| dbpprop:abstract
|
- Vulgar Latin (in Renaissance Latin, vulgare Latinum or Latium vulgare) can be defined simply as colloquial Latin.
- Mit Vulgärlatein wird das gesprochene im Unterschied zum literarischen Latein bezeichnet. Die Bezeichnung geht auf das lateinische Adjektiv vulgaris („zum Volke gehörig, gemein“) zurück. Aus der etwas moderneren Bezeichnung „Sprechlatein“ wird aber deutlich, dass damit nicht zwangsläufig eine niedere Sprachform gemeint ist. Auch die Gebildeten haben Vulgärlatein gesprochen. Das Vulgärlatein ist nicht einfach mit „spätem“ Latein gleichzusetzen und als historische Sprachstufe aufzufassen, da es als Varietät des Lateinischen schon in den frühen Komödien des Plautus und des Terentius bezeugt ist und somit von einer frühen, bereits in altlateinischer Zeit einsetzenden Trennung von gesprochenem und geschriebenem Latein auszugehen ist, die später durch die Sprechgewohnheiten latinisierter Kelten und Germanen noch weiter vertieft wurde und im frühen Mittelalter schließlich zur Herausbildung der romanischen Sprachen führte.
- El llatí vulgar és la varietat del llatí parlada per la gent, en oposició al llatí clàssic propi de les classes més il·lustrades, un llatí molt més cuidat i literari. El llatí vulgar, com a idioma dels soldats de les legions romanes, va ser la mare de les llengües romàniques. Llatí vulgar (en llatí, sermo vulgaris) és un terme genèric per referir-se als dialectes vernacles del llatí que es van parlar a les províncies occidentals de l'imperi Romà. L'evolució del llatí va portar a una creixent diferenciació dels dialectes, fins al punt que el llatí clàssic va deixar de ser una llengua viva, i va conduir cap al segle IX a l'aparició de les formes primerenques del que avui anomenem llengües romàniques. El llatí parlat diferia de l'estil literari del llatí clàssic en la seva pronunciació, el seu vocabulari i la seva gramàtica. Diverses característiques del llatí vulgar apareixen en diferents períodes de l'Imperi i en diferents províncies, sigui per l'evolució interna de tendències que ja eren presents en el llatí dels soldats i els colons romans, segons la seva procedència social o geogràfica, o bé sigui per l'adopció imperfecta del llatí pels pobles sotmesos que van deformar-lo fins a fer aparèixer una mena de crioll, una llengua barrejada. Els escriptors llatins no van entretenir-se pas a transcriure com parlaven el seus contemporanis. Els estudiosos del llatí vulgar es veuen forçats a seguir mètodes indirectes, i extreuen les seves dades de tres menes de fonts: El mètode comparatiu permet reconstruir estadis del llatí vulgar a partir dels trets que comparteixen les llengües romàniques i que difereixen del llatí clàssic. S'han conservat textos de gramàtiques prescriptives de l'època del llatí tardà que enumeren (i condemnen) els errors que solien fer els parlants del llatí, i això ens permet fer-nos una idea de com parlaven Finalment, les ultracorreccions i altres usos que no són clàssics que de vegades apareixen en textos de llatí tardà també ens donen indicis de com parlava la persona que els va escriure. Després del final de l'imperi Romà d'Occident, el llatí vulgar va coexistir amb el llatí tardà escrit encara durant uns quants segles, perquè els parlants de les llengües vernacles escrivien fent servir la prestigiosa gramàtica llatina tradicional, tot i que sovint se'ls colaven errors i desviacions de les normes llatí clàssic. El tercer Concili de Tours de 813 va decidir que els preveres prediquessin en llengua vulgar per tal que els fidels els poguessin entendre. En aquest moment, doncs, ja hi havia una percepció clara de la diferència entre la llengua que parlava el poble i el llatí que s'escrivia. El 842, menys de trenta anys després del Concili de Tours, el Jurament d'Estrasburg és el primer document escrit en una llengua romànica, que clarament ja no és el llatí. El jurament reprodueix un acord entre dos dels germanastres hereus de Carlemany Pro Deo amur et pro christian poblo et nostro commun salvament, d'ist di en avant, in quant Deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre Karlo, et in aiudha et in cadhuna cosa. . . (Per l'amor de Déu i pel poble cristià i la nostra comuna salvació, des d'aquest dia en endavant, mentre Deú em doni coneixement i poder, defendré el meu germà Carles i l'ajudaré en qualsevol cosa. . .)
- Vulgární latina nebo lidová latina (latinsky sermo vulgaris tedy lidový jazyk) je všeobecné označení pro mluvené nářečí latiny v Římské říši (hlavně v západních provinciích) zhruba až do období 9. století, kdy se z jednotlivých nářečí vyvinuly románské jazyky. Na toto období navazuje a částečně se s ním překrývá další fáze vývoje latiny, která existuje paralelně dál, viz středověká latina. I když pojem není omezený jen na pozdnělatinské období, mnohé rysy a pravděpodobně i nářečí se objevily až v tomto období, a proto se o lidové latině hovoří hlavně od tohoto období. Při bližším pohledu má lidová latina více definicí: Za prvé je to mluvená latina Římské říše. Při psaní se naopak používala pozdější latina odvozená od (poměrně umělé) klasické latiny. Za druhé je to podle některých názorů hypotetický předchůdce románských jazyků. Tento jazyk možno rekonstruovat jen na základě ojedinělých nápisů a pozdějších románských jazyků: a) všech románských jazyků b) jen západorománských jazyků: nářečí na sever a západ od čáry La Spezia-Rimini, Francie a pyrenejského poloostrova, jako i slabě doložená románská řeč severozápadní Afriky. Podle této koncepce se tedy jihovýchodní italština, rumunština a dalmatština vyvinuly odděleně od ostatních románských jazyků. Za třetí je to podle některých názorů označení gramatických inovací v mnohých pozdnělatinských textech, jako například Peregrinatio Aetheriae ze 4. století nebo texty Gregoria z Toursu. Tyto texty jsou velmi cenné, protože „chyby“, které se v nich vyskytují, dokládají tehdejší hovorový jazyk. Románské jazyky se vyvinuly z lidové latiny pozdnělatinského období, nazývané sermo romana rustica, a ne tedy z psané latiny. Často přitom byly místo neutrálních latinských slov přebrány expresivnější: např. „caput“ (hlava) byl nahrazeno slovem „testa“ (mísa, hliněný hrnec), z toho ve fr. tête (hlava); nebo „equus“ (kůň) byl nahrazen slovem „caballus“ (pracovní kůň, starý kůň), z toho ve fr. cheval / ita. cavallo / šp. caballo / port. cavalo (prostě kůň).
- Latín vulgar (en latín, sermo vulgaris) es un término genérico, empleado para referirse al conjunto de los dialectos vernáculos del latín vivo, hablados en las provincias del Imperio Romano. La extinción como lengua viva del latín se asoció con la creciente diferenciación de estos dialectos, que condujo, hacia el siglo IX, a la formación de las lenguas romances tempranas. Sin embargo conviene aclarar, desde el punto de vista de la lingüística moderna, que el latín vulgar como tal es una expresión basada en una hipótesis antigua y equivocada, que suponía la existencia de dos lenguas paralelas: un latín "puro" y uno vulgar; pero, verdaderamente, el latín vulgar era el latín mismo, un idioma vivo y en constante evolución, mientras que el latín clásico sólo se mantenía en la literatura y administración como el lenguaje escrito culto, para facilitar la comunicación entre las provincias romanas. La variante de latín hablado difiere del estilo literario del latín clásico en su pronunciación, vocabulario y gramática. Algunos rasgos del latín vulgar no aparecieron hasta la época tardía del Imperio Romano. Otros, pueden incluso haber estado presentes mucho antes, al menos bajo la forma de latín "acriollado". La mayor parte de las definiciones de latín vulgar suponen que es una lengua hablada antes que escrita, porque ciertas evidencias sugieren que el latín se dialectalizó durante este período, y porque no hay pruebas de que alguien transcribiera el habla cotidiana de ninguno de sus hablantes. Quienes estudian latín vulgar deben hacerlo con métodos indirectos. Lo que hoy se sabe del latín vulgar procede de tres fuentes. La primera es el método comparativo que puede reconstruir numerosos rasgos de las lenguas romances atestiguadas, y hacer notar aquello en lo que difieren del latín clásico. La segunda fuente son varios textos de gramáticas prescriptivas del latín tardío que condenaban los errores lingüísticos de los hablantes de latín solían cometer, denuncias que ayudan a describir cómo se usaba la lengua. Finalmente, los solecismos y usos que no son clásicos encontrados a veces en textos de latín tardío también dan luz al habla de quien los escribió.
- Le latin vulgaire ou bas-latin (en latin, sermo uulgaris, « le langage populaire ») est un terme qui englobe les dialectes vernaculaires du latin qui existaient pour la plupart dans les provinces occidentales de l'Empire romain, jusqu'à ce que ces dialectes, s'écartant de plus en plus les uns des autres, fussent transformés au fur et à mesure en langues romanes primitives. On considère que la mutation, commencée vers le II siècle avec des traces de changements antérieurs, s'est terminée aux environs du IX siècle. Ce latin parlé différait de la langue littéraire qu'était le latin classique, aussi bien dans sa prononciation et son vocabulaire que dans sa grammaire. Certains aspects du latin vulgaire n'apparurent qu'à la fin de l'Empire, tandis qu'il est probable que d'autres existaient dans le latin parlé, au moins dans les formes basilectes du latin, bien plus tôt. Dans la plupart des définitions, le « latin vulgaire » ou « latin populaire » apparaît comme une langue essentiellement parlée et rarement écrite, parce que le latin écrit restait plus proche du latin classique. Il y a de bonnes raisons pour penser que le latin parlé a éclaté en dialectes divergents pendant cette période. Parce que personne n'a transcrit les parlers quotidiens des latinophones durant la période dont il est question, ceux qui étudient le latin vulgaire doivent le faire en se servant de méthodes indirectes. Notre connaissance du latin vulgaire provient de trois sources principales. Tout d'abord, la linguistique contrastive peut servir à reconstruire ses formes sous-jacentes à partir des langues romanes attestées, pour ensuite noter comment elles diffèrent du latin classique. Ensuite, plusieurs textes de grammaire normative datant de la période du latin tardif condamnent des erreurs linguistiques que les latinophones avaient tendance à commettre. Ces textes sont donc de riches sources sur la manière dont les latinophones parlaient réellement leur langue. Enfin, les solécismes et usages non-classiques que l'on décèle occasionnellement dans certains textes de latin tardif éclairent la manière dont leurs auteurs parlaient.
- A vulgáris latin (latinul sermo vulgaris, azaz „köznyelv”) hagyományos értelemben a Római Birodalom lakossága által a birodalom utolsó évszázadaiban használt – és feltehetően egészen a 6. századig viszonylag egységes – latin köznyelv változatainak összességét jelenti. Mára kissé elavult kifejezés, ugyanis sokáig úgy gondolták, mintha a latin és a vulgáris latin között valamiféle szakadás lenne, vagyis mintha két nyelv élne egymás mellett. Valójában azonban nem erről van szó: a latin nyelv, mint az élő nyelvek általában, szüntelenül változott a nép ajkán, mígnem területileg elkülönült dialektusokra bomlott, amelyekből több százados fejlődés eredményeképpen kialakultak az újlatin nyelvek. A vulgáris latin megjelölést így az összehasonlító nyelvészetben az újlatin nyelvek alapjára való hivatkozásként használják.
- Il latino volgare è l'insieme delle varianti della Lingua latina parlate dalle diverse popolazioni dell'Impero Romano. La sua principale differenza rispetto al latino letterario è la maggiore influenza dei substrati linguistici locali e la mancanza di una codificazione legata alla scrittura.
- ファイル:Pompeii-graffiti. jpg ポンペイに残された選挙の落書き。民衆の話し言葉、俗ラテン語で書かれており貴重な資料である。 俗ラテン語（：sermo vulgaris、セルモー・ウルガーリス）とはロマンス語の祖語である。俗ラテン語はローマ帝国内で話されていたが、その崩壊後、地方ごとに分化し現在のロマンス諸語になった。 古代ローマから現代にかけて使用されてきたラテン語は基本的に文献に残る文語（古典ラテン語）のことであるが、これに対し口語つまり民衆の話し言葉があったことが文献に残されており、これを俗ラテン語という。ただし、「俗」という漢字は「野蛮な、劣った」という意味にとられがちであるため、「民衆ラテン語(Popular Latin)」、「ロマンス祖語(Proto-Romance)」などの表現を主張する学者も多い。 なお、sermo vulgaris とは「日常の言葉」の意で、下記の音韻の変化に従えば俗ラテン語では sermo volgare（セルモー・ヴォルガレ）となる。
- Vulgair Latijn of volkslatijn is de gesproken vorm van het Latijn in de oudheid, in tegenstelling tot de geschreven taal, het Klassiek Latijn. Zoals elke taal heeft het Latijn zich ontwikkeld, zolang het een levende taal was. Vóór 200 v. Chr. werd het Latijn vrij zelden geschreven, maar daarna ontwikkelde zich snel een rijke literaire traditie, aanvankelijk onder sterke invloed van de Griekse literatuur. De taal nam veel Griekse woorden over in de vorm van zowel leenwoorden en leenvertalingen. In de 1e eeuw v. Chr. raakte de geschreven taal gestandaardiseerd en zou sindsdien weinig meer veranderen. Dat is het Klassieke Latijn zoals dat nog steeds op gymnasia en lycea wordt onderwezen. Naarmate in de eerste eeuwen van onze jaartelling meer en meer Etrusken, Osko-Umbriërs, Iberiërs, Galliërs, Illyriërs, Daciërs en personen van vele andere volkeren het Latijn als hun dagelijkse spreektaal overnemen, ontwikkelen zich vele dialecten van de Latijnse spreektaal, met een min of meer grote invloed van de oorspronkelijke talen van de nieuwe sprekers. Een overkoepelende benaming voor deze dialecten is het Vulgair Latijn. Omdat deze dialecten maar heel weinig op schrift werden gesteld, weten we betrekkelijk weinig ervan. De sporen ervan zijn echter te zien in de verschillende Romaanse talen die zich uit deze dialecten hebben ontwikkeld. Ook komen er in teksten in Klassiek Latijn soms "fouten" voor, die aan invloed van de spreektaal te wijten zijn. Aanvankelijk bestond er nog een grote mate van onderlinge verstaanbaarheid tussen deze dialecten en het Klassiek Latijn, maar in de tijd van de Grote Volksverhuizing werd die minder en minder en vanaf ca. 800 n. Chr. wordt de onderlinge verstaanbaarheid zo gering dat we sindsdien van verschillende "Romaanse talen" spreken. Deze dialecten vertonen wel al vroeg een aantal gemeenschappelijke kenmerken, die tot uitdrukking komen in grammaticale veranderingen die (bijna) alle moderne Romaanse talen gemeen hebben t.o.v. het Klassieke Latijn.
- Vulgarlatin (fra latin sermo vulgaris «alminnelig språk») eller lavlatin er en fellesbetegnelse for de dialekter av latin som ble talt først og fremst i de vestre provinsene av Romerriket inntil disse dialektene utviklet seg til de enkelte romanske språkene omkring 800-tallet.
- Łacina ludowa - termin określający zbiór dialektów języka łacińskiego, których używało się przede wszystkim w zachodniej części Cesarstwa Rzymskiego, a zwłaszcza te, z których do IX wieku nie rozwinęły się języki romańskie. Mówiona łacina odróżniała się od literackiej odmiany tego języka wymową, leksyką oraz gramatyką. Niektóre z charakterystycznych cech łaciny ludowej pojawiają się dopiero w dobie późnego cesarstwa, inne zaś obecne są w przekazach już od samego początku istnienia łaciny ludowej jako odrębnego wariantu języka.
- O latim vulgar (em latim, sermo vulgaris) é um termo empregado para designar os dialectos vernáculos do latim falado principalmente nas províncias ocidentais do Império Romano. Considera-se que tenha perdurado até o século IX aproximadamente, ou seja, até a diferenciação das línguas românicas. Certas palavras do Latim clássico foram tiradas do vocabulário. O clássico ', "cavalo", foi substituído por '. Uma lista parcial de palavras que são exclusivamente clássicas, e aquelas que são produtos do Romance, são encontradas na tabela à direita. Algumas dessas palavras, oriundas do Romance, foram emprestadas de volta ao próprio Latim. As mudanças de vocabulário afetaram mesmo as partículas gramaticais básicas do Latim; há muitas que desapareceram sem deixar traços no Romance, tal como an, at, autem, donec, enim, ergo, etiam, haud, igitur, ita, nam, postquam, quidem, quin, quod, quoque, sed, utrum e vel. Verbos com preposições prefixadas frequentemente apresentaram formas simples. O número de palavras formadas por tais sufixos como -bilis, -arius, -itare e -icare cresceu. Estas mudanças ocorreram frequentemente para evitar formas irregulares ou para regularizar gêneros. Por outro lado, uma vez que o Latim vulgar e o próprio latim foram por muito tempo em sua história diferentes registros da mesma língua, antes que diferentes línguas, algumas línguas românicas preservam palavras latinas que usualmente foram perdidas. Por exemplo, a palavra italiana ogni ("tudo/todo") preserva a latina omnes. Outras línguas usam cognatos de totus para o mesmo significado; por exemplo ' em italiano, '/' em português, ' em espanhol, ' em catalão, ' em francês e ' em romeno. Algumas vezes, uma palavra em latim clássico foi mantida ao lado de uma em Latim Vulgar. Em Latim Vulgar, a clássica caput, "cabeça", tornou-se testa (originalmente "pote") em algumas formas de Romance ocidental, incluindo francês e italiano. Mas o italiano, o francês e o catalão mantiveram a palavra latina sob a forma de ', ' e ' as quais conservaram muitos significados metafóricos de "cabeça", incluindo "chefe". A palavra latina com o significado original é preservada em romeno como cap, junto com țeastă, ambas significando 'cabeça' no sentido anatômico. Dialetos do sul da Itália também preservam capo como a palavra normal para "cabeça". Espanhol e português têm '/', derivadas de *capetia, uma forma modificada de caput, enquanto em português ' foi conservada como a palavra para a parte frontal da cabeça. Frequentemente, palavras emprestadas diretamente do latim literário em alguma época posterior, em vez de evoluída do latim vulgar, são encontradas lado a lado com a forma evoluída do vulgar. A falta de esperados desenvolvimentos fonéticos é uma pista que a palavra foi emprestada. Por exemplo, latim vulgar ' (acusativo fungum), ", ", a qual tornou a italiana ', catalã ', portuguesa ', tornou-se ' em espanhol, mostrando o f > h mudança comum no espanhol primitivo (cf. filius > espanhol ', "" ou facere > espanhol ', ""). Mas o espanhol também têm fungo, a qual por sua falta da esperada mudança de som mostra que foi emprestada diretamente do latim clássico. O Latim Vulgar continha grande número de palavras de origem estrangeira não presentes nos textos literários. Muitas palavras na medicina foram escritas em grego, e palavras frequentemente emprestadas dessa fontes. Por exemplo, gamba ('junta do joelho'), originalmente um termo veterinário somente, substituiu a clássica palavra latina para "" (crus) na maioria das línguas românicas, . Termos culinários também foram frequentemente emprestados de fontes gregas, por exemplo o calco da palavra grega deu ficatum (iecur), e o particípio ficatum tornou-se a palavra comum para "" latim vulgar . Importantes termos religiosos foram também tomados de termos escritos em grego, tais como episcopos, presbyter, martyr. Palavras emprestadas do gaulês incluem caballos ("cavalo" cf. caballus), e karros. Uma visão nas mudanças de vocabulário do latim vulgar tardio na França podem ser vistas no Reichenau Glosses, escritas nas margens de uma Bíblia Vulgata, explicando palavras em latim vulgar do século IV cuja leitura não era mais compreensível no século VII, quando os glossários eram escritos. Estes glossários demonstram mudanças vocabulares típicas nas línguas galo-românicas.
- Latina vulgară (latină latina vulgara, sermo vulgaris) a fost o limbă italică vorbită în Europa, în teritorii ale ţărilor actuale: Franţa, Belgia, Italia, Spania, România, Portugalia, Croaţia şi altele. Se deosebeşte de latina clasică folosită de elitele romane, în cazuri de gramatică, vocabular şi pronunţare. Ulterior, a dat începutul pentru moderne limbi romanice, ca româna sau franceza.
- Народная латынь, известна также как «вульгарная латынь» и народно-латинский язык, лат. sermo vulgaris — разговорная разновидность латинского языка, распространенная в Италии, а позже и в других провинциях Римской империи. Именно народная латынь (а не классический латинский язык) является непосредственным предком романских языков. С другой стороны, не во всех регионах ее распространения ныне существуют романские языки: так, в Северной Африке народная латынь была полностью вытеснена арабским языком, а в Британии — германскими наречиями (правда, народная латынь оказала значительное влияние на местные кельтские языки).
- Vulgärlatin (på latin, sermo vulgaris) är ett samlingsnamn för de dialekter som talades framför allt i de västra provinserna av det Romerska riket fram till dess att dessa dialekter utvecklades till de skilda romanska språken, vilket brukar sägas ha skett omkring 800-talet. Detta talade latin skilde sig från det skrivna klassiska latinet i såväl uttal som ordförråd och grammatik. Vissa kännetecken utvecklades inte förrän under kejsardömets sista tid medan andra sannolikt fanns i åtminstone basilektala former långt tidigare. Med de flesta definitioner av vulgärlatin avses endast det talade språket, eftersom tecken tyder på att latinet bryts upp i dialekter under den här perioden och eftersom ingen gjorde en fonetisk kodifiering av latinskt tal under perioden måste den som vill studera vulgärlatinet göra det med indirekta metoder. Vår kunskap om vulgärlatin härrör framför allt från tre olika källor. För det första kan jämförande metoder rekonstruera de språkliga förändringar som ledde till utvecklingen av de romanska språken och notera de förändringar som måste ha skett i det klassiska latinet. För det andra finns ett antal grammatiska texter där författare pekar ut och fördömer en rad olika språkliga fel som talare av latin tydligen ofta gjorde, vilket ger insikt i hur latinet faktiskt användes. Slutligen kan man iaktta förändringar i bevarade texter från senare latinska texter.
- Halk Latincesi veya Vulgar Latince (Latince sermo vulgaris, "halk konuşması") Latin dilinin halk lehçelerinin ve sosyolektlerini kapsayan bir genel terimdir. Bu farklı lehçeler Orta Çağların başlarında birbirlerinden farklılaşarak 9. yy'da Roman dillerine dönüştüler. Konuşulan Latince, edebî Latince'den telaffuz, söz dağarcığı ve gramer açısından farklıdır ancak kendisine has bazı özellikleri Roma İmparatorluğu'nun geç dönemlerinde ortaya çıkmıştır. Başka özellikleri, konuşma Latincesinde çok daha önceden muhtemelen mevcuttu. Orta çağlarda, Orta Çağ Latincesi olarak adlandırılan, Latincenin klasik biçimli bir şekli, alimler, katipler ve din adamlarınca kullanılırdı. Bu dil eğitimle edinilirdi, anadil olarak bilinmezdi. Halk Latincesi ise herkesin gündelik olarak kullandığı dildi.
- 通俗拉丁語（拉丁文：sermo vulgaris，意为“通俗话”，又叫民间拉丁語，或流行拉丁語），是古典拉丁語在法國、義大利、西班牙、葡萄牙、羅馬尼亞等地的民间通俗变体。中世紀早期開始分化，至九世紀成為羅曼語支的一支。 通俗拉丁語的語法比古典拉丁語简单得多，在語言学上体现了古典拉丁語作为一种综合語到今日的法語、義大利語、西班牙語、葡萄牙語、羅馬尼亞語等語言作为一种分析語的过渡。 今日罗曼語族诸語言都是直接从通俗拉丁語演变而来。
|
| rdfs:comment
|
- Vulgar Latin (in Renaissance Latin, vulgare Latinum or Latium vulgare) can be defined simply as colloquial Latin.
- Mit Vulgärlatein wird das gesprochene im Unterschied zum literarischen Latein bezeichnet. Die Bezeichnung geht auf das lateinische Adjektiv vulgaris („zum Volke gehörig, gemein“) zurück. Aus der etwas moderneren Bezeichnung „Sprechlatein“ wird aber deutlich, dass damit nicht zwangsläufig eine niedere Sprachform gemeint ist. Auch die Gebildeten haben Vulgärlatein gesprochen.
- El llatí vulgar és la varietat del llatí parlada per la gent, en oposició al llatí clàssic propi de les classes més il·lustrades, un llatí molt més cuidat i literari. El llatí vulgar, com a idioma dels soldats de les legions romanes, va ser la mare de les llengües romàniques. Llatí vulgar (en llatí, sermo vulgaris) és un terme genèric per referir-se als dialectes vernacles del llatí que es van parlar a les províncies occidentals de l'imperi Romà.
- Vulgární latina nebo lidová latina (latinsky sermo vulgaris tedy lidový jazyk) je všeobecné označení pro mluvené nářečí latiny v Římské říši (hlavně v západních provinciích) zhruba až do období 9. století, kdy se z jednotlivých nářečí vyvinuly románské jazyky. Na toto období navazuje a částečně se s ním překrývá další fáze vývoje latiny, která existuje paralelně dál, viz středověká latina.
- Latín vulgar (en latín, sermo vulgaris) es un término genérico, empleado para referirse al conjunto de los dialectos vernáculos del latín vivo, hablados en las provincias del Imperio Romano. La extinción como lengua viva del latín se asoció con la creciente diferenciación de estos dialectos, que condujo, hacia el siglo IX, a la formación de las lenguas romances tempranas.
- Le latin vulgaire ou bas-latin (en latin, sermo uulgaris, « le langage populaire ») est un terme qui englobe les dialectes vernaculaires du latin qui existaient pour la plupart dans les provinces occidentales de l'Empire romain, jusqu'à ce que ces dialectes, s'écartant de plus en plus les uns des autres, fussent transformés au fur et à mesure en langues romanes primitives.
- A vulgáris latin (latinul sermo vulgaris, azaz „köznyelv”) hagyományos értelemben a Római Birodalom lakossága által a birodalom utolsó évszázadaiban használt – és feltehetően egészen a 6. századig viszonylag egységes – latin köznyelv változatainak összességét jelenti. Mára kissé elavult kifejezés, ugyanis sokáig úgy gondolták, mintha a latin és a vulgáris latin között valamiféle szakadás lenne, vagyis mintha két nyelv élne egymás mellett.
- Il latino volgare è l'insieme delle varianti della Lingua latina parlate dalle diverse popolazioni dell'Impero Romano. La sua principale differenza rispetto al latino letterario è la maggiore influenza dei substrati linguistici locali e la mancanza di una codificazione legata alla scrittura.
- ファイル:Pompeii-graffiti.
- Vulgair Latijn of volkslatijn is de gesproken vorm van het Latijn in de oudheid, in tegenstelling tot de geschreven taal, het Klassiek Latijn. Zoals elke taal heeft het Latijn zich ontwikkeld, zolang het een levende taal was. Vóór 200 v. Chr. werd het Latijn vrij zelden geschreven, maar daarna ontwikkelde zich snel een rijke literaire traditie, aanvankelijk onder sterke invloed van de Griekse literatuur.
- Vulgarlatin (fra latin sermo vulgaris «alminnelig språk») eller lavlatin er en fellesbetegnelse for de dialekter av latin som ble talt først og fremst i de vestre provinsene av Romerriket inntil disse dialektene utviklet seg til de enkelte romanske språkene omkring 800-tallet.
- Łacina ludowa - termin określający zbiór dialektów języka łacińskiego, których używało się przede wszystkim w zachodniej części Cesarstwa Rzymskiego, a zwłaszcza te, z których do IX wieku nie rozwinęły się języki romańskie. Mówiona łacina odróżniała się od literackiej odmiany tego języka wymową, leksyką oraz gramatyką.
- O latim vulgar (em latim, sermo vulgaris) é um termo empregado para designar os dialectos vernáculos do latim falado principalmente nas províncias ocidentais do Império Romano. Considera-se que tenha perdurado até o século IX aproximadamente, ou seja, até a diferenciação das línguas românicas. Certas palavras do Latim clássico foram tiradas do vocabulário. O clássico ', "cavalo", foi substituído por '.
- Latina vulgară (latină latina vulgara, sermo vulgaris) a fost o limbă italică vorbită în Europa, în teritorii ale ţărilor actuale: Franţa, Belgia, Italia, Spania, România, Portugalia, Croaţia şi altele. Se deosebeşte de latina clasică folosită de elitele romane, în cazuri de gramatică, vocabular şi pronunţare. Ulterior, a dat începutul pentru moderne limbi romanice, ca româna sau franceza.
- Народная латынь, известна также как «вульгарная латынь» и народно-латинский язык, лат. sermo vulgaris — разговорная разновидность латинского языка, распространенная в Италии, а позже и в других провинциях Римской империи.
- Vulgärlatin (på latin, sermo vulgaris) är ett samlingsnamn för de dialekter som talades framför allt i de västra provinserna av det Romerska riket fram till dess att dessa dialekter utvecklades till de skilda romanska språken, vilket brukar sägas ha skett omkring 800-talet. Detta talade latin skilde sig från det skrivna klassiska latinet i såväl uttal som ordförråd och grammatik.
- Halk Latincesi veya Vulgar Latince (Latince sermo vulgaris, "halk konuşması") Latin dilinin halk lehçelerinin ve sosyolektlerini kapsayan bir genel terimdir. Bu farklı lehçeler Orta Çağların başlarında birbirlerinden farklılaşarak 9. yy'da Roman dillerine dönüştüler. Konuşulan Latince, edebî Latince'den telaffuz, söz dağarcığı ve gramer açısından farklıdır ancak kendisine has bazı özellikleri Roma İmparatorluğu'nun geç dönemlerinde ortaya çıkmıştır.
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
