| dbo:abstract
|
- Zillulláh Abú-l-Muzaffar Sultán Tahmásp Šáh, zkráceně Tahmásp II. (asi 1704 – únor 1740 [v Chorásánu]) byl perský šáh z dynastie Safíovců vládnoucí v letech 1722–1732. Byl třetím synem šáha Husajna, jeho dva starší bratry Mahmúda Mírzu a Safího Mírzu dal popravit afghánský rebel Mír Mahmúd v Isfahánu 8. února 1725. Až do roku 1729 ovládal Tahmásp jen část někdejší safíovské říše, neboť většiny území se zmocnil Mír Mahmúd a po něm jeho bratranec . V letech 1726–1728 měl navíc Tahmásp konkurenta v osobě Ahmada Marášího, vnuka Safího II. po přeslici, který se prohlásil šáhem. (cs)
- Tahmasp II (1704? – 1740) fou xa safàvida de Pèrsia (1722 - 1732). Era fill de Sultan Husayn. El 1719 de Kandahar va envair Pèrsia amb uns deu mil homes i es va apoderar del Kirman però al cap d'uns mesos va haver de tornar a Kandahar al produir-se una revolta local. A finals del 1721 o el 1722 els ghilzai afganesos van tornar a Pèrsia sota el mateix Mahmud, el qual va recuperar Kirman i va avançar cap a Isfahan. L'exèrcit reial fou derrotat decisivament a la batalla de Gulnabad a uns 30 km a l'est-nord-est d'Isfahan i després de tres dies Mahmud va continuar avançant i va assetjar la capital. La cort va cridar al rei de Geòrgia Vakhtang VI (Husayn Kuli Khan) però aquest va refusar enviar ajuda. L'hereu Tahmasp Mirza va poder trencar el setge i fugir cap al nord però no va poder reunir tropes per mirar de fer aixecar el setge, i Isfahan va capitular finalment l'octubre del 1722; milers dels seus habitants havien mort de fam o malalties. Mahmud es va proclamar xa i Husayn fou empresonat a Isfahan. Mahmud fou enderrocat pel seu cosí Ashraf Khan que va assolir el poder el 22 d'abril de 1725 tres dies abans de la mort de Mahmud, oficialment de malaltia però probablement estrangulat. Tahmasp es va dirigir a Mazanderan on a Astarabad es va unir a Fat·h-Alí Khan Qajar que va agafar el títol de naib-as-saltana i wakil-ad-Dawla; una segona versió diu que el xa Tahmasp II li va ordenar alliberar Teheran que estava ocupada pels afganesos, i que després d'un combat indecís a Varamin, es va apoderar de Damghan i es va girar contra Tahmasp i el va derrotar prop d'Ashraf el 1726 fent-lo presoner. Tahmasp i Fath, units d'alguna manera (amb el xa com a ostatge o amb Fath com a lloctinent) es van dirigir al Khorasan i alli van reclutar al cap dels afshars, Nadir Khan a Khabushan arribant la tardor a prop de Mashhad. Nadir Khan va convèncer el xa que Fath conspirava contra ell i el xa el va fer matar (11 d'octubre de 1726). Per una traïció Nadir es va apoderar de Mashhad (22 de desembre de 1726) que va esdevenir el quarter general de Nadir i els seus homes; Nadir va agafar el títol de Tahmasp Kuli Khan (esclau de Tahmasp) i el rang de kurči bashi (comandant de la guàrdia reial). Nadir va sufocar algunes revoltes locals, va conquerir al sud del territori i es va preparar per sotmetre els abdalis d'Herat per assegurar la rereguarda, sense escoltar a Tahmasp que li insistia a marxar a Isfahan. El 1727 Allahyar i Dhu l-Fikar, dos caps afganesos abdalis, es van enfrontar, i Nadir va intervenir en favor del primer que va ser imposat a Herat i va esdevenir el seu vassall i molts caps abdalis van passar al servei de Nadir. Diverses tribus van ser trasplantades al Khorasan. Les operacions de 1727 i 1728 no van donar gaires resultats, però mentre va aconseguir eliminar de Mazanderan i Astarabad als governadors nomenats per Tahmasp i posar la seva pròpia gent. Ashraf Khan, el sobirà Ghilzai de Pèrsia, va assetjar Simnan mentre el seu general Saydal va assetjar Bistam. Nadir, després de la lluita a Herat, va córrer a la tardor en ajut d'aquestes ciutats i va derrotar els ghilzais a la batalla de o Mihmandust prop de Damghan el 29 de setembre de 1729. Nadir va passar a l'ofensiva i Ashraf Khan va fracassar en el bloqueig del pas de Khar a l'est de Varamin i va haver d'abandonar Teheran on es va instal·lar Tahmasp II mentre Ashraf Khan es retirava cap a Isfahan amb Nadir a l'esquena. Per por d'una revolta en favor del príncep safàvida, les tropes afganeses van saquejar Isfahan i van matar molts habitants (incloent 3000 ulemes i notables); Ashraf va rebre llavors ajut otomà i va marxar contra Nadir a Murcakvort a uns 50 km al nord-oest; els afganesos van patir moltes baixes en la lluita que va seguir que en part fou una batalla cos a cos. El 13 de novembre de 1729 Ashraf va abandonar la seva capital a la qual va entrar Nadir tres dies després; la ciutat havia estat saquejada per la població i estava en molt mal estat quan Tahmasp s'hi va presentar al cap d'un mes, com a sobirà. Ashraf encara disposava d'un exèrcit de 20000 homes i el tresor, i seguia en lluita. Nadir aviat el va empaitar i el va derrotar a prop de Zarkan (al costat de Xiraz) el 27 de novembre de 1729, derrotant també un destacament de rereguarda a Pol-e Fasa (16 km al sud-est de Xiraz) però Ashraf va poder fugir al Luristan; en la fugida les restes de l'exèrcit afganès es va desintegrar i alguns van fugir en vaixells que van trobar a Bandar Abbas però foren fets presoners pels àrabs del golf i enviats com esclaus a Bahrain i Mascat; estant a Barudjird, Nadir va rebre de Tahmasp II una corona i el nomenament com a wali de Khorasan, Mazanderan, Yedz, Kirman i Sistan. Nadir de fet simplement tolerava a Tahmasp II al tron i es va casar amb Gawarshah Radiyya Sultan, germana del xa, sense ni demanar permís a aquest, i una altra germana Fatima Sultan, fou promesa a Reza o Rida Kuli Khan, el fill gran de Nadir. Ashraf va provar de fugir per mar cap a Bàssora on esperava obtenir suport otomà, però no ho va aconseguir i la seva única opció era marxar per terra fins a Kandahar; així ho va fer però mentre creuava el desert oriental fou atacat per una banda de balutxis prop de la frontera amb Sistan i va resultar mort (hivern del 1730); aquests balutxis estaven a les ordes d'Husayn, cosí d'Ashraf Khan, que volia venjar la mort de (mort el 25 d'abril de 1725 oficialment de malaltia però que se sospitava que havia estat estrangulat per orde d'Ashraf). Husayn s'havia independitzat d'Ashraf al Balutxistan. Tahmasp va escriure al sultà otomà exigint la devolució dels territoris ocupats. Sense ni esperar la resposta, Nadir va marxar des de Xiraz cap a la frontera turca (1730) i va derrotar els otomans a Nihawand i , reconquerint Hamadan. El sultà otomà va declarar la guerra (juliol), però els perses van seguir avançant i van recuperar el Kurdistan i el 12 d'agost de 1730 Nadir entrava a Tabriz. Els turcs no van reaccionar doncs el 28 de setembre de 1730 va esclatar un motí de disset geníssers liderats per l'albanès Patrona Halil. El sultà i el seu gran visir van dubtar a reprimir la revolta, que va trobar suport entre la població i l'exèrcit a Istanbul; milers de persones, molts armats, es van reunir a At Meydani; Ahmet III i el gran visir eren a Üsküdar (Escutari) però a la nit van tornar al palau a la capital; durant dos dies van negociar amb els rebels, que exigien l'entrega del gran visir, del Shaykh al-Islam, del Kapudan Pasha, del Kahya Bey i altres destacats personatges; el 30 de setembre de 1730 a la nit, mancat de suport a l'exèrcit, el soldà va fer matar el gran visir, al Kapudan Pasha i al Kahya Bey, els cadàvers dels quals foren lliurats als rebels el matí del dia 1 d'octubre; el sultà oferia abdicar a canvi de què la seva vida i de la seva família fos respectada. La condició fou acceptada i fou proclamat el seu nebot Mahmut I. El novembre Nadir va tornar a Mashhad. Dhu l-Fikar dels abdalis havia enderrocat a Allahyar i dominava Herat i amenaçava Mashhad defensada per Ibrahim Khan, germà de Nadir. Aquest darrer va intervenir en favor d'Allahyar i el 12 d'abril de 1731 estava davant d'Herat. L'agost els abdalis van acceptar restaurar a Allahyar però aquest una vegada en el poder va mantenir la rebel·lió. En total Herat fou assetjada durat deu mesos, i no va ser conquerida fins després de fortes lluites el 27 de febrer de 1732. Allahyar Khan fou exiliat a Multan i 60.000 abdalis traslladats al Khorasan. Mentre Nadir estava absent els ministres de Tahmasp el van convèncer de renovar les hostilitats contra els turcs. El xa va nomenar un governador propi a Tabriz i va marxar sobre Erivan (primavera del 1731) però ja l'estaven esperant i es va haver de retirar. Eyyubi Ahmad Pasha de Bagdad va conquerir Kirmanshah i va derrotar a les tropes perses a la batalla de el 15 de setembre de 1731, el que va portar al de 10 de gener de 1732 pel que el xa Tahmasp II va haver de cedir els districtes de Gandja, Tbilissi, , Xirvan i Daguestan (Daghistan), però els perses conservaven Tabriz; no obstant, les objeccions del sultà otomà en relació a Tabriz van impedir una pau estable, i la lluita va seguir als districtes de Mossul, Kirkuk, Bagdad, Tabriz, Gandja, Tbilisi i Kars fins al final de 1735. El 21 de gener o 1 de febrer de 1732 (calendaris julià i gregorià) es va signar amb els russos el pel qual aquests evacuaven el Gilan i les terres al sud de (al Kur) però l'evacuació de Derbent i Bakú quedava supeditada al fet que els perses recuperessin els territoris al nord de l'Araxes. En un acte públic Nadir Khan va condemnar el tractat amb l'Imperi Otomà, va revocar als governadors nomenats per Tahmasp II i el juliol es va presentar a Isfahan amb l'exèrcit i va reunir una conferència (kingash) de kizilbaixis i notables als que va fer deposar al xa a causa de borratxera i d'incompetència, proclamant al seu fill infant, Abbas III (17 de juliol de 1732). Tahmasp fou enviat exiliat al Khorasan. Nadir va agafar el títol de wakil al-Dawla (lloctinent de l'Estat) i naib al-saltana (vice-sultan). (ca)
- طهماسب الثاني (1704-1740م) هو أحد شاهات إيران الصفويين ومن آخرهم حكم ما بين عامي 1722م و1731م كان خلفاً لاباه الشاه حسين الصفوي أزاحه قائد جيشه نادر شاه عن الحكم وعين ابنه الطفل عباس الثالث عام 1732م إلى أن تم قتل كلاهما على يد ابن نادر شاه الأكبر في مدينة سبزوار في إيران. حاول احتلال الموصل لكن تصدى له حسين باشا الجليلي. (ar)
- Tahmasp II. (persisch طهماسب, DMG Ṭahmāseb [tæhˈmɔːseb]; * 1704; † 1740 in Sabzevar) war der Sohn von Schah Sultan Hosein (1694–1722) und wurde am 16. November 1729 zum vorletzten Herrscher der Safawiden-Dynastie gekrönt. Im Oktober 1722 eroberten die afghanischen Gilzai unter Mir Mahmud Hotaki die Hauptstadt Isfahan und zwangen Tahmasps Vater zur Abdankung. Tahmasp war schon im Juni 1722 aus der Stadt Richtung Qazvin geflohen und versuchte den Widerstand zu organisieren. Er ernannte sich im November 1722 zum neuen Herrscher. Von Qazvin ging er im Dezember 1722 erst nach Aserbaidschan und von dort nach Māzandarān, um eine Armee zu sammeln und mit den Russen, die die Instabilität des Safawidenreiches für ihre Expansion nutzten, zu verhandeln. Gleichzeitig waren die Osmanen im Westen über die Grenze marschiert und hatten Städte wie Hamadan und Kermānschāh besetzt. Tahmasp schaffte es, die zwei mächtigen türkischen Stämme der Afscharen und der Kadscharen hinter sich zu bringen. Gemeinsam mit seinem Militärsklaven (Ghulam) und späteren General Nadir Khan Afschar konnte Tahmasp die Afghanen zurückdrängen. Mittlerweile (1725) war Mir Mahmud Hotaki durch seinen Cousin Aschraf Khan ersetzt worden. Dieser verlor zwei Schlachten bei Isfahan und bei Schiraz und floh nach Kandahar, wurde aber unterwegs getötet. Tahmasp kehrte Ende 1729 nach Isfahan zurück und die Safawiden hatten das Reich wieder unter ihrer Kontrolle. Nadir Khan konnte auch die Osmanen zurückdrängen und mit den Russen wurde ein Friedensvertrag geschlossen. Als Tahmasp auf eigene Faust später gegen die Osmanen zog und verlor, nutzte Nadir Khan dies aus, setzte im August 1732 Tahmasp ab und brachte dessen acht Monate alten Sohn Abbas auf den Thron (Abbas III.). Am 8. März 1736 allerdings krönte sich Nadir selbst zum Schah (Nadir Schah) und wurde damit zum ersten Herrscher der Afschariden-Dynastie. Hatten die Safawiden ab 1722 nur noch dem Namen nach existiert, so war ihre Zeit ab 1736 endgültig vorbei. Tahmasp II. und sein Sohn Abbas III. wurden 1740 hingerichtet. (de)
- Tahmasp II (1704? – 11 de febrero de 1740) fue uno de los últimos gobernantes de la Imperio safávida de Persia (Irán). (es)
- Tahmasp II (en persan : شاه تهماسپ دوم / Šâh Tahmâsp-e Dovvom), né vers 1704 et mort en 1740, fut un des derniers chahs séfévides de Perse, régnant de 1729 à 1732. (fr)
- Tahmasp II (1704? - 11 Februari 1740) adalah salah satu penguasa dinasti Safawiyah terakhir di Persia (Iran). (in)
- Tahmasp II (Persian: طهماسب, romanized: Ṭahmāsb or تهماسب Tahmâsb; 1704? – 11 February 1740) was one of the last Safavid rulers of Persia (Iran). (en)
- Shah Tahmasp II (... – 1739) è stato un sovrano persiano della dinastia safavide. Figlio dello scià Sultan Husayn, fu dichiarato erede al trono nel 1722. Tentò di salvare il regno dall'invasione degli Afghani appoggiandosi anche a Pietro il Grande, ma tradito da un suo generale, l'afsharide Nadir, fu deposto e imprigionato (1732) e più tardi fu fatto uccidere. (it)
- シャー・タフマースブ2世（طهماسب, Shah Ṭahmāsp II、1704年 - 1740年2月11日）は、イランのサファヴィー朝末期の君主の一人（在位：1722年11月 - 1732年）。 (ja)
- Tahmasp II (Perzisch: طهماسب دوم, Azerbeidzjaans-Turks: Təhmasp II) was de tiende sjah van de Safawieden, een dynastie die lange tijd heerste over het Perzische Rijk. Tahmasp regeerde van 1722 tot 1732. Tahmasp II (1704-1740) was de zoon van sjah Soltan Hoseyn I (1694–1722); hij was de voorlaatste heerser van de Safawieden-dynastie. In oktober 1722 veroverden de Afghaanse Gilzai onder Mahmud Hotak de hoofdstad Isfahan en dwongen de vader van Tahmasp tot aftreden. Tahmasp was reeds in juni 1722 in de richting van Qazvin gevlucht en probeerde van daaruit de tegenstand te organiseren. Hij benoemde zichzelf in november 1722 tot nieuwe machthebber. Vanuit Qazvin ging hij in december 1722 eerst naar Iraans Azerbeidzjan en dan naar Mazandaran om een leger samen te stellen. Daar onderhandelde hij ook met vertegenwoordigers van het Russische Rijk over het beëindigen van de Russisch-Perzische Oorlog (1722-1723). Gelijktijdig waren troepen van het Ottomaanse Rijk over de westgrens getrokken en hadden de steden Hamadan en Kermansjah bezet. Het lukte Tahmasp om twee machtige Turkse stammen, de Afsharen en de Kadjaren achter zich te krijgen. Met behulp van Mammelukken en de latere generaal Nader Sjah Afshar kon Tahmasp de Afghanen terugdringen. Inmiddels was in 1725 Mir Mahmud Hotaki door zijn neef vervangen. Deze verloor twee veldslagen bij Isfahan en bij Shiraz en vluchtte naar Kandahar, maar werd onderweg daarheen gedood. Tahmasp keerde aan het eind van 1729 naar Isfahan terug, de Safawieden hadden het Rijk weer onder controle. Nader Khan kon ook de Ottomanen terugdringen en sloot een vredesverdrag met de Russen. Toen Tahmasp vervolgens zelf tegen de Ottomanen optrok en verloor, greep Nader Khan zijn kans, zette in augustus 1732 Tahmasp af en plaatste diens acht maanden oude zoon Abbas III op de troon. Op 8 maart 1736 kroonde Nader echter alsnog zichzelf tot sjah en werd daarmee de eerste heerser van de Afshariden-dynastie. De Safawieden bestonden vanaf 1722 nog slechts in naam, vanaf 1736 was hun tijdperk voorgoed voorbij. Tahmasp en Abbas III brachten enige tijd in Sabzevar in gevangenschap door. In 1738 ging Nader Sjah op campagne naar Afghanistan en India, waarbij hij zijn zoon Reza Qoli Mirza tijdens zijn afwezigheid over zijn Rijk liet regeren. Toen deze zoon hoorde dat zijn vader zou zijn overleden, bereidde hij zich voor om diens positie over te nemen. Volgens de meest betrouwbare berichtgeving zou Mohammed Hosein Khan van de Kadjaren, aan wie de zorg over Tahmasp en Abbas was toevertrouwd, Reza gewaarschuwd hebben dat de bevolking van Sabzevar in opstand zou komen na het nieuws over de dood van Nader. Ze zouden Tahmasp II kunnen bevrijden en hem weer op de troon zetten. Reza gaf Mohammed Hosein bevel om Tahmasp en zijn zoons te doden om dit te voorkomen. Mohammed Hosein verwurgde Tahmasp, doodde de jonge Abbas met zijn zwaard en liet ook zijn broer Esmail vermoorden. De datering van deze gebeurtenissen is onzeker, maar ze vonden vermoedelijk plaats in mei of juni 1739, de Encyclopaedia Iranica noemt echter 1740 als jaartal. Sjahansjahs van Perzië (Iran) (nl)
- Tamaspe II (1704 – 11 de fevereiro de 1740) foi o penúltimo xá do Império Safávida, sucedendo de seu pai (r. 1694–1722) após intervalo de 7 anos nos quais o país esteve sob controle do Império Hotaki e os governantes pastós usaram o título de xá da Pérsia. Ele foi sucedido por seu filho Abas III (r. 1732–1736). (pt)
- Tahmasp II (ur. 1704?, zm. 1740) – przedostatni szach Iranu z rodu Safawidów. Panował w latach 1729-1732. Tahmasp był synem szacha Sultana Husajna. Gdy jego ojciec zmuszony został do abdykacji przez Afgańczyków w roku 1722, książę Tahmasp zapragnął tronu dla siebie. Uszedł do miasta Tebriz, gdzie powołał rząd. Otrzymał wsparcie od sunnitów z Kaukazu, a także od licznych plemion, włączając do tego Afszarów, z których pochodził przyszły władca Iranu, Nadir Szah. Tahmasp uzyskał w końcu uznanie dwóch najpotężniejszych sąsiadów – Rosji i Osmanów. Każde z tych mocarstw obawiało się, by to drugie nie uzyskało w Persji zbyt wielkich wpływów. Około 1729, gdy Tahmasp kontrolował już większość kraju, ogłoszony został w mieście Isfahan szachem Iranu. W ogromnym stopniu przyczynił się do tego wódz i przyszły szach Persji – Nadir. W czasie gdy Nadir tłumił rebelię w Chorasan, Tahmasp II ruszył z potężną armią przeciwko Imperium Osmańskiemu, chcąc odzyskać tereny, które zagarnęło ono, wykorzystując okupację Iranu przez Afgańczyków. Wyprawa Tahmaspa zakończyła się klęską. W wyniku traktatu pokojowego Osmanowie uzyskali Gruzję i Armenię. Wódz perski Nadir w 1732 przybył do Isfahanu i wygnał Tahmaspa II do Chorasanu, pozbawiając go tronu. Na jego miejscu posadził zaledwie ośmiomiesięcznego Abbasa III i został jego regentem. W 1736 Nadir sam wstąpił na tron, natomiast Tahmasp i jego syn Abbas zostali zamordowani w więzieniu w roku 1740. Rok 1740 to ostateczny koniec dynastii Safawidów. (pl)
- Tamasp II, född omkring 1704, död 1740, regerade i Persien åren 1722 - 1732, tillhörde den Safavidiska dynastin (sv)
- 太美斯普二世（1704年－1740年），波斯萨非王朝的沙阿（國王）（1722年—1732年在位）。太美斯普二世是素丹侯賽因兒子。 1722年，侯賽因因為阿富汗人馬哈茂德·霍塔克攻入伊斯法罕而退位，並承認馬哈茂德成為新的波斯沙阿。漢達基王朝正式入主伊朗。 太美斯普王子希望繼位。他逃到大不里士建立了政权。得到了高加索地区逊尼派穆斯林和几个基兹爾巴什部落的支持（包括納迪爾沙為首的阿夫沙爾部落）。太美斯普最終得到了奧斯曼帝國和俄羅斯帝國的承認。至1729年，太美斯普已經控制了波斯的大部分國土，更反擊到阿富汗境內。1732年，他被納迪爾沙廢黜，被放逐到呼羅珊。纳迪尔扶立太美斯普二世之子剛出世的阿拔斯三世作為傀儡沙阿。1740年，太美斯普二世和阿拔斯三世都被纳迪尔的長子所殺。 (zh)
- Тахмасп II (азерб. II Şah Təhmasib, перс. طهماسب; 3 декабря 1704? — 1740) — один из последних шахов Ирана (1723—1732) из династии Сефевидов. (ru)
- Тахмасп II (*3 грудня 1704 — 11 лютого 1740) — шах Ірану в 1722—1732. (uk)
|
| rdfs:comment
|
- Zillulláh Abú-l-Muzaffar Sultán Tahmásp Šáh, zkráceně Tahmásp II. (asi 1704 – únor 1740 [v Chorásánu]) byl perský šáh z dynastie Safíovců vládnoucí v letech 1722–1732. Byl třetím synem šáha Husajna, jeho dva starší bratry Mahmúda Mírzu a Safího Mírzu dal popravit afghánský rebel Mír Mahmúd v Isfahánu 8. února 1725. Až do roku 1729 ovládal Tahmásp jen část někdejší safíovské říše, neboť většiny území se zmocnil Mír Mahmúd a po něm jeho bratranec . V letech 1726–1728 měl navíc Tahmásp konkurenta v osobě Ahmada Marášího, vnuka Safího II. po přeslici, který se prohlásil šáhem. (cs)
- طهماسب الثاني (1704-1740م) هو أحد شاهات إيران الصفويين ومن آخرهم حكم ما بين عامي 1722م و1731م كان خلفاً لاباه الشاه حسين الصفوي أزاحه قائد جيشه نادر شاه عن الحكم وعين ابنه الطفل عباس الثالث عام 1732م إلى أن تم قتل كلاهما على يد ابن نادر شاه الأكبر في مدينة سبزوار في إيران. حاول احتلال الموصل لكن تصدى له حسين باشا الجليلي. (ar)
- Tahmasp II (1704? – 11 de febrero de 1740) fue uno de los últimos gobernantes de la Imperio safávida de Persia (Irán). (es)
- Tahmasp II (en persan : شاه تهماسپ دوم / Šâh Tahmâsp-e Dovvom), né vers 1704 et mort en 1740, fut un des derniers chahs séfévides de Perse, régnant de 1729 à 1732. (fr)
- Tahmasp II (1704? - 11 Februari 1740) adalah salah satu penguasa dinasti Safawiyah terakhir di Persia (Iran). (in)
- Tahmasp II (Persian: طهماسب, romanized: Ṭahmāsb or تهماسب Tahmâsb; 1704? – 11 February 1740) was one of the last Safavid rulers of Persia (Iran). (en)
- Shah Tahmasp II (... – 1739) è stato un sovrano persiano della dinastia safavide. Figlio dello scià Sultan Husayn, fu dichiarato erede al trono nel 1722. Tentò di salvare il regno dall'invasione degli Afghani appoggiandosi anche a Pietro il Grande, ma tradito da un suo generale, l'afsharide Nadir, fu deposto e imprigionato (1732) e più tardi fu fatto uccidere. (it)
- シャー・タフマースブ2世（طهماسب, Shah Ṭahmāsp II、1704年 - 1740年2月11日）は、イランのサファヴィー朝末期の君主の一人（在位：1722年11月 - 1732年）。 (ja)
- Tamaspe II (1704 – 11 de fevereiro de 1740) foi o penúltimo xá do Império Safávida, sucedendo de seu pai (r. 1694–1722) após intervalo de 7 anos nos quais o país esteve sob controle do Império Hotaki e os governantes pastós usaram o título de xá da Pérsia. Ele foi sucedido por seu filho Abas III (r. 1732–1736). (pt)
- Tamasp II, född omkring 1704, död 1740, regerade i Persien åren 1722 - 1732, tillhörde den Safavidiska dynastin (sv)
- 太美斯普二世（1704年－1740年），波斯萨非王朝的沙阿（國王）（1722年—1732年在位）。太美斯普二世是素丹侯賽因兒子。 1722年，侯賽因因為阿富汗人馬哈茂德·霍塔克攻入伊斯法罕而退位，並承認馬哈茂德成為新的波斯沙阿。漢達基王朝正式入主伊朗。 太美斯普王子希望繼位。他逃到大不里士建立了政权。得到了高加索地区逊尼派穆斯林和几个基兹爾巴什部落的支持（包括納迪爾沙為首的阿夫沙爾部落）。太美斯普最終得到了奧斯曼帝國和俄羅斯帝國的承認。至1729年，太美斯普已經控制了波斯的大部分國土，更反擊到阿富汗境內。1732年，他被納迪爾沙廢黜，被放逐到呼羅珊。纳迪尔扶立太美斯普二世之子剛出世的阿拔斯三世作為傀儡沙阿。1740年，太美斯普二世和阿拔斯三世都被纳迪尔的長子所殺。 (zh)
- Тахмасп II (азерб. II Şah Təhmasib, перс. طهماسب; 3 декабря 1704? — 1740) — один из последних шахов Ирана (1723—1732) из династии Сефевидов. (ru)
- Тахмасп II (*3 грудня 1704 — 11 лютого 1740) — шах Ірану в 1722—1732. (uk)
- Tahmasp II (1704? – 1740) fou xa safàvida de Pèrsia (1722 - 1732). Era fill de Sultan Husayn. El 1719 de Kandahar va envair Pèrsia amb uns deu mil homes i es va apoderar del Kirman però al cap d'uns mesos va haver de tornar a Kandahar al produir-se una revolta local. A finals del 1721 o el 1722 els ghilzai afganesos van tornar a Pèrsia sota el mateix Mahmud, el qual va recuperar Kirman i va avançar cap a Isfahan. L'exèrcit reial fou derrotat decisivament a la batalla de Gulnabad a uns 30 km a l'est-nord-est d'Isfahan i després de tres dies Mahmud va continuar avançant i va assetjar la capital. La cort va cridar al rei de Geòrgia Vakhtang VI (Husayn Kuli Khan) però aquest va refusar enviar ajuda. L'hereu Tahmasp Mirza va poder trencar el setge i fugir cap al nord però no va poder reunir (ca)
- Tahmasp II. (persisch طهماسب, DMG Ṭahmāseb [tæhˈmɔːseb]; * 1704; † 1740 in Sabzevar) war der Sohn von Schah Sultan Hosein (1694–1722) und wurde am 16. November 1729 zum vorletzten Herrscher der Safawiden-Dynastie gekrönt. Im Oktober 1722 eroberten die afghanischen Gilzai unter Mir Mahmud Hotaki die Hauptstadt Isfahan und zwangen Tahmasps Vater zur Abdankung. Tahmasp war schon im Juni 1722 aus der Stadt Richtung Qazvin geflohen und versuchte den Widerstand zu organisieren. Er ernannte sich im November 1722 zum neuen Herrscher. Von Qazvin ging er im Dezember 1722 erst nach Aserbaidschan und von dort nach Māzandarān, um eine Armee zu sammeln und mit den Russen, die die Instabilität des Safawidenreiches für ihre Expansion nutzten, zu verhandeln. Gleichzeitig waren die Osmanen im Westen über di (de)
- Tahmasp II (ur. 1704?, zm. 1740) – przedostatni szach Iranu z rodu Safawidów. Panował w latach 1729-1732. Tahmasp był synem szacha Sultana Husajna. Gdy jego ojciec zmuszony został do abdykacji przez Afgańczyków w roku 1722, książę Tahmasp zapragnął tronu dla siebie. Uszedł do miasta Tebriz, gdzie powołał rząd. Otrzymał wsparcie od sunnitów z Kaukazu, a także od licznych plemion, włączając do tego Afszarów, z których pochodził przyszły władca Iranu, Nadir Szah. Tahmasp uzyskał w końcu uznanie dwóch najpotężniejszych sąsiadów – Rosji i Osmanów. Każde z tych mocarstw obawiało się, by to drugie nie uzyskało w Persji zbyt wielkich wpływów. (pl)
- Tahmasp II (Perzisch: طهماسب دوم, Azerbeidzjaans-Turks: Təhmasp II) was de tiende sjah van de Safawieden, een dynastie die lange tijd heerste over het Perzische Rijk. Tahmasp regeerde van 1722 tot 1732. Sjahansjahs van Perzië (Iran) (nl)
|
