Libanius was a Greek-speaking teacher of rhetoric of the Sophist school. During the rise of Christian hegemony in the later Roman Empire, he remained unconverted and regarded himself as a Hellene in religious matters. He was born into a once-influential, deeply cultured family of Antioch that had recently lost most of its wealth and influence. When fourteen years old, Libanius fell in love with rhetoric and focused his whole life on it.

PropertyValue
dbpedia-owl:Person/individualisedPnd
  • 11857258X
dbpprop:abstract
  • Libanius was a Greek-speaking teacher of rhetoric of the Sophist school. During the rise of Christian hegemony in the later Roman Empire, he remained unconverted and regarded himself as a Hellene in religious matters. He was born into a once-influential, deeply cultured family of Antioch that had recently lost most of its wealth and influence. When fourteen years old, Libanius fell in love with rhetoric and focused his whole life on it. Like many highly educated people in the 4th century who found Christianity uncongenial, Libanius withdrew from public life and devoted himself to philosophy. He was unfamiliar with Latin literature, and deplored its influence. He also attacked the increasing imperial pressures on the traditional city-oriented culture that had been supported and dominated by the local upper classes. Libanius used his arts of rhetoric to advance various private and political causes. Despite his own religious views and his friendship with the Emperor Julian, called "the Apostate" for attempting to restore the traditional religions of the empire, Libanius cultivated long-lasting friendships with Christians, both as private individuals and as imperial officials. He studied in Athens and began his career in Constantinople as a private tutor, but was soon exiled to Nicomedia. Before his exile, a Libanius was a friend of the emperor Julian, with whom some correspondence survives, and in whose memory he wrote a series of orations; they were composed between 362 and 365. The works of Libanius are valuable as a historical source for the changing world of the later 4th century. His first Oration I is an autobiographical narrative, first written in 374 and revised throughout his life, a scholar's account that ends as an old exile's private journal. In 354, he accepted the chair of rhetoric in Antioch, where he stayed until his death. Although Libanius was not a Christian, his students included such notable Christians as John Chrysostom and Theodore of Mopsuestia. Despite friendship with the restorationist Emperor Julian, he was made an honorary praetorian prefect by the Christian Emperor Theodosius I.
  • Libanios war der größte griechische Redner der Spätantike.
  • Libani (Libanius, Λιβάνιος) fou el més distingit entre els sofistes i retòrics grecs del segle IV. Va néixer a Antioquia a Síria en el sí d'una il·lustre família vers el 314/316. Va rebre educació a la seva ciutat natal però atret pels coneixements va anar a Atenes on fou deixeble de Cleòbol, Didim i Zenobi. El petulant sistema llavors vigent a Atenes no li va agradar i el va fer dedicar-se més als estudis privats que als que organitzaven les escoles, i va estudiar als clàssics grecs. Va atreure l'atenció pel seu talent i perseverança i fou nomenat orador, però va refusar el càrrec i va deixar la ciutat per acompanyar al seu amic Crispí a Heraclea del Pont. Al seu retorn va passar per Constantinoble on va trobar al filòsof Nicocles de Lacedemònia que el va convidar a restar a la ciutat; va anar a Atenes a arreglar els afers i va tornar a Constantinoble, però mentre era absent un retòric de Capadòcia havia ocupat el lloc que ell esperava ocupar i va haver d'obrir una escola privada i en poc temps va obtenir un gran nombre d'alumnes fins al punt de què les classes publiques van quedar desertes. Els afectats el van denunciar com a mag i el prefecte Limeni, enemic de Libani, va donar suport a l'acusació i el 346 el va expulsar de la ciutat. Va anar llavors a Nicomèdia on va ensenyar amb el mateix èxit i va provocar la mateixa hostilitat. Va romandre a la ciutat cinc anys que ell mateix defineix com els més feliços de la seva vida, i va retornar a Constantinoble, on va ser rebut fredament i va haver de retornar a Nicomèdia; allí es va declarar una epidèmia i va abandonar la ciutat tornant a Constantinoble. Estrategi, un amic seu, li va aconseguir un càrrec a Atenes que Libani va rebutjar per segona vegada, i llavors va visitar la seva ciutat natal Antioquia i quan va tornar a Constantinoble va començar a estar malalt; va demanar a l'emperador de poder-se establir a Antioquia on va restar fins a la fi de la seva vida. Va morir després del 391 ja que en aquest any encara era viu. Libani no estava casat però si vivia en parella. Era pagà i simpatitzava amb els objectius de Julià l'Apòstata. Fou mestre de Sant Basili i Sant Joan Crisòstom. Obres seves foren:
  • Libanios z Antiochie Syrské byl slavný pohanský učitel rétoriky, představitel pozdní sofistiky. Byl učitelem budoucího císaře Juliana Apostaty a řady významných křesťanských osobností. Usiloval o vzájemnou toleranci mezi křesťany a zastánci tradičního náboženství. Je autorem řady řečí, školních řečnických cvičení a dopisů.
  • Libanio (en griego Λιβάνιος, Libanios) era un profesor de retórica de habla griega en el Imperio romano, un pagano educado en la escuela sofista en un Imperio que se estaba volviendo agresivamente cristiano, quemaba públicamente su propia herencia, y cerraba las academias.
  • Libanios oli antiikin kreikkalainen reetori, joka eli Rooman valtakunnan myöhäisajalla, kun valtakunta oli siirtymässä pakanuudesta kristinuskoon.
  • Libanios (en grec ancien Λιϐάνιος / Libánios et Libanius pour les Romains) est un célèbre rhéteur de culture grecque de l'antiquité tardive.
  • Libaniosz, Libanius görög szónok Családja szülővárosának politikai életében komoly szerepet játszott. Ő maga tanulmányait Athénben fejezte be, 340-341-ben Konstantinápolyba utazott, ahol szónokiskolát nyitott. Irigyei folytonos intrikái miatt 346-ban Nikomédiába távozott, innen 354-ben tért vissza szülővárosába, ahol haláláig működött. Iskolája a Római Birodalom keleti tartományaiban a leghíresebbnek számított, tanítványai közé tartozott Aranyszájú Szent János, Nagy Szent Vazul és Nazianzoszi Szent Gergely is. Szoros kapcsolatba került korábbi tanítványával, Julianus Apostata római császárral is, aki később megélhetéséről is gondoskodott. A hatóságok önkényével szemben többször is fellépett Antiokheia védelmében. Hatvannál több beszéde maradt ránk, ezek közül legfontosabbak a saját személyére vonatkozóak, közöttük az önéletrajzi „logosz” (1. beszéd), amelyet 60 éves korában kezdett írni, önéletrajzi adatokat találunk még a 6-8 és a 25. beszédben. Julianussal kapcsolatos hét művéből kiemelkedik gyászbeszéde (18. beszéd). Történeti értékkel is bírnak az antiokheiai fekelésről szóló beszédei. Az ősi szentélyeket védi a keresztények ellen a 30. , a szónokok támogatását kéri Antiokheia tanácsától a 31. , a 61. a földrengés sújtotta Nikomédia pusztulását, a 60. a daphnéi Apollón templom leégését siratja. A 64. beszéde a színészeket veszi védelmébe. Pedagógiai célokra készült a (részben nem tőle származó) 51 „Meletai” (Mintabeszédek) és 143 „Progümnaszmata” (Előgyakorlatok). Az előbbiek részben mitológiatörténeti témákat tárgyalnak (Szókratész védőbeszéde, Helené kiadatását kérő követség, és más, az eposzok köréből vett témák), részben erkölcsi tárgyúak, köztük a kedélybeteg, az élősködő, a kapzsi, az önkényuralomra törő hadvezér stb. jellemrajzai. Több, mint 1500 levele (az ókor legnagyobb gyűjteménye) a kor híres embereihez íródott, leginkább a korszak politika. és társadalomtörténetéhez értékes forrásgyűjtemény. A publikálásra készült leveleit Libaniosz egyúttal mintának is szánta. Libaniosz a konzervatív pogány görögség kései képviselője volt. Hatása jelentős a bitodalom keleti felében, már életében klasszikusnak számított, és ezért sokan utánozták. A XIV. századtól nyelvtankönyvekbe, közmondásgyűjteményekbe is bekerült. Phótiosz szerint ő „az attikai beszéd kánonja”.
  • Nacque in Antiochia nel seno di una famiglia che in altri tempi era stata ricca ed influente, poi decaduta. All'età di 14 anni, Libanio scopri la retorica e concentrò tutte le proprie energie nello studio, cui consacrerà l'intera sua esistenza. Come molti altri rappresentanti del paganesimo che potevano contare su un alto grado d'istruzione nel IV secolo, Libanio si ritirò dalla vita pubblica e si dedicò agli studi e all'insegnamento. Si formò, come un tempo avevano fatto molti aristocratici romani, ad Atene, poi iniziò una carriera di precettore a Constantinopoli ma fu presto esiliato a Nicomedia. Prima del suo esilio, Libanio fu amico dell'imperatore Giuliano, con il quale sono sopravvissute alcune epistole, e fece uso delle sue doti retoriche come difensore nelle cause politiche e private del sovrano. Fra i suoi pupilli si annoverano: Giovanni Crisostomo, Basilio di Cesarea, e lo storico Ammiano Marcellino. Libanio fornì ricche testimonianze sul fanatismo del tardo IV secolo. La sua prima orazione è una estesa e colorita autobiografia dove egli rivisita tutto il corso della sua esistenza, risultando così un ampio resoconto che termina con le considerazioni sul suo esilio. Nel 354, Libanio accettò la carica di retorica ad Antiochia, dove rimase fino alla sua morte. Sebbene di fede pagana, i suoi studenti annoveravano credenti della religione cristiana come Giovanni Crisostomo e Teodoro di Mopsuestia. Fu pretore onorario per l'imperatore cristiano Teodosio I.
  • Libanios var en gresktalende forfatter, lærer i retorikk i Konstantinopel, Nikomedia og Antiokia, velkjent offentlig taler, og en utdannet hedensk sofist i Athen som senere ble kristen. Libanios skrev et stort antall skrifter som innbefattet en meget fargerik selvbiografi, 63 bevarte taler, rundt 1600 brev, 51 deklamasjoner over hovedsakelig historiske og mytologiske tema, og en stor samling retoriske øvelser som antagelig ble brukt i hans egen undervisning . Libanios ble født i en familie i Antiokia ved Orontes som tidligere hadde hatt stor innflytelse og var meget kulturinteressert, men familien hadde mistet det meste av sin rikdom og betydning. Da Libanios var fjorten år gammel oppdaget han retorikken, læren om veltalenhet, og det ble hans viktigste intellektuelle fokus resten av livet. Som mange andre ikke-kristne med høy utdannelse på 300-tallet trakk Libanios seg tilbake fra offentlig liv og henga seg til studier. Libanios benyttet sine kunnskaper i retorikk til å være en heftig forsvarer av private og politiske saker. Han var en av de siste stemmene som førte ordet for religiøs toleranse, skjønt hans eget religiøse og kulturelle syn forhindret ham ikke fra å ha livslange vennskap med kristne, både privat og i offentlige sammenhenger. Han studerte i Athen og begynte sin karriere i Konstantinopel som privatlærer, men ble etter en tid forvist til Nikomedia. Før sitt forvisning hadde Libanios vært en venn av keiser Julian, og en del korrespondanse mellom dem har blitt bevart for ettertiden. For keiseren skrev han i dennes minnetale som betraktes som de litterære høydepunkt i hans karriere. De ble alle skrevet mellom årene 362 og 365. Libanios har mye å fortelle om den fanatiske verden på slutten av 300-tallet. Hans Oration I er en avslørende og fargerik selvbiografisk fortelling, først skrevet i 374 og siden revidert gjennom resten av hans liv, en lærds redegjørelser som ender som en gammel forvist manns personlige dagbok. I 354 aksepterte han en lærerstilling i retorikk i fødebyen Antiokia hvor han bodde fram til han døde. Selv om han selv var ikkekristen var hans studenter av alle avskygninger, blant annet de kristne Johannes Chrysostomos og Theodoros av Mopsuestia. Han var en venn av den hedenske keiseren Julian, som nevnt over, og ble dessuten gjort til praetorianprefekt i navnet, en stor ære, av den meget kristne keiser Theodosius den store.
  • Libânio (em grego Λιβάνιος, Libanios) foi um filósofo e professor de retórica adepto da escola sofista. Viveu na época em que um Império Romano decadente estava adotando o Cristianismo, no entanto manteve-se fiel ao paganismo helênico. Falava o grego como língua materna. Nasceu no berço de uma família conhecida pela cultura, que outrora gozara de considerável influência em Antióquia. Aos quatorze anos apaixonou-se pela retórica, e à esta disciplina devotaria sua vida. A exemplo de muitos pagãos do século IV, Libânio retirou-se da vida pública e voltou-se ao invés à erudição. Estudou em Atenas e começou a carreira em Constantinopla como tutor privado, no entanto seria exilado a Nicomédia ca. 346 sob a acusação (provavelmente falsa) de praticar a magia. Libânio foi amigo pessoal, e admirador mútuo, do imperador Juliano, dito "o Apóstata". Parte de sua correspondência com o soberano sobrevive, na qual Libânio utiliza-se de suas artes de retórica para advogar causas tanto privadas como públicas. Apesar de sua amizade com Juliano, mais tarde receberia o título honorário de "prefeito pretoriano" do militantemente cristão Teodósio I. Em 354 aceitou a cátedra de retórica na sua cidade natal de Antioquia, lá permanecendo até sua morte. Apesar de pagão, entre seus alunos constam vários cristãos famosos, como João Crisóstomo e Basílio de Cesaréia, mas também alguns correlegionários como o historiador Amiano Marcelino. A obra de Libânio revela muito sobre o tumulto e fanatismo religioso de seu tempo. Sua "Oração I" é uma narrativa bastante reveladora a qual revisou durante toda sua vida. Libânio tinha um grande desprezo pelo cristianismo e também por Roma e a língua latina.
  • Либаний (Ливаний) (Λιβάνιος, 314 — около 393 г. н. э. ) — ритор, представитель младшей софистики, учитель Иоанна Златоуста.
  • Libanios, född omkring 315 i Antiochia, död där omkring 393, var en grekisk sofist och retor. Libanios ägnade sig åt litterära studier, vilka enligt tidens sed huvudsakligen bestod dels i förklaring av de fornklassiska författarnas skrifter, dels i stilistiska övningar efter deras mönster. För fullbordandet av sin vetenskapliga utbildning uppehöll han sig en längre tid i Aten, där han även vann anseende som framstående lärare. På grund av hans rykte kallades han till en offentlig lärarbefattning i Konstantinopel, vilken han dock tvingades lämna efter endaast en kort tid till följd av avundsjuka konkurrenter (omkr. 345). Under några år verkade han som lärare i Nikomedeia i Bitynien, men återvände på ny kallelse till Konstantinopel och slog sig slutligen (353 eller 354) ned i sin födelsestad, där han ända till sin död (omkr. 393) fortfarande verkade som författare och lärare med stort antal åhörare. Bland hans mera framstående elever fanns Johannes Chrysostomos, Basileios den store, Ammianus Marcellinus och Theodoros av Mopsuestia; trots att han själv var hedning i den sofistiska skolan fick han alltså inflytande på några av kristendomens centrala personligheter. Han hade med anledning av sin trohet mot den fornhellenska religionen en varm beundrare i kejsar Julianus, som på alla sätt sökte gynna honom och även tilldelade honom en kvestors värdighet. Trots detta utnämnde kejsar Theodosius I honom till praetoriansk honorärprefekt. Han var sin tids alstringsrikaste författare och efterlämnade ett stort antal skrifter, till större delen övnings- och mönstertal (declamationes) samt en mycket vidlyftig samling brev (omkring 1600). Många av dessa skrifter äger ett betydande historiskt, biografiskt och litteraturhistoriskt värde. Stilen är bildad efter de klassiska författarnas mönster och utmärker sig i allmänhet genom språklig renhet, fastän inte fri från en viss grad av förkonstling.
dbpprop:hasPhotoCollection
dbpprop:reference
rdf:type
rdfs:comment
  • Libanius was a Greek-speaking teacher of rhetoric of the Sophist school. During the rise of Christian hegemony in the later Roman Empire, he remained unconverted and regarded himself as a Hellene in religious matters. He was born into a once-influential, deeply cultured family of Antioch that had recently lost most of its wealth and influence. When fourteen years old, Libanius fell in love with rhetoric and focused his whole life on it.
  • Libanios war der größte griechische Redner der Spätantike.
  • Libani (Libanius, Λιβάνιος) fou el més distingit entre els sofistes i retòrics grecs del segle IV. Va néixer a Antioquia a Síria en el sí d'una il·lustre família vers el 314/316. Va rebre educació a la seva ciutat natal però atret pels coneixements va anar a Atenes on fou deixeble de Cleòbol, Didim i Zenobi.
  • Libanios z Antiochie Syrské byl slavný pohanský učitel rétoriky, představitel pozdní sofistiky. Byl učitelem budoucího císaře Juliana Apostaty a řady významných křesťanských osobností. Usiloval o vzájemnou toleranci mezi křesťany a zastánci tradičního náboženství. Je autorem řady řečí, školních řečnických cvičení a dopisů.
  • Libanio (en griego Λιβάνιος, Libanios) era un profesor de retórica de habla griega en el Imperio romano, un pagano educado en la escuela sofista en un Imperio que se estaba volviendo agresivamente cristiano, quemaba públicamente su propia herencia, y cerraba las academias.
  • Libanios oli antiikin kreikkalainen reetori, joka eli Rooman valtakunnan myöhäisajalla, kun valtakunta oli siirtymässä pakanuudesta kristinuskoon.
  • Libanios (en grec ancien Λιϐάνιος / Libánios et Libanius pour les Romains) est un célèbre rhéteur de culture grecque de l'antiquité tardive.
  • Libaniosz, Libanius görög szónok Családja szülővárosának politikai életében komoly szerepet játszott. Ő maga tanulmányait Athénben fejezte be, 340-341-ben Konstantinápolyba utazott, ahol szónokiskolát nyitott. Irigyei folytonos intrikái miatt 346-ban Nikomédiába távozott, innen 354-ben tért vissza szülővárosába, ahol haláláig működött.
  • Nacque in Antiochia nel seno di una famiglia che in altri tempi era stata ricca ed influente, poi decaduta. All'età di 14 anni, Libanio scopri la retorica e concentrò tutte le proprie energie nello studio, cui consacrerà l'intera sua esistenza. Come molti altri rappresentanti del paganesimo che potevano contare su un alto grado d'istruzione nel IV secolo, Libanio si ritirò dalla vita pubblica e si dedicò agli studi e all'insegnamento.
  • Libanios var en gresktalende forfatter, lærer i retorikk i Konstantinopel, Nikomedia og Antiokia, velkjent offentlig taler, og en utdannet hedensk sofist i Athen som senere ble kristen. Libanios skrev et stort antall skrifter som innbefattet en meget fargerik selvbiografi, 63 bevarte taler, rundt 1600 brev, 51 deklamasjoner over hovedsakelig historiske og mytologiske tema, og en stor samling retoriske øvelser som antagelig ble brukt i hans egen undervisning .
  • Libânio (em grego Λιβάνιος, Libanios) foi um filósofo e professor de retórica adepto da escola sofista. Viveu na época em que um Império Romano decadente estava adotando o Cristianismo, no entanto manteve-se fiel ao paganismo helênico. Falava o grego como língua materna. Nasceu no berço de uma família conhecida pela cultura, que outrora gozara de considerável influência em Antióquia. Aos quatorze anos apaixonou-se pela retórica, e à esta disciplina devotaria sua vida.
  • Либаний (Ливаний) (Λιβάνιος, 314 — около 393 г. н. э. ) — ритор, представитель младшей софистики, учитель Иоанна Златоуста.
  • Libanios, född omkring 315 i Antiochia, död där omkring 393, var en grekisk sofist och retor. Libanios ägnade sig åt litterära studier, vilka enligt tidens sed huvudsakligen bestod dels i förklaring av de fornklassiska författarnas skrifter, dels i stilistiska övningar efter deras mönster. För fullbordandet av sin vetenskapliga utbildning uppehöll han sig en längre tid i Aten, där han även vann anseende som framstående lärare.
rdfs:label
  • Libanius
  • Libanios
  • Libani
  • Libanios
  • Libanio
  • Libanios
  • Libanios
  • Libaniosz
  • Libanio
  • Libanios
  • Libânio
  • Либаний
  • Libanios
owl:sameAs
skos:subject
foaf:page
is dbpprop:redirect of
is owl:sameAs of