| dbo:abstract
|
- Els Orbelian (georgià: Orbeliani), senyors de Siunia, foren una família noble, documentada en inscripcions a Vaiots Tzor i Siunia, i documentada per Esteve Orbelian, un membre de la família, en la seva Història de la Siunia de 1297. Durant el segle xii, els Orbelian o Orbeliani eren una família feudal de les principals de Geòrgia, amb centre en la fortalesa d'Orbet'i a Abkhàzia o prop d'aquest territori. El 1177/8, el seu líder Ivane dirigia el clan al complet quan fou derrotat en la lluita de poder entre, d'una banda, el jove hereu del difunt David V de Geòrgia, el gendre i protegit d'Ivane, príncep Demetri o Demna de Geòrgia, i de l'altra, el germà del rei difunt Giorgi. Ivane va enviar el seu germà Lipartit i els seus nebots Elikum i Ivane als dominis ildeguízides amb capital a Tabriz, demanant ajut per a la seva causa, però l'exèrcit turc va fer tard, i quan va arribar Ivane ja havia estat cegat, la seva família estrangulada, i el jove Demetri cegat i castrat. Liparit va morir a l'exili. Un fill, Ivane, retornà a Geòrgia quan la situació es va refredar; els seus descendents, tot i que amb les seves propietats reduïdes, van esdevenir prominents a Geòrgia i ho van restar fins als temps soviètics. Honorat per l'atabeg ildeguízida de l'Azerbaidjan, un altre fill de nom Elikum es va quedar allí i esdevingué un importat oficial, convertint-se (nominalment, segurament sense cap autèntic sentiment) a l'islam i va morir en una de les guerres de l'atabeg. Va deixar vídua, que era germana d'un bisbe armeni de Siunia, i un fill jove, Liparit. Aquests aviat van convertir-se, involuntàriament, en la muller i el fillastre d'un musulmà notable de Nakhtxivan. El 1211, un exèrcit combinat georgià i armeni manat per Ivane Zakarian arrabassava el control de Siunia a l'estat de l'atabeg Ildegízida. Recordant els Orbeliani (el paper dominant dels quals a Geòrgia havia estat omplert pels Zakarian), Ivane va fer una recerca i va localitzar Liparit mercès al cunyat del bisbe, i el va establir com a senyor feudal de Vaiots Tzor. Reforçat per aliances de matrimoni i les seves relacions feudals amb els Khaghbakian o Proshian, entre d'altres, els Orbeliani van prosperar, construint o donant suport a una xarxa de monestirs esplèndids (el més notable dels quals és el de Noravank), recollint i conservant manuscrits importants, i altres inscripcions; cada monestir medieval a Vaiots Tzor té inscripcions que enregistren el seu patronatge. L'arribada del mongols imposava la necessitat d'actuar amb rapidesa. El 1251 i 1256, el príncep Smbat Orbelian, prudent i multilingüe, feia el pelegrinatge obligat a Karakorum, portant una joia esplèndida i benediccions divines, i va persuadir Mongke, fill de Genguis Khan, el governant mongol, de fer de Siunia i les seves esglésies un feu mongol exempt d'impostos sota el directe patronatge del gran kan (o com a mínim de la seva mare cristiana). La família expandia la seva influència, ajudada per una aparentment simpatia genuïna recíproca amb els mongols, com a mínim fins que aquestos es convertiren a l'islam. El 1286, l'erudit de la família, l'historiador Stepanos (Esteve Orbelian), feia el pelegrinatge al regne d'Armènia Menor a Cilícia i fou nomenat metropolità (arquebisbe) de la nova seu ampliada de Siunia. El feu es va dividir en tres de 1290 a 1300, i foren després reunits per Burtel Orbelian, que governava un principat que floria i fou finalment nomenat emir de les capitals mongoles de Sultaniya i Tabriz. Aquesta cooperació propera amb els governants mongols tenia el seu preu. Uns quants Orbeliani morien en les campanyes del kan lluny de casa, i un passava 12 anys captiu a Egipte abans de ser rescatat. Els Orbeliani sobrevisqueren a l'arribada de Tamerlà i les seves hordes de turcmans durant els anys 1380, però en l'esfondrament de l'imperi de Tamerlà i les lluites entre faccions que disputaven entre si, va suposar una real amenaça. Smbat Orbeliani, l'últim governant de la família a la Siunia, va escollir el costat equivocat i, després de la captura del seu baluard de Vorotnaberd (sud de Sisian) el 1410, va fugir a Geòrgia, on va morir. Els Orbeliani aconseguiren retenir propietats a Vaiots Tzor durant tot el segle xv, encara que molts n'emigraren amb als seus parents cap a Geòrgia. (ca)
- Orbeljan estis familinomo de senjoroj de la provinco Sjunik kiuj estis nobela familio de Armenio, kun longa historio de politika influo dokumentita en surskriboj tra la provincoj Vajoco-Dzoro kaj Sjuniko, kaj registrita de la historiisto episkopo Stepanos Orbeljan en sia 1297 Historio de Sjuniko. Tomboŝtonoj de Smbat kaj Elikum la 3-a Orbeljan, ene de la Kapelo Sankta Gregorio ĉe monaĥejo Noravank. Tra la 12-a jarcento, la Orbeljan-oj estis grava feŭda familio en Kartvelio, kun sia hejmbazo la fortikaĵo de Orbeti en suda Kartvelio. En 1177/8, ilia gvidanto Ivane gvidis sian tutan plilongigitan klanon sur la perdantan flankon en potenca lukto inter la juna heredanto de la forpasinta reĝo, la protektito kaj bofilo de Ivane Demetre, kaj la frato de la reĝo Giorgi. Ivane sendis sian fraton Liparit kaj nevojn Elikum kaj Ivane al la persaj homoj en Tabrizo por helpo, sed ĉi tiu nova armeo venis tro malfrue, post kiam Ivane estis blindigita, lia familio strangolita, kaj juna Demetre blindigita kaj kastrita. Liparit mortis en ekzilo. Unu filo, Ivane, revenis al Kartvelio kiam la situacio malvarmiĝis; liaj posteuloj, sur siaj malkreskintaj bienoj, restis elstaraj en Kartvelio kaj eĉ dum Sovetunio. Honorita de la persa atabego, alia filo Elikum restis kaj fariĝis grava oficialulo, konvertante sin al Islamo kaj mortante en unu el la militoj de la atabego. Li postlasis vidvinon, fratinon de armena episkopo de Sjuniko, kaj junan filon Liparit. Tiuj rapide fariĝis, pretervole, la edzino kaj vicfilo de islamano fama en Naĥiĉevano. En 1211 kombinita armena kaj kartvela armeo sub kaj Ivane Mĥargrdzeli prenis la regadon super Sjuniko de la Ildenizida atabega ŝtato. Memorante la Orbelianojn, kies dominan rolon en Kartvelio la Mĥargrdzelis plenumis poste, Ivane serĉis Liparit-on danke al la bofrato de la episkopo, kaj starigis lin kiel feŭdan sinjoron de Vajoco-Dzoro. Fortigitaj de geedzecaj aliancoj kun ĝiaj feŭdaj rilatoj la ĥagabakianoj aŭ Prosjan-oj kaj aliaj, la orbeljan-oj floris, konstruante aŭ subtenante reton de belaj monaĥejoj (plej elstaraj estas Noravank, historie gravaj manuskriptoj kaj surskribitaj ĥaĉkaroj. Ĉiu mezepoka monaĥejo en Vayoco-Dzoro portas surskribojn registrantajn sian patronecon. (eo)
- The Orbelian lords of the province of Syunik were a noble family of Armenia, with a long history of political influence documented in inscriptions throughout the provinces of Vayots Dzor and Syunik, and recorded by the family historian Bishop Stepanos in his 1297 History of Syunik. Through the 12th century, the Orbelians were a major feudal family in Georgia, with their home base the fortress of Orbet'i in southern Georgia. In 1177/8, their leader Ivane led his whole extended clan on the losing side in a power struggle between the deceased king's young heir, Ivane's protégé and son-in-law Demetre, and the king's brother Giorgi. Ivane sent his brother Liparit and nephews Elikum and Ivane to the Persians in Tabriz for help, but this new army came too late, after Ivane had been blinded, his family strangled, and young Demetre blinded and castrated. Liparit died in exile. One son, Ivane, returned to Georgia when the situation cooled down; his descendants, on their dwindled estates, stayed prominent in Georgia and even the USSR. Honored by the Persian atabek, other son Elikum stayed and became an important official, converting to Islam and dying in one of the atabek's wars. He left behind a widow, sister of an Armenian bishop of Syunik, and a young son Liparit. These quickly became, involuntarily, the wife and stepson of a Muslim notable in Nakhchivan. In 1211 a combined Armenian and Georgian army under Zakare and wrested control of Syunik from the Ildenizid atabeg state. Remembering the Orbelians—whose dominant role in Georgia the Mkhargrdzelis had since filled—Ivane made a search, located Liparit thanks to the bishop brother-in-law, and established him as feudal lord of Vayots Dzor. Bolstered by marriage alliances with its feudal relations the Khaghbakians or Proshians and others, the Orbelians flourished, building or supporting a network of fine monasteries (most notable of which is Noravank, historically important manuscripts, and inscribed khachkars. Every medieval monastery in Vayots Dzor bears inscriptions recording their patronage. The Mongol arrival imposed the need for fast footwork. In 1251 and 1256, the prudent and multi-lingual Orbelian prince Smbat made arduous pilgrimages to Karakorum, armed with a splendid jewel and divine blessing, and persuaded Möngke Khan, son of Genghis, the Mongol ruler, to make Syunik and its churches a tax-exempt fiefdom under Mangu's (or at least his Christian mother's) direct patronage. The family expanded its influence, helped by an apparently genuine and reciprocated liking and respect for the Mongols, at least until the Mongols converted to Islam. In 1286, the scholar of the family, the historian Stepanos, made the pilgrimage to the Western Armenian kingdom in Cilicia and was made Metropolitan—presiding archbishop—of the newly amplified See of Syunik. The fiefdom was divided in three from 1290-1300, then reunited by Burtel, who ruled a flourishing principality and was ultimately named Mayor/Amir of the Mongol capitals Sultania and Tabriz. This close cooperation with the Mongol rulers had its price. Several Orbelians died on the Khan's campaigns far from home, and one spent 12 years a captive in Egypt before being ransomed. The Orbelians survived the arrival of Timur Lenk and his Turkmen hordes in the 1380s, but in the collapse of Timur's empire into warring factions, Smbat, the last firm Orbelian ruler of Syunik, chose the wrong side and, on the capture of his stronghold of Vorotnaberd (south of Sisian) in 1410, decamped for Georgia where he died. Orbelians managed to retain property in Vayots Dzor throughout the 15th century, though many of them emigrated to their relatives in Georgia. (en)
- Орбеляны (арм. Օրբելյան, Օրբէլեանք) — армянский княжеский род, представители которого в 1211—1435 гг. правили средневековым армянским княжеством Сюник (включавшим территории современных Сюникской и Вайоцдзорской областей Армении, западную часть непризнанной Нагорно-Карабахской Республики и северную часть Нахичеванской Автономной Республики). В роду Орбелянов наследственно передавались титулы князя, князя князей, главнокомандующего войсками (амирспасалара), регента (атабека), а один из представителей этого рода даже был возведён монголами в «цари». Епископат Сюника также передавался по наследству в роду Орбелянов. Резиденция (княжеский престол) Орбелянов в разное время находился в Ехегисе (ныне Артабуйнк), в Арени, а затем в Нораванке, где ныне и находится их родовая усыпальница. На родовом гербе Орбелянов, высеченном на некоторых могильных плитах Нораванка, изображён лев. (ru)
- Орбелян (вірм. Օրբելյան, Օրբէլեանք) — вірменський князівський рід, представники якого в 1211–1435 р.р. правили середньовічним вірменським князівством Сюнік (території сучасних Сюнікської і Вайоц-Дзорської областей Вірменії, західну частину Нагірно-Карабахської Республіки і північну частину Нахічеванської Автономної Республіки). В роду Орбелянів титули князя, князя князів, головнокомандувача військами (амірспасалара), регента (атабеків) передавалися у спадок. Один з представників цього роду був зведений монголами в «царі». Єпископат Сюніка також передавався у спадок в роду Орбелянів. Резиденція (княжий престол) Орбелянів у різні часи перебувала в Єгегісі (Артабуйнк), в Арені, а потім в Нораванк, де нині й знаходиться їх родова усипальниця. На родовому гербі Орбелянів, який висічений на деяких могильних плитах Нораванка, зображений лев. (uk)
|
