About: Evil demon

An Entity of Type: Research100636921, from Named Graph: http://dbpedia.org, within Data Space: dbpedia.org

The evil demon, also known as Descartes' demon, malicious demon and evil genius, is an epistemological concept that features prominently in Cartesian philosophy. In the first of his 1641 Meditations on First Philosophy, Descartes imagines that an evil demon, of "utmost power and cunning has employed all his energies in order to deceive me." This evil demon is imagined to present a complete illusion of an external world, so that Descartes can say, "I shall think that the sky, the air, the earth, colours, shapes, sounds and all external things are merely the delusions of dreams which he has devised to ensnare my judgement. I shall consider myself as not having hands or eyes, or flesh, or blood or senses, but as falsely believing that I have all these things."

Property Value
dbo:abstract
  • La hipòtesi del geni maligne és un recurs argumentatiu proposat per René Descartes a les Meditacions Metafísiques. Amb ella, Descartes culmina el dubte metòdic, que adquireix així la màxima radicalitat. Descartes suggereix que potser hem estat creats per un Déu que ens obliga a enganyar-nos sistemàticament, que ha disposat la nostra naturalesa de tal manera que creiem estar a la veritat quan realment estem en l'error. Amb aquesta hipòtesi es qüestiona la legitimitat de les proposicions que semblen tenir la màxima evidència, les que es presenten amb "claredat i distinció" (excepte les referides a la pròpia ment, com mostrarà el descobriment del cogito), proposicions del tipus "dos més tres és cinc" o "la suma dels rectangles de tot triangle és igual a dos rectes". Per tant, arriba a qüestionar la veracitat de la mateixa matemàtica. L'objectiu d'aquest estrany cas és investigar si és possible trobar alguna cosa que sigui absolutament indubtable: si trobem una creença que arribi a superar aquesta hipòtesi, la seva qualitat com a veritat serà extraordinària. Encara que Descartes no explica ni justifica acuradament la hipòtesi del geni maligne, sembla que es referia a les següents qüestions: podem considerar que el nostre reconeixement d'una cosa com a veritable és conseqüència de la nostra naturalesa (nosaltres diríem ara del nostre cervell) i podríem pensar que veiem alguna cosa com a veritable perquè estem fets com estem fets, de tal manera que a diferent constitució, diferent coneixement. Potser les coses que puguin considerar veritables éssers pertanyents a altres espècies, o éssers racionals que hagin patit una evolució biològica diferent (per exemple, els extraterrestres), poden ser diferents de les nostres. Cal dubtar que la matemàtica, per exemple, tingui una validesa universal, en el sentit que potser per altres éssers, éssers amb una naturalesa psicològica o física diferent de la nostra, les veritats matemàtiques siguin també diferents de les nostres. En definitiva, si reflexions d'aquest tipus ens porten a pensar que el reconeixement d'alguna cosa com a veritable depèn de la nostra pròpia naturalesa o manera de ser, sembla que fins i tot els coneixements més ferms poden posar-se en qüestió. És possible que Descartes introduís la hipòtesi del geni maligne per assenyalar aquest últim dubte. Pel que fa a la paraula "geni" ens diu Descartes que podríem anomenar així al Déu que potser ens ha fet d'aquesta manera tan fal·lible per a no confondre'l amb el Déu cristià, del qual es predica sempre la bondat. (ca)
  • Ο κακός δαίμων είναι μία υπόθεση που διατύπωσε ο φιλόσοφος Ρενέ Ντεκάρτ. Ο Ντεκάρτ υπέθεσε πως ενδεχομένως να υπάρχει ένας δαίμων ο οποίος, λόγω της κακίας του, θέλει να μας εξαπατά και να μας αναγκάζει να ζούμε σε ένα κόσμο παραισθήσεων και ψευδαισθήσεων, όπου έχοuμε την εντύπωση πως ό,τι παρατηρούμε γύρω μας υπάρχει έτσι όπως το παρατηρούμε, ενώ στην πραγματικότητα κάτι τέτοιο δεν συμβαίνει. Η υπόθεση για την ύπαρξη του κακού δαίμονα αποτελεί, για τον Ντεκάρτ, την αφετηρία της μεθόδου της καθολικής αμφιβολίας, μέσω της οποίας είναι δυνατόν να θεμελιωθεί η έγκυρη γνώση. Το ότι, δηλαδή, εξαιτίας της ύπαρξης του κακού δαίμονα θα πρέπει για όλα να αμφιβάλλω, μου δημιουργεί τη βεβαιότητα για το γεγονός ότι αμφιβάλλω και, κατ' επέκταση, για το γεγονός ότι υπάρχω. Άλλωστε, συνεχίζει ο συλλογισμός, πώς θα μπορούσα να αμφιβάλλω αν δεν υπήρχα; Η βεβαιότητα για την ύπαρξη του εαυτού μας αποτελεί τη βάση, πάνω στην οποία επιχείρησε, στη συνέχεια, ο Ντεκάρτ, σε πείσμα του κακού δαίμονα, να οικοδομήσει τη γνώση του εξωτερικού κόσμου. (el)
  • Der Genius malignus (lat. „böser Geist“) ist in der Philosophie René Descartes’ eine gedankliche Figur, die zur Entstehung des neuzeitlichen Skeptizismus führte. In der ersten der Meditationes de prima philosophia (1641) entwickelte Descartes die Annahme, ein Genius malignus bringe ihn dazu, zu glauben, er besitze wohl Sinnesorgane, mit denen er die res extensa der Außenwelt wahrnehmen könne. Schließt man aufgrund dessen die Möglichkeit nicht aus, dass Erkenntnisse keine Abbildungen von Wirklichkeit, sondern Täuschungen sind, so entsteht daraus ein Skeptizismus über das Wissen von der Außenwelt. Als Wiederentdeckung des Genius malignus entstand in der Philosophie des 20. Jahrhunderts das Gehirn-im-Tank-Argument (engl. „brain in a vat“), zunächst von David Malet Armstrong und John Jamieson Carswell Smart ohne skeptische Absicht formuliert, nach dem das Bewusstsein, die res cogitans, auch aus einem Gehirn bestehen könne, das sich die Wirklichkeit selbst vorspiegele. Das Gehirn-im-Tank-Argument wurde schließlich von Gilbert Harman zur These des generellen Skeptizismus geführt, nach der es nicht möglich ist zu entscheiden, ob Wissen (in seiner allgemeinen Form) überhaupt möglich sei. Keith Lehrer wandelte das Denkmodell ab, indem er den Genius malignus durch „Googols“, böse Außerirdische, ersetzte. Eine ausführliche Auseinandersetzung mit dem Gehirn-im-Tank-Problem liefert Hilary Putnam. Dabei entwickelt er starke semantische Argumente gegen die meisten klassischen Varianten der Gehirn-im-Tank-Hypothese. Putnam zufolge kann man also wissen, dass man kein Gehirn in einem Tank ist. (de)
  • The evil demon, also known as Descartes' demon, malicious demon and evil genius, is an epistemological concept that features prominently in Cartesian philosophy. In the first of his 1641 Meditations on First Philosophy, Descartes imagines that an evil demon, of "utmost power and cunning has employed all his energies in order to deceive me." This evil demon is imagined to present a complete illusion of an external world, so that Descartes can say, "I shall think that the sky, the air, the earth, colours, shapes, sounds and all external things are merely the delusions of dreams which he has devised to ensnare my judgement. I shall consider myself as not having hands or eyes, or flesh, or blood or senses, but as falsely believing that I have all these things." Some Cartesian scholars opine that the demon is also omnipotent, and thus capable of altering mathematics and the fundamentals of logic, though omnipotence of the evil demon would be contrary to Descartes' hypothesis, as he rebuked accusations of the evil demon having omnipotence. It is one of several methods of systematic doubt that Descartes employs in the Meditations. (en)
  • La hipótesis del genio maligno es un recurso argumentativo propuesto por René Descartes en las Meditaciones metafísicas. Con él, Descartes culmina la duda metódica, que adquiere así la máxima radicalidad. Descartes sugiere que tal vez hemos sido creados por un Dios que nos obliga a engañarnos sistemáticamente, que ha dispuesto nuestra naturaleza de tal modo que creemos estar en la verdad cuando realmente estamos en el error. Con esta hipótesis se cuestiona la legitimidad de las proposiciones que parecen tener la máxima evidencia, las que se presentan con "claridad y distinción" (excepto las referidas a la propia mente, como mostrará el descubrimiento del cogito), proposiciones del tipo "dos más tres es cinco" o "la suma de los ángulos de todo triángulo es igual a dos rectos". Por lo tanto, llega a cuestionar la veracidad de la propia matemática. El objetivo de este extraño supuesto es investigar si es posible encontrar algo que sea absolutamente indudable: si encontramos una creencia que llegue a superar esta hipótesis, su calidad como verdad será extraordinaria. Aunque Descartes no explica ni justifica cuidadosamente la hipótesis del genio maligno, parece que se refería a las siguientes cuestiones: podemos considerar que nuestro reconocimiento de algo como verdadero es consecuencia de nuestra naturaleza (nosotros diríamos ahora de nuestro cerebro) y podríamos pensar que vemos algo como verdadero porque estamos hechos como estamos hechos, de tal forma que a distinta constitución distinto conocimiento. Tal vez las cosas que puedan considerar verdaderas seres pertenecientes a otras especies, o seres racionales que hayan sufrido una evolución biológica diferente (por ejemplo, los extraterrestres), pueden ser distintas a las nuestras. Cabe dudar que la matemática, por ejemplo, tenga una validez universal, en el sentido de que tal vez para otros seres, seres con una naturaleza psicológica o física distinta a la nuestra, los axiomas matemáticos sean también distintos a los nuestros, resultando inverosímil o imposible su inferencia como experiencia cognitiva. En definitiva, si reflexiones de este tipo nos llevan a pensar que el reconocimiento de algo como verdadero depende de nuestra propia naturaleza o forma de ser, parece que hasta los conocimientos más firmes pueden ponerse en cuestión. Es posible que Descartes introdujese la hipótesis del genio maligno para señalar esta última duda. En cuanto a la palabra "genio" nos dice Descartes que podríamos llamar así al Dios que tal vez nos ha hecho de ese modo tan falible para no confundirlo con el Dios cristiano, del cual se predica siempre la bondad. No obstante, tal vez Descartes con esta hipótesis quiere demostrar que todo esto es un engaño, excepto que pensamos que no lo es. (es)
  • Le Malin génie est une hypothèse sceptique formulée par Descartes dans ses Méditations métaphysiques. (fr)
  • Il Genio maligno è l'estremizzazione limite del "dubbio metodico", un'ipotesi che Cartesio chiama "dubbio iperbolico". Un dubbio, cioè che, come la figura retorica dell'iperbole è un'ipotesi esagerata, eccessiva ma che anche, come la figura geometrica dell'iperbole, viene esteso all'infinito così che sia possibile dubitare di tutto. (it)
  • O génio (português europeu) ou gênio (português brasileiro) maligno é uma metáfora usada pelo filósofo francês René Descartes para evidenciar que nenhum pensamento por si mesmo traz garantias de corresponder a algo do mundo. Anuncia o génio maligno como um ente que coloca na cabeça dele, Descartes, pensamentos bastante evidentes, contudo, falsos. O génio maligno estaria continuamente a trabalhar para criar ilusões. (pt)
dbo:wikiPageExternalLink
dbo:wikiPageID
  • 773618 (xsd:integer)
dbo:wikiPageLength
  • 24089 (xsd:nonNegativeInteger)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 1121722824 (xsd:integer)
dbo:wikiPageWikiLink
dbp:wikiPageUsesTemplate
dcterms:subject
gold:hypernym
rdf:type
rdfs:comment
  • Le Malin génie est une hypothèse sceptique formulée par Descartes dans ses Méditations métaphysiques. (fr)
  • Il Genio maligno è l'estremizzazione limite del "dubbio metodico", un'ipotesi che Cartesio chiama "dubbio iperbolico". Un dubbio, cioè che, come la figura retorica dell'iperbole è un'ipotesi esagerata, eccessiva ma che anche, come la figura geometrica dell'iperbole, viene esteso all'infinito così che sia possibile dubitare di tutto. (it)
  • O génio (português europeu) ou gênio (português brasileiro) maligno é uma metáfora usada pelo filósofo francês René Descartes para evidenciar que nenhum pensamento por si mesmo traz garantias de corresponder a algo do mundo. Anuncia o génio maligno como um ente que coloca na cabeça dele, Descartes, pensamentos bastante evidentes, contudo, falsos. O génio maligno estaria continuamente a trabalhar para criar ilusões. (pt)
  • La hipòtesi del geni maligne és un recurs argumentatiu proposat per René Descartes a les Meditacions Metafísiques. Amb ella, Descartes culmina el dubte metòdic, que adquireix així la màxima radicalitat. Pel que fa a la paraula "geni" ens diu Descartes que podríem anomenar així al Déu que potser ens ha fet d'aquesta manera tan fal·lible per a no confondre'l amb el Déu cristià, del qual es predica sempre la bondat. (ca)
  • Ο κακός δαίμων είναι μία υπόθεση που διατύπωσε ο φιλόσοφος Ρενέ Ντεκάρτ. Ο Ντεκάρτ υπέθεσε πως ενδεχομένως να υπάρχει ένας δαίμων ο οποίος, λόγω της κακίας του, θέλει να μας εξαπατά και να μας αναγκάζει να ζούμε σε ένα κόσμο παραισθήσεων και ψευδαισθήσεων, όπου έχοuμε την εντύπωση πως ό,τι παρατηρούμε γύρω μας υπάρχει έτσι όπως το παρατηρούμε, ενώ στην πραγματικότητα κάτι τέτοιο δεν συμβαίνει. (el)
  • Der Genius malignus (lat. „böser Geist“) ist in der Philosophie René Descartes’ eine gedankliche Figur, die zur Entstehung des neuzeitlichen Skeptizismus führte. In der ersten der Meditationes de prima philosophia (1641) entwickelte Descartes die Annahme, ein Genius malignus bringe ihn dazu, zu glauben, er besitze wohl Sinnesorgane, mit denen er die res extensa der Außenwelt wahrnehmen könne. Schließt man aufgrund dessen die Möglichkeit nicht aus, dass Erkenntnisse keine Abbildungen von Wirklichkeit, sondern Täuschungen sind, so entsteht daraus ein Skeptizismus über das Wissen von der Außenwelt. (de)
  • The evil demon, also known as Descartes' demon, malicious demon and evil genius, is an epistemological concept that features prominently in Cartesian philosophy. In the first of his 1641 Meditations on First Philosophy, Descartes imagines that an evil demon, of "utmost power and cunning has employed all his energies in order to deceive me." This evil demon is imagined to present a complete illusion of an external world, so that Descartes can say, "I shall think that the sky, the air, the earth, colours, shapes, sounds and all external things are merely the delusions of dreams which he has devised to ensnare my judgement. I shall consider myself as not having hands or eyes, or flesh, or blood or senses, but as falsely believing that I have all these things." (en)
  • La hipótesis del genio maligno es un recurso argumentativo propuesto por René Descartes en las Meditaciones metafísicas. Con él, Descartes culmina la duda metódica, que adquiere así la máxima radicalidad. En cuanto a la palabra "genio" nos dice Descartes que podríamos llamar así al Dios que tal vez nos ha hecho de ese modo tan falible para no confundirlo con el Dios cristiano, del cual se predica siempre la bondad. No obstante, tal vez Descartes con esta hipótesis quiere demostrar que todo esto es un engaño, excepto que pensamos que no lo es. (es)
rdfs:label
  • Hipòtesi del geni maligne (ca)
  • Genius malignus (de)
  • Κακός δαίμων (el)
  • Hipótesis del genio maligno (es)
  • Evil demon (en)
  • Genio maligno (it)
  • Malin génie (fr)
  • Gênio maligno (pt)
owl:sameAs
prov:wasDerivedFrom
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbo:notableIdea of
is dbo:wikiPageDisambiguates of
is dbo:wikiPageRedirects of
is dbo:wikiPageWikiLink of
is foaf:primaryTopic of
Powered by OpenLink Virtuoso    This material is Open Knowledge     W3C Semantic Web Technology     This material is Open Knowledge    Valid XHTML + RDFa
This content was extracted from Wikipedia and is licensed under the Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported License