| dbo:abstract
|
- El gavot gegant, pingüí boreal o simplement pingüí (Pinguinus impennis) és un ocell no volador de la família dels àlcids, extint a mitjan segle xix. Era l'única espècia moderna del gènere Pinguinus, gènere que no té relació amb els pingüins (encara que el gran gavot fou el primer ocell a ser anomenat «pingüí»). Criava en illes isolades amb fàcil accés a l'oceà i menjar abundant; la singularitat d'aquests llocs feia que hi hagués pocs llocs de criança pels gavots. Quan no criaven, els gavots invertien el seu temps cercant aliment a les aigües de l'Atlàntic Nord, arribant fins al nord d'Espanya i també a les costes del Canadà, Groenlàndia, Islàndia, les Illes Fèroe, Noruega, Irlanda i Gran Bretanya. El gran gavot feia entre 75 i 80 cm d'alt i pesava prop de 5 kg, essent doncs el membre més gran de la família dels àlcids. D'esquena negra i panxa blanca, el seu bec negre era pesat i ganxut i amb osques a la seva superfície. Durant l'estiu, el plomatge del gran gavot mostrava una taca blanca damunt cada ull; durant l'hivern, perdia les taques i desenvolupava una línia blanca enmig dels ulls. Les seves ales només feien 15 cm de llarg, deixant-lo incapaç de volar. El gavot era un nedador poderós, cosa que l'ajudava en la caça. Les seves preses preferides eren peixos, incloent el menhaden de l'Atlàntic i Mallotus villosus, i crustacis. Tot i la seva agilitat a l'aigua era inhàbil a terra ferma. Els gavots s'aparellaven de per vida i criaven en colònies extremadament denses i socials, ponent un ou damunt d'una pedra nua. L'ou era blanc i jaspiat d'un color marró variable. Ambdós pares incubaven l'ou durant unes sis setmanes, fins a l'eclosió de la cria. El gavot jove abandonava el lloc de criança al cap de dues o tres setmanes, encara que els pares continuaven cuidant-lo. El gran gavot era important per moltes cultures ameríndies, per les quals servia com a aliment i com a element simbòlic. Molta gent de s'enterrava amb ossos de gavot, fins i tot un individu fou enterrat cobert amb més de 200 becs de gavot, que es creu que formaven part d'una capa feta amb la seva pell. Els primers exploradors europeus de les Amèriques descobriren que era fàcil de capturar, per la qual cosa empraven el gavot com a font d'aliment o com a esquer de pesca, reduint-los en nombre. Això sumat a l'alta demanda de plomes de gavot que venia des d'Europa gairebé n'eliminà les poblacions europees cap a mitjan segle xvi. Els científics aviat s'adonaren que el gran gavot estava desapareixent i això fou el beneficiari de moltes lleis mediambientals, que malauradament no foren suficients. La seva creixent raresa va despertar l'interès de museus i col·leccionistes privats per les pells i ous de l'ocell, cosa que agreujà encara més la situació. El 3 de juliol de 1844, els dos últims espècimens coneguts moriren a , a la costa d'Islàndia, la qual cosa també eliminà l'últim intent de cria conegut. Alguns reports no confirmats posteriors afirmen haver-ne vist o capturat individus. Un report que data del 1852 és considerat per alguns l'últim albirament de l'espècie. El gran gavot apareix en diverses novel·les i la publicació científica de l'American Ornithologists' Union rep el nom The Auk («El Gavot») en honor d'aquest ocell. (ca)
- الأوك العظيم (بالإنجليزية: Pinguinus impennis) هو طير انقرض في منتصف القرن التاسع عشرِ. كان النوع الوحيد في الجنس مجموعة التي تضمّنت عدّة أوك عملاق لا يطير من الأطلسي وناضل للبقاء حتى الأزمنة الحديثة. كان معروف كذلك ب(garefowl). (ar)
- Alka velká (Pinguinus impennis) byl nelétavý pták vyhubený během devatenáctého století. Jednalo se o jediný moderní druh z rodu . Navzdory tomuto jménu však nebyla blízkým příbuzným tučňáků, kteří byli objeveni teprve později, a kvůli podobě s alkou velkou takto pojmenováni. Alka velká hnízdila na skalnatých izolovaných ostrovech se snadným přístupem k oceánu, které oplývaly dostatkem potravy; pro odchov mláďat se tak hodilo pouze několik míst. Mimo období hnízdění žil druh ve vodách severního Atlantiku, například při pobřeží Kanady, Grónska, Islandu, Norska, Faerských ostrovů, Irska, Velké Británie, ale spatřit jej bylo možno i jižněji, jako kupříkladu ve vodách severního Španělska. Alka velká měřila 75 až 85 cm na výšku a hmotnost činila asi 5 kg, což z ní dělalo druhého největšího zástupce čeledi (větší byli jen zástupci vyhynulého rodu ). Zadní část těla byla černá, břicho mělo barvu bílou. Zobák byl silný, pokrytý drážkami, a měl černé zbarvení. Během léta se alkám vytvořily bílé znaky nad očima, v zimě se mezi očima vytvořil pás bílého peří. Křídla byla krátká, měřila jenom 15 cm, a alka tudíž nebyla schopna letu, zato však uměla dobře plavat a ve vodě si lovila i potravu (oblíbenou kořistí byly ryby a korýši). Na souši se pohybovala nemotorně. Druh byl monogamní a jednotlivé páry hnízdily ve velkých koloniích. O jedno vejce bílého zbarvení s hnědými znaky, které samička nakladla na holou skálu, se starali oba rodiče. Mládě se vyklubalo za šest týdnů a během dvou až tří týdnů opouštělo hnízdo; rodiče se však o něj starali i nadále. Alka velká byla důležitým zvířetem pro původní obyvatele Ameriky, a to jak jako zdroj potravy, tak symbolikou. Řada lidí kultury (indiánská etnika severoatlantického pobřeží) byla nalezena pohřbená s kostmi těchto ptáků. Evropané, především námořníci, začali později alku velkou využívat jako zdroj masa či jako rybářskou návnadu, což vedlo ke snižování populací. V Evropě byl druh velmi žádaný (zvláště jeho prachové peří), což způsobilo do poloviny 16. století velkou redukci evropské populace těchto ptáků. Přestože si vědci v 18. a na počátku 19. století začali uvědomovat, že druh mizí, a pokoušeli se o kroky pro jeho záchranu, ty se ukázaly býti neúčinné. Větší vzácnost zvýšila zájem evropských muzeí a soukromých sběratelů, kteří se snažili o získání kůží a vajec alk velkých. Dne 3. června 1844 byl na ostrůvku blízko Islandu zabit poslední chovný pár a v roce 1852 byl pravděpodobně druh naposledy pozorován. Alka velká má své místo v kultuře jako součást několika románů (například Ostrov tučňáků od Anatola France) a její jméno nese odborné ornitologické periodikum . (cs)
- La granda aŭko (Pinguinus impennis, eksa Alca impennis) estis birdo de la familio de Aŭkedoj, nuntempe jam ekstermita. Ĝi estis la ununura specio de la genro Pinguinus, giganta aŭko el la Atlantiko, ĝi ne povis flugi kaj survivis ĝis antaŭ ne longe, sed finfine estis ekstermita. Ĝi altis 75 centimetrojn kaj tiel estis la plej granda el la aŭkedoj. Oni ĉasis ĝin facile ĉar ne estis fluganta birdo, por nutraĵo kaj por matracoj de almenaŭ la 8-a jarcento. La granda aŭko, kimre pen gwyn ("blanka kapo", kio aludas al la blankaj makuloj sur ĝia kapo), estis origine nomata pingveno. Kiam esplorantoj trovis similajn birdojn sur la suda hemisfero, ankaŭ tiuj ricevis la nomon pingveno. (eo)
- Der Riesenalk (Pinguinus impennis, Syn.: Alca impennis) ist ein ausgestorbener flugunfähiger Seevogel. Mit einer Körpergröße von bis zu 85 Zentimetern und einem Gewicht von etwa fünf Kilogramm war er der größte der Alkenvögel. Er ist die einzige Art aus dieser Familie, die in historischer Zeit ausstarb. Die letzte verlässliche Sichtung dieser Art erfolgte im Jahr 1852. Trotz seines Namens und seiner äußeren Ähnlichkeit ist er mit den heute noch auf der Südhalbkugel lebenden Pinguinen nicht verwandt. (de)
- The great auk (Pinguinus impennis) is a species of flightless alcid that became extinct in the mid-19th century. It was the only modern species in the genus Pinguinus. It is not closely related to the birds now known as penguins, which were discovered later by Europeans and so named by sailors because of their physical resemblance to the great auk. It bred on rocky, remote islands with easy access to the ocean and a plentiful food supply, a rarity in nature that provided only a few breeding sites for the great auks. When not breeding, they spent their time foraging in the waters of the North Atlantic, ranging as far south as northern Spain and along the coastlines of Canada, Greenland, Iceland, the Faroe Islands, Norway, Ireland, and Great Britain. The bird was 75 to 85 centimetres (30 to 33 inches) tall and weighed about 5 kilograms (11 pounds), making it the largest alcid to survive into the modern era, and the second-largest member of the alcid family overall (the prehistoric Miomancalla was larger). It had a black back and a white belly. The black beak was heavy and hooked, with grooves on its surface. During summer, great auk plumage showed a white patch over each eye. During winter, the great auk lost these patches, instead developing a white band stretching between the eyes. The wings were only 15 cm (6 in) long, rendering the bird flightless. Instead, the great auk was a powerful swimmer, a trait that it used in hunting. Its favourite prey were fish, including Atlantic menhaden and capelin, and crustaceans. Although agile in the water, it was clumsy on land. Great auk pairs mated for life. They nested in extremely dense and social colonies, laying one egg on bare rock. The egg was white with variable brown marbling. Both parents participated in the incubation of the egg for around 6 weeks before the young hatched. The young left the nest site after 2–3 weeks, although the parents continued to care for it. The great auk was an important part of many Native American cultures, both as a food source and as a symbolic item. Many Maritime Archaic people were buried with great auk bones. One burial discovered included someone covered by more than 200 great auk beaks, which are presumed to be the remnants of a cloak made of great auks' skins. Early European explorers to the Americas used the great auk as a convenient food source or as fishing bait, reducing its numbers. The bird's down was in high demand in Europe, a factor that largely eliminated the European populations by the mid-16th century. Scientists soon began to realize that the great auk was disappearing and it became the beneficiary of many early environmental laws, but these proved ineffectual. Its growing rarity increased interest from European museums and private collectors in obtaining skins and eggs of the bird. On 3 June 1844, the last two confirmed specimens were killed on Eldey, off the coast of Iceland, ending the last known breeding attempt. Later reports of roaming individuals being seen or caught are unconfirmed. A record of one great auk in 1852 is considered by some to be the last sighting of a member of the species. The great auk is mentioned in several novels, and the scientific journal of the American Ornithological Society was named The Auk (now Ornithology) in honour of the bird until 2021. (en)
- Pinguinus impennis Pinguinus generoko animalia zen, jada iraungia. Hegaztien barruko Alcidae familian sailkatzen zen. XIX. mendean desagertu zen eta bere generoko espezie bakarra zen. Ez dago lotuta gaur egun pinguino izenarekin ezagutzen ditugun hegaztiekin, beranduago aurkitu zirenak. Pinguino garaikideei izen hori ematen zaie marinelek antza zutela uste zutelako. (eu)
- El alca gigante (Pinguinus impennis) es una especie extinta de ave Charadriiforme de la familia Alcidae. Fue la más grande de las alcas. A diferencia de las especies actuales de alcas, la gigante carecía de la capacidad de vuelo, aunque era una buena nadadora y buceadora. A finales del siglo XVI ya había desaparecido de la Europa continental. Durante algunas décadas sobrevivió en Islandia. Se extinguió por completo a mediados del siglo XIX. (es)
- Is éard atá i gceist leis an bhfalcóg mhór ná speiceas éin a chuaigh in éag faoi lár na naoú haoise déag. Is é an t-ainm eolaíoch atá air ná Pinguinus impennis. Cé go bhfuil an fhalcóg mhór cosúil leis na , níl sí gaolmhar leo - fuair siad a n-ainm uaithi, áfach, nó is é pen gwyn ainm Breatnaise na falcóige móire, agus chuaigh sé in úsáid i dteangacha eile fosta. Ceann de na hAlcidae í an fhalcóg mhór, is é sin, bhí dlúthghaol aici leis an bhforacha (an t-éan aille) Uria aalge agus leis an gcrosán Alca torda. Bhí an fhalcóg mhór 75-85 ceintiméadair ar airde agus timpeall ar chúig cileagraim ar meáchan. Ní chuireadh an fhalcóg mhór ach aon ubh amháin in aghaidh aon séasúr goir amháin, rud a chiallaigh go raibh líon na n-éanacha seo sách mall ag dul i méadaíocht fiú faoi na himthosca ab fhabhraí. Ní raibh siad in ann eitilt ar bith a dhéanamh, agus nuair a thagadh na foghlaeirí, bhíodh na falcóga móra sách mall ag teitheadh uathu. Bhí an-mheas ag na mairneálaigh ar fheoil na falcóige móire, agus fuarthas a cuid cleití úsáideach chomh maith. Mar sin, ní ábhar iontais é i ndiaidh an iomláin an dóigh a ndeachaigh an t-éan seo in éag. Roimh dhíothú an speicis bhí an fhalcóg mhór le feiceáil ar feadh an Atlantaigh Thuaidh san Oileán Úr agus san Eoraip araon, agus í ag marú iasc. Dealraíonn sé áfach nach raibh ach fiche áit ag an bhfalcóg mhór ar fud an domhain le neadacha a thógáil agus an ubh aonair a ghoradh. Bhí aillte arda agus fargáin ag teastáil ón bhfalcóg mhór le haghaidh na neide, agus ní raibh an timpeallacht oiriúnach ar fáil di ach i mbeagán áiteanna. An lánúin dheireanach a bhí ag goradh uibhe, maraíodh í in , oileán beag in aice leis an Íoslainn, sa bhliain 1844. Cuireadh sonrú san éan deireanach den speiceas i dTalamh an Éisc sa bhliain 1852. Ar na saolta deireanacha seo táthar ag caint ar athbheochan an speicis trí úsáid a bhaint as pé iarsmaí ADN atá fágtha de sna iarsmalanna staire nádúrtha, go háirithe sna héanacha a ndearnadh seitheadóireacht orthu. (ga)
- Pinguinus impennis(
Vous lisez un « article de qualité » labellisé en 2011. )(
Pour les articles homonymes, voir Pingouin (homonymie). ) Pinguinus impennis Grand Pingouin Espèce Pinguinus impennis(Linnaeus, 1758) Synonymes Liste par ordre chronologique
* Alca impennis Linnaeus, 1758
* Plautus impennis Brünnich, 1772
* Pingouin impennis Buffon, 1817
* Alca borealis Forster, 1817
* Chenalopex impennis Vieillot, 1818
* Alca major Boie, 1822
* Mataeoptera impennis Gloger, 1842 Statut de conservation UICN EX : Éteint Le Grand Pingouin (Pinguinus impennis, autrefois Alca impennis) est une espèce de grands oiseaux incapables de voler de la famille des Alcidés.Endémique du pourtour de l'océan Atlantique, l'espèce disparaît à l'Holocène, au milieu du XIXe siècle, à cause de la chasse commerciale. Elle était l'unique espèce moderne du genre Pinguinus, qui comprenait également d'autres espèces de pingouins de grande taille. On pouvait rencontrer ce pingouin dans les eaux de l'Atlantique nord, dans une zone comprenant les eaux du Canada, du Groenland, des îles Féroé, de la Norvège, de l'Irlande et de la Grande-Bretagne, et s'étendant au sud jusqu'en Nouvelle-Angleterre et au nord de l'Espagne. Durant la saison de reproduction, il se regroupait en colonies sur des îles rocailleuses à proximité des côtes. Le Grand Pingouin mesurait 75 à 85 cm de haut et pesait environ 5 kg, ce qui en faisait le plus imposant membre de la famille des Alcidés. Son dos était noir et son ventre blanc. Son bec noir, massif et crochu, était marqué de striures. Une tache blanche pouvait apparaître au-dessus de chacun des yeux de l'animal durant la saison de reproduction ; il perdait par la suite ces taches, et présentait à la place une bande blanche entre les yeux. Ses ailes mesuraient 15 cm de long et ne lui permettaient pas de voler. Par contre, il était très bon nageur et se nourrissait principalement de poissons et de crustacés. Très agile dans l'eau, il se révélait relativement maladroit sur la terre ferme. Ses principaux prédateurs comprenaient notamment les orques, les pygargues à queue blanche, les ours polaires et les humains. Les Grands Pingouins nichaient en colonies très denses. La femelle pondait sur les rochers un œuf blanc avec des reflets marron, et les deux parents le couvaient l'un après l'autre durant six semaines, jusqu'à l'éclosion. Les jeunes quittaient le nid après deux ou trois semaines et les parents continuaient à s'en occuper pendant quelque temps. Les hommes ont chassé le Grand Pingouin pendant plus de 100 000 ans. Cette chasse occupait une place importante dans la culture des Amérindiens qui vivaient à proximité de cet oiseau, celui-ci représentant pour eux une source de nourriture, mais également un objet de culte. À partir du XVIe siècle, les Européens, le considérant comme une proie facile à capturer, l'utilisèrent aussi comme appât pour la pêche et pour fournir des plumes à l'industrie, si bien que la population de Grands Pingouins se mit à décroître rapidement des deux côtés de l'Atlantique. Quand les scientifiques réalisèrent à quel point la population était menacée, différentes lois furent promulguées pour tenter de sauver cet animal, mais elles se révélèrent insuffisantes. Sa rareté croissante attira la convoitise des musées et des collectionneurs privés qui recherchaient œufs et peaux de pingouin. C'est ainsi que le dernier Grand Pingouin connu est tué à Eldey, en Islande, en 1844. Le Grand Pingouin est mentionné dans un grand nombre de romans et le journal scientifique de l’American Ornithological Society fut longtemps appelé The Auk en son honneur. (fr)
- Auk besar adalah burung besar yang tidak bisa terbang. Mereka diburu untuk diambil daging dan bulunya. Burung ini pada akhirnya mengalami kepunahan; pasangan burung auk besar terakhir mati dicekik oleh dua pelaut Islandia di pulau Eldey pada tahun 1844, sementara telur terakhirnya secara tidak sengaja terinjak oleh salah satu pelaut tersebut. Nama penguin berasal dari burung auk besar, karena kata "penguin" adalah kata dalam bahasa Kelt yang berarti "auk besar" Penguin sendiri baru ditemukan belakangan dan para pelaut yang menemukannya merasa bahwa burung tersebut mirip dengan auk besar. Burung ini memiliki punggung yang berwarna hitam dan bagian perut dan dada yang berwarna putih. Sayapnya sangat pendek, sehingga burung ini tidak bisa terbang. Saat berdiri di daratan, tinggi burung ini tercatat sekitar 75 cm. Mereka menghabiskan sebagian besar waktu mereka di laut. Mereka baru datang ke kawasan pesisir pada musim panas untuk berkembangbiak. Mereka hidup di dalam koloni yang besar di pulau-pulau berbatu di Samudra Atlantik utara dari Kanada hingga Norwegia. Pada musim dingin mereka dapat menjangkau kawasan Florida dan Spanyol selatan. (in)
- L'alca impenne (Pinguinus impennis Linnaeus, 1758) era un uccello incapace di volare della famiglia degli Alcidi, scomparso attorno alla metà del XIX secolo. Era l'unica specie giunta fino all'epoca storica del genere Pinguinus Bonnaterre, 1791, un gruppo di uccelli che comprendeva originariamente anche un'altra specie di alca gigante incapace di volare stanziata nella regione dell'oceano Atlantico. Nidificava su isole rocciose e remote che offrivano un facile accesso all'oceano e una ricca disponibilità di cibo, cose piuttosto difficili da trovare in natura e che spinsero questo animale a riprodursi unicamente in poche località. Al di fuori della stagione riproduttiva, le alche trascorrevano il tempo nutrendosi nelle acque del Nordatlantico, spingendosi a sud fino alle coste settentrionali della Spagna e anche nei pressi delle coste di Canada, Groenlandia, Islanda, Fær Øer, Norvegia, Irlanda e Gran Bretagna. L'alca impenne raggiungeva i 75–85 cm di altezza e pesava circa 5 kg; era quindi la specie più grande della famiglia degli Alcidi. Aveva il dorso nero e il ventre bianco. Il becco, anch'esso di colore nero, era robusto e ricurvo, con scanalature sulla superficie. Durante l'estate, il piumaggio dell'alca impenne presentava una macchia bianca sopra ad ogni occhio. Durante l'inverno, l'alca perdeva queste macchie, ma sviluppava una fascia bianca che si estendeva attraverso gli occhi. Le ali erano lunghe solo 15 cm, e non consentivano all'uccello di volare. Al contrario, l'alca era un'ottima nuotatrice, caratteristica che impiegava durante la caccia. Le sue prede preferite erano pesci, come alose dell'Atlantico e capelani, e crostacei. Nonostante fosse agile in acqua, sulla terra era piuttosto goffa. Le coppie di alca impenne rimanevano unite per tutta la vita. Nidificavano in colonie fitte e numerose, deponendo un unico uovo sulla nuda roccia. L'uovo era bianco con marezzature brune. Entrambi i genitori covavano l'uovo per circa sei settimane prima che si schiudesse. La piccola alca lasciava il nido dopo due o tre settimane, nonostante i genitori continuassero a prendersene cura. L'alca impenne aveva un ruolo importante presso molte tribù di nativi americani, sia come fonte di cibo che come creatura simbolica. Molti uomini appartenenti alla cosiddetta cultura arcaica marittima venivano seppelliti assieme ad ossa di alca impenne, e uno è stato addirittura trovato ricoperto da più di 200 becchi di alca, che si presume facessero parte di un mantello fatto con le loro spoglie. I primi esploratori europei giunti nelle Americhe utilizzarono le alche come una fonte conveniente di cibo o come esche per la pesca, riducendo di gran lunga il loro numero. Il fatto che il piumino di questo uccello fosse molto richiesto in Europa fece sì che quasi tutte le sue popolazioni europee fossero già scomparse attorno alla metà del XVI secolo. Gli scienziati richiamarono l'attenzione sul fatto che questi comportamenti avrebbero potuto portare alla scomparsa dell'alca impenne, che divenne beneficiaria delle prime leggi ambientali volte alla conservazione delle specie a rischio, ma ciò non fu abbastanza. La rarità crescente della specie ne fece aumentare notevolmente l'interesse presso musei e collezionisti privati europei, che fecero di tutto per ottenere sue spoglie e uova. Il 3 giugno 1844, gli ultimi due esemplari confermati vennero abbattuti a Eldey, al largo delle coste dell'Islanda, e con essi andò distrutto anche l'ultimo tentativo noto di riproduzione. Successivamente vi sono state voci riguardanti avvistamenti o catture di esemplari sopravvissuti. L'avvistamento di un esemplare nel 1852 è considerato da alcuni l'ultimo mai effettuato di un individuo appartenente alla specie. L'alca impenne è citata in un certo numero di racconti e la rivista scientifica dell'Unione americana di ornitologia è chiamata The Auk in onore di questo uccello. (it)
- 큰바다쇠오리(또는 큰바다오리)는 바다새의 일종으로 북대서양과 북극해에 분포하고 있었다. 그러나 남획 때문에 1852년 에 멸종했다. (ko)
- De reuzenalk (Pinguinus impennis) is een in 1844 uitgestorven zeevogel uit de familie van de alken (Alcidae). (nl)
- オオウミガラス（大海烏、学名 : Pinguinus impennis、ピンギヌス・インペニス） は、チドリ目・ウミスズメ科に分類される海鳥の一種。かつて北大西洋と北極圏近くの島や海岸に広く分布していたが、17世紀ごろから羽毛や脂を取るための大量捕獲および食用の卵の採取が原因で激減し、それから標本作成のためにさらに乱獲され、1844年、最後の一羽が捕らえられて剥製にされ絶滅した。 (ja)
- Arau-gigante ou alca-gigante (nome científico: Pinguinus impennis) é uma espécie extinta de ave da família dos alcídeos que vivia no Atlântico Norte. Seu território original compreendia uma vasta região do Canadá a Noruega, incluindo a Islândia, ilhas Britânicas, França e norte da Espanha. Incapaz de voar, passava a maior parte da vida na água, de onde saía apenas na época do acasalamento. Formava grandes colônias em ilhas rochosas isoladas, com fácil acesso ao mar e alimento em abundância por perto. Poucos locais preenchiam esses requisitos, de modo que a ave, provavelmente, nunca teve mais que vinte colônias de reprodução, das quais apenas seis são conhecidas. Durante o inverno migrava para o sul, aos pares ou em pequenos grupos. O arau-gigante media até 85 cm de altura e pesava cerca de 5 kg. Seu dorso era preto, enquanto que a parte ventral tinha cor branca. O bico era curvo, forte, negro e com ranhuras na superfície. Durante o verão a plumagem apresentava uma mancha branca sobre cada olho, que desaparecia no inverno e dava lugar a uma faixa branca entre os olhos. Suas pequenas asas, de apenas 15 cm de comprimento, não lhe permitiam voar. Em contrapartida, o arau-gigante era um exímio nadador: mergulhava a mais de 70 metros de profundidade e conseguia prender a respiração por 15 minutos, mais que uma foca. Sua dieta era composta basicamente por peixes. É a única espécie moderna do gênero Pinguinus, termo originário do galês pen gwyn, seu antigo nome popular nas ilhas Britânicas. Quando os exploradores europeus descobriram no hemisfério Sul as aves conhecidas hoje como pinguins, eles notaram a aparência similar ao arau-gigante e as batizaram com esse nome, que persiste até a atualidade. Apesar de parecidos, araus e pinguins não têm nenhum parentesco próximo e sequer são classificados na mesma ordem de Aves. O arau-gigante foi caçado pelos seres humanos desde a pré-história. O extermínio aumentou drasticamente com o advento das navegações, pois os ovos e a carne da ave serviam de comida para os marinheiros. Eles também matavam os araus para usá-los como isca de pesca e até como "lenha" de fogueira: a queima dos corpos, ricos em gordura, liberava óleo suficiente para manter uma chama acesa. A pressão sobre a espécie se acentuou quando suas plumas viraram uma matéria-prima popular para travesseiros. Os cientistas da época perceberam que o arau estava desaparecendo e algumas leis de proteção foram criadas, mas nenhuma mostrou eficácia. No início do século XIX, com sua raridade cada vez maior, exemplares do animal e seus ovos se tornaram alvo de museus e colecionadores, que pagavam para obter espécimes. Um arau-gigante vivo foi visto pela última vez em 1852. Atualmente, 78 peles da ave ainda existem, a maioria em coleções de museus, além de cerca de 75 ovos e 24 esqueletos completos. (pt)
- Alka olbrzymia (Pinguinus impennis) – wymarły gatunek ptaka z rodziny alk (Alcidae), który wyginął w połowie XIX wieku. Był jedynym współczesnym przedstawicielem rodzaju Pinguinus. Nie jest blisko spokrewniony z pingwinami (Sphenisciformes), które odkryte zostały później, a swoją nazwę otrzymały od żeglarzy ze względu na skojarzenie z alkami olbrzymimi. Alki olbrzymie gniazdowały na izolowanych skalistych wysepkach z łatwym dostępem do oceanu i obfitości pożywienia, co jako rzadkie w naturze zjawisko umożliwiało im gniazdowanie w nielicznych miejscach. Poza sezonem lęgowym przebywały na wodach północnego Oceanu Atlantyckiego. Docierały na południe aż po północną Hiszpanię oraz do wybrzeży Kanady, Grenlandii, Islandii, Wysp Owczych, Norwegii, Irlandii i Wielkiej Brytanii. Alki olbrzymie osiągały 75–85 cm wysokości i masę ciała blisko 5 kg, co czyniło je drugimi pod względem wielkości ptakami w rodzinie alk (większe były wymarłe alki ). Miały czarny grzbiet i biały brzuch. Skrzydła liczyły zaledwie 15 cm długości, co skutkowało nielotnością. Ptaki te jednak doskonale pływały, co wykorzystywały w trakcie polowań, żywiąc się głównie rybami. Na lądzie alki olbrzymie poruszały się niezręcznie. Łączyły się w pary na całe życie. Gniazdowały w bardzo gęstych koloniach. Alki olbrzymie stanowiły ważną część wielu rdzennie amerykańskich kultur, zarówno jako źródło pokarmu, jak i zwierzę symboliczne. Licznych zmarłych z okresu od 7000 lat p.n.e. do XVIII wieku chowano z kośćmi alki olbrzymiej. Wielu europejskich odkrywców Ameryki chętnie wykorzystywało alki olbrzymie jako źródło pożywienia lub przynętę podczas połowów. Puch był w Europie wysoce pożądany. W wyniku polowań zmniejszała się liczebność alk olbrzymich, co zwiększało zainteresowanie europejskich muzeów i prywatnych kolekcjonerów ich skórkami i jajami. 3 czerwca 1844 na Eldey u wybrzeży Islandii zabito prawdopodobnie ostatnie dwa ptaki. Alka olbrzymia wspomniana jest w kilku powieściach, zaś wydawane przez American Ornithologists’ Union The Auk swoją nazwę otrzymało dla upamiętnienia alki olbrzymiej. (pl)
- Garfågel (Pinguinus impennis) var en fågelart tillhörande familjen alkor. Garfågeln kunde inte flyga men den var mycket skicklig på att dyka och den var en havslevande fågel vars hemvist var norra Atlanten. Den dog ut under 1800-talet på grund av alltför intensiv jakt. Den jagades främst för sitt kött och sitt dun, men även för sitt skinn och fett. Insamling av ägg bidrog också till att bestånden minskade. De två sista säkert identifierade exemplaren dödades den 3 juli 1844 på ön Eldey utanför Islands kust. Det finns några obekräftade uppgifter att garfågel skulle ha observerats ännu något tiotal år senare. Idag finns uppstoppade exemplar av garfågeln i åtskilliga museer. Garfågeln var den största arten i familjen alkor. Med en längd på 75–85 cm och en vikt på ungefär 5 kg var den ungefär lika stor som en gås och mycket större än någon nu levande alka. Den var också den enda in i modern tid överlevande arten i släktet Pinguinus, en fågelgrupp som tidigare omfattat ytterligare en stor flygoförmögen alka, Pinguinus alfrednewtoni, som levde i Atlanten. Garfågeln häckade på isolerade klippöar i norra Atlanten, nära till födorika vatten, vilket är en sällsynt biotop varför det bara fanns ett fåtal häckningsplatser. Utanför häckningstiden födosökte den i vattnen i norra Atlanten, söderut till New England och norra Spanien och norrut till Kanada, Grönland, Island och Norge. (sv)
- Бескры́лая гага́рка (лат. Pinguinus impennis) — вымерший вид крупных нелетающих птиц из семейства чистиковых отряда ржанкообразных. Являлась единственным современным представителем рода Pinguinus. Была полностью истреблена человеком в середине XIX века. Бескрылая гагарка достигала от 75 до 85 см в длину и массы около 5 кг, являясь крупнейшим современным представителем семейства чистиковых. Спинная сторона тела, массивный копьевидный клюв с бороздами и маленькие крылья бескрылой гагарки были чёрными, брюшная сторона и пятна впереди глаз — белыми. Особенностью оперения птицы было чередование белых пятен и полос в передней части и по бокам головы в течение зимнего и летнего периодов. Летом птица имела белые пятна впереди глаз, а зимой — широкие белые и более узкие чёрные полосы, проходившие через глаза. Крылья у гагарки были короткие, всего 15 см в длину, поэтому эта птица не могла летать. Тем не менее она отлично плавала в воде, что позволяло ей успешно охотиться, на суше же была весьма неуклюжей. Питалась различными видами рыб, в том числе американской сельдью и мойвой, а также ракообразными. Бескрылая гагарка была широко распространена в северной части Атлантического океана вдоль побережья восточной Канады, Новой Англии, юга Гренландии, Исландии, Норвегии, Фарерских островов, Великобритании, Ирландии, проникая на юг до северной Испании. Потомство выводила на скалистых, изолированных островах Северной Атлантики с удобными подходами к океану и обилием пищи. Вне сезона размножения проводила время в открытых водах океана в поисках пищи. Основными врагами гагарки были косатка, орлан-белохвост, белый медведь и человек. Бескрылая гагарка являлась важнейшим источником пищи и символом многих индейских культур северо-востока Америки. Многих людей морской архаической культуры (древнейшее индейское население северо-востока Канады) хоронили вместе с останками бескрылой гагарки. В одном таком захоронении было найдено более 200 клювов гагарок, предположительно, украшавших плащ древнего человека. Из-за охоты людей на птицу ради её мяса, яиц, пуха и использования в качестве наживки численность бескрылой гагарки уже к середине XVI века начала сильно сокращаться. Поняв, что бескрылая гагарка находилась на грани исчезновения, учёные решили включить её в список охраняемых птиц в конце XVIII века, но этого оказалось недостаточно, чтобы спасти вид. Возрастающая редкость птицы увеличила и без того сильную заинтересованность европейских музеев и частных коллекционеров в получении чучел и яиц, тем самым загубив последнюю попытку сохранить бескрылую гагарку. Последняя достоверная встреча с бескрылой гагаркой произошла 3 июля 1844 года в районе исландского острова Эльдей, хотя эта дата и остаётся спорной, так как позднее также приходили сообщения об отдельных наблюдениях и даже поимке нескольких особей. По мнению некоторых орнитологов, последняя встреча с бескрылой гагаркой произошла в 1852 году, во время которой на Большой Ньюфаундлендской банке наблюдали единственную особь. Бескрылая гагарка стала первой из европейских и американских птиц, полностью уничтоженных человеком. (ru)
- Гагарка велика, або гагарка безкрила (лат. Pinguinus impennis; за іншими даними, Alca impennis) — великий нелітаючий птах родини алькових, вимерлий у середині XIX століття. Вид був єдиним сучасним представником роду Pinguinus, до якого включали й інший раніше вимерлий вид — гагарку західноатлантичну (Pinguinus alfrednewtoni). (uk)
- 大海雀（学名：Pinguinus impennis），又称大海燕，旧称企鸟，因外表和企鹅相似而有时又被称作北极大企鹅，是一种不会飞的鸟，曾广泛存在于大西洋周边的各个岛屿上，但由于人类的大量捕杀而在19世纪灭绝。大海雀是大海雀属唯一的现代物种。从前，大海雀属包括另外一种不会飞的巨型海雀，它们分布于大西洋地区。大海雀在多岩石孤岛繁殖。大海雀们能很容易地从这些孤岛到海洋并获取充足食物。但实际上，只有少数的大海雀能拥有这种稀少的繁殖地。繁殖期过后，大海雀在北大西洋中觅食。范围南至西班牙北部，北达加拿大、格陵兰岛、冰岛、法罗群岛、挪威、爱尔兰和英国。 (zh)
|
| rdfs:comment
|
- الأوك العظيم (بالإنجليزية: Pinguinus impennis) هو طير انقرض في منتصف القرن التاسع عشرِ. كان النوع الوحيد في الجنس مجموعة التي تضمّنت عدّة أوك عملاق لا يطير من الأطلسي وناضل للبقاء حتى الأزمنة الحديثة. كان معروف كذلك ب(garefowl). (ar)
- Der Riesenalk (Pinguinus impennis, Syn.: Alca impennis) ist ein ausgestorbener flugunfähiger Seevogel. Mit einer Körpergröße von bis zu 85 Zentimetern und einem Gewicht von etwa fünf Kilogramm war er der größte der Alkenvögel. Er ist die einzige Art aus dieser Familie, die in historischer Zeit ausstarb. Die letzte verlässliche Sichtung dieser Art erfolgte im Jahr 1852. Trotz seines Namens und seiner äußeren Ähnlichkeit ist er mit den heute noch auf der Südhalbkugel lebenden Pinguinen nicht verwandt. (de)
- Pinguinus impennis Pinguinus generoko animalia zen, jada iraungia. Hegaztien barruko Alcidae familian sailkatzen zen. XIX. mendean desagertu zen eta bere generoko espezie bakarra zen. Ez dago lotuta gaur egun pinguino izenarekin ezagutzen ditugun hegaztiekin, beranduago aurkitu zirenak. Pinguino garaikideei izen hori ematen zaie marinelek antza zutela uste zutelako. (eu)
- El alca gigante (Pinguinus impennis) es una especie extinta de ave Charadriiforme de la familia Alcidae. Fue la más grande de las alcas. A diferencia de las especies actuales de alcas, la gigante carecía de la capacidad de vuelo, aunque era una buena nadadora y buceadora. A finales del siglo XVI ya había desaparecido de la Europa continental. Durante algunas décadas sobrevivió en Islandia. Se extinguió por completo a mediados del siglo XIX. (es)
- 큰바다쇠오리(또는 큰바다오리)는 바다새의 일종으로 북대서양과 북극해에 분포하고 있었다. 그러나 남획 때문에 1852년 에 멸종했다. (ko)
- De reuzenalk (Pinguinus impennis) is een in 1844 uitgestorven zeevogel uit de familie van de alken (Alcidae). (nl)
- オオウミガラス（大海烏、学名 : Pinguinus impennis、ピンギヌス・インペニス） は、チドリ目・ウミスズメ科に分類される海鳥の一種。かつて北大西洋と北極圏近くの島や海岸に広く分布していたが、17世紀ごろから羽毛や脂を取るための大量捕獲および食用の卵の採取が原因で激減し、それから標本作成のためにさらに乱獲され、1844年、最後の一羽が捕らえられて剥製にされ絶滅した。 (ja)
- Гагарка велика, або гагарка безкрила (лат. Pinguinus impennis; за іншими даними, Alca impennis) — великий нелітаючий птах родини алькових, вимерлий у середині XIX століття. Вид був єдиним сучасним представником роду Pinguinus, до якого включали й інший раніше вимерлий вид — гагарку західноатлантичну (Pinguinus alfrednewtoni). (uk)
- 大海雀（学名：Pinguinus impennis），又称大海燕，旧称企鸟，因外表和企鹅相似而有时又被称作北极大企鹅，是一种不会飞的鸟，曾广泛存在于大西洋周边的各个岛屿上，但由于人类的大量捕杀而在19世纪灭绝。大海雀是大海雀属唯一的现代物种。从前，大海雀属包括另外一种不会飞的巨型海雀，它们分布于大西洋地区。大海雀在多岩石孤岛繁殖。大海雀们能很容易地从这些孤岛到海洋并获取充足食物。但实际上，只有少数的大海雀能拥有这种稀少的繁殖地。繁殖期过后，大海雀在北大西洋中觅食。范围南至西班牙北部，北达加拿大、格陵兰岛、冰岛、法罗群岛、挪威、爱尔兰和英国。 (zh)
- El gavot gegant, pingüí boreal o simplement pingüí (Pinguinus impennis) és un ocell no volador de la família dels àlcids, extint a mitjan segle xix. Era l'única espècia moderna del gènere Pinguinus, gènere que no té relació amb els pingüins (encara que el gran gavot fou el primer ocell a ser anomenat «pingüí»). Criava en illes isolades amb fàcil accés a l'oceà i menjar abundant; la singularitat d'aquests llocs feia que hi hagués pocs llocs de criança pels gavots. Quan no criaven, els gavots invertien el seu temps cercant aliment a les aigües de l'Atlàntic Nord, arribant fins al nord d'Espanya i també a les costes del Canadà, Groenlàndia, Islàndia, les Illes Fèroe, Noruega, Irlanda i Gran Bretanya. (ca)
- Alka velká (Pinguinus impennis) byl nelétavý pták vyhubený během devatenáctého století. Jednalo se o jediný moderní druh z rodu . Navzdory tomuto jménu však nebyla blízkým příbuzným tučňáků, kteří byli objeveni teprve později, a kvůli podobě s alkou velkou takto pojmenováni. Větší vzácnost zvýšila zájem evropských muzeí a soukromých sběratelů, kteří se snažili o získání kůží a vajec alk velkých. Dne 3. června 1844 byl na ostrůvku blízko Islandu zabit poslední chovný pár a v roce 1852 byl pravděpodobně druh naposledy pozorován. (cs)
- La granda aŭko (Pinguinus impennis, eksa Alca impennis) estis birdo de la familio de Aŭkedoj, nuntempe jam ekstermita. Ĝi estis la ununura specio de la genro Pinguinus, giganta aŭko el la Atlantiko, ĝi ne povis flugi kaj survivis ĝis antaŭ ne longe, sed finfine estis ekstermita. Ĝi altis 75 centimetrojn kaj tiel estis la plej granda el la aŭkedoj. Oni ĉasis ĝin facile ĉar ne estis fluganta birdo, por nutraĵo kaj por matracoj de almenaŭ la 8-a jarcento. (eo)
- The great auk (Pinguinus impennis) is a species of flightless alcid that became extinct in the mid-19th century. It was the only modern species in the genus Pinguinus. It is not closely related to the birds now known as penguins, which were discovered later by Europeans and so named by sailors because of their physical resemblance to the great auk. (en)
- Is éard atá i gceist leis an bhfalcóg mhór ná speiceas éin a chuaigh in éag faoi lár na naoú haoise déag. Is é an t-ainm eolaíoch atá air ná Pinguinus impennis. Cé go bhfuil an fhalcóg mhór cosúil leis na , níl sí gaolmhar leo - fuair siad a n-ainm uaithi, áfach, nó is é pen gwyn ainm Breatnaise na falcóige móire, agus chuaigh sé in úsáid i dteangacha eile fosta. Ceann de na hAlcidae í an fhalcóg mhór, is é sin, bhí dlúthghaol aici leis an bhforacha (an t-éan aille) Uria aalge agus leis an gcrosán Alca torda. Bhí an fhalcóg mhór 75-85 ceintiméadair ar airde agus timpeall ar chúig cileagraim ar meáchan. (ga)
- Auk besar adalah burung besar yang tidak bisa terbang. Mereka diburu untuk diambil daging dan bulunya. Burung ini pada akhirnya mengalami kepunahan; pasangan burung auk besar terakhir mati dicekik oleh dua pelaut Islandia di pulau Eldey pada tahun 1844, sementara telur terakhirnya secara tidak sengaja terinjak oleh salah satu pelaut tersebut. Nama penguin berasal dari burung auk besar, karena kata "penguin" adalah kata dalam bahasa Kelt yang berarti "auk besar" Penguin sendiri baru ditemukan belakangan dan para pelaut yang menemukannya merasa bahwa burung tersebut mirip dengan auk besar. (in)
- Pinguinus impennis(
Vous lisez un « article de qualité » labellisé en 2011. )(
Pour les articles homonymes, voir Pingouin (homonymie). ) Pinguinus impennis Grand Pingouin Espèce Pinguinus impennis(Linnaeus, 1758) Synonymes Liste par ordre chronologique
* Alca impennis Linnaeus, 1758
* Plautus impennis Brünnich, 1772
* Pingouin impennis Buffon, 1817
* Alca borealis Forster, 1817
* Chenalopex impennis Vieillot, 1818
* Alca major Boie, 1822
* Mataeoptera impennis Gloger, 1842 Statut de conservation UICN EX : Éteint (fr)
- L'alca impenne (Pinguinus impennis Linnaeus, 1758) era un uccello incapace di volare della famiglia degli Alcidi, scomparso attorno alla metà del XIX secolo. Era l'unica specie giunta fino all'epoca storica del genere Pinguinus Bonnaterre, 1791, un gruppo di uccelli che comprendeva originariamente anche un'altra specie di alca gigante incapace di volare stanziata nella regione dell'oceano Atlantico. Nidificava su isole rocciose e remote che offrivano un facile accesso all'oceano e una ricca disponibilità di cibo, cose piuttosto difficili da trovare in natura e che spinsero questo animale a riprodursi unicamente in poche località. Al di fuori della stagione riproduttiva, le alche trascorrevano il tempo nutrendosi nelle acque del Nordatlantico, spingendosi a sud fino alle coste settentrional (it)
- Alka olbrzymia (Pinguinus impennis) – wymarły gatunek ptaka z rodziny alk (Alcidae), który wyginął w połowie XIX wieku. Był jedynym współczesnym przedstawicielem rodzaju Pinguinus. Nie jest blisko spokrewniony z pingwinami (Sphenisciformes), które odkryte zostały później, a swoją nazwę otrzymały od żeglarzy ze względu na skojarzenie z alkami olbrzymimi. (pl)
- Arau-gigante ou alca-gigante (nome científico: Pinguinus impennis) é uma espécie extinta de ave da família dos alcídeos que vivia no Atlântico Norte. Seu território original compreendia uma vasta região do Canadá a Noruega, incluindo a Islândia, ilhas Britânicas, França e norte da Espanha. Incapaz de voar, passava a maior parte da vida na água, de onde saía apenas na época do acasalamento. Formava grandes colônias em ilhas rochosas isoladas, com fácil acesso ao mar e alimento em abundância por perto. Poucos locais preenchiam esses requisitos, de modo que a ave, provavelmente, nunca teve mais que vinte colônias de reprodução, das quais apenas seis são conhecidas. Durante o inverno migrava para o sul, aos pares ou em pequenos grupos. (pt)
- Garfågel (Pinguinus impennis) var en fågelart tillhörande familjen alkor. Garfågeln kunde inte flyga men den var mycket skicklig på att dyka och den var en havslevande fågel vars hemvist var norra Atlanten. Den dog ut under 1800-talet på grund av alltför intensiv jakt. Den jagades främst för sitt kött och sitt dun, men även för sitt skinn och fett. Insamling av ägg bidrog också till att bestånden minskade. De två sista säkert identifierade exemplaren dödades den 3 juli 1844 på ön Eldey utanför Islands kust. Det finns några obekräftade uppgifter att garfågel skulle ha observerats ännu något tiotal år senare. Idag finns uppstoppade exemplar av garfågeln i åtskilliga museer. (sv)
- Бескры́лая гага́рка (лат. Pinguinus impennis) — вымерший вид крупных нелетающих птиц из семейства чистиковых отряда ржанкообразных. Являлась единственным современным представителем рода Pinguinus. Была полностью истреблена человеком в середине XIX века. Бескрылая гагарка стала первой из европейских и американских птиц, полностью уничтоженных человеком. (ru)
|
_specimen,_Kelvingrove,_Glasgow_-_geograph.org.uk_-_1108249.jpg?width=300)
.jpg){kind=link}
_specimen,_Kelvingrove,_Glasgow_-_geograph.org.uk_-_1108249.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
