpetuar les distincions socials, creant noves classes: Els antics dàimios van passar a ser noblesa hereditària (华族 kazoku), els samurais es van convertir en petita noblesa o alta burgesia, i tots els altres es van convertir en plebeus. Les pensions dels dàimios i els samurai es liquidaren d'una tacada, i després perderen la seva exclusivitat per reclamar càrrecs militars. Molts antics samurais van buscar noves formes de guanyar-se la vida, i es van convertir en buròcrates, professors, oficials de l'exèrcit o la policia, periodistes, estudiants, colons a les zones nord del Japó, banquers i empresaris. Aquestes noves vies d'ingressos van alleujar una mica les tensions entre el govern i l'antiga classe samurai, ja que alguns van prosperar immensament. No obstant això, molts altres no van tenir tanta sort, i van ser un significatiu grup opositor durant els anys següents. La va tenir com a resultat la renúncia dels partidaris d'una expedició militar, Saigo Takamori, i el conseller d'Estat Eto Shimpei (1834-1874). Eto, fundador de diverses organitzacions patriòtiques, va conspirar amb altres elements discontentos per començar una insurrecció armada contra tropes del govern a Saga, capital de la seva prefectura nativa, Kyūshū, el 1874. Encarregat de suprimir la revolta, Okubo va esclafar ràpidament Eto, que havia demanat sense èxit el suport de Saigo. Tres anys més tard va tenir lloc l'últim aixecament armat a gran escala, la Rebel·lió de Satsuma, que fou l'amenaça més seriosa a la qual es va haver d'enfrontar el Govern Meiji. Aquesta vegada, Saigo Takamori si va exercir un paper actiu. La Rebel·lió Saga i altres revoltes camperoles o de samurais descontents amb el nou rumb del Govern havien estat frenades amb facilitat per l'exèrcit. No obstant això, els samurai del domini Satsuma eren nombrosos, i tenien una llarga tradició d'oposició a l'autoritat central. Saigo, amb certa reticència i només després de molts i generalitzats xocs amb les reformes Meiji, va liderar una rebel·lió el 1877. Tots dos bàndols van lluitar amb totes les seves forces, però un exèrcit més modern i un millor finançament del Govern van acabar amb la revolta Satsuma. Tot i que va ser derrotat i va cometre seppuku, no va ser titllat de traïdor, i segueix sent una figura heroica en la història i tradició japonesa. La supressió de la rebel·lió Satsuma va marcar el final de continuades i serioses amenaces al Govern Meiji, però va ser alliçonador per l'oligarquia Meiji. El breu conflicte havia buidat les arques nacionals i havia provocat una seriosa inflació i a un descens del valor del terreny i dels vitals impostos. Tot això va portar a una situació on les noves reformes eren inevitables. (ca)
  • Die Hambatsu (japanisch 藩閥, wörtlich etwa „Lehens-Clique“, alternative Transkription Hanbatsu), in europäischen Sprachen meist als Meiji-Oligarchie bezeichnet, war die Führungsschicht in Politik und Militär im Japan der Meiji-Zeit. Sie stammte vorwiegend aus den vier ehemaligen südjapanischen Lehen (han) Satsuma, Chōshū, Tosa bzw. Kōchi und – zusammen auch Satchōtohi (薩長土肥) genannt –, die schon den Sturz der Tokugawa und die Meiji-Restauration getragen hatten, und behielt bis ins frühe 20. Jahrhundert wesentlichen Einfluss auf politische Entscheidungen. (de)
  • The Meiji oligarchy was the new ruling class of Meiji period Japan. In Japanese, the Meiji oligarchy is called the domain clique (藩閥, hambatsu). The members of this class were adherents of kokugaku and believed they were the creators of a new order as grand as that established by Japan's original founders. Two of the major figures of this group were Ōkubo Toshimichi (1832–78), son of a Satsuma retainer, and Satsuma samurai Saigō Takamori (1827–77), who had joined forces with Chōshū, Tosa, and Hizen to overthrow the Tokugawa shogunate. Okubo became minister of finance and Saigō a field marshal; both were imperial councillors. Kido Koin (1833–77), a native of Chōshū, student of Yoshida Shōin, and conspirator with Ōkubo and Saigō, became minister of education and chairman of the Governors' Conference and pushed for constitutional government. Also prominent were Iwakura Tomomi (1825–83), a Kyoto native who had opposed the Tokugawa and was to become the first ambassador to the United States, and Ōkuma Shigenobu (1838–1922), of Hizen, a student of Rangaku, Chinese, and English, who held various ministerial portfolios, eventually becoming prime minister in 1898. To accomplish the new order's goals, the Meiji oligarchy set out to abolish the four divisions of society through a series of economic and social reforms. Tokugawa shogunate revenues had depended on taxes on Tokugawa and other daimyo lands, loans from wealthy peasants and urban merchants, limited customs fees, and reluctantly accepted foreign loans. To provide revenue and develop a sound infrastructure, the new government financed harbor improvements, lighthouses, machinery imports, schools, overseas study for students, salaries for foreign teachers and advisers, modernization of the army and navy, railroads and telegraph networks, and foreign diplomatic missions, such as the Iwakura mission. Difficult economic times, manifested by increasing incidents of agrarian rioting, led to calls for social reforms. In addition to the old high rents, taxes, and interest rates, the average citizen was faced with cash payments for new taxes, military conscription, and tuition charges for the newly introduced compulsory education. The people needed more time for productive pursuits while correcting social abuses of the past. To achieve these reforms, the old Tokugawa class system of samurai, farmer, artisan, and merchant was abolished by 1871, and, even though old prejudices and status consciousness continued, all were theoretically equal before the law. Actually helping to perpetuate social distinctions, the government named new social divisions: the former daimyō became peerage nobility, the samurai became gentry, and all others became commoners. Daimyō and samurai pensions were paid off in lump sums, and the samurai later lost their exclusive claim to military positions. Former samurai found new pursuits as bureaucrats, teachers, army officers, police officials, journalists, scholars, colonists in the northern parts of Japan, bankers, and businessmen. These occupations helped stem some of the discontent this large group felt; some profited immensely, but many were not successful and provided significant opposition in the ensuing years. The 1873 Korean crisis resulted in the resignation of military expedition proponents Saigō and Councillor of State Etō Shimpei (1834–74). Etō, the founder of various patriotic organizations, conspired with other discontented elements to start an armed insurrection against government troops in Saga, the capital of his native prefecture in Kyūshū in 1874. Charged with suppressing the revolt, Ōkubo swiftly crushed Etō, who had appealed unsuccessfully to Saigō for help. Three years later, the last major armed uprising—but the most serious challenge to the Meiji government—took shape in the Satsuma Rebellion, this time with Saigō playing an active role. The Saga Rebellion and other agrarian and samurai uprisings mounted in protest to the Meiji reforms had been easily put down by the army. Satsuma's former samurai were numerous, however, and they had a long tradition of opposition to central authority. Saigō, with some reluctance and only after more widespread dissatisfaction with the Meiji reforms, raised a rebellion in 1877. Both sides fought well, but the modern weaponry and better financing of the government forces ended the Satsuma Rebellion. Although he was defeated and committed suicide, Saigō was not branded a traitor and became a heroic figure in Japanese history. The suppression of the Satsuma Rebellion marked the end of serious threats to the Meiji regime but was sobering to the oligarchy. The fight drained the national treasury, led to serious inflation, and forced land values—and badly needed taxes—down. Most important, calls for reform were renewed. (en)
  • La Oligarquía Meiji fue el nombre usado para describer a la nueva clase dirigiente durante el Japón del periodo Meiji. En Japón, se la conoce como camarilla dominante domain clique (藩閥 hambatsu?). Los miembros de esta clase eran seguidores del kokugaku y se veían a sí mismos como los creadores de un nuevo orden tan grandioso como el establecido por los fundadores originales de Japón. Dos de las principales figuras de este grupo fueron Ōkubo Toshimichi (1832-1878), hijo de un criado del Dominio de Satsuma, y un samurái Satsuma, Saigō Takamori (1827-1877), que había unido sus fuerzas con los dominios de Chōshū, y para derrocar al Shogunato Tokugawa. Okubo se convirtió en y Saigo Takamori en Mariscal de campo; ambos eran Consejeros Imperiales. (1833-1877), nativo de Chôshû y pupilo de Yoshida Shōin, conspiró junto con Okubo y Saigô, y se convirtió en Ministro de educación y en Presidente de la Conferencia del Gobierno, luchando por un gobierno constitucional. Otros nombres ilustres son Iwakura Tomomi (1825-1883), nativo de Kyoto y opositor al Shogunato Tokugawa, que llegó a ser el primer embajador en Estados Unidos, u Ōkuma Shigenobu (1838-1922), de Hizen, estudiante de Rangaku, Chino e Inglés, y que después de ocupar varias carteras ministeriales, llegó a primer ministro en 1898. Para lograr los objetivos requeridos por el nuevo orden, el Hanbaku abolió el (士農工商 shinōkōshō) por medio de una serie de reformas económicas y sociales. Los ingresos del shogunato Tokugawa dependían de los impuestos recogidos en las tierras del clan Tokugawa y de otros daimio, préstamos de agricultores ricos y de mercaderes, impuestos sobre ciertos productos y el rechazo a aceptar divisas y préstamos extranjeros. Para lograr ingresos y desarrollar una sólida infraestructura, el nuevo gobierno invirtió en mejoras en los puertos, faros, maquinaria importada, colegios, estudios en el extranjero, salarios para , modernizaciones en el ejército y la armada, red ferroviaria y red de telégrafo, además de mandar misiones diplomáticas al extranjero, como la Misión Iwakura. Tiempos de dificultad económica, que resultaron en muchas revueltas campesinas, obligaron a llevar a cabo reformas sociales. Además de los antiguos y elevados arriendos, impuestos e intereses, el ciudadano media se enfrentaba ahora a pagos en contado de , servicio militar obligatorio y pago de matrículas para el recién introducido sistema de educación obligatoria. Se necesitaba más tiempo para corregir las injusticias del pasado. Para llevar a cabo con éxito estas reformas, el antiguo sistema de clases de samuráis, granjeros, artesanos y mercaderes, propio de la era Tokugawa se abolió en 1871, y, aunque muchos prejuicios sociales y conciencia de estatus continuaron, todo ciudadano Japonés era teóricamente igual ante los ojos de la ley. Irónicamente, el gobierno ayudó a perpetuar las distinciones sociales, creando nuevas clases: Los antiguos daimio pasaron a ser nobleza hereditaria (華族 kazoku), los samuráis se convirtieron en pequeña nobleza o alta burguesía, y todos los demás se convirtieron en plebeyos. Las pensiones de los daimios y los samurái se liquidaban en una tacada, y luego perdería su exclusividad a reclamar puestos militares. Muchos antiguos samuráis buscaron nuevas formas de ganarse la vida, y se convirtieron en burócratas, profesores, oficiales del ejército o la policía, periodistas, estudiantes, colonos en las zonas nortes de Japón, banqueros y empresarios. Estas nuevas vías de ingresos aliviaron un poco las tensiones entre el gobierno y la antigua clase samurái, ya que algunos prosperaron inmensamente. Sin embargo, muchos otros no tuvieron tanta suerte, y fueron un significativo grupo opositor durante los años siguientes. La tuvo como resultado la renuncia de los partidarios de una expedición militar, Saigo Takamori, y el Consejero de Estado (1834-1874). Eto, fundador de varias organizaciones patrióticas, conspiró con otros elementos discontentos para comenzar una insurrección armada contra tropas del gobierno en Saga, capital de su prefectura nativa, Kyūshū, en 1874. Encargado de suprimir la revuelta, Okubo aplastó rapidamento a Eto, que había pedido sin éxito el apoyo de Saigo. Tres años más tarde tuvo lugar el último levantamiento armada a gran escala, la Rebelión de Satsuma, siendo la amenaza más seria a la que se tuvo que enfrentar el Gobierno Meiji. Esta vez, Saigo Takamori si desempeñó un rol activo. La Rebelión de Saga y otras revueltas campesinas o de samuráis descontentos con el nuevo rumbo del Gobierno habían sido frenadas con facilidad por el ejército. Sin embargo, los samurái del dominio Satsuma eran numerosos, y tenían una larga tradición de oposición a la autoridad central. Saigo, con cierta reticencia y solo tras muchos y generalizados choques con las reformas Meiji, lideró una rebelión en 1877. Ambos bandos lucharon con todas sus fuerzas, pero un ejército más moderno y una mejor financiación del Gobierno acabaron con la revuelta Satsuma. Aunque fue derrotado y cometió seppukku, no fue tachado de traidor, y sigue siendo una figura heroica en la historia y tradición japonesa. La supresión de la rebelión Satsuma marcó el final de continuadas y serias amenazas al Gobierno Meiji, pero fue aleccionador para la oligarquía Meiji. El breve conflicto había secado las arcas nacionales, llevado a una seria inflación y a un descenso del valor del terreno y de los vitales impuestos. Todo esto llevó a una situación donde nuevas reformas eran inevitables. (es)
  • L'oligarchie de Meiji (藩閥, hanbatsu) est le terme utilisé pour désigner la classe dirigeante au Japon pendant l'ère Meiji (1868-1912). Les membres de cette classe étaient tous des disciples du Kokugaku et croyaient être les créateurs d'un nouvel ordre au même titre que les fondateurs légendaires du Japon. Les deux grandes figures de ce groupe étaient Ōkubo Toshimichi et Saigō Takamori. Ils étaient originaires du domaine de Satsuma et participèrent à la guerre de Boshin pour renverser le shogunat Tokugawa. Ōkubo devint ministre des Finances et Takamori maréchal de camp ; tous deux furent des conseillers de l'empereur. Kido Takayoshi (1833-1877), du domaine de Chōshū, élève de Yoshida Shōin et conspirateur avec Ōkubo et Takamori, devint ministre de l'Éducation, président des gouverneurs et participa à la mise en place d'un gouvernement constitutionnel. Iwakura Tomomi (1825-1883) fut un autre membre important. Natif de Kyoto, il s'opposa aux Tokugawa et devint le premier ambassadeur japonais aux États-Unis, et Shigenobu Ōkuma (1838-1922), de Hizen, qui avait étudié le rangaku, les classiques chinois et la langue anglaise, occupa plusieurs postes de ministre puis devint Premier ministre en 1898. Pour atteindre les objectifs du nouvel ordre, l'oligarchie de Meiji abolit le système hiérarchique traditionnel par une série de réformes économiques et sociales. Les revenus de l'ancien shogunat Tokugawa dépendaient des taxes sur les daimyos, des prêts aux riches paysans et marchands, des frais de douane, et des prêts étrangers acceptés à contrecœur. Pour augmenter ses revenus et développer les infrastructures du pays, le nouveau gouvernement finança les améliorations des ports et des phares, importa des machines, envoya des étudiants à l'étranger, embaucha des Occidentaux pour venir enseigner au Japon, modernisa l'armée, la marine, les chemins de fer et le réseau de télégraphe, et il expédia des missions diplomatiques telle que la mission Iwakura. Une période économique difficile, symbolisée par une montée des émeutes de paysans, appelait à réformer la société. En plus des anciens impôts, taxes et taux d'intérêt élevés, les citoyens ordinaires étaient confrontés à l'apparition des nouvelles taxes, à la conscription militaire et aux frais de scolarité élevés du nouveau système éducatif. Le peuple avait besoin de plus de temps pour se consacrer à des activités productives tout en corrigeant les abus sociaux de l'ordre ancien. Pour réaliser ces réformes, l'ancien système de classe des Tokugawa (samouraïs, fermiers, artisans et marchands) fut aboli en 1871 et, même si les anciens préjugés perduraient, tous les citoyens furent théoriquement égaux devant la loi. En fait, le nouveau gouvernement continua à perpétuer les différences sociales, et en crééa même de nouvelles : les anciens daimyos et samouraïs furent anoblis, et tous les autres devinrent des roturiers. Les daimyos et les samouraïs ont reçurent ainsi des pensions élevées. Les samouraïs perdirent leur exclusivité aux postes militaires et beaucoup devinrent des bureaucrates, des enseignants, des officiers de l'armée, des policiers, des journalistes, des étudiants, des colons dans le Nord du Japon, des banquiers ou des hommes d'affaires. Sur le moment, les samouraïs ne protestèrent pas mais la plupart ne réussirent pas dans leurs nouveaux travaux, et une forte opposition au gouvernement naquit dans les années qui suivirent. La crise coréenne de 1873 aboutit aux démissions des partisans de l'expédition militaires qu'étaient Saigo et le conseiller d'État Shimpei Eto (1834–74). Eto, qui était le fondateur de plusieurs organisations patriotiques, conspira avec d'autres mécontents pour organiser une insurrection armée contre les troupes du gouvernement à Saga, la capitale de sa préfecture natale à Kyushu en 1874. Chargé de réprimer la révolte, Okubo écrasa rapidement Eto qui appela en vain l'aide de Saigo. Trois ans plus tard, le dernier soulèvement armé important - mais le plus sérieux défi du gouvernement de Meiji -, appelé la rébellion de Satsuma, eut lieu et cette fois-ci Saigo participa activement. La rébellion de Saga et d'autres émeutes de samouraïs ou de paysans, qui étaient des réactions aux réformes du gouvernement de Meiji, furent facilement réprimées par l'armée. Les anciens samouraïs de Satsuma étaient très nombreux et ils avaient une longue tradition d'opposition à l'autorité centrale. Saigo, avec une certaine réticence et seulement après que le mécontentement eut atteint un niveau important, mena cette révolte en 1877. Les deux camps se sont battus bravement mais l'armement moderne de l'armée et ses financements importants eurent raison de la rébellion. Bien qu'il fût défait et se suicidât, Saigo n'était pas considéré comme un traitre et il est aujourd'hui un héros de l'histoire japonaise. L'écrasement de la rébellion de Satsuma marqua la fin des menaces pesant sur le gouvernement de Meiji mais ce fut un affaiblissement de l'oligarchie. Les combats avaient vidé les caisses du pays, ce qui provoqua une importante inflation et baissa la valeur des terrains. De nouvelles réformes étaient nécessaires. (fr)
  • Oligarki Meiji adalah nama yang digunakan untuk mendeskripsikan kelas pemerintahan baru pada zaman Meiji Jepang. Di Jepang, oligarki Meiji disebut domain clique (藩閥 hambatsu). Dua figur utama dari kelompok ini adalah Ōkubo Toshimichi (1832–78), putra dari seorang retainer , dan samurai Satsuma Saigō Takamori (1827–77), yang bergabung dengan pasukan , Tosa, dan Hizen sampai keruntuhan keshogunan Tokugawa. Okubo menjadi dan Saigō menjadi panglima besar; keduanya merupakan kanselir kekaisaran. (1833–77), orang dari Chōshū, murid dari , dan sekongkolan dari Ōkubo dan Saigō, menjadi menteri pendidikan dan ketua Konferensi Gubernur dan masuk pemerintahan konstitusional. Tokoh lainnya yang berpengaruh adalah Iwakura Tomomi (1825–83), orang dari Kyoto yang menentang Tokugawa dan menjadi duta besar pertama untuk Amerika Serikat, dan Ōkuma Shigenobu (1838–1922), dari Hizen, seorang murid Rangaku, Tionghoa, dan Inggris, yang memegang berbagai jabatan kementerian, kemudian menjadi perdana menteri pada 1898. (in)
  • 藩閥(はんばつ)とは、明治時代を通じて日本の政府や陸海軍の要職をほぼ独占していた「薩長土肥」(薩摩藩・長州藩・土佐藩・肥前藩)出身の有力者によって形成されていた概念的な寡頭制に対する批判的な呼称。西洋言語では「英: Meiji oligarchy、仏: Oligarchie de Meiji」と訳される。 (ja)
  • 번벌(일본어: 藩閥 한바츠[*]) 또는 메이지 과두제(일본어: 明治寡頭制, 영어: Meiji oligarchy)는 메이지 시대에 일본 제국 정부와 제국 육군·해군의 각 요직을 장악한 정치 세력을 가리키는 용어이다. "번벌"이라는 이름은 이들의 출신지가 사쓰마 국·나가토 국 (혹은 '조슈')·도사 국·히젠 국 지방에 있는 번(藩)들이기 때문이다. 이 중 지금의 야마구치현 서부에 해당하는 조슈(長州)와 지금의 가고시마현 서부에 해당하는 사쓰마(薩摩)에서 많은 내각총리대신을 배출하였다. 조슈 출신의 총리로는 이토 히로부미, 야마가타 아리토모, 가쓰라 다로, 전 조선총독 데라우치 마사타케, 다나카 기이치 등이 있으며, 사쓰마 출신의 총리로는 구로다 기요타카, 마쓰카타 마사요시, 야마모토 곤베에가 있다. 조슈와 사쓰마는 본디 적대적인 관계였으나 "삿초 동맹"을 결성해 도막운동을 전개했다. 하지만 메이지 시대에는 조슈벌이 일본 제국 육군의 각 요직을, 사쓰마벌이 일본 제국 해군의 각 요직을 장악하면서 서로 대립하게 되었고, 이로 인한 일본군 내 육군과 해군의 대립은 제2차 세계 대전 때까지 계속 이어지게 되었다. (ko)
  • A oligarquia Meiji, como a nova classe dominante do Japão durante o Período Meiji, foi um grupo privilegiado que exercia o poder imperial, algumas vezes despoticamente. Os membros dessa classe eram aderentes do e acreditavam que eram os criadores de uma nova ordem, tão grande quanto a estabelecida pelo fundadores originais do Japão. (pt)
  • Ханські фракції (яп. 藩閥, はんばつ, ханбацу) — політичні групи в Японії періоду Мейдзі, члени яких походили з колишніх ханів Південно-Західної Японії і монопольно займали посади в уряді та збройних силах країни. (uk)
  • 藩閥 (羅馬字日文 : hambatsu),是日本在明治時期產生的一個統治階級。 (zh)
dbo:thumbnail
dbo:wikiPageExternalLink
dbo:wikiPageID
  • 2998759 (xsd:integer)
dbo:wikiPageLength
  • 7173 (xsd:integer)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 936825466 (xsd:integer)
dbo:wikiPageWikiLink
dbp:wikiPageUsesTemplate
dct:subject
rdf:type
rdfs:comment
  • Die Hambatsu (japanisch 藩閥, wörtlich etwa „Lehens-Clique“, alternative Transkription Hanbatsu), in europäischen Sprachen meist als Meiji-Oligarchie bezeichnet, war die Führungsschicht in Politik und Militär im Japan der Meiji-Zeit. Sie stammte vorwiegend aus den vier ehemaligen südjapanischen Lehen (han) Satsuma, Chōshū, Tosa bzw. Kōchi und – zusammen auch Satchōtohi (薩長土肥) genannt –, die schon den Sturz der Tokugawa und die Meiji-Restauration getragen hatten, und behielt bis ins frühe 20. Jahrhundert wesentlichen Einfluss auf politische Entscheidungen. (de)
  • 藩閥(はんばつ)とは、明治時代を通じて日本の政府や陸海軍の要職をほぼ独占していた「薩長土肥」(薩摩藩・長州藩・土佐藩・肥前藩)出身の有力者によって形成されていた概念的な寡頭制に対する批判的な呼称。西洋言語では「英: Meiji oligarchy、仏: Oligarchie de Meiji」と訳される。 (ja)
  • 번벌(일본어: 藩閥 한바츠[*]) 또는 메이지 과두제(일본어: 明治寡頭制, 영어: Meiji oligarchy)는 메이지 시대에 일본 제국 정부와 제국 육군·해군의 각 요직을 장악한 정치 세력을 가리키는 용어이다. "번벌"이라는 이름은 이들의 출신지가 사쓰마 국·나가토 국 (혹은 '조슈')·도사 국·히젠 국 지방에 있는 번(藩)들이기 때문이다. 이 중 지금의 야마구치현 서부에 해당하는 조슈(長州)와 지금의 가고시마현 서부에 해당하는 사쓰마(薩摩)에서 많은 내각총리대신을 배출하였다. 조슈 출신의 총리로는 이토 히로부미, 야마가타 아리토모, 가쓰라 다로, 전 조선총독 데라우치 마사타케, 다나카 기이치 등이 있으며, 사쓰마 출신의 총리로는 구로다 기요타카, 마쓰카타 마사요시, 야마모토 곤베에가 있다. 조슈와 사쓰마는 본디 적대적인 관계였으나 "삿초 동맹"을 결성해 도막운동을 전개했다. 하지만 메이지 시대에는 조슈벌이 일본 제국 육군의 각 요직을, 사쓰마벌이 일본 제국 해군의 각 요직을 장악하면서 서로 대립하게 되었고, 이로 인한 일본군 내 육군과 해군의 대립은 제2차 세계 대전 때까지 계속 이어지게 되었다. (ko)
  • A oligarquia Meiji, como a nova classe dominante do Japão durante o Período Meiji, foi um grupo privilegiado que exercia o poder imperial, algumas vezes despoticamente. Os membros dessa classe eram aderentes do e acreditavam que eram os criadores de uma nova ordem, tão grande quanto a estabelecida pelo fundadores originais do Japão. (pt)
  • Ханські фракції (яп. 藩閥, はんばつ, ханбацу) — політичні групи в Японії періоду Мейдзі, члени яких походили з колишніх ханів Південно-Західної Японії і монопольно займали посади в уряді та збройних силах країни. (uk)
  • 藩閥 (羅馬字日文 : hambatsu),是日本在明治時期產生的一個統治階級。 (zh)
  • L'Oligarquia Meiji va ser el nom usat per descriure la nova classe dirigient durant el Japó del període Meiji. Al Japó, se la coneix com a camarilla dominant la domain cliqueu (藩阀 , hambatsu?). Els membres d'aquesta classe eren seguidors del kokugaku i es veien a si mateixos com els creadors d'un nou ordre tan grandiós com l'establert pels fundadors originals del Japó. Dues de les principals figures d'aquest grup van ser Toshimichi Ōkubo (1832-1878), fill d'un criat del , i un samurai Satsuma, Saigō Takamori (1827-1877), que havia unit les seves forces amb els dominis de Choshu, i per enderrocar al Shogunat Tokugawa. Okubo va esdevenir i Saigo Takamori fou Mariscal de camp; tots dos eren consellers Imperials. (1833-1877), natiu de Chōshū i pupil de , va conspirar juntament amb Okubo i (ca)
  • The Meiji oligarchy was the new ruling class of Meiji period Japan. In Japanese, the Meiji oligarchy is called the domain clique (藩閥, hambatsu). The members of this class were adherents of kokugaku and believed they were the creators of a new order as grand as that established by Japan's original founders. Two of the major figures of this group were Ōkubo Toshimichi (1832–78), son of a Satsuma retainer, and Satsuma samurai Saigō Takamori (1827–77), who had joined forces with Chōshū, Tosa, and Hizen to overthrow the Tokugawa shogunate. Okubo became minister of finance and Saigō a field marshal; both were imperial councillors. Kido Koin (1833–77), a native of Chōshū, student of Yoshida Shōin, and conspirator with Ōkubo and Saigō, became minister of education and chairman of the Governors' Co (en)
  • La Oligarquía Meiji fue el nombre usado para describer a la nueva clase dirigiente durante el Japón del periodo Meiji. En Japón, se la conoce como camarilla dominante domain clique (藩閥 hambatsu?). Los miembros de esta clase eran seguidores del kokugaku y se veían a sí mismos como los creadores de un nuevo orden tan grandioso como el establecido por los fundadores originales de Japón. Dos de las principales figuras de este grupo fueron Ōkubo Toshimichi (1832-1878), hijo de un criado del Dominio de Satsuma, y un samurái Satsuma, Saigō Takamori (1827-1877), que había unido sus fuerzas con los dominios de Chōshū, y para derrocar al Shogunato Tokugawa. Okubo se convirtió en y Saigo Takamori en Mariscal de campo; ambos eran Consejeros Imperiales. (1833-1877), nativo de Chôshû y pupilo de Yos (es)
  • Oligarki Meiji adalah nama yang digunakan untuk mendeskripsikan kelas pemerintahan baru pada zaman Meiji Jepang. Di Jepang, oligarki Meiji disebut domain clique (藩閥 hambatsu). Dua figur utama dari kelompok ini adalah Ōkubo Toshimichi (1832–78), putra dari seorang retainer , dan samurai Satsuma Saigō Takamori (1827–77), yang bergabung dengan pasukan , Tosa, dan Hizen sampai keruntuhan keshogunan Tokugawa. Okubo menjadi dan Saigō menjadi panglima besar; keduanya merupakan kanselir kekaisaran. (1833–77), orang dari Chōshū, murid dari , dan sekongkolan dari Ōkubo dan Saigō, menjadi menteri pendidikan dan ketua Konferensi Gubernur dan masuk pemerintahan konstitusional. Tokoh lainnya yang berpengaruh adalah Iwakura Tomomi (1825–83), orang dari Kyoto yang menentang Tokugawa dan menjadi duta bes (in)
  • L'oligarchie de Meiji (藩閥, hanbatsu) est le terme utilisé pour désigner la classe dirigeante au Japon pendant l'ère Meiji (1868-1912). Les membres de cette classe étaient tous des disciples du Kokugaku et croyaient être les créateurs d'un nouvel ordre au même titre que les fondateurs légendaires du Japon. Les deux grandes figures de ce groupe étaient Ōkubo Toshimichi et Saigō Takamori. Ils étaient originaires du domaine de Satsuma et participèrent à la guerre de Boshin pour renverser le shogunat Tokugawa. Ōkubo devint ministre des Finances et Takamori maréchal de camp ; tous deux furent des conseillers de l'empereur. Kido Takayoshi (1833-1877), du domaine de Chōshū, élève de Yoshida Shōin et conspirateur avec Ōkubo et Takamori, devint ministre de l'Éducation, président des gouverneurs et p (fr)
rdfs:label
  • Oligarquia Meiji (ca)
  • Meiji-Oligarchie (de)
  • Meiji oligarchy (en)
  • Oligarquía Meiji (es)
  • Oligarchie de Meiji (fr)
  • Oligarki Meiji (in)
  • 藩閥 (ja)
  • 번벌 (ko)
  • Oligarquia Meiji (pt)
  • 藩閥 (zh)
  • Ханські фракції (uk)
owl:sameAs
prov:wasDerivedFrom
foaf:depiction
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbo:wikiPageRedirects of
is dbo:wikiPageWikiLink of
is foaf:primaryTopic of