| dbpprop:abstract
|
- Mahmud Ghazan or Qazaan the Khan of the Tartars, was the seventh ruler of the Mongol empire's Ilkhanate division in Iran from 1295 to 1304. Western chroniclers sometimes referred to him as Casanus or Cassanus. Ghazan converted Mongol Persia into Islam. He also delivered the only major Mongol victory over the Mamluks in 1299, though he did not have sufficient army to hold Syria. According to Britannica, Ghazan was the most prominent of the Ilkhans.
- Mahmud Ghazan war mongolischer Ilchan von Persien. Er konvertierte 1292 zum Islam, kam 1295 in einem Umsturz an die Macht und regierte bis zu seinem Tod 1304. Den ebenfalls konvertierten Juden Raschid ad-Din erhob er zum Wesir.
- Ghazan o Qazaan (o Mahmud Ghazan) fou khan ilkhànida de Pèrsia (nom mongol Ghazan Khan, Газан, Хасан, xinès 合贊 . Va regnar del 1295 al 1304. Les cròniques europees l'esmenten com Casanus o Cassanus. Es va convertir al islam; va derrotar als mamelucs el 1299. Era el fill gran d'Arghun i la princesa Qutlugh del clan Dorben, nebot de Gaykhatu i cosí de Baydu. Inicialment fou cristià i fou batejat en aquesta religió igual que el seu germà Oldjeitu . Quan va néixer el seu pare era governador del Khurasan per compte d'Abaqa Khan. Després es va decantar cap al budisme. Abaqa el va posar sota custodia de la princesa Buluqhan Khatun que se'n va ocupar. i fou educat per un monjo budista xinès. Quan Arghun va pujar al tron va nomenar al seu fill governador de Khurasan, Mazanderan i Rayy, càrrec que va mantenir sota Gaykhatu. Va construir un temple budista a Quchan, tot i la presencia a l'entorn de la religió musulmana. Ghazan va fer amics a la zona com Qutlughshah Manghud, Nurin i el persa Sad-ud-Din Savaji. El 1289 el oirat Nawruz es va rebel·lar i es va aliar a Qaidu khan dels Khanats de Ogodei i Txagatai. Ghazan va defensar la frontera durant deu anys. Quan Arghun fou assassinat el 1291, els atacs de Nawruz i la gana a Nishapur i tot el Khurasan el van impedir reclamar el tron. Gaykhatu fou proclamat Il-khan i es va apoderar de les vídues d'Abaqa i les seves propietats. Marco Polo va arribar a Pèrsia portant de Xina a la princesa Kökechin que s'havia de casar amb Arghun, però havent mort aquest, Gaykhatu la va casar amb Ghazan i fou la seva muller principal. A Khurasan va refusar la introducció del paper moneda decretada per Gaykhatu però li fou lleial, i va explicar que la humitat del Khurasan no permetia el ús del paper moneda. El 1294 Nawruz es va rendir i va passar al seu servei. A la caiguda de Gaikhatu fou proclamat khan Baydu, però Ghazan va presentar la seva pretensió al tron, el va combatre durant un més i va assolir el poder. Nawruz el va convèncer d'adoptar com a religió el islam i això li va donar prou suport. Una vegada en el poder Ghazan va adoptar el islam com a religió d'estat, vas instal·lar la seva capital a Tabriz i va canviar el seu nom a Mahmud, però privadament va conservar les seves practiques xamàniques. El codi mongol yassa es va mantenir i els xamans mongols van poder restar al dominis del Il-khan i encara que van conservar influència van iniciar la seva decadència, accentuada més tard a la mort d'Oldjeitu. A les monedes del seu regnat ja no apareix com a delegat del gran khan sinó com a sobirà per la gracia de deu . No obstant a Geòrgia les monedes portaven la inscripció tradicional però "encunyades per l'Il-khan Ghazan en nom del Khakhan" ja que pretenia el suport del Gran Khan per posseir el Caucas . També va usar el segell del gran khan per proclamar-se wang per sota del gran khan. L'ambaixador del gran khan, Bolad, fou nomenat comandant d'una unitat militar de joves mongols esclaus alliberats. En política exterior va refusar intervenir en els afers de l'Horda d'Or. Quan Nogai Khan i Tokhta Khan li van demanar suport militar, ho va refusar. Tokhta va reclamar el Caucas però va mantenir relacions cordials amb Ghazan amb el que va intercanviar regals sovint. Després de la derrota de Nogai Khan el 1299, la seva vídua i fill foren acollits per Ghazan. Amb el gran khan de la dinastia Yuan de Xina va conservar també bones relacions; Temur Khan, successor de Kubilai Khan, li va enviar a Baiju com a comandant militar de la regió occidental dels mongols i Ghazan va quedar molt impressionat de les habilitats de Baiju; també va enviar funcionaris per recaptar taxes a les propietat d'Hulegu al nord de Xina; va entregar a Temur Khan el tribut i va recaptar les taxes. i es va mostrar partidari de unificar els dominis mongols sota Temur Khan, rebent el suport de Bayan Khan de l'Horda Blanca, enemic de Qaidu Khan de Txagatai. Els que li podien fer ombra foren eliminats com per exemple el general Taghachar nomenat governador de l'Àsia Menor que fou discretament assassinat més tard. Va protegir als camperols i va restablir l'economia. Va cultivar les arts i les ciències i ell mateix fou gran coneixedor de història natural, medicina, astronomia, química i oficis manuals; parlava mongol, àrab, persa, hindi, caixmiri, tibetà, xinès i "franc" . A petició seva Rashid al-Din va escriure la seva famosa Djami al-tawarikh, de la que Ghazan fou en part la font. Va tenir al seu servei a europeis com Isol de Pisa o Buscarello de Ghizolfi. Quan fou coronat el 1295 el khan de Txagatai, Duwa Khan va envair Khurasan in 1295. Ghazan va enviar alguns familiars a dirigir la lluita però van desertar i es van passar al enemic; la major part dels traïdors foren capturats i executats però d'altres nobles van desertar el seu bàndol: Baltu de la família dels jalayírides i Sulemish, cap oirat, és van revoltar a Àsia Menor i el segon va demanar ajut als mamelucs. Els dos foren derrotats per Ghazan; molts oirats van fugir a territori mameluc i el contingent enviat per Ghazan en la seva persecució fou derrotat; Ghazan llavors va poder envair Síria. Nawruz va emetre un decret que prohibia el culte cristià i ordenava la mort dels caps religiosos cristians i jueus, segons la història del patriarca Mar Yaballaha. Segons aquesta història del patriarca de l'església oriental. els lleials a Nawruz van destruir els temples budistes de Tabriz i Sultaniyye i els monjos van emigrar a Xingiang, Tibet o Xina; els budistes foren expulsats de Pèrsia o es van convertir al islam; els cristians també van ser afectats i la catedral de Maragha, l'anterior capital mongola, fou destruida, així com esglésies a Tabriz i Hamadan. Però Ghazan no va donar suport al seu ministre i va emetre un decret que eximia als cristians de la jizya i va garantir que no haurien d'abandonar la seva fe; el Patriarca podria viure lliurement a l'estat. Mar Yaballaha fou restablert en les seves funcions el 1296, quan es va tornar a la política anterior al decret de Nawruz. Ghazan també va voler respectar la religió dels reis vassalls de la Petita Armènia i de Geòrgia. Amir Nawruz i els seus partidaris foren acusats de traïció el maig del 1297; Ghazan va marxar en persona contra Nawruz, aleshores governador de Khurasan i el va derrotar a Nishapur; Nawruz es va refugiar a la cort del malik d'Herat però aquest el va entregar al khan que el va executar el 13 d'agost de 1397. A l'any següent va nomenar al jueu convers al islam Rashid al-Din, com a primer ministre càrrec que va exercir fins el 1318. També va ser tolerant amb els xiïtes. El 1299 va fer una expedició a Síria contra els mamelucs; en aquesta campanya va participar el rei de la Petita Armènia Hethum III i alguns dels seus cavallers templaris i hospitalaris. Va ocupar Alep, va derrotar l'exèrcit mameluc a Homs a la batalla de Wadi al-Khazandar. Els mamelucs en retirada foren perseguits per un cos mongol fins a Gaza Ghazan va entrar a Damasc que es va rendir en una data incerta entre el 30 de desembre de 1299 i el 6 de gener de 1300 Runciman, p.439</ref> i en la campanya en general va destacar personalment. Durant l'expedició el grup mongol semiindependent dels Qaraunas or Neguderis que vivien a la frontera de Khurasan i al khanat de Txagatai, van atacar els seus dominis i li van causar alguns problemes. Quan va retornar a Pèrsia el febrer del 1300, segurament per buscar farratge pels seus animals, va prometre retornar a Síria al hivern del 1300-1301, i atacar Egipte; llavors a Síria van restar deu mil homes sota el general Mulay que va governar breument fent atacs al sud fins a Jerusalem i Gaza. El juliol del 1300, els croats van formar una petita flota de 16 galeres i alguns vaixells petits per atacar la costa i l'ambaixador de Ghazan els acompanyava. Síria però fou recuperada ben aviat pels mamelucs. </ref> Els caps religiosos locals, dirigits pel shaykh al-Islam Ibn Taymiyyah li van tirar en cara a Ghazan aquest atac contra musulmans. El 1300 els croats van intentar establir una base a l'illa Ruad a la costa siriana per fer incursions contra els mamelucs mentre esperaven l'arribada de l'exèrcit de Ghazan. Però aquest no va poder complir el seu compromís el 1300 i els croats van haver de retornar a Xipre deixant guarnició a Ruad que finalment fou assetjada i conquerida pels mamelucs el 1302. El febrer de 1301 Ghazan va enviar una força de 60.000 homes però pràcticament només va lliurar escaramusses amb els mamelucs. Kutlushah va estacionar vint mil homes a la vall del Jordà per protegir Damasc on hi havia un governador mongol, dels atacs mamelucs. Finalment l'exèrcit mongol es va retirar. Al hivern següent Ghazan va demanar al Papa enviar tropes, sacerdots i camperols per poder refer un estat franc a Terra Santa. El 1302, durant el planejament de la segona campanya a Síria, va entrar altre cop en contacte amb el Papa i les potencies cristianes europees demanant una acció conjunta en la campanya de l'any següent. Els ambaixadors van retornar després del 27 d'abril del 1303 i els acompanyava Gualterius de Lavendel com ambaixador de Carles II davant de Ghazan. Els atacs del noble de Txagatai, Qutlugh Khwaja, van retardar els preparatius. La campanya fou iniciada la primavera del 1303. L'exèrcit mongol el formaven uns vuitanta mil homes i incloïa als armenis d'Hethum II. En canvi els xipriotes no podien fer gaire doncs ja havien perdut Ruad i es van limitar a atacs puntuals a Damour al sud de Beirut i algun altre punt de la costa siriana. Ghazan va patir una greu derrota a Homs el 30 de març de 1303, i tot seguit a la decisiva batalla de Mardj al-Saffar, al costat de Shahkab, al sud i propera de Damasc . Fou el darrer intent mongol de conquesta de Síria. Encara el 1303 Ghazan va escriure al rei Eduard I una carta en que prometia Jerusalem als francs a canvi d'ajut contra els mamelucs carta que va entregar en ma el seu enviat Buscarello de Ghizolfi. Ghazan va ordenar un nou cens per planificar la política fiscal. Va unificar les mesures, pesos i monedes i va començar a reutilitzar les terres abandonades que foren concedides als soldats com ikta; va fer construir edificis públics com hospitals i escoles i un sistema de correu per enviaments urgents; els enviats de la cort rebien un sou i els de la noblesa els havia de pagar aquesta. Va iniciar una nova política d'armament i va crear diverses unitats militars entre les quals una que formaven joves mongols que havien caigut en l'esclavatge per manca de diners i la llibertat dels quals fou comprada amb fons públics. Va morir la nit del 10 de maig de 1304 de malaltia. En el llit de mort, per manca de fills vius, va nomenar al seu germà Oljeitu com a successor. El historiador bizantí diu "Fou el més gran fent cadires de muntar, i en els aparells per cavalls, i ho feia amb martell o cosint, coses en les que passava les seves hores de lleure. Segons Peter Jackson el historiador, els noms mongols es van posar de moda a occident i apareixen molts personatges amb noms com Can Grande, Alaone, Argone o Cassano
- Mahmud Ghazan, fue el séptimo jan mongol de Persia. Gobernó de 1295 a 1304.
- Ghazan, Ghazan Khan ou Ghazan Mahmud, fils d'Arghoun et septième ilkhan de Perse. Né en 1271, il se convertit à l'islam et régna de 1295 à sa mort en 1304. Son frère Oldjaïtou lui succéda. Les aristocrates, mécontents des mesures prises par Ghaykhatou et son gouverneur, étranglent l’il-qan avec la corde d’un arc, à Maghadan. Son cousin Baïdou, cédant à la persuasion, lui succède. Une insurrection éclate dans le Khorasan, essentiellement peuplé de musulmans, dirigée par le fils d’Arghoun, Ghazan, sympathisant avec l’Islam et aspirant au trône. Ghazan réussit à gagner par des promesses les seigneurs féodaux soutenant Baïdou. Il prend Tabriz sans coups férir. Baïdou trouve la mort alors qu’il allait se réfugier en Géorgie. Ghazan, qui doit son trône aux nobles et aux militaires musulmans, nomme gouverneur de l’empire l’émir Naûroûz, originaire du Khorasan, qui l’avait soutenu. Naûroûz rend l’Islam obligatoire, interdit toutes les autres religions. Les églises chrétiennes, les synagogues et les pagodes bouddhistes sont détruites et incendiées, les prêtres tués. Toute la population est obligée de porter le turban. Ghazan, après avoir consolidé son pouvoir, fait arrêter et mettre à mort par ses fidèles les valets d’armes de l’émir Naûroûz et la « clique » militaire de l’Islam. Naûroûz doit s’enfuir. Le gouverneur de Herat, Fakhr ed-Din, le livre à Ghazan qui le fait tuer. Ghazan rétablit l’autorité du pouvoir central par des mesures sévères, voire cruelles, contre les commandants militaires et les seigneurs féodaux soupçonnés de complot. Il s’efforce de redresser l’économie. Il fait frapper une nouvelle monnaie sur laquelle est gravé en trois langues le nom de Ghazan, devenu empereur par la grâce du Ciel Éternel. Il assure la sécurité de la population rurale et agricole, interdisant les pillages, le rançonnement illégal et le massacre de la population. Les violateurs des lois sont frappés de lourdes peines, indépendamment de leur origine et de leur fonction. Suite aux guerres, les terres sont en friche. Des lois encouragent le défrichement : attribution de tributs spéciaux, propriété donnée au défricheur, expropriation des propriétaires de terres non exploitées. Les Mongols adoptent une vie sédentaire et se convertissent à l’Islam. Ils seront assimilés dans la population autochtone en quelques décennies. Ghazan fait construire à Tabriz d’imposantes constructions : mosquées, medersas, édifices publics. Il mène une campagne en Syrie contre les Mamelouks mais doit renoncer à occuper le pays. A sa mort, son frère cadet Oldjaïtou continue sa politique, renforçant son pouvoir au détriment des droits des féodaux.
- ガザン・ハン（Ghāzān khān غازان خان生没年：1271年－1304年）は、イルハン朝の第7代君主。第4代君主・アルグンの長子で、第8代君主・オルジェイトゥの兄に当たる（在位1295年－1304年）。『元史』などにおける漢字表記は合贊。 1291年に父・アルグンが没した後、父の弟であるガイハトゥが後を継いで君主となったが、失政を続けた結果、1295年に従兄弟に当たるバイドゥに殺害された。ガザンはその半年後、バイドゥに対して反乱を起こして彼を滅ぼし、イルハン朝の第7代君主として即位することになったのである。
- Mahmud Ghazan - władca z dynastii Ilchanidów, panujący w latach 1295-1304. Ghazan był początkowo buddystą. W okresie rządów swego ojca pełnił przez dziesięć lat funkcje namiestnika północno-wschodnich prowincji Iranu, odpierając najazdy koczowników ze wschodu. W 1295 roku wystąpił przeciw Ilchanowi Bajdu. Wyparty został jednak w góry na północ od Teheranu. Pragnąc zyskać poparcie miejscowej ludności zdecydował się przyjąć islam. Odniósł wkrótce zwycięstwo nad Bajdu, kazał go stracić i tym samym sam zasiadł na tronie Ilchanów. Nie wszyscy jednak uwierzyli w szczerość nawrócenia nowego władcy na islam. Ghazan bezwzględnie rozprawiał się ze swoimi przeciwnikami. Kazał stracić pięciu członków rodu Ilchanidów zamieszanych w spiski przeciw niemu. W 1299 roku zaatakował Syrię i zajął Aleppo. Nastepnie pokonał Mameluków w bitwie pod Wadi al-Chazindar i zajął Damaszek. Gdy zwycięski Ghazan powrócił do Iranu doszły go jednak wieści o odbiciu Syrii przez Mameluków. Podjął wówczas przygotowania do nowej zbrojnej wyprawy, jednak warunki atmosferyczne zmusiły go do chwilowej rezygnacji z tych planów. W 1302 roku podjął próbę porozumienia z papieżem Bonifacym VIII i zawarcia sojuszu przeciw Mamelukom. Ponieważ papież nie przystał na jego ofertę, w 1303 Ghazan postanowił podjąć samemu ofensywę w Syrii, jednak jego armia została pokonana pod Szakhabem. Ghazan rozpoczął wówczas przygotowania do nowej wyprawy, jednak zmarł w ich trakcie.
- Mahmud Ghazan, foi o sétimo governante do Ilkhanato no Irã entre 1295 a 1304. Ghazan era o filho de Arghun e uma mãe cristã. Durante sua juventude, ao ladode seu irmão Oljeitu, ele era um seguidor do budismo, a qual era a religião dominante do Ilkhanato nos primeiros anos.
- Газан, Казан, мусульманское имя — Махмуд — ильхан Ирана из династии Хулагуидов, старший сын Аргуна, внук Абаги.
- Mahmud Ghazan (5 november 1271 – 11 maj 1304) var il-khan (det vill säga formellt "under-khan", lydande under den mongoliske storkhanen) av Persien från 1295 till sin död. Han var den förste muslimske mongolhärskaren och är mest känd som den som återinförde islam som statsreligion i Persien efter den mongoliska erövringen. År 1299 deltog han i slaget vid Eskişehir där han besegrade den upproriske guvernören Sulamish.
- Mahmud Gazan, veya Tatarların Hanı Kazaan, 5 Kasım 1271 – 11 Mayıs 1304), 1295-1304 yıllarında Moğol İmparatorluğunun İran'daki İlhanlı bölümünün 7. hükümdarıydı. Batı tarihçileri ona bazen Casanus veya Cassanus da derler.
- 合贊（Ghazan，1271年11月5日－1304年5月11日），蒙古人，阿鲁浑之子，伊兒汗國的第七任君主。合贊母親是基督徒，他本人在青年時改信佛教，後來又改信伊斯蘭教，在1295年推翻拜都夺位。他的繼位確立了伊爾汗國的伊斯蘭化。他最大成就是使蒙古人定居，以及委託拉施德丁編輯史集。
|
| rdfs:comment
|
- Mahmud Ghazan or Qazaan the Khan of the Tartars, was the seventh ruler of the Mongol empire's Ilkhanate division in Iran from 1295 to 1304. Western chroniclers sometimes referred to him as Casanus or Cassanus. Ghazan converted Mongol Persia into Islam. He also delivered the only major Mongol victory over the Mamluks in 1299, though he did not have sufficient army to hold Syria. According to Britannica, Ghazan was the most prominent of the Ilkhans.
- Mahmud Ghazan war mongolischer Ilchan von Persien. Er konvertierte 1292 zum Islam, kam 1295 in einem Umsturz an die Macht und regierte bis zu seinem Tod 1304. Den ebenfalls konvertierten Juden Raschid ad-Din erhob er zum Wesir.
- Ghazan o Qazaan (o Mahmud Ghazan) fou khan ilkhànida de Pèrsia (nom mongol Ghazan Khan, Газан, Хасан, xinès 合贊 . Va regnar del 1295 al 1304. Les cròniques europees l'esmenten com Casanus o Cassanus. Es va convertir al islam; va derrotar als mamelucs el 1299. Era el fill gran d'Arghun i la princesa Qutlugh del clan Dorben, nebot de Gaykhatu i cosí de Baydu. Inicialment fou cristià i fou batejat en aquesta religió igual que el seu germà Oldjeitu .
- Mahmud Ghazan, fue el séptimo jan mongol de Persia. Gobernó de 1295 a 1304.
- Ghazan, Ghazan Khan ou Ghazan Mahmud, fils d'Arghoun et septième ilkhan de Perse. Né en 1271, il se convertit à l'islam et régna de 1295 à sa mort en 1304. Son frère Oldjaïtou lui succéda. Les aristocrates, mécontents des mesures prises par Ghaykhatou et son gouverneur, étranglent l’il-qan avec la corde d’un arc, à Maghadan. Son cousin Baïdou, cédant à la persuasion, lui succède.
- Mahmud Ghazan - władca z dynastii Ilchanidów, panujący w latach 1295-1304. Ghazan był początkowo buddystą. W okresie rządów swego ojca pełnił przez dziesięć lat funkcje namiestnika północno-wschodnich prowincji Iranu, odpierając najazdy koczowników ze wschodu. W 1295 roku wystąpił przeciw Ilchanowi Bajdu. Wyparty został jednak w góry na północ od Teheranu. Pragnąc zyskać poparcie miejscowej ludności zdecydował się przyjąć islam.
- Mahmud Ghazan, foi o sétimo governante do Ilkhanato no Irã entre 1295 a 1304. Ghazan era o filho de Arghun e uma mãe cristã. Durante sua juventude, ao ladode seu irmão Oljeitu, ele era um seguidor do budismo, a qual era a religião dominante do Ilkhanato nos primeiros anos.
- Газан, Казан, мусульманское имя — Махмуд — ильхан Ирана из династии Хулагуидов, старший сын Аргуна, внук Абаги.
- Mahmud Ghazan (5 november 1271 – 11 maj 1304) var il-khan (det vill säga formellt "under-khan", lydande under den mongoliske storkhanen) av Persien från 1295 till sin död. Han var den förste muslimske mongolhärskaren och är mest känd som den som återinförde islam som statsreligion i Persien efter den mongoliska erövringen. År 1299 deltog han i slaget vid Eskişehir där han besegrade den upproriske guvernören Sulamish.
- Mahmud Gazan, veya Tatarların Hanı Kazaan, 5 Kasım 1271 – 11 Mayıs 1304), 1295-1304 yıllarında Moğol İmparatorluğunun İran'daki İlhanlı bölümünün 7. hükümdarıydı. Batı tarihçileri ona bazen Casanus veya Cassanus da derler.
- 合贊（Ghazan，1271年11月5日－1304年5月11日），蒙古人，阿鲁浑之子，伊兒汗國的第七任君主。合贊母親是基督徒，他本人在青年時改信佛教，後來又改信伊斯蘭教，在1295年推翻拜都夺位。他的繼位確立了伊爾汗國的伊斯蘭化。他最大成就是使蒙古人定居，以及委託拉施德丁編輯史集。
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
