| dbpprop:abstract
|
- Mozarabic was a continuum of closely related Romance dialects spoken in Muslim dominated areas of the Iberian Peninsula during the early stages of the Romance languages' development in Iberia. Mozarabic descends from Late Latin and early Romance dialects spoken in the Iberian Peninsula from 5 to 8 centuries (Hispania was the name of a group of three provinces of the Peninsula and the name more commonly used at Roman and Visigothic times). This set of dialects came to be known as the Mozarabic language, though there was never a common standard..
- Das Mozarabische ist eine Gruppe von romanischen Dialekten, die vor der Wiedereroberung der Iberischen Halbinsel durch die Christen im 11. und 12. Jahrhundert dort gesprochen wurde. Das Wort mozarabisch leitet sich von der arabischen Bezeichnung mustaʿrib (=arabisiert) für die unter arabischer Herrschaft lebenden, aber romanisch sprechenden Christen, die Mozaraber, ab. Die in arabischer Schrift geschriebene romanische Sprache ist stark mit arabischen Wörtern durchsetzt. Sie ist heute als gesprochene Sprache ausgestorben und wird nur noch vereinzelt als Sakralsprache verwendet. Mozarabische Formeln haben sich bis heute in der Liturgie in Toledo erhalten.
- El mossàrab és el conjunt de varietats lingüístiques romàniques parlades a al-Àndalus durant l'edat mitjana. Són parlars que deriven del llatí vulgar parlat arreu de la Península Ibèrica sota domini andalusí. En aquest sentit, són equiparables al gallegoportuguès, al català, a l'aragonès, al castellà, etc. , en el seu moment de formació, entre el segle VI i el segle VIII a les terres situades més al nord de la Península Ibèrica, de religió cristiana. Tanmateix, aquests altres parlars, amb el rerefons de la creació d'estats feudals, van esdevenir les llengües que coneixem avui dia. En canvi, els parlars mossàrabs (que no van arribar a escriure's) van acabar desapareixent. La conquesta dels territoris cristians del nord, segles després, faria que en els territoris andalusins s'hi implantessin les llengües del nord. Els parlars mossàrabs eren diferents varietats, perquè no tenien unitat. A cada indret l'evolució fonètica i morfològica era diferent. Aquests parlars es coneixen mitjançant la toponímia, el lèxic comú, alguns vocabularis i les kharges. S'han atribuït al substrat mossàrab diverses de les diferències en el lèxic entre el català valencià i el de Catalunya, entre el portuguès i el gallec o entre l'extremeny i l'asturià, i característiques dels parlars del sud del castellà com el panotxo, més aviat relacionat amb el català, o l'andalús. En el cas del valencià, però, gran part dels mots atribuïts al mossàrab ara es considera que tenen un altre origen. Al segle XX s'ha fet un ús ideològic del mossàrab presentant-lo com una llengua romànica única parlada a tot al-Àndalus que conservaria i transmetria la cultura hispanovisigòtica contra la divisió dels regnes cristians del nord, i mantendria la unió visigòtica anterior d'Hispània a desgrat de l'Islam. Es tracta d'una insistència en una unitat prèvia, com la visigòtica, com a justificació del procés de centralització i castellanització de l'Estat espanyol. Seguint el model del procés d'islamització de Turquia, Pèrsia i Berberia, on aquesta no implicà la substitució lingüística, hom havia arribat a afirmar que parlaven aquesta llengua tant els cristians com els musulmans. Julià Ribera i Tarragó (1912- 1915) arribà a parlar d'una "raza hispànica" i una "llengua hispànica", mossàrab per a altres com Xavier Simonet, úniques arreu de al-Àndalus i en una situació de bilingüisme. La continuació de la llengua romànica s'ha volgut demostrar bàsicament a través de l'existència de la literatura aljamiada, de la toponímia, de diferents vocabularis aràbics i de les kharges. En el cas de la toponímia ha estat important la interpretació de topònims com Alcaníssia, la Canèssia, els Canissis, ses Canessis, la Canència, Alquenènsia i Conesa, derivats de l'aràbic kanisa 'església cristiana', que indicarien l'existència d'una comunitat cristiana en època islàmica. La suposició de l'existència del mossàrab ha trobat suport en l'aplicació de l'adjectiu mossàrab a altres realitats, religioses i artístiques. Així es parla de litúrgia mossàrab de Toledo, música litúrgica mossàrab també de Toledo, lletra medieval mossàrab, manuscrits mossàrabs de Toledo escrits amb aquesta lletra i amb glosses en aràbic; arquitectura mossàrab, amb elements aràbics (s. IX-X); ornamentació litúrgica i il·luminacions dels manuscrits anomenats beatos. Per una altra banda, l'afirmació de l'existència i pervivència del mossàrab s'ha emprat per donar suport a l'afirmació que hi ha una continuïtat entre la llengua romànica constitutiva del País Valencià i de les Balears i la llengua actual, rebutjant-ne, doncs, la seva catalanitat. Aquests usos ideològics, sovint basats en interpretacions errades, han estat rebutjats pels historiadors i lingüistes, com Germà Colon, que han arribat a negar l'existència històrica del mossàrab o a restringir-ne molt el significat. Per una banda han fet palès que el ritu, la música, l'ornamentació i l'escriptura mossàrabs són visigòtics o hispanoromans, i si alguna vegada són procedeixen d'al-Àndalus, no en són exclusius. L'arquitectura mossàrab, l'ornamentació i els beatos indiquen sols influència aràbica, però no relació directa amb una comunitat mossàrab. Per una altra banda, amb l'arqueologia i l'epigrafia no s'ha demostrat l'existència al País Valencià ni a les Balears de cap comunitat cristiana autòctona en l'època islàmica. Sols s'han descobert esglésies paleocristianes o de l'època bizantina en alguns indrets coneguts amb arabismes derivats de l'aràbic KANISA, "església cristiana". Roger Wright i Carmen Barceló Torres han establert que durant els segles IX i fins a mitjan segle X, a tot estirar, hi hagué una situació de bilingüisme a al-Àndalus, després desaparegué el romànic. En el moment de la conquesta catalana, al s. XIII, tampoc no hi ha constància de l'existència de cristians o de parlants d'una llengua mossàrab, sinó que tots els musulmans només parlaven àrab i el continuaren de parlar, com a mostra de resistència a l'assimilació, fins que se'ls expulsi. S'ha documentat també que abans de la islamització dels cristians s'havia perdut l'idioma romànic, de manera que hi hagué comunitats cristianes que celebraven els seus ritus en llengua aràbiga i amb els llibres sagrats traduits a aquesta llengua. Pel que fa a la literatura aljamiada, no reflecteix l'ús de l'alfabet aràbic pels mossàrabs, perquè es tracta de traduccions de texts àrabics fetes per musulmans aragonesos a partir del s. XIV. Les preteses paraules mossàrabs dels vocabularis aràbics (vocabularis que demostren el monolingüisme aràbic dels musulmans, com el vocabulari llatí-aràbic Vocabulista in arabico, de fra Ramon Martí) sovint són llatinismes de transmissió llibresca, especialment de la farmacopea, medicina i herboristeria (vocabulari del jueu saragossà Ibn Biqlaris). La resta, en canvi, sí que podrien anomenar-se mossarabismes (fibrair, 'febrer', imlic, 'melic'; maranda, 'berenar'; murxcal, 'rata pinyada'; quirixta, 'cresta'; lubba, 'lloba', etc.). En relació a les kharges, feien part d'una col·lecció que es va difondre per tot al-Àndalus i d'on els poetes andalusins de les diferents taifes en pouaven per a llurs moaxakhes; no serveixen, doncs, per a documentar ni l'existència d'una llengua romànica contemporània de la moaxakha ni relacionar les seves característiques amb l'indret on es compongué la moaxakha. D'altra banda, hi ha la dificultat afegida per al coneixement del romanç en el fet que les kharges es coneguin a traves de texts aljamiats, és a dir, escrits en alfabet aràbic i, per tant, sense les vocals, a les quals cal suplir sense gaire garanties de reeixir per manca de més documentació. En referència a la toponímia i als antropònims suposadament mossàrabs, llur existència no és cap prova de la pervivència del mossàrab durant gaire temps. No hi ha cap motiu fonamentat científicament per a afirmar que les característiques dels topònims d'origen llatí transmesos per l'àrab procedeixin d'una llengua parlada durant gran part del període islàmic, i fins i tot fins a la conquesta cristiana, sinó que s'han d'atribuir a un estadi d'evolució del llatí al País Valencià i a les Balears anterior a la islamització o dels seus primers estadis. Cal afegir-hi que, en el cas del lèxic comú, segons els estudis recents al País Valencià, la majoria dels presumptes mossarabismes no són sinó arcaismes catalans, aragonesismes, occitanismes o castellanismes: brullo, 'brossat'; fardatxo, 'llangardaix'; foia, 'clotada'; gaiata, gaiato, 'crossa'; mundar, 'esporgar', etc. (a les Balears, sense contacte amb Aragó i Castella, podria haver-hi alguns arcaismes catalans, occitanismes i italianismes). Pel que fa als topònims només coneguts a través de documents llatins, les seves característiques sovint són atribuïbles a la llatinització per obra dels escrivans (en el cas del Llibre del Repartiment de Mallorca, una de les millors fonts per conèixer la toponímia, la versió catalana és una traducció de la versió llatina i n'hi una en àrab). Alguns dels aragonesismes, però, podrien ser arabismes d'origen romanç andalusí. Les característiques fonètiques del mossàrab valencià i balear foren establertes per Manuel Sanchis Guarner a partir de la toponímia, el lèxic comú i les dades del Vocabulista in arabico Els mossarabismes lèxics, però, havien estat transmesos al català per l'àrab vulgar, al qual ja havien estat adaptats, i després s'adaptaren de bell nou al català. Malgrat això, les dades conegudes permeten d'afirmar que l'evolució del llatí vulgar valencià, balèaric i toledà fou semblant (tots feien part de la Hispania Cartaginense que arribà a tenir la capital a Toledo). I totes aquestes foren diferents de l'evolució de la plana de Lleida, que fou més semblant a la del català. De l'observació dels trets dels romancismes transmesos per l'àrab i del monolingüisme aràbic de la població valenciana anterior a la conquesta de Jaume I no es pot deduir pas, doncs, que el valencià actual tingui cap relació amb el romanç primitiu valencià. En l'àmbit de l'etimologia catalana cal esmentar com a defensor de la hipòtesi del mossàrab Joan Coromines i Manuel Sanchis Guarner, per bé que aquest reconegués la manca d'unió dels mossàrabs i la seva inestabilitat. Germà Colón ha destacat en l'estudi del lèxic contra l'atribució al mossàrab de molts aragonesismes, etc.
- El idioma mozárabe o mozárabe, o aljamía ?, fueron una serie de dialectos romances derivadas del latín que hablaban los habitantes de la península Ibérica entre los siglos VIII y XV pero usando para su escritura la caligrafía árabe. Originarias de los territorios de reinos musulmanes de Al-Ándalus, se mantienen en sus ciudades y territorios posteriormente a la conquista por los reinos cristianos. Desapareció sobre el siglo XV especialmente por la presión ejercida por la Inquisición y por la sustitución de ésta por las lenguas preeminentes en los reinos cristianos tras la Reconquista, manteniendo reductos hasta el Siglo XIX y palabras en uso en la actualidad en el lenguaje cotidiano.
- Mozárabes (del árabe musta'rab, 'arabizado'), es el nombre con el que se conocía a los cristianos que vivían en el reino musulmán de Al-Ándalus.
- A mozarab nyelv összefoglaló elnevezés a középkori arab megszállás alatt álló Hispania területén élő, a keresztény vallást megörző elarabosodott népesség (vagyis a „mozarabok”) vulgáris latin eredetű, arab szavakkal kevert újlatin dialektusaira. A nyugati újlatin nyelvek csoportjába tartozott, és valószínűleg már a 11. század végére kihalt.
- Il mozarabico è un gruppo di dialetti romanzi parlati prima della Reconquista della penisola iberica da parte dei Cristiani nell'XI secolo e nel XII secolo. La parola mozarabico deriva dalla definizione araba musta*rib (arabizzato), per i cristiani che vivevano sotto il dominio arabo ma che parlavano una lingua romanza, i Mozarabi. La lingua romanza scritta in caratteri arabi è fortemente influenzata da parole arabe. Le formule mozarabiche si sono conservate fino ad oggi nella liturgia a Toledo. Confrontiamo ora il padre nostro in mozarabico e in spagnolo: Mozarabico: Padre nostro que yes en el ciel, santificat siad lo teu nomne. Venya a nos el teu regno. Fayadse la tua voluntade ansi en la terra como en el ciel. El nostro pan de cada dia danoslo hoi ed perdonanos las nostras offensas como nos perdonamos los qui nos offendent. Non nos layxes cader in tentacion ed liberanos del mal. Amen. Spagnolo: Padre nuestro que estás en los cielos, santificado sea tu nombre. Venga tu Reino. Hágase tu voluntad, así en la tierra como en el cielo. El pan nuestro de cada día, dánosle hoy y perdónanos nuestras deudas, así como nosotros perdonamos a nuestros deudores. Y no nos dejes caer en la tentación, más líbranos de mal. Amen. Il codice linguistico collettivo secondo ISO 639-2 è roa.
- モサラベ語とは、中世イベリアにおいてイスラム教国に居住したキリスト教徒であるモサラベにより使用されたロマンス語。アラビア語の極めて強い影響を受けていた。モサラベ語はムデハル語の源流の一つでもあり、他のイベロ・ロマンス諸語にも大きな影響を与えた。またこれらのロマンス語はイベリア半島におけるアラビア語にも逆に影響を及ぼし、アル・アンダルス＝アラビア語と呼ばれる独特のアラビア語を生み出す原因となった。
- Het Mozarabisch is een dode taal die werd gesproken door Mozarabiërs, de onder Moors bestuur levende Spaanse christenen gedurende de Reconquista. De oudste teksten uit het Mozarabisch dateren van de 9e eeuw. In tegentelling tot de andere Romaanse talen werd het Mozarabisch niet in het Latijnse alfabet geschreven, maar in het Arabische alfabet. Door de vordering van de Reconquista aan het eind van de Middeleeuwen verdween de taal. Mozarabische invloeden bestaan echter nog steeds zichtbaar in het huidige Spaans; veel Arabische leenwoorden zijn via het Mozarabisch in het Spaans terecht gekomen. De naaste verwant van het Mozarabisch is het Aragonees.
- Mozarabisk var et kontinuum av romanske dialekter som ble talt i muslimskdominerte områder på den iberiske halvøy i tidlige stadier av iberoromanske språks utvikling. Dette dialektkontinuumet ble kjent som språket mozarabisk, selv om det aldri var én felles språkstandard. Til motsetning fra andre romanske språk ble mozarabisk skrevet med det arabiske alfabetet, og ikke med det latinske. Mozarabisk hadde en stor påvirkning på portugisisk og spansk – da særlig Andalusia-spansk – noe som kan forklare hvorfor disse språkene har mange ord av arabisk opphav. Språket ble talt av mozarabere (kristne som levde som dhimmier), muladier (de innfødte spanjolene som konverterte til islam) og noen lag av lederfolkene arabere og berbere. Mozarabernes kulturspråk fortsatte å være latin, men etter hvert ble flere og flere unge mozarabere utdannet i arabisk. På grunn av mozarabisk utvandring mot nord finner man arabiskspråklige stedsnavn i områder hvor det ikke var islamsk styre lenge. Med hhv. dypere islamisering og reconquista ble mozarabisk etter hvert bytta ut med enten arabisk eller romanske språk.
- O moçárabe foi um contínuo de dialetos românicos intimamente relacionados, falados nas áreas da península Ibérica dominadas pelos muçulmanos durante o período inicial do desenvolvimento das línguas românicas na Ibéria. O moçárabe descende do latim tardio e dos primeiros dialetos românicos falados na península dos séculos V a VIII (Hispania era o nome de um grupo de três províncias romanas, e o nome mais utilizado durante os períodos romano e vigigodo da história local). Este grupo de dialetos veio a ser conhecido como língua moçárabe posteriormente, embora nunca tenha constituído um padrão comum; o termo moçárabe vem da palavra árabe musta'rab (مستعرب), que significa "arabizado".
- Мосара́бский язык — один из иберо-романских языков, некогда распространённый в завоёванной арабами части Пиренейского полуострова. Ныне этот язык вымер, а точнее растворился в среде близкородственных испанского и португальского (также романских по происхождению). Был родным для мосарабов — собирательное название для христиан романского происхождения, проживавших на территориях Пиренейского полуострова, находящихся под контролем мусульман (разных халифатов и султанатов, существовавших на полуострове с 781 по 1492 г.). Многие из них, несмотря на приверженность христианству, переняли восточную атрибутику, жизненный колорит, владели арабским языком и даже считали его родным. В результате мосарабский испытал на себе очень сильное влияние арабской лексики и грамматики, хотя и сохранил ярко выраженный романский характер. Тем не менее, даже те кто считал его родным пользовались арабским алфавитом для записи романской речи. В ходе Реконкисты мосарабский утрачивает свои позиции в пользу испанского, португальского на разговорном уровне и латыни, употреблявшейся на письме и в официальных ситуциях.
- Mozarabiska var ett antal närstående ibero-romanska dialekter som talades i det muslimska Spanien under de ibero-romanska språkens tidiga utveckling. Dessa olika dialekter utgjorde aldrig någon enhetlig standard. Till skillnad från andra romanska språk skrevs mozarabiskan med det arabiska alfabetet istället för det latinska alfabetet. Mozarabiskan är det romanska språk som först dokumenterats i skrift på den spanska halvön i verserna, kharja, till de dikter som på arabiska kallas muwashshah, på hebreiska shir ezor. Eftersom de nedteckandes med det arabiska alfabetet har man varit tvungen att rekonstruera vokalerna. Mozarabiskan påverkade starkt portugisiskan, spanskan och katalanskan då dessa språk bildades. Mozarabiskan var naturligtvis starkt påverkad av arabiskan vilket förklarar det varför dessa språk innehåller så många arabiska lånord. I Spanien finns också många arabiska ortnamn även i trakter där muslimernas närvaro var mycket kort, vilket förklaras av mozarabernas migration till dessa områden. Mozaraberna skrev med latinska tecken men med tidens gång kom många av dem att även framgångsrikt behärska arabiska.
- Mozarapça İber dillerin gelişimin süresinde Müslümanlar tarafından İber Yarımadasın’daki hakim olan bölgeler’de konuşulan Roman lehçelerden oluşmuş lehçe kontinuumudur. Bu lehçelerin toplamı Mozarap dili olarak bilinir hale geldi, ama genel bir standart oluşmamış. Roman dillerinden farklı, Mozarapça Arap alfabesi kullandı. Arapça harflerle yazıldığına rağmen, sesli harfleri yeniden kurulması gerekiyordu. Bazı görünüşlerde, diğer Roman dillerinden daha geçmişe aittir. Bu Roman çeşiti Portekizce'yi, İspanyolca'yı, ve özellikle Valensiyaca'yı çok etkiledi, ve bunun yüzünden bu diller çok Endülüs Arapça kökenli kelimelere sahiptir (Mozarapça, anlaşılır şekilde, Arapça'dan ve tersine çok etkilendi). Portekiz'de yerel Mozarapça lehçeler bügünlerde Lusitanyaca-Mozarapça (Lusitano-moçárabe) olarak biliniyor. Mozarapların kültürel dili Latince olarak devam etti, ama zaman geçince, genç Mozaraplar Arapça’yı öğrendiler.
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
