An Entity of Type: music genre, from Named Graph: http://dbpedia.org, within Data Space: dbpedia.org

Ancient history is a time period from the beginning of writing and recorded human history to as far as late antiquity. The span of recorded history is roughly 5,000 years, beginning with the Sumerian cuneiform script. Ancient history covers all continents inhabited by humans in the period 3000 BC – AD 500. The three-age system periodizes ancient history into the Stone Age, the Bronze Age, and the Iron Age, with recorded history generally considered to begin with the Bronze Age. The start and end of the three ages varies between world regions. In many regions the Bronze Age is generally considered to begin a few centuries prior to 3000 BC, while the end of the Iron Age varies from the early first millennium BC in some regions to the late first millennium AD in others.

Property Value
dbo:abstract
  • التاريخ القديم هي محصلة أو مجموع أحداث سابقة بدأت مع بداية تسجيل وكتابة تاريخ البشرية، وامتدت حتى العصور القديمة المتأخرة. يمكن استخدام العبارة للإشارة إلى الفترة الزمنية أو الانضباط الأكاديمي. يمكن أن تكون الدراسة الأكاديمية للتاريخ القديم إما علمية (علم الآثار مع فحص الأدلة المادية) أو (دراسة التاريخ من خلال النصوص والشعر واللغويات). يمتد التاريخ المسجل لما يقرب من 5000 عام، بدءًا من الكتابات المسمارية السومرية التي تعتبر الأقدم من بين الكتابات المتماسكة في التاريخ من حوالي 2600 ق.م. وغطي التاريخ القديم جميع القارات التي سكنها البشر في الفترة من 3000 ق.م - 500 م. فقسم نظام العصور الثلاث التاريخ القديم إلى العصر الحجري والعصر البرونزي والعصر الحديدي، وبشكل عام يعتبر بدء التاريخ المسجل مع العصر البرونزي. إلا أن بداية ونهاية نظام العصور الثلاث تختلف باختلاف مناطق العالم. ويُعتقد في العديد من المناطق أن العصر البرونزي بدأ ببضعة قرون قبل 3000 ق.م، بينما تراوحت نهاية العصر الحديدي من أوائل الألفية الأولى قبل الميلاد في بعض المناطق إلى أواخر الألفية الأولى في مناطق أخرى. لا ينبغي الخلط بين المصطلح الواسع «التاريخ القديم» التي تلت العصر الحديدي وما بين «العصور الكلاسيكية القديمة» وهي فترة من تاريخ منطقة البحر المتوسط التي ازدهرت خلالها حضارتي اليونان وروما القديمتين، من الأولمبياد الأول سنة 776 ق.م وتأسيس روما في 753 ق.م وحتى منتصف الألفية الأولى. يُعرف الجزء الأخير من العصور القديمة الكلاسيكية باسم العصور القديمة المتأخرة. رغم الخلاف الشديد على التاريخ الدقيق لانتهاء فترة «التاريخ القديم»، فاستخدم بعض العلماء الغربيون سقوط الإمبراطورية الرومانية الغربية في 476 ميلادية (وهي النقطة الأكثر استخداماً)، بينما اختار آخرون إغلاق أكاديمية أفلاطون في 529 ميلادية، أو وفاة الإمبراطور جوستينيان الأول في العام 565 م، أو ظهور الإسلام، أو حُكم الملك شارلمان حيث مثل نقطة نهاية للتاريخين القديم والأوروبي الكلاسيكي. أما خارج أوروبا، فقد سبّب الإطار الزمني الفضفاض (الذي يشمل الأعوام 450-500) صعوبةً في تحديد الفترة الانتقالية من العصور القديمة إلى العصور ما بعد الكلاسيكية. خلال الفترة الزمنية من التاريخ القديم (بدأت تقريبًا من 3000 ق.م)، أخذ سكان العالم بالتزايد المضطرد بسبب ثورة العصر الحجري الحديث والتي كانت في أوج تطوّرها. وفقًا لتقديرات مركز هايد التابع لوكالة التقييم البيئي الهولندية، زاد عدد سكان العالم بشكل كبير في تلك الفترة. ففي سنة 10,000 ق.م في عصر ما قبل التاريخ، بلغ عدد سكان العالم 2 مليون، ثم ارتفع إلى 45 مليونًا سنة 3000 ق.م. ومع بداية العصر الحديدي في 1000 ق.م ارتفع عدد السكان إلى 72 مليون. وفي نهاية الحقبة من سنة 500 م يُعتقد أن عدد سكان العالم قد بلغ 209 مليون نسمة. أي في غضون 10,500 سنة زاد عدد سكان العالم 100 مرة. (ar)
  • L'edat antiga o antiguitat és el període de la història entre el naixement de l'escriptura i la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476, que marca l'inici de l'edat mitjana. És, per tant, el primer període pròpiament històric. El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans imperis. Cal no oblidar que en les mateixes dates un poble pot viure encara en la prehistòria (o protohistòria) i un altre haver-ne evolucionat molt. El règim polític més abundant és la monarquia. Sorgeix el comerç com a tal, amb l'aparició de la moneda i de les grans rutes d'intercanvi. L'edat antiga conté dues èpoques: 1. * Antic Orient, amb l'auge de les primeres civilitzacions a l'Extrem Orient (Xina, Índia) i al Pròxim Orient (Mesopotàmia, Egipte). 2. * Antiguitat clàssica, amb el predomini de l'antiga Grècia i Roma. L'edat antiga és l'època històrica que coincideix amb el sorgiment i desenvolupament de les primeres civilitzacions o civilitzacions antigues. El concepte més tradicional d'història antiga és el de la invenció de l'escriptura, que convencionalment la historiografia ha considerat com a fita que permet marcar el final de la prehistòria i el començament de la història, donada la primacia que atorga a les fonts escrites davant la cultura material, que estudia amb el seu propi mètode l'arqueologia. Altres orientacions procuren atendre'n el sistema social o el nivell tècnic. Recentment, els estudis de genètica de poblacions basats en diferents tècniques d'anàlisi comparativa d'ADN i els estudis d'antropologia lingüística estan arribant a reconstruir, d'una manera cada vegada més precisa, les migracions antigues i la seva herència en les poblacions actuals. Sigui quin sigui el criteri emprat, coincideixen que, en temps i lloc, uns i altres processos van cristal·litzar en l'inici de la vida urbana (ciutats molt superiors en grandària i diferents en funció als poblets neolítics), l'aparició del poder polític (palaus, reis), de les religions organitzades (temples, sacerdots), una complexa estratificació social, esforços col·lectius de gran envergadura que exigeixen prestacions de treball obligatori i impostos, i el comerç de llarga distància (tot el que s'ha anomenat «revolució urbana»); nivell de desenvolupament social que per primera vegada es va aconseguir en la Sumèria del IV mil·lenni aC, espai propici per a la constitució de les primeres ciutats estat competitives a partir del substrat neolític que portava ja quatre mil·lennis desenvolupant-se al Creixent Fèrtil. A partir d'aquestes, i de successius contactes (tant pacífics com invasions) de pobles veïns (cultures sedentarioagrícoles o nomadoramaderes, que es nomenen tradicionalment amb termes de validesa qüestionada, més propis de famílies lingüístiques que d'ètnies humanes: semites, , protoindoeuropeus, etc.), es van anar conformant els primers estats de gran extensió territorial, fins a assolir la mida d'imperis multinacionals. Processos similars van tenir lloc en diversos moments segons l'àrea geogràfica (successivament, Mesopotàmia, la vall del Nil, el subcontinent indi, Xina, la conca del Mediterrani, l'Amèrica precolombina i la resta d'Europa, Àsia i Àfrica); en algunes zones especialment aïllades, alguns pobles caçadors-recol·lectors actuals encara no haurien abandonat la prehistòria mentre que d'altres van entrar violentament a l'edat moderna o contemporània sota el guiatge de les colonitzacions del segle xvi al xix. Els pobles cronològicament contemporanis a la història escrita del Mediterrani oriental poden ser objecte de la protohistòria, ja que les fonts escrites per romans, grecs, fenicis, hebreus o egipcis, a més de les fonts arqueològiques, permeten fer-ho. L'antiguitat clàssica es localitza en el moment de plenitud de la civilització grecoromana (segle v aC al {segle|II}}) o, en sentit ampli, en tota la seva durada (segle viii aC al segle V dC). Es va caracteritzar per la definició d'innovadors conceptes sociopolítics: els de ciutadania i de llibertat personal, no per a tots, sinó per una minoria sostinguda pel treball esclau, a diferència dels imperis fluvials de l'antic Egipte, Babilònia, Índia o la Xina, per als quals es va crear la imprecisa categoria de «mode de producció asiàtic», caracteritzades per l'existència d'un poder omnímode en la cúspide de l'imperi i el pagament de tributs per a les comunitats camperoles subjectes a aquest, però de condició social lliure (ja que, encara que hi existeixi l'esclavitud, no representa la força de treball principal). El final de l'edat antiga en la civilització occidental coincideix amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (l'any 476, l'Imperi Romà d'Orient va sobreviure tota l'edat mitjana fins al 1453), encara que tal discontinuïtat no s'observa en altres civilitzacions. Per tant, les divisions posteriors (edat mitjana i edat moderna) poden considerar-se vàlides només per aquella, mentre que la major part d'Àsia i d'Àfrica, i amb molta més claredat Amèrica, són objecte en la seva història d'una periodització pròpia. Alguns autors culturalistes fan arribar l'antiguitat tardana europea fins als segles VI i VII, mentre que, l'escola "mutacionista" francesa l'estén fins a algun moment entre els segles IX i XI. Diferents interpretacions de la història posen l'accent en qüestions econòmiques (transició del mode de producció esclavista a manera de producció feudal, des de la crisi del segle III); polítiques (desaparició de l'imperi i instal·lació dels regnes germànics des del segle v), o ideològiques, religioses (substitució del paganisme politeista pels monoteismes teocèntrics): el cristianisme -segle IV-, i posteriorment l'islam, [segle vii, filosòfiques (filosofia antiga per la medieval) i artístiques (evolució des de l'art antic -clàssic- cap a l'art medieval, paleocristià i preromànic)]. Les civilitzacions de l'antiguitat són agrupades geogràficament per la historiografia i l'arqueologia en zones en què diferents pobles i cultures van estar especialment vinculats entre si, tot i que les àrees d'influència de cadascuna d'aquestes van arribar en moltes ocasions a interpenetrar-se i a anar molt més lluny, formant imperis de dimensions multicontinentals (l'Imperi persa, el d'Alexandre el Gran i l'Imperi Romà), talassocràcies ('govern dels mars') o rutes comercials i d'intercanvi de productes i idees a llarga distància; encara que sempre limitades pel relatiu aïllament entre si (obstacles dels deserts i oceans), que arriba a ser radical en alguns casos (entre el Vell Món i el Nou Món). La navegació antiga, especialment la naturalesa i extensió de les expedicions que necessàriament van haver de realitzar les cultures primitives de Polinèsia (almenys fins a l'Illa de Pasqua), és un assumpte encara polèmic. En algunes ocasions, s'ha recorregut a l'arqueologia experimental per provar la possibilitat de contactes amb Amèrica des del Pacífic. Altres conceptes d'aplicació discutida són la prioritat del difusionisme o del desenvolupament endogen per a determinats fenòmens culturals (agricultura, metal·lúrgia, escriptura, alfabet, moneda, etc.) i l'aplicació de l'evolucionisme en contextos arqueològics i antropològics. (ca)
  • Termín starověk označuje v dějepisectví historické období vzniku a rozvoje prvních civilizací na Středním východě, v oblasti Středomoří a v jižní a východní Asii. Časově lze tuto epochu ohraničit koncem pravěku okolo poloviny 4. tisíciletí př. n. l. a počátkem středověku v 6. až 7. století. Naproti tomu pojem antika se vztahuje výlučně na řecko-římskou etapu starověku. Rozsáhlejší pojem starověk zahrnuje tedy rovněž toto období dějin lidstva. Počátek starověku lze vymezit dobou rozšíření písma na území staroorientálních říší Blízkého východu – v Mezopotámii (Sumer, Akkad, Babylon, Mitanni, Asýrie), v oblasti Íránské vysočiny (Elam, Médie, Persie), v Sýrii (Ugarit), na území Malé Asie (Chetité, Frýgie, Lýdie) a v Egyptě. Konec starověku spadá do doby rozpadu římské, resp. sásánovské říše, jenž nastal v důsledku stěhování národů a arabské expanze (zánik západořímské říše v roce 476, smrt císaře Justiniána I. v roce 565, smrt proroka Mohameda v roce 632). Současní, především němečtí historikové označují období přerodu starověku ve středověk (od konce 3. až do počátku 7. století) za samostatnou etapu pozdní antiky. (cs)
  • Αρχαία Ιστορία εννοείται σύνολο των γεγονότων του παρελθόντος από την έναρξη της καταγεγραμμένης ανθρώπινης ιστορίας έως τις αρχές του μεσαίωνα ή την ύστερη αρχαιότητα. Η διάρκεια της καταγεγραμμένης ιστορίας είναι περίπου 5.000 χρόνων, που αρχίζει με το κείμενα σφηνοειδούς γραφής των Σουμερίων την αρχαιότερη μορφή συνεκτικής γραφής κατά τον 30ο αι. π.Χ. Ο όρος κλασική αρχαιότητα χρησιμοποιείται συχνά στο πλαίσιο της ιστορίας του Παλαιού Κόσμου με αρχή της καταγεγραμμένης ελληνικής ιστορίας το 776 π.Χ (πρώτη Ολυμπιάδα). Η ημερομηνία συμπίπτει προσεγγιστικά με την παραδοσιακή ημερομηνία της ίδρυσης της Ρώμης το 753 π.Χ, την αρχή της ιστορίας της αρχαίας Ρώμης, και την αρχή της αρχαϊκής περιόδου στην αρχαία Ελλάδα. Δεδομένου ότι η ημερομηνία λήξης της αρχαίας ιστορίας αμφισβητείται, οι δυτικοί μελετητές χρησιμοποιούν την πτώση της δυτικής ρωμαϊκής αυτοκρατορίας το 476 (η πλέον χρησιμοποιούμενη) το κλείσιμο της πλατωνικής ακαδημίας στο 529[, τον θάνατο του αυτοκράτορα Ιουστινιανού το 565, την έλευση του Ισλάμ , ή την άνοδο του Καρλομάγνου ως το τέλος της αρχαίας και της κλασικής ευρωπαϊκής ιστορίας. Όσον αφορά στην ιστορία των σημαντικών πολιτισμών της Ινδίας και της Κίνας, η ινδική αρχαία ιστορία περιλαμβάνει την πρώιμη περίοδο των μέσων βασιλείων και η αρχαία κινεζική ιστορία, έως τη δυναστεία Τσιν. (el)
  • Ancient history is a time period from the beginning of writing and recorded human history to as far as late antiquity. The span of recorded history is roughly 5,000 years, beginning with the Sumerian cuneiform script. Ancient history covers all continents inhabited by humans in the period 3000 BC – AD 500. The three-age system periodizes ancient history into the Stone Age, the Bronze Age, and the Iron Age, with recorded history generally considered to begin with the Bronze Age. The start and end of the three ages varies between world regions. In many regions the Bronze Age is generally considered to begin a few centuries prior to 3000 BC, while the end of the Iron Age varies from the early first millennium BC in some regions to the late first millennium AD in others. During the time period of ancient history, the world population was already exponentially increasing due to the Neolithic Revolution, which was in full progress. While in 10,000 BC, the world population stood at 2 million, it rose to 45 million by 3,000 BC. By the Iron Age in 1000 BC, the population had risen to 72 million. By the end of the ancient period in AD 500, the world population is thought to have stood at 209 million. In 10,500 years, the world population increased by 100 times. (en)
  • Altertum ist ein Begriff der Geschichtswissenschaft. Für die mediterran-vorderasiatischen Zivilisationen umfasst er den Zeitraum vom Ende der Urgeschichte (bis Mitte 4. Jahrtausend v. Chr.) bis zum beginnenden Mittelalter (ab 6. Jahrhundert). Räumlich bezieht er sich auf den Mittelmeerraum und Vorderasien. Das Altertum umfasst die klassische Antike sowohl zeitlich (je nach Abgrenzung ab dem 17./16., 11. oder 8. Jahrhundert v. Chr. bis ca. 600 n. Chr.) als auch räumlich (Antikes Griechenland und Römisches Reich). Am Anfang des Altertums steht die Ausbildung der Schrift und der altorientalischen Reiche Vorderasiens – Mesopotamien (Sumer, Akkad, Babylonien, Mittani, Assyrien), Iranisches Hochland (Elam, Medien, Persien), Levante (Ugarit) und Kleinasien/Anatolien (Hethiterreich, Phrygien, Lydien, Luwien) – sowie Ägyptens. Das Altertum endet mit dem Zerfall des römischen und sassanidischen Staatengefüges während der Völkerwanderung und der arabischen Expansion (Untergang Westroms 476/480; Tod Justinians 565; Vernichtung des Sassanidenreichs 651). In der neueren Forschung wird die Übergangszeit zwischen Antike und Mittelalter (vom Ende des 3. bis zum Anfang des 7. Jahrhunderts) als eigener Abschnitt des Altertums gezählt, siehe Spätantike. (de)
  • La nocioj antikvo aŭ antikva epoko (aŭ malnovepoko) markas historian periodon de estiĝo kaj evoluo de la unuaj civilizoj en Mezoriento kaj en la regiono de Mediteraneo, tempe limigita per fino de la praepoko (la 4-a jarmilo a. K.) kaj per komenco de la mezepoko (ekde la 6-a/7-a jarcento). Ĉi tiu vasta nocio de antikvo interalie ankaŭ entenas la grek-romian antikvon. La komencon de antikvo eblas limigi per tempo de disvastiĝo de skribsistemo sur teritorio de orientaj imperioj de Proksima Oriento - en Mezopotamio (Sumer, Akado, Babilono, Mitano, Asirio) en regiono de Irana Altebenaĵo (Elam, Medujo, Persa imperio), en Sirio (Ugarito), sur teritorio de Malgranda Azio (hititoj, frigio, lidio) kaj en antikva Egiptio. La fino de antikvo falas en tempon de disfalo de romia, respektive sasanida imperio kaŭzita pro migrado de nacioj kaj islama ekspansiemo (pereo de Okcident-Romia Imperio (476), morto de imperiestro Justiniano la 1-a (565), morto de profeto Mohamedo en la jaro 632). Nuntempaj precipe germanaj historiistoj markas la etapon de ŝanĝo de la antikvo en mezepokon (ekde fino de la 3-a jarcento ĝis komenco de la 7-a jarcento) kiel memstara periodo de la t.n. . Iam oni ankaŭ parolas pri Malhela mezepoko. (eo)
  • Antzinaroa, Europako historian, Historiaurretik Erdi Arora bitartean Mediterraneo inguruan garatutako zibilizazioen garaia da. Idazkerak ematen dio hasiera garai honi, K.a. IV. milurtekoan Egipton eta Mesopotamian sortu baitzen. Eskuarki, Antzinaroaren amaieratzat jotzen da Erromatar Mendebaldeko Inperioko azken enperadorearen erorketa (K. o. 476. urtea). Dena den, hainbat historialarik data hori aurrera edo atzera mugitzen dute (K. o. 300-600 artean). Antzinako Grezian eta Erroman Europako lehendabiziko zibilizazio letradunak izan ziren. Garai horietan, gaur egungo Europaren sustraiak sortu ziren: Greziakoak dira ezagutzen ditugun filosofia, artea eta historia bera ere; erromatarrak, berriz, zuzenbidea, alfabetoa eta hizkuntza andana (hizkuntza erromantzeak hain zuzen ere), besteak beste. Halaber, kristautasuna hasi zen hedatzen. Prozesu motela eta luzea izan arren, urte askotan Europako ikurretako bat erlijio hori (edo erlijio horren mota bat) bilakatu zen. Erromatar Inperioak Mediterraneo inguruko lurraldeak batu zituen, Europan egungo Portugaldik Turkia arte. K. o. lehendabiziko bi mendeetan ez zuen etsai arriskutsurik ezagutu, eta mugen barruan bakea (Pax Romana) ezarri zen. Hala ere, barneko borrokak eta kanpoko inbasioak zirela medio, Europako Mendebaldean Erromako boterea desagertu zen. Ekialdean, Konstantinopolis hiriburua, Inperioak aurrera egin zuen beste milurteko batez. (eu)
  • L'Antiquité (du latin antiquus signifiant « antérieur, ancien ») est une époque de l'histoire. Classiquement, elle couvre la période allant de l'invention de l'écriture vers 3300-3200 av. J.-C. jusqu'à la chute de l'Empire romain d'Occident en 476. Elle couvre l'Europe, l'Asie occidentale et le Nord de l'Afrique. Par le développement ou l'adoption de l'écriture, l'Antiquité succède à la Préhistoire. Certaines civilisations de ces périodes charnières n'avaient pas d'écriture, mais sont mentionnées dans les écrits d'autres civilisations : on les place dans la Protohistoire. Le passage de la Préhistoire à l'Antiquité s'est donc produit à différentes périodes pour les différents peuples. De la même manière, dans l'historiographie occidentale, l'Antiquité précède le Moyen Âge qui précède lui-même l'Époque moderne. Cette périodisation n'est pas forcément adaptée hors du monde occidental et vouloir l'appliquer nolens volens n'a pas grand sens. La majorité des historiens estiment que l'Antiquité commence dans la seconde moitié du IVe millénaire avant notre ère (v. 3500−3000 av. J.-C.) avec l'invention de l'écriture en Mésopotamie et en Égypte. Ces deux civilisations fondent les premiers États et les premières villes, puis développent des royaumes territoriaux de plus en plus stables et étendus, ces phases de croissance étant interrompues par des périodes de division et d'instabilité. L'Égypte antique se forge dès le début autour du principe idéal d'une monarchie unifiée, dominant toute la vallée du Nil et s'étendant au-delà pour obtenir les ressources dont elle a besoin. Le premier développement de la Mésopotamie se fait en particulier autour de sa région la plus méridionale, le pays de Sumer, au IIIe millénaire av. J.-C., où se constituent notamment l'écriture cunéiforme qui sera reprise par de nombreux pays du Proche-Orient ancien, et une culture savante qui sert également de référence même longtemps après sa disparition en tant qu'entité culturelle (autour de la fin du même millénaire). Son héritage est préservé et prolongé au millénaire suivant par des peuples parlant une langue sémitique, l'akkadien, qui coexistaient avec elle jusque-là, finalement rassemblés autour de la monarchie de Babylone. Plus au nord émerge dans la seconde moitié du IIe millénaire av. J.-C. une autre puissance mésopotamienne, l'Assyrie. Aux marges de ce premier monde antique se trouvent la civilisation de l'Élam dans le sud-ouest de l'Iran, et celle des Hittites au cœur de l'Anatolie. À la même époque le Nouvel Empire égyptien porte la puissance de ce pays à son apogée. Après une phase de reflux marqué à la fin du IIe millénaire av. J.-C., de nouvelles entités ethniques et culturelles se forment à partir du moule antérieur, en particulier en Syrie et au Levant (Araméens, Phéniciens, Philistins, Israélites). Au début du Ier millénaire av. J.-C., l'Assyrie pose les bases d'un empire qui domine progressivement la majeure partie du Moyen-Orient. Lui succède à la fin du VIe siècle av. J.-C. un empire de Babylone, dont la conquête par les Perses en 539 av. J.-C. marque la fin de la domination mésopotamienne. L'empire perse s'étend plus loin que ses prédécesseurs, intégrant notamment l'Égypte, qui n'était pas parvenue à restaurer sa puissance passée. L'Antiquité classique, qui va d'environ 776 av. J.-C. (date supposée des premiers Jeux olympiques) jusqu'à la crise de l'Empire romain du IIIe siècle (au plus tard jusqu'en 284 avec l'avènement de Dioclétien), est traditionnellement la période de référence de l'Antiquité, celle des civilisations grecque et romaine classiques. Elle est en particulier marquée dans sa première partie par l'émergence de la civilisation grecque antique puis le rayonnement culturel d'Athènes, et sa rivalité avec Sparte, la résistance des deux aux tentatives d'hégémonie perse. Le rayonnement de la culture grecque s'étend avec la conquête de l'empire perse par le roi macédonien Alexandre le Grand, qui marquent le début de la période hellénistique, durant laquelle des dynasties gréco-macédoniennes dominent les pays des plus anciennes civilisations antiques. Dans l'ouest du monde méditerranéen, l'Italie passe au même moment sous le contrôle de la République romaine, qui étend ensuite sa domination sur toutes les rives de la Méditerranée, soumettant les royaumes hellénistiques, et s'imprégnant profondément de culture grecque. À la fin du Ier siècle av. J.-C., Rome devient une monarchie, l'empire romain, qui connaît son apogée au IIe siècle (la pax romana), avant de connaître une période d'instabilité interne et de menaces extérieures au IIIe siècle face à un nouvel empire perse à l'est et aux raids de peuples « barbares » sur sa frontière nord. La date de fin de l'Antiquité est débattue et imprécise. La déposition du dernier empereur romain d'Occident en 476 est un repère conventionnel pour l'Europe occidentale, mais d'autres bornes peuvent être significatives de la fin du monde antique. Mais la notion d'Antiquité tardive s'est imposée depuis les années 1970, définissant une période à cheval entre l'Antiquité et le haut Moyen Âge conventionnels, connaissant de profonds changements politiques, économiques et culturels, avec la christianisation, qui amène par exemple une redéfinition de l'héritage classique, et plus largement donne un poids croissant au fait religieux. Elle se prolonge au moins jusqu'à la conquête musulmane (au plus tard en 800). (fr)
  • La historia antigua es el conjunto de eventos pasados desde el comienzo de la escritura y la historia humana registrada y que se extiende hasta la Antigüedad tardía. El lapso de la historia registrada es de aproximadamente 5000 años, comenzando con la escritura cuneiforme sumeria. La historia antigua cubre todos los continentes habitados por humanos en el período 3000 a. C. - 500 d. C. El sistema de tres edades periodiza la historia antigua en la Edad de Piedra, la Edad del Bronce y la Edad del Hierro, y generalmente se considera que la historia registrada comienza con la Edad del Bronce.​ El comienzo y el final de las tres edades varía entre las regiones del mundo. En muchas regiones, generalmente se considera que la Edad del Bronce comenzó unos siglos antes del 3000 a. C.​, mientras que el final de la Edad del Hierro varía desde principios del primer milenio a. C. en algunas regiones hasta finales del primer milenio d. C. en otras. Durante la Edad Antigua surgieron y se desarrollaron cientos de civilizaciones de gran importancia en todos los continentes, muchas de las cuales generaron productos, instituciones, conocimientos y valores que aún se encuentran presentes en la actualidad, desde Sumeria (IV milenio a. C.) y el Antiguo Egipto, pasando por las antiguas civilizaciones védicas en la India, la China Antigua, las antiguas Grecia y Roma, el Imperio aqueménida en Persia, la Antigua Sudamérica, entre muchos otros. En el curso de la Edad Antigua surgieron las ciudades y el proceso de urbanización, el Estado, el derecho y la ley, así como grandes religiones como el budismo y el cristianismo. (es)
  • Is éard is an chianaois (nó an seansaol) ann ná an tréimhse stairiúil a tharla ó thús stair taifeadta an duine agus ag leathnú chomh fada leis an an Mheánaois Luath (nó an Ré iarchlasaiceach). Go traidisiúnta, mheastaí aireagán na scríbhneoireachta mar phointe tosaigh na staire ársa. Leagann coincheap traidisiúnta na staire ársa béim ar aireagán na scríbhneoireachta, agus is díol suntais é 'scríobh na staire' a mharcálann deireadh na tréimhse réamhstairiúla agus tús na tréimhse staire, mar gheall ar tús an chultúir shaolta, a dhéanann staidéar ar an tseandálaíocht ag baint úsáide a mhodheolaíocht chuí féin. Freastalaíonn modhanna eile ar an gcóras sóisialta nó ar an leibhéal teicniúil. Mar fhocal scoir,is léir de réir a chéile go bhfuil buntáistí ag baint le úsáid as teicnící difriúla anailíse ADN agus staidéir na , le haghaidh na daonna a athchruthú. (ga)
  • Sejarah kuno adalah himpunan peristiwa-peristiwa masa lampau mulai dari permulaan pencatatan sejarah umat manusia sampai dengan Permulaan Zaman Pertengahan atau Zaman Pascaklasik. meliputi kurun waktu sekitar 5.000 tahun, bermula dengan Aksara Paku Sumeria, tata cara tulis-menulis koheren tertua yang ditemukan dari kurun waktu Protomelek-Aksara sekitar abad ke-30 SM. Istilah Zaman Klasik sering kali digunakan sebagai sebutan bagi kurun waktu dalam sejarah Dunia Lama mulai dari permulaan pencatatan sejarah Yunani pada 776 SM (Olimpiade Pertama), kira-kira bersamaan waktu dengan pendirian kota Roma pada 753 SM, permulaan sejarah Romawi Kuno, dan permulaan Zaman Arkais dalam sejarah Yunani Kuno. Meskipun batas akhir kurun waktu sejarah kuno masih diperdebatkan, sebagian pakar Barat menggunakan Keruntuhan Kekaisaran Romawi Barat pada 476 M (paling banyak digunakan), penutupan Akademi Plato pada 529 M, mangkatnya Kaisar Yustinianus I pada 565 M, datangnya Islam atau bangkitnya Karel Agung sebagai penghujung kurun waktu sejarah kuno dan Eropa Klasik. Di India, sejarah kuno meliputi permulaan , sedangkan di Tiongkok, meliputi sampai dengan Zaman Wangsa Qin. (in)
  • De oudheid (eventueel Oudheid in gespecialiseerde teksten) is de periode binnen een beschaving die begint met de introductie van het schrift in die beschaving. De oudheid van een beschaving wordt voorafgegaan door de prehistorie, het tijdperk waarin het schrift er nog onbekend is, en soms door de protohistorie als de beschaving al eerder door andere volken beschreven is. De geschiedenis van Europa wordt gewoonlijk in drie periodes onderverdeeld: oudheid, middeleeuwen en nieuwe tijd. Er bestaat ook een indeling in vier periodes. Verscheidene culturen kennen een oudheid. De term wordt vooral gebruikt voor de oudheid van de Europese, West-Aziatische en Egyptische beschavingen. De gezamenlijke oorsprong hiervan ligt bij de uitvinding van het schrift in het oude Nabije Oosten, niet ver voor 3000 v.Chr. De periode van ongeveer 750 v.Chr. tot 500 na Christus wordt vaak de klassieke oudheid genoemd. Dit begrip heeft betrekking op de Griekse en Romeinse beschavingen en laat eerdere Mesopotamische en Egyptische beschavingen buiten beschouwing. Ook andere culturen kennen een oudheid. Voorbeelden zijn de Chinese oudheid, het Perzische Rijk en Meso-Amerika. Het oude Egypte en Mesopotamië worden vaak als voorlopers van de westerse beschaving beschouwd, maar ze worden niet tot de klassieke oudheid gerekend. (nl)
  • ( 고대는 여기로 연결됩니다. 다른 뜻에 대해서는 고대 (동음이의) 문서를 참고하십시오.) 고대사(古代史)란 먼 옛날부터 이어져온 역사 시대 구분의 하나이다. 역사학적·정치학적 관점에 따라 다양한 설(說)이 있다. * 고전고대: 서로마 제국의 멸망 연도까지(~476년). (ko)
  • La storia antica (o età antica o evo antico) è una delle quattro età storiche (antica, medievale, moderna e contemporanea). Dell'antichità si è soliti distinguere una storia "preclassica" (precedente l'apparizione di fonti greco-romane) e una classica (Grecia e Roma antiche). Il termine "storia antica" indica anche la disciplina che studia questo periodo, della durata approssimativa di quattromila anni. (it)
  • 古代(こだい、英語: antiquity)とは、世界の歴史の時代区分で、文明の成立から古代文明の崩壊までの時代を指す。「歴史の始まり」を意味する時代区分である。古典的なの一つであり、元来は古代ギリシア・古代ローマを指した(古典古代)。歴史家にとっては語ることのできる歴史の始まり(書き出し)を意味した。考古学の発達が歴史記述の上限を大幅に拡大したと言える。 (ja)
  • Starożytność – okres w historii Bliskiego Wschodu, Europy i Afryki Północnej nazywany też antykiem (tylko w odniesieniu do Grecji i Rzymu) i obejmujący dzieje tych regionów od powstania pierwszych cywilizacji do około V wieku n.e. Ramy czasowe tego okresu nie są ściśle określone. Tradycyjnie za początek starożytności uznaje się powstanie cywilizacji opartej na przekazie pisemnym (czyli schyłek IV tysiąclecia p.n.e., kiedy to Sumerowie zaczęli stosować pismo klinowe), dla wcześniejszych dziejów rezerwując termin prehistoria. Nie ma jednej daty końcowej, która zadowoliłaby wszystkich zainteresowanych tematem. Zwykle wiązana jest z upadkiem bądź poważnymi przemianami cesarstwa rzymskiego. M.in. rok 476, czyli koniec panowania ostatniego cesarza zachodniorzymskiego Romulusa Augustulusa; 395, czyli podział cesarstwa na dwie części po śmierci Teodozjusza I; początki arabskich podbojów w VII wieku i szereg innych dat.. Okres historyczny następujący po starożytności to średniowiecze. (pl)
  • Дре́вний мир — период в истории человечества, выделяемый между доисторическим периодом и началом средних веков в Европе. В других регионах временные границы древности могут отличаться от европейских. Например, концом древнего периода в Китае иногда считают появление империи Цинь, в Индии — империи Чола, а в Америке — начало европейской колонизации. Термин «классическая древность» (или античность) обычно относится к греческой и римской истории, которая начинается от первой Олимпиады (776 до н. э.). Эта дата почти совпадает с традиционной датой основания Рима (753 до н. э.). Датой окончания европейской древней истории обычно считают год падения Западной Римской империи (476). Иногда за временную границу берут дату смерти императора Юстиниана I (565), появление ислама (622) или начало правления императора Карла Великого (800). (ru)
  • Idade Antiga ou Antiguidade, na periodização das épocas históricas da humanidade, é o período que se estende desde a invenção da escrita (de 4 000 a 3 500 a.C.) até à queda do Império Romano do Ocidente (476 d.C.). Embora o critério da invenção da escrita como balizador entre o fim da Pré-história e o começo da História propriamente dita seja o mais comum, estudiosos que dão mais ênfase à importância da cultura material das sociedades têm procurado repensar essa divisão mais recentemente. Também não há entre os historiadores um verdadeiro consenso sobre quando se deu o verdadeiro fim do Império Romano e início da Idade Média, por considerarem que processos sociais e econômicos não podem ser datados com a mesma precisão dos fatos políticos. Também deve-se levar em conta que essa periodização está relacionada à História da Europa e também do Oriente Próximo como precursor das civilizações que se desenvolveram no Mediterrâneo, culminando com Roma. Essa visão se consolidou com a historiografia positivista que surgiu no século XIX, que fez da escrita da história uma ciência e uma disciplina acadêmica. Se repensarmos os critérios que definem o que é a Antiguidade no resto do mundo, é possível pensar em outros critérios e datas balizadoras. No caso da Europa e do Oriente Próximo, diversos povos se desenvolveram na Idade Antiga. Os sumérios, na Mesopotâmia, foram a civilização que originou a escrita e a urbanização, mais ou menos ao mesmo tempo em que surgia a civilização egípcia. Depois disso, já no Primeiro milénio a.C., os persas foram os primeiros a constituir um grande império, que foi posteriormente conquistado por Alexandre, o Grande. As civilizações clássicas da Grécia e de Roma são consideradas as maiores formadoras da civilização ocidental atual. Destacam-se também os hebreus (primeira civilização monoteísta), os fenícios (senhores do mar e do comércio e inventores do alfabeto), além dos celtas, etruscos e outros. O próprio estudo da história começou nesse período, com Heródoto e Tucídides, gregos que começaram a questionar o mito, a lenda e a ficção do fato histórico, narrando as Guerras Médicas e a Guerra do Peloponeso respectivamente. Na América, pode-se considerar como Idade Antiga a época pré-colombiana, onde surgiram as avançadas civilizações dos astecas, maias e incas. Porém, alguns estudiosos considerem que em outras regiões, como no que hoje constitui a maior parte do território do Brasil, boa parte dos povos ameríndios ainda não havia constituído similar nível de complexidade social e a classificação de Pré-história para essas sociedades seria mais correta. Na China, a Idade Antiga termina por volta de 200 a.C., com o surgimento da dinastia Chin, enquanto que no Japão é apenas a partir do fim do período Heian, em 1185, que podemos falar em início da "Idade Média" japonesa. Algumas religiões que ainda existem no mundo moderno tiveram origem nessa época, entre elas o cristianismo, o budismo, confucionismo e judaísmo. (pt)
  • Стародавній світ — термін, що описує всесвітню історію людства з початку писаної історії до Середньовіччя. Частково цю тему покривають статті Стародавній Єгипет, Стародавня Індія, Стародавній Китай, Стародавня Греція, Стародавня Грузія Стародавній Рим та Межиріччя. В історію Стародавнього світу входить період античності, який охоплює час, починаючи з перших Олімпійських ігор у Греції, тобто з 776 року до н. е., чому приблизно відповідає також дата заснування Рима — 753 рік до н. е. Датою закінчення європейської стародавньої історії зазвичай вважають рік падіння Західної Римської імперії (476 рік н. е.), а іноді — дату смерті імператора Юстиніана I (565 р.), появу ісламу (622 р.) або ж початок правління імператора Карла Великого. Стародавньому світу передують доісторичні часи, описані в статті Первісне суспільство. Точної дати завершення періоду Стародавньої історії немає. Границя переходу до Середньовіччя умовна. Наприклад, щодо Америки вважається, що стародавня історія тривала до відкриття континенту Колумбом, щодо Індії, до стародавньої історії включають період та держави Гуптів, щодо Китаю, вважається що стародавня історія тривала до кінця Династії Цінь, тобто завершилася ще за 200 років до н. е. Із трьох класичних діб історія Стародавнього світу включає бронзову і залізну добу, а також епоху записаної історії, що прийшла на зміну залізній добі. (uk)
  • 古代世界,或者古代史一詞,用法相當模糊。 (zh)
dbo:thumbnail
dbo:wikiPageExternalLink
dbo:wikiPageID
  • 51320 (xsd:integer)
dbo:wikiPageLength
  • 81259 (xsd:nonNegativeInteger)
dbo:wikiPageRevisionID
  • 1123227388 (xsd:integer)
dbo:wikiPageWikiLink
dbp:about
  • yes (en)
dbp:after
dbp:b
  • y (en)
dbp:before
dbp:by
  • yes (en)
dbp:commons
  • y (en)
dbp:d
  • y (en)
dbp:dSearch
  • Q41493 (en)
dbp:footer
  • Well-known ancient artworks, each representing a certain civilisation. From left to right: the Standard of Ur , the Mask of Tutankhamun , the Priest-King , the Venus de Milo , the Sarcophagus of the Spouses , the Augustus of Prima Porta , a soldier from the Terracotta Army , the Haniwa warrior in Keiko Armor and a colossal head (en)
dbp:image
  • Cabeza Colosal nº1 del Museo Xalapa.jpg (en)
  • CairoEgMuseumTaaMaskMostlyPhotographed.jpg (en)
  • Denis Bourez - British Museum, London .jpg (en)
  • Front views of the Venus de Milo.jpg (en)
  • Haniwa - Warrior in Keiko Armor.jpg (en)
  • Mohenjo-daro Priesterkönig.jpeg (en)
  • POL 3596-Editar .jpg (en)
  • Statue-Augustus.jpg (en)
  • Sarcophagus of the Spouses from Villa Giulia in Rome.jpg (en)
dbp:label
  • Ancient history (en)
dbp:onlinebooks
  • yes (en)
dbp:others
  • yes (en)
dbp:perrow
  • 3 (xsd:integer)
dbp:portal
  • History (en)
  • World (en)
dbp:q
  • y (en)
dbp:qSearch
  • Antiquity (en)
dbp:title
dbp:totalWidth
  • 400 (xsd:integer)
dbp:wikiPageUsesTemplate
dcterms:subject
gold:hypernym
rdf:type
rdfs:comment
  • ( 고대는 여기로 연결됩니다. 다른 뜻에 대해서는 고대 (동음이의) 문서를 참고하십시오.) 고대사(古代史)란 먼 옛날부터 이어져온 역사 시대 구분의 하나이다. 역사학적·정치학적 관점에 따라 다양한 설(說)이 있다. * 고전고대: 서로마 제국의 멸망 연도까지(~476년). (ko)
  • La storia antica (o età antica o evo antico) è una delle quattro età storiche (antica, medievale, moderna e contemporanea). Dell'antichità si è soliti distinguere una storia "preclassica" (precedente l'apparizione di fonti greco-romane) e una classica (Grecia e Roma antiche). Il termine "storia antica" indica anche la disciplina che studia questo periodo, della durata approssimativa di quattromila anni. (it)
  • 古代(こだい、英語: antiquity)とは、世界の歴史の時代区分で、文明の成立から古代文明の崩壊までの時代を指す。「歴史の始まり」を意味する時代区分である。古典的なの一つであり、元来は古代ギリシア・古代ローマを指した(古典古代)。歴史家にとっては語ることのできる歴史の始まり(書き出し)を意味した。考古学の発達が歴史記述の上限を大幅に拡大したと言える。 (ja)
  • 古代世界,或者古代史一詞,用法相當模糊。 (zh)
  • التاريخ القديم هي محصلة أو مجموع أحداث سابقة بدأت مع بداية تسجيل وكتابة تاريخ البشرية، وامتدت حتى العصور القديمة المتأخرة. يمكن استخدام العبارة للإشارة إلى الفترة الزمنية أو الانضباط الأكاديمي. يمكن أن تكون الدراسة الأكاديمية للتاريخ القديم إما علمية (علم الآثار مع فحص الأدلة المادية) أو (دراسة التاريخ من خلال النصوص والشعر واللغويات). (ar)
  • L'edat antiga o antiguitat és el període de la història entre el naixement de l'escriptura i la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476, que marca l'inici de l'edat mitjana. És, per tant, el primer període pròpiament històric. El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans imperis. Cal no oblidar que en les mateixes dates un poble pot viure encara en la prehistòria (o protohistòria) i un altre haver-ne evolucionat molt. El règim polític més abundant és la monarquia. Sorgeix el comerç com a tal, amb l'aparició de la moneda i de les grans rutes d'intercanvi. (ca)
  • Termín starověk označuje v dějepisectví historické období vzniku a rozvoje prvních civilizací na Středním východě, v oblasti Středomoří a v jižní a východní Asii. Časově lze tuto epochu ohraničit koncem pravěku okolo poloviny 4. tisíciletí př. n. l. a počátkem středověku v 6. až 7. století. Naproti tomu pojem antika se vztahuje výlučně na řecko-římskou etapu starověku. Rozsáhlejší pojem starověk zahrnuje tedy rovněž toto období dějin lidstva. (cs)
  • Ancient history is a time period from the beginning of writing and recorded human history to as far as late antiquity. The span of recorded history is roughly 5,000 years, beginning with the Sumerian cuneiform script. Ancient history covers all continents inhabited by humans in the period 3000 BC – AD 500. The three-age system periodizes ancient history into the Stone Age, the Bronze Age, and the Iron Age, with recorded history generally considered to begin with the Bronze Age. The start and end of the three ages varies between world regions. In many regions the Bronze Age is generally considered to begin a few centuries prior to 3000 BC, while the end of the Iron Age varies from the early first millennium BC in some regions to the late first millennium AD in others. (en)
  • Αρχαία Ιστορία εννοείται σύνολο των γεγονότων του παρελθόντος από την έναρξη της καταγεγραμμένης ανθρώπινης ιστορίας έως τις αρχές του μεσαίωνα ή την ύστερη αρχαιότητα. Η διάρκεια της καταγεγραμμένης ιστορίας είναι περίπου 5.000 χρόνων, που αρχίζει με το κείμενα σφηνοειδούς γραφής των Σουμερίων την αρχαιότερη μορφή συνεκτικής γραφής κατά τον 30ο αι. π.Χ. Όσον αφορά στην ιστορία των σημαντικών πολιτισμών της Ινδίας και της Κίνας, η ινδική αρχαία ιστορία περιλαμβάνει την πρώιμη περίοδο των μέσων βασιλείων και η αρχαία κινεζική ιστορία, έως τη δυναστεία Τσιν. (el)
  • La nocioj antikvo aŭ antikva epoko (aŭ malnovepoko) markas historian periodon de estiĝo kaj evoluo de la unuaj civilizoj en Mezoriento kaj en la regiono de Mediteraneo, tempe limigita per fino de la praepoko (la 4-a jarmilo a. K.) kaj per komenco de la mezepoko (ekde la 6-a/7-a jarcento). Ĉi tiu vasta nocio de antikvo interalie ankaŭ entenas la grek-romian antikvon. (eo)
  • Altertum ist ein Begriff der Geschichtswissenschaft. Für die mediterran-vorderasiatischen Zivilisationen umfasst er den Zeitraum vom Ende der Urgeschichte (bis Mitte 4. Jahrtausend v. Chr.) bis zum beginnenden Mittelalter (ab 6. Jahrhundert). Räumlich bezieht er sich auf den Mittelmeerraum und Vorderasien. Das Altertum umfasst die klassische Antike sowohl zeitlich (je nach Abgrenzung ab dem 17./16., 11. oder 8. Jahrhundert v. Chr. bis ca. 600 n. Chr.) als auch räumlich (Antikes Griechenland und Römisches Reich). (de)
  • La historia antigua es el conjunto de eventos pasados desde el comienzo de la escritura y la historia humana registrada y que se extiende hasta la Antigüedad tardía. El lapso de la historia registrada es de aproximadamente 5000 años, comenzando con la escritura cuneiforme sumeria. La historia antigua cubre todos los continentes habitados por humanos en el período 3000 a. C. - 500 d. C. El sistema de tres edades periodiza la historia antigua en la Edad de Piedra, la Edad del Bronce y la Edad del Hierro, y generalmente se considera que la historia registrada comienza con la Edad del Bronce.​ El comienzo y el final de las tres edades varía entre las regiones del mundo. En muchas regiones, generalmente se considera que la Edad del Bronce comenzó unos siglos antes del 3000 a. C.​, mientras que (es)
  • Antzinaroa, Europako historian, Historiaurretik Erdi Arora bitartean Mediterraneo inguruan garatutako zibilizazioen garaia da. Idazkerak ematen dio hasiera garai honi, K.a. IV. milurtekoan Egipton eta Mesopotamian sortu baitzen. Eskuarki, Antzinaroaren amaieratzat jotzen da Erromatar Mendebaldeko Inperioko azken enperadorearen erorketa (K. o. 476. urtea). Dena den, hainbat historialarik data hori aurrera edo atzera mugitzen dute (K. o. 300-600 artean). (eu)
  • L'Antiquité (du latin antiquus signifiant « antérieur, ancien ») est une époque de l'histoire. Classiquement, elle couvre la période allant de l'invention de l'écriture vers 3300-3200 av. J.-C. jusqu'à la chute de l'Empire romain d'Occident en 476. Elle couvre l'Europe, l'Asie occidentale et le Nord de l'Afrique. De la même manière, dans l'historiographie occidentale, l'Antiquité précède le Moyen Âge qui précède lui-même l'Époque moderne. Cette périodisation n'est pas forcément adaptée hors du monde occidental et vouloir l'appliquer nolens volens n'a pas grand sens. (fr)
  • Is éard is an chianaois (nó an seansaol) ann ná an tréimhse stairiúil a tharla ó thús stair taifeadta an duine agus ag leathnú chomh fada leis an an Mheánaois Luath (nó an Ré iarchlasaiceach). Go traidisiúnta, mheastaí aireagán na scríbhneoireachta mar phointe tosaigh na staire ársa. Leagann coincheap traidisiúnta na staire ársa béim ar aireagán na scríbhneoireachta, agus is díol suntais é 'scríobh na staire' a mharcálann deireadh na tréimhse réamhstairiúla agus tús na tréimhse staire, mar gheall ar tús an chultúir shaolta, a dhéanann staidéar ar an tseandálaíocht ag baint úsáide a mhodheolaíocht chuí féin. (ga)
  • Sejarah kuno adalah himpunan peristiwa-peristiwa masa lampau mulai dari permulaan pencatatan sejarah umat manusia sampai dengan Permulaan Zaman Pertengahan atau Zaman Pascaklasik. meliputi kurun waktu sekitar 5.000 tahun, bermula dengan Aksara Paku Sumeria, tata cara tulis-menulis koheren tertua yang ditemukan dari kurun waktu Protomelek-Aksara sekitar abad ke-30 SM. Di India, sejarah kuno meliputi permulaan , sedangkan di Tiongkok, meliputi sampai dengan Zaman Wangsa Qin. (in)
  • De oudheid (eventueel Oudheid in gespecialiseerde teksten) is de periode binnen een beschaving die begint met de introductie van het schrift in die beschaving. De oudheid van een beschaving wordt voorafgegaan door de prehistorie, het tijdperk waarin het schrift er nog onbekend is, en soms door de protohistorie als de beschaving al eerder door andere volken beschreven is. De geschiedenis van Europa wordt gewoonlijk in drie periodes onderverdeeld: oudheid, middeleeuwen en nieuwe tijd. Er bestaat ook een indeling in vier periodes. (nl)
  • Starożytność – okres w historii Bliskiego Wschodu, Europy i Afryki Północnej nazywany też antykiem (tylko w odniesieniu do Grecji i Rzymu) i obejmujący dzieje tych regionów od powstania pierwszych cywilizacji do około V wieku n.e. (pl)
  • Idade Antiga ou Antiguidade, na periodização das épocas históricas da humanidade, é o período que se estende desde a invenção da escrita (de 4 000 a 3 500 a.C.) até à queda do Império Romano do Ocidente (476 d.C.). Embora o critério da invenção da escrita como balizador entre o fim da Pré-história e o começo da História propriamente dita seja o mais comum, estudiosos que dão mais ênfase à importância da cultura material das sociedades têm procurado repensar essa divisão mais recentemente. Também não há entre os historiadores um verdadeiro consenso sobre quando se deu o verdadeiro fim do Império Romano e início da Idade Média, por considerarem que processos sociais e econômicos não podem ser datados com a mesma precisão dos fatos políticos. (pt)
  • Дре́вний мир — период в истории человечества, выделяемый между доисторическим периодом и началом средних веков в Европе. В других регионах временные границы древности могут отличаться от европейских. Например, концом древнего периода в Китае иногда считают появление империи Цинь, в Индии — империи Чола, а в Америке — начало европейской колонизации. (ru)
  • Стародавній світ — термін, що описує всесвітню історію людства з початку писаної історії до Середньовіччя. Частково цю тему покривають статті Стародавній Єгипет, Стародавня Індія, Стародавній Китай, Стародавня Греція, Стародавня Грузія Стародавній Рим та Межиріччя. В історію Стародавнього світу входить період античності, який охоплює час, починаючи з перших Олімпійських ігор у Греції, тобто з 776 року до н. е., чому приблизно відповідає також дата заснування Рима — 753 рік до н. е. Датою закінчення європейської стародавньої історії зазвичай вважають рік падіння Західної Римської імперії (476 рік н. е.), а іноді — дату смерті імператора Юстиніана I (565 р.), появу ісламу (622 р.) або ж початок правління імператора Карла Великого. (uk)
rdfs:label
  • Ancient history (en)
  • التاريخ القديم (ar)
  • Edat antiga (ca)
  • Starověk (cs)
  • Altertum (de)
  • Αρχαία Ιστορία (el)
  • Antikva epoko (eo)
  • Antzinaroa (eu)
  • Edad Antigua (es)
  • An Chianaois (ga)
  • Sejarah kuno (in)
  • Storia antica (it)
  • Antiquité (fr)
  • 古代 (ja)
  • 고대사 (ko)
  • Oudheid (nl)
  • Starożytność (pl)
  • Idade Antiga (pt)
  • Древний мир (ru)
  • 古代史 (zh)
  • Стародавній світ (uk)
owl:sameAs
prov:wasDerivedFrom
foaf:depiction
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbo:academicDiscipline of
is dbo:education of
is dbo:genre of
is dbo:knownFor of
is dbo:locatedInArea of
is dbo:occupation of
is dbo:wikiPageDisambiguates of
is dbo:wikiPageRedirects of
is dbo:wikiPageWikiLink of
is dbp:before of
is dbp:discipline of
is dbp:epochs of
is dbp:era of
is dbp:field of
is dbp:fields of
is dbp:genre of
is dbp:occupation of
is dbp:period of
is dbp:subDiscipline of
is dbp:year of
is dbp:yearsactive of
is rdfs:seeAlso of
is foaf:primaryTopic of
Powered by OpenLink Virtuoso    This material is Open Knowledge     W3C Semantic Web Technology     This material is Open Knowledge    Valid XHTML + RDFa
This content was extracted from Wikipedia and is licensed under the Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported License