| dbpprop:abstract
|
- Pauline Viardot [née García] was a nineteenth century French mezzo-soprano and composer of Spanish descent.
- Michelle Pauline Viardot-García war eine der berühmtesten und vielseitigsten Künstlerinnen des 19. Jahrhunderts.
- Pauline García, Viardot de casada, va ser una mezzosoprano francesa. Germana de la també mezzosoprano Maria Malibrán i casada amb el crític i director del Théâtre des Italiens, Louis Viardot, gràcies als consells de George Sand, Pauline començà els seus estudis de música pel piano, sota la batuta de Franz Liszt. Més tard, complementant la seva carrera de cantatriu, es va produir freqüentment en tant que pianista, moltes vegades a quatre mans amb la no menys cèlebre Clara Schumann-Wieck. Viardot donà el seu primer recital a l'edat de setze anys, i debutà sobre una escena d'òpera l'any després, el 1839, en el rol de Desdèmona en l'Otello de Gioachino Rossini. Menys virtuosa, en el pla estrictament vocal, que la seva germana (de la qual se suposava que prendria el relleu), és pels seus dons dramàtics, intel·lectuals i musicals que va arribar a ser famosa. Pocs anys van ser suficients per imposar-se: des d'aleshores, elle tingué el tot-París als seus peus. Amiga d'Hector Berlioz (qui va recompondre per a ella l'Orphée de Gluck el 1859), de Meyerbeer, de Charles Gounod (Sapho i la seva ària sublim "Ô ma lyre immortelle" va ser composta expressament per a ella), de Camille Saint-Saëns, de Frédéric Chopin (qui admirava la seva habilitat al piano), ella reunia tot aquests personatges en el seu hotel particular del Quartier Latin de París. El 1855 havia adquirit, amb el sacrifici d'una part consistent de la seva fortuna, la partitura autògrafa de Don Giovanni de Mozart (del qual ella cantà el rol de Zerlina a Sant Petersburg). Aquesta "relíquia" musical fou a la vegada l'objecte de peregrinatge de part dels grans noms de l'època i motiu de noves coneixences. Viardot fou l'amiga fidel del gran escriptor rus Ivan Turgenev. Les seves residències de camp, a Bougival, separades però construïdes en el mateix terreny, han estat avui transformades en museus. La natura veritable de la seva realitat és difícil de saber: era amor, era admiració? Després de la seva retirada (el 1863), Pauline Viardot es dedicà a la composició (diverses operetes, entre les quals Cendrillon el 1903, sobre llibret de Turgenev) i a l'ensenyament del cant, que només dispensà a alumnes de sexe femení, al Conservatori Nacional de París. Entre les grans Felia Litvinne i Jeanne Gerville-Réache. Geni musical i teatral, Viardot, desapareguda quasi nonagenària en l'era del gramòfon, s'emportà a la tomba el so de la seva veu, que Camille Saint-Saëns comparà, per sinestèsia, a un gust: el de les taronges amargues. Ell li dedicà la seva òpera Samson et Dalila (1877). Viardot encoratjà joves talents tals com Charles Gounod, Gabriel Fauré i Jules Massenet. Si el seu nom està assegurat a la història, és gràcies a la força del seu intel·lecte i a l'extensió sobresortint del seu talent.
- Paulina García Sitches conocida como Pauline Viardot-García o Paulina García de Viardot, cantante española de ópera. Fue hija del tenor y maestro de bel canto Manuel del Pópulo Vicente García y de la soprano Joaquina Briones y hermana de la cantante María Malibrán y del influyente maestro de canto Manuel Patricio Rodríguez García.
- Pauline García, épouse Viardot née le 18 juillet 1821 à Paris où elle meurt le 18 mai 1910, est une mezzo-soprano et une compositrice française. Sœur de la Malibran, qui mourut prématurément en Grande-Bretagne alors qu'elle n'avait que 15 ans, Pauline se marie, sur les conseils de George Sand, au critique et directeur du Théâtre des Italiens, Louis Viardot. Elle a une vie de famille heureuse et ses enfants la suivent dans leur carrière musicale. Son fils Paul devient violoniste, sa fille Louise Héritte-Viardot compositrice et écrivain et les deux autres filles cantatrices. Pauline commençe ses études de musique par le piano, sous la férule de Franz Liszt. Par la suite, en complément de sa carrière de chanteuse, elle se produit fréquemment en tant que pianiste, de nombreuses fois à quatre mains avec la non moins célèbre Clara Schumann. Pauline Viardot donne son premier récital à l’âge de seize ans en 1838, et débute sur une scène d’opéra l’année d’après, en 1839, dans le rôle de Desdémone de l'Otello de Rossini. Moins virtuose, sur le plan strictement vocal, que sa défunte sœur (dont elle était supposée prendre la relève), c’est par des dons dramatiques, intellectuels et musicaux qu’elle parvient à s’illustrer. Quelques années lui suffisent pour s’imposer : dès lors, elle a le tout-Paris à ses pieds. Amie de Meyerbeer, qui lui offre dès 1845 son rôle le plus écrasant : Fidès, dans Le Prophète, (nulle cantatrice, à ce jour, sauf, peut-être, Marilyn Horne, ne sut l’aborder dans son intégralité); de Berlioz (qui crée pour elle une version en français pour mezzo-soprano de l'Orphée de Gluck en 1859), de Gounod (l'opéra Sapho, et son air célèbre « Ô ma lyre immortelle », fut composé à son intention), de Saint-Saëns, de Chopin (qui admirait son habileté au piano), elle réunit tout ce beau monde dans son bel hôtel particulier du Quartier Latin de Paris. En 1855 elle a acquis, au sacrifice d’une partie consistante de sa fortune, la partition autographe du Don Giovanni de Mozart (dont elle chante le rôle de Zerline à Saint-Pétersbourg). Cette « relique » musicale est à la fois l’objet de pèlerinage de la part des grands noms de l’époque et l’occasion de faire de nouvelles connaissances (le charme de Madame Viardot y suffisait, paraît-il, amplement). Elle fut l’amie fidèle du grand écrivain russe Tourgueniev. Leurs résidences de campagne, à Bougival, séparées mais construites sur le même terrain, ont été aujourd’hui transformées en musées. La nature véritable de leur rapport est difficile à sonder : était-ce de l'amour, était-ce de l’admiration ? Après sa retraite, Pauline Viardot se dédie à la composition (plusieurs opérettes, dont Cendrillon en 1903, sur des livrets de Tourguéniev) et à l’enseignement du chant, qu’elle dispense uniquement à des élèves de sexe féminin, au Conservatoire national de Paris. Parmi elles, les grandes Felia Litvinne et Jeanne Gerville-Réache. Génie musical et théâtral, Elle disparaît presque nonagénaire à l’ère du gramophone, emportant dans la tombe le son de sa voix, que Saint-Saëns compara, par synesthésie, à un goût : celui des oranges amères. Il lui dédia son Samson et Dalila. Elle encouragea de jeunes talents tels que Charles Gounod, Gabriel Fauré et Jules Massenet.
- Figlia del grande tenore Manuel García e sorella di Maria Malibran, che morì però quando lei aveva solamente 15 anni, intraprese dei solidi studi musicali, sotto la guida del padre per quanto riguarda il canto, con Reicha per quanto riguarda la composizione e con Liszt e Meysemberg per il pianoforte. In seguito, oltre alla sua carriera di cantante, si sarebbe prodotta sovente anche come pianista, spesso a quattro mani con la non meno celebre Clara Schumann. Su consiglio di George Sand, Pauline si sposò con il critico e direttore del Théâtre des Italiens, Louis Viardot, con il cui cognome sarebbe poi passata alla storia. Pauline García diede il suo primo récital canoro all'età di sedici anni nel 1838, e debuttò a Londra sulla scena teatrale, l'anno successivo, nel ruolo di Desdemona nell'Otello di Rossini, con un successo tale da indurre il suo futuro marito ad ingaggiarla immediatamente per il Théâtre des Italiens a Parigi. Meno funambolica, su un piano strettamente vocale, della sua defunta sorella, fu per le sue doti drammatiche, intellettuali e musicali che riuscì a lasciare una profonda traccia di sé. Pochi anni le furono sufficienti per imporsi: divenuta amica di Meyerbeer interpretò per lui il ruolo di Fidés ne Il profeta nel 1845, mentre Berlioz volle riadattare per la sua voce l'Orfeo ed Euridice di Gluck (1859), in una versione che sarebbe diventata per un secolo quella corrente di repertorio (nel 1861 la stessa operazione fu ripetuta per l'Alceste dello stesso autore); Gounod per parte sua le donò il ruolo protagonistico nella sua opera Saffo (1851) con l'aria «Ô ma lyre immortelle». Nel 1855 La Viardot volle acquistare, con il sacrificio di una parte consistente della sua fortuna, la partitura autografa del Don Giovanni di Mozart, del quale ella interpretò il ruolo di Zerlina a San Pietroburgo, mentre suo padre ne era stato un formidabile protagonista. La Viardot divenne anche amica fedele del grande scrittore russo Ivan Turgenev. Le loro residenze di campagna, a Bougival, separate, ma edificate sullo stesso terreno, sono state oggi trasformate in musei: sulla vera natura del loro rapporto appare oggi difficile decifrare se si trattasse di un grande amore e se fosse invece soltanto reciproca (meritata) ammirazione. Dopo il suo ritiro dalle scene nel 1863, si stabilì a Baden-Baden dedicandosi all'insegnamento, riservato ad allieve di sesso femminile (per qualche tempo anche al Conservatorio di Parigi, dove aveva insegnato pure il fratello Manuel García figlio) e si esibì ancora per qualche concerto e nell'oratorio di Massenet, Marie Magdeleine (1873). Ella si dedicò altresì alla composizione (tra l'altro di parecchie operette su libretti di Turgenev, tra cui Cendrillon nel 1903). L'estensione della voce della Viardot è rimasta leggendaria ed è dimostrata dall'ampiezza del suo repertorio: da Rossini, a Bellini, da Beethoven a Meyerbeer, da Mozart (Don Giovanni) a Donizetti. Ma la Viardot, degna epigona della famiglia García, eccelleva anche nell'agilità, nel fraseggio, nella tecnica. Genio musicale e teatrale, la Viardot, scomparsa quasi nonagenaria all'epoca del grammofono, ha portato con sé, nella tomba, il suono della sua voce che Saint-Saëns, il quale aveva dedicato a lei il suo capolavoro Samson et Dalila, volle paragonare al gusto delle arance amare.
- クラシック音楽ファイル:Logo music new2. jpg作曲家ア-カ-サ-タ-ナハ-マ-ヤ-ラ-ワ音楽史古代 - 中世ルネサンス - バロック古典派 - ロマン派近代 - 現代楽器鍵盤楽器 - 弦楽器木管楽器 - 金管楽器打楽器 - 声楽一覧作曲家 - 曲名交響曲 - ピアノ協奏曲ピアノソナタヴァイオリン協奏曲ヴァイオリンソナタチェロ協奏曲弦楽四重奏曲 - オペラ指揮者 - 演奏家オーケストラ - 室内楽団音楽理論/用語音楽理論 - 演奏記号演奏形態器楽 - 声楽宗教音楽イベント音楽祭メタポータル - プロジェクトカテゴリ表・話・編・歴 ポーリーヌ・ガルシア＝ヴィアルドまたはポーリーヌ・ヴィアルド（Pauline García-Viardot / Pauline Viardot, 1821年7月18日 – 1910年5月18日）は19世紀フランスの声楽家・作曲家。
- Pauline Viardot-García was een Spaans/Franse componiste en mezzosopraan. Ze was een dochter van de tenor Manuel del Pópulo Vicente García en de sopraan Joaquina Sitches.
- Мишель Полина Виардо-Гарсиа — певица, вокальный педагог и композитор. Дочь и ученица испанского певца и педагога М. Гарсиа, сестра Марии Малибран. Выступала в различных театрах Европы и много концертировала. Была знаменита партиями Фидес, Орфея, Розины. Автор романсов и комических опер на либретто И. С. Тургенева, её близкого друга. Вместе с супругом, переводившим произведения Тургенева на французский язык, пропагандировала достижения русской культуры.
- Michelle Ferdinande Pauline Viardot-García, född den 18 juli 1821 i Paris, död där den 18 maj 1910, var en fransk sångerska, hustru till Louis Viardot, dotter till Manuel García d. ä. och syster till Maria Malibran och Manuel García d.y. Pauline García var elev i pianospel för Marcos Vega i Mexico samt för Meysenberg och Liszt i Paris och studerade där musikteori för Reicha. Sång lärde hon huvudsakligen genom att ackompanjera vid sin faders lektioner, tillägnade sig hans utmärkta italienska sångmetod och väckte 1837 uppseende som sångerska i Bryssel, varpå hon gjorde en turné till Tyskland och Paris. På scenen debuterade hon som Desdemona i London 1839 med lysande framgång, och samma år engagerades hon vid Théâtre italien i Paris, vars direktör, Louis Viardot, 1840 blev hennes make och då övergav direktörskapet för att ledsaga henne på konsert- och gästspelsresor till Italien, Spanien, Tyskland, Ryssland och England. 1849 kreerade hon Fides i Profeten på Stora operan i Paris, och 1859 bidrog hon väsentligt till den lyckliga återuppståndelsen av Glucks Orfeus på Théâtre lyrique. 1863 lämnade hon scenen och bosatte sig som sånglärarinna och tonsättarìnna i Baden-Baden, som hon dock vid kriget 1870-71 måste lämna, varpå hon återvände till Paris. Hon blev 1870 ledamot av Musikaliska akademien i Stockholm. Bland hennes många sceniska prestationer, lika utmärkta vilken genre eller nationell färg de än tillhörde, nämnas utom de ovan omtalade Alceste, Ifigenia, Norma, Rosina i Barberaren i Sevilla, Somnambula, Donna Anna i Don Juan och Valentine i Hugenotterna som de förnämsta. Med en grundlig musikalisk bildning förenade hon en aktningsvärd kompositorisk begåvning, som visar sig i de privat uppförda operetterna Le dernier sorcier, L'ogre och Trop de femmes (den först nämnda även offentligen given i Tyskland), stycken för piano och violin, flera pikanta och mycket sjungna originalvisor samt sångarrangemang av ungerska danser och Chopins mazurkor. Om hennes förmåga som sånglärarinna vittnar hennes elever Desirée Artôt, Marianne Brandt, Bianca Bianchi, Matilda Grabow, Pauline Lucca med flera. "I allt vad angår metod, känsla och uttryck", säger Liszt, "skulle det vara svårt att finna ett namn, värt att nämnas vid sidan av Malibrans syster; hos henne tjänar virtuositeten blott till uttrycksmedel för idén. " Denna virtuositet var under hennes glansdagar så stor, att hon obesvärat sjöng även instrumentalstycken sådana som Tartinis Djävulsdrill. Hennes röst sträckte sig från f till c3, men var lika litet som hennes drag av någon synnerlig skönhet; det var hennes genialiska uttrycksförmåga i båda delarna, som skapade hennes framgångar. Hennes musikaliska talang gick i arv på hennes barn. Dottern Louise Héritte-Viardot vistades en tid som sånglärarinna i Stockholm, där hon 1880 och 1883 under egen medverkan som orkesterdirigent eller pianist lät höra några av sina karakteristiska kompositioner till operorna Lindoro och Bacchusfesten ävensom visor och kammarmusik. Sonen Paul Viardot, elev av Leonard, uppträdde med framgång som violinvirtuos i Paris, London, Bryssel och Stockholm. Han skrev 1908 redogörelsen Rapport officiel sur la musique en Scandinavie.
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
