| dbo:abstract
|
- L'escultura hel·lenística representa una de les més importants expressions artístiques de la cultura de l'hel·lenisme i l'estadi final de l'evolució de la tradició de l'escultura grega en l'antiguitat. La definició de la seva vigència cronològica, així com de les seves característiques i significat, ha estat objecte de llargues discussions entre els historiadors de l'art, i sembla que s'està lluny d'assolir un consens. Usualment, es considera com a període hel·lenístic el comprès entre la mort d'Alexandre Magne, el 323 aC, i la conquesta de l'antic Egipte pels romans el 30 aC, o més exactament el 31 aC —triomf d'August sobre Marc Antoni en la Batalla d'Actium—. Entre les seves contribucions originals a la tradició grega de l'escultura es troben el desenvolupament de noves tècniques, el perfeccionament de la representació de l'anatomia i de l'expressió emocional humana, i un canvi en els objectius i interpretacions de l'art, amb un abandó del genèric per l'específic. Això es va traduir en l'abandonament de l'idealisme clàssic de caràcter ètic i pedagògic a la recerca d'una emfatització dels aspectes humans quotidians i de l'encaminament de la producció per a fins purament estètics i, ocasionalment, propagandístics. L'atenció donada a l'ésser humà i a la seva vida interior, les seves emocions, els seus problemes i els seus anhels comuns, va resultar en un estil realista que tendia a reforçar el drama, el prosaic i el moviment, i amb ell van aparèixer els primers retrats individualitzats i versemblants de l'art occidental. Al mateix temps, hi va haver una gran ampliació de la temàtica, amb la inclusió de representacions de la vellesa i de la infància, de deïtats més petites no olímpiques i de personatges secundaris de la mitologia grega, i de figures del poble en les seves activitats diàries. El gust per l'historicisme i l'aprenentatge que caracteritza l'escultura hel·lenística es va reflectir per tal de fomentar la producció de noves obres deliberadament retroactives, i també de còpies literals d'obres antigues, especialment d'acord amb la recerca de composicions cèlebres de l'escultura grega clàssica per part del gran mercat consumidor romà. Com a resultat, l'escultura hel·lenística es va convertir en una influència central en tota la història de l'escultura de l'antiga Roma. Mitjançant la Roma hel·lènica, s'ha conservat per a la posteritat una valuosa col·lecció de models formals i de còpies d'importants peces d'autors grecs consagrats, els originals de les quals van desaparèixer amb el temps en èpoques posteriors, i sense els quals el nostre coneixement de l'escultura grega antiga seria molt més pobre. D'altra banda, l'imperialisme d'Alexandre Magne cap a l'est, va portar l'art grec a regions llunyanes de l'Àsia, que van influir en la producció artística de moltes cultures orientals, creant una sèrie de derivació d'estil híbrid i la formulació de nous tipus d'escultura: potser la més influent en l'Orient ha estat la iconografia de Buda, prèviament prohibida per la tradició budista. Per a l'Occident modern, l'escultura hel·lenística va ser important amb una forta influència en la producció renaixentista, barroca i neoclàssica. Al segle xix, l'escultura hel·lenística va caure en desprestigi i va passar a ser vista com una simple degeneració de l'ideal clàssic, un prejudici que va entrar al segle xx, i solament recentment es va començar a deixar de banda, per les recerques més completes sobre aquest tema i encara que el seu valor continua sent qüestionat per nuclis resistents de la crítica d'art i el seu estudi obstaculitzat per una sèrie de raons tècniques, sembla que la rehabilitació completa de l'escultura hel·lenística pels experts només és qüestió de temps, puix per al públic en general ja ha demostrat ser de gran interès, garantint l'èxit de les exposicions on es mostra. (ca)
- Hellenistic sculpture represents one of the most important expressions of Hellenistic culture, and the final stage in the evolution of Ancient Greek sculpture. The definition of its chronological duration, as well as its characteristics and meaning, have been the subject of much discussion among art historians, and it seems that a consensus is far from being reached. The Hellenistic period is usually considered to comprise the interval between the death of Alexander the Great in 323 BC, and the conquest of Egypt by the Romans in 30 BC. Its generic characteristics are defined by eclecticism, secularism, and historicism, building on the heritage of classical Greek sculpture and assimilating Eastern influences. Among his original contributions to the Greek tradition of sculpture were the development of new techniques, the refinement of the representation of human anatomy and emotional expression, and a change in the goals and approaches to art, abandoning the generic for the specific. This translated into the abandonment of the classical idealism of an ethical and pedagogical character in exchange for an emphasis on everyday human aspects and the directing of production toward purely aesthetic and, occasionally, propagandistic ends. The attention paid to man and his inner life, his emotions, his common problems and longings, resulted in a realist style that tended to reinforce the dramatic, the prosaic, and the moving, and with this appeared the first individualized and verisimilitude portraits in Western art. At the same time, a great expansion of the subject matter occurred, with the inclusion of depictions of old age and childhood, of minor non-Olympian deities and secondary characters from Greek mythology, and of figures of the people in their activities. The taste for historicism and erudition that characterized the Hellenistic period was reflected in sculpture in such a way as to encourage the production of new works of a deliberately retrospective nature, and also of literal copies of ancient works, especially in view of the avid demand for famous classicist compositions by the large Roman consumer market. As a consequence, Hellenistic sculpture became a central influence in the entire history of sculpture in Ancient Rome. Through Hellenized Rome, an invaluable collection of formal models and copies of important pieces by famous Greek authors was preserved for posterity, whose originals eventually disappeared in later times, and without which our knowledge of Ancient Greek sculpture would be much poorer. On the other hand, Alexander's imperialism towards the East took Greek art to distant regions of Asia, influencing the artistic productions of several Eastern cultures, giving rise to a series of hybrid stylistic derivations and the formulation of new sculptural typologies, among which perhaps the most seminal in the East was the foundation of Buddha iconography, until then forbidden by Buddhist tradition. For the modern West, Hellenistic sculpture was important as a strong influence on Renaissance, Baroque, and Neoclassical production. In the 19th century Hellenistic sculpture fell into disfavor and came to be seen as a mere degeneration of the classical ideal, a prejudice that penetrated into the 20th century and only recently has begun to be put aside, through the multiplication of more comprehensive current research on this subject, and although its value is still questioned by resistant nuclei of the critics and its study is made difficult for a series of technical reasons, it seems that the full rehabilitation of Hellenistic sculpture among scholars is only a matter of time, because for the general public it has already revealed itself to be of great interest, guaranteeing the success of the exhibitions where it is shown. (en)
- La escultura helenística representa una de las más importantes expresiones artísticas de la cultura del Helenismo y el estadio final de la evolución de la tradición de escultura de la Antigua Grecia. La definición de su vigencia cronológica, así como de sus características y significado, ha sido objeto de largas discusiones entre los historiadores del arte, y parece que se está lejos de alcanzar un consenso. Usualmente se considera como período helenístico comprendido entre la muerte de Alejandro Magno, en el 323 a. C., y la conquista del Antiguo Egipto por los romanos en 30 a. C. o más exactamente en 31 a. C. —triunfo de César Augusto sobre Marco Antonio en la batalla de Actium—. Sus características genéricas se definen por el eclecticismo, el secularismo y el historicismo, tomando como base la herencia de la escultura griega clásica y asimilando influencias orientales. Entre sus contribuciones originales a la tradición griega de la escultura se encuentran el desarrollo de nuevas técnicas, el perfeccionamiento de la representación de la anatomía y de la expresión emocional humana, y un cambio en los objetivos e interpretaciones del arte, abandonándose el genérico por el específico. Eso se tradujo en el abandono del idealismo clásico de carácter ético y pedagógico en busca de una enfatización de los aspectos humanos cotidianos y del encaminamiento de la producción para fines puramente estéticos y, ocasionalmente, propagandísticos. La atención dada al hombre y a su vida interior, sus emociones, sus problemas y sus anhelos comunes, resultó en un estilo realista que tendía a reforzar el drama, el prosaico y el movimiento, y con él aparecieron los primeros retratos individualizados y verosímiles del arte occidental. Al mismo tiempo, ocurrió una gran ampliación de la temática, con la inclusión de representaciones de la vejez y de la infancia, de deidades menores no olímpicos y de personajes secundarios de la mitología griega, y de figuras del pueblo en sus actividades diarias. El gusto por el historicismo y el aprendizaje que caracteriza la escultura helenística se reflejó con el fin de fomentar la producción de nuevas obras deliberadamente retroactiva, y también de copias literales de obras antiguas, especialmente en función de la búsqueda de composiciones célebres de la escultura griega clásica por parte del gran mercado consumidor romano. Como resultado, la escultura helenística se convirtió en una influencia central en toda la historia de la escultura de la Antigua Roma. A través de la Roma helénica se ha conservado para la posteridad una valiosa colección de modelos formales y de copias de importantes piezas de autores griegos consagrados, cuyos originales desaparecieron con el tiempo en épocas posteriores, y sin los cuales nuestro conocimiento de la escultura de la Antigua Grecia sería mucho más pobre. Por otro lado, el imperialismo de Alejandro Magno hacia el este, llevó al arte griego a regiones lejanas de Asia, que influyeron en la producción artística de muchas culturas orientales, creando una serie de derivación de estilo híbrido y la formulación de nuevos tipos de escultura, entre que tal vez la más influyente en el Oriente ha sido la iconografía de Buda, previamente prohibida por la tradición budista. Para el Occidente moderno, la escultura helenística fue importante con una fuerte influencia en la producción renacentista, barroca y neoclásica. En el siglo XIX la escultura helenística cayó en desprestigio y pasó a ser vista como una simple degeneración del ideal clásico, un prejuicio que entró en el siglo XX, y solo recientemente se empezó a dejar de lado, por las investigaciones más completas sobre este tema y aunque su valor sigue siendo cuestionado por núcleos resistentes de la crítica de arte y su estudio obstaculizado por una serie de razones técnicas, parece que la rehabilitación completa de la escultura helenística por los expertos es solo cuestión de tiempo, pues para el público en general ya ha demostrado ser de gran interés, garantizando el éxito de las exposiciones donde se muestra. (es)
- La scultura ellenistica è la produzione nell'ambito dell'arte plastica del mondo ellenico che convenzionalmente si data dal 323 a.C. (morte di Alessandro Magno), al 31 a.C. (battaglia di Azio e caduta dell'ultimo regno ellenistico). Essa si distingue dal periodo precedente nelle sue manifestazioni più creative con un deciso rinnovamento formale, tematico e contenutistico. Dal punto di vista formale tutte le premesse poste da Lisippo vengono sfruttate e sviluppate, sia per quanto riguarda i rapporti dell'opera con lo spazio e con il fruitore, sia negli aspetti di superficie con l'accentuarsi del chiaroscuro e con le ricerche sul modellato dei corpi e dei panneggi e infine con l'ulteriore elaborazione del "gruppo scultoreo", caro al maestro di Sicione, che acquisisce in epoca ellenistica struttura particolarmente complessa. Le innovazioni tematiche riguardano da una parte l'elaborazione del ritratto fisionomico anche nei suoi aspetti psicologici, sociali ed etnici, dall'altra l'evasione nell'idillio pastorale. (it)
- De hellenistische beeldhouwkunst (± 330 tot 146 v.Chr.) was een absoluut hoogtepunt door haar grote levendigheid en individualiteit. Ze werd in haar vorm gekenmerkt door een ongeziene virtuositeit in de weergave van de anatomie en beweging, tot in het extreme: zowel de verheerlijking van het logge spiergeweld (vb. Herakles-figuren, de bokser, enz.) als van de wulpse zinnelijkheid (vb. Pan met Aphrodite uit het Nationale Museum van Athene). Men had een voorliefde voor ingewikkelde composities (het hellenisme is de "barokke" stijl van de Griekse kunst), vb. de Laocoöngroep uit het Vaticaan). Inhoudelijk werd ze gekentekend door een verregaand realisme: we krijgen niet langer de mens te zien zoals hij moet gezien worden - zoals in de klassieke kunst, maar zoals hij nu eenmaal is: ook het kind (lieflijk en mollig) en de bejaarde (lichamelijk verval en lijden) worden nu uitgebeeld. Ook het individualisme gaat zich uiten in (over)realistische portretkunst. Men onderscheidt als eerste richting in de hellenistische beeldhouwkunst de "classicistische" richting (vooral in de 3e eeuw v.Chr.) die de klassieke maatstaven nog tot voorbeeld neemt, zoals de "Poseidon van Melos" (Athene, Nationaal Museum); de "Aphrodite van Melos" (beter gekend als Venus van Milo uit het Louvre). Vervolgens ontstond de "naturalistisch-pathetische" richting (vooral 2e eeuw v.Chr.) die een voorliefde heeft voor gecompliceerde en verwrongen houdingen en sterk pathetische uitdrukking van gevoelens en hartstochten, zoals het "Zeus-altaar van Pergamum" (ook wel "Pergamonaltaar" genoemd) (te Berlijn) en de "Laocoöngroep" (in het Vaticaan). (nl)
- A escultura helenística representa uma das mais importantes expressões da cultura helenística, e o estágio final da evolução da tradição grega de escultura na Antiguidade. A definição de sua vigência cronológica, bem como de suas características e significado, têm sido objeto de muita discussão entre os historiadores da arte, e parece que um consenso está longe de ser alcançado. Usualmente se considera o período helenístico compreendendo o intervalo entre a morte de Alexandre, o Grande, em 323 a.C., e a conquista do Egito pelos romanos em 30 a.C.. Suas características genéricas se definem pelo ecletismo, secularismo e historicismo, tomando como base a herança da escultura grega clássica e assimilando influências orientais. Entre suas contribuições originais à tradição grega de escultura estão o desenvolvimento de novas técnicas, o aperfeiçoamento da representação da anatomia e da expressão emocional humanas, e uma mudança nos objetivos e abordagens da arte, abandonando-se o genérico pelo específico. Isso se traduziu no abandono do idealismo clássico de caráter ético e pedagógico em troca da enfatização dos aspectos humanos cotidianos e do direcionamento da produção para fins puramente estéticos e, ocasionalmente, propagandísticos. A atenção dada ao homem e em sua vida interior, suas emoções, seus problemas e anseios comuns, resultou num estilo realista que tendia a reforçar o drama, o prosaico e o movimento, e com isso aparecendo os primeiros retratos individualizados e verossimilhantes da arte ocidental. Ao mesmo tempo, ocorre uma grande ampliação da temática, com a inclusão de representações da velhice e da infância, de deidades menores não-olímpicas e personagens secundários da mitologia grega, e de figuras do povo em suas atividades diárias. O gosto pelo historicismo e a erudição que caracterizou o período helenístico se refletiu na escultura de forma a incentivar a produção de obras novas de índole deliberadamente retrospectiva, e também de cópias literais de obras antigas, especialmente em função da ávida procura por composições célebres classicistas de parte do grande mercado consumidor romano. Como consequência, a escultura helenística se tornou uma influência central em toda a história da escultura da Roma Antiga. Através da Roma helenizada se preservou para a posteridade um inestimável acervo de modelos formais e de cópias de peças importantes de autores gregos consagrados, cujos originais acabaram desaparecendo em épocas posteriores, e sem as quais nosso conhecimento da escultura da Grécia Antiga seria muitíssimo mais pobre. Por outro lado, o imperialismo de Alexandre em direção ao Oriente levou a arte grega até regiões distantes da Ásia, influenciando as produções artísticas de diversas culturas orientais, originando uma série de derivações estilísticas híbridas e a formulação de tipologias escultóricas novas, entre as quais talvez a mais seminal no Oriente tenha sido a fundação da iconografia do Buda, até então vedada pela tradição budista. Para o Ocidente moderno, a escultura helenística foi importante como forte influência sobre a produção Renascentista, Barroca e Neoclássica. No século XIX a escultura helenística caiu em desprestígio e passou a ser vista como mera degeneração do ideal clássico, um preconceito que penetrou no século XX e só recentemente começou a ser posto de lado, através da multiplicação de pesquisas atuais mais compreensivas sobre este tema, e apesar de seu valor ser ainda questionado por núcleos resistentes da crítica e seu estudo dificultado por uma série de razões técnicas, ao que parece a plena reabilitação da escultura helenística junto aos estudiosos é apenas uma questão de tempo, pois para o grande público ela já se revelou de grande interesse, garantindo o sucesso das exposições onde é mostrada. (pt)
|
| rdfs:comment
|
- L'escultura hel·lenística representa una de les més importants expressions artístiques de la cultura de l'hel·lenisme i l'estadi final de l'evolució de la tradició de l'escultura grega en l'antiguitat. La definició de la seva vigència cronològica, així com de les seves característiques i significat, ha estat objecte de llargues discussions entre els historiadors de l'art, i sembla que s'està lluny d'assolir un consens. Usualment, es considera com a període hel·lenístic el comprès entre la mort d'Alexandre Magne, el 323 aC, i la conquesta de l'antic Egipte pels romans el 30 aC, o més exactament el 31 aC —triomf d'August sobre Marc Antoni en la Batalla d'Actium—. Entre les seves contribucions originals a la tradició grega de l'escultura es troben el desenvolupament de noves tècniques, el per (ca)
- La escultura helenística representa una de las más importantes expresiones artísticas de la cultura del Helenismo y el estadio final de la evolución de la tradición de escultura de la Antigua Grecia. La definición de su vigencia cronológica, así como de sus características y significado, ha sido objeto de largas discusiones entre los historiadores del arte, y parece que se está lejos de alcanzar un consenso. Usualmente se considera como período helenístico comprendido entre la muerte de Alejandro Magno, en el 323 a. C., y la conquista del Antiguo Egipto por los romanos en 30 a. C. o más exactamente en 31 a. C. —triunfo de César Augusto sobre Marco Antonio en la batalla de Actium—. Sus características genéricas se definen por el eclecticismo, el secularismo y el historicismo, tomando com (es)
- Hellenistic sculpture represents one of the most important expressions of Hellenistic culture, and the final stage in the evolution of Ancient Greek sculpture. The definition of its chronological duration, as well as its characteristics and meaning, have been the subject of much discussion among art historians, and it seems that a consensus is far from being reached. The Hellenistic period is usually considered to comprise the interval between the death of Alexander the Great in 323 BC, and the conquest of Egypt by the Romans in 30 BC. Its generic characteristics are defined by eclecticism, secularism, and historicism, building on the heritage of classical Greek sculpture and assimilating Eastern influences. (en)
- La scultura ellenistica è la produzione nell'ambito dell'arte plastica del mondo ellenico che convenzionalmente si data dal 323 a.C. (morte di Alessandro Magno), al 31 a.C. (battaglia di Azio e caduta dell'ultimo regno ellenistico). Essa si distingue dal periodo precedente nelle sue manifestazioni più creative con un deciso rinnovamento formale, tematico e contenutistico. Dal punto di vista formale tutte le premesse poste da Lisippo vengono sfruttate e sviluppate, sia per quanto riguarda i rapporti dell'opera con lo spazio e con il fruitore, sia negli aspetti di superficie con l'accentuarsi del chiaroscuro e con le ricerche sul modellato dei corpi e dei panneggi e infine con l'ulteriore elaborazione del "gruppo scultoreo", caro al maestro di Sicione, che acquisisce in epoca ellenistica str (it)
- De hellenistische beeldhouwkunst (± 330 tot 146 v.Chr.) was een absoluut hoogtepunt door haar grote levendigheid en individualiteit. Ze werd in haar vorm gekenmerkt door een ongeziene virtuositeit in de weergave van de anatomie en beweging, tot in het extreme: zowel de verheerlijking van het logge spiergeweld (vb. Herakles-figuren, de bokser, enz.) als van de wulpse zinnelijkheid (vb. Pan met Aphrodite uit het Nationale Museum van Athene). Men had een voorliefde voor ingewikkelde composities (het hellenisme is de "barokke" stijl van de Griekse kunst), vb. de Laocoöngroep uit het Vaticaan). (nl)
- A escultura helenística representa uma das mais importantes expressões da cultura helenística, e o estágio final da evolução da tradição grega de escultura na Antiguidade. A definição de sua vigência cronológica, bem como de suas características e significado, têm sido objeto de muita discussão entre os historiadores da arte, e parece que um consenso está longe de ser alcançado. Usualmente se considera o período helenístico compreendendo o intervalo entre a morte de Alexandre, o Grande, em 323 a.C., e a conquista do Egito pelos romanos em 30 a.C.. Suas características genéricas se definem pelo ecletismo, secularismo e historicismo, tomando como base a herança da escultura grega clássica e assimilando influências orientais. (pt)
|
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
