| dbo:abstract
|
- L'habitabilitat en sistemes de nanes grogues defineix l'aptitud per a la vida dels exoplanetes pertanyents a estrelles d'aquest tipus. Aquests sistemes són objecte d'estudi entre la comunitat científica per ser considerats els més idonis per contenir organismes vius juntament als pertanyents a estrelles de tipus K. Les nanes grogues comprenen a les de tipus G de la seqüència principal, amb masses d'entre 0,9 i 1,1 M☉ i temperatures superficials d'entre 5000 i 6000 K, com el sol. Són les terceres més comunes en la galàxia de la Via Làctia i les úniques en les quals la zona habitable coincideix per complet amb la zona d'habitabilitat ultraviolada. Com que la zona habitable se situa més lluny en estrelles més massives i lluminoses, la separació entre l'astre principal i l'extrem intern d'aquesta regió és major en les nanes grogues que en les nanes vermelles i taronges. Per tant, els planetes situats en aquesta zona de les estrelles de tipus G es troben a resguard de les intenses emissions estel·lars que es produeixen després de la seva formació i no es veuen tan afectats per la influència gravitatòria del seu astre com aquells pertanyents a cossos estel·lars de menor grandària. D'aquesta manera, tots els planetes situats a la zona d'habitabilitat de les estrelles d'aquest tipus depassen el límit d'acoblament de marea i, per tant, la seva rotació no està sincronitzada amb la seva òrbita. La Terra, en òrbita entorn d'una nana groga, representa l'únic exemple conegut d'habitabilitat planetària. Per aquesta raó, el principal objectiu en el camp de la exoplanetologia és trobar un planeta anàleg a la Terra que reuneixi les seves característiques principals, com a grandària, temperatura mitjana i localització entorn d'un estrella similar al sol. No obstant això, les limitacions tecnològiques dificulten la troballa d'aquests objectes per l'escassa freqüència dels seus trànsits, conseqüència de la distància que els separa de les seves estrelles o semieix major. Com a resultat, solament hi ha tres exoplanetes confirmats que pertanyin a sistemes de nanes grogues en la llista dels vint més similars a la Terra després de l'actualització de l'arxiu de la NASA del 10 de maig de 2016: Kepler-452b, Tau Ceti e i Kepler-22b. (ca)
- Habitability in yellow dwarf systems defines the suitability for life of exoplanets belonging to yellow dwarf stars. These systems are the object of study among the scientific community because they are considered the most suitable for harboring living organisms, together with those belonging to K-type stars. Yellow dwarfs comprise the G-type stars of the main sequence, with masses between 0.9 and 1.1 M☉ and surface temperatures between 5000 and 6000 K, like the Sun. They are the third most common in the Milky Way Galaxy and the only ones in which the habitable zone coincides completely with the ultraviolet habitable zone. Since the habitable zone is farther away in more massive and luminous stars, the separation between the main star and the inner edge of this region is greater in yellow dwarfs than in red and orange dwarfs. Therefore, planets located in this zone of G-type stars are safe from the intense stellar emissions that occur after their formation and are not as affected by the gravitational influence of their star as those belonging to smaller stellar bodies. Thus, all planets in the habitable zone of such stars exceed the tidal locking limit and their rotation is therefore not synchronized with their orbit. The Earth, orbiting a yellow dwarf, represents the only known example of planetary habitability. For this reason, the main goal in the field of exoplanetology is to find an Earth analog planet that meets its main characteristics, such as size, average temperature and location around a star similar to the Sun. However, technological limitations make it difficult to find these objects due to the infrequency of their transits, a consequence of the distance that separates them from their stars or semi-major axis. (en)
- La habitabilidad en sistemas de enanas amarillas define la aptitud para la vida de los exoplanetas pertenecientes a estrellas de este tipo. Estos sistemas son objeto de estudio entre la comunidad científica por ser considerados los más idóneos para albergar organismos vivos junto a los pertenecientes a estrellas de tipo K. Las enanas amarillas comprenden a las de tipo G de la secuencia principal, con masas de entre 0,9 y 1,1 M☉ y temperaturas superficiales de entre 5000 y 6000 K, como el Sol. Son las terceras más comunes en la galaxia de la Vía Láctea y las únicas en las que la zona habitable coincide por completo con la zona de habitabilidad ultravioleta. Puesto que la zona habitable se sitúa más lejos en estrellas más masivas y luminosas, la separación entre el astro principal y el confín interno de esta región es mayor en las enanas amarillas que en las enanas rojas y naranjas. Por tanto, los planetas ubicados en esta zona de las estrellas de tipo G se encuentran a salvo de las intensas emisiones estelares que se producen tras su formación y no se ven tan afectados por la influencia gravitatoria de su astro como aquellos pertenecientes a cuerpos estelares de menor tamaño. De este modo, todos los planetas situados en la zona de habitabilidad de las estrellas de este tipo rebasan el límite de acoplamiento de marea y, por tanto, su rotación no está sincronizada con su órbita. La Tierra, en órbita en torno a una enana amarilla, representa el único ejemplo conocido de habitabilidad planetaria. Por esta razón, el principal objetivo en el campo de la exoplanetología es hallar un planeta análogo a la Tierra que reúna sus características principales, como tamaño, temperatura media y localización en torno a una estrella similar al Sol. Sin embargo, las limitaciones tecnológicas dificultan el hallazgo de estos objetos por la escasa frecuencia de sus tránsitos, consecuencia de la distancia que les separa de sus estrellas o semieje mayor. Como resultado, solo hay tres exoplanetas confirmados que pertenezcan a sistemas de enanas amarillas en la lista de los veinte más similares a la Tierra tras la actualización del archivo de la NASA del 10 de mayo de 2016: Kepler-452b, Tau Ceti e y Kepler-22b. (es)
|
