| dbpprop:abstract
|
- Ragtime (alternately spelled Ragged-time) is an originally American musical genre which enjoyed its peak popularity between 1897 and 1918. Its main characteristic trait is its syncopated, or "ragged", rhythm. It began as dance music in the red-light districts of American cities such as St. Louis and New Orleans years before being published as popular sheet music for piano. It was a modification of the march made popular by John Philip Sousa, with additional polyrhythms coming from African music. The ragtime composer Scott Joplin became famous through the publication in 1899 of the "Maple Leaf Rag" and a string of ragtime hits that followed, although he was later forgotten by all but a small, dedicated community of ragtime aficionados until the major ragtime revival in the early 1970s. For at least 12 years after its publication, the "Maple Leaf Rag" heavily influenced subsequent ragtime composers with its melody lines, harmonic progressions or metric patterns. Ragtime fell out of favor as Jazz claimed the public's imagination after 1917, but there have been numerous revivals since as the music has been re-discovered. First in the early 1940s many jazz bands began to include ragtime in their repertoire and put out ragtime recordings on 78 RPM records. A more significant revival occurred in the 1950s as a wider variety of ragtime styles of the past were made available on records, and new rags were composed, published, and recorded. In 1971 Joshua Rifkin brought out a compilation of Scott Joplin's work which was nominated for a Grammy Award, and in 1973, the motion picture The Sting brought ragtime to a wide audience with its soundtrack of Joplin tunes. Subsequently the film's rendering of Joplin's 1902 rag "The Entertainer" was a top 40 hit in 1974. Ragtime (with Joplin's work in the forefront) has been cited as an American equivalent of minuets by Mozart, mazurkas by Chopin or Waltzes by Brahms. Ragtime influenced Classical composers including Claude Debussy and Igor Stravinsky.
- Ragtime (rag = zerrissen, synkopiert; time = Zeit) ist ein in den USA entstandener Vorläufer des Jazz, der seine Blütezeit zwischen 1899 und 1914 hatte. Er gilt als „Amerikas klassische Musik“ und wird heute im Wesentlichen als Klavierstil wahrgenommen, wurde aber zunächst auch auf anderen Instrumenten (insbesondere auf dem Banjo) und von größeren Ensembles gespielt und konnte auch Improvisationen enthalten.
- El Ragtime és un estil i un gènere de música de ball desenvolupat als Estats Units cap a finals del S. XIX. Es va convertir principalment en un gènere pianístic en què destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa (2/4 o 4/4) a la mà esquerra. El compositor més famós de rags per piano va ser Scott Joplin i entre les composicions més destacades es troben: Maple Leaf Rag, Elite Syncopations i The Entertainer. El ragtime és un estil procedent d'Europa i les seves característiques pròpies (és una música totalment escrita que exclou la improvització i que dona independència a les dues mans) van ser elements importants en l'aparició del jazz. Stravinsky va compondre dues peces inspirades en el ragtime: Ragtime per a onze instruments i Piano-Rag-Music. George Gershwin també compta amb una obra anomenada Rialto Ripples rag. El ragtime (acrònim dels mots anglesos time, que significa temps, i rag, que significa esquinçat, destrossat) és un gènere musical sorgit en els últims anys del segle XIX i vinculat a la cultura negra o afroamericana què, a diferència del blues, el gospel i els espirituals del sofriment per la condició esclava, gèneres característics per l'espontaneïtat, nasqué com una elaboració rigorosa, relacionada amb el piano i els ritmes sincopats. De fet, el ragtime fou el producte cultural d'una elit de persones afroamericanes cultivades i intel·lectuals, coneixedores de la música i influïdes per les composicions romàntiques europees, especialment les obres pianistiques de Chopin, Liszt i Schubert, entre d'altres. Malgrat aquestes diferències amb els gèneres citats anteriorment, el ragtime forma part dels orígens del Jazz, malgrat que alguns dels seus més destacats autors intentaren separar-se d'aquest últim gènere i oblidar les arrels culturals africanes. La expansió del ragtime, als Estats Units, se situa entre 1880 i 1920, encara què aquesta etapa no en resten documents enregistrats. Com dèiem, la sincopa és un tret distintiu d'aquest gènere, característica a la que incorporà ritmes creuats d'origen netament africà; així el feren llurs creadors, com Willie Joseph, Samuel Goldon i Walter Gold, entre altres, els quals viatjaren pel territori estatunidènc interpretant al piano les seves pròpies composicions. La musicologia actual distingeix quatre corrents dintre el ragtime, de fet amagades entre si: l'escola de Harlem, especialment notable pel seu estil pianístic vigorós, el subgènere stride, que va tenir autor importants en Fats Waller, James Johnson, Clifford Jackson i un iniciat Duke Ellington, autor de la coneguda peça Soda fountain rag, els quals recolliren l'herència de precursors dels que a penes en queda rastre documental; l'escola de Sedalia, organitzada al redós d'un dels pares indiscutibles del ragtime, Scott Joplin, el qual a llegat peces com Original Rags, The entertainer, etc. , difoses pels seus deixebles Arthur Marshall, Brun Campbell, etc. ,; l'escola de Nova Orleans, més pròpiament jazzística, i vinculada a la persona de dos grans autors i intèrprets, Tony Jackson, autor de la cèlebre peça Naked dance, i Ferdinand Joseph La Mothe, conegut amb el pseudònim de Jelly Roll Morton, que enregistrà nombroses peces entre 1923 i 1940 (entre elles la famosa Perfect rag), i finalment l'escola de St. Louis, que girà en torn l'editor Johnny Stark, el qual animà a nombrosos músics com Tom Turpin, autor de St. Louis rag i Buffalo rag; Artie Matthiws, autor de Pastime rag, Charles Johnson, Charles Hunter, Louis Chauvin, Joseph Lamb, etc. Des del seu epicentre estatunidènc, el ragtime, per llur sensualitat, va tenir ràpida i fàcil difusió a Europa, especialment en ciutats com Londres, Berlín, Budapest, Barcelona, París, Roma i Praga, poc temps abans d'esclatar la Primera Guerra Mundial, en una etapa en la què, junt amb el piano, començà a actuar l'acordió i el banjo. Per aquells mateixos anys, el ragtime evolucionà vers la creació d'orquestres, especialment a Nova Orleans i Nova York, on proliferaren nombrosos conjunts entre 1900 i 1920. De totes aquelles orquestres la més cèlebre fou la d’Arthur Prior, destacada pel seu domini de la sincopa, malgrat que la de John Phillip Sousa va tenir grans èxits a Europa, i formà part dels programes inaugurals de la exposició universal celebrada a París el 1900. Desprès de la Primera Guerra Mundial el ragtime es consolidà, i algunes de llurs peces foren adoptades per orquestres militars i orquestres zíngares, mentre llur fusió amb el jazz pròpiament dit no es produí fins el període 1940-1950, sent Fats Waller un dels seus màxims impulsor.
- Ragtime (odvozeno od anglického to rag - roztrhat,rozervat) je osobitý a specifický způsob klavírní hry, který je považován za poslední mezistupeň mezi tradiční černošskou lidovou hudbou a jazzem. Začal se formovat počátkem koncem 19. století, kdy se také nazýval dobovým pojmem cake-walk nebo coon-song. Základní hudební prvky převzal ragtime z tzv. minstrel shows. To byla představení bělošských kabaretů v USA, která parodovala hudbu a život amerických černochů. V těchto představeních hráli běloši s načerněnými obličeji. Po zrušení otroctví začali hudbu těchto kabaretů oficiálně hrát i černoši. Původním nástrojem tohoto stylu hry bylo bendžo, které ale movitější a vzdělanější černošští hudebníci začali v průběhu 19. století sami opouštět a stále více používali klasické fortepiano. Ragtime je vlastně pravidelný rytmus v polkovém či pochodovém tempu s oktávovým basem na těžkých dobách s bohatě synkopovanou melodií. Melodie je zde jakoby rytmicky roztrhána či rozcupována, to vše v jediném přísném základním dvoučvrťovém metru. Od toho také vznikl název tohoto hudebního stylu. V rytmu ještě není patrná žádná nepravidelnost ani náznaky mnohem pozdějšího swingu. Mnoho černošských pianistů považovalo ragtime za vážnou hudbu a doufali, že ho tak bude veřejnost přijímat. V té době byla taková představa poněkud nereálná, ale v 70. letech 20. století si veřejnost na ragtime opět vzpomněla - jeho desky na nějaký čas obsadily špičková místa na žebříčcích nejprodávanější vážné hudby v USA. Za všechno mohl film Podraz (The Sting), ve kterém zazněl asi nejslavnější rag Scotta Joplina – česky s názvem Komika, ovšem známější je jeho původní název The Entertainer (1902).
- Ragtime (Ragged-time, tiempo rasgado), abreviado en ocasiones como rag, es un género musical estadounidense que se popularizó a finales del siglo XIX derivado de la marcha, caracterizado por una melodía sincopada y un ritmo acentuado en los tiempos impares (primer y tercero). Entre sus raíces aparecen elementos de marcha en el estilo de John Philip Sousa y de ritmos provenientes de la música africana. El ragtime es una de las primeras formas musicales verdaderamente estadounidenses y una de las influencias en el desarrollo del jazz. Su principal compositor fue Scott Joplin, quien saltó a la fama tras la publicación en 1899 del Maple Leaf Rag, el cual, junto con otros éxitos posteriores, contribuyó a definir la forma conocida como ragtime clásico, con una armonía, estructura y métrica particular, en contraste con las formas más primitivas de ragtime caracterizadas por una mayor flexibilidad.
- Ragtime on afroamerikkalaisen musiikin tyylilaji, joka syntyi 1890-luvulla. Sitä soitetaan pääasiassa pianolla, mutta joskus käytetään muitakin soittimia. Ragtimen kulta-aikana 1900-luvun alussa sitä soitettiin myös taustamusiikkina automaattipianoilla, jotka lukivat kappaleet reikänauhoilta. Kuuluisin ragtime-säveltäjä on Scott Joplin, joka sävelsi 1800- ja 1900-lukujen vaihteessa lukuisia tunnettuja kappaleita, kuten "The Entertainer", "Maple Leaf Rag" ja "Easy Winners". Blind Blake oli ragtime-kitaransoittotyylin tunnetuimpia edustajia. Ragtime yhdistetään usein 1900-luvun alun kapakkaympäristöön, mihin on vaikuttanut ragtimen käyttö useissa suosituissa elokuvissa, kuten Puhalluksessa. Sen tunnuskappale oli juuri Joplinin "The Entertainer". Ragtime kuulostaa nopeatempoiselta marssimusiikilta, jossa on kulmikkaat, hieman jazzmaiset melodiat ja synkooppien täyttämä jäntevä rytmi. Pianistin vasen käsi hyppii jatkuvasti vuorotellen matalista koskettimista otetun bassoäänen ja koskettimiston keskikohdilta otetun soinnun välillä. Bassoäänen pituutta jatketaan pitämällä pohjassa pianon kaikupedaalia. Ragtime liitetään joskus jazz-musiikkiin, vaikka ajallisesti se oli sitä varhaisempi ilmiö. Toiset, kuten Scott Joplin aikanaan, katsovat sen muistuttavan enemmän taidemusiikkia. Tätä perustellaan esimerkiksi sillä, että ragtime-kappaleet julkaistiin nimenomaan nuotteina eikä vielä äänitteinä.
- Le ragtime est un genre musical d'origine du congo en afrique, extrêmement populaire dans les années 1800-1880. On trouve dans le Cakewalk et les musiques de salon une forme primitive de ragtime, mais on situe généralement l'émergence du ragtime classique en 1897, année où furent publiées plusieurs compositions importantes de ragtime (communément appelées rags). Le ragtime est généralement considéré comme l'un des principaux précurseurs du jazz. À partir des années 1920, le jazz a rapidement supplanté le ragtime, même si celui-ci a pu continuer à se développer au travers de dérivés tels que le Novelty piano ou le Stride. Le ragtime a par la suite connu un regain d'intérêt dans les années 1950 et les années 1970 (notamment avec la musique du film L'Arnaque de George Roy Hill, empruntée à Scott Joplin). La composition de ragtime, sous une forme classique ou plus élaborée, continue encore de nos jours, et a donné lieu à de nouvelles formes telles que la Terra Verde. Le ragtime est principalement associé au piano, mais est aussi joué avec d'autres instruments, tels que la guitare ou le banjo, et peut être interprété avec une formation de type fanfare. Du point de vue musical, le ragtime se caractérise principalement par l'introduction de syncopes dans la mélodie : les notes sont parfois jouées entre les temps principaux du rythme, créant un effet de décalage. Au piano, la main gauche assure un battement à quatre temps bien marqué (alternant basses et accords plaqués, mouvement appelé « faire des pompes » dans l'argot musical) que vient syncoper la mélodie jouée par la main droite. C'est ce Ragged-time (temps en lambeaux, déchiqueté) qui a donné son nom au genre. D'un point de vue stylistique, les ragtimes sont plutôt joués binaires, à l'inverse du jazz. La structure classique AA/BB/A/CC/DD des airs de ragtime semble avoir été adoptée à la suite du gros succès de Maple Leaf Rag de Scott Joplin, publié en 1899. On considère traditionnellement Scott Joplin, Joseph Lamb et James Scott comme les trois grands compositeurs de la période classique du ragtime. En réalité, de nombreux compositeurs ont répondu et nourri l'engouement suscité par le ragtime à cette époque. Citons, entre autres, May Aufderheide, Zez Confrey, Ben Harney, Charles L. Johnson, Artie Matthews, Lucky Roberts, Paul Sarebresole, Wilber Sweatman, et Tom Turpin. Parmi les compositeurs contemporains, on trouve William Bolcom, David Thomas Roberts, Fred Hoeptner, Scott Kirby, Hal Isbitz et Trebor Tichenor aux États-Unis, ou encore Benjamin Intartaglia et Gilles Monfort en France. Cette musique d'origine américaine fut rapidement introduite en Europe et y connut également un vif succès. Ainsi, plusieurs compositeurs classiques s'en sont inspirés directement : à l'image de Claude Debussy, Erik Satie, Darius Milhaud ou Igor Stravinsky. Parmi les airs de ragtime très connus du grand public, on peut citer : The Maple Leaf Rag et The Entertainer (1902) de Scott Joplin, popularisé par le film L'Arnaque; 12th Street Rag (1914) de Euday L. Bowman; Chicken reel (1910) de Joseph M. Daly, popularisé par une interprétation de Jean Wiener dans une ancienne émission de la télévision française, Histoires sans paroles. Parmi les pièces moins connues, on peut citer : Ragtime parade de Erik Satie Enfin, parmi les Français célèbres actuels jouant et composant du ragtime, nous pouvons citer Cisco Herzhaft (guitare ragtime), considéré comme l'un des meilleurs compositeur-interprètes du genre par la presse internationale (notamment canadienne).
- Il Ragtime è una forma musicale strumentale, prevalentemente pianistica, caratterizzata da un ritmo binario sincopato, che ha contribuito alla formazione del jazz. La parola ragtime in inglese significa tempo stracciato, a brandelli.
- ラグタイム(ragtime)は、19世紀末から20世紀初頭にかけ、アメリカで流行した音楽のジャンル。 19世紀、ミズーリ地方の黒人ミュージシャンが黒人音楽（ブルース）を基本に独自の演奏法を編み出し、これが従来のクラシック音楽のリズムとは違う「遅い」リズムと思われたことから「ragged-time」略して「ragtime」と呼ばれるようになった。 リズム的特長としては「シンコペーション」と呼ばれるリズム構成が主体で、これは拍の弱部を強調する事によって、従来のクラシック音楽とは異なる印象を与えることができる。音階的には音階が上がるとき（アップビート）よりも下がるとき（ダウンビート）のときに拍が強調され、これは「裏拍の強調」とも呼ばれ、聴く者に意外感を与える効果を持つ。また「シンコペーション」の別定義では「中間音の省略」といった記述もあり、これは小節の間、もしくはその終わり、あるいは小節から小節へ移るとき、休止符を置く、または音符そのものを省いてしまうことにより、リズムにスピード感が増し、それが結果的に曲そのもののスピード感を増すことにもつながる。この「裏拍の強調」はその後の「ジャズ」にも受け継がれ、今日のロックやポップスなどのポピュラーソングの基本として、その手法は健在である。また、そのスピード感の強調はヨーロッパへ輸出され、いわゆる「ユーロビート」の源流となったことはよく知られている。 ラグタイムは20世紀初頭のアメリカで流行し、このリズムを用いた楽曲が「ポピュラーソング」として第一次世界大戦後まで好んで歌われた。当時、ロシア革命や第一次世界大戦後の動乱でヨーロッパを追われた著名作曲家たちも新大陸でこのリズムに出会いルビンシュタインなどがラグタイムの作曲を試みたりしている。ラグタイムは歌曲が中心であったことから、当時、短時間しか録音できなかったレコードやピアノロール、短時間しか再生できなかった自動ピアノなどに取り入れられ、アメリカの20世紀文明とともに急速に広まった。このラグタイムに影響を受けたのがジョージ・ガーシュインであり、彼はラグタイム風の楽曲「スワニー」を作曲し一躍スターダムにのし上がることになる。
- Ragtime is een laat 19e eeuwse Amerikaanse muziekvorm, die gekenmerkt wordt door syncopische melodie en begeleiding. Ragtime is één van de muzikale bronnen van de jazz. Ragtime mag zelf echter niet als jazz beschouwd worden. Het ging aan de jazz vooraf. Wel zijn rags veelvuldig in door orkesten van oude stijl jazz gespeeld. Ook in de jazz revival periode in de vijftiger jaren uit de twintigste eeuw was de muziek uit de Ragtime periode vaak te horen, bewerkt voor dixieland orkest. In Europa heeft met name de Engelsman Chris Barber zich sterk ingezet voor de Ragtime, door het met zijn dixieland orkest regelmatig ten gehore brengen van muziek uit de Ragtime periode. Ragtime is oorspronkelijk uitsluitend gemaakt voor piano. Ragtime staat in tweekwartsmaat. Later zijn ook wel bewerkingen voor blaasorkest gemaakt, ook nog voordat de jazz in ontwikkeling kwam. De beroemdste ragtime-componisten waren Scott Joplin, James Scott en Joseph Lamb. De nu wereldwijd bekendste compositie is de Maple Leaf Rag. In Nederland is de rag The Entertainer, het bekendst geworden, door de film The Sting.
- For den am. filmen fra 1981, se Ragtime (film) Ragtime er en musikksjanger, som regel for piano, som var spesielt populær mellom 1900 og 1918. Det er en danseform i 2/4 og 4/4 takt. En av ragtimens opprinnelser er marsjen. De tre største ragtimekomponistene var Joseph Lamb, James Scott og Scott Joplin, sistnevnte er vel mest kjent. Ragtimens historie begynner med Scott Joplin. Joplin, også kjent som ”The King of Ragtime” var den første til å spille på de foniske lydene som hele verden falt sånn for ved hundreårs skiftet. Den første ragtimesangen noensinne publisert er ”You’ve Been a Good Old Wagon” av Ben Harney, i 1885. Ben Harney var mannen som, et år senere, førte ragtime til populariteten i New York City. Den første instrumentale ragtimen var William Krell’s ” Mississippi Rag” i januar 1897. Det var ikke før i slutten av 1897 at instrumental ragtime gjorde sin vei til utgivernes presser med Tom Turpin’s ”Harlem Rag”. Etter å allerede ha publisert marsj- og valssanger, publiserte Scott Joplin endelig ”Original Rags” i 1899. De musikalske røttene til ragtime er bundet til plantasjelivet. En populær form av underholdningen var ”Cakewalk”. Par i stilige dresser vil opptre, og det beste paret ville ”Ta kaka”. ”Cakewalk” gjorde til slutt sin vei til Vaudeville, til og med til Europa. Ragtime var spesielt populært rundt 1900-1918. Ragtime er en danseform med 2/4 og 4/4 takt. Ragtime oppstod fra marsjsanger. Ragtime spilles som oftest på piano. Den mest kjente ragtimekomponisten er Scott Joplin. De tre største ragtimekomponistene var Scott Joplin, Joseph Lamb og James Scott. Scott Joplin ble født 24. november 1868 og døde 1. april 1917. Scott Joplin fikk sitt store gjennombrudd med Maple Leaf Rag i 1899.
- Ragtime - forma muzyczna wywodząca się z formy tanecznej. Metrum parzyste 2/4 (z wyjątkami), tempo umiarkowane, rytm złożony i kunsztowny, silnie synkopowany (stąd nazwa pochodząca od angielskich słów ragged time - poszarpane metrum), z jednostajnym, zazwyczaj ósemkowym akompaniamentem w partii basowej. Ragtime do poziomu sztuki wyniósł afroamerykański pianista Scott Joplin. Ragtime standardowo był grany na solowym instrumencie klawiszowym i z tymi instrumentami najczęściej jest utożsamiany, jednak Big Bandy w takich ośrodkach jak Nowy Orlean i Nowy Jork, powstały właśnie na tej formie muzycznej.
- Ragtime (também ragged-time) é um gênero musical norte-americano que teve seu pico de popularidade entre os anos 1897 e 1918. Tal gênero tem tido vários períodos de renascimento, ainda hoje são produzidas composições. O ritmo foi o primeiro gênero musical autentico norte-americano, superando o jazz. Começou como música de dança com cunho mais popular, anos antes de ser publicado como partitura popular para piano. Sendo *uma modificação da marcha foi primeiramente escrita na tempos 2/4 ou 4/4 com uma predominância da left hand pattern de notas graves em batidas com tempos diferentes e acordes em números de batidas pares, acompanhando uma melodia sincopada na mão direita. Uma composição nesse estilo é chamada de "rag". Uma rag escrita em 3/4 é uma "valsa ragtime". Ragtime não é um "tempo" (métrica no mesmo sentido que a métrica marcial é 2/4 e a valsa com métrica 3/4; No entanto, é um gênero musical que usa um efeito que pode ser aplicado à qualquer métrica. A característica que define a música ragtime é um tipo específico de sincopação) na qual os acentos melódicos ocorrem entre as batidas métricas. Isso resulta em uma melodia que parece evitar algumas batidas na métrica do acompanhamento, através da ênfase de notas que tanto antecipam ou seguem a batida. A última e (intencional) efeito no ouvinte é de fato acentuar a batida, sendo assim induzindo o ouvinte a vibrar com a música. Scott Joplin, o compositor/pianista conhecido como o "Rei do Ragtime", chamou o efeito de "estranho e intoxicante". Ele também usou o termo "swing" quando descrevia a maneira de tocar ragtime: "Toque devagar até você pegar o swing...". O nome swing posteriormente veio a ser utilizado a um gênero mais antigo de jazz que se desenvolveu a partir do ragtime. Converter uma peça musical qualquer em uma ragtime através da mudança da métrica da melodia é algo conhecido como "aplicar o rag" a uma música. Músicas originais de ragtime usualmente contêm vários temas distintos, 4 é o número mais comum. De acordo com o New Grove Dictionary of jazz essa forma musical foi originalmente chamada "ragged time" que por elisão se tornou "ragtime".
- Рэгтайм — жанр американской музыки, особенно популярный с 1900 по 1918 год. Это танцевальная форма, имеющая размер 2/4 или 4/4, в которой бас звучит на нечётных, а аккорды — на чётных долях такта, что придаёт звучанию типичный «маршевый» ритм; мелодическая линия сильно синкопированная. Многие рэгтаймовые композиции состоят из четырёх различных музыкальных тем. Рэгтайм считается одним из предшественников джаза. Джаз унаследовал от рэгтайма ритмическую остроту, создаваемую несовпадением ритмически свободной, как бы «разорванной» мелодии. Некоторое время после Первой мировой войны рэгтайм вновь был моден как салонный танец. От него произошли и другие танцы, в том числе и фокстрот. Своеобразие ритма этой формы очень широко используется в профессиональной музыке — сочинения Антонина Дворжака на американскую тему (симфония «Из Нового Света» и струнный «Американский квартет»), а также «Рэгтайм» (1918) Игоря Стравинского для одиннадцати инструментов. Происхождение слова «рэгтайм» до сих пор неясно. Возможно, оно происходит от англ. ragged time («разорванное время», то есть синкопированный ритм).
- Ragtime är en musikgenre som uppstod i USA i slutet på 1800-talet och hade sin storhetstid perioden 1900 till 1918. Den spelas oftast i 2/4-takt eller 4/4-takt och dur med många synkoper. I dag framförs ragtime oftast som instrumentala pianostycken, men under sin glansperiod spelades ragtime av allt från solobanjoister till stora militärorkestrar som John Philip Sousas. Scott Joplin är den kanske mest kände ragtimepianisten och -kompositören. Mest känd är han för kompositionerna Maple Leaf Rag och The Entertainer. Andra kända ragtimekompositörer och -framförare var Joseph Lamb och Eubie Blake. Ursprunget till ordet Ragtime är "rugged time", det vill säga "trasig takt", åsyftande högerhandens synkoperingar mot den i allmänhet betydligt mer regelbundet gående vänsterhanden. Ragtime består till mesta del av en bas i marschtempo.
- Реґта́йм — жанр американської музики, початково виник як спосіб гри на фортепіано, який імітував звучання банджо, а в 90-х роках XIX століття розвинувся як інструментальна форма. Назва регтайм поширилася завдякі п'єсі У. Біба «ragtime march». Поряд із блюзом, Регтайм є одним із найважливіших джерел, з яких виник джаз.
|
| rdfs:comment
|
- Ragtime (alternately spelled Ragged-time) is an originally American musical genre which enjoyed its peak popularity between 1897 and 1918. Its main characteristic trait is its syncopated, or "ragged", rhythm. It began as dance music in the red-light districts of American cities such as St. Louis and New Orleans years before being published as popular sheet music for piano.
- Ragtime (rag = zerrissen, synkopiert; time = Zeit) ist ein in den USA entstandener Vorläufer des Jazz, der seine Blütezeit zwischen 1899 und 1914 hatte. Er gilt als „Amerikas klassische Musik“ und wird heute im Wesentlichen als Klavierstil wahrgenommen, wurde aber zunächst auch auf anderen Instrumenten (insbesondere auf dem Banjo) und von größeren Ensembles gespielt und konnte auch Improvisationen enthalten.
- El Ragtime és un estil i un gènere de música de ball desenvolupat als Estats Units cap a finals del S. XIX. Es va convertir principalment en un gènere pianístic en què destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa (2/4 o 4/4) a la mà esquerra. El compositor més famós de rags per piano va ser Scott Joplin i entre les composicions més destacades es troben: Maple Leaf Rag, Elite Syncopations i The Entertainer.
- Ragtime (odvozeno od anglického to rag - roztrhat,rozervat) je osobitý a specifický způsob klavírní hry, který je považován za poslední mezistupeň mezi tradiční černošskou lidovou hudbou a jazzem. Začal se formovat počátkem koncem 19. století, kdy se také nazýval dobovým pojmem cake-walk nebo coon-song. Základní hudební prvky převzal ragtime z tzv. minstrel shows.
- Ragtime (Ragged-time, tiempo rasgado), abreviado en ocasiones como rag, es un género musical estadounidense que se popularizó a finales del siglo XIX derivado de la marcha, caracterizado por una melodía sincopada y un ritmo acentuado en los tiempos impares (primer y tercero). Entre sus raíces aparecen elementos de marcha en el estilo de John Philip Sousa y de ritmos provenientes de la música africana.
- Ragtime on afroamerikkalaisen musiikin tyylilaji, joka syntyi 1890-luvulla. Sitä soitetaan pääasiassa pianolla, mutta joskus käytetään muitakin soittimia. Ragtimen kulta-aikana 1900-luvun alussa sitä soitettiin myös taustamusiikkina automaattipianoilla, jotka lukivat kappaleet reikänauhoilta. Kuuluisin ragtime-säveltäjä on Scott Joplin, joka sävelsi 1800- ja 1900-lukujen vaihteessa lukuisia tunnettuja kappaleita, kuten "The Entertainer", "Maple Leaf Rag" ja "Easy Winners".
- Le ragtime est un genre musical d'origine du congo en afrique, extrêmement populaire dans les années 1800-1880. On trouve dans le Cakewalk et les musiques de salon une forme primitive de ragtime, mais on situe généralement l'émergence du ragtime classique en 1897, année où furent publiées plusieurs compositions importantes de ragtime (communément appelées rags). Le ragtime est généralement considéré comme l'un des principaux précurseurs du jazz.
- Il Ragtime è una forma musicale strumentale, prevalentemente pianistica, caratterizzata da un ritmo binario sincopato, che ha contribuito alla formazione del jazz. La parola ragtime in inglese significa tempo stracciato, a brandelli.
- Ragtime is een laat 19e eeuwse Amerikaanse muziekvorm, die gekenmerkt wordt door syncopische melodie en begeleiding. Ragtime is één van de muzikale bronnen van de jazz. Ragtime mag zelf echter niet als jazz beschouwd worden. Het ging aan de jazz vooraf. Wel zijn rags veelvuldig in door orkesten van oude stijl jazz gespeeld. Ook in de jazz revival periode in de vijftiger jaren uit de twintigste eeuw was de muziek uit de Ragtime periode vaak te horen, bewerkt voor dixieland orkest.
- For den am. filmen fra 1981, se Ragtime (film) Ragtime er en musikksjanger, som regel for piano, som var spesielt populær mellom 1900 og 1918. Det er en danseform i 2/4 og 4/4 takt. En av ragtimens opprinnelser er marsjen. De tre største ragtimekomponistene var Joseph Lamb, James Scott og Scott Joplin, sistnevnte er vel mest kjent. Ragtimens historie begynner med Scott Joplin.
- Ragtime - forma muzyczna wywodząca się z formy tanecznej. Metrum parzyste 2/4 (z wyjątkami), tempo umiarkowane, rytm złożony i kunsztowny, silnie synkopowany (stąd nazwa pochodząca od angielskich słów ragged time - poszarpane metrum), z jednostajnym, zazwyczaj ósemkowym akompaniamentem w partii basowej. Ragtime do poziomu sztuki wyniósł afroamerykański pianista Scott Joplin.
- Ragtime (também ragged-time) é um gênero musical norte-americano que teve seu pico de popularidade entre os anos 1897 e 1918. Tal gênero tem tido vários períodos de renascimento, ainda hoje são produzidas composições. O ritmo foi o primeiro gênero musical autentico norte-americano, superando o jazz. Começou como música de dança com cunho mais popular, anos antes de ser publicado como partitura popular para piano.
- Рэгтайм — жанр американской музыки, особенно популярный с 1900 по 1918 год.
- Ragtime är en musikgenre som uppstod i USA i slutet på 1800-talet och hade sin storhetstid perioden 1900 till 1918. Den spelas oftast i 2/4-takt eller 4/4-takt och dur med många synkoper. I dag framförs ragtime oftast som instrumentala pianostycken, men under sin glansperiod spelades ragtime av allt från solobanjoister till stora militärorkestrar som John Philip Sousas. Scott Joplin är den kanske mest kände ragtimepianisten och -kompositören.
- Реґта́йм — жанр американської музики, початково виник як спосіб гри на фортепіано, який імітував звучання банджо, а в 90-х роках XIX століття розвинувся як інструментальна форма. Назва регтайм поширилася завдякі п'єсі У. Біба «ragtime march».
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
