| rdfs:comment
| - Iura novit curia és un aforisme llatí que significa literalment “el jutge coneix el dret” utilitzat en dret per referir-se al principi de dret processal pel qual el jutge coneix el dret aplicable i, per tant, no cal que les parts provin en un litigi el que diuen les normes. Aquest principi serveix perquè les parts es limitin a provar els fets però no pas els fonaments de dret aplicables. El jutge ha de sotmetre's al provat quant als fets però pot emparar-se en aquest principi per aplicar un dret diferent de l'invocat per les parts a l'hora d'argumentar la causa. (ca)
- Iura novit curia is een Latijns juridisch adagium dat letterlijk betekent de rechter kent het recht, hetgeen impliceert dat de partijen in een juridisch geschil het recht dat op hun zaak van toepassing is, niet hoeven te bewijzen. Dit principe is nauw verwant met het adagium . (nl)
- Iura novit curia (lat., česky „soud zná právo“) je právní zásada, známá už z římského práva, která znamená, že soud neprovádí dokazování v otázkách právních, ale pouze skutkových. Soud je povolán k tomu, aby právo vykládal, a proto musí při svém rozhodování vždy věc právně zhodnotit sám. (cs)
- Iura novit curia es un aforismo latino, que significa literalmente "el juez conoce el derecho", utilizado en derecho para referirse al principio de derecho procesal según el cual el juez conoce el derecho aplicable y, por tanto, no es necesario que las partes prueben en un litigio lo que dicen las normas. El principio fue desconocido en el derecho romano, en el cual las partes debían citar al juez las ius o legem o normas en las que basaban su derecho, aunque atemperada por el aforismo latino da mihi factum, dabo tibi ius. (es)
- Iura novit curia is a Latin legal maxim expressing the principle that "the court knows the law", i.e., that the parties to a legal dispute do not need to plead or prove the law that applies to their case. The maxim is sometimes quoted as jura novit curia, iura noscit curia, curia iura novit, curia novit legem or variants thereof. (en)
- La locuzione latina iura novit curia (traduzione: il giudice conosce le leggi) esprime un fondamentale principio del diritto processuale moderno in virtù del quale le parti possono limitarsi ad allegare e provare i fatti costituenti il diritto affermato in giudizio, mentre la legge non deve essere provata al giudice, perché egli la conosce a prescindere da ogni attività delle parti. Per cui, il giudice ha il dovere di individuare le fonti, interpretare le disposizioni per valutare la norma applicabile e, infine, valutare che la norma sia valida cioè conforme alle norme di rango superiore. (it)
- Jura novit curia (с лат. — «суд знает законы», «юра новит куриа») — латинское крылатое выражение, содержащее формулировку одного из положений римского права. Суть правового положения Jura novit curia состоит в том, что суд и судьи вольны сами выбирать, какие законы следует применить для решения рассматриваемого спора. Вне зависимости от отсутствия или наличия ссылок от заинтересованных сторон на относящиеся к рассматриваемому делу законы, суд независимо ни от кого определяет, какие законы должны быть применены для решения спора. (ru)
- Jura novit curia (lat.: domstolen känner rätten) är en processrättslig princip härrörande från romersk rätt. Principen innebär att en part inför domstolen inte behöver visa hur rättsreglerna ska tillämpas; det anses domstolen veta. Principen innebär också att domstolen kan lägga en rättsregel till grund för sitt avgörande, även om ingen av parterna har åberopat den och till och med om båda parterna motsätter sig detta. Principen ska ses i ljuset av vad som utgör processens ram. Utgångspunkten är att en domstol bara får döma över det som en part har åberopat i målet och att det är parternas yrkanden och grunder (med vilket avses invändningar och åberopade sakomständigheter) som sätter processens ram. Jura novit curia innebär att parternas dispositionsrätt är begränsad till de nyss nämnda fr (sv)
|
| has abstract
| - Iura novit curia és un aforisme llatí que significa literalment “el jutge coneix el dret” utilitzat en dret per referir-se al principi de dret processal pel qual el jutge coneix el dret aplicable i, per tant, no cal que les parts provin en un litigi el que diuen les normes. Aquest principi serveix perquè les parts es limitin a provar els fets però no pas els fonaments de dret aplicables. El jutge ha de sotmetre's al provat quant als fets però pot emparar-se en aquest principi per aplicar un dret diferent de l'invocat per les parts a l'hora d'argumentar la causa. (ca)
- Iura novit curia (lat., česky „soud zná právo“) je právní zásada, známá už z římského práva, která znamená, že soud neprovádí dokazování v otázkách právních, ale pouze skutkových. Soud je povolán k tomu, aby právo vykládal, a proto musí při svém rozhodování vždy věc právně zhodnotit sám. V českém právu se daná zásada projevuje v ustanovení § 121 občanského soudního řádu: „Není třeba dokazovat … právní předpisy uveřejněné nebo oznámené ve Sbírce zákonů České republiky.“ Ačkoli text zákona mluví jen o právních předpisech publikovaných ve Sbírce zákonů (tedy ústavních zákonech, zákonech, zákonných opatřeních Senátu, nařízeních vlády a vyhláškách), nedokazují se ani uveřejněné vyhlášky nebo nařízení obcí a krajů, stejně jako předpisy zveřejňované v Úředním věstníku EU. Podle judikatury se kromě českého právního řádu nedokazuje ani cizozemské právo. (cs)
- Iura novit curia is a Latin legal maxim expressing the principle that "the court knows the law", i.e., that the parties to a legal dispute do not need to plead or prove the law that applies to their case. The maxim is sometimes quoted as jura novit curia, iura noscit curia, curia iura novit, curia novit legem or variants thereof. The maxim is applied principally in civil law systems and is part of the investigative ("inquisitorial") aspect of that legal tradition, as distinguished from the more pronouncedly adversarial approach of common law legal systems. The maxim is first found in the writings of the medieval glossators about ancient Roman law. (en)
- Iura novit curia es un aforismo latino, que significa literalmente "el juez conoce el derecho", utilizado en derecho para referirse al principio de derecho procesal según el cual el juez conoce el derecho aplicable y, por tanto, no es necesario que las partes prueben en un litigio lo que dicen las normas. El principio sirve para que las partes se limiten a probar los hechos, y no los fundamentos de derecho aplicables. El juez debe someterse a lo probado en cuanto a los hechos, pero puede ampararse en ese principio para aplicar un derecho distinto del invocado por las partes a la hora de argumentar la causa. El principio fue desconocido en el derecho romano, en el cual las partes debían citar al juez las ius o legem o normas en las que basaban su derecho, aunque atemperada por el aforismo latino da mihi factum, dabo tibi ius. En el derecho medieval, la costumbre como fuente del derecho implica la natural imposibilidad de recurrir a tal principio: la repetición de comportamientos percibidos como vinculantes debe ser demostrada para que tenga fuerza de ley. A partir de 1495, cuando Alemania estableció la Reichskammergericht o Cámara de la Corte Imperial, el ius commune se colocó en primer lugar entre las normas de derecho sustantivo, mientras que los antiguos derechos locales (y consuetudinarios) aún debían ser probados. (es)
- La locuzione latina iura novit curia (traduzione: il giudice conosce le leggi) esprime un fondamentale principio del diritto processuale moderno in virtù del quale le parti possono limitarsi ad allegare e provare i fatti costituenti il diritto affermato in giudizio, mentre la legge non deve essere provata al giudice, perché egli la conosce a prescindere da ogni attività delle parti. Per cui, il giudice ha il dovere di individuare le fonti, interpretare le disposizioni per valutare la norma applicabile e, infine, valutare che la norma sia valida cioè conforme alle norme di rango superiore. Il principio era sconosciuto al diritto romano, nel quale erano le parti a dover citare davanti al giudice i brani di ius o di leges sui quali fondare il proprio diritto, anche se temperato dal principio da mihi factum, dabo tibi ius.Nel diritto medievale la preponderanza della consuetudine comporta la naturale impossibilità di ricorrere al principio: la reiterazione di comportamenti percepiti come vincolanti deve essere provata per avere forza di legge. A partire dal 1495, quando in Germania è istituito il Reichskammergericht, lo ius commune è collocato al primo posto fra le norme di diritto sostanziale, mentre gli antichi diritti locali (e consuetudinari) devono ancora essere provati. La legge 218/95 ha esteso il principio iura novit curia anche al diritto straniero nell'ambito della disciplina del diritto internazionale privato. Il principio è conosciuto anche nella forma "iuris novit curia", che però è un errore in lingua latina poiché "iuris" è un genitivo singolare, al posto dell'accusativo plurale "iura". (it)
- Iura novit curia is een Latijns juridisch adagium dat letterlijk betekent de rechter kent het recht, hetgeen impliceert dat de partijen in een juridisch geschil het recht dat op hun zaak van toepassing is, niet hoeven te bewijzen. Dit principe is nauw verwant met het adagium . (nl)
- Jura novit curia (lat.: domstolen känner rätten) är en processrättslig princip härrörande från romersk rätt. Principen innebär att en part inför domstolen inte behöver visa hur rättsreglerna ska tillämpas; det anses domstolen veta. Principen innebär också att domstolen kan lägga en rättsregel till grund för sitt avgörande, även om ingen av parterna har åberopat den och till och med om båda parterna motsätter sig detta. Principen ska ses i ljuset av vad som utgör processens ram. Utgångspunkten är att en domstol bara får döma över det som en part har åberopat i målet och att det är parternas yrkanden och grunder (med vilket avses invändningar och åberopade sakomständigheter) som sätter processens ram. Jura novit curia innebär att parternas dispositionsrätt är begränsad till de nyss nämnda frågorna. Det är alltså domstolen, inte parterna, som bestämmer vilka rättsregler som ska tillämpas och hur dessa ska tolkas. (sv)
- Jura novit curia (с лат. — «суд знает законы», «юра новит куриа») — латинское крылатое выражение, содержащее формулировку одного из положений римского права. Суть правового положения Jura novit curia состоит в том, что суд и судьи вольны сами выбирать, какие законы следует применить для решения рассматриваемого спора. Вне зависимости от отсутствия или наличия ссылок от заинтересованных сторон на относящиеся к рассматриваемому делу законы, суд независимо ни от кого определяет, какие законы должны быть применены для решения спора. Это положение было взято за основу многими позднейшими правовыми системами. Стороны не обязаны доказывать в суде наличие или отсутствие норм права. Исключение могут составляют правовые обычаи и положения иностранного права, существование которых доказывает ссылающаяся на них сторона. (ru)
|
![[RDF Data]](/fct/images/sw-rdf-blue.png)
![[cxml]](/fct/images/cxml_doc.png)
![[csv]](/fct/images/csv_doc.png)
![[text]](/fct/images/ntriples_doc.png)
![[turtle]](/fct/images/n3turtle_doc.png)
![[ld+json]](/fct/images/jsonld_doc.png)
![[rdf+json]](/fct/images/json_doc.png)
![[rdf+xml]](/fct/images/xml_doc.png)
![[atom+xml]](/fct/images/atom_doc.png)
![[html]](/fct/images/html_doc.png)