| dbpprop:abstract
|
- The term Old High German refers to the earliest stage of the German language and it conventionally covers the period from around 500 to 1050. Coherent written texts do not appear until the second half of the 8th century, and some treat the period before 750 as 'prehistoric' and date the start of Old High German proper to 750 for this reason. There are, however, a number of Elder Futhark inscriptions dating to the 6th century, as well as single words and many names found in Latin texts predating the 8th century.
- Als Althochdeutsch (Ahd. ) bezeichnet man die älteste schriftlich bezeugte Form der hochdeutschen Sprache in der Zeit etwa von 750 bis 1050. Das Wort „deutsch“ erscheint zum ersten Mal in einem Dokument aus dem Jahre 786 in der mittellateinischen Form theodiscus. In einer Kirchenversammlung seien die Beschlüsse tam latine quam theodisce verlesen worden, also „sowohl lateinisch wie auch in der Volkssprache“. Die althochdeutsche Form des Worts ist erst deutlich später belegt. In der Abschrift eines antiken Sprachlehrbuches in lateinischer Sprache, vermutlich im zweiten Viertel des 9. Jahrhunderts angefertigt, fand sich der Eintrag eines Mönches, der offenbar das lateinische Wort galeola (Geschirr in Helmform) nicht verstanden hatte. Er muss sich bei einem Mitbruder nach der Bedeutung dieses Wortes erkundigt und die deutsche Bedeutung hinzugefügt haben. Er benutzte für seine Notiz die althochdeutsche Frühform diutisce gellit, das heißt zu deutsch: „Schale“.
- L'alt alemany antic (Althochdeutsch) és la fase més primerenca de la llengua alemanya i convencionalment cobreix el període comprès entre l'any 500 aproximadament i el 1050. De textos escrits no n'apareixen fins a la segona meitat del segle VIII, encara que en textos en llatí d'abans d'aquesta època s'hi poden trobar algunes paraules i noms propis alemanys. Per aquesta raó, alguns tracten el període anterior al 750 com a 'prehistòric', i daten el principi de l'antic alt alemany pròpiament a l'any 750. La principal diferència entre l'alt alemany antic i els dialectes germànics occidentals dels quals es va desenvolupar és que va sofrir el segon canvi consonàntic o Zweite Lautverschiebung. Això està generalment datat molt aproximadament entre la fi del segle V i l'inici del VI; per això el començament de l'alt alemany es data al voltant de l'any 500. El resultat d'aquesta evolució dels sons és que el sistema de consonants alemany va passar a ser diferent del de totes les altres llengües germàniques occidentals, incloent-hi l'anglès i el baix alemany. Gramaticalment, no obstant això, l'alt alemany antic va romandre molt similar a l'anglès antic i al saxó antic. Cap a mitjan segle XI, les diferents vocals de les síl·labes àtones es van reduir totes a 'e'. Com que aquestes vocals eren part de les terminacions gramaticals en els substantius i verbs, la seva pèrdua va comportar una radical simplificació de la gramàtica flexional de l'alemany. Per aquestes raons, el 1050 és vist com el principi del període de l'alt alemany mitjà, encara que gairebé no hi va haver textos en alemany durant els següent cent anys. Exemple de reducció de vocals en síl·labes àtones: (Les formes de l'alemany modern d'aquestes paraules són, en termes generals, les mateixes que en l'alt alemany mitjà.)
- El término antiguo alto alemán se refiere a la fase más temprana del idioma alemán y convencionalmente cubre el periodo desde cerca del 500 hasta el 1050. Textos escritos no aparecen hasta la segunda mitad del siglo VIII, aunque algunas palabras y nombres se han encontrado en textos en latín antes de dicha fecha. Por esta razón, algunos tratan el periodo anterior a 750 como 'prehistórico', y datan el principio del antiguo alto alemán propiamente desde el 750. La principal diferencia entre el antiguo alto alemán y los dialectos germánicos occidentales de los que se desarrolló, es que sufrió el segundo cambio consonántico o zweite Lautverschiebung. Esto suele datarse muy aproximadamente desde finales del siglo V y principios del siglo VI, por lo tanto datando el comienzo del AAA alrededor del 500. El resultado de esta evolución de los sonidos es que el sistema de consonantes alemán permaneció diferente de todas las otras lenguas germánicas occidentales, incluyendo el idioma inglés y el bajo alemán. Gramaticalmente, sin embargo, el antiguo alto alemán permaneció muy similar al inglés antiguo y al sajón antiguo. Hacia la mitad del siglo XI, las numerosas diferentes vocales encontradas en sílabas sin énfasis se redujeron todas a 'e'. Ya que estas vocales eran parte de las terminaciones gramaticales en los sustantivos y verbos, su pérdida llevó a una radical simplificación de la gramática flexional del alemán. Por consiguiente, el año 1050 se considera como el principio del periodo del alto alemán medio, si bien casi no hubo textos en alemán durante los siguiente cien años. Ejemplo de reducción de vocales en sílabas sin énfasis: (Las formas del alemán moderno de estas palabras son, en términos generales, las mismas que en el alto alemán medio.)
- Par vieux haut-allemand (Althochdeutsch) on désigne la plus ancienne forme écrite de la langue allemande dans la période de 750 à 1050 environ. Le mot « deutsch » (qui signifie « allemand ») apparaît pour la première fois dans un document de 786 qui utilise la forme latine médiévale « theodiscus ». Il y est question de deux synodes qui avaient eu lieu en Angleterre et où les décisions prises ont été lues : « tam latine quam theodisce », ce qui signifie : « non seulement en latin mais aussi en langue populaire ». La forme vieux haut-allemande du mot n'est attestée que nettement plus tard. Dans une copie d'un manuscrit antique destiné à l'apprentissage de la lecture, effectuée probablement dans la deuxième moitié du IX siècle, on trouve une annotation d'un moine qui n'avait apparemment pas compris le sens du mot latin galeola (qui signifie ustensile ou vaisselle en forme de crâne). Il a dû demander à un confrère la signification de ce mot et il ajouta celle-ci en marge en allemand de l'époque : diutisce gellit — ce qui signifie : « en allemand, gellit » (écuelle). Ces dialectes se distinguent des autres langues germaniques occidentales par leur prononciation des consonnes, plus précisément par la « deuxième mutation consonantique ». Les dialectes au nord de la « ligne de Benrath » – c'est-à-dire les régions de plaine du nord de l'Allemagne et les actuels Pays-Bas – n'ont pas subi cette mutation. Ces dialectes septentrionaux du vieil allemand sont désignés par le terme de vieux saxon (Altsächsisch) ou, plus rarement, de vieux bas-allemand (Altniederdeutsch). Le vieux saxon est devenu le moyen bas-allemand puis le bas allemand moderne. Comme le vieux haut-allemand est un groupe de dialectes proches et qu'il n'existait pas de norme unifiée pour la langue écrite au haut Moyen-Âge, les textes témoins de cette époque peuvent être attribués aux différents dialectes du vieux haut allemand, si bien qu'on parle souvent plus exactement de (vieux) franconien occidental, de (vieux) franconien rhénan méridional, de vieux bavarois, de vieil alémanique, etc. La littérature en vieux haut-allemand consiste en grande partie en textes religieux (prières, vœux de baptême, traductions bibliques). Ce n'est qu'isolément que l'on trouve des textes profanes ou d'autres témoignages (inscriptions, incantations magiques comme les formules magiques de Mersebourg). Un des documents profanes les plus importants est représenté par les Serments de Strasbourg. Une caractéristique du vieil allemand est la conservation des voyelles des syllabes finales (inaccentuées) : La situation politique au X siècle a entrainé une régression des écrits en général et la production de textes germanophones en particulier. Un rétablissement de cette production est observé à partir de 1050. Comme les témoignages du XI siècle se différencient nettement des textes antérieurs au point de vue phonétique, on parle depuis cette date de « moyen haut-allemand » et non plus de « vieux haut-allemand ».
- Il termine alto tedesco antico (Althochdeutsch) indica la forma scritta più antica di tedesco a noi nota, il cui arco temporale si estende all'incirca dal 750 al 1050.
- 古高ドイツ語（ここうドイツご、独：Althochdeutsch）は、古ドイツ語（年代の範囲は諸説ある）のうち第二次子音推移が生じた地域のドイツ語である。
- Het Oudhoogduits is een taal die van ongeveer de 6e eeuw tot 1050 gesproken werd. Het was de voorloper van het Middelhoogduits.
- Gammelhøytysk er betegnelsen på den eldste skriftlig kjente form for høytysk, og ble brukt mellom 750 og 1050 e. Kr. Det var ikke noe enhetlig språk, men omfattet en gruppe av vestgermanske dialekter som ble talt syd for den såkalte Benrath-linjen. Dialektene skilte seg fra de andre vestgermanske språkene eller dialektene gjennom den høytyske lydforskyvningen. I det nordtyske lavlandet med dagens Nederland skjedde ikke denne lydforskyvningen. Språket som ble talt der kalles gammelsaksisk. Ordet «tysk» dukker første gang opp i den middellatinske formen «theodisce» i 786. I en kirkelig forsamling skal beslutningene ha blitt lest opp «tam latine quam theodisce», det vil si «både på latin og folkespråket». Gammelhøytysk utviklet seg i middelalderen til middelhøytysk.
- Język staro-wysoko-niemiecki - najstarsza forma języka niemieckiego. Język staro-wysoko-niemiecki wyodrębnił się z grupy języków zachodniogermańskich ok. 500 r. na terenie Niemiec południowych i środkowych w wyniku procesu zwanego drugą przesuwką germańską. W Niemczech północnych proces ten nie miał miejsca i rozwinął się tam odrębny język dolnoniemiecki.
- O termo alto alemão antigo se refere ao estágio inicial da língua alemã e convencionalmente cobre o período em torno do ano 500 até 1050. Textos escritos coerentes não aparecem até a segunda metade do século VIII, e alguns tratam do período anterior a 750 como "pré-histórico" e datam o início do alto alemão antigo em 750 por esta razão. Há, no entanto, várias inscrições rúnicas Elder Futhark datam do século VI (especialmente a "fivela de Pforzen"), assim como palavras isoladas e muitos nomes encontrados em textos latinos anteriores ao século VIII. A principal diferença entre o alto alemão antigo e os dialetos alemães ocidentais que dele se desenvolveram é que eles experimentaram a segunda mudança sonora ou mudança consonantal do alto alemão. Esta mudança é geralmente datada aproximadamente entre o final do século V e começo do século VI - daí o início do alto alemão antigo por volta de 500. O resultado dessa mudança sonora é que o sistema consonantal do alemão permanece diferente de todas as outras línguas germânicas ocidentais, inclusive do inglês e do baixo alemão. Gramaticalmente, contudo, o alto alemão antigo permaneceu muito similar ao inglês antigo, baixo franconiano antigo e saxão antigo. Na metade do século XI as muitas vogais diferentes encontradas em sílabas átonas foram reduzidas para 'e'. Visto que estas vogais eram parte de terminações gramaticais nos substantivos e verbos, suas perdas levaram à simplificação radical da declinação gramatical do alemão. Por essas razões, o ano de 1050 é visto como o início do período do alto alemão médio, apesar do fato de que quase não há textos em alemão nos cem anos seguintes. Exemplos da redução vogal em sílabas átonas:
- Древневерхненемецкий — самая древняя засвидетельствованная в письменном виде форма немецкого языка. Охватывает временной период с 750 по 1050 год. Однако следует помнить, что временные рамки условны, так как изменения в языке по ведущим параметрам хронологически не всегда совпадают. Кроме того, разные исследователи предлагают различные периодизации древневерхненемецкого языка. Древневерхненемецкий это не единый и однородный язык, как можно было бы понять из определения, а обозначение для группы восточно-германских диалектов, на которых говорили южнее от так называемой линии Бенрата, которая проходит от Дюссельдорфского района «Бенрат» приблизительно в западно-восточном направлении. Эти диалекты отличались от других западно-германских языков или диалектов наличием второго передвижения согласных. В диалекты севернее линии Бенрата (в районе северно-германской низменности и на территории современных Нидерландов) второго передвижения согласных не было. Эти диалекты получили название древнесаксонские (реже древненижненемецкие). Из древнесаксонского языка развился средне- и новонижненемецкий. Так как древневерхненемецкий представлял собой группу близко родственных диалектов, в раннем Средневековье не было единого письменного языка. Древневерхненемецкими памятниками литературы являлись в основном религиозные тексты, несколько западных стихотворений или просто надписи, заклинания и т. п. Для древневерхненемецкого было характерно полнозвучное звучание окончаний, например: В X веке в связи с политической обстановкой письменность в общем и составление и фиксирование текстов на немецком языке в особенности пришли в упадок. Возрождение письменности на немецком языке в дальнейшем наблюдается только в 1050 году. Так как письменное наследие XI века существенно отличается по форме звучания и в грамматическом отношении от более ранних текстов, немецкий язык с 1050 года обозначают как средневерхненемецкий.
- Eski Yüksek Almanca, Almanca'nın en eski biçimidir. Eski Yüksek Almanca tek dil değildi, birçok lehçeler vardı.
- 古高地德語是今日德語的原型，一般指日耳曼語族在經歷過第二次輔音推移之時，在今日德國山區所通行的德語方言。古高地德語出現的時間，估計大約在公元5世紀，直到公元1050年。不過，由於古高地德語的書面語要到公元8世紀下半才出現，有文獻把古高地德語出現的時間訂為公元750年，並把這年之前的德語稱為「史前德語」。事實上，近年已發現一些在6世紀採用Elder Futhark的銘刻，比較著名的有Pforzen buckle。另外，在一些8世紀以前的拉丁語文獻裡，亦能找到數言片字的古高地德語，足以證明古高地德語出現的時間比750年更早。
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
