An Entity of Type: societal event, from Named Graph: http://dbpedia.org, within Data Space: dbpedia.org

The Battle of Vilcapugio (Quechua: Sacred Well) was a major battle fought on October 1, 1813, during the second Campaign of Upper Peru in the Argentine War of Independence, where the United Provinces forces led by General Manuel Belgrano were defeated by a royalist army, led by Joaquin de la Pezuela.

Property Value
dbo:abstract
  • La Batalla de Vilcapugio va ser una contesa lliurada durant la Guerra de la Independència Argentina, durant la Segona expedició auxiliadora a l'Alt Perú, en la qual les tropes del Riu de la Plata sota el comandament del general Manuel Belgrano van ser derrotades per les tropes reialistes comandades pel general Joaquín de la Pezuela, l'1 d'octubre de 1813. Després dels dos triomfs de l'Exèrcit del Nord a les batalles de Tucumán i Salta, el govern de Buenos Aires va instar el general Manuel Belgrano a continuar amb la campanya a l'Alt Perú. Belgrano, en aquells dies ja malalt de paludisme, i amb dificultats per proveir l'exèrcit sota el seu comandament, i amb molts reclutes nous i una artilleria deficient -doncs escassejaven les mules- va acatar l'ordre però des del seu establiment a Jujuy. L'exèrcit armat per Belgrano comptava amb el coronel Baltasar Cárdenas, que tenia al seu comandament a dos mil indis mal organitzats i armats, i a les forces de la ciutat de Cochabamba, sota les ordres del coronel . Tots dos van tenir ordres de revoltar les poblacions indígenes situades contra la voluntat dels reialistes. Belgrano, al seu torn, sabent que l'exèrcit reialista no tenia gairebé mules per moure la seva artilleria i provisions, planejava atacar pel front, intentant realitzar el clàssic moviment de pinces, amb la seguretat que el general De la Pezuela no s'atreviria a jugar-se en una sola batalla el destí de la campanya. A finals de setembre del 1813, el gruix de l'exèrcit comandat per Belgrano va arribar a la pampa de Vilcapugio, que és un altiplà envoltada per muntanyes d'alts cims, uns cent trenta quilòmetres al nord-oest de la ciutat de Potosí. Al llogaret de Condocondo, situada a la vora del Llac Poopó (a uns quaranta quilòmetres al sud-oest de Vilcapugio) s'hi havien establert les tropes reialistes sota el comandament del propi general Joaquín de la Pezuela i del seu comandant de Salta, . Aquest va aconseguir tancar el pas a les tropes de Cárdenas, tallant així les comunicacions entre el campament de Belgrano i les tropes del govern de Buenos Aires a Cochabamba. Entre els papers de Cárdenas, Castro va aconseguir segrestar les instruccions secretes de Belgrano. El general Joaquín de la Pezuela, que es trobava en una estricta defensa a causa de la desmoralització del seu exèrcit reialista, gràcies als documents caiguts en el seu poder, es va assabentar dels plans de Belgrano. Gràcies a això va planejar dues possibles opcions militars. Una primera possibilitat era resistir a les seves posicions a esperar els atacs de Belgrano i Zelaya, pla que amb seguretat a la llarga li portaria la derrota. Contra tot l'esperat, va prendre una segona opció, i va avançar per les muntanyes, presentant batalla a Vilcapugio l'1 d'octubre. La lluita va agafar per sorpresa a les tropes del Riu de la Plata. Tot i així, les seccions veteranes de l'Exèrcit del Nord van contenir i van fer retrocedir l'ala esquerra i centre reialista, fins al punt que el mateix Joaquín de la Pezuela reconeixeria en els seus parts al Virrei del Perú que donava per perduda la batalla, però la seva pròpia ala dreta es mantenia al camp d'acció, i derrotava a la secció esquerra argentina. Si l'Exèrcit del Nord hagués continuat la persecució de les desfetes tropes espanyoles, o atacat la secció de l'est, que es trobava en el camp de batalla, la victòria hagués estat segura. Però un toc de reunió, més l'arribada d'un esquadró de cavalleria reialista al comandament del coronel Saturnino Castro, va confondre als argentins, que es van desbandar. L'exèrcit reialista es va reorganitzar, es va apoderar de tota l'artilleria -inclòs el seu comandant - amb la qual va continuar disparant amb canyons la posició de les poques tropes de Belgrano que continuaven al camp de batalla. Aquests van haver de procurar salvar-se d'una completa destrucció. Davant la situació i la sorpresa de Belgrano, el mateix general va pujar a un cavall agafat de la bandera i va cridar a reunió de la seva tropa. Únicament van acudir-n'hi tres-cents. Entre ells, el major general , Gregorio Perdriel i . A la nit Belgrano va poder evadir als reialistes i emprendre la retirada. Va acordar amb Díaz Vélez que fos aquest qui prengués la ruta cap a Potosí i reunís als altres homes dispersos. El resultat de la batalla van ser més de tres-centes baixes, més de quatre-cents fusells perduts i gairebé tota l'artilleria. Amb posterioritat, Díaz Vélez es va posicionar a Potosí al capdavant d'un cos de tropes, gran part de les quals s'havien dispersat després de Vilcapugio. Belgrano, amb la resta de l'exèrcit, es va situar sobre el flanc esquerre de l'enemic. Les tropes es reorganitzaven per prosseguir la Campanya de l'Alt Perú, segons les ordres del govern de Buenos Aires. Tot i que es pot pensar que una fatalitat -la caiguda dels papers privats de Cárdenas en mans de Castro- va trastocar el pla argentí, no és menys cert que Belgrano va confiar massa en la suposada falta de mobilitat del seu oponent. La ubicació del seu campament tan a prop del campament dels reialistes amb massa anticipació a la resta dels seus aliats va resultar un error molt greu, ja que els va donar als espanyols l'oportunitat de realitzar l'atac per sorpresa. Més encara, sabent que tres dies més li haguessin assegurat envoltar el campament espanyol amb la totalitat de les seves forces. (ca)
  • The Battle of Vilcapugio (Quechua: Sacred Well) was a major battle fought on October 1, 1813, during the second Campaign of Upper Peru in the Argentine War of Independence, where the United Provinces forces led by General Manuel Belgrano were defeated by a royalist army, led by Joaquin de la Pezuela. (en)
  • La Batalla de Vilcapugio​ fue una contienda librada durante la Guerra de Independencia de la Argentina, en la Segunda expedición auxiliadora al Alto Perú, en la que las tropas rioplatenses al mando del general Manuel Belgrano fueron derrotadas por las tropas realistas comandadas por el general Joaquín de la Pezuela, el 1 de octubre de 1813. Luego de los dos triunfos del Ejército del Norte en las batallas de Tucumán y Salta, el gobierno de Buenos Aires instó al general Manuel Belgrano a continuar con la campaña en el Alto Perú. Belgrano, por entonces ya enfermo de paludismo, y con dificultades para abastecer el ejército a su mando con muchos reclutas nuevos y deficiente artillería ―pues escaseaban las mulas― acató sin embargo la orden desde su establecimiento en Jujuy. El ejército armado por Belgrano contaba con el coronel , que tenía a su mando a 2000 indios mal organizados y armados[cita requerida], y a las fuerzas de la ciudad de Cochabamba, bajo las órdenes del coronel Cornelio Zelaya. Ambos tuvieron órdenes de sublevar las poblaciones indígenas situadas a espaldas de los realistas. Belgrano, a su vez, sabedor de que el ejército realista no tenía casi mulas para mover su artillería y provisiones, planeaba atacar por el frente, intentando realizar el clásico movimiento de pinzas, con la seguridad de que el general De la Pezuela no se atrevería a jugarse en una batalla el destino de la campaña. A fines de septiembre de 1813, el grueso del ejército comandado por Belgrano arribó a la , que es una meseta circundada por montañas de altas cumbres, unos 130 km al noroeste de la ciudad de Potosí. En la aldea de , ubicada a orillas del lago Poopó (a unos 40 km al suroeste de Vilcapugio) estaban establecidas las tropas realistas al mando del propio general Joaquín de la Pezuela y de su comandante, el salteño Saturnino Castro. Este logró cerrar el paso a las tropas de Cárdenas, cortando así las comunicaciones entre el campamento de Belgrano y las tropas del gobierno de Buenos Aires en Cochabamba. Entre los papeles de Cárdenas, Castro logró secuestrar las instrucciones secretas de Belgrano. El general Joaquín de la Pezuela, que se encontraba en una estricta defensiva debido a la desmoralización[cita requerida] de su ejército realista, gracias a los documentos caídos en su poder, se enteró de los planes de Belgrano. Gracias a ello planeó dos posibles opciones militares. Una primera posibilidad era resistir en sus posiciones los esperados ataques de Belgrano y Zelaya, plan que con seguridad a la larga le traería la derrota. Contra todo lo esperado, tomó una segunda opción, y avanzó por las montañas, presentando batalla en Vilcapugio el 1 de octubre. La lucha tomó por sorpresa a las tropas rioplatenses. Aun así, las secciones veteranas del Ejército del Norte contuvieron e hicieron retroceder el ala izquierda y centro realista, hasta el punto que el mismo Joaquín de la Pezuela reconocería en sus partes al Virrey del Perú que daba por perdida la batalla, pero su propia ala derecha se mantenía en el campo de acción, y derrotaba a la sección izquierda argentina. Si el Ejército del Norte hubiera continuado la persecución de las deshechas tropas virreinales, o atacado la sección del este, que se encontraba en el campo de batalla, la victoria hubiera sido segura. Pero un toque de reunión, más la llegada de un escuadrón de caballería realista al mando del coronel Saturnino Castro, confundió a los argentinos, quienes se desbandaron. El ejército realista se reorganizó, se adueñó de toda la artillería ―incluido su comandante, José Bernaldes Polledo― con la que continuó cañoneando la posición de las pocas tropas de Belgrano que continuaban en el campo de batalla, las cuales debieron procurar salvarse de una completa destrucción. Ante la situación y la sorpresa de Belgrano, el mismo general subió a un morro asido de la bandera y llamó a reunión de su tropa. Únicamente acudieron trescientos. Entre ellos, el mayor general Eustoquio Díaz Vélez, Gregorio Perdriel y Lorenzo Lugones. Por la noche Belgrano pudo evadir a los realistas y emprender la retirada.​ Acordó con Díaz Vélez que fuese este quien tomara la ruta hacia Potosí y reuniera a los otros hombres dispersos. El resultado de la batalla fue más de 1500 bajas, más de 400 fusiles perdidos y casi todo el parque de artillería. Con posterioridad, Díaz Vélez se posicionó en Potosí a la cabeza de un cuerpo de tropas, gran parte de las dispersas luego de Vilcapugio. Belgrano, con el resto del ejército, se ubicó sobre el flanco izquierdo del enemigo. Las tropas se reorganizaban para proseguir la Campaña del Alto Perú, según las órdenes del gobierno de Buenos Aires. A pesar de que se puede pensar que una fatalidad ―la caída de los papeles privados de Cárdenas en manos de Castro― trastocó el plan argentino, no es menos cierto que Belgrano confió demasiado en la supuesta falta de movilidad de su oponente. La ubicación de su campamento tan cerca del de los realistas con demasiada anticipación al resto de sus aliados resultó un error gravísimo, ya que les dio a los virreinales la oportunidad de realizar el ataque por sorpresa. Más aún, sabiendo que tres días más le hubieran asegurado rodear el campamento realista con la totalidad de sus fuerzas. (es)
  • La battaglia di Vilcapugio fu uno scontro armato combattuto il 1º ottobre 1813 nell'ambito delle guerre d'indipendenza ispanoamericana nei pressi di Vilcapugio, in Alto Perù, tra le truppe delle Province Unite del Río de la Plata, guidate da Manuel Belgrano, e un esercito fedele all'Impero spagnolo, approntato dal viceré del Perù Abascal e condotto da Joaquín de la Pezuela. Nonostante un iniziale vantaggio guadagnato dall'esercito di Belgrano la battaglia si risolse in una totale vittoria delle truppe realiste, che riuscirono a disperdere le formazioni indipendentiste. (it)
dbo:causalties
  • 350 dead
dbo:combatant
  • Spanish Empire
  • Republiquetas
  • Viceroyalty of Peru
  • Provinces of Río de la Plata
dbo:commander
dbo:date
  • 1813-10-01 (xsd:date)
dbo:isPartOfMilitaryConflict
dbo:place
dbo:result
  • Spanish victory
dbo:strength
  • 12 cannon
  • 14 cannon
  • 3,500 soldiers
  • 3,400 soldiers
dbo:thumbnail
dbo:wikiPageID
  • 10797658 (xsd:integer)
dbo:wikiPageLength
  • 6072 (xsd:nonNegativeInteger)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 1113527538 (xsd:integer)
dbo:wikiPageWikiLink
dbp:caption
  • Old map of the battle (en)
dbp:casualties
  • 200 (xsd:integer)
  • 350 (xsd:integer)
dbp:combatant
  • Spanish Empire (en)
  • Viceroyalty of Peru (en)
  • Republiquetas (en)
  • Provinces of Río de la Plata (en)
dbp:commander
  • Manuel Belgrano (en)
  • Joaquín de la Pezuela (en)
dbp:conflict
  • Battle of Vilcapugio (en)
dbp:date
  • 1813-10-01 (xsd:date)
dbp:imageSize
  • 300 (xsd:integer)
dbp:mapSize
  • 300 (xsd:integer)
dbp:mapType
  • Bolivia (en)
dbp:partof
dbp:place
dbp:result
  • Spanish victory (en)
dbp:strength
  • 12 (xsd:integer)
  • 14 (xsd:integer)
  • 3400 (xsd:integer)
  • 3500 (xsd:integer)
dbp:wikiPageUsesTemplate
dbp:wordnet_type
dcterms:subject
gold:hypernym
georss:point
  • -19.038611111111113 -66.5586111111111
rdf:type
rdfs:comment
  • The Battle of Vilcapugio (Quechua: Sacred Well) was a major battle fought on October 1, 1813, during the second Campaign of Upper Peru in the Argentine War of Independence, where the United Provinces forces led by General Manuel Belgrano were defeated by a royalist army, led by Joaquin de la Pezuela. (en)
  • La battaglia di Vilcapugio fu uno scontro armato combattuto il 1º ottobre 1813 nell'ambito delle guerre d'indipendenza ispanoamericana nei pressi di Vilcapugio, in Alto Perù, tra le truppe delle Province Unite del Río de la Plata, guidate da Manuel Belgrano, e un esercito fedele all'Impero spagnolo, approntato dal viceré del Perù Abascal e condotto da Joaquín de la Pezuela. Nonostante un iniziale vantaggio guadagnato dall'esercito di Belgrano la battaglia si risolse in una totale vittoria delle truppe realiste, che riuscirono a disperdere le formazioni indipendentiste. (it)
  • La Batalla de Vilcapugio va ser una contesa lliurada durant la Guerra de la Independència Argentina, durant la Segona expedició auxiliadora a l'Alt Perú, en la qual les tropes del Riu de la Plata sota el comandament del general Manuel Belgrano van ser derrotades per les tropes reialistes comandades pel general Joaquín de la Pezuela, l'1 d'octubre de 1813. Va acordar amb Díaz Vélez que fos aquest qui prengués la ruta cap a Potosí i reunís als altres homes dispersos. El resultat de la batalla van ser més de tres-centes baixes, més de quatre-cents fusells perduts i gairebé tota l'artilleria. (ca)
  • La Batalla de Vilcapugio​ fue una contienda librada durante la Guerra de Independencia de la Argentina, en la Segunda expedición auxiliadora al Alto Perú, en la que las tropas rioplatenses al mando del general Manuel Belgrano fueron derrotadas por las tropas realistas comandadas por el general Joaquín de la Pezuela, el 1 de octubre de 1813. Acordó con Díaz Vélez que fuese este quien tomara la ruta hacia Potosí y reuniera a los otros hombres dispersos. El resultado de la batalla fue más de 1500 bajas, más de 400 fusiles perdidos y casi todo el parque de artillería. (es)
rdfs:label
  • Battle of Vilcapugio (en)
  • Batalla de Vilcapugio (ca)
  • Batalla de Vilcapugio (es)
  • Battaglia di Vilcapugio (it)
owl:sameAs
geo:geometry
  • POINT(-66.558609008789 -19.038610458374)
geo:lat
  • -19.038610 (xsd:float)
geo:long
  • -66.558609 (xsd:float)
prov:wasDerivedFrom
foaf:depiction
foaf:isPrimaryTopicOf
foaf:name
  • Battle of Vilcapugio (en)
is dbo:battle of
is dbo:wikiPageRedirects of
is dbo:wikiPageWikiLink of
is dbp:battles of
is foaf:primaryTopic of
Powered by OpenLink Virtuoso    This material is Open Knowledge     W3C Semantic Web Technology     This material is Open Knowledge    Valid XHTML + RDFa
This content was extracted from Wikipedia and is licensed under the Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported License