| dbpprop:abstract
|
- The High Seas Fleet was the main battle fleet of the Imperial German Navy during World War I. The fleet was based at Wilhelmshaven in the Jade estuary, and commanded by Admirals Friedrich von Ingenohl (1913–1915), Hugo von Pohl (1915–1916), Reinhard Scheer (1916–1918), and Franz von Hipper (1918). It posed such a threat to the Royal Navy's control of the seas around Britain that the British Grand Fleet had to remain concentrated in the North Sea for the duration of the war, even as many urgent tasks in other theatres of war went undone for lack of ships.
- La Hochseeflotte o flota d'alta mar fou la flota de batalla principal de la marina imperial alemanya durant la I Guerra Mundial. La flota estava estacionada a Wilhelmshaven, a l'estuari del Jade, i els seus comandants foren l'almirall Friedrich von Ingenohl (1913–1915), l'almirall Hugo von Pohl (1915–1916), l'almirall Reinhard Scheer (1916–1918) i l'almirall Franz von Hipper (1918). Representà una amenaça considerable per al control de les vies marítimes al voltant de Gran Bretanya per part de la marina reial britànica, de manera que la Grand Fleet (la flota principal de batalla de la Royal Navy) es veié obligada a romandre concentrada al Mar del Nord durant tota la guerra, sense poder prendre part en altres teatres d'operacions. La Hochseeflotte aconseguí l'objectiu de paralitzar la marina britànica, però no decidí a arriscar-se en una confrontació massiva d'ambdues flotes. En lloc d'això seguí una estratègia d'incursions al Mar del Nord amb l'objectiu d'atreure una part de la flota britànica, separar-la del grup principal i destruir-la. Malgrat tot, els petits enfrontaments de Helgoland i el Dogger Bank, resultaren inconclusius, igual que l'única gran batalla naval en què participà la Hochseeflotte al complet, la batalla de Jutlàndia. Aquesta darrera, malgrat resultar una victòria tàctica alemanya, que per primera vegada derrotava la poderosa flota britànica, no aconseguí canviar la iniciativa estratègica naval ni encara menys el decurs de la guerra. L'octubre de 1918, a punt de consumar-se la derrota alemanya, i amb un ambient de revolta a tot el país, l'almirall Scheer decidí realitzar un atac desesperat contra la Grand Fleet. Sabent que el govern no ho autoritzaria, decidí no informar-ne, però en el moment de salpar de Wilhelmshaven, el 29 d'octubre, molts mariners s'amotinaren o desertaren, que dugué a l'amotinament de Kiel i a la «revolució de novembre», que precipitaria la signatura de l'armistici l'11 de novembre de 1918. Segons els termes acordats en l'armistici, la Hochseeflotte havia de salpar de les seves bases per dirigir-se a la base de la Royal Navy, Scapa Flow, a les illes Òrcades, on els vaixells alemanys quedarien internats. El 21 de novembre, seixanta vaixells britànics escortaren la flota alemanya fins a Scapa Flow. El 21 de juny de 1919 el contraalmirall Ludwig von Reuter donà l'ordre als seus capitans de sabotejar i enfonsar els seus propis vaixells, per evitar que acabessin en mans britàniques; la majoria de capitans i mariners acataren l'ordre, amb el resultat de 53 vaixells enfonsats, malgrat els esforços britànics per evitar-ho. Els nou oficials i mariners alemanys que hi moriren es consideren les darreres baixes directes de la I Guerra Mundial.
- La Flota de Alta Mar fue la principal flota de combate de la Armada Imperial Alemana durante la Primera Guerra Mundial. La flota, tenía su base en Wilhelmshaven en el Estuario de Jade, y estuvo comandada por los almirantes Friedrich von Ingenohl entre 1913 y 1915, Hugo von Pohl entre 1915 y 1916, Reinhard Scheer entre 1916 y 1918, y Franz von Hipper 1918. Supuso tal amenaza para el control de los mares en torno a Gran Bretaña para la Royal Navy británica que la Gran Flota hubo de permanecer concentrada en el mar del Norte durante toda la contienda, e incluso se dejaron de realizar intervenciones en otros teatros de operaciones por la falta de buques. La Flota de Alta Mar, estaba en una desventaja de tres a dos con respecto a la Gran Flota británica; aunque durante algunos periodos al inicio de la contienda, y casi se alcanzó una igualdad de fuerzas en el mar del Norte, no fue debido al aumento de las fuerzas de Alemania, sino por la dispersión de buques británicos a otras partes del mundo. En la última parte de la guerra, el ratio de fuerzas, se inclinó aún más del lado británico. La Kaiserliche Marine intentó evitar un enfrentamiento directo con la Royal Navy y prefirió realizar incursiones, que pudieran atraer a una parte de la Gran Flota para destruirla por partes. Sin embargo, las batallas de la ensenada Heligoland, del banco Dogger y de Jutlandia fueron poco concluyentes, y no cambiaron la situación estratégica. Como el bloqueo naval británico, causaba unas cada vez mayores dificultades económicas a Alemania, la Kaiserliche Marine, decidió concentrar sus recursos en la guerra submarina sin restricciones, en un esfuerzo por ganar la Primera Batalla del Atlántico y estrangular los esfuerzos británicos. Excepto dos salidas en agosto de 1916 y en abril de 1918, la Flota de Alta Mar, languideció en puerto el resto de la contienda. En octubre de 1918, con la derrota del ejército, y la población civil muriendo de hambre, el almirante Scheer decidió lanzar la Flota de Alta Mar a un ataque a vida o muerte contra la Gran Flota, sabiendo que el ataque, sería vetado, evitó informar al príncipe gobernante Max von Baden. Pero cuando se dieron las órdenes de partir desde Wilhelmshaven el 29 de octubre de 1918, muchos marineros, se negaron a obedecerlas, e incluso, se produjeron deserciones. El plan, fue abandonado, pero los acontecimientos referidos, iniciaron el motín de Kiel, y con él, la revolución en Alemania, que provocó posteriormente la caída del Gobierno Imperial el 9 de noviembre y el armisticio el 11 de noviembre de 1918.
- La Hochseeflotte (« flotte de haute mer ») était la principale flotte de la Kaiserliche Marine (« marine impériale allemande ») au cours de la Première Guerre mondiale. Elle était basée à Wilhelmshaven dans l'estuaire de la Jade. Les différents amiraux qui la commandèrent furent : Friedrich von Ingenohl (1913-1915), Hugo von Pohl (1915-1916), Reinhard Scheer (1916-1918) et Franz von Hipper (1918). Elle posa une telle menace à la Royal Navy dans la maîtrise de la mer autour de la Grande-Bretagne que la Grand Fleet britannique dut rester concentrée dans la mer du Nord pendant la durée de la guerre, alors même que de nombreuses tâches urgentes dans d'autres théâtres de guerre furent annulées faute de navires. La Hochseeflotte était deux à trois fois plus petite que la Grand Fleet britannique. Cependant au cours de certaines périodes, dans la première année de la guerre, les flottes se retrouvaient dans des proportions équivalentes, en raison de la dispersion de la flotte britannique sur différents théâtres du conflit. Dans la dernière partie de la guerre, le rapport de force pencha en faveur des Britanniques. La marine allemande n'était pas disposée à risquer un affrontement direct des flottes, préférant une stratégie de raids dans la mer du Nord, dans le but d'attirer une partie de la flotte britannique qui pourrait être coupée et détruite. Cependant, les batailles à Heligoland Bight (28 août 1914), Dogger Bank (24 janvier 1915) et du Jutland (31 mai 1916) n'ont pas abouti, ne modifiant pas le rapport stratégique. Étant donné que le blocus britannique causait de plus en plus de difficultés économiques en Allemagne, la marine impériale allemande a concentré ses ressources sur la guerre sous-marine sans restriction dans le but de remporter la première bataille de l'Atlantique et de détruire l'effort de guerre britannique. En dehors de deux sorties en août 1916 et avril 1918, la Hochseeflotte est restée à quai, se restreignant dans les manutentions portuaires pour le reste de la guerre. En octobre 1918, devant la défaite de l'armée et les difficultés de la population civile (famine), Scheer décida de lancer une attaque à quitte ou double contre la Grand Fleet. Sachant que la décision l'attaque se verrait opposer un veto, il n'en informa pas le gouvernement du Prince Max von Baden. Mais lorsque les ordres furent donnés à la flotte d'appareiller de Wilhelmshaven le 29 octobre 1918, de nombreux marins refusèrent d'obéir ou désertèrent. Le plan a été abandonné, mais ces événements ont conduit à la mutinerie de Kiel, à la révolution en Allemagne, à la chute du gouvernement impérial, le 9 novembre, et à l'armistice du 11 novembre 1918. Selon les termes de l'armistice, la Hochseeflotte a été mise en internement sur la base de la Royal Navy à Scapa Flow dans les Orcades. Le transfert des navires a eu lieu en novembre 1918 au cours de l''Opération ZZ. Soixante cuirassés alliés escortèrent onze cuirassés, cinq croiseurs de bataille, huit croiseurs et quarante-huit destroyers de la Hochseeflotte en captivité. Le 21 juin 1919, le contre-amiral Ludwig von Reuter donna l'ordre de saborder les navires pour éviter qu'ils ne tombent dans les mains des Britanniques. Cinquante-trois navires furent alors coulés. Neuf officiers allemands et marins ont été tués quand les Britanniques tentèrent de prévenir les naufrages, et furent les dernières victimes de la Première Guerre mondiale. Le cuirassé SMS Baden, dernier et meilleur cuirassé mis à flot en Allemagne de l'époque, fut longuement inspecté et analysé. L'historien suédois Alf W Johansson considère que la création d'une telle flotte de haute mer pour la marine allemande est un exemple de bévue stratégique :
- La Hochseeflotte o Flotta d'alto mare fu la flotta principale della Kaiserliche Marine, la Marina imperiale tedesca. Allo scoppio della Prima guerra mondiale nell'agosto 1914 la sua forza era la seguente: Ebbe base a Wilhelmshaven e nel corso del conflitto fu comandata dagli ammiragli Friedrich von Ingenohl (1913–1915), Hugo von Pohl (1915–1916), Reinhard Scheer (1916–1918), Franz von Hipper (1918), e Ludwig von Reuter (1918-1919). Durante la Prima guerra mondiale minacciò fortemente di strappare alla Royal Navy il controllo dei mari intorno alla Gran Bretagna, tanto che la Grand Fleet dovette rimanere nel mare del Nord per la durata della guerra, sebbene da altri teatri giungessero pressanti richieste di navi. La Hochseeflotte era superata numericamente in rapporto di tre a due dalla Grand Fleet britannica; tuttavia in alcuni periodi del primo anno di guerra si realizzò nel mare del Nord una quasi uguaglianza numerica, data la dispersione delle unità britanniche in numerose parti del mondo. Nell'ultima parte della guerra il rapporto divenne favorevole ai britannici. La marina tedesca non aveva volontà di ingaggiare la flotta avversaria in uno scontro diretto, preferendo una strategia di incursioni nel mare del Nord con lo scopo di attirare verso di sé una parte della flotta britannica e distruggerla. Tuttavia le battaglie di Heligoland Bight, Dogger Bank e dello Jutland furono inconclusive, e non mutarono la situazione strategica. Poiché il blocco navale britannico causava crescenti difficoltà economiche in Germania, la Marina imperiale tedesca concentrò le proprie risorse sulla guerra sottomarina nel tentativo di vincere la Prima battaglia dell'Atlantico e strangolare lo sforzo bellico britannico. A parte due uscite nell'agosto 1916 e nell'aprile 1918 la Flotta d'alto mare rimase nei porti per il resto della guerra. Nell'ottobre 1918, con le truppe di terra a un passo dalla sconfitta, e la popolazione civile in preda alla fame, Scheer decise di lanciare un attacco alla Grand Fleet tentando il tutto per tutto. Ma quando fu emanato l'ordine di prendere il mare, il 29 ottobre 1918, numerosi marinai si rifiutarono di obbedire e disertarono. Il piano fu accantonato, ma l'ammutinamento di Kiel fu la miccia per la rivoluzione, la caduta del governo imperiale e la fine della guerra. Secondo i termini dell'armistizio di Compiègne, la Hochseeflotte venne internata nella base britannica di Scapa Flow nelle Isole Orcadi. Nel corso della "Operazione ZZ" il 21 novembre 1918, sessanta unità alleate scortarono in prigionia undici navi da battaglia, cinque incrociatori da battaglia, otto incrociatori e quarantotto cacciatorpediniere della Hochseeflotte. Il 21 giugno 1919 l'ammiraglio von Reuter diede alla flotta l'ordine di autoaffondarsi per evitare di cadere in mano britannica. Affondarono 51 navi, e i nove marinai che persero la vita furono le ultime vittime della Prima guerra mondiale. Lo storico svedese Alf W. Johansson considera la creazione della Flotta d'alto mare tedesca un esempio di grave errore strategico: «La Flotta d'alto mare dell'ammiraglio von Tirpitz diede prova di essere un gigantesco errore di calcolo; un prodotto di vanità, preconcetti e pensiero militare incoerente. Si rivelò inutile come mezzo di pressione politica: invece di forzare un avvicinamento britannico alla Germania ottenne di avvicinarla alla Francia. Quando venne la guerra era uno strumento militare inadatto. »
- 大洋艦隊（たいようかんたい、独: Hochseeflotte、ホーホゼーフロッテ）は第一次世界大戦におけるドイツ帝国海軍（Kaiserliche Marine）主力艦隊の呼称である。ヤーデ湾のヴィルヘルムスハーフェンを基地とした。本艦隊はイギリス近海を支配するイギリス海軍にとって脅威となり、戦争中イギリス本国艦隊（グランドフリート）は北海から動くことが出来ず、他の戦域での多くの緊急任務が艦船の不足により実行されない結果となった（その代わり、大洋艦隊も北海から抜け出せなかった）。大海艦隊や高海艦隊とも書かれる。
- De Hochseeflotte was de belangrijkste oorlogsvloot van de Kaiserliche Marine gedurende de Eerste Wereldoorlog. De thuishaven van de vloot was Wilhelmshaven en de bevelhebbers waren de admiralen Friedrich von Ingenohl (1913–1915), Hugo von Pohl (1915–1916), Reinhard Scheer (1916–1918) en Franz von Hipper (1918). Het vormde een dusdanige dreiging voor de Britse Royal Navy dat de Grand Fleet in de Noordzee moest blijven tijdens de oorlog, terwijl men dringende taken in andere delen van de wereld moest laten liggen vanwege het gebrek aan schepen.
- Hochseeflotte - niemiecka flota liniowa istniejąca w latach 1907-1918. Liczyła w szczytowym okresie ponad 25 pancerników. Najważniejszą bitwą była bitwa jutlandzka w 1916. Pod koniec I wojny światowej została zatopiona przez własną załogę w Scapa Flow - głównej bazie floty angielskiej
- A Frota de Alto-Mar era a principal frota de batalha da marinha imperial alemã na Primeira Guerra Mundial. Ancorada em Wilhelmshaven e comandada pelos almirantes Friedrich von Ingenohl, Hugo von Pohl, Reinhard Scheer e Franz von Hipper, ela causava tamanha ameça a Royal Navy sobre o seu controle em torno do Reino Unido que forçava os navios britânicos a permanecerem concentrados do Mar do Norte durante a Guerra, mesmo que outras operações fracassassem pela falta de navios. Rose, Lisle Abbott. Power at sea. University of Missouri Press, 2007. Vego, Milan N. Naval Strategy and Operations in Narrow Seas. Routledge, 2003. Tucker, Spencer; Roberts, Priscilla Mary. World War I: Encyclopedia. ABC-CLIO, 2005. Reinhard Scheer - A Frota de Alto-Mar na Guerra Mundial
- Флот открытого моря — основной военный флот германских кайзеровских ВМС в ходе Первой мировой войны, который базировался в Вильгельмсхафене. В разное время флот возглавляли адмиралы: Фридрих фон Ингеноль Гуго фон Поль Рейнхард Шеер Франц фон Хиппер Флот открытого моря создавал постоянную угрозу Британским островам и вынуждал британский Гранд-Флит постоянно находиться в районе Северного моря в течение всей войны, несмотря на нехватку кораблей на других театрах военных действий. Британский Гранд-Флит численно превосходил Флот открытого моря в соотношении 3/2, хотя в первый год войны наблюдалось равенство сил. Правда, достигнуто оно было скорее из-за распыления сил Гранд-Флита, нежели в результате активных действий германских ВМС. В последующие годы соотношение изменилось в пользу британского флота. По этой причине Флот открытого моря избегал открытых столкновений с Гранд-Флитом и предпочитал стратегию рейдов в Северное море с целью выманить часть Гранд-Флита, отрезать её от основных сил и уничтожить. Тем не менее, сражения у Гельголандской бухты, у Доггер-банки и Ютландское сражение не оказали решающего воздействия на расстановку сил в Северном море. Так как блокада Германии британским флотом создавала все возрастающие экономические трудности, германские ВМС сконцентрировали свои ресурсы на ведении неограниченной подводной войны для ослабления британского флота и снятия блокады. Не считая двух выходов в море (в августе 1916 г и апреле 1918 г. ), Флот открытого моря все время находился в своей базе. В октябре 1918 года, перед лицом поражения в войне и недовольства народных масс, адмирал Шеер решил предпринять отчаянную атаку на Гранд-Флит. Зная, что подобная операция не будет поддержана, он не проинформировал правительство о своих замыслах. Однако, когда был отдан приказ о выходе флота в море, большинство моряков отказалось его исполнять. План атаки был отменен, однако восстание моряков повлекло за собой революцию, падение имперского правительства и окончание войны. По условиям перемирия, Флот открытого моря должен был быть интернирован на базе британских Королевских ВМС Скапа-Флоу на Оркнейских островах. В ходе «Операции ZZ» 21 ноября 1918 года 60 линейных кораблей Антанты эскортировали 11 линейных кораблей, 5 линейных крейсеров, 8 крейсеров и 48 эскадренных миноносцев Флота открытого моря на стоянку в Скапа-Флоу. 21 июня 1919 года контр-адмирал фон Ройтер приказал командам затопить корабли, чтобы они не достались англичанам. Всего был затоплен 51 корабль. Девять моряков, погибших при затоплении, стали последними жертвами Первой мировой войны.
- Högsjöflottan var Kaiserliche Marines (den kejserliga tyska marinens) huvudslagflotta under det första världskriget.
- 公海艦隊（德文：Hochseeflotte）是指第一次世界大战中德意志帝國海軍（德文：Kaiserliche Marine）所屬的水面作戰舰队。曾参与过与英国之間發生的日德兰海战。第一次世界大战战后德国投降，公海舰队海军士兵在“彩虹行動”中，将大部分原属公海舰队的军舰凿沉於蘇格蘭北部奧克尼群島的斯卡帕灣（Scapa flow）中。
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
