| dbo:abstract
|
- La fal·làcia de Van Gogh és el nom amb què el filòsof britànic Nigel Warburton exemplifica una fal·làcia, del tipus afirmació del conseqüent. Aquest tipus de fal·làcia es dona en aquells raonaments en què la conclusió està basada exclusivament en el conseqüent, prescindint de l'antecedent (vegeu modus ponens). La fal·làcia porta el nom de Van Gogh perquè utilitza la figura del pintor per exemplificar-la: Van Gogh va ser un artista incomprès que va viure en la pobresa més extrema, però finalment ha estat reconegut com un dels millors artistes del món.Jo sóc un incomprès i sóc pobre.Per tant, jo també seré reconegut com un dels millors artistes del món. Tot i que l'argument sembla encoratjador i dona esperança a artistes que lluiten per ser reconeguts, no és vàlid i no s'hauria de prendre com a tal. La fal·làcia de Van Gogh és problemàtica ja que afavoreix el pensament il·lusori i molt sovint comporta conseqüències desagradables, tal com apunta el mateix Nigel Warburton. Tenir alguns atributs de poca importància en comú amb una altra persona no pressuposa que t'hagi d'ocórrer o hagis d'esperar el mateix futur d'aquesta altra persona. En el cas de la fal·làcia de Van Gogh, compartir els atributs incomprès i pobre amb el pintor holandès no equival a compartir el mateix destí (és a dir, ser reconegut com un gran artista). Això només seria cert si es donés una correlació un a un entre els dos factors i, com és obvi, no és el cas: hi ha molta més gent a la categoria incompresa i no reconeguda que no genis o artistes excepcionals. (Vegeu Cum hoc ergo propter hoc). L'únic que es garanteix en aquest cas és que el fet de ser incomprès i viure en la pobresa no descarta la possibilitat d'assolir grandesa i reconeixement. L'ús de la paròdia és una bona manera de demostrar la feblesa d'aquest tipus d'argumentació exemplificat en la fal·làcia de Van Gogh. Per exemple: Albert Einstein té cara i és un físic conegut. Jo també tinc cara i, per tant, també seré un físic conegut. Expressat així, es fa evident la inconsistència de l'argument fins al punt d'esdevenir ridícul. Compartir característiques superficials i trivials similars amb una gran persona no significa que hom hagi de compartir, també, els mateixos atributs pels quals aquesta persona és considerada excepcional. (ca)
- The Van Gogh Fallacy is an example of a logical fallacy. It is a type of fallacy wherein the conclusion is affirmed by its consequent (fallacy of affirming the consequent) instead of its antecedent (modus ponens). Its name is derived from a particular case that argues: Van Gogh was misunderstood and living in poverty, but later on, he is recognized as one of the world’s greatest artist. I am misunderstood and living in poverty. Therefore, I am going to be recognized as one of the world’s greatest artists. Although the argument itself sounds promising and provides hope to struggling artists and the like, it is invalid and should not be taken as it is. The Van Gogh Fallacy is problematic as it promotes wishful thinking. More often than not, it leads to unpleasant consequences. There are far more people in the “misunderstood” and unrecognized category than there those who are great. Having some common unimportant attributes together with a person does not instantiate that the same will happen for oneself. In the case of the Van Gogh fallacy, sharing the misunderstood and poor attribute with Van Gogh does not equate to an individual sharing the same fate (i.e., getting recognized as a great artist). Such a case will only be true if there is a one-to-one correlation between the two factors; this is rarely the case with correlation. (See correlation does not imply causation). The only thing that is guaranteed is the fact that being misunderstood and living in poverty does not rule out the possibility of greatness and recognition. The use of parody is a good way of demonstrating how weak the Van Gogh Fallacy is. Some examples would be: Albert Einstein has a face and he is well-known physicist. I also have a face and therefore, I too will be a well-known physicist. When it is put this way, the ridiculousness of the argument is much clearer. It relies on a very weak analogy. Simply sharing similar superficial and trivial characteristics with a great person does not mean one shares all of the same other attributes that made him or her great in the first place. (en)
|
| dbo:wikiPageID
| |
| dbo:wikiPageLength
|
- 2756 (xsd:nonNegativeInteger)
|
| dbo:wikiPageRevisionID
| |
| dbo:wikiPageWikiLink
| |
| dbp:wikiPageUsesTemplate
| |
| dcterms:subject
| |
| gold:hypernym
| |
| rdf:type
| |
| rdfs:comment
|
- La fal·làcia de Van Gogh és el nom amb què el filòsof britànic Nigel Warburton exemplifica una fal·làcia, del tipus afirmació del conseqüent. Aquest tipus de fal·làcia es dona en aquells raonaments en què la conclusió està basada exclusivament en el conseqüent, prescindint de l'antecedent (vegeu modus ponens). La fal·làcia porta el nom de Van Gogh perquè utilitza la figura del pintor per exemplificar-la: L'ús de la paròdia és una bona manera de demostrar la feblesa d'aquest tipus d'argumentació exemplificat en la fal·làcia de Van Gogh. Per exemple: (ca)
- The Van Gogh Fallacy is an example of a logical fallacy. It is a type of fallacy wherein the conclusion is affirmed by its consequent (fallacy of affirming the consequent) instead of its antecedent (modus ponens). Its name is derived from a particular case that argues: Van Gogh was misunderstood and living in poverty, but later on, he is recognized as one of the world’s greatest artist. I am misunderstood and living in poverty. Therefore, I am going to be recognized as one of the world’s greatest artists. (en)
|
| rdfs:label
|
- Fal·làcia de Van Gogh (ca)
- Van Gogh fallacy (en)
|
| owl:sameAs
| |
| prov:wasDerivedFrom
| |
| foaf:isPrimaryTopicOf
| |
| is dbo:wikiPageWikiLink
of | |
| is foaf:primaryTopic
of | |
