The Third Servile War (73-71 BC), also called the Gladiator War and The War of Spartacus by Plutarch, was the last of a series of unrelated and unsuccessful slave rebellions against the Roman Republic, known collectively as the Roman Servile Wars. The Third Servile War was the only one to directly threaten the Roman heartland of Italy and was doubly alarming to the Roman people due to the repeated successes of the rapidly growing band of rebel slaves against the Roman army between 73 and 71 BC.

PropertyValue
dbpedia-owl:Event/date
  • 0073-01-01 00:00:00 (xsd:date)
dbpedia-owl:MilitaryConflict/causalties
  • Almost all killed in action or crucified
dbpedia-owl:MilitaryConflict/combatant
  • Army of escaped slaves
  • Roman Republic
dbpedia-owl:MilitaryConflict/commander
dbpedia-owl:MilitaryConflict/partOf
dbpedia-owl:MilitaryConflict/result
  • Decisive Roman victory
dbpedia-owl:MilitaryConflict/strength
  • 12,000+ - organization unknown.
  • 120,000 escaped slaves and gladiators, including non-combatants; total number of combatants unknown.
  • 3,000+ militia
  • 8 Roman Legions (40,000–50,000 men)
dbpedia-owl:causalties
  • Almost all killed in action or crucified
dbpedia-owl:combatant
  • Army of escaped slaves
  • Roman Republic
dbpedia-owl:commander
dbpedia-owl:date
  • 0073-01-01 00:00:00 (xsd:date)
dbpedia-owl:partOf
dbpedia-owl:result
  • Decisive Roman victory
dbpedia-owl:strength
  • 12,000+ - organization unknown.
  • 120,000 escaped slaves and gladiators, including non-combatants; total number of combatants unknown.
  • 3,000+ militia
  • 8 Roman Legions (40,000–50,000 men)
dbpedia-owl:thumbnail
dbpprop:abstract
  • The Third Servile War (73-71 BC), also called the Gladiator War and The War of Spartacus by Plutarch, was the last of a series of unrelated and unsuccessful slave rebellions against the Roman Republic, known collectively as the Roman Servile Wars. The Third Servile War was the only one to directly threaten the Roman heartland of Italy and was doubly alarming to the Roman people due to the repeated successes of the rapidly growing band of rebel slaves against the Roman army between 73 and 71 BC. The rebellion was finally crushed through the concentrated military effort of a single commander, Marcus Licinius Crassus, although the rebellion continued to have indirect effects on Roman politics for years to come. Between 73 and 71 BC, a band of escaped slaves—originally a small cadre of about 70 escaped gladiators which grew into a band of over 120,000 men, women and children—wandered throughout and raided Italy with relative impunity under the guidance of several leaders, including the famous gladiator-general Spartacus. The able-bodied adults of this band were a surprisingly effective armed force that repeatedly showed they could withstand the Roman military, from the local Campanian patrols, to the Roman militia, and to trained Roman legions under consular command. Plutarch described the actions of the slaves as an attempt by Roman slaves to escape their masters and flee through Cisalpine Gaul, while Appian and Florus depicted the revolt as a civil war in which the slaves waged a campaign to capture the city of Rome itself. The Roman Senate's growing alarm about the continued military successes of this band, and about their depredations against Roman towns and the countryside, eventually led to Rome's fielding of an army of eight legions under the harsh but effective leadership of Marcus Licinius Crassus. The war ended in 71 BC when the armies of Spartacus, after long and bitter fighting, retreating before the legions of Crassus, and realizing that the legions of Gnaeus Pompeius Magnus and Marcus Terentius Varro Lucullus were moving in to entrap them, launched their full strength against Crassus' legions and were utterly destroyed. The Third Servile War was significant to the broader history of ancient Rome mostly in its effect on the careers of Pompey and Crassus. The two generals used their success in putting down the rebellion to further their political careers, using their public acclaim and the implied threat of their legions to sway the consular elections of 70 BC in their favor. Their actions as Consuls greatly furthered the subversion of Roman political institutions and contributed to the eventual transition of the Roman Republic into the Roman Empire.
  • La Tercera Guerra Servil, també anomenada Guerra dels Gladiadors i Guerra d'Espàrtac per Plutarc, va ser la darrera d'una sèrie de revoltes d'esclaus, no reeixides ni correlacionades, contra la República de Roma, conegudes de forma col·lectiva com a Guerres Servils. La Tercera Guerra Servil fou tanmateix l'única que amenaçà directament la metròpoli i la que causà més alarma entre la població de Roma degut al ràpid increment d'efectius que tingué l'exèrcit d'esclaus revoltats entre els anys 73 aC i 71 aC. La revolta fou finalment esclafada gràcies a l'acció militar comandada per Cras, malgrat els seus efectes es deixaren sentir encara durant anys sobre la política de Roma. Entre els anys 73 i 71 aC, una banda d'esclaus fugits —originalment un petit grup d'uns 70 gladiadors escapolits, que va créixer fins a aglutinar 120.000 homes, dones i nens— va passejar per la província romana d'Itàlia assaltant-la amb relativa impunitat sota el comandament de diversos líders, incloent-hi el famós gladiador-general Espàrtac. Els esclaus revoltats van constituir una força armada sorprenentment efectiva que va demostrar repetides vegades la seva capacitat per a resistir l'exèrcit romà, des de les patrulles locals de la Campània, a les milícies romanes i fins i tot les qualificades legions sota comandament consular. Plutarc va descriure les accions dels esclaus com un intent d'escapar dels seus amos i fugir a través de la Gàl·lia Cisalpina, mentre que Apià i Flor retraten la revolta com una guerra civil en la qual els esclaus van fer campanya per a capturar la mateixa ciutat de Roma.
  • La Tercera Guerra Servil, también llamada por Plutarco Guerra de los Gladiadores y Guerra de Espartaco, fue la última de una serie de revueltas de esclavos, sin éxito ni relación, contra la República Romana, conocidas en su conjunto como las Guerras Serviles o Guerras de los Esclavos. La Tercera Guerra Servil fue la única que consiguió plantear una amenaza seria al núcleo de Roma, la provincia de Italia, y fue doblemente alarmante para el pueblo romano por los continuos éxitos de la creciente banda de esclavos rebeldes contra el ejército romano, entre 73 y 71 a. C. La revuelta fue aplastada finalmente en 71 a. C. por el esfuerzo militar concentrado de un solo comandante, Marco Licinio Craso, aunque los acontecimientos siguieron teniendo efectos indirectos sobre la política romana en los años posteriores. Entre 73 y 71 a. C. , una banda de esclavos huidos —originalmente un pequeño cuadro de unos 70 gladiadores fugados que creció hasta ser una banda de 120.000 hombres, mujeres y niños— deambuló por la provincia romana de Italia asaltándola con relativa impunidad bajo el mando de varios líderes, incluyendo el famoso gladiador-general Espartaco. Los adultos capacitados de esta banda constituyeron una fuerza armada sorprendentemente efectiva que demostró repetidas veces su capacidad para resistir al ejército romano, desde las patrullas locales de Campania a las milicias romanas y las cualificadas legiones bajo mando consular. Plutarco describió las acciones de los esclavos como un intento de estos de escapar de sus amos y huir a través de la Galia Cisalpina, mientras que Apiano y Floro retratan la revuelta como una guerra civil en la que los esclavos hicieron campaña para capturar la misma ciudad de Roma. La creciente alarma en el Senado romano sobre los continuos éxitos militares de esta banda y sobre sus estragos contra las ciudades y los campos romanos llevó finalmente a que Roma reuniera un ejército de ocho legiones bajo el liderazgo, severo pero efectivo, de Marco Licinio Craso. La guerra terminó en 71 a. C. cuando, tras una larga y amarga retirada ante las legiones de Craso y la comprensión de que las legiones de Cneo Pompeyo Magno y Varro Lúculo estaban avanzando para encerrarlos, los ejércitos de Espartaco se lanzaron con toda su fuerza contra las legiones de Craso y fueron completamente aniquilados. Aunque la guerra de Espartaco es notable por derecho propio, la Tercera Guerra Servil fue significativa en la historia de la antigua Roma por su efecto sobre las carreras de Pompeyo y Craso. Los dos generales utilizaron sus éxitos contra la revuelta para promocionar sus carreras políticas, aprovechándose del favor del pueblo y de la amenaza implícita de sus legiones para influir en su favor en las elecciones consulares de 70 a. C. Sus acciones como cónsules promovieron en gran medida la subversión de las instituciones políticas romanas y contribuyeron a la transición final de la República Romana al Imperio Romano.
  • La Troisième Guerre servile, aussi nommée Guerre des Gladiateurs ou Guerre de Spartacus, fut la dernière d’une série de rébellions d’esclaves contre la République Romaine, connues collectivement sous le nom de Guerres serviles. La Troisième Guerre servile fut la seule à menacer directement le cœur romain de l’Italie et fut doublement préoccupante pour le peuple romain entre -73 et -71 en raison des succès répétés contre l’armée romaine d’une bande d’esclaves rebelles qui augmentait rapidement. La rébellion fut finalement écrasée en -71 après que toutes les forces militaires furent concentrées dans les mains d’un seul commandant, Marcus Licinius Crassus. Malgré cette victoire, la révolte eut des effets indirects sur la politique romaine durant les années suivantes. Entre -73 et -71, une bande d’esclaves fugitifs (à l’origine un petit groupe d’environ 70 gladiateurs qui finit par atteindre une multitude de 120 000 hommes, femmes et enfants), errèrent et firent des raids au travers de la province romaine d’Italie avec une relative impunité sous le commandement de plusieurs chefs, dont le célèbre général gladiateur Spartacus. Les adultes en bonne santé de cette bande furent une surprenante mais efficace force armée qui démontra de nombreuses fois pouvoir tenir tête à l’armée romaine, aux patrouilles locales de Campanie, à la milice romaine et aux légions entraînées sous commandement consulaire. Plutarque décrivit les actions des esclaves comme une tentative d’échapper à leurs maîtres et de fuir à travers la Gaule Cisalpine, alors qu’Appien et Florus ont peint la révolte comme une guerre civile durant laquelle les esclaves mirent en place une campagne pour capturer la ville de Rome. L’inquiétude grandissante du Sénat romain provoquée par les succès militaires répétés des esclaves et leurs expéditions contre les villes romaines et les campagnes amena finalement Rome à envoyer une armée de huit légions sous le commandement âpre mais efficace de Marcus Licinus Crassus. La guerre s’est terminée en -71, après une longue et amère retraite combattante face aux légions de Crassus et la prise de conscience que les légions de Gnaeus Pompeius Magnus et Marcus Terentius Varro Lucullus se déplaçaient pour encercler les esclaves rebelles. Les armées de Spartacus tentèrent alors de lancer toutes leurs forces contre les légions de Crassus et furent complètement anéanties. Bien que la guerre de Spartacus ne soit pas notable historiquement pour son déroulement en lui-même, ses impacts historiques ont été considérables, notamment l’effet sur les carrières de Pompée et Crassus. Les deux généraux utilisèrent leur succès dans la répression de la rébellion pour accélérer leur carrière politique, usant de leur acclamation publique et de la menace implicite de leurs légions pour influencer les élections consulaires de -70 en leur faveur. Leurs actions comme consuls accélérèrent la subversion des institutions politiques romaines et contribuèrent finalement à la transition de la République Romaine vers l’Empire romain.
  • La terza guerra servile, anche nota come rivolta o guerra di Spartaco, fu una guerra combattuta tra la Repubblica romana e un esercito di schiavi ribelli tra il 73 e il 71 a.C. in Italia; la guerra terminò con la vittoria dell'esercito romano, comandato da Marco Licinio Crasso. Si trattò della terza e ultima delle guerre servili, una serie di ribellioni di schiavi contro la Repubblica romana, condotte in tempi diversi senza alcun legame tra loro e tutte destinate a risolversi in un insuccesso; a differenza delle precedenti, però, nella terza guerra servile le bande di schiavi ribelli, rapidamente ingrossatesi, misero effettivamente in pericolo il controllo romano sull'Italia. Anche dopo la fine della guerra, infatti, il ricordo dello scontro continuò a condizionare almeno in parte la politica romana degli anni seguenti.
  • 第三次奴隷戦争（伊:Terza guerra servile）は、紀元前73年から紀元前71年にかけて共和政ローマ期にイタリア半島で起きた剣闘士・奴隷による反乱であり、3度の奴隷戦争の中で最大規模のものであった。 名称は反乱軍（奴隷・剣闘士）側の首謀者の名にちなんでスパルタクスの反乱とも、剣闘士（グラディエーター）戦争とも呼ばれる。
  • Powstanie Spartakusa było największym powstaniem przeciwko Rzymowi w I w. p.n.e. W ciągu dwóch lat siły Spartakusa, składające się z tysięcy niewolników, gladiatorów i biednych wieśniaków, wznieciły powstanie na terenie niemalże całej Italii. Kres powstaniu położyły nieporozumienia w szeregach przywódców powstania oraz krwawa bitwa pod Silarusem, w której zginął Spartakus.
  • A Terceira Guerra Servil, também chamada por Plutarco Guerra dos Gladiadores e Guerra de Espártaco, foi a última de uma série de revoltas de escravos, sem sucesso nem relação, contra a República Romana, conhecidas no seu conjunto como as Guerras Servis ou Guerras dos Escravos. A Terceira Guerra Servil foi a única em se tornar ameaça séria para o núcleo de Roma, a província da Itália, sendo alarmante para o povo romano pelos contínuos sucessos do crescente bando de escravos rebeldes contra o exército romano, entre 73 e 71 a.C.. A revolta foi esmagada finalmente em 71 a.C. pelo esforço militar concentrado de um só comandante, Marco Licínio Crasso, embora os acontecimentos continuassem tendo efeitos indiretos sobre a política romana nos anos posteriores. Entre 73 e 71 a.C. , um bando de escravos fugidos —originalmente um pequeno quadro de cerca de 70 gladiadores fugidos, que cresceu até ser um bando de 120.000 homens, mulheres e crianças— deambulou pela província romana da Itália assaltando-a com relativa impunidade sob comando de vários líderes, incluindo o famoso gladiador-general Espártaco. Os adultos capacitados deste bando constituíram uma força armada efetiva que demonstrou repetidas vezes a sua capacidade para resistir o exército romano, das patrulhas locais da Campânia às milícias romanas e às qualificadas legiões sob comando consular. Plutarco descreveu as ações dos escravos como uma tentativa de escaparem dos seus amos e fugir através da Gália Cisalpina, enquanto Apiano e Floro retratam a revolta como uma guerra civil na que os escravos fizeram campanha para capturarem a própria cidade de Roma. A crescente alarma no Senado romano sobre os contínuos sucessos militares deste bando e sobre os seus estragos contra as cidades e os campos romanos levou finalmente a Roma a reunir um exército de oito legiões sob o liderado, severo mas efetivo, de Marco Licínio Crasso. A guerra terminou em 71 a.C. que, após uma longa e amarga retirada ante as legiões de Crasso e a compreensão de que as legiões de Cneu Pompeu Magno e Varro Lúculo estavam avançando para encerrá-los, os exércitos de Espártaco lançaram-se com toda a sua força contra as legiões de Crasso e foram completamente aniquilados. Embora a guerra de Espártaco fosse notável por direito próprio, a Terceira Guerra Servil foi também significativa na história da antiga Roma pelo seu efeito sobre as carreiras de Pompeu e Crasso. Os dois gerais utilizaram os seus sucessos contra a revolta para promoverem as suas carreiras políticas, aproveitando-se do favor do povo e da ameaça implícita das suas legiões para influírem no seu favor nas eleições consulares de 70 a.C.. As suas ações como cônsules promoveram em grande parte a subversão das instituições políticas romanas e contribuíram para a transição final da República Romana ao Império Romano.
  • Spartacusupproret (även kallat Spartacuskriget, Gladiatorkriget och Tredje slavkriget) är benämningen på den stora slavrevolt som ägde rum i den Romerska republiken 73-71 f. Kr. Upproret leddes av slaven och gladiatorn Spartacus och var det tredje (och sista) riktigt stora slavupproret i Romerska rikets historia samt även det ur Roms synvinkel allvarligaste. De tidigare upproren utspelade sig båda på Sicilien. Upproret startade i den syditalienska staden Capua, när flera hundra gladiatorer (och tillika slavar) bröt sig ut från en gladiatorskola som ägdes av Lentulus Batiatus. Spartacus som var med i utbrytningen i Capua tog snabbt ledningen och ledde så småningom en väldig armé av förrymda och fritagna slavar på åtminstone 70 000 man, enligt vissa källor så många som 120 000. Den romerska statsledningen såg ursprungligen inte upproret som särskilt allvarligt. Till deras förvåning besegrade Spartacus snabbt växande slavarmé dock alla trupper som skickades mot dem. Först efter att slavarmén massakrerat en "straffexpedition" från Rom insåg man att man inte hade att göra med en "vanlig" mindre slavrevolt, vilka förekom ofta. Spartacus visade sig vara oerhört skicklig på att utnyttja den romerska arméns svagheter. Hans prestation att på så kort tid skapa en armé som besegrade de bästa styrkor Rom kunde ställa på benen anses vara anmärkningsvärd än idag. Efter de mycket stora framgångarna under det första året marscherade upprorsmännen norrut och tidigt på sommaren 72 f. Kr. befann man sig nära gränsen till Gallien. Av orsaker som aldrig har blivit helt klarlagda vände man emellertid söderut igen och hösten samma år befann man sig längst ner i Syditalien. Till slut krossades upproret av Crassus 71 f. Kr. efter att den romerska armén hade satt in huvuddelen av sina styrkor och upprorsmännen isolerats i Syditalien. Spartacus själv omkom och drygt 6 000 tillfångatagna slavar avrättades genom korsfästning utmed Romarrikets huvudväg Via Appia. Historiker har genom åren debatterat vad det slutgiltiga målet med upproret var. Att slutmålet skulle ha varit att krossa slavsystemet i Romerska riket och därmed även den romerska staten saknas det klara belägg för. Troligare anses vara att Spartacus ville leda sina följeslagare ut ur Italien och in i den definitiva friheten i Gallien. En del spekulerar i att man kanske även planerade att marschera in i Spanien. Att man inte lämnade Italien när man var så nära ska ha berott på att trycket från många av följeslagarna blev för stort. Dessa ville hellre fortsätta plundra Italien och förödmjuka den Romerska staten. Hur som helst anser många militärhistoriker att det var Spartacus stora misstag. En del historiker anser att en del följeslagare (kanske 10 000) faktiskt lämnade upprorsmännen och marscherade in i Gallien.
dbpprop:caption
  • Italy and surrounding territory, 218 BC
dbpprop:casualties
  • Almost all killed in action or crucified
  • Unspecified but heavy
    (50, 1,000, or 4,000 lost through decimation)
dbpprop:combatant
dbpprop:commander
dbpprop:conflict
  • Third Servile War
dbpprop:date
  • 73 to 71 BC
dbpprop:hasPhotoCollection
dbpprop:notes
dbpprop:partof
dbpprop:place
  • Italy
dbpprop:reference
dbpprop:result
  • Decisive Roman victory
dbpprop:seeProperty
  • First Servile War
  • Second Servile War
  • Slavery in antiquity
dbpprop:strength
  • 120,000 escaped slaves and gladiators, including non-combatants; total number of combatants unknown.
  • 3,000+
dbpprop:wikiPageUsesTemplate
dbpprop:wordnet_type
rdf:type
rdfs:comment
  • The Third Servile War (73-71 BC), also called the Gladiator War and The War of Spartacus by Plutarch, was the last of a series of unrelated and unsuccessful slave rebellions against the Roman Republic, known collectively as the Roman Servile Wars. The Third Servile War was the only one to directly threaten the Roman heartland of Italy and was doubly alarming to the Roman people due to the repeated successes of the rapidly growing band of rebel slaves against the Roman army between 73 and 71 BC.
  • La Tercera Guerra Servil, també anomenada Guerra dels Gladiadors i Guerra d'Espàrtac per Plutarc, va ser la darrera d'una sèrie de revoltes d'esclaus, no reeixides ni correlacionades, contra la República de Roma, conegudes de forma col·lectiva com a Guerres Servils.
  • La Tercera Guerra Servil, también llamada por Plutarco Guerra de los Gladiadores y Guerra de Espartaco, fue la última de una serie de revueltas de esclavos, sin éxito ni relación, contra la República Romana, conocidas en su conjunto como las Guerras Serviles o Guerras de los Esclavos.
  • La Troisième Guerre servile, aussi nommée Guerre des Gladiateurs ou Guerre de Spartacus, fut la dernière d’une série de rébellions d’esclaves contre la République Romaine, connues collectivement sous le nom de Guerres serviles.
  • La terza guerra servile, anche nota come rivolta o guerra di Spartaco, fu una guerra combattuta tra la Repubblica romana e un esercito di schiavi ribelli tra il 73 e il 71 a.C. in Italia; la guerra terminò con la vittoria dell'esercito romano, comandato da Marco Licinio Crasso.
  • 第三次奴隷戦争（伊:Terza guerra servile）は、紀元前73年から紀元前71年にかけて共和政ローマ期にイタリア半島で起きた剣闘士・奴隷による反乱であり、3度の奴隷戦争の中で最大規模のものであった。 名称は反乱軍（奴隷・剣闘士）側の首謀者の名にちなんでスパルタクスの反乱とも、剣闘士（グラディエーター）戦争とも呼ばれる。
  • Powstanie Spartakusa było największym powstaniem przeciwko Rzymowi w I w. p.n.e. W ciągu dwóch lat siły Spartakusa, składające się z tysięcy niewolników, gladiatorów i biednych wieśniaków, wznieciły powstanie na terenie niemalże całej Italii. Kres powstaniu położyły nieporozumienia w szeregach przywódców powstania oraz krwawa bitwa pod Silarusem, w której zginął Spartakus.
  • A Terceira Guerra Servil, também chamada por Plutarco Guerra dos Gladiadores e Guerra de Espártaco, foi a última de uma série de revoltas de escravos, sem sucesso nem relação, contra a República Romana, conhecidas no seu conjunto como as Guerras Servis ou Guerras dos Escravos.
  • Spartacusupproret (även kallat Spartacuskriget, Gladiatorkriget och Tredje slavkriget) är benämningen på den stora slavrevolt som ägde rum i den Romerska republiken 73-71 f. Kr. Upproret leddes av slaven och gladiatorn Spartacus och var det tredje (och sista) riktigt stora slavupproret i Romerska rikets historia samt även det ur Roms synvinkel allvarligaste. De tidigare upproren utspelade sig båda på Sicilien.
rdfs:label
  • Third Servile War
  • Tercera Guerra Servil
  • Tercera Guerra Servil
  • Troisième Guerre servile
  • Terza guerra servile
  • 第三次奴隷戦争
  • Powstanie Spartakusa
  • Terceira Guerra Servil
  • Spartacusupproret
owl:sameAs
skos:subject
foaf:depiction
foaf:name
  • Third Servile War
foaf:page
is dbpprop:redirect of
is owl:sameAs of