| dbpprop:abstract
|
- Giustiniani is the name of a prominent Italian family which originally belonged to Venice, but also established itself subsequently in Genoa, and at various times had representatives in Naples, Corsica and several of the islands of the Archipelago. In the Venetian line the following are most worthy of mention: Lorenzo Giustiniani (1381–1455), the Laurentius Justinianus of the Roman calendar. Leonardo Giustiniani (1388–1446), brother of the preceding, was for some years a senator of Venice, and in 1443 was chosen ' of St. Mark. He translated into Italian Plutarch's Lives of Cinna and Lucullus, and was the author of some poetical pieces, amatory and religious strambotti and canzonettias well as of rhetorical prose compositions. Some of the popular songs set to music by him became known as Giustiniani. Bernardo Giustiniani (1408–1489), son of Leonardo, was a pupil of Guarino and of George of Trebizond, and entered the Venetian senate at an early age. He served on several important diplomatic missions both to France and Rome, and about 1485 became one of the Council of Ten. His orations and letters were published in 1492; but his title to any measure of fame he possesses rests upon his history of Venice, De origine urbis Venetiarum rebusque ab ipsa gestis historia (1492), which was translated into Italian by Domenichi in 1545, and which at the time of its appearance was undoubtedly the best work upon the subject of which it treated. It is to be found in vol. 1 of the Thesaurus of Graevius. Pietro Giustiniani, also a senator, lived in the 16th century, and wrote on Historia rerum Venetarum in continuation of that of Bernardo. He was also the author of chronicles De gestis Petri Mocenigi and De bello Venetorum cum Carolo VIII. The latter has been reprinted in the Script. rer. Ital. vol. xxi. Of the Genoese branch of the family the most prominent members were the following: Giovanni Giustiniani (died 1453), soldier, who personally financed and led 700 men to the defense of Constantinople against the final Ottoman siege of 1453. Gravely wounded in the hand and chest during the fall of the city, he died shortly after. Paolo Giustiniani, di Moniglia (1444–1502), a member of the order of Dominicans, was, from a comparatively early age, prior of their convent at Genoa. As a preacher he was very successful, and his talents were fully recognized by successive popes, by whom he was made master of the sacred palace, inquisitor-general for all the Genoese dominions, and ultimately bishop of Scio and Hungarian legate. He was the author of a number of Biblical commentaries (no longer extant), which are said to have been characterized by great erudition. Agostino Giustiniani (1470–1536) was born at Genoa, and spent some wild years in Valencia, Spain. Having in 1487 joined the Dominican order, he gave himself with great energy to the study of Greek, Hebrew, Chaldee and Arabic, and in 1514 began the preparation of a polyglot edition of the Bible. As bishop of Nebbio in Corsica, he took part in some of the earlier sittings of the Lateran council (1516–1517), but, in consequence of party complications, withdrew to his diocese, and ultimately to France, where he became a pensioner of François I, and was the first to occupy a chair of Hebrew and Arabic in the University of Paris. After an absence from Corsica for a period of five years, during which he visited England and the Low Countries, and became acquainted with Erasmus and Sir Thomas More, he returned to Nebbio, about 1522, and there remained, with comparatively little intermission, until in 1536, when, while returning from a visit to Genoa, he perished in a storm at sea. He was the possessor of a very fine library, which he bequeathed to the republic of Genoa. Of his projected polyglot only the Psalter was published (Psalterium Hebraeum, Graecum, Arabicum, et Chaldaicum, Genoa, 1516). Besides the Hebrew text, the Septuagint translation, the Chaldee paraphrase, and an Arabic version, it contains the Vulgate translation, a new Latin translation by the editor, a Latin translation of the Chaldee, and a collection of scholia. Giustiniani printed 2,000 copies at his own expense, including fifty in vellum for presentation to the sovereigns of Europe and Asia; but the sale of the work did not encourage him to proceed with the New Testament, which he had also prepared for the press. Besides an edition of the Book of Job, containing the original text, the Vulgate, and a new translation he published a Latin version of More's Nevochim of Maimonides (Director dubitantium aut perplexorum, 1520), and also edited in Latin the Aureus libellus of Aeneas Platonicus, and the Timaeus of Chalcidius. His annals of Genoa (Castigatissimi Annali di Genova) were published posthumously in 1537. The following are also noteworthy: Pompeio Giustiniani (1569–1616), a native of Corsica, who served under Alessandro Farnese and the marquis of Spinola in the Low Countries, where he lost an arm, and, from the artificial substitute which he wore, came to be known by the sobriquet Bras de Fer. He also defended Crete against the Turks; and subsequently was killed in a reconnaissance at Friuli. He left in Italian a personal narrative of the war in Flanders, which has been repeatedly published in a Latin translation (Bellum Belgicum, Antwerp, 1609). Giovanni Giustiniani (scholar) (1513–1556), born in Candia, translator of Terence's Andria and Eunuchus, of Cicero's In Verrem, and of Virgil's Aeneid, viii. Orsatto Giustiniani (1538–1603), Venetian senator, translator of the Oedipus Tyrannus of Sophocles and author of a collection of Rime, in imitation of Petrarch. He is regarded as one of the latest representatives of the classic Italian school. Geronimo Giustiniani, a Genoese, flourished during the latter half of the 16th century. He translated the Alcestis of Euripides and three of the plays of Sophocles; and wrote two original tragedies, Jephte and Christo in Passione. Vincenzo Giustiniani, who in the beginning of the 17th century built the Roman palace and made the art collection which are still associated with his name (see Galleria Giustiniana, Rome, 1631). The collection was removed in 1807 to Paris, where it was to some extent broken up. In 1815 all that remained of it, about 170 pictures, was purchased by the king of Prussia and removed to Berlin, where it forms a portion of the royal museum.
- Els Giustiniani foren una Societat mercantil que va administrar Focea, Quios i altres illes. El 1346 uns comerciants genoveseos mitjançant una subscripció la societat va noliejar unes galeres que van partir a l'orient el 24 d'abril de 1346. La seva primera missió fou sotmetre la ciutat de Terracina a la sobirania perpètua de Gènova (la vila era atacada pel comte de Fondi i no podia resistir). Això els hi va permetre disposar d'un crèdit. Després van seguir cap a Negroponte. Allí Simone Vignoso cap de la flota es va assabentar d'una expedició veneciana que volia dominar Quios, i es va anticipar i va ocupar l'illa el 16 de juny de 1346 quedant controlada el 19 de juny i eliminant els darrers reductes el 12 de setembre (la ciutadella). El 16 de setembre va ocupar Focea vella i el 20 de setembre Focea nova (un cos expedicionari dirigit per Pietro Recanelli Giustiniani). Després va voler conquerir Tenedos i Lesbos, però Vignoso va haver de retornar a Quios que amenaçaven els imperials. El 9 de novembre de 1346 Vignoso va tornar en triomf a Gènova. El dux, com que no podia pagar el deute econòmic que havia suposat la conquesta, va cedir l'explotació a una societat fundada pels comerciants anomenada la Maona (després coneguda com Maona vella) el 26 de febrer de 1347 amb l'objectiu de l'explotació de les possessions genoveses d'orient i amb la jurisdicció civil i fiscal i el monopoli comercial d'un producte local. Gènova es va reservar l'alta sobirania i la jurisdicció militar i de les fortaleses, i el dret de nomenar als podesta i als comandants militars d'acord amb la Maona. El 1348 Joan Cantacuzè va demanar la restitució de Quios i Focea sense èxit. La Maona accepta hissar bandera imperial, afavorir el comerç imperial i pagar tribut, però realment no va tenir cap efecte. Un intent imperial dirigit per Joan Cybo per recuperar l'illa, va fracassar, però en canvi va poder ocupar les dues Focea, si be efímerament, ja que Andrea Petrila, al servei de la Maona, las va recuperar. Uns anys després la Maona va ocupar Samos, Icària, Œnusses i Santa Panàgia (1349-1350). La pesta del 1350 portada pels genoveses de Caffa a Crimea, va provocar gran mortaldat (50% a les ciutats) i els venecians van aprofitar per atacar Quios destruint 10 galeres que estaven sota comandament de Nicolo de Maineri, però la resta dirigides per Filippo Doria van destruir 20 galeres venecianes el 10 d'octubre i van ocupar Caristos temporalment, retornant a Quios amb molt de botí. El 1352 Venècia i la Maona es van trobar juntes a una lliga contra els musulmans. Però amb totes les lluites la societat no funcionava i va vendre accions. La societat va prendre el nom de Maona nova el 1359 i el 8 de març de 1362 es va convertir en la Maonea Nova. El 14 de novembre de 1362 dotze notables genoveses van fundar definitivament la societat comercial anònima per l'explotació de les possessions de l'estat genovès a la mar Egea i li van dir Giustiniani. Dotze van adoptar el cognom Giustiniani i van abandonar el seu propi (un no ho va fer però es va adjuntar un altre). La Maona Giustiniani era una veritable senyoria, amb soldats, autonomia fiscal, i política pròpia. Els Giustiniani van governar a Quios, Samos, Inousses, Icària, Cos, Lesbos, Santa Panàgia, i a les ciutats de Focea vella i Focea nova. Les famílies amb cognom Giustiniani foren importants a Gènova. Sis duxs, molts senadors, governadors de Còrsega i altres llocs i altres personalitats del camp de cultura portaren el cognom. Va rebre per dotze anys el monopoli a Quios fins el 14 de febrer de 1374 (després es va anar prorrogant). La vella Maona fou liquidada. Fins el 26 de febrer de 1367 l'estat podria tornar el deute i recuperar la societat. Els primers directors foren Pascal Forneto i Giovanni Oliviero. Els dotze fundadors eren: Nicolo de Caneto de Lavagna, Giovanni Campi, Francesco Arangio, Nicolo de San Teodoro, Gabriele Adorno, Paolo Banca, Tommaso Longo, Andriolo Campi, Raffaello de Forneto, Luchino Negro, Pietro Oliverio (o Liviero) i Francesco Garibaldi. Tots van prendre el cognom Giustiniani menys Gabriele Adorno que el va canviar a Pinelli (fins el 1528 no va adoptar el de Giustiniani). Més tard s'hi va afegir un altre soci: Pietro de San Teodoro. Des del 1362, Pietro Recanelli Giustiniani, va succeir a Simone Vignoso a la regència de Quios. Es va distingir a Esmirna al servei del Papa (1361-1365) fou almirall de la república durant la revolta dels Doria (1365-1366) i va signar la pau de 1368 a Xipre amb els mamelucs. Va morir el 1380. El 8 de juny de 1363 Bizanci va renunciar a les illes en favor dels Giustiniani (Quios, Samos, Œnusses, Santa Panàgia i Focea). Els Giustiniani van rebre el títol reial hereditari per mascles i femelles. Aquests privilegis foren renovats el 14 de juny de 1367. La república va prorrogar la concessió fins el 21 de novembre de 1418 perquè no podia tornar el deute. El 1379 Venècia va ocupar Focea temporalment durant una guerra amb Gènova. Francesco Gattiluso es va casar amb la germana de l'emperador Joan Paleòleg i va obtenir l'illa de Lesbos en dot. El 1386 la ciutat d'Enos es va unir al feu de Gattiluso voluntàriament i gairebé a continuació l'emperador li va donar el feu de Focea (formalment la Maona va continuar tenint l'administració) i van seguir Thasos, Lemnos, Imbros i Samotràcia. El 1380 els otomans van ocupar Samos que administrava la Maona. Vers el 1390 les dos Focees van haver de obrir les portes als otomans. La Maona va pagar tribut als otomans. La situació a la república va aconsellar a la Maona proclamar la independència el 21 de desembre de 1408. El governament francòfil de Gènova va enviar una expedició el 18 de juny de 1409 dirigida per Corrado Doria però finalment es va arribar a un acord. Els Gattiluso i els Giustiniani van participar el 1416 a una expedició victoriosa contra Mehmet emir d'Esmirna. El 1431 va esclatar una nova guerra amb Venècia i una flota dirigida per Andrea Mocenigo, Dolfino Venier i Scaramuzza de Pavia va assetjar Quios. 300 soldats dirigits per Leonardo de Montaldo, van resistir i un dia els va sorprendre i els va derrotar. Els venecians es van retirar el 17 de gener de 1432. Constantinoble va caure el 29 de maig de 1453. La Maona va oferir un alt tribut al soldà per mantenir el seu privilegi comercial (40.000 ducats d'or però finalment va quedar reduït a la meitat). La república va renovar la concessió diverses vegades i la darrera fins el 15 de juny de 1542, dret que el 1528 fou renovat a perpetuïtat contra el pagament de 2500 lliures anyals. Sota pretext de sostenir militarment la pretensió del noble genovès Francesco Draperio en el conflicte amb la Maona per un carregament comercial impagat, una flota otomana es va presentar el 1455 a Quios dirigida per Hamsa Bey però la fortalesa en ser molt forta, no fou atacada i va fer algunes destrosses i dos hostatges: Nestore i Quilico de Furneto. La república, en guerra amb Catalunya, va enviar dues galeres dirigides per Pietro Giustiniani i va demanar l'ajut del Papa i d'Anglaterra. El mateix any una segona flota otomana dirigida per Junusdj bey, es va dirigir a l'illa però fou dispersada per un temporal. Tot i així van ocupar les dues Focees que governava en aquest moment Paride Giustiniani que es va rendir. Les ciutats foren saquejades. Al mateix temps Domenico Gattiluso va haver de cedir Thasos i augmentar el seu tribut per Lesbos. Els otomans també van ocupar Salmastri, Sinope i Trebisonda entre 1459 et 1462. El Nadal del 1455 Lesbos fou ocupada però es van retirar però la van ocupar definitivament el 16 de novembre de 1462. Nicolo II Gattiluso fou fet presoner i penjat a Constantinoble i l'illa saquejada. El mateix any Kalid Ali, ocupà Samos però encara permeteren les activitats de la Maona. En 1456 el tribut ("kharatdj") es va augmentar de 6.000 a 14.000 monedes d'or a més d'una indemnització de guerra. En 1473 la colònia de Caffa a Crimea fou ocupada. El 1481 els Giustiniani van abandonar Samos i van entregar Icària als Cavallers de Sant Joan als que ja havien cedit Cos. Aquestes illes no tenien bons ports i tenien poc interès tant pels Giustiniani com pels otomans. El 1495 els otomans es van presentar altre cop a Quios però foren rebutjats per 300 soldats dirigits per Tommaso Giustiniani. Després van seguir 50 anys de negociacions politiques. El 2 de març de 1558, un plenipotenciari dels duxs genovesos, Francesco de Franchi Torturino, va anar a Constantinoble per negociar els drets d'explotació de Quios amb els otomans i la restitució del deute a la Maona. Sota pretext d'un rescat impagat pel segrest d'un genovès (l'enviat de la Maona havia fugit amb els diners) el visir va demanar al soldà d'atacar Quios que llavors tenia uns 120.000 habitants. El 1564 la Maona no va pagar al soldà el tribut acordat el 1455 quant definitivament Focea (les dues) van passar als otomans. El 14 d'abril de 1566 una flota de 80 galeres dirigides pel gran almirall Piali Pasha va arribar a l'illa que va ocupar sense lluita. El podesta Vincenzo Giustiniani, i els dotze governadors foren fets presoners. L'illa fou saquejada i les esglésies destruïdes. Tots els nois dels Giustiniani foren apressats i els de menys de 12 anys tancats a un convent de Constantinoble on 21 d'ells foren obligats a convertir-se a l'islam i a fer-se geníssers: 3 d'ells van acceptar i després van poder fugir; els altres, que no van acceptar, van ser torturats fins a morir i foren més tard canonitzats. Els cap de la Maona foren enviats presoners a Crimea on la majoria van morir; els que van sobreviure foren alliberats pel soldà Selim el 1567 i autoritzats a retornar a Quios, on es va instal·lar una guarnició otomana. Durant el domini Giustiniani l'illa va tenir el seu propi bisbe. El primer fou Manfred de Coronato el 1363. El següents foren tots de les famílies Pallavicini o Giustiniani fins el 1879 (Ignazio Giustiniani).
- Giustiniani est le nom d’une importante famille Italienne originaire de Venise installée ensuite à Gênes et qui eut des représentants, à différentes époques, à Naples, en Corse et dans plusieurs îles de la Méditerranée.
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
