| dbpprop:abstract
|
- Old Norse is a North Germanic language that was spoken by inhabitants of Scandinavia and inhabitants of their overseas settlements during the Viking Age, until about 1300. The changing processes that distinguish Old Norse from its older form, Proto-Norse, were mostly concluded around the 8th century, and another transitional period that led up to the modern descendants of Old Norse (i.e. , the modern North Germanic languages) started in the mid- to late 14th century, thereby ending the language phase known as Old Norse. These dates, however, are not absolute. For instance, one can still find written Old Norse well into the 15th century. Most speakers of Old Norse dialects spoke the Old East Norse dialect in what are present-day Denmark and Sweden. In texts which date from the Medieval Icelandic time, writers wrote with Old Icelandic and Old Norwegian dialects. These dialects derive from the Old West Norse dialect. No clear geographical boundary exists between the two dialects. Old East Norse traits were found in eastern Norway and Old West Norse traits were found in western Sweden. Old Gutnish is sometimes included in the Old East Norse dialect because it is the third, least known dialect. It shares traits with both Old West Norse and Old East Norse but had also developed on its own. The Icelandic Gray Goose Laws state that Swedes, Norwegians, Icelanders and Danes spoke the same language, dǫnsk tunga. Speakers of the eastern dialect, spoken in Sweden and Denmark, would have said dansk tunga ("Danish tongue") or norrønt mál ("Nordic language") to name their language. Gradually, Old Norse splintered into the modern North Germanic languages: Icelandic, Faroese, Norwegian (nynorsk), Norwegian (bokmål), Danish and Swedish. Of the modern languages, Icelandic is the closest to Old Norse. Written modern Icelandic derives from the Old Norse phonemic writing system. Contemporary Icelandic-speakers can read Old Norse, which differs slightly in spelling as well as semantics and word order. However, pronunciation, particularly of the vowel phonemes, has changed at least as much as in the other North Germanic languages. Faroese retains many similarities but is influenced by Danish, Norwegian, and Gaelic. Although Swedish, Danish and the Norwegian languages have diverged the most, they still retain mutual intelligibility, although it is strongly asymmetric. This could be because these languages have been mutually affected by each other, as well as having a similar development influenced by Middle Low German. Another language which derives from Old Norse is Elfdalian, spoken in the Älvdalen municipality of Sweden, by about 1,000–5,000 speakers (various sources). This North Germanic language is not comprehensible to speakers of the other Scandinavian languages, and hence is often considered a language in its own right rather than a dialect of Swedish.
- Altnordische Sprache ist eine Sammelbezeichnung für die nordgermanischen Sprachen, die von etwa 800 bis mindestens ca. 1350 in Skandinavien, auf den Inseln bis 1500 gesprochen wurden. Ihr unmittelbarer Vorläufer ist das Urnordische. Zunächst nur auf Dänemark, Norwegen, Schweden und die Südwestküste Finnlands beschränkt, breitete sich das Altnordische mit den Wikingern auf die Orkneys, Shetlandinseln, Teile Schottlands, Irlands und Mittelenglands, die Färöer, Island und kleine Teile Grönlands aus. Im Altnordischen wird zwischen Altwestnordisch und Altostnordisch unterschieden, z. B. anhand der Ostnordischen Monophtongierung. Das Altwestnordische umfasst Altnorwegisch, Altisländisch, und Altfäröisch, das Altostnordische Altdänisch, Altschwedisch und Altgutnisch, die sich bis ins 13. Jahrhundert nur wenig voneinander unterschieden. Die Eigenbezeichnung dieser sich ab dem 9. Jahrhundert allmählich voneinander differenzierenden Sprachen im Mittelalter war dönsk tunga . Im Früh- bis Hochmittelalter nehmen manche Forscher sogar noch eine wechselseitige Verständlichkeit der altnordischen Sprachen mit dem Altniederdeutschen und dem Altenglischen an.
- El nòrdic antic era la llengua germànica parlada pels habitants d'Escandinàvia i les seves colònies d'ultramar des dels inicis de l'època vikinga fins a l'any 1300 aproximadament. Aquesta llengua sorgí del proto-nòrdic durant el segle VIII i en evolucionar, acabà donant lloc a totes les llengües escandinaves. A causa del fet que la majoria dels textos que han sobreviscut provenen de la Islàndia medieval, la variant estàndard de facto d'aquesta llengua és el dialecte occidental, és a dir, els antics noruec i islandès. Aquest fet fa que, a vegades, per parlar de l'antic nòrdic es parli d'antic islandès o d'antic noruec. No obstant això, també hi havia la variant oriental d'aquesta llengua, la qual es parlava als assentaments víkings de les actuals Suècia i Dinamarca. No hi havia una separació geogràfica entre els dos dialectes gaire clara. De fet, es poden trobar trets del nòrdic antic oriental a l'est de Noruega i trets del nòrdic antic occidental a l'oest de Suècia. A més a més, també hi havia un dialecte anomenat gotlandès antic, el qual s'inclou dins el nòrdic antic oriental perquè és el menys conegut dels tres dialectes. Els parlants d'aquests tres dialectes consideraven que tots parlaven una mateixa llengua, i la van anomenar dansk tunga (NAOr) o dönsk tunga (NAOc) fins al segle XIII. El nòrdic antic era intel·ligible pels parlants d'anglès antic, de saxó antic i de baix alemany, parlat al nord de l'actual Alemanya. Aquesta llengua va anar evolucionant fins a dividir-se i convertir-se en les llengües noruega, islandesa, sueca i danesa. L'islandès modern és la llengua que menys ha evolucionat a partir del nòrdic antic. El feroès també conserva moltes similituds però la forta influència danesa fa que no sigui tan conservador com l'islandès. Encara que les altres llengües han evolucionat més, els parlants de suec, noruec i danès encara s'entenen entre ells gràcies a la gran herència comuna del nòrdic antic.
- Stará severština byl germánský jazyk, z nějž se později vyvinuly dnešní severogermánské jazyky – dánština, švédština, norština, faerština a islandština. V praseverském období – zhruba v letech 200–800 – se tímto jazykem hovořilo ve Skandinávii. O vlastní staré severštině se obvykle hovoří mezi roky 800 a 1300. V 9. století došlo postupnému nářečnímu štěpení na východní a západní větev. Východní starou severštinou se hovořilo na území dnešního Dánska a Švédska – jazyky označované jako stará dánština a stará švédština byly v tomto období v podstatě identické. Západní stará severština byla používána na území dnešního Norska, odkud Vikingové pronikali do dalších oblastí, jako je Island. Proto stará islandština je totožná se starou norštinou. Rozdíly mezi východními a západními nářečími spočívají v odlišném vývoji fonologického systému samohlásek a dvojhlásek. Mimo toto rozdělení stojí stará gotlandština, která prošla odlišným vývojem. Nejstarší písemné památky jsou psány runovým písmem. S příchodem křesťanství byla postupně zavedena latinka. Stará severština byla flektivní jazyk se systémem 4 pádů, 3 rodů a bohatým časováním podle osoby a čísla. Tento starý mluvnický systém se zachoval v ostrovních skandinávských jazycích (islandština, faerština), zatímco v kontinentálních (dánština, norština, švédština) byl v pozdějším období zjednodušen a tyto jazyky nabyly charakter analytických jazyků.
- El nórdico antiguo era la lengua germánica hablada por los habitantes de Escandinavia y sus colonias de ultramar desde los inicios de la época vikinga hasta el año 1300 aproximadamente. Esta lengua surgió del proto-nórdico durante el siglo VIII y, al evolucionar, acabó dando lugar a todas las lenguas escandinavas. Debido a que la mayoría de los textos que han sobrevivido provienen del islandés medieval, la variante estándar de facto de esta lengua es el dialecto occidental, es decir, los noruego e islandés antiguos. Este hecho hace que, a veces, en vez de nórdico antiguo se hable de islandés antiguo o de noruego antiguo. Sin embargo, también existía la variante oriental de esta lengua, la cual se hablaba en los asentamientos vikingos de las actuales Suecia y Dinamarca. No había una separación geográfica demasiado clara entre los dos dialectos. De hecho, se pueden encontrar restos del nórdico antiguo oriental al este de Noruega y trazas del nórdico antiguo occidental al oeste de Suecia. Además, también había un dialecto denominado gútnico antiguo, que se incluye dentro el nórdico antiguo oriental porque es el menos conocido de los tres dialectos. Los hablantes de estos tres dialectos consideraban que todos hablaban una misma lengua, y la denominaron dansk tunga (ANOr) o dönsk tunga (ANOc) hasta el siglo XIII. El nórdico antiguo era inteligible por los hablantes de inglés antiguo, de sajón antiguo y de bajo alemán, hablado al norte de la actual Alemania. Esta lengua fue evolucionando hasta dividirse y convertirse en las lenguas noruega, islandesa, sueca y danesa. El islandés moderno es la lengua que menos ha evolucionado a partir del nórdico antiguo. El feroés también conserva muchas similitudes, pero la influencia danesa hace que no sea tan conservador como el islandés. Aunque las otras lenguas han evolucionado más, los hablantes de sueco, noruego y danés aún se entienden entre ellos gracias a la gran herencia común del nórdico antiguo.
- Muinaisnorja tai muinaisskandinaavi on kieli, jota puhuttiin ja kirjoitettiin noin 800–1300-luvuilla nykyisessä Skandinaviassa sekä skandinaavien asuttamilla alueilla muun muassa Islannissa ja Britteinsaarilla, jonkin aikaa myös Itä-Euroopassa. Pohjoisgermaanisten kielten polveutumista koskevat nimitykset ja määritelmät eivät ole yhtenäisiä eikä kansainvälistä konsensusta ole päässyt kehittymään. Tämä johtunee sekä niiden välisistä vaikeasti tulkittavista liukumoista että kansallistunteesta, joka suosii omaa nimitystä ja historiaa jokaiselle murteelle ja kansalliskielelle. Toisaalta assosiaatiota pohjoiseen yhteiskieleen on ajoittain pidetty tavoiteltavana esimerkiksi osana romantisoitua viikinkikäsitystä ja myöhemmin myös ideologisista syistä.
- Le vieux norrois (ou norrois, norois ou encore vieil islandais) correspond aux premières attestations écrites d'une langue scandinave médiévale.
- Il norreno è una lingua germanica evolutasi dalla lingua proto-norrena successivamente al VII secolo e usata dagli abitanti della Scandinavia e delle loro colonie oltremare durante tutta l'era vichinga. La maggior parte dei testi a noi pervenuti risalgono al cosiddetto periodo scandinavo antico della lingua islandese (1050-1350); lingua evolutasi dal norvegese antico successivamente alla colonizzazione dell'Islanda. La versione standard di questa parlata islandese è il dialetto norreno occidentale, che è una via di mezzo fra l'antico islandese e l'antico norvegese. Tuttavia, c'era anche un dialetto denominato norreno orientale che era molto simile ed era parlato in Danimarca e in Svezia, nonché nei loro insediamenti extraterritoriali. Inoltre, non c'era una separazione territoriale ben definita fra le due varianti di questo idioma. Fino al XIII secolo queste varianti erano considerati dalla popolazione un linguaggio unico ed era chiamato, dansk tunga (nel dialetto orientale) o dönsk tunga (nel dialetto occidentale). Questi autonimi si traducono letteralmente con "lingua danese". Il norreno aveva un rapporto di mutua intelligibilità con l'antico inglese e anche l'antico sassone e altre lingue parlate nella Germania settentrionale. Gradualmente è evoluto in queste lingue moderne: islandese, faroese, norvegese, danese e svedese. Per questo, nella forma scritta, il norreno è comprensibile per coloro che parlano l'islandese moderno, tuttavia, specialmente nella pronuncia delle vocali e dei fonemi, è cambiata molto. Anche il faroese presenta molte somiglianze con questa lingua morta ma è stato molto influenzato dal danese, norvegese e dal gaelico.
- 古ノルド語（こノルドご、norrænt mál, [[英語:Old Norse, ON）とは、[[インド・ヨーロッパ語族[[ゲルマン語派[[北ゲルマン語群に属する[[言語である。古北欧語（こほくおうご）とも。 一般には、[[8世紀から[[14世紀にかけて、[[スカンディナヴィア人やスカンディナヴィア出身の入植者たちによって用いられていたであろう言語を指す。時代区分を[[2世紀から8世紀とする文献もある。 アイスランド語の書物『[[グラーガース』は、スウェーデン人、ノルウェー人、アイスランド人、デンマーク人が dǫnsk tunga と呼ばれる同一の言語を話していた、と記している。スウェーデンやデンマークといった、東部の方言を話していた人々は、自身の言葉を dansk tunga（デーン人の言語）あるいは norrønt mál（北方人の言葉）と呼んでいた。
- Oudnoords is de term die gebruikt wordt om de Scandinavische taal vanaf de vroege middeleeuwen mee aan te duiden. Het is een Germaanse taal die vanaf de 8ste eeuw tot ongeveer het jaar 1350 in de Scandinavische landen inclusief IJsland, Groenland, Shetland, Faeröereilanden en andere eilanden in het westelijke zeegebied werd gesproken; dus gedurende de Vikingtijd en daarna. De voorloper van het Oudnoords is het Oernoords. De Oernoorse periode wordt gerekend tot ongeveer 700. Omstreeks deze tijd ondergaat het Oernoors drastische veranderingen in de zogenaamde Syncopische Periode, en de Oudnoorse taal ontstaat. Ongeveer gelijktijdig met de Zwarte Dood verdwijnt het Oudnoors in Scandinavië, maar blijft op IJsland voortbestaan. Na 1350 wordt de taal die in Noorwegen gesproken werd, Middelnoors genoemd. De Middelnoorse periode wordt tot ongeveer 1550 gerekend. Na de Reformatie wordt de Noorse taal dan Nieuwnoors genoemd, en deze taal bleef tot op heden bewaard. Het uitsterven van de Oudnoorse taal in Scandinavië is gekenmerkt door het verlies van grammatische morfologie, dwz buigingsvormen, en de opname van veel Nederduitse termen. Hetzelfde fenomeen van grammatische vereenvoudiging ziet men ook als men de Nederlandse taal met de Duitse taal vergelijkt. Het Oudnoords wordt in een Oudwestnoords en een Oudoostnoords dialectgebied onderverdeeld. Uit het Oudwestnoords zijn de huidige IJslandse, Faeoese en Noorse talen ontstaan. Uit het Oudoostnoords ontwikkelde zich het huidige Deens en Zweeds. Veel van de belangrijkste middeleeuwse literaire werken uit IJsland en Scandinavië zijn in het Oudnoords geschreven, evenals de uit deze periode stammende Scandinavische runeninscripties. Het Oudnoords werd dus zowel in Latijns schrift geschreven, als met runen. In de 8e eeuw drong het Oudnoords door met de komst van de Vikingen in Noord- en West-Schotland en vooral op de eilanden van de Westelijke Oceaan, uiteindelijk helemaal tot Groenland. Op de Shetland- en Orkney-eilanden werd deze taal Norn genoemd. Dit Norn bleef daar in gebruik tot de 16e-17e eeuw, toen het verdrongen werd door het Gaelic. Maar vergeleken met Schotland is er op de eilanden het meest van overgebleven. Tengevolge van het Deense bewind in Engeland heeft het Oudnoords ook een merkbare invloed op het Engels gehad, waarin veel woorden voorkomen die eraan ontleend zijn. Het Faeroes en het IJslands zijn thans de enige gebieden buiten Scandinavië waar de Oudnoordse taal behouden bleef. En alhoewel deze twee talen onderling verschillen, vooral wat de uitspraak betreft, liggen zij nog héél dicht bij het oorspronkelijke Oudnoords.
- Norrønt var språket som ble talt og skrevet i Norge og på Island i middelalderen. På det norrøne språket (som på islandsk) betegner imidlertid norrænt mál sammen med donsk tunga (dansk tunge) det felles nordiske språket, altså også gammelsvensk og gammeldansk. I vikingtida var forskjellene mellom de nordiske språkene så små at man i bl.a. England snakker om old norse og i Sverige om fornnordiska.
- Język staronordyjski (staronordycki, staroislandzki, norse) - język z grupy języków germańskich, którym posługiwali się Wikingowie od VIII wieku do ok. 1300. Powstał z pranordyckiego w VIII w. Z niego rozwinęły się współczesne języki skandynawskie: islandzki, norweski, farerski, szwedzki i duński oraz wymarły język norn z Szetlandów. Najbardziej podobny do niego jest współczesny język islandzki. Język staronordyjski wpływał również na język angielski, w szczególności dialekty szkockie mają dużo zapożyczeń z tego języka
- O nórdico antigo é uma língua germânica setentrional falada pelos habitantes da Escandinávia (e das regiões colonizadas por estes povos durante a Era Viking) até por volta do ano 1300 d.C.. Os processos mutacionais que distinguem o nórdico antigo de sua forma mais antiga, o proto-nórdico, foram concluídos em sua maior parte por volta do século VIII; após este período seguiu-se outro período de transição, que levou ao surgimento dos descendentes modernos do idioma (as atuais línguas germânicas setentrionais), e que durou do meio até o fim do século XIV, e pôs um fim à fase linguística conhecida como nórdico antigo. Estas datas, no entanto, não são absolutas; pode-se encontrar, por exemplo, exemplos escritos do nórdico antigo que datam do século XV. A maior parte dos falantes dos dialetos nórdicos antigos falava o nórdico antigo oriental, originário da região das atuais Dinamarca e Suécia. Em textos que datam do período medieval islandês, os escritores utilizavam o islandês antigo e o norueguês antigo, que são derivados do nórdico antigo ocidental. Não existe uma fronteira geográfica clara entre os dois dialetos. Traços do nórdico antigo oriental foram encontrados na região leste da Noruega, e traços do nórdico antigo ocidental foram encontrados no oeste da Suécia. O gútnico antigo é incluído ocasionalmente com o dialeto nórdico antigo oriental, porém ele partilha características com ambas as principais variantes, além de seus traços peculiares, surgidas de seu desenvolvimento separado. As Leis do Ganso Cinzento islandesas afirmam que suecos, noruegueses, islandeses e dinamarqueses falavam o mesmo idioma, dǫnsk tunga. Os falantes do dialeto oriental, falado na Suécia e Dinamarca, utilizavam as formas dansk tunga ("língua dinamarquesa") ou norrønt mál ("língua nórdica") para se referir à sua língua. Graudalmente, o antigo nórdico se fragmentou nas atuais línguas germânicas setentrionais: o islandês, o faroês, o norueguês (nynorsk), norueguês (bokmål), o dinamarquês e o sueco. Destas, a mais próxima ao nórdico antigo é o islandês. O islandês moderno escrito deriva diretamente do sistema de escrita fonêmico do nórdico antigo, e falantes do islandês podem ler o nórdico antigo sem maiores dificuldades, embora os idiomas sejam diferentes na ortografia, na semântica e na ordem das palavras. A pronúncia, no entanto, particularmente dos fonemas vocálicos, foi a que menos se alterou de todos os idiomas germânicos setentrionais. O faroês apresenta muitas semelhanças, porém foi influenciado pelo dinamarquês, norueguês e pelo gaélico. Embora o sueco, dinamarquês e o norueguês sejam os idiomas que mais se diferenciaram do nórdico antigo, ainda mantêm inteligibilidade mútua com o seu antepassado - ainda que ele seja fortemente assimétrico. Isto pode ter ocorrido porque estas línguas foram afetadas mutualmente umas pelas outras, além de terem partilhado um desenvolvimento semelhante, influenciado pelo baixo alemão médio. Outro idioma que deriva do nórdico antigo é o elfdaliano, falando no município de Älvdalen, na Suécia, por cerca de 1000 a 5000 falantes. Este idioma germânico setentrional não é compreensível por falantes das outras línguas escandinavas, e passou recentemente a ser considerado um idioma indepedente, no lugar de um dialeto do sueco.
- Limba nordică veche este o limbă germanică de nord care a fost vorbită de scandinavi şi de locuitorii teritoriilor ocupate de vikingi până prin 1300. Schimbările care deosebesc limba nordică veche de limba proto-nordică au fost terminate cam prin sec. al VIII-lea, iar o a doua perioadă de tranziţie a fost de la mijlocul până la sfârşitul sec. al XIV-lea, când limbile germanice de nord moderne s-au izolat întratât încât au devenit limbi de sine stătătoare. Fişier:Old norse, ca 900. PNG Dialectele limbii nordice vechi ca. 900 d.H. Zona roşie: dialectul nordic vechi de vest, zona roz deschis: dialectul gutnic vechi, zona portocalie: dialectul nordic vechi de est, zona albastră: gotica din Crimeea, zona galbenă: engleza veche verde: alte limbi germanice Majoritatea vorbitorilor vorbeau dialectul nordic vechi de est, în regiunea unde care sunt actualmente Suedia şi Danemarca. Dar între cele două dialecte majore (de est şi de vest) nu existau graniţe clar definite. Cu timpul limba nordică veche s-a împărţit în limba suedeză, limba daneză, limba islandeză şi limba norvegiană.
- Древнеисла́ндский язы́к — язык западноскандинавской подгруппы германских языков, использовавшийся до середины XIV века выходцами из современной Норвегии, заселившими Исландию. Первоначально не отличался от древненорвежского языка, назывался также «norrœnt mál», что означает «северная речь». Со временем оба языка стали существенно отличаться друг от друга. До конца эпохи викингов различия внутри скандинавских диалектов были совсем небольшими, хотя расхождения между древневосточноскандинавским и древнезападноскандинавским появились, вероятно, уже к VII веку. К древнезападноскандинавскому (общему языку Норвегии, Исландии, Фарер и викингских поселений в Ирландии, Британии, Гренландии) иногда применяется название «древнесеверный» (по-русски оно используется редко, однако английский термин Old Norse употребим весьма широко). Большая часть письменных источников, из которых нам известно о древнезападноскандинавском языке, как раз древнеисландские, поэтому в русской традиции древнеисландский выступает «представителем» всех древних скандинавских языков (если нет необходимости цитировать специально, к примеру, древнешведские формы). Современный исландский язык менее других отклонился от древнескандинавского состояния. В нормализованной письменной форме древнеисландский понимаем современными носителями исландского языка. Однако произношение, в особенности гласные фонемы, изменилось не менее, а то и более, чем у других северогерманских языков. Фарерский язык имеет также много общего с современным исландским, но значительно изменился под влиянием датского и норвежского языков.
- Fornnordiska kallas det germanska språk som talades i Norden fram till slutet av vikingatiden. Av de vikingatida nordborna själva användes orden dansk tunga eller norrönt mål för att beteckna det inhemska språket. I dagens Norge betecknar norrønt mål vanligtvis endast den västra varianten av fornnordiska, en distinktion som emellertid var okänd för forntidens nordbor. Fornnordiskan förekom i tre kända dialekter: fornöstnordiska i Sverige och Danmark, forngutniska på Gotland samt fornvästnordiska i Norge, på Island och Färöarna. Skillnaderna mellan de nordiska dialekterna var dock så små under vikingatiden att de enkelt överträffas av regionala uttalsvariationer inom ett enskilt nordiskt land idag. Den bäst kända dialekten är fornvästnordiskan, eftersom Eddan, de isländska sagorna med mera skrevs på denna dialekt. Fornöstnordiskan är främst känd genom runinskrifter medan Gutasagan bevarat forngutniskan. Fornnordiska utvecklades från urnordiska, som är känd från äldre runinskrifter, och gav upphov till dagens nordgermanska språk. På 700-talet hade urnordiskan som talades i Skandinavien genomgått några större förändringar och utvecklats till fornnordiska. Detta språk fortsatte att förändras under 800-talet, men förändringarna var inte likartade i hela språkområdet. Senast under 900-talet hade det splittrats upp i tre olika dialekter, de ovan nämnda fornvästnordiska, fornöstnordiska och forngutniska. Språkgränserna utgjordes av natur- och geografibarriärer där dialekterna så att säga "flöt över" i varandra eftersom inga klara gränser fanns. Av denna anledning utgör t ex språket i östra Norge under denna tid ett slags mellanstadium mellan fornvästnordiska och fornöstnordiska. Fornnordiskan har påverkat ett flertal av de främmande språk som nordmännen kom i kontakt med. Särskilt tydligt är detta i engelskan. Många engelska dialekter, t ex skotska, innehåller en hög andel fornnordiska lånord, och det utdöda fornvästnordiska språket Norn talades tidigare av ättlingarna till nordiska bosättare på Orkneyöarna och Shetlandsöarna. Även andra språk som ryska och t o m franska har påverkats av fornnordiskan. Fornöstnordiska benämns ofta rundanska i Danmark respektive runsvenska i Sverige, även om dessa var i princip identiska fram till 1100-talet. Dialekterna bär denna benämning på grund av att de skrevs med runalfabetet, den så kallade futharken. Till skillnad från urnordiskan, som skrevs med den äldre 24-typiga futharken, skrevs fornnordiska med den yngre futharken som endast hade 16 runor. På grund av det begränsade antalet tecken användes många runor för en rad olika fonem. Runan som betecknade vokalen u användes också för att skriva o, ø och y. Runan för i användes även för att skriva e. Dagens efterföljare till fornnordiska är de östnordiska språken svenska och danska, samt västnordiska språken norska, isländska och färöiska. Genom sin isolering på Island och Färöarna har de senare två språken genomgått mindre förändringar än språken på fastlandet, vilka dessutom utvecklats liknande i fråga om grammatik och vokabulär, och man talar därför ofta om en kontinental och en insulär gren (ögren) av de nordiska språken. I artiklarna nordiska språk, östnordiska språk och västnordiska språk finns mer uppgifter om de östnordiska språkens särdrag gentemot varandra och mot andra germanska språk.
- Eski Nors dili (dǫnsk tunga, dansk tunga ya da norrœnt mál) Vikingler döneminde, yaklaşık 1300'lere kadar, İskandinavya'nın yerlileri ve deniz aşırı yerleşim birimlerinde konuşulan dildir. 8. yy'da kullanılan Proto-Nors dilinden türemiştir. Bu dönemlerden kalan belgelerin çoğu Orta Çağ İzlandaca'sına ait olduğundan dilin kabul edilen standart hali Eski Batı Nors dili olarak geçen lehçedir. Bu lehçe Eski İzlandaca ve Eski Norveççe'yi içerir. Fakat, Eski Nors dilini konuşanları çoğu aslında Danimarka ve İsveç yerleşimlerinde konuşulan Eski Doğu Nors dili lehçesini kullanmaktaydılar.
- Давньоісландська мова — мова західноскандинавської підгрупи германських мов, що використовувалася до середини 15 століття вихідцями з сучасної Норвегії, що заселили Ісландію. Спочатку не відрізнявся від давньонорвезької мови, називався також «norrњnt mбl», що означає «північна мова». З часом обидві мови стали істотно відрізнятися одна від одної.
- 古諾爾斯語（Old Norse）是日耳曼語族的一個分支，發展自8世紀時更古老的原始諾爾斯語，在維京時期至公元1300年左右，通行於斯堪地納維亞居民以及海外殖民地。 由於絕大部分現存文字源自中世紀冰島語，事實上古諾爾斯語的標準版本是古西諾爾斯語方言，包含了古冰島語和古挪威語。大部分的古諾爾斯語使用者，說的是非常相近的古東諾爾斯語方言，包含丹麥、瑞典與其殖民地。在這兩種語系之間並沒有明顯的地理分界。古東諾爾斯語的特徵是在挪威東部所發現，而古西諾爾斯語是在瑞典西部發現。此外，另一個方言古哥得蘭語有時會被併入古代東諾爾斯語之中，因為它是最鮮為人知的一種方言。不過有理由可以認為它是一個單獨的分支，因為它共有著古西諾爾斯語與古東諾爾斯語的特徵，並且發展自己的語言。冰島的灰雁律法（Gray Goose Laws）陳述出：瑞典人、挪威人、冰島人、丹麥人皆使用相同的語言dǫnsk tunga。在瑞典與丹麥使用的東部方言裡，這個字本來是dansk tunga，意思是「丹麥的舌頭」。其亦稱作北歐語（norrœnt mál，英語：Nordic language，北歐的語言）。 古諾爾斯語逐步發展成現在的北日耳曼語支：冰島語、法羅語、挪威語、丹麥語以及瑞典語。現代冰島語是與古諾爾斯語離異最少的分支。由於其標準化的寫法基於自古諾爾斯語/現代冰島語音位系統、在語義與詞彙順序上細微的拼寫差異，古諾爾斯語能夠被今日的冰島語使用者所理解。在古諾爾斯語時代通行的冰島語，和當時大部分分歧的諾爾斯語方言相較之下，其現代的發音法與橫向延伸字彙被認為幾乎沒有區別。而其發音法（尤其是母音音素），是北日耳曼語支當中改變最少的。法羅語保留有許多相似之處，不過受到了丹麥語、挪威語和蓋爾語（蘇格蘭語和/或愛爾蘭語）的影響。儘管瑞典語、丹麥語和挪威語的差異最大，他們仍保留有理解互通性（mutual intelligibility）。這可能是因為這些語言已經彼此受到對方影響，以及具有受到中世紀低地德語影響的相似發展。
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
