| dbo:abstract
|
- Anarquisme a Espanya fa referència al desenvolupament de la ideologia anarquista al territori d'Espanya. L'anarquisme és la filosofia política que proposa una societat basada en la llibertat i la igualtat econòmica. Per a això rebutja la necessitat de l'estat o d'un poder públic que governi sobre les persones. Sota una formulació tan simple, poques doctrines o moviments han manifestat una tan gran varietat d'aproximacions i accions, que no sempre van ser ben entesos per l'opinió pública. Històricament parlant, l'anarquisme se centra en general en l'individu i en la crítica de la seva relació amb la societat, el seu objectiu és el canvi social cap a una futura societat lliure. Al territori espanyol va guanyar històricament un gran suport i influència. Ja des de l'època de la Primera República (1873-1874) les organitzacions influïdes per l'anarquisme eren les més potents del país. Aquesta influència es repetiria entre 1918 i 1919, quan una organització sindicalista fonamentada en principis anarquistes, la Confederació Nacional del Treball, va aconseguir despuntar i agrupar a centenars de milers de treballadors. Durant la Segona República i la Guerra Civil l'anarquisme va viure els seus anys més importants a Espanya, destacant la seva participació en l'anomenada Revolució Social Espanyola de 1936, que va tenir lloc després del cop d'estat del 18 de juliol a mans de l'exèrcit espanyol. Aquesta revolució social va ser un dels pocs episodis històrics en el qual s'han posat en la pràctica a gran escala les idees anarquistes d'organització social al món. L'any 1977, durant la transició, l'anarquisme tornaria breument a ser una opció política, cultural i social de masses. No tot anarquisme té a veure amb el moviment obrer, van existir corrents individualistes, esperantistes, a favor de la pedagogia lliure, naturistes, etc. Avui dia existeixen diversos corrents anarquistes similars com l'insurreccionalisme, l'autonomia, el veganisme, la teoria queer, etc. També segueix existint un moviment obrer (una part d'ell) influït per l'anarquisme, encara que bastant més reduït que en altres temps. En l'estudi de l'anarquisme en Espanya sovint ha predominat l'equiparació de l'anarquisme amb l'anarcosindicalisme. Això es deu principalment al fet que l'anarcosindicalisme o Sindicalisme revolucionari va aconseguir calar fortament en el moviment obrer autòcton. En alguns moments de la història les idees llibertàries fins i tot eren hegemòniques entre el moviment obrer espanyol. D'aquesta manera l'anarcosindicalisme va constituir durant dècades la principal agrupació de militants anarquistes, que van ser els qui van difondre les idees anarquistes a les noves generacions. Quan es busquen dades sobre l'anarquisme és inevitable topar amb l'anarcosindicalisme, donant sovint la impressió que és el mateix, oblidant l'enorme varietat i pluralitat de les idees anarquistes. No obstant això, ni tan sols l'anarcosindicalisme ha estat un corrent homogeni al llarg de la història. Des que Giuseppe Fanelli donés a conèixer les idees de la Internacional a Espanya, el moviment obrer organitzat es va orientar en gran part cap a les idees llibertàries. Va haver-hi una continuïtat històrica d'organitzacions i principis des d'aquesta Primera Internacional i l'organització més important de l'anarcosindicalisme, la CNT. Va ser la classe obrera estructurada en aquests sindicats qui va entrar en un procés d'organització i radicalització a partir de 1900 que culminaria en 1936 en la Revolució. En el procés es van produir no poques insurreccions revolucionàries, sota diferents paràmetres d'acord amb aquest anarquisme que impregnava el moviment obrer. Mentre que a Catalunya (la principal zona industrial de l'Estat) l'anarcosindicalisme era la força hegemònica en la indústria, a Andalusia va arrelar en la pagesia. La seva evolució organitzativa geogràfica va fer que predominés el moviment anarcosindicalista a les ciutats costaneres principalment (Gijón, La Corunya, Ferrol, Vigo, Cadis, Sevilla, Màlaga, Cartagena, Alacant, València, Tarragona, Barcelona, Palma, Santa Cruz de Tenerife…; amb les seves zones respectives d'influència) amb poques incursions cap a l'interior que generalment va romandre sota influència dels socialistes (les excepcions serien Saragossa, Còrdova, el camp de La Rioja, la Catalunya central, alguna conca minera...). Cal insistir que no tot l'anarquisme era anarcosindicalisme. Unes vegades fora d'ell, i altres entremesclades amb ell, existien diferents interpretacions de la idea llibertària. Sovint prenien un caràcter individualista, poc inclinat a organitzar-se, i unes altres basaven el seu àmbit d'acció en la cultura, i en l'esperit racionalista del que feia gala l'anarquisme. Així, existien anarquistes esperantistes, naturistes, vegetarians, espiritistes, abstemis (d'alcohol, tabac i cafè), que de vegades desenvolupaven les seves idees en el si dels sindicats de CNT i unes altres de forma independent en els seus propis col·lectius, Ateneus, revistes o fins i tot intents de . També existien altres moviments obrers anti-autoritaris o llibertaris col·lectivistes que no eren anarcosindicalistes. En les albors del moviment obrer es van desenvolupar les mútues, societats de socors mutu, i les cooperatives, i amb elles els moviments que els donarien el seu fora, el mutualisme, el societarisme (l'embrió el sindicalisme) i el cooperativisme. El règim de Francisco Franco va suposar el punt de ruptura entre aquest anarquisme que s'havia gestat durant 70 anys d'acumulació de forces. L'anarquisme que començava a sorgir en els anys 1960 estava influït per la nova cultura llibertària d'altres països. Ja no es tractava d'un anarquisme obrer, sinó contracultural, més propi de la joventut. I no obstant això, a Espanya, va aconseguir tornar a arrelar l'antic anarquisme obrer del moviment obrer espanyol. A la fi dels anys 70 es va tornar a viure un curt ressorgir llibertari important, que per no tenir bases sòlides va acabar en res. Avui dia l'anarquisme ha aconseguit fer calar alguns dels seus conceptes més importants en la societat moderna. No són rares les idees "assemblea", "suport mutu", "autogestió", "acció directa", presa de decisions horitzontal, control de les organitzacions per part de la base, "apoderament", l'"anti-politicisme"... L'anarquisme arriba al segle XXI amb una amplíssima història al darrere. (ca)
- لاقت اللاسلطوية في إسبانيا تاريخيًا دعمًا وتأثيرًا كبيرين، خصوصًا قبل انتصار فرانكو في الحرب الأهلية الإسبانية (1936-1939)، إذ أدت دورًا أساسيًا نشطًا، وتُعد نهاية العصر الذهبي للاسلطوية الكلاسيكية. وُجدت اللاسلطوية بأشكالها المختلفة في إسبانيا، وتحديدًا لاسلطوية مصادرة الأملاك في الفترة التي سبقت النزاع، واللاسلطوية الزراعية في ريف أندلوسيا، واللاسلطوية النقابية الحضرية في كتالونيا، وتحديدًا في عاصمتها برشلونة، وما يُسمى أحيانًا اللاسلطوية الخالصة في مدن أخرى من بينها سرقسطة. غير أنها نهج كامل يمتلك العديد من أوجه التشابه الأيدولوجية. وبعد فترة وجيزة، لم يكن نجاح الحركة اللاسلطوية متواصلًا. ينظم اللاسلطويون إضرابًا، ثم كالعادة، يقلل قمع رجال الشرطة عدد المضربين، لكنه في الوقت ذاته يزيد من تطرفهم، ما أدى إلى عصر من العنف المتبادل في مطلع القرن العشرين، بين المسلحين اللاسلطويين والمسلحين المأجورين من قبل ملاك الشركات، وقد تورط الطرفان في الاغتيالات السياسية. في القرن العشرين، بدأ العنف يتلاشى، وحققت الحركة تقدمًا بظهور اللاسلطوية النقابية وإنشاء النقابة العمالية التحررية الكبيرة، والاتحاد الوطني للعمال (CNT). عمّت الإضرابات العامة وتبنت أجزاء كبيرة من الطبقة الإسبانية العاملة الأفكار اللاسلطوية. وظهرت كذلك حركة لاسلطوية فردية صغيرة تعتمد على نشر المجلات، وتأسس الاتحاد الأيبيري اللاسلطوي بوصفه جمعيةً لاسلطوية حرة، بهدف جعل الاتحاد الوطني للعمال يركز على مبادئ اللاسلطوية. أدى اللاسلطويون دورًا رئيسيًا في معركتهم ضد فرانكو خلال الحرب الأهلية الأسبانية. وفي الفترة نفسها، اندلعت ثورة اجتماعية عظيمة الأثر في أنحاء إسبانيا، إذ سيطر العمال على الأراضي والمصانع. وألغيت جميع بقايا الإصلاحات الاجتماعية عام 1939 عند انتصار فرانكو، الذي أعدم الآلاف من اللاسلطويين. إن معاداة حكمه لا تتوقف أبدًا، وشارك المقاتلون الناجون في أعمال تخريبية بعد الحرب، وقاموا بعدة محاولات اغتيال. يظل إرثهم مهمًا إلى يومنا هذا، خاصةً بالنسبة إلى اللاسلطويين الذين يرون إنجازاتهم بوصفها سابقة تاريخية. (ar)
- Der Anarchismus erfuhr vor allem in Spanien Unterstützung und hatte einen erheblichen Einfluss im Spanischen Bürgerkrieg 1936–1939, bis zur Machtübernahme Francisco Francos. Eine Sozialrevolution, in deren Folge Land und Fabriken kollektiviert und von der Arbeiterklasse verwaltet wurden, breitete sich in ganz Spanien aus. In Katalonien und in dessen Hauptstadt Barcelona setzte sich der Anarchosyndikalismus mehrheitlich durch. Daneben gab es noch andere Arten des Anarchismus, vor allem in Saragossa, und in Form von Bauernvereinigungen in Andalusien. Die Anarchisten spielten eine zentrale Rolle im Widerstand gegen die Franquisten, einer heterogenen Allianz, die sich vor allem aus Konservativen, Faschisten, Militär, Monarchisten und katholischen Gruppen zusammensetzte. Die Revolution wurde durch den Sieg Francos 1939 beendet, und die anarchistischen Aktivisten in den Untergrund gezwungen, inhaftiert oder hingerichtet. Der Widerstand gegen diese Herrschaft erstarb nie ganz, indem Militante an Sabotageakten teilnahmen und an anderen direkten Aktionen, und indem sie verschiedene Versuche unternahmen, den Machthaber zu töten. Gewöhnlich reduzierte die Repression seitens der Polizei die frühen Aktivitäten der spanischen Anarchisten, aber zugleich radikalisierte sie viele Mitglieder. Diese Zyklen führten zu immer häufigerer Gewalttätigkeit am Beginn des 20. Jahrhunderts, an dem bewaffnete Anarchisten und „Pistoleros“, bewaffnete Männer, die von Unternehmern bezahlt wurden, beiderseits für politische Morde verantwortlich waren. Im 20. Jahrhundert verblasste diese Gewalt immer mehr, und die Bewegung gewann Fahrt mit dem Aufstieg des Anarchosyndikalismus und der Gründung einer großen libertären Unionsgewerkschaft, der Confederación Nacional del Trabajo (CNT – Nationale Vereinigung der Arbeit). Generalstreiks wurden normal, und große Teile der spanischen Arbeiterschaft nahmen anarchistische Ideale an. Die Federación Anarquista Ibérica (FAI – Iberischer Anarchistischer Bund) wurde als rein anarchistische Organisation geschaffen, mit der Absicht, die CNT auf die Prinzipien des Anarchismus fokussiert zu haben. Das Vermächtnis des spanischen Anarchismus verbleibt bis zum heutigen Tage wichtig, speziell der kurze Sommer der Anarchie stellt mit wenigen anderen Beispielen wie etwa dem ukrainischen Anarchismus eines der bedeutendsten Referenzmodelle des Anarchismus dar. (de)
- Anarchism in Spain has historically gained some support and influence, especially before Francisco Franco's victory in the Spanish Civil War of 1936–1939, when it played an active political role and is considered the end of the golden age of classical anarchism. There were several variants of anarchism in Spain, namely expropriative anarchism in the period leading up to the conflict, the peasant anarchism in the countryside of Andalusia; urban anarcho-syndicalism in Catalonia, particularly its capital Barcelona; and what is sometimes called "pure" anarchism in other cities such as Zaragoza. However, these were complementary trajectories and had many ideological similarities. Early on, the success of the anarchist movement was sporadic. Anarchists would organize a strike and ranks would swell. Usually, repression by police reduced the numbers again, but at the same time further radicalized many strikers. This cycle helped lead to an era of mutual violence at the beginning of the 20th century in which armed anarchists and pistoleros, armed men paid by company owners, were both responsible for political assassinations. In the 20th century, this violence began to fade, and the movement gained speed with the rise of anarcho-syndicalism and the creation of the huge libertarian trade union, the Confederación Nacional del Trabajo (CNT). General strikes became common, and large portions of the Spanish working class adopted anarchist ideas. There also emerged a small individualist anarchist movement based on publications such as Iniciales and La Revista Blanca. The Federación Anarquista Ibérica (FAI) was created as a purely anarchist association, with the intention of keeping the CNT focused on the principles of anarchism. Anarchists played a central role in the fight against Francisco Franco during the Spanish Civil War. At the same time, a far-reaching social revolution spread throughout Spain, where land and factories were collectivized and controlled by the workers. All remaining social reforms ended in 1939 with the victory of Franco, who had thousands of anarchists executed. Resistance to his rule never entirely died, with resilient militants participating in acts of sabotage and other direct action after the war, and making several attempts on the ruler's life. Their legacy remains important to this day, particularly to anarchists who look at their achievements as a historical precedent of anarchism's validity. (en)
- Anarkiismo estas la politika filozofio kiu proponas socion bazita sur la libereco kaj la ekonomia egaleco. Por tio ĝi malakceptas la neceson de ŝtato aŭ eĉ de ajna publika povo kiu regu sur la personoj. Sub formulo tiom simpla, malmultaj doktrinoj aŭ movadoj montris tiom grandan varion de teorioj kaj agadoj, kiuj ne ĉiam estis bone komprenitaj de la publika opinio. Historie ties celo estas la socia ŝanĝo al futura libera socio. (eo)
- El anarquismo es la filosofía política, a la vez que un repertorio de prácticas, que proponen una sociedad basada en el apoyo mutuo, la libertad y la igualdad económica. Para ello rechaza la necesidad del Estado o de un poder público que gobierne sobre las personas. Bajo una formulación tan simple, pocas doctrinas o movimientos han manifestado una tan gran variedad de aproximaciones y acciones, que no siempre fueron bien entendidas por la opinión pública. Sin embargo, en el territorio español históricamente el anarquismo ha gozado de un gran respaldo e influencia, superando en determinadas épocas a otras corrientes políticas revolucionarias y convirtiéndose en un referente para movimientos anarquistas de otros países. Ya desde la época de la Primera República (1873-1874) las organizaciones influidas por el anarquismo eran las más potentes del país. Esta influencia se repetiría entre 1918 y 1919, cuando una organización sindicalista fundamentada en principios anarquistas, la Confederación Nacional del Trabajo, logró despuntar y agrupar a cientos de miles de trabajadores. Durante la Segunda República y la guerra civil de 1936 el anarquismo vivió sus años más importantes, destacando su participación en la llamada Revolución Social Española de 1936, que tuvo lugar después del golpe de Estado del ejército español. Esta revolución social ha sido uno de los pocos episodios históricos en la que las ideas anarquistas de organización social se han llevado a la práctica a gran escala en el mundo. En el año 1977, durante la transición, el anarquismo volvería brevemente a ser una opción política, cultural y social de masas. Pero no todo anarquismo tiene que ver con el movimiento obrero. Existieron corrientes individualistas, esperantistas, a favor de la pedagogía libre, naturistas, etc. Asimismo, hoy en día existen varias corrientes anarquistas similares como el insurreccionalismo y la autonomía. También sigue existiendo un movimiento obrero (una parte de él) influido por el anarquismo, aunque bastante más reducido que en otros tiempos. Asimismo, existen corrientes anarquistas defensoras del libre mercado, aglutinadas en torno al anarcocapitalismo. (es)
- Historiquement, l'anarchisme en Espagne a eu une influence considérable. Mouvement ouvrier et de masse, il a profondément marqué l'histoire de l'Espagne jusqu'en 1939. Chez les Espagnols, les idées anarchistes naissent dès le début du XIXe siècle. En effet, les paysans sont opprimés d'un côté par le régime monarchique et de l'autre par un capitalisme naissant. Ils développent véritablement une pensée libertaire, sans pour autant la nommer. C'est en 1868, qu'envoyé par Bakounine, Giuseppe Fanelli implante l'Association internationale des travailleurs (AIT) en Espagne. Le mouvement syndical est largement orienté vers les idées libertaires. Lors de la Première République espagnole (1873-1874) les organisations sociales influencées par l'anarchisme sont les plus puissantes du pays du fait de cet ancrage très ancien. Cette influence est confirmée en 1910 par la création de la Confédération nationale du travail (CNT) et sa participation aux grandes grèves des années 1918-1919 où elle fédère des centaines de milliers de travailleurs. La CNT devient la première formation syndicale du pays durant la Seconde République espagnole (1931-1939) En riposte au soulèvement nationaliste des 17 et 18 juillet 1936 en Espagne et au début de la guerre civile, le mouvement libertaire organise une révolution sociale qui est l'un des rares épisodes historiques dans lequel les idées anarchistes d'organisation sociale sont mises en œuvre sur une grande échelle. En 1977, au cours de la transition démocratique espagnole, l'anarchisme est brièvement un pôle d'attraction politique, culturel et social de masse. L'anarcho-syndicalisme perdure au sein de la Confédération générale du travail. Bien qu'essentiellement lié au syndicalisme ouvrier, l'anarchisme espagnol est un mouvement qui touche l'ensemble des problématiques sociales : Francisco Ferrer dans le domaine de l'éducation libertaire, les Mujeres Libres et l'émancipation des femmes sans oublier ses composantes individualistes. (fr)
- Анархизм в Испании исторически получал большую поддержку и влияние, особенно до победы Франциско Франко в гражданской войне в Испании в 1936—1939 годах, тогда он играл активную политическую роль и считается концом золотого века . В Испании было несколько вариантов анархизма: в период, предшествовавший конфликту, крестьянский анархизм в сельской местности Андалусии; городской анархо-синдикализм в Каталонии, особенно в её столице Барселоне; и то, что иногда называют «чистым» анархизмом в других городах, таких как Сарагоса. Однако это были дополнительные траектории, имевшие много идеологических сходств. В начале успех анархического движения был спорадическим. Анархисты организуют забастовку, и ряды начинают расти. Как правило, репрессии со стороны полиции снова сокращают численность, но в то же время ещё больше радикализируют многих бастующих. Этот цикл помог привести к эпохе взаимного насилия в начале XX века, когда вооруженные анархисты и pistoleros, вооруженные люди, которым платили владельцы компаний, обе стороны были ответственны за политические убийства. В XX веке это насилие начало угасать, и движение набирало обороты с ростом анархо-синдикализма и созданием огромного либертарного профсоюза, Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Всеобщие забастовки стали обычным явлением, и значительная часть испанского рабочего класса приняла анархические идеи. Также появилось небольшое индивидуалистическое анархическое движение, основанное на таких публикациях, как и . Federación Anarquista Ibérica (FAI, Иберийская анархическая федерация) была создана как чисто анархическая ассоциация с намерением сосредоточить CNT на принципах анархизма. Анархисты играли центральную роль в борьбе против Франциско Франко во время гражданской войны в Испании. В то же время в Испании распространилась далеко идущая социальная революция, где земли и фабрики были коллективизированы и контролировались рабочими. Все оставшиеся социальные реформы завершились в 1939 году победой Франко, казнившего тысячи анархистов. Сопротивление его правлению никогда полностью не исчезало, поскольку террористы участвовали в диверсиях и других прямых действиях после войны и совершали несколько покушений на жизнь правителя. Их наследие остается важным и по сей день, особенно для анархистов, которые рассматривают свои достижения как исторический прецедент действия анархизма. (ru)
- O anarquismo por ser uma filosofia política que propõe uma sociedade de liberdades individuais, sem autoridade ou poder estatal, baseada na ajuda mútua e na cooperação voluntária, historicamente encontrou grande respaldo e influência no território espanhol, especialmente antes da vitória do general Francisco Franco na Guerra Civil espanhola, e durante esta (entre 1936 e 1939), ao se iniciar a chamada Revolução Espanhola como resposta à intenção de golpe de estado. Existiam muitas variantes do anarquismo na Espanha: o anarquismo do campesinato na área rural de Espanha, o anarcossindicalismo urbano na Catalunha, especialmente em sua capital Barcelona, e o Anarquismo que é às vezes chamado de "puro" em outras cidades, tais como Zaragoza. No entanto, esses movimentos eram bastante semelhantes e compartilhavam uma ideologia comum. A princípio, os êxitos do movimento anarquista foram esporádicos. Porém, com o tempo, os anarquistas começaram a organizar greves que acabaram se disseminando por todo o país. Normalmente, a repressão da polícia reduziu o número de manifestantes, mas, ao mesmo tempo, causou maior revolta da população. Este ciclo ajudou a liderar uma era de violência mútua, no início do século XX, em que anarquistas e pistoleiros armados pagos por donos de empresas, cometeram vários assassinatos políticos. Posteriormente, no século XX, a violência começou a diminuir, e o movimento ganhou velocidade com a revolta de anarcossindicalismo e da criação do grande sindicato libertário, a CNT. As greves gerais passaram a ser comuns, e uma grande parte do adotou o ideal anarquista. A FAI desde a sua criação foi uma associação essencialmente libertária, cuja intenção era garantir que a C.N.T. permanecesse fiel aos princípios do anarquismo. Os anarquistas desempenharam um papel de destaque na luta armada contra a ditadura de Franco durante a Guerra Civil Espanhola. Ao mesmo tempo, uma revolução social de grande escala se expandiu por todo o território espanhol ao sul, onde todas as terras e fábricas foram coletivizadas e controladas pelos trabalhadores. A revolução começou a decair com o crescimento da filiação e a ascensão ao novo governo, em meados de 1937, do Partido Comunista da Espanha, cuja política era determinada pelo Ministério do Exterior da União Soviética stalinista. Este partido iniciou uma política de militarização progressiva e assimilação das milícias populares, hierarquizando e diminuindo a influência destas na administração estatal, assim como fortalecendo e recuperando o controle institucional do Estado. Assim, incrementando seu caráter repressivo, reduzindo a influência dos principais grupos revolucionários e milicianos, e restringindo sua liberdade de ação, tal como a proibição do jornal da FAI e a censura de outros meios. Porém, o fim verdadeiro só ocorreria com o fim da guerra em 1939, com a vitória do exército comandado por Franco, o qual executaria centenas de anarquistas e encarceraria um grande número de dissidentes, como presos políticos, a maioria esquerdistas, republicanos e críticos do novo regime. Porém, a resistência a sua ditadura nunca cessou completamente, ainda havia simpatizantes participando em atos de sabotagem e outros modos de ação direta, e, em alguns casos, atentados contra a vida do próprio governante. O legado deles continua sendo importante até hoje, particularmente para os anarquistas, e todos aqueles que vêem seus atos como um precedente histórico de confirmação para um possível processo de mudança social revolucionária, com a instauração de uma estrutura social sem governo, organizada através da participação direta do povo e direção coletiva e democrática dos meios de produção. (pt)
|
