| dbo:abstract
|
- Al-Màlik adh-Dhàhir Ghiyath-ad-Din Ghazi ibn Salah-ad-Din —àrab: الملك الظاهر غياث الدين غازي بن صلاح الدين, al-Malik aẓ-Ẓāhir Ḡiyāṯ ad-Dīn Ḡāzī b. Salāḥ ad-Dīn—, més conegut com adh-Dhàhir Ghazi (abril de 1173 - 4 d'octubre de 1216) fou sobirà aiúbida d'Alep, tercer fill de Saladí. L'estiu de 1183, després de la conquesta d'Alep, Saladí va nomenar el seu fill adh-Dhàhir com a regent nominal (només tenia 10 anys) sota tutela d'un amir. Però poc després, el novembre/desembre, va reorganitzar els governs i va donar Alep al seu germà al-Àdil i adh-Dhàhir va tornar a la cort del pare. El 1186, després de la submissió de la Jazira, es van tornar a reorganitzar els govern i, a petició d'al-Àdil, Alep fou aquesta vegada per adh-Dhàhir (agost de 1186). Al-Àdil va anar a Egipte on en absència de Saladí i sent menor el fill al-Aziz, va exercir àmplies prerrogatives de govern. El jove va participar al costat del seu pare en les campanyes contra els croats el 1188 i va mostrar bones capacitats; el seu oncle al-Àdil hi va participar igualment (i va rebre els governs de Kerak i Balka). El 1192 a causa dels desordres ocasionats per les campanyes d'iniciativa personal d'al-Mudhàffar Taqí-d-Din Úmar a la Jazira i el Diyar Bakr, fou nomenat governador d'aquests dues províncies sense perdre el govern de Kerak i Balka. A la mort de Saladí la nit del 3 al 4 de març de 1193 va estendre el seu control sobre els territoris de la Jazira fins a la frontera de Cilícia (Regne Armeni de Cilícia) i el principat d'Antioquia a l'oest, seguint al sud el . Izz-ad-Din Massud I es va revoltar a Mossul (amb suport de l'emir de Sindjar i dels ortúquides de la Jezira) i adh-Dhàhir va donar suport a al-Àdil per combatre la rebel·lió. Després en les disputes entre els fills de Saladí, al-Àfdal de Damasc i al-Aziz d'Egipte, va donar suport inicialment a al-Àfdal que tenia el suport d'al-Àdil (1194) però finalment, quan la incapacitat d'al-Àfdal fou notòria, es va decantar per al-Aziz. Al-Àfdal encara tenia el suport d'al-Àdil, i aquest va negociar un acord d'statu quo. Però poc després al-Àdil va donar suport a al-Aziz i llavors adh-Dhàhir es va posar al costat d'al-Àfdal. Al-Àdil es va imposar i al-Aziz va consolidar el poder suprem a Egipte mentre que a al-Àfdal li va ocupar Damasc (3 de juliol de 1196) i va prendre el govern del territori (que al-Àfdal tenia nominalment subordinat a al-Aziz), que al-Àdil va exercir personalment. Adh-Dhàhir fou confirmat en les seves possessions. L'octubre de 1197, Amalric de Lusignan va ocupar Beirut i Bohemond III d'Antioquia amenaçava els ports de Lataquia i Jableh; llavors adh-Dhàhir va destruir els dos port i encara que Bohemond va poder ocupar les dues poblacions, ja no tenien cap avantatge i les va abandonar aviat. Al-Aziz va morir el 29 de novembre de 1198 i altre cop van esclatar lluites. Adh-Dhàhir va donar suport a al-Àfdal que havia estat cridat a Egipte pels oficials, i s'havia imposat com a regent d'Egipte en nom del seu nebot, un infant de 10 anys anomenat (Malik al-Mansur Muhammad ibn al-Aziz). Al-Àfdal va atacar Damasc (a partir del 14 de juny de 1199) i al-Àdil, que estava assetjant Mardin, va haver d'abandonar el setge per anar a defensar la capital del seu feu (1199). El juny de 1199 adh-Dhàhir es va unir a les forces d'al-Àfdal, però finalment la coalició es va dissoldre per les hàbils maniobres d'al-Àdil i el setge de Damasc fou aixecat (desembre de 1199); llavors al-Àdil es va emparar del poder al Caire i va deposar a al-Mansur, esdevenint ell mateix sultà suprem; al mateix temps al-Àfdal era reconegut com a sultà pel sobirà d'Alep i la Jazira i els seus aliats al nord de Mesopotàmia. Adh-Dhàhir va consolidar la seva posició atacant i conquerint algunes viles al nord dels seus dominis (va recuperar Lataquia i Jableh i va reconstruir la fortalesa de Lataquia) i atacant Hama al sud, governada per al-Mansur Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Umar fill d'un altra germà de Saladí. L'agost del 1201 adh-Dhàhir i al-Àfdal van assetjar Damasc altre cop, durant més d'un mes, però no van aconseguir ocupar-la. Finalment el març de 1202 adh-Dhàhir va retornar a Alep i va reconèixer la sobirania d'al-Àdil com a sultà suprem, i el seu domini va quedar reduït a Alep amb la Síria del nord, però des de llavors es va mostrar fidel. dh-DhàÀfdal va conservar Mayyafarikin i Samosata (va morir a Sumaysat el 1225). Bohemond III d'Antioquia va morir el 1201 deixant una successió disputada entre Ramon Rupen, fill del seu fill gran Ramon IV (ja difunt) i el seu fill segon Bohemond IV; el primer va aconseguir el suport del seu oncle Lleó II d'Armènia Menor i va apartar a Bohemond, però aquest va demanar ajut a adh-Dhàhir; aquest va marxar a Antioquia que Ramon Rupen i Lleó II van haver d'evacuar. El 1202 la quarta croada es va desviar cap a Constantinoble; alguns croats no van seguir als venecians i van anar a Palestina com Renard II de Dammartin, amb 300 cavallers amb els quals va desembarcar a Sant Joan d'Acre; volia enfrontar als musulmans però el rei Amalric II de Jerusalem li va prohibir, i irritat va decidir oferir els seus serveis al príncep d'Antioquia; per arribar al principat havia de creuar per terres d'adh-Dhàhir però no va demanar permís; el governador de Gabala (Jabala o Jableh) el va acollir correctament però el governador de Lataquia el va fer caure en una emboscada i els va matar a tots. El 1206 el rei Lleó II d'Armènia Menor va derrotar adh-Dhàhir en una batalla a , però no es va poder assegurar cap avantatge decisiva contra Alep que tenia l'aliança de Bohemond IV d'Antioquia i II de Trípoli i que va fer reforçar les guarnicions de la regió impedint a Lleó d'aprofitar la victòria. El 1207 els francs/croats van atacar Homs on governava l'aiubita que va demanar ajut a adh-Dhàhir, les tropes del qual va ajudar a fer aixecar el setge. El 1209 al-Àdil va intentar conquerir els principats zengites i adh-Dhàhir, en un intent d'equilibri, va donar suport diplomàtic al senyor de Sindjar, ciutat que estava assetjada. Finalment la tensió entre al-Àdil i adh-Dhàhir es va arranjar amb el matrimoni entre el sobirà d'Alep i la filla d'al-Àdil, Dayfa Khàtun (1212); el primer fill del matrimoni fou un mascle nascut el 1213, que va portar el nom d'al-Aziz Muhammad; adh-Dhàhir el va declarar hereu (tot i que ja tenia un fill anomenat al-Màlik as-Saleh Salah ad-Din Àhmad ibn adh-Dhàhir nascut el 1203) el que va satisfer a al-Àdil. El 1213 els ismaïlites van assassinar Ramon, fill de Bohemond IV d'Antioquia; en revenja aquest va assetjar la ciutadella ismaïlita de Kawabi; els ismaïlites van demanar ajut a adh-Dhàhir que va acceptar enviar reforços a la guarnició i va fer un atac de diversió a Lataquia, però aquest destacament fou capturat pels antioquians; però Bohemond IV que considerava a adh-Dhàhir un aliat, no va voler la guerra i va acceptar alliberar als presoners i ajustar la pau. Els darrers anys es va ocupar de les construccions de fortificacions, edificis religiosos i aprovisionaments d'aigua (qanawat) Va afavorir el comerç singularment amb els venecians (que havien rebut privilegis el 1207/1208 per la importació de plata europea). Havia acollit també alguns erudits i funcionaris fugits d'Egipte que van desenvolupar la seva activitat a Alep. El 1216 els armenis de Lleó II van ocupar Antioquia. Poc després (8 d'octubre de 1216) va morir adh-Dhàhir després d'una greu malaltia. El va succeir el seu fill de tres anys al-Aziz Muhàmmad sota tutela del mameluc Xihab-ad-Din Toghrul (Dayfa Khàtun fou regent a la mort d'al-Aziz el novembre de 1236 en nom del seu net an-Nàssir Yússuf ibn al-Aziz). (ca)
- الملك الظاهر غياث الدين غازي بن الناصر صلاح الدين يوسف (1172 - 8 أكتوبر 1216) والي ثم حاكم حلب من عام 1186 (581 هـ) حتى وفاته في عام 1216 (613 هـ). وهو الابن الثالث للملك الناصر صلاح الدين يوسف بن نجم الدين أيوب، الذي أمّره على شمال سوريا وجزء صغير من بلاد ما بين النهرين. في عام 1186، عينه والده وهو في سن الخامسة عشر واليًا على حلب وبعض أراضي الموصل التي استولى عليها مؤخرا من الزنكيين، وفي الوقت نفسه عيّن أخواه الأفضل بن صلاح الدين واليًا على دمشق والعزيز بن صلاح الدين واليًا على مصر. كانت الأراضي التي أقطعها صلاح الدين للظاهر غازي تحت سيطرة عمه، شقيق صلاح الدين العادل، الذي اهتم بالظاهر. وبعد وفاته أبوه في عام 1193، استقل بحلب. في عام 1193، أمام تمرد الزنكيين بقيادة عز الدين مسعود في الموصل، طلب الظاهر غازي المساعدة من عمه، والتي قمعت سريعًا. وفي عام 1194، تنازل له أخوه الأفضل عن اللاذقية كجزء معاهدة بينهما. وبحلول عام 1196، خسر الأفضل دعم عمه العادل، وشقيقيه العزيز والظاهر لسوء إدارته، لذا اتفقوا على عزله ونفيه. في أكتوبر 1197، بسقوط ميناء بيروت في يد عموري دي لوزينيان، وتهديد بوهمند الثالث أمير أنطاكية لمينائي اللاذقية وجبلة، دمر الظاهر المينائين. ومع استيلاء بوهمند عليهما وجدهما مدمران، فانسحب سريعًا، فعاد إليهما الظاهر غازي، وأعاد بناء القلعة في اللاذقية. بكونه حاكم حلب، احتفظ الظاهر بالعديد من مستشاري والده، فعيّن بهاء الدين بن شداد قاضيًا لحلب. كما استخدم شهاب الدين يحيى السهروردي، لكنه اضطر إلى سجنه في عام 1191 بسبب مطالب العلماء لآرائه الفلسفية التي اتهمت بالزندقة. عندما توفي العزيز في مصر عام 1198، وخلفه ابنه الملك المنصور محمد وهو طفل في الثانية عشرة، استدعى وزراء العزيز القلقين من طموحات العادل أبي بكر، الملك الأفضل من المنفى ليكون وصيًا على ملك ابن أخيه. في بداية العام التالي، في الوقت الذي كان فيه العادل يقمع تمرد الأرتقيين في الشمال. تحالف الأفضل والظاهر ومعظم الأمراء الأيوبيين الأخرى، لمحاصرة دمشق. وبعد شهور من الحصار، انسحب الظاهر كغيره من الأمراء الأيوبيين بقواته. وبعد أن غزا العادل مصر، عاد وقلص أراضي الظاهر في محيط مدينة حلب، مما اضطره إلى الاعتراف الشامل بسلطان العادل. خلال العقد الأخير من حياته، اشتبك في مناوشات عدة مع الصليبيين. وفي عام 1206، هزم ليو الأول ملك أرمينيا قوات الظاهر في معركة أمق، لكنه لم يتمكن التقدم نحو حلب. وقبل وفاته في عام 1216، أوصى لابنه الملك العزيز محمد ذي الثلاث أعوام لخلافته. (ar)
- Al-Malik az-Zahir Ghiyath ud-din Ghazi ibn Yusuf ibn Ayyub (commonly known as az-Zahir Ghazi; 1172 – 8 October 1216) was the Ayyubid emir of Aleppo between 1186 and 1216. He was the third son of Saladin and his lands included northern Syria and a small part of Mesopotamia. (en)
- Al-Malik az-Zahir Ghazi ibn Salah ad-Din (arabisch الملك الظاهر غازي بن صلاح الدين, DMG al-Malik aẓ-Ẓāhir Ġāzī b. Salāḥ ad-Dīn; * 1172; † 8. Oktober 1216) aus der Dynastie der Ayyubiden war ab 1186 der Gouverneur und später, von 1193 bis 1216, eigenständiger Herrscher von Aleppo. Er war der dritte Sohn Saladins. 1186 wurde az-Zahir im Alter von 15 Jahren von seinem Vater Saladin als Gouverneur von Aleppo und der umliegenden Gebiete eingesetzt. Dieses Gebiet war erst 1183 den Zengiden abgenommen worden. Gleichzeitig wurden seine beiden Brüder als Gouverneure in Damaskus und Kairo (al-Aziz) eingesetzt. In Obermesopotamien wurde Saladins Bruder al-Adil eingesetzt, der az-Zahirs Vorgänger als Gouverneur von Aleppo war. Nach dem Tod seines Vaters 1193 musste az-Zahir als jüngerer Bruder seinem ältesten Bruder al-Afdal in Damaskus die Treue schwören. Doch er weigerte sich und betrieb eine eigenständige Politik. Im gleichen Jahr hatte er mit einem Aufstand des Zengiden aus Mosul zu tun, den az-Zahir zusammen mit seinem Onkel al-Adil schnell niederschlug. 1194 musste al-Afdal seinem Bruder az-Zahir die Städte Latakia und Dschabla überlassen sowie Judäa an al-Aziz abtreten. 1196 wurde al-Afdal dann von al-Adil gestürzt und ins Exil geschickt. Im Oktober 1197 drohten die Kreuzfahrer, die Häfen der Städte Latakia und Dschabla einzunehmen. Kurz vorher hatte der Kreuzzug Heinrichs VI. Beirut für König Amalrich II. von Jerusalem eingenommen. Az-Zahir ließ daraufhin die Häfen der Städte zerstören. Als Bohemund III. von Antiochia Latakia eroberte, war die Stadt für ihn von keinem Vorteil mehr und er zog sich zurück. Az-Zahir kehrte daraufhin nach Latakia zurück und ließ die Festung neu aufbauen. Während seiner Herrschaft in Aleppo behielt er viele Ratgeber seines Vaters. Er ernannte Baha ad-Din ibn Schaddad zum Qādī für Aleppo und brachte den unorthodoxen Mystiker Schahab ad-Din Yahya Suhrawardi an seinen Hof, wurde dann aber durch die orthodoxen Ulama dazu gezwungen, Suhrawardi 1191 einzukerkern. Als al-Aziz 1198 in Ägypten starb, folgte ihm sein zwölfjähriger Sohn Malik al-Mansur auf den Thron. Die Minister des verstorbenen Herrschers holten jedoch aus Angst vor einem Eingreifen al-Adils den exilierten al-Afdal zurück und ließen ihn im Namen seines Neffen regieren. Anfang 1199 verbündeten sich die Brüder az-Zahir und al-Afdal und mehrere andere ayyubidische Prinzen gegen ihren Onkel al-Adil, der gerade im Norden gegen die Artuqiden gezogen war. Gemeinsam belagerten sie Damaskus. Doch als sich die Belagerung über Monate hinzog, verloren az-Zahir und andere das Interesse und zogen ihre Truppen zurück. Al-Adil rächte sich und riss Ägypten und den größten Teil von az-Zahirs Gebiet an sich. Az-Zahir blieb nur Aleppo und das Umland und er musste sich der Oberhoheit seines Onkels beugen. In seinen letzten Jahre hatte az-Zahir mehrere Scharmützel mit den Kreuzfahrern und unterstützte mit seinen Truppen andere ayyubidische Fürsten. 1206 unterlag er in der Schlacht von Amq König Leo I. von Kleinarmenien, woraus dieser aber keinen dauerhaften Vorteil ziehen konnte. 1207 griffen Kreuzfahrer die Stadt Homs an und belagerten sie. Der ayyubidische Emir von Homs namens Mudschadid Schirkuh II. rief az-Zahir zu Hilfe und zusammen durchbrachen sie die Belagerung. Als az-Zahir 1216 starb, hinterließ er mindestens zwei Söhne, die beide noch minderjährig waren. Den jüngeren, al-Aziz Muhammad (* 1213; † 1236), hatte er kurz vor seinem Tod zu seinem Nachfolger ernannt. Während dessen Minderjährigkeit führte der Eunuch Toghril für ihn die Regentschaft. Den älteren Sohn, as-Salih Salah ad-Din Ahmad (* 1203), belehnte Toghril 1222 mit den Burgen Soghr und Becas. (de)
- Al-Malik az-Zahir al-Ghazi ou Malik al-Zahir (vers 1171 ; mort en 1216) est le troisième fils de Saladin et un émir d’Alep de 1186 à 1216. Il a su se tenir à l’écart des luttes de succession entre ses deux frères `Imad ad-Dîn `Uthmân et Al-Afdhal, respectivement sultan d’Égypte et de Damas, ce qui lui a valu de conserver son émirat et de le transmettre à sa descendance, tandis que ses frères étaient éliminés par leur oncle Al-Adel. (fr)
- Al-Ẓāhir Ghāzī, o, più esattamente, al-Malik al-Ẓāhir Ghāzī, "Il sovrano manifesto combattente" (in arabo: ﺍﻟﻤﻠﻚ ﺍﻟﻈﺎﻫﺮ ﻏﺎﺯﻱ; 1172 – 8 ottobre 1216), fu governatore curdo di Aleppo dal 1186 al 1216. Era il terzogenito maschio di Saladino e i territori assegnatigli dal padre includevano il settentrione siriano e una piccola porzione della Mesopotamia. Nel 1186, quando al- aveva appena 15 anni, suo padre Saladino lo nominò governatore di Aleppo, Mosul e dei territori circonvicini che erano stati strappati recentemente agli Zengidi dopo la morte di Norandino.Contemporaneamente Saladino nominò i suoi due fratelli maggiori, rispettivamente governatori di Siria (al-Afḍal) e d'Egitto (al-ʿAzīz ʿUthmān). I territori ricevuti da al-Ẓāhir erano stati precedentemente sotto il controllo dello zio, fratello di Saladino, al-ʿĀdil Sayf al-Dīn (noto nelle cronache occidentali come Safedino) e questi, da zio affettuoso, si prese cura del nipote. In quanto terzogenito. quando ereditò le sue terre nel 1193 egli sarebbe stato obbligato a riconoscere la legittima sovranità del fratello maggiore, al-Afḍal, a Damasco. Tuttavia non si comportò in tal modo e condusse i suoi affari in modo del tutto indipendente dai propri fratelli.. Nel 1193 per fronteggiare la rivolta dello Zengide a Mosul, invocò l'aiuto dello zio al-ʿĀdil, perché lo aiutasse con uomini e mezzi per stroncare l'insurrezione, cosa che fu rapidamente ottenuta. Nel 1194 al-Ẓāhir ottenne Latakia come parte di un accordo in base al quale egli riconosceva l'autorità di al-Afḍal. Tuttavia nel 1196 al-Afḍal aveva chiaramente mostrato tutta la sua incompetenza di governante e perduto il sostegno dello zio, al-ʿĀdil. Al-Ẓāhir si unì allora al fratello al-ʿAzīz e allo zio al-ʿĀdil per deporre ed esiliare al-Afḍal. Nell'ottobre del 1197, visto che Amalrico di Lusignano aveva ripreso il porto di Beirut e che Boemondo III di Antiochia minacciava il porto di Latakia e di Jable, al-Ẓāhir procedette alla preventiva distruzione di questi porti. Malgrado Boemondo avesse conquistato le due città portuali, esse non comportarono per lui grandi vantaggi ed egli presto se ne ritirò. A quel punto al-Ẓāhir le rioccupò ed edificò nuovamente la fortezza a Latakia. Nel governare Aleppo egli mantenne molti dei consiglieri del padre e nominò qui qadi ("giudice"). Invitò l'eterodosso Shihāb al-Dīn al-Suhrawardī ad Aleppo, ma fu costretto a imprigionarlo nel 1191 su richiesta pressante degli ʿulamāʾ "ortodossi". Quando al-ʿAzīz ʿUthmān morì in Egitto nel 1198 e gli succedette il figlio al-Mansur Nasir al-Din Muhammad, un ragazzo di 9 anni, i ministri di al-ʿAzīz, preoccupati delle intenzioni di al-ʿĀdil, richiamarono al-Afḍal dall'esilio perché assumesse le vesti di Reggente d'Egitto in nome del suo giovane nipote. Ai primi dell'anno successivo, mentre al-ʿĀdil si trovava a nord per reprimere un'insurrezione artuqide, al-Afḍal e al-Ẓāhir strinsero un'alleanza e ad essa si unì la maggior parte degli altri principi ayyubidi. Insieme assediarono Damasco, ma dal momento che essa oppose un'efficace resistenza, al-Ẓāhir, come gli altri principi ayyubidi, perse ogni interesse alla vicenda e ritirò le proprie truppe. Al-ʿĀdil non gradì quanto accaduto e, dopo aver conquistato l'Egitto, tornò e ridusse i territori di al-Ẓāhir all'area attorno ad Aleppo, costringendolo a riconoscere la suprema autorità di al-ʿĀdil. Durante l'ultimo decennio della sua vita, egli dovette scontrarsi a più riprese con i Crociati e inviò le sue truppe per sostenere gli altri principi ayyubidi sotto attacco. Nel 1206, Re Leone di Cilicia sconfisse le forze di al-Ẓāhir nella , ma non fu in grado di assicurarsi alcun vantaggio permanente ai danni di Aleppo. Nel 1207, i crociati francesi attaccarono e assediarono Homs e il suo Emiro, un principe ayyubide di nome Mujādid Shīrkūh II, chiese aiuto ad al-Ẓāhir, le cui truppe obbligarono a ritirarsi gli assedianti. Di particolare importanza fu nel 1212 il matrimonio di al-Ẓāhir con , sua cugina e figlia di al-ʿĀdil. Ciò marcò la fine delle rivalità tra le due branche della famiglia ayyubide. Prima della sua morte nel 1216, al-Ẓāhir nominò il suo giovane figliolo, (nato nel 1213), come suo successore. (it)
- ザーヒル・ガーズィー（al-Ẓāhir Ġāzī b. Salāḥ al-Dīn、1173年 - 1216年）は、アイユーブ朝のサラーフッディーン（サラディン）の息子で、1186年から亡くなるまで、当時シリア北部の大都市であったアレッポとその後背地を治めた君主（マリク）。サラーフッディーン没後はアイユーブ朝全体に対する自身の影響力が弱まる中、アレッポの勢力圏の確保と拡大に努め、半世紀後のモンゴルによる侵攻期まで続く「アイユーブ朝アレッポ」王国を築いた。アレッポの支配権をめぐって叔父のアーディル・アブー・バクルと確執があったが、のちにその娘を后として迎え入れ、和解を図った。哲学者のスフラワルディーやイブン・アラビーとの親交でも知られる。 (ja)
|
