| dbo:abstract
|
- نقد العقل الخالص أو نقد العقل المحض (بالألمانية: Kritik der reinen Vernunft) (الطبعة الأولى 1781، الطبعة الثانية 1787) هو كتاب ألفه الفيلسوف الألماني إيمانويل كانت، ويعتبر من أكثر الأعمال تأثيراً في تاريخ الفلسفة. ويعتبر المؤلف أول نقديات كانت، حيث أصدر كتابين نقديين بعده وهما نقد العقل العملي (1788) ونقد الحكم (1790). في مقدمة الطبعة الأولى يشرح كانت ما الذي يعنيه بنقد العقل الخالص، أو المجرد متناولاً: «أنا لا أعني بذلك انتقاد الكتب والأنظمة، لكنني انتقد المنطق كله، مع احترام كل المعرفة التي قد تنتج مستقلة عن التجربة». الانتقاد عملية تحقيق لأسس وحدود المعرفة البشرية، وهو امتداد لقدرة العقل البشري على التعامل مع الميتافيزيقا. بنى كانت كتابه على عمل الفلاسفة التجريبيين مثل جون لوك ودافيد هيوم، الذي قال عنه أنه أيقظه من سباته الدوجماطيقي، كذلك الفلاسفة العقلانيين مثل غوتفريد لايبنتس وكريستيان وولف. وقد وسع أفكارا جديدة حول طبيعة الزمكان، وادعى تقديم حلول لنظرة هيوم للمعرفة البشرية وعلاقة السبب والتأثير، ورؤية رينيه ديكارت لمعرفة العالم الخارجي. ويدعي أيضا أنه أحدث ثورة كوبرنيكية في الفلسفة مع انشاءه مذهب المثالية المتعالية، حيث يصرح فيه أن المعرفة البشرية لا تناسب الأشياء، لكن يمكن تسخير الأشياء لتناسب المعرفة. وحسب مذهب كانط، فإن العقل البشري يُعدِّل العالم التجريبي جاعلا المعرفة أمراً ممكنا. يسمي كانت المعرفة المستقلة عن التجربة «بالبداهة» (معرفة قبلية)، بينما يسمي المعرفة المستقاة من التجربة «استدلالاً» (معرفة بعدية). وحسب كانت، فإن أية إشكالية هي معرفة قبلية لو كانت ضرورية وشاملة. وتكون الإشكالية ضرورية إذا كان يستحيل إثبات خطئها، ولا يمكن رفضها بدون دليل عكسي. تكون الإشكالية شاملة إذا كانت صحيحة في كل الحالات، ولا تقبل أي استثناءات. تكتسب المعرفة استدلالاً عبر الحواس، وكما يبرهن كانط، فإن المعرفة البعدية لا تقبل ضرورة ولا شمولية، إذ يمكن اكتشاف خطأ أو استثناء. (ar)
- Kritika čistého rozumu (KČR; německy Kritik der reinen Vernunft) je nejvýznamnější dílo německého filosofa Immanuela Kanta a jedno z nejvlivnějších filosofických děl vůbec. Kant v něm předkládá svoji teorii poznání (viz transcendentální filosofie) a řešení problému, jak mohou mít subjektivní podmínky myšlení objektivní platnost. KČR je první ze tří jeho „kritik“; následovala ji a . Zjednodušený a zkrácený výklad myšlenek KČR podal Kant ve svazku Prolegomena ke každé příští metafyzice, jež se bude moci stát vědou (1783). Katolická církev dekretem ze dne 11. června 1827 zařadila Kantovu Kritiku čistého rozumu na Index zakázaných knih. (cs)
- La Crítica de la raó pura és un text filosòfic publicat per Immanuel Kant l'any 1781, on exposa els elements centrals de la seva teoria del coneixement. Juntament amb la Crítica de la raó pràctica és una de les obres clau del pensament kantià. Sobre el mètode de coneixement, segons Kant, hi ha hagut tres respostes al llarg de la història del pensament:
* El racionalisme. Afirmen que la raó sola, al marge de l'experiència pot arribar a assolir el coneixement.
* L'empirisme. Redueixen tot el coneixement a l'experiència, afirmant que no és possible sense ella.
* L'irracionalisme. Admeten com a única font possible de coneixement els sentiments. Tots aquests moviments filosòfics afirmen que el centre del procés de coneixement és l'objecte, al voltant del qual gira el subjecte. Així en el procés de coneixement la clau és: com és l'objecte, i no la forma que té el subjecte de conèixer l'objecte. Kant invertirà els termes de l'anàlisi del coneixement, centrant l'atenció no en l'objecte sinó en el subjecte. El subjecte és l'element actiu del procés de coneixement. L'objecte només és conegut quan aquest és integrat dins del sistema cognitiu del subjecte. A aquest procés d'invertir el centre d'atenció del procés cognitiu Kant l'anomena '. El que pretén Kant és sotmetre la raó a judici crític. Això és absolutament necessari, ja que hi ha molta gent que no viu de forma il·lustrada, és a dir, sense fer cas de l'autèntica raó. Per això considera que cal fer aquesta visió crítica, per arribar a assolir la majoria d'edat. La Humanitat, segons Kant, viurà en una minoria d'edat fins que no sigui capaç de treballar amb la raó. Cal fer fora els prejudicis i supersticions, i l'única forma de fer-ho és a través d'analitzar la raó per reconèixer els seus límits i les seves possibilitats. Això permetrà que els éssers humans arribin a l'autèntica llibertat. Per això la Il·lustració és tan important, ja que ella representa l'arribada a la majoria d'edat que permetrà que l'ésser humà sigui autènticament lliure a través de la crítica. Kant afirmarà així que cal considerar les dues fonts de les quals parlaven empiristes i racionalistes: La sensibilitat i l'enteniment. La sensibilitat és passiva, ja que només rep les impressions de l'exterior, mentre que l'enteniment produeix espontàniament conceptes que no provenen de l'experiència. Per això afirmarà que hi ha conceptes que no neixen de l'experiència (contra el que afirmen els empiristes), però al mateix temps, aquests conceptes només tenen aplicació dins l'àmbit de l'experiència (contra el que afirmen els racionalistes). Aquí neix un greu problema que serà plantejat a l'inici de la qüestió del coneixement i que no tindrà una resposta clara fins al final de l'anàlisi sobre el coneixement: és la metafísica una ciència? La pregunta té molt de sentit, ja que existeixen una sèrie de problemes relacionats amb la metafísica que són símptomes que alguna cosa està succeint:
* La ciència progressa mentre que en el terreny de la metafísica ens estem plantejant exactament els mateixos problemes una vegada i una altra.
* Els científics arriben a acords mentre que els filòsofs, en el terreny de la metafísica, no arriben mai a cap acord definitiu. Aquest problema s'ha de solucionar ràpidament i si la metafísica és una ciència, caldrà analitzar quin seria el millor mètode per fer-la funcionar, mentre que si no ho és, caldrà oblidar-la de forma definitiva. Per fer-ho caldrà analitzar en primer lloc si és possible la ciència i com es produeix el coneixement i finalment analitzar el tema de la possibilitat de la Metafísica com a ciència. Kant afirma que hi ha una sèrie de condicions que fan possible el coneixement científic:
* Condicions empíriques. Són condicions que permeten l'experiència i que són perfectament modificables, com per exemple: la llum, la temperatura...
* Condicions transcendentals. Són condicions que no poden ser modificades de cap manera, ja que són condicions necessàries per al nostre coneixement. Són el temps i l'espai. Mai no es pot tenir una experiència sense temps i sense espai: Tota experiència té un quan i un on; per tant, temps i espai no són experimentats, sinó que són les condicions de l'experiència. Són universals, necessaris i a priori. Fan possible l'experiència i són transcendentals, ja que són anteriors a tota experiència. Un cop analitzades quines són les condicions que permeten el coneixement, intentarem analitzar quines són les propietats de la ciència, i així, ens trobem que la ciència està formada per judicis: (La Terra és esfèrica, Júpiter gira en òrbita el·líptica...). Caldrà analitzar quins tipus de judicis hi ha, per posteriorment analitzar quins fan possible la ciència. Kant considera que existeixen dos tipus de judicis: 1.
* Judicis analítics. En els judicis analítics el predicat és dins del subjecte: Els abrics verds són verds. Aquests judicis són universals i necessaris, però no proporcionen un coneixement que no teníem. 2.
* Judicis sintètics. En els judicis sintètics el predicat no és inclòs dins del subjecte: Els abrics són verds. Aquests judicis no són universals, però sí que proporcionen coneixement nou (són extensius) tot i que poden ser falsos. 1.
* Judicis a priori. La seva veritat no depèn de l'experiència. El tot és més gran que la part. 2.
* Judicis a posteriori. La seva veritat sí que depèn de l'experiència. El llapis és blau. Els judicis analítics són a priori, i els judicis sintètics solen ser a posteriori. Però si aquests fossin els únics judicis possibles la ciència, seria impossible, perquè els judicis analítics a priori no són científics, ja que, malgrat ser sempre veritat, el seu coneixement no és extensiu, i els judicis sintètics a posteriori tampoc són científics, ja que, malgrat ser extensius poden ser falsos. L'única possibilitat de l'existència de la ciència és l'existència de judicis sintètics a priori els quals serien necessaris i extensius al mateix temps. Per tant, gràcies a l'existència dels judicis sintètics a priori, la ciència existeix; ara caldrà analitzar com es produeix el coneixement i quins són els elements que hi intervenen. Kant afirmarà l'existència de tres facultats del coneixement: sensibilitat, enteniment i raó, dedicant un capítol de La Crítica de la Raó Pura a cadascuna: Estètica Transcendental, que estudiarà la sensibilitat. Analítica Transcendental, que estudiarà l'enteniment. Dialèctica Transcendental, que estudiarà la raó. (ca)
- La Kritiko de Pura Racio (germane Kritik der reinen Vernunft) de Immanuel Kant, unuafoje publikigita en 1781, dua eldono en 1787, estis unu el plej influaj verkoj en la historio de filozofio. Menciita ankaŭ kiel "unua kritiko" de Kant, ĝi estis sekvita en 1788 de la Kritiko de Praktika Racio kaj en 1790 de la Kritiko de Juĝo. Kant esploris la naturon de racia scio, scio sur la bazo de la faktoj de la mondo raportitaj de la sensoj, kaj niaj raciaj pensoj pri tiaj faktoj. Laŭ Kant, la faktoj, eĉ kun la helpo de racio, estas sensencaj, nekompreneblaj. La menso, tamen, povas komprenigi la mondon per la sensojĉar ĝi aplikis la ideojn de spaco kaj tempo, ideoj kiuj ne estas la produkto de fakto aŭ racio, sed estas interpreto de la menso. Senso sen interpreto estas sensenca. Sed eĉ tia sistemo de racia scio — fakto, racio, antaŭjuĝa interpreto — estas tro limigita: ĝi nur povas kompreni kaj scii la ŝajnaĵojn de la mondo, kiun Kant nomis fenomenoj. La vera realo, aĵoj kiel ili vere estas en si mem, sendepende de nia scio, li nomis noumenoj. Inter la noumenoj, la tri plej gravaj estas dio,la libereco de la volo kaj la senmorteco de la animo. Ĉi tiuj restas ekster la scipotenco de racia scio, de scienco. Ekzemple, scienco, laŭ Kant, ne povas pruvi nek malpruvi la ekzistecon de Dio. Kant montras la raciajn difektojn de antaŭaj pruvoj de Dio (precipe tiu de Anselmo, Tomaso de Akvino kaj Kartezio). Simile, la libereco de la volo kajla senmorteco de la animo estas aferoj ekster la atingo de scienco, nun kaj por ĉiam. Ĉi tiujn tri problemojn de metafiziko — Dio, libereco kaj senmorteco — Kant traktas en sia sekva kritiko, Kritiko de Praktika Racio. (eo)
- Die Kritik der reinen Vernunft (KrV; im Original Critik der reinen Vernunft) ist das erkenntnistheoretische Hauptwerk des Philosophen Immanuel Kant, in dem er den Grundriss für seine Transzendentalphilosophie liefert. Die KrV wird als eines der einflussreichsten Werke in der Philosophiegeschichte betrachtet und kennzeichnet einen Wendepunkt und den Beginn der modernen Philosophie. Kant schrieb die KrV als erste seiner drei „Kritiken“, es folgten die Kritik der praktischen Vernunft und die Kritik der Urteilskraft. An die KrV schließen zudem die Prolegomena von 1783 an. Die Kritik der reinen Vernunft erschien in deutscher Sprache in erster Auflage (A) im Jahr 1781 bei Johann Friedrich Hartknoch. Eine zweite Auflage (B), in Abschnitten wesentlich verändert und erweitert, kam 1787 heraus. In den 1790er Jahren erschienen weitere Fassungen, die sich aber nur unwesentlich von der zweiten Auflage unterschieden. Dem Artikel wird vorwiegend die zweite Auflage zugrunde gelegt. (de)
- The Critique of Pure Reason (German: Kritik der reinen Vernunft; 1781; second edition 1787) is a book by the German philosopher Immanuel Kant, in which the author seeks to determine the limits and scope of metaphysics. Also referred to as Kant's "First Critique", it was followed by his Critique of Practical Reason (1788) and Critique of Judgment (1790). In the preface to the first edition, Kant explains that by a "critique of pure reason" he means a critique "of the faculty of reason in general, in respect of all knowledge after which it may strive independently of all experience" and that he aims to reach a decision about "the possibility or impossibility of metaphysics." The term "critique" is understood to mean a systematic analysis in this context, rather than the colloquial sense of the term. Kant builds on the work of empiricist philosophers such as John Locke and David Hume, as well as rationalist philosophers such as Gottfried Wilhelm Leibniz and Christian Wolff. He expounds new ideas on the nature of space and time, and tries to provide solutions to the skepticism of Hume regarding knowledge of the relation of cause and effect and that of René Descartes regarding knowledge of the external world. This is argued through the transcendental idealism of objects (as appearance) and their form of appearance. Kant regards the former "as mere representations and not as things in themselves", and the latter as "only sensible forms of our intuition, but not determinations given for themselves or conditions of objects as things in themselves". This grants the possibility of a priori knowledge, since objects as appearance "must conform to our cognition...which is to establish something about objects before they are given to us." Knowledge independent of experience Kant calls "a priori" knowledge, while knowledge obtained through experience is termed "a posteriori." According to Kant, a proposition is a priori if it is necessary and universal. A proposition is necessary if it could not possibly be false, and so cannot be denied without contradiction. A proposition is universal if it is true in all cases, and so does not admit of any exceptions. Knowledge gained a posteriori through the senses, Kant argues, never imparts absolute necessity and universality, because it is always possible that we might encounter an exception. Kant further elaborates on the distinction between "analytic" and "synthetic" judgments. A proposition is analytic if the content of the predicate-concept of the proposition is already contained within the subject-concept of that proposition. For example, Kant considers the proposition "All bodies are extended" analytic, since the predicate-concept ('extended') is already contained within—or "thought in"—the subject-concept of the sentence ('body'). The distinctive character of analytic judgements was therefore that they can be known to be true simply by an analysis of the concepts contained in them; they are true by definition. In synthetic propositions, on the other hand, the predicate-concept is not already contained within the subject-concept. For example, Kant considers the proposition "All bodies are heavy" synthetic, since the concept 'body' does not already contain within it the concept 'weight'. Synthetic judgments therefore add something to a concept, whereas analytic judgments only explain what is already contained in the concept. Prior to Kant, it was thought that all a priori knowledge must be analytic. Kant, however, argues that our knowledge of mathematics, of the first principles of natural science, and of metaphysics, is both a priori and synthetic. The peculiar nature of this knowledge cries out for explanation. The central problem of the Critique is therefore to answer the question: "How are synthetic a priori judgements possible?" It is a "matter of life and death" to metaphysics and to human reason, Kant argues, that the grounds of this kind of knowledge be explained. Though it received little attention when it was first published, the Critique later attracted attacks from both empiricist and rationalist critics, and became a source of controversy. It has exerted an enduring influence on Western philosophy, and helped bring about the development of German idealism. The book is considered a culmination of several centuries of early modern philosophy and an inauguration of modern philosophy. (en)
- La Crítica de la razón pura (en alemán: Kritik der reinen Vernunft) es la obra principal del filósofo prusiano Immanuel Kant. Tuvo su primera edición en 1781. El propio Kant llegó a corregirla, publicando en 1787 una segunda edición. Se trata de una indagación trascendental (acerca de las condiciones epistémicas del conocer humano) cuyo objetivo central es lograr una respuesta definitiva sobre si la metafísica puede ser considerada una ciencia. Entre otras cosas, Kant intenta superar la crítica al fundamento epistemológico del principio de causalidad (y por lo tanto al saber científico) que había hecho David Hume, que no tenía una respuesta satisfactoria hasta su época. En esta obra, Kant intenta la conjunción de racionalismo y empirismo, haciendo una crítica de las dos corrientes filosóficas que se centraban en el objeto como fuente de conocimiento, y así, dando un «giro copernicano» al modo de concebir la filosofía, estudiando el sujeto como la fuente que construye el conocimiento del objeto, a través de la representación que el sujeto, mediante la sensibilidad inherente a su naturaleza que toma del objeto. Entre las resistencias que encontró la obra se puede citar que Pío VIII, antes de llegar a papa católico, como prefecto de la Congregación del Índice prohibió bajo amenaza de excomunión la lectura de la Crítica de la razón pura (decreto del 8 de julio de 1827). (es)
- Arrazoimen hutsaren kritika (alemanez: Kritik der reinen Vernunft) Immanuel Kant filosofo prusiarraren lan nagusia da. 1781ekoa da lehen edizioa, Kant-ek berak zuzendu zuen, eta 1787an bigarren edizioa argitaratu zuen. Ikerketa transzendentala da Giza ezagutzaren baldintza epistemikoei buruzko ikerketa transzendetala da, eta helburu nagusia metafisika zientzia gisa har daitekeen ala ez behin betiko erantzutea da. Besteak beste, Kant-ek David Humek kausaltasun-printzipioaren (eta, beraz, jakintza zientifikoaren) oinarri epistemologikoari egindako kritika gainditzen saiatzen da, ez baitzuen erantzun egokirik bere garairaino. Lanean, arrazionalismoa eta enpirismoa uztartzen saiatzen da Kant, objektua ezagutza-iturri gisa hartzen zuten bi korronte filosofikoen kritika eginez. Filosofia ulertzeko moduari «biraketa kopernikarra» eman zion, subjektua objektuaren ezagutza eraikitzen duen iturri gisa aztertuz, subjektuak objektuaren irudikapenaren bidez, objektuaren izaerari dagokion sentsibilitatearen bidez. Lanak aurkitu zituen erresistentzien artean aipa daiteke Pio VIIIk, Aita santua izatera iritsi aurretik, debekatu egin zuela Arrazoimen hutsaren kritikaren irakurketa (1827ko uztailaren 8ko dekretua), eskumiku mehatxupean. (eu)
- Leabhar leis an bhfealsamh Gearmánach Immanuel Kant is ea Critic an Ghlan-Réasúin (Kritik der reinen Vernunft) (1781; an dara heagrán 1787). Tá an t-údar ag iarraidh teorainn agus réimse na meitifisice (staidéar fealsúnach ar bhunphrionsabail an tsaoil) a dheimhniú, agus luaitear an saothar freisin mar an gCéad Chritic. Foilsíodh Critic an Réasúin Phraiticiúil (1788) agus Critic an Bhreithiúnais (1790) ina dhiaidh sin. I réamhrá an chéad eagráin, deir Kant gurb í an chiall atá aige le “critic an ghlanréasúin” critic an réasúin i gcoitinne, maidir le gach eolas a mbeadh an réasún á lorg beag beann ar an eispéireas, agus go bhfuil sé de chuspóir aige féin a dhéanamh amach an féidir leis an meitifisic a bheith ann ar chor ar bith. Baineann Kant tairbhe as saothar na bhfealsúna eimpíreacha, leithéidí John Locke agus David Hume, chomh maith le saothar na bhfealsúna réasúnaíocha, leithéidí Gottfried Wilhelm Leibniz agus . Cuireann sé smaointe nua ar nádúr an spáis agus an ama in iúl agus féachann le sceipteachas Hume a shárú i dtaca le heolas ar chúis agus iarmhairt agus le sceipteachas René Descartes a shárú i dtaca le heolas ar an saol seachtrach. Déanann sé áitiú trí chuntas a thabhairt ar idéalachas tarchéimniúil na réad (mar fhordhreach) agus ar fhoirmeacha a bhfordhreacha. Níl sna réada féin ach samhlaoidí seachas rudaí iontu féin, agus níl sna foirmeacha ach rudaí atá braite ag ár n-iomas. Fágann seo go bhféadfadh eolas a priori a bheith ann, ó chaithfidh réada mar fhordhreach a bheith oiriúnach dár cognaíocht chun léargas éigin a fháil orthu sula gcuirtear in iúl dúinn iad. Tugann Kant eolas a priori ar eolas atá neamhspleách ar eispéireas, agus tugann sé eolas a posteriori ar eolas a fhaightear ón eispéireas. Is éigean do thairiscint a bheith ann mura féidir léi a bheith bréagach agus mura féidir í a fhrithrá gan neamhréireacht. Tá tairiscint uilíoch má tá sí fíor i ngach cás agus mura bhfeileann eisceachtaí di. Má fhaightear eolas a posteriori trí na céadfaí ní bhíonn éigeantas agus uilíochas ag baint leis, toisc go mb’fhéidir go dtiocfaimis ar eisceacht. Cuireann Kant síos ar an idirdhealú idir breithiúnais anailíseacha agus breithiúnais shintéiseacha. Tairiscint anailíseach atá ann má tá “preideacháid-choincheap” na tairiscinte le fáil cheana laistigh den “tsuibiacht-choincheap” den tairiscint sin. Mar shampla, is dóigh le Kant gur tairiscint anailíseach í an abairt “Tá gach corp sínte (i spás)” toisc go bhfuil an preideacháid-choincheap “sínte” le fáil cheana sa tsuibiacht-choincheap “corp”. Is cuid suntais iad breithiúnais anailíseacha toisc gur féidir a bhfírinne a aithint trí anailís a dhéanamh ar na coinchip atá iontu: tá siad fíor iontu féin. I gcás tairiscintí sintéiseacha, áfach, níl an preideacháid-choincheap le fáil sa tsuibiacht-choincheap. Mar shampla, is dóigh le Kant gur tairiscint shintéiseach í an abairt “Tá gach corp trom,” mar nach bhfuil an coincheap “troime” le fáil cheana sa choincheap “corp”. Mar sin, cuireann breithiúnais shintéiseacha le coincheap, agus ní dhéanann breithiúnais anailíseacha ach a bhfuil laistigh den choincheap a mhíniú. Roimh Kant, síleadh gurbh éigean d’eolas a priori a bheith anailíseach. Áitíonn Kant, áfach, go bhfuil an t-eolas atá againn ar mhatamaitic, ar bhunphrionsabail na heolaíochta nádúrtha agus ar mheitifisic idir a priori agus sintéiseach. Ní mór nádúr an eolais seo a mhíniú. Tá bunfhadhb na Critice le fáil sa cheist seo: “Conas is féidir breithiúnais shintéiseacha a priori a thabhairt?” Deir Kant gur cúrsa báis nó beatha don mheitifisic agus do réasún an duine go mínítear an bun atá leis an eolas seo. Is beag aird a tugadh ar an gCritic nuair a foilsíodh í ach lochtaigh idir empírigh agus réasúnaithe í ina dhiaidh sin agus tharraing sí conspóid. Mar sin féin, is fada tionchar aici ar fhealsúnacht an Iarthair agus chuidigh sí le hidéalachas na Gearmáine a chur chun cinn. Tá meas ar an saothar mar bhuaic na gcéadta bliain d'fhealsúnacht luath-nua-aoiseach agus mar thús na fealsúnachta nua-aimseartha. (ga)
- La Critique de la raison pure, en allemand, Kritik der reinen Vernunft, est une œuvre d'Emmanuel Kant, publiée en 1781 et remaniée en 1787. Elle est considérée comme son œuvre majeure, la plus lue, peut-être la plus difficile, commentée, étudiée et la plus influente. Incomprise à son origine, elle donne rapidement prise à une littérature de controverse. Ce livre examine et confronte les possibilités et limites de la raison et de la métaphysique dans l'objectif d'« exposer les sources et la condition de possibilité de cette métaphysique ». Après la première parution, Kant continue de tenter de clarifier la problématique qui la porte, celle des limites de la raison. Elle donne lieu notamment à un autre ouvrage intitulé Prolégomènes à toute métaphysique future, ce qui lui permet de mener à bien une refonte de son maître ouvrage dans une seconde édition, enrichie d'une nouvelle préface, en 1787. Dans le premier tiers du XXe siècle, la philosophie de Kant est la philosophie régnante dans la plupart des universités européennes. Déjà le jeune Schelling écrivait en 1795 « La Critique de la raison pure est comme telle, inexpugnable et irréfutable [...] La Critique subsistera comme quelque chose d'unique, aussi longtemps qu'il y aura de la philosophie ». (fr)
- Kritik atas Nalar Murni (bahasa Jerman: Kritik der reinen Vernunft) adalah salah satu karya Immanuel Kant yang dinilai sebagai salah satu yang paling berpengaruh di . dan menandai titik awal kelahiran filsafat modern. Buku ini ditulis sebagai akumulasi catatan-catatan singkat yang dikumpulkan dan dicetak sebagai cetakan pertama pada 1781. Cetakan tersebut diikuti dengan revisi, ekspansi, dan suntingan yang substansial pada 1787. Tema umum buku ini adalah sebuah upaya investigasi epistemologis yang turut menciptakan dasar pemikiran yang diusungnya. Sebagian besar isi buku ini bertumpu sekaligus ditujukan sebagai kritik atas dua mazhab besar filsafat modern, di antaranya adalah para empiris seperti Locke, Berkeley, dan Hume dan para rasionalis seperti Leibniz dan Descartes. Upaya utama Kant adalah menjelaskan relasi antara hubungan nalar (rasio) dengan pengalaman dengan mengidentifikasi basis dan batas pengetahuan manusia. Oleh sebab itu, dapat dibuktikan bahwa keduanya saling melengkapi satu dengan lainnya. Kant berupaya untuk mengakhiri upaya yang sia-sia atas teori-teori yang diutarakan dari perdebatan buntu antara rasionalisme–empirisme yang saling bertolakbelakang, sekaligus menolak skeptisisme buta seperti yang diusung Hume dan Descartes. Dengannya pula ia menghasilkan sebuah sintesis atas dua tradisi kefilsafatan modern yang mengakhiri perdebatan dengan simpulan-simpulan kritis. Dalam buku ini, Kant menguraikan konsepsi baru tentang hakikat ruang dan waktu. Kant menyatakan klaim bahwa ia memulai sebuah "" (pergeseran paradigma) dengan membalikkan visi epistemologis populer dengan visi epistemologis baru. Dalam pandangan pra-Kant, pembenaran atas pikiran hanya dapat dicapai dengan menyelaraskan subjek pada keberadaan objek. Kant menawarkan perspektif baru dengan menyelidiki apakah objek yang dirujuk mesti menyelaraskan dirinya pada bagaimana subjek memahami objek. Maka dari itu, berdasarkan pandangan ini, budi manusia membentuk dan menyusun dunia pengalaman dan bukan sebaliknya, membuat pengetahuan dimungkinkan hadir. Budi tidak dianggap seperti wadah yang pasif yang menunggu untuk diisi, melainkan hal yang berdaya aktif mencerap realitas. (in)
- 《순수이성비판》(독일어: Kritik der reinen Vernunft)은 이마누엘 칸트가 1781년에 초판을 출간하고, 제2판을 1787년에 출간한 책으로, 철학의 역사에서 가장 영향력 있는 저서 중 하나이다. 이 책은 칸트의 "첫 번째 비판"으로 언급되기도 하는데, 이것은 이후에 나온 "실천 이성 비판"과 "판단력 비판"까지를 포함해서 생긴 말이다. 칸트는 이 책에서 형이상학을 학문(science)으로서 정립하려고 하였다. 순수이성이라는 말은 칸트가 만든 용어이며, 형이상학에서 벗어난 철학의 새로운 지평을 연 업적으로 인정되어 많은 연구의 대상이 되고 있다. 먼저 칸트는 의심의 여지 없는 학문이며 학문의 모범인 수학과 물리학의 진리가 어떻게 하여 성립하느냐를 문제로 삼았다. 과학적 진리가 성립되기 위해서는 먼저 감각적인 자극이 없어서는 안 된다. 그러나 혼돈된 자극을 "지금·여기에 있다"는 식으로, 정리된 어떤 지각으로 하는 것은 우리들의 감성이 시간적, 공간적으로 정리하기 때문이다. 그것을 명확한 지(知)로 삼기 위해서는 또한 생각하는 힘으로서의 오성(=지성)이 필요하다. 이리하여 우리들에게 있어서 명확한 대상, 확실한 지(知)는 감성과 오성의 협동에 의하여 성립된다. 더욱 인식된 지(知)를 보다 소수의 원리로 정리해 가는 것이 이성이다. 이들 여러 능력은 근원적 나(自我)에 의하여 통일되어 있는 것이다. 자연은 우리의 근원적 자아의 활동 내지 조직(실험적 방법)에 의해 인식된다. 그러나 나 밖에서 주어지는 감각적 소재가 없이는 자아는 공허하다. 이론적인 능력으로서의 오성 내지는 이성의 권한에 대한 명확화는 반대로 이 능력의 행동 범위를 규정짓는 것이다. 이러한 한계에서 형이상학은 바로 월권을 하여, 생각하는 힘을 공전시켜 감각적인 경험이 주어지지 않는 신이나 불사(不死)나 자유를 자연 대상과 마찬가지로 존재하는 듯이 생각하였다. 칸트 거기에 종래 형이상학의 독단이 있으며 오류가 있다고 하였다. 따라서 우리들은 형이상학적인 것을, 자연 대상을 인식하는 방식으로(이론적으로) 문제삼을 수는 없으며, 신이나 불사나 자유는 자연과학 세계에서가 아닌 도덕적 실천에서의 문제라고 주장하였다. (ko)
- La Critica della ragion pura (titolo originale Kritik der reinen Vernunft) è l'opera maggiormente nota di Immanuel Kant. Pubblicata nel 1781, ed in seguito ampiamente rimaneggiata nella seconda edizione del 1787, è suddivisa in due parti:
* 1. La Dottrina trascendentale degli elementi, che costituisce la prima parte (generalmente più nota della seconda), a sua volta suddivisa in due grandi ripartizioni:
* Estetica trascendentale
* Logica trascendentale (composta dall'Analitica trascendentale e dalla Dialettica trascendentale)
* 2. La Dottrina trascendentale del metodo. (it)
- 『純粋理性批判』（じゅんすいりせいひはん、独: Kritik der reinen Vernunft) は、ドイツの哲学者イマヌエル・カントの主著である。1781年に第一版が、1787年には大幅に手を加えられた第二版が出版された（一般に前者をA版、後者をB版と称する）。カントの三大批判の一つで、1788年刊の『実践理性批判』（第二批判）、1790年刊の『判断力批判』（第三批判）に対して、第一批判とも呼ばれる。人間理性の抱える諸問題についての古典的名著であり、ライプニッツなどの存在論的形而上学と、ヒュームの認識論的懐疑論の両方を継承し、かつ批判的に乗り越えた、西洋哲学史上最も重要な書物のひとつである。 (ja)
- De Kritik der reinen Vernunft (Kritiek van de zuivere rede) is het hoofdwerk van de Duitse filosoof Immanuel Kant. Hij schreef het op 57-jarige leeftijd in 1781. Met de Kritik der reinen Vernunft wilde Kant de grote filosofische tegenstelling uit zijn tijd te boven komen: aan de ene kant de empiristen zoals Hume en aan de andere kant de rationalisten zoals Descartes. Verder wilde hij verklaren hoe Newton onveranderlijke natuurwetten uit veranderlijke waarnemingen wist af te leiden. Hume had aangetoond dat dat niet kon. (nl)
- Kritik av det rena förnuftet (originalets tyska titel: Kritik der reinen Vernunft) är ett filosofiskt verk av Immanuel Kant, ibland benämnt så som "första kritiken". Verket gavs ut år 1781 men 1787 kom en betydligt mer explicit liksom avsevärt reviderad upplaga. "Kritik av det rena förnuftet" är Kants mest betydelsefulla verk och en av filosofins klassiker. I "Kritik av det rena förnuftet" presenterar Kant för första gången sin , en teori han själv ansåg vara en ”kopernikansk vändning” inom den filosofiska diskussionen kring rationalism och empirism, idealism och realism. Detta uttryck syftar på den revolution som astronomen Kopernikus hade gjort med sin banbrytande teori om den heliocentriska världsbilden. Kants egen ”kopernikanska vändning” innebar att han, i stället för att ansluta sig till någon sida i debatten mellan rationalister (som anser att förnuftet kan vara en självständig källa till kunskap om verkligheten) och empirister (som anser att endast empirisk observation kan ge kunskap om tingen), ägnade sin uppmärksamhet åt kunskapens betingelser, det vill säga på vilket sätt vårt förstånd är strukturerat, vad och hur vårt förstånd är villkorat, var gränsen kan gå för vårt vetande och även under vilka kategorier vi sorterar vår erfarenhet. "Kritik av det rena förnuftet" åtföljs av två andra ”kritiker”, det vill säga undersökningar: "Kritik av det praktiska förnuftet", (1788) och "Kritik av omdömeskraften", (1790). (sv)
- Krytyka czystego rozumu (tytuł oryginału niem. Kritik der reinen Vernunft) – praca Immanuela Kanta, wydana po raz pierwszy w 1781 roku w Rydze (wydanie A), znacznie zmieniona w drugim wydaniu (wydanie B, 1787), uważana za jedną z najważniejszych prac w dziedzinie filozofii. Obok i tworzy krytyczną filozofię Kanta, w której starał się on badać filozoficzne podstawy ludzkiego poznania. Głównym celem Krytyki czystego rozumu jest odpowiedź na pytanie, czy metafizyka jest możliwa i jakie są granice ludzkiego poznania. W tym celu bada on poszczególne władze poznawcze człowieka. Książka przez dłuższy czas nie była znana poza środowiskami akademickimi, stopniowo jednak zdobywała rozgłos. Stała się jednym z podstawowych dzieł , podstawą niemieckiego idealizmu filozoficznego. Spośród jej krytyków znaczący są (Otto Bauer, Ludwig Feuerbach, Karol Marks), a także Friedrich Nietzsche.Istotne prace krytyczne często akcentowały jeden z aspektów Krytyki czystego rozumu, np. filozoficzne uzasadnienie nauki (neokantyści – Hermann Cohen, Heinrich Rickert), kwestie ontologiczne (Martin Heidegger, ), analizę granic poznania zmysłowego (Peter Frederick Strawson), funkcjonowanie rozumu w świecie (Hannah Arendt, Jean-François Lyotard). Dzieło zostało umieszczone w index librorum prohibitorum dekretem z 1827 roku. W Polsce ukazały się trzy przekłady Krytyki: Piotra Chmielowskiego (1904), Romana Ingardena (1957) i Mirosława Żelaznego (2013). (pl)
- «Критика чистого розуму» (нім. Kritik der reinen Vernunft) — філософська праця Іммануїла Канта, вперше опублікована в 1781 році. Вважається однією з найбільш фундаментальних робіт в історії філософії і головним твором філософа. Ключове питання «Критики» — дослідження пізнавальної можливості розуму, у відриві від знань, одержуваних емпіричним шляхом, тобто шляхом досвіду. На шляху свого дослідження філософ висвітлює питання простору і часу, можливості доказу за допомогою розуму існування Бога та інші. Твір є результатом більш ніж десятирічного обмірковування, проте написання самого тексту зайняло кілька місяців. Ймовірно, «Критика» є об'єднанням текстів, написаних автором протягом декількох років. В результаті після виходу роботи в світ, читачі скаржилися на її зайву складність, що заважало розумінню ідей автора. Для запобігання можливих невірних тлумачень, в 1783 Кантом були видані «Пролегомени до кожної майбутньої метафізики, що може з'явитися як наука», а в 1787 році вийшло друге видання «Критики». Той, хто вперше приступає до читання роботи, незмінно виявляється збентеженим її складністю і заплутаністю. Почасти це пояснюється тим, що Кант був, в першу чергу, університетським професором і перебував під впливом традиції написання філософських робіт, основоположниками якої були Християн Вольф і . Характерними рисами при цьому виступали використання специфічної мови, своєрідний розподіл тексту на частини і прагнення домогтися повноти висвітлення досліджуваного питання. За твердженням Нормана Кемпа Сміта, «Критика» не є єдиною струнко вибудованою системою, вона скоріше є викладом спроб Канта сформулювати і розв'язати ті проблемні питання, які виникають в процесі дослідження. (uk)
- A Crítica da Razão Pura (em alemão, Kritik der reinen Vernunft) é a principal obra de teoria do conhecimento do filósofo Immanuel Kant, cuja primeira edição é de 1781, com alterações substanciais feitas pelo autor em determinadas seções para a segunda edição, publicada em 1787. A obra é considerada como um dos mais influentes trabalhos na história da filosofia, e dá início ao chamado idealismo alemão. Kant escreveu a CRP como a primeira de três "Críticas", seguida pela Crítica da Razão Prática (1788) e a Crítica do Juízo (1790). (pt)
- «Кри́тика чи́стого ра́зума» (нем. Kritik der reinen Vernunft) — философский труд Иммануила Канта, впервые опубликованный в 1781 году в Риге в издательстве И. Ф. Харткноха. Считается одной из наиболее фундаментальных работ в истории философии и главным сочинением философа. Ключевой вопрос «Критики» — исследование познавательной возможности разума, в отрыве от знаний, получаемых эмпирическим (опытным) путём. По ходу исследования философ освещает вопросы пространства и времени, возможности доказательства существования Бога посредством разума и др. Кант устанавливает непознаваемость вещей самих по себе («вещь в себе»), порождающих своим воздействием на наше сознание явления внешнего мира; для достоверного знания доступны лишь эти явления в нашем сознании. Пространство и время, которые мы воспринимаем в опыте, субъективны, то есть они — наши же представления, а не существуют сами по себе; а потому всё, что помещается в них (а мы ничего не можем воспринять вне пространства и времени), есть тоже наше представление; следовательно, на опыте мы имеем дело только с нашими представлениями, но лишь являющимися нам как объекты; так что всё без исключения, даже самих себя, мы знаем лишь как явления, а не как «вещь в себе». При всём том Кант не считает возможным отрицать само существование вещей в себе, хотя бы потому, что такое отрицание явилось бы известным суждением о них, высказывать которое, в виду их непознаваемости для нас, мы не имеем никаких данных. Основной смысл сочинения: за явлениями, доступными опыту, находится мир предметов «самих по себе», познать который мы не в состоянии; наше познание имеет дело лишь с феноменами; мир возможен лишь как бытие, подчинённое категориям мысли: «наш рассудок сам же и предписывает природе её законы». Сочинение написано за несколько месяцев после более чем десятилетнего обдумывания; по всей видимости, является объединением многолетних записок автора. Читатели жаловались на излишнюю сложность книги, затруднявшую понимание идей автора. Для предотвращения возможных неверных толкований в 1783 году Кантом были изданы «Пролегомены ко всякой будущей метафизике», а в 1787 году вышло второе издание «Критики». Изложив в 1-м издании тот взгляд критического идеализма, что мир познается нами только в своих являемых формах, которые суть построения умственной деятельности нашего субъекта и помимо нашего представления вовсе не существуют, Кант понял, что этот взгляд смешивается многими с тем фантастическим идеализмом, по которому мир создаётся субъектом без всякого данного материала и есть только грёза или пустой призрак. Ввиду этого Кант во 2-м издании, так же и как в «Пролегоменах», подчеркнул различие двух идеализмов и изложил свой таким образом, чтобы дальнейшее смешение было невозможно. Непосредственное продолжение — «Критика практического разума» (1788), основное этическое произведение Канта. (ru)
- 《纯粹理性批判》（德語：Kritik der reinen Vernunft ）被公认为是德国哲学家伊曼努尔·康德流传最为广泛，最具影响力的著作，同时也是整个西方哲学史上最重要和影响最深远的著作之一。初版于1781年，并于1787年再版的该书，常被称做康德的“第一批判”，并与其后的《实践理性批判》和《判断力批判》并称为康德“三大批判”。 在第一版的序言中，康德解釋他所謂的純粹理性批判是：「我並非意味著對書本或系統的批判，而是對於普遍理性的批判，即對於所有能夠『獨立於經驗』而得出的知識。 在康德之前，我們普遍認為先天的知識必然是分析的，即意謂其斷言必然已經存在於主體中，所以是獨立於經驗的。（例如：「聰明的人是聰明的。」或是「聰明的人是個人。」）在上述例子中，因為我們藉由分析主體而到達結論，所以這些判斷是分析的。我們認為所有的先天判斷都是這樣的：在這樣的判斷中都找得到一個僅僅是主體之部分的斷言。如果真是如此，那麼所有對於先天判斷的否定將會導致矛盾。而因此矛盾律將足以得出所有的分析判斷。 所有的亞里斯多德主義者區別了兩種類別的判斷： 1)綜合判斷－所有奠基在統合以及將不同的經驗事實放在一起的判斷，所以這些判斷被認為是後天的。例如：「月亮的相將在天暗之後看得到。」 2)分析判斷－所有外顯地奠基在對主體之分析的判斷，而不依賴於經驗，所以被認為是先天的。例如：「一條直線是筆直的。」 康德並不完全滿意這樣的區分，並爭論說有些綜合判斷也是先天的，像是數學中的判斷。而亞里斯多德主義者將會爭辯說這樣的判斷是分析的。 (zh)
|
| rdfs:comment
|
- La Critica della ragion pura (titolo originale Kritik der reinen Vernunft) è l'opera maggiormente nota di Immanuel Kant. Pubblicata nel 1781, ed in seguito ampiamente rimaneggiata nella seconda edizione del 1787, è suddivisa in due parti:
* 1. La Dottrina trascendentale degli elementi, che costituisce la prima parte (generalmente più nota della seconda), a sua volta suddivisa in due grandi ripartizioni:
* Estetica trascendentale
* Logica trascendentale (composta dall'Analitica trascendentale e dalla Dialettica trascendentale)
* 2. La Dottrina trascendentale del metodo. (it)
- 『純粋理性批判』（じゅんすいりせいひはん、独: Kritik der reinen Vernunft) は、ドイツの哲学者イマヌエル・カントの主著である。1781年に第一版が、1787年には大幅に手を加えられた第二版が出版された（一般に前者をA版、後者をB版と称する）。カントの三大批判の一つで、1788年刊の『実践理性批判』（第二批判）、1790年刊の『判断力批判』（第三批判）に対して、第一批判とも呼ばれる。人間理性の抱える諸問題についての古典的名著であり、ライプニッツなどの存在論的形而上学と、ヒュームの認識論的懐疑論の両方を継承し、かつ批判的に乗り越えた、西洋哲学史上最も重要な書物のひとつである。 (ja)
- De Kritik der reinen Vernunft (Kritiek van de zuivere rede) is het hoofdwerk van de Duitse filosoof Immanuel Kant. Hij schreef het op 57-jarige leeftijd in 1781. Met de Kritik der reinen Vernunft wilde Kant de grote filosofische tegenstelling uit zijn tijd te boven komen: aan de ene kant de empiristen zoals Hume en aan de andere kant de rationalisten zoals Descartes. Verder wilde hij verklaren hoe Newton onveranderlijke natuurwetten uit veranderlijke waarnemingen wist af te leiden. Hume had aangetoond dat dat niet kon. (nl)
- A Crítica da Razão Pura (em alemão, Kritik der reinen Vernunft) é a principal obra de teoria do conhecimento do filósofo Immanuel Kant, cuja primeira edição é de 1781, com alterações substanciais feitas pelo autor em determinadas seções para a segunda edição, publicada em 1787. A obra é considerada como um dos mais influentes trabalhos na história da filosofia, e dá início ao chamado idealismo alemão. Kant escreveu a CRP como a primeira de três "Críticas", seguida pela Crítica da Razão Prática (1788) e a Crítica do Juízo (1790). (pt)
- نقد العقل الخالص أو نقد العقل المحض (بالألمانية: Kritik der reinen Vernunft) (الطبعة الأولى 1781، الطبعة الثانية 1787) هو كتاب ألفه الفيلسوف الألماني إيمانويل كانت، ويعتبر من أكثر الأعمال تأثيراً في تاريخ الفلسفة. ويعتبر المؤلف أول نقديات كانت، حيث أصدر كتابين نقديين بعده وهما نقد العقل العملي (1788) ونقد الحكم (1790). في مقدمة الطبعة الأولى يشرح كانت ما الذي يعنيه بنقد العقل الخالص، أو المجرد متناولاً: «أنا لا أعني بذلك انتقاد الكتب والأنظمة، لكنني انتقد المنطق كله، مع احترام كل المعرفة التي قد تنتج مستقلة عن التجربة». الانتقاد عملية تحقيق لأسس وحدود المعرفة البشرية، وهو امتداد لقدرة العقل البشري على التعامل مع الميتافيزيقا. بنى كانت كتابه على عمل الفلاسفة التجريبيين مثل جون لوك ودافيد هيوم، الذي قال عنه أنه أيقظه من سباته الدوجماطيقي، كذلك الفلاسفة العقلانيين مثل غوتفريد لايبنتس وكريستيا (ar)
- La Crítica de la raó pura és un text filosòfic publicat per Immanuel Kant l'any 1781, on exposa els elements centrals de la seva teoria del coneixement. Juntament amb la Crítica de la raó pràctica és una de les obres clau del pensament kantià. Sobre el mètode de coneixement, segons Kant, hi ha hagut tres respostes al llarg de la història del pensament: Kant afirma que hi ha una sèrie de condicions que fan possible el coneixement científic: Kant considera que existeixen dos tipus de judicis: (ca)
- Kritika čistého rozumu (KČR; německy Kritik der reinen Vernunft) je nejvýznamnější dílo německého filosofa Immanuela Kanta a jedno z nejvlivnějších filosofických děl vůbec. Kant v něm předkládá svoji teorii poznání (viz transcendentální filosofie) a řešení problému, jak mohou mít subjektivní podmínky myšlení objektivní platnost. KČR je první ze tří jeho „kritik“; následovala ji a . Zjednodušený a zkrácený výklad myšlenek KČR podal Kant ve svazku Prolegomena ke každé příští metafyzice, jež se bude moci stát vědou (1783). (cs)
- La Kritiko de Pura Racio (germane Kritik der reinen Vernunft) de Immanuel Kant, unuafoje publikigita en 1781, dua eldono en 1787, estis unu el plej influaj verkoj en la historio de filozofio. Menciita ankaŭ kiel "unua kritiko" de Kant, ĝi estis sekvita en 1788 de la Kritiko de Praktika Racio kaj en 1790 de la Kritiko de Juĝo. Ĉi tiujn tri problemojn de metafiziko — Dio, libereco kaj senmorteco — Kant traktas en sia sekva kritiko, Kritiko de Praktika Racio. (eo)
- The Critique of Pure Reason (German: Kritik der reinen Vernunft; 1781; second edition 1787) is a book by the German philosopher Immanuel Kant, in which the author seeks to determine the limits and scope of metaphysics. Also referred to as Kant's "First Critique", it was followed by his Critique of Practical Reason (1788) and Critique of Judgment (1790). In the preface to the first edition, Kant explains that by a "critique of pure reason" he means a critique "of the faculty of reason in general, in respect of all knowledge after which it may strive independently of all experience" and that he aims to reach a decision about "the possibility or impossibility of metaphysics." The term "critique" is understood to mean a systematic analysis in this context, rather than the colloquial sense of t (en)
- La Crítica de la razón pura (en alemán: Kritik der reinen Vernunft) es la obra principal del filósofo prusiano Immanuel Kant. Tuvo su primera edición en 1781. El propio Kant llegó a corregirla, publicando en 1787 una segunda edición. Entre las resistencias que encontró la obra se puede citar que Pío VIII, antes de llegar a papa católico, como prefecto de la Congregación del Índice prohibió bajo amenaza de excomunión la lectura de la Crítica de la razón pura (decreto del 8 de julio de 1827). (es)
- Die Kritik der reinen Vernunft (KrV; im Original Critik der reinen Vernunft) ist das erkenntnistheoretische Hauptwerk des Philosophen Immanuel Kant, in dem er den Grundriss für seine Transzendentalphilosophie liefert. Die KrV wird als eines der einflussreichsten Werke in der Philosophiegeschichte betrachtet und kennzeichnet einen Wendepunkt und den Beginn der modernen Philosophie. Kant schrieb die KrV als erste seiner drei „Kritiken“, es folgten die Kritik der praktischen Vernunft und die Kritik der Urteilskraft. An die KrV schließen zudem die Prolegomena von 1783 an. (de)
- Arrazoimen hutsaren kritika (alemanez: Kritik der reinen Vernunft) Immanuel Kant filosofo prusiarraren lan nagusia da. 1781ekoa da lehen edizioa, Kant-ek berak zuzendu zuen, eta 1787an bigarren edizioa argitaratu zuen. Ikerketa transzendentala da Giza ezagutzaren baldintza epistemikoei buruzko ikerketa transzendetala da, eta helburu nagusia metafisika zientzia gisa har daitekeen ala ez behin betiko erantzutea da. (eu)
- Leabhar leis an bhfealsamh Gearmánach Immanuel Kant is ea Critic an Ghlan-Réasúin (Kritik der reinen Vernunft) (1781; an dara heagrán 1787). Tá an t-údar ag iarraidh teorainn agus réimse na meitifisice (staidéar fealsúnach ar bhunphrionsabail an tsaoil) a dheimhniú, agus luaitear an saothar freisin mar an gCéad Chritic. Foilsíodh Critic an Réasúin Phraiticiúil (1788) agus Critic an Bhreithiúnais (1790) ina dhiaidh sin. I réamhrá an chéad eagráin, deir Kant gurb í an chiall atá aige le “critic an ghlanréasúin” critic an réasúin i gcoitinne, maidir le gach eolas a mbeadh an réasún á lorg beag beann ar an eispéireas, agus go bhfuil sé de chuspóir aige féin a dhéanamh amach an féidir leis an meitifisic a bheith ann ar chor ar bith. (ga)
- Kritik atas Nalar Murni (bahasa Jerman: Kritik der reinen Vernunft) adalah salah satu karya Immanuel Kant yang dinilai sebagai salah satu yang paling berpengaruh di . dan menandai titik awal kelahiran filsafat modern. Buku ini ditulis sebagai akumulasi catatan-catatan singkat yang dikumpulkan dan dicetak sebagai cetakan pertama pada 1781. Cetakan tersebut diikuti dengan revisi, ekspansi, dan suntingan yang substansial pada 1787. (in)
- La Critique de la raison pure, en allemand, Kritik der reinen Vernunft, est une œuvre d'Emmanuel Kant, publiée en 1781 et remaniée en 1787. Elle est considérée comme son œuvre majeure, la plus lue, peut-être la plus difficile, commentée, étudiée et la plus influente. Incomprise à son origine, elle donne rapidement prise à une littérature de controverse. Ce livre examine et confronte les possibilités et limites de la raison et de la métaphysique dans l'objectif d'« exposer les sources et la condition de possibilité de cette métaphysique ». (fr)
- 《순수이성비판》(독일어: Kritik der reinen Vernunft)은 이마누엘 칸트가 1781년에 초판을 출간하고, 제2판을 1787년에 출간한 책으로, 철학의 역사에서 가장 영향력 있는 저서 중 하나이다. 이 책은 칸트의 "첫 번째 비판"으로 언급되기도 하는데, 이것은 이후에 나온 "실천 이성 비판"과 "판단력 비판"까지를 포함해서 생긴 말이다. 칸트는 이 책에서 형이상학을 학문(science)으로서 정립하려고 하였다. 순수이성이라는 말은 칸트가 만든 용어이며, 형이상학에서 벗어난 철학의 새로운 지평을 연 업적으로 인정되어 많은 연구의 대상이 되고 있다. (ko)
- Krytyka czystego rozumu (tytuł oryginału niem. Kritik der reinen Vernunft) – praca Immanuela Kanta, wydana po raz pierwszy w 1781 roku w Rydze (wydanie A), znacznie zmieniona w drugim wydaniu (wydanie B, 1787), uważana za jedną z najważniejszych prac w dziedzinie filozofii. Obok i tworzy krytyczną filozofię Kanta, w której starał się on badać filozoficzne podstawy ludzkiego poznania. Głównym celem Krytyki czystego rozumu jest odpowiedź na pytanie, czy metafizyka jest możliwa i jakie są granice ludzkiego poznania. W tym celu bada on poszczególne władze poznawcze człowieka. (pl)
- Kritik av det rena förnuftet (originalets tyska titel: Kritik der reinen Vernunft) är ett filosofiskt verk av Immanuel Kant, ibland benämnt så som "första kritiken". Verket gavs ut år 1781 men 1787 kom en betydligt mer explicit liksom avsevärt reviderad upplaga. "Kritik av det rena förnuftet" är Kants mest betydelsefulla verk och en av filosofins klassiker. "Kritik av det rena förnuftet" åtföljs av två andra ”kritiker”, det vill säga undersökningar: "Kritik av det praktiska förnuftet", (1788) och "Kritik av omdömeskraften", (1790). (sv)
- «Критика чистого розуму» (нім. Kritik der reinen Vernunft) — філософська праця Іммануїла Канта, вперше опублікована в 1781 році. Вважається однією з найбільш фундаментальних робіт в історії філософії і головним твором філософа. Ключове питання «Критики» — дослідження пізнавальної можливості розуму, у відриві від знань, одержуваних емпіричним шляхом, тобто шляхом досвіду. На шляху свого дослідження філософ висвітлює питання простору і часу, можливості доказу за допомогою розуму існування Бога та інші. (uk)
- «Кри́тика чи́стого ра́зума» (нем. Kritik der reinen Vernunft) — философский труд Иммануила Канта, впервые опубликованный в 1781 году в Риге в издательстве И. Ф. Харткноха. Считается одной из наиболее фундаментальных работ в истории философии и главным сочинением философа. Ключевой вопрос «Критики» — исследование познавательной возможности разума, в отрыве от знаний, получаемых эмпирическим (опытным) путём. По ходу исследования философ освещает вопросы пространства и времени, возможности доказательства существования Бога посредством разума и др. (ru)
- 《纯粹理性批判》（德語：Kritik der reinen Vernunft ）被公认为是德国哲学家伊曼努尔·康德流传最为广泛，最具影响力的著作，同时也是整个西方哲学史上最重要和影响最深远的著作之一。初版于1781年，并于1787年再版的该书，常被称做康德的“第一批判”，并与其后的《实践理性批判》和《判断力批判》并称为康德“三大批判”。 在第一版的序言中，康德解釋他所謂的純粹理性批判是：「我並非意味著對書本或系統的批判，而是對於普遍理性的批判，即對於所有能夠『獨立於經驗』而得出的知識。 在康德之前，我們普遍認為先天的知識必然是分析的，即意謂其斷言必然已經存在於主體中，所以是獨立於經驗的。（例如：「聰明的人是聰明的。」或是「聰明的人是個人。」）在上述例子中，因為我們藉由分析主體而到達結論，所以這些判斷是分析的。我們認為所有的先天判斷都是這樣的：在這樣的判斷中都找得到一個僅僅是主體之部分的斷言。如果真是如此，那麼所有對於先天判斷的否定將會導致矛盾。而因此矛盾律將足以得出所有的分析判斷。 所有的亞里斯多德主義者區別了兩種類別的判斷： 1)綜合判斷－所有奠基在統合以及將不同的經驗事實放在一起的判斷，所以這些判斷被認為是後天的。例如：「月亮的相將在天暗之後看得到。」 2)分析判斷－所有外顯地奠基在對主體之分析的判斷，而不依賴於經驗，所以被認為是先天的。例如：「一條直線是筆直的。」 (zh)
|
