With the Edict of Thessalonica in 380 AD, Emperor Theodosius I made Nicene Christianity the Empire's state religion. The Eastern Orthodox Church, Oriental Orthodoxy, and the Catholic Church each claim to stand in continuity with the church to which Theodosius granted recognition, but do not look on it as specific to the Roman Empire.

Property Value
dbo:abstract
  • L'església estatal de l'Imperi Romà fou fundada el 27 de febrer del 380 per l'Edicte de Tessalònica, en el qual l'emperador Teodosi I establí el cristianisme nicè com a única religió autoritzada en tot l'Imperi. A diferència de Constantí I, que amb el seu Edicte de Milà (313) havia promulgat la tolerància envers el cristianisme sense posar-lo per sobre de les altres religions, i la implicació del qual en assumptes de fe arribava fins al punt de convocar concilis de bisbes en els quals presidia les reunions, sense arribar a determinar la doctrina per si mateix, Teodosi establí una única doctrina cristiana, concretament la professada pels papes Damas I i Pere II d'Alexandria, com a religió oficial de l'Estat. A principis del segle iv, després de la persecució de Dioclecià i la posterior controvèrsia donatista, Constantí convocà concilis de bisbes cristians per definir una fe «ortodoxa» o correcta, ampliant allò que ja havien establert els concilis anteriors. Se celebraren diversos concilis més durant els segles IV i V, que provocaren disputes i cismes, incloent-hi el , el i el cisma miafisita. Al segle v s'enfonsà l'Imperi Romà d'Occident, quan Roma fou saquejada el 410 i el 455 i Ròmul Augústul, de vegades considerat últim emperador romà d'Occident, fou deposat per Odoacre el 476. Tanmateix, deixant de banda els cismes ja mencionats a Orient, l'església es mantingué viva com a institució en forma de la comunió, no sense tensions, entre i Orient. Al segle vi, Justinià I reconquerí Itàlia i altres parts del Mediterrani, fets que desembocaren en . L'Imperi perdé posteriorment gairebé totes aquestes conquestes, però conservà Roma, incorporada a l'Exarcat de Ravenna, fins al 751. Les conquestes musulmanes del segle vii iniciaren un procés de conversió de la major part del món cristià de l'oest d'Àsia i el nord d'Àfrica a l'islam i deixaren molt debilitats l'Imperi Romà d'Orient i la seva església. L'activitat missionera dirigida des de Constantinoble no conduí a un creixement significatiu del poder de l'església estatal imperial, car les regions situades fora del control polític i militar de l'Imperi crearen les seves pròpies esglésies estatals, com en el cas de l'Església Búlgara el 919. Justinià creà definitivament una forma de cesaropapisme afirmant que tenia «el dret i el deure de regular amb les seves lleis [fins i tot] els més mínims detalls de la disciplina i el culte, així com de dictar les opinions teològiques que havia de defensar l'Església». Ungí els bisbes de Roma, Constantinoble, Alexandria, Antioquia i Jerusalem com a líders de l'església imperial, sota el nom de Pentarquia. En aquella època, l'església estatal ja havia patit amb la secessió definitiva de les esglésies que avui en dia formen l'ortodòxia oriental (durant la controvèrsia monofisita), mentre que el cristianisme occidental estava completament subjecte a les lleis i els costums de nacions que no tenien cap mena de compromís amb l'emperador. Els papats d'origen oriental, nomenats o com a mínim confirmats per l'emperador, entenien que també era el seu senyor polític, però es negaven a acceptar-ne l'autoritat en assumptes religiosos o reconèixer concilis convocats per ell, com fou el cas del d'Hièria. El papa Gregori III (r. 731–741) fou l'últim a demanar a l'emperador romà d'Orient que ratifiqués la seva elecció. La coronació de Carlemany el Nadal del 800 com a emperador dels romans pel seu aliat, el papa Lleó III, féu irreversible la separació política de facto entre Occident i Orient, mentre que l'Església d'Occident deixà de formar part de l'església estatal de l'Imperi Romà. Espiritualment, l'església calcedoniana, com a comunió més àmplia que l'església estatal, perdurà com a entitat unificada, com a mínim en teoria, fins al Gran Cisma que trencà aquesta comunió amb l'excomunió mútua entre Roma i Constantinoble el 1054. Allà on encara persistia el poder de l'emperador, l'església estatal, revertí a una forma de cesaropapisme fins a la seva extinció com a resultat de la caiguda de Constantinoble el 1453. (ca)
  • Kekristenan Nicea menjadi gereja negara Kekaisaran Romawi dengan dikeluarkannya Maklumat Tesalonika pada tahun 380 M, ketika Kaisar Theodosius I menjadikannya agama resmi Kekaisaran Romawi. Gereja Ortodoks Timur, Gereja Ortodoks Oriental, dan Gereja Katolik, masing-masing mengklaim sebagai kelanjutan historis dari gereja ini dalam bentuk aslinya, tetapi tidak mengidentifikasikannya dengan bentuk caesaropapisme yang diterapkan oleh kekaisaran tersebut di kemudian hari. Konstantinus I, melalui yang dikeluarkannya pada tahun 313 M, telah menetapkan toleransi bagi Kekristenan tanpa menempatkannya di atas agama-agama lain dan keterlibatannya dalam hal-hal terkait iman Kristiani meluas hingga menghimpun konsili-konsili para uskup yang bermaksud menetapkan doktrin dan mengorganisir mereka, tetapi ia sendiri tidak turut menetapkan doktrin. Sementara Theodosius menetapkan satu doktrin Kristen tunggal, yang ia tentukan sebagaimana diakukan oleh Paus Damasus I dari Roma dan Paus Petrus II dari Aleksandria, sebagai agama resmi negara. Pada awal abad ke-4, setelah Penganiayaan Diokletianus dan kontroversi Donatis yang timbul mengikutinya, Konstantinus menghimpun konsili-konsili para uskup Kristen agar mereka mendefinisikan suatu iman Kristen yang benar, atau ortodoks, memperluas ruang lingkup konsili-konsili Kristen sebelumnya. (in)
  • Les rapports entre l’Église et l’État dans l'Empire byzantin découlaient de la conception que se faisaient les Byzantins de leur empire, celui de la reproduction (mimesis) sur terre du royaume des cieux, Église et État n’étant que le recto et le verso d’une même médaille. Cet empire se voulait un empire universel englobant ou appelé à englober tous les peuples de la terre (l’oikoumène) lesquels devraient idéalement appartenir à la seule véritable Église chrétienne, l’Église orthodoxe. Dès lors, l’empereur représentant de Dieu sur la terre, exerçait un pouvoir absolu et sans partage, l’un de ses premiers devoirs étant de faire respecter l’orthodoxie. Il en résulta des rapports souvent tendus avec les papes qui, après la chute de l’Empire romain d’Occident, cessèrent de soumettre leur nomination à la ratification impériale et, devenus puissance politique aussi bien que spirituelle, en viendront à sacrer un deuxième « empereur des Romains » dans la personne de Charlemagne en 800. Les différences dans la doctrine et la pratique religieuse entre chrétientés occidentale et orientale s’accentuèrent avec les siècles jusqu’à éclater au grand jour en 1054 et à devenir définitives lorsque les Latins voulurent substituer une Église romaine à l’Église orthodoxe après la chute de Constantinople aux mains des croisés en 1204. Au sein même de l’empire qu’il contrôlait vraiment, c’est-à-dire l’Empire romain d’Orient, l’empereur dut au cours des premiers siècles après Constantin Ier lutter constamment contre de nombreuses hérésies comme le nestorianisme, l’arianisme, le monophysisme, qui menaçaient à la fois l’unité politique et religieuse de l’empire. La crise de l’iconoclasme traduira les tensions entre la partie européenne de l’empire (iconodoule) et sa partie asiatique (iconoclaste). La conquête arabe réduisit à néant l’influence des patriarcats orientaux d’Antioche, d’Alexandrie et de Jérusalem. Les rapports entre l’Église et l’État traduisirent dès lors les relations personnelles entre l’empereur, dont l’un des titres est celui d’épistèmonarque ou protecteur de l’Église, et le patriarche de Constantinople. À titre d’élu de Dieu, l’empereur se considérait supérieur au patriarche qu’il nommait et révoquait à sa guise jusqu’à ce que deux patriarches à la personnalité particulièrement forte, Photios (patriarche de décembre 858 à novembre 867, puis du 26 octobre 877 au 29 septembre 886) et Michel Cérulaire (patriarche 1043 - 1058) parviennent à mieux délimiter juridiction spirituelle et temporelle. Après la reconquête de Constantinople par les Paléologues, le conflit de juridiction entre le pape, l’empereur et le patriarche de Constantinople prit un tour nouveau lorsque, suite aux menaces que faisaient planer diverses puissances sur l’empire, certains empereurs tentèrent de parvenir à la réunification des Églises orthodoxe et romaine : tentatives de Michel VIII Paléologue, conversion « personnelle » de Jean V, et enfin participation de Jean VIII Paléologue au Concile de Bâle-Ferrare-Florence. Il en résulta en 1439 une formule d’entente, immédiatement rejetée par le peuple et le clergé de Constantinople, aussi bien que par les autorités politiques et religieuses de Moscou. (fr)
  • With the Edict of Thessalonica in 380 AD, Emperor Theodosius I made Nicene Christianity the Empire's state religion. The Eastern Orthodox Church, Oriental Orthodoxy, and the Catholic Church each claim to stand in continuity with the church to which Theodosius granted recognition, but do not look on it as specific to the Roman Empire. Earlier in the 4th century, following the Diocletianic Persecution of 303–313 and the Donatist controversy that arose in consequence, Constantine had convened councils of bishops to define the orthodoxy of the Christian faith, expanding on earlier Christian councils. A series of ecumenical councils convened by successive emperors met during the 4th and 5th centuries, but Christianity continued to suffer rifts and schisms surrounding the issues of Arianism, Nestorianism, and Miaphysitism. In the 5th century, the Western Empire decayed as a polity: invaders sacked Rome in 410 and in 455, and Odoacer, an Arian barbarian warlord, forced Romulus Augustus, the last nominal Western Emperor, to abdicate in 476. However, apart from the aforementioned schisms, the church as an institution persisted in communion, if not without tension, between the east and west. In the 6th century the Byzantine armies of the Eastern Roman Emperor Justinian I recovered Italy and other sections of the western Mediterranean shore. The Eastern Roman Empire soon lost most of these gains, but it held Rome, as part of the Exarchate of Ravenna, until 751, a period known in church history as the Byzantine Papacy. The Muslim conquests of the 7th century would begin a process of converting most of the then-Christian world in West Asia and North Africa to Islam, severely restricting the reach both of the Byzantine Empire and of its church. Missionary activity directed from Constantinople, the Byzantine capital, did not lead to a lasting expansion of the formal link between the church and the Byzantine emperor, since areas outside the empire's political and military control set up their own distinct churches, as in the case of Bulgaria in 919. Justinian I, who became emperor in Constantinople in 527, recognized the patriarchs of Rome, Constantinople, Alexandria, Antioch and Jerusalem as the top leadership of the Church (see Pentarchy). However, Justinian claimed "the right and duty of regulating by his laws the minutest details of worship and discipline, and also of dictating the theological opinions to be held in the Church". In Justinian's day, the Christian church was not entirely under the Emperor's control even in the East: the Oriental Orthodox had seceded, having rejected the Council of Chalcedon in 451, and called the adherents of the imperially recognized Church "Melkites", from Syriac malkâniya "imperial". In western Europe, Christianity was mostly subject to the laws and customs of nations that owed no allegiance to the emperor in Constantinople. While eastern-born popes appointed or at least confirmed by the Eastern Emperor continued to be loyal to him as their political lord, they refused to accept his authority in religious matters, or the authority of such a council as the imperially convoked Council of Hieria of 754. Pope Gregory III (731–741) was the last Bishop of Rome to ask the Byzantine ruler to ratify his election. With the crowning of Charlemagne by Pope Leo III on 25 December 800 as Imperator Romanorum, the political split between east and west became irrevocable. Spiritually, Chalcedonian Christianity persisted, at least in theory, as a unified entity until the Great Schism and its formal division with the mutual excommunication in 1054 of Rome and Constantinople. The Eastern Roman Empire finally collapsed with the Fall of Constantinople to the Islamic Ottoman Turks in 1453. The obliteration of the Empire's boundaries by Germanic peoples and an outburst of missionary activity among these peoples, who had no direct links with the Eastern Roman Empire, and among Pictic and Celtic peoples who had never been part of the Roman Empire, fostered the idea of a universal church free from association with a particular state. On the contrary, "in the East Roman or Byzantine view, when the Roman Empire became Christian, the perfect world order willed by God had been achieved: one universal empire was sovereign, and coterminous with it was the one universal church"; and the church came, by the time of the demise of the Byzantine Empire in 1453, to merge psychologically with it to the extent that its bishops had difficulty in thinking of Christianity without an emperor. Modern authors refer to the church associated with the emperor in a variety of ways: as the catholic church, the orthodox church, the imperial church, the imperial Roman church, or the Byzantine church, although some of these terms are also used for wider communions extending outside the Roman Empire. The legacy of the idea of a universal church carries on, directly or indirectly, in today's Catholic Church and Eastern Orthodox Church, as well as in others, such as the Anglican Communion. (en)
  • A Igreja estatal do Império Romano foi fundada em 27 de fevereiro de 380 através do Édito de Tessalônica, no qual o imperador Teodósio I fez, do cristianismo niceno, a única religião autorizada em todo o império. Ao contrário de Constantino, que, com o Édito de Milão (313), havia estabelecido a tolerância ao cristianismo sem colocá-lo acima de outras religiões, e cujo envolvimento nos assuntos da fé chegava a ponto de convocar concílios de bispos nos quais ele presidia as reuniões, mas sem determinar a doutrina sozinho, Teodósio estabeleceu uma única doutrina cristã, que ele especificou como sendo a professada pelo papa Dâmaso I e o papa Pedro II de Alexandria, como a religião oficial estatal. No início do século IV, depois da perseguição de Diocleciano e da controvérsia donatista que surgiu depois, Constantino convocou concílios de bispos cristãos para definir uma fé "ortodoxa" ou correta, ampliando o que já estava estabelecido pelos concílios anteriores. Diversos deles foram realizados durante os séculos IV e V, provocando disputas e cismas, incluindo o cisma ariano, o cisma nestoriano e o cisma miafisita. No século V, o Império Romano do Ocidente ruiu, Roma foi saqueada por duas vezes, em 410 e 455 e Rômulo Augusto, o último imperador romano do ocidente, foi forçado por Odoacro a abdicar em 476. Porém, com exceção das deserções já citadas no oriente, a igreja permaneceu viva como instituição na forma da comunhão, tensa, entre o ocidente e o oriente. No século VI, Justiniano I recuperou a Itália e outras partes do Mediterrâneo, o que levou a ainda outro saque a Roma, em 546. O império logo perdeu todas estas conquistas, mas manteve Roma, incorporada ao Exarcado de Ravena, até 751. As conquistas muçulmanas do século VII iniciariam um processo de conversão da maior parte do mundo cristão na Ásia ocidental e no norte da África ao islamismo, enfraquecendo muito tanto o Império Bizantino quanto sua igreja. A atividade missionária liderada a partir de Constantinopla não levou a uma expansão significativa do poder da igreja estatal imperial, pois as regiões fora do controle político e militar do império criaram suas próprias igrejas estatais, como foi o caso da Igreja Búlgara em 919. Justiniano definitivamente criou uma forma de cesaropapismo acreditando "ter o direito e o dever de regulamentar com suas leis os mínimos detalhes da disciplina e do culto e também de ditar as opiniões teológicas que deveriam defendidas pela Igreja". Ele definiu os bispos de Roma, Constantinopla, Alexandria, Antioquia e Jerusalém como líderes da igreja imperial, sob o nome de Pentarquia. Nesta época, a igreja estatal já havia sofrido com a secessão definitiva das igrejas que hoje formam a Ortodoxia oriental (durante a controvérsia monofisita), enquanto o cristianismo ocidental estava completamente sujeito às leis e costumes de nações que não tinham compromisso nenhum com o imperador. Os , nomeados ou pelo menos confirmados pelo imperador, entendiam que ele era também seu senhor político, mas se recusavam a aceitar sua autoridade em assuntos religiosos ou a de concílios convocados por ele como o caso de Hieria. O papa Gregório III (r. 731-741) foi o último a pedir ao governante bizantino que ratificasse sua eleição. Com a coroação de Carlos Magno no Natal de 800 como Imperator Romanorum pelo seu aliado, o papa Leão III, a separação política que de facto entre ocidente e oriente se tornou irrevogável e a igreja no ocidente claramente deixou de fazer parte da igreja estatal do Império Romano. Espiritualmente, a igreja calcedoniana, como uma comunhão mais ampla que a igreja estatal, continuou a persistir como uma entidade unificada, pelo menos em teoria, até o Grande Cisma, que quebrou esta comunhão na excomunhão mútua entre Roma e Constantinopla em 1054. Onde o poder do imperador ainda permanecia, a igreja estatal reverteu para uma forma de cesaropapismo até ser finalmente extinta na Queda de Constantinopla em 1453. As atividades missionárias ocidentais criaram uma comunhão de igrejas que ia além das fronteiras do império e que pré-datava a criação da igreja estatal. A obliteração dessas fronteiras pelos povos germânicos e uma explosão de atividades missionárias entre eles - que não tinham ligações diretas com o Império Romano do Oriente, e entre os povos celtas, que nunca tinham sido parte do Império Romano, fomentaram a ideia de uma igreja universal desassociada de qualquer estado em particular. Por outro lado, "na visão romana do oriente ou bizantina, quando o Império Romano se tornou cristão, a perfeita ordem mundial desejada por Deus havia sido alcançada: um império universal era soberano e concomitante com ele existia uma igreja universal" e a igreja estatal se fundiu psicologicamente com o império de tal forma que, na época da queda em 1453, muitos bispos tinham dificuldade de conceber o cristianismo sem o imperador. Autores modernos se referem a esta igreja estatal de formas variadas: como "igreja católica", "igreja ortodoxa", "igreja imperial", "igreja imperial romana" ou "igreja bizantina". É importante lembrar que alguns destes termos têm também significados mais amplos, fora do âmbito do Império Romano, como é o caso dos dois primeiros. O legado da igreja estatal romana continua vivo, direta ou indiretamente, nas modernas Igreja Católica, Igreja Ortodoxa e outras, como a Comunhão Anglicana. (pt)
  • Romerska rikets statskyrka startades den 27 februari 380, genom ediktet i Thessaloníki, då kesjar Theodosius I gjorde nicaeansk kristendom till Romerska rikets statsreligion. Till skillnad från Konstantin I, som genom ediktet i Milano 313 tolererat kristendomen utan att sätta den högre än andra religioner och utan att själv bestämma doktrin, skapade Theodosius en ensam kristen doktrin, som han menade bekräftats av påve Damasus I och , som officiell statsreligion, något som följdes av förföljelserna mot hedningarna i romarriket. Första konciliet i Konstantinopel hölls 381, som han sammankallade, utfärdade att skulle få "äran efter biskopen av Rom, eftersom Konstantinopel är det nya Rom". Det så kallade Bysantinska riket blev aldrig lika stort igen som det var 380, och med Konstantinopels fall 1453 upphörde det att existera. Långt innan dess hade dess statskyrka smält samman med staten så pass mycket, att dess biskopar hade svårt att tänka sig kristendom utan en kejsare: och menade, "då Romerska riket kristnats, hade den perfekta världsordning som Gud önskade nåtts: ett världsligt rike, och det sammanföll med en allmän kyrka". Denna attityd fanns också hos kejsarna, inklusive Justinian I, som införde Caesaropapism, och antog att han hade de "rätten och ansvaret för att använda sina lagar för att styra kyrkan i minsta detalj, samt diktera vilka av hans egna teologiska uppfattningar som skulle predikas i kyrkan". samtidigt drabbades statskyrkan av östkyrkornas utträde, sedan de anklagats för monofysitism, medan kristendomen i väst fortsatte påverka lagarna. Den romerska statskyrkan var ursprungligen i gemenskap med den kristna rörelsen utanför riket, men dispyter om kristologin ledde till splittring med kristendomen i exempelvis Persien och Etiopien. Även efter då riket blivit av med alla sina territorier i väst, förblev statskyrkan i gemenskap med väst fram till, Stora schismen 1054. De muslimska erövringarna under 600-talet, vilka reducerade Bysantinska riket, påbörjade en process om att konvertera stora delar av den kristna världen i Västasien och Nordafrika till islam, och därmed försvagade kyrkan. Trots missionärernas aktivitet, vilken styrdes från Konstantinopel, lyckades inte kyrkan nå några större framgångar med att växa kyrkan, då områden utanför rikets politiska och militära kontroll hade bildat sina egna statskyrkor, till exempel den bulgarisk som bildades 919. Germanernas utplåning av det västra riket, som lämnade överlevande utan någon kejsare, och ökad missionärsaktivitet, som inte hade några länkar till Östrom, och bland kelterna, som aldrig tillhört Romerska riket, ledde till främjandet av en allmän kyrka, som inte direkt kunde kopplas till en speciell stat. Därmed skapades en kyrka som sträckte sig bortom rikets gränser, en idé som var äldre än statskyrkan. När Västromerska riket försvann som politisk enhet, då Rom plundrades 410, 455, och (under Justinian Is återerövringsförsök) 546, och Romulus Augustus blev tvingad av Odoacer att avgå 476, framhärdade den kristna kyrkan gemenskap, mellan öst- och västkristendom. Under 500-talet återerövrade Justinian I flera områden vid Medelhavets västra stränder. Riket förlorade snart de flesta av dessa territorier, men behöll Rom, som en del av Exarkatet Ravenna, fram till 751. Då utsågs av kejsaren såg de honom främst som en politisk ledare, men vägrade godkänna hans inblandan i religiösa frågor eller att sådana råd som sammankallats av kejsaren, som . Gregorius III (731-741) var den sista påven att be den bysantinska kejsaren att godkänna hans val, Då Charlemagne kröntes till romersk kejsare den 800 av påve Leo III, blev den politiska de facto-splittringen mellan öst och väst alltmer tydlig. Chalcedoniska kyrkan kvarstod, som en gemenskap, åtminstone i teorin, fram till Stora schismen 1054. Då kejsarmakten kvarstod, utvecklades kyrkan till en form av caesaropapism. Den upphörde definitivt att finnas genom Konstantinopels fall 1453. Senare tiders historiker kallar kyrkan olika: som katolska kyrkan, ortodoxa kyrkan, kejsarkyrkan, Romerska kejsarkyrkan, eller Bysantinska kejsarkyrkan, vissa av begreppen omfattar större områden än bara Romerska riket. Dess arv finns i dag, direkt eller indirekt, i samfund som Romersk-katolska kyrkan, de ortodoxa kyrkorna, eller Anglikanska gemenskapen. (sv)
dbo:thumbnail
dbo:wikiPageExternalLink
dbo:wikiPageID
  • 27928643 (xsd:integer)
dbo:wikiPageLength
  • 58905 (xsd:integer)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 985928180 (xsd:integer)
dbo:wikiPageWikiLink
dbp:wikiPageUsesTemplate
dct:subject
rdf:type
rdfs:comment
  • L'església estatal de l'Imperi Romà fou fundada el 27 de febrer del 380 per l'Edicte de Tessalònica, en el qual l'emperador Teodosi I establí el cristianisme nicè com a única religió autoritzada en tot l'Imperi. A diferència de Constantí I, que amb el seu Edicte de Milà (313) havia promulgat la tolerància envers el cristianisme sense posar-lo per sobre de les altres religions, i la implicació del qual en assumptes de fe arribava fins al punt de convocar concilis de bisbes en els quals presidia les reunions, sense arribar a determinar la doctrina per si mateix, Teodosi establí una única doctrina cristiana, concretament la professada pels papes Damas I i Pere II d'Alexandria, com a religió oficial de l'Estat. (ca)
  • Les rapports entre l’Église et l’État dans l'Empire byzantin découlaient de la conception que se faisaient les Byzantins de leur empire, celui de la reproduction (mimesis) sur terre du royaume des cieux, Église et État n’étant que le recto et le verso d’une même médaille. Cet empire se voulait un empire universel englobant ou appelé à englober tous les peuples de la terre (l’oikoumène) lesquels devraient idéalement appartenir à la seule véritable Église chrétienne, l’Église orthodoxe. (fr)
  • Kekristenan Nicea menjadi gereja negara Kekaisaran Romawi dengan dikeluarkannya Maklumat Tesalonika pada tahun 380 M, ketika Kaisar Theodosius I menjadikannya agama resmi Kekaisaran Romawi. Gereja Ortodoks Timur, Gereja Ortodoks Oriental, dan Gereja Katolik, masing-masing mengklaim sebagai kelanjutan historis dari gereja ini dalam bentuk aslinya, tetapi tidak mengidentifikasikannya dengan bentuk caesaropapisme yang diterapkan oleh kekaisaran tersebut di kemudian hari. Konstantinus I, melalui yang dikeluarkannya pada tahun 313 M, telah menetapkan toleransi bagi Kekristenan tanpa menempatkannya di atas agama-agama lain dan keterlibatannya dalam hal-hal terkait iman Kristiani meluas hingga menghimpun konsili-konsili para uskup yang bermaksud menetapkan doktrin dan mengorganisir mereka, tetap (in)
  • With the Edict of Thessalonica in 380 AD, Emperor Theodosius I made Nicene Christianity the Empire's state religion. The Eastern Orthodox Church, Oriental Orthodoxy, and the Catholic Church each claim to stand in continuity with the church to which Theodosius granted recognition, but do not look on it as specific to the Roman Empire. (en)
  • A Igreja estatal do Império Romano foi fundada em 27 de fevereiro de 380 através do Édito de Tessalônica, no qual o imperador Teodósio I fez, do cristianismo niceno, a única religião autorizada em todo o império. Ao contrário de Constantino, que, com o Édito de Milão (313), havia estabelecido a tolerância ao cristianismo sem colocá-lo acima de outras religiões, e cujo envolvimento nos assuntos da fé chegava a ponto de convocar concílios de bispos nos quais ele presidia as reuniões, mas sem determinar a doutrina sozinho, Teodósio estabeleceu uma única doutrina cristã, que ele especificou como sendo a professada pelo papa Dâmaso I e o papa Pedro II de Alexandria, como a religião oficial estatal. (pt)
  • Romerska rikets statskyrka startades den 27 februari 380, genom ediktet i Thessaloníki, då kesjar Theodosius I gjorde nicaeansk kristendom till Romerska rikets statsreligion. Till skillnad från Konstantin I, som genom ediktet i Milano 313 tolererat kristendomen utan att sätta den högre än andra religioner och utan att själv bestämma doktrin, skapade Theodosius en ensam kristen doktrin, som han menade bekräftats av påve Damasus I och , som officiell statsreligion, något som följdes av förföljelserna mot hedningarna i romarriket. Första konciliet i Konstantinopel hölls 381, som han sammankallade, utfärdade att skulle få "äran efter biskopen av Rom, eftersom Konstantinopel är det nya Rom". (sv)
rdfs:label
  • Església estatal de l'Imperi Romà (ca)
  • Église et État dans l'Empire byzantin (fr)
  • State church of the Roman Empire (en)
  • Gereja negara Kekaisaran Romawi (in)
  • Igreja estatal do Império Romano (pt)
  • Romerska rikets statskyrka (sv)
rdfs:seeAlso
owl:sameAs
prov:wasDerivedFrom
foaf:depiction
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbo:religion of
is dbo:wikiPageRedirects of
is dbo:wikiPageWikiLink of
is dbp:region of
is rdfs:seeAlso of
is foaf:primaryTopic of