| dbpprop:abstract
|
- The Ghassanids (al-Ghasāsinah, also Banū Ghassān "Sons of Ghassān") were a group of South Arabian Christian tribes that emigrated in the early 3rd century from Yemen to the Hauran in southern Syria, Jordan and the Holy Land where some intermarried with Hellenized Roman settlers and Greek-speaking Early Christian communities. The term Ghassān refers to the kingdom of the Ghassanids.
- Die Ghassaniden waren ein arabischer Volksstamm der Spätantike und Verbündete der Oströmer. Die Ghassaniden stammten aus Südarabien; sie begannen im 3. Jahrhundert mit der Wanderung nach Norden. Der Stamm wurde vom Clan der Dschafniden geführt, der seine Abstammung auf Dschafna, einen Sohn des Himjaritenkönigs Amr ibn Amir Muzaiqija zurückführte. Gegen Ende des 5. Jahrhunderts erreichten sie das byzantinische Grenzgebiet. Möglicherweise waren oder wurden sie bereits damals monophysitische Christen. Der erste König der Ghassaniden, der in den oströmischen Quellen auftaucht (um 498), ist Ǧabala (Djabala, Jabalah, griechisch Gabala). Er drang in Palästina ein, wurde aber von den Oströmern besiegt und schloss um 502 mit Kaiser Anastasios I. Frieden; die Ghassaniden wurden zu Bundesgenossen der Oströmer. Sein Sohn war al-Ḥāriṯ ibn Ǧabala (griechisch Arethas, 529–559), der berühmteste Ghassanidenkönig. Er kämpfte mit den Truppen Justinians I. gegen die persischen Sassaniden und deren arabische Verbündete, die Lachmiden, und nahm 531 an der Schlacht von Kallinikos (Callinicum) teil. 554 errang er einen bedeutenden Sieg über die Lachmiden, deren König fiel. Kirchenpolitisch setzte er sich ebenso wie seine Nachfolger für den Monophysitismus ein. Sein Sohn al-Munḏir ibn al-Ḥāriṯ (griechisch Alamundaros, 569–581) war militärisch ebenfalls sehr erfolgreich. Nachdem er aber 581 von den Byzantinern wegen eines Verdachts auf Verrat an byzantinischen Interessen abgesetzt wurde, begann der Zerfall des Reiches in mehrere Fürstentümer. Zwar wurde unter Kaiser Herakleios das Reich der Ghassaniden restauriert, doch war die byzantinische Grenzverteidigung auf der arabischen Halbinsel erheblich geschwächt und brach nach 634 unter dem Ansturm der Muslime zusammen.
- Els gassànides (ghassànides) (الغساسنة) foren un grup àrab cristià monofisita qui va fundar i dirigir un regne preislàmic àrab al territori que avui és Jordània. Els ghassan eren una branca de la tribu Azd o Banu Azd del grup tribal qahtanita (originaris del Iemen-Hadramaut) que van emigrar al final del segle III a causa de la destrucció de la presa de Marib; de fet no eren un grup aïllat sinó una confederació de subtribus; van emigrar primer cap al centre de la península i es van establir finalment al limes amb els romans (bizantins) vers el 490 quan ja havien acceptat el cristianisme i el pagament d'un tribut. Inicialment van compatir aquesta posició amb els salíhides (Salih) però al segle VI aquestos foren sotmesos pels ghassànides vers el 503. Les seves relacions amb Bizanci estaven regides per un tractat (foedus) pel que rebien uns subsidis i a canvi aportaven contingents militars a cavall. Els caps de les províncies sota el seu domini eren anomenats filarques amb grau de clarissimus. El cap suprem, un dels filarques, residia a Djabiya i era patrici i gloriosissimus, amb dret a corona reial. El centre del seu poder era l'antiga província de Palestina Tertia. Foren vassalls de l'imperi Bizantí mentre un regne àrab rival, els làkhmides, dominaven al sud d'Iraq. També controlaven als beduins de l'Hedjaz i a les tribus de jueus en aquest territori. Al període de màxima extensió van dominar des del sud de Síria fins a Yathrib, la moderna Medina. Al-Harith V ben Jabalah va participar a la guerra contra Pèrsia iniciada el 527, ja abans del seu inici de regnat i es va destacar a la batalla de Callinice i a la campanya siriana de Belisari. El 554 va atacar als làkhmides i els va derrotar a la batalla d'Halima, prop de Kinnasrin. Al-Mundhir III ben al-Harith (569-581) va derrotar als làkhmides a Ayn Ubagh i va ocupar Hira que va incendiar. Al-Harith V ben Jabalah devia jugar un paper destacat en el moviment diplomàtic bizantí a Aksum en ajut dels cristians del Iemen perseguits per la monarquia himiarita. També va ser decisiu en la readopció del monofisisme després de ser perseguit per l'emperador Justí I (518-527) i el 540 amb suport de l'emperadriu Teodora, va aconseguir el nomenament de dos bisbes monofisites: Teodor i Jacob Baradeu (que va donar nom a l'església jacobita siriana); el monofisisme fou defensat per aquest rei i els seus successors. La seva capital fou a Djabiya al Golan. Van defensar el territori dels atacs beduins i perses, van construir edificis públics i van protegir les arts, especialment la poesia, en la que els poetes Nabighah al-Dhubyani i Hassan ben Thabit van viure a la cort. Al-Mundhir III ben al-Harith (569-581) fou arrestat i portat a Bizanci per orde de Tiberi II, i el seu fill al-Numan VI ben al-Mundhir (582-583) va patir la mateix sort sota l'emperador Maurici. Després la invasió persa els va causar greus pèrdues; es van recuperar sota Heracli. La hostilitat bizantina contra el monofisisme va tenir els seus efectes. Dirigits per Jabalah VI ben al-Aiham van ser a la batalla de Iarmuk, el 636, quan dotze mil ghassànides que no havien rebut la paga feia temps, es van passar als musulmans. El regne va desaparèixer poc després de la batalla. Una part dels ghassànides es va establir a Anatòlia però la major part va adoptar el islam i es van barrejar amb els àrabs dominants; una minoria va restar a Síria com a cristians. El nom Gassan (Ghassan o Ghasan) és utilitzat pels àrabs i vol dir "força"
- Los Gasánidas fueron árabes cristianos que emigraron en el año 250 de Yemen al sur de Siria. El Reino Gasánida fue un aliado del Imperio bizantino. Su capital se estableció en Jabiyah, en los Altos del Golán. Geográficamente ocuparon parte de Siria, Palestina y el norte del Hiyaz hasta Medina. Actuaron como guardianes de las rutas de comercio, controlaron a las tribus beduinas y fueron una fuente de tropas para el ejército bizantino. El rey al-Harith ibn Jabalah apoyó a los bizantinos contra la Persia sasánida y le fue otorgado el título de patricio en 529 por el emperador Justiniano. Al-Harith fue cristiano monofisita, como era normal entre cristianos de Siria y Egipto; ayudó al revitalizamiento de la Iglesia Siria monofisita y apoyó el desarrollo monofisita pese a ser considerado herético por la ortodoxia bizantina. Más adelante la desconfianza bizantina y la persecución de esta heterodoxia trajo problemas a sus sucesores, al-Mundhir (reinó 569-582) y Nu'man. En su alianza con los bizantinos, los gasánidas entraron a rivalizar con otro reino árabe cristiano, el reino de los lajmidas. Los gasánidas prosperaron económicamente y emprendieron obras públicas y religiosas; también patrocinaron las artes y en cierto momento albergaron en sus cortes a los poetas Nabighah adh-Dhubyani y Hassan ibn Thabit. El reino fue un estado vasallo del imperio bizantino hasta que sus gobernantes fueron derrocados por los musulmanes en el siglo VII, después de la batalla de Yarmuk. Fue en esta batalla que unos 12.000 de ellos se pasaron al bando musulmán debido a que estos les ofrecieron pagar sus soldadas atrasadas. Su poder real, sin embargo, había sido destruido en la guerra anterior, durante la invasión persa de 614.
- Les Ghassanides (الغساسنة) sont une tribu arabe chrétienne monophysite qui a fondé un royaume arabe pré-islamique dans la Jordanie actuelle. Ils adoptèrent le christianisme monophysite probablement sous l'influence de leur environnement araméen (Ils faisaient partie de l'Église syriaque orthodoxe). Ils furent longtemps des vassaux de l'empire byzantin et contribuèrent à contenir les Perses sassanides hors des frontières de l'empire. Un autre royaume arabe rival, vassal de la Perse, s'était établi dans le sud de l'Irak (le royaume des Lakhmides). Les Ghassanides seraient venus du sud de l'Arabie vers la fin du III siècle. Comme les Lakhmides, ils seraient une branche de la tribu Azd qui fait elle-même partie des tribus Qahtanites (les Arabes « aborigènes » du Sud) qui habitaient le Yémen et seraient à l'origine du royaume de Saba. Ils habitaient la ville de Ma'rib qui était irrigué par un grand barrage. Lorsque le barrage de Ma'rib s'est écroulé, les Azd auraient immigré un peu partout dans la péninsule arabique. Les Ghassanides sont plus une confédération de tribus qu'une tribu proprement dite. Ils commencent à jouer un rôle central dans la région à partir du VI siècle. À son apogée, le royaume ghassanide s'étendait du sud de la Syrie jusqu'à la ville de Yathrib. Sa capitale était Jabaliya dans le Golan actuel. Vassaux de l'empire byzantin, dont ils forment un phylarcat, les Ghassanides vont protéger la frontière sud-ouest de l'empire des incursions bédouines et perses. Ils vont connaître une prospérité économique importante et se lanceront dans la construction d'édifices publics et religieux. Ils patronnent aussi certains arts, notamment la poésie et installent des poètes comme Nabighah adh-Dhubyani et Hassan ibn Thabit à leur cour. Toutefois, la persécution de la foi monophysite jugée hérétique par Byzance va mettre à mal les relations avec les Byzantins. Ces tensions vont avoir des conséquences importantes lors de la conquête de la région par l'empire musulman naissant. En 636, en pleine bataille de Yarmouk opposant les Byzantins aux musulmans, 12 000 guerriers ghassanides qui n'avaient pas été payés depuis plusieurs mois font défection après que les musulmans leur ont offert de payer leurs arriérés. Ils contribuent largement à la défaite byzantine en faisant passer le nombre de Byzantins de 40 000 à 28 000 hommes et les armées arabes de 20 000 à 32 000 hommes. Cette bataille conduira au démantèlement du royaume de Ghassan, le pouvoir réel leur échappait depuis l'invasion perse de 614. Même si certains se convertirent à l'islam, la plus grande partie des Ghassanides conservèrent la foi chrétienne. Le prénom de Ghassan est toujours en usage parmi les arabes (chrétiens et musulmans) jusqu'à aujourd'hui. Il signifie « force » en arabe et en syriaque. Des familles comme Chemor, Gharios, Maalouf, Khazen et Jabara descendent aussi des Ghassanides.
- A ghasszánidák (Banú Gasszán) dél-arábiai eredetű arab törzs tagjai voltak, akik az Arab-félsziget északnyugati részén telepedtek le. Itt hozták létre államukat a 4.-7. század között, amely bizánci befolyás alatt álló ütközőállam volt. Fővárosuk mozgó volt, ellentétben a lahmidák állandó központjával, Hirával. Monofizita vallást vettek fel, majd a 640-es években áttértek az iszlámra. Harcban álltak a lahmidákkal és a nomád arab törzsekkel is.
- I Ghassanidi furono Arabi cristiani che emigrarono nell'anno 250 dallo Yemen alla volta della regione del Hawran, nella Siria meridionale. Il termine Ghassān da cui deriva il nome del regno dei Ghassanidi, si ipotizza significhi "una sorgente d'acqua". L'emigrazione ghassanide viene narrata all'interno di un'antica tradizione orale della Siria meridionale. Si dice che i Ghassanidi provenissero dalla città di Ma'rib, in Yemen, capitale dell'antichissimo regno dei Sabei. Vi era una diga in questa città ma un anno vi fu talmente tanta pioggia che la diga si rovinò e fu spazzata via da un'inondazione di cui parla lo stesso Corano. Così la gente dovette abbandonare i luoghi natii ed emigrò alla volta di terre meno aride e si sparpagliò in un'ampia area del settentrione. Il proverbio "Si dispersero come il popolo di Saba" si riferisce a quest'esodo storico. Gli emigranti facevano parte della tribù araba yemenita degli Azd. Il re Jafna ibn ʿAmr emigrò con la sua famiglia e raggiunse il settentrione della Penisola (le terre della Siria geografica) e s'insediò nel Hawran e fondò lo Stato ghassanide. Qui si suppone che i Ghassanidi adottassero la religione cristiana dall'elemento indigeno arameo e dai romani. Gli attuali siriani meridionali sono il risultato della fusione di queste tre popolazioni. Il regno ghassanide fu un alleato dell'Impero bizantino tanto che i loro re erano chiamati dai Bizantini filarchi, governanti indigeni di entità statali di frontiera legate o soggette a Costantinopoli, e súmmakoi (alleati). La capitale era ad al-Jābiya sulle Alture del Golan ma anche i centri di Jillīq e di Ḥumayr potevano talora fungere da capitali del regno. Geograficamente il regno occupava gran parte della Siria geografica (dunque dell'attuale Siria, Palestina, Giordania e Hijāz settentrionale, fino a sud di Yathrib . Agiva da guardiano delle rotte mercantili, sorvegliava le attività delle tribù beduine ed era un serbatoio d'uomini per gli eserciti bizantini. Il sovrano ghassanide al-Hārith ibn Jabala appoggiò i Bizantini contro i persiani sasanidi e per questo gli fu attribuito il titolo di patricius nel 529 dall'Imperatore Giustiniano I. Al-Hārith era un cristiano monofisita; contribuì a far rivivere la Chiesa Giacobita Siriaca monofisita e sostenne il monofisismo malgrado Costantinopoli lo considerasse un'eresia. Più tardi i Bizantini diffidarono dei Ghassanidi e perseguitarono le comunità cristiane monofisite, favorendo indirettamente la successiva affermazione islamica nelle regioni siro-palestinesi, deponendo infine il re al-Mundhir e al-Nuʿmān. I Ghassanidi, che s'erano con successo contrapposti ai Lakhmidi di al-Ḥīra, alleati dei Persiani, prosperarono economicamente e s'impegnarono nell'edificazione di numerose costruzioni religiose e civili. Furono anche patroni delle arti e in un'occasione ospitarono i famosi poeti arabi Labīd ibn Rabīʿa, Nābigha al-Dhubyānī e Ḥassān ibn Thābit nella loro corte. I Ghassanidi restarono uno stato vassallo dei Bizantini fin quando i loro sovrani non furono abbattuti dai musulmani nella conquista della Siria-Palestina, all'epoca del secondo Califfo ʿUmar ibn al-Khaṭṭāb nel VII secolo, conclusasi con la vittoria islamica sul battaglia del Yarmuk. Fu in questa battaglia che 12.000 arabi ghassanidi furono sconfitti dai musulmani di Khālid b. al-Walīd. La loro reale potenza era però di fatto già finita con l'invasione dei loro territori da parte dei Persiani nel 614, nel quadro del pluridecennale conflitto che essi ebbero con i Bizantini. Una tradizione islamica narra che il loro ultimo sovrano, Jabala ibn al-Ayham, si fosse recato a Medina dal califfo ʿUmar per convertirsi ma, vedendosi trattato non meglio d'un qualsiasi beduino, se ne fosse tornato offeso in Siria, preferendo restare cristiano. Numerose famiglie cristiane del Libano, Giordania, Siria, e Palestina affermano di discendere dalla dinastia ghassanide, inclusi i Maʿlūf e i Jabara .
- Os Gassânidas eram cristãos árabes que emigraram do Iêmen para Hauran, sul da Síria no ano 250. Famílias como Chemor, Gharios, Maalouf e Jabara descendem dos Gassânidas.
- Файл:Arabischer Maler um 1335 003. jpg Гассанидский царь в арабских народных сказках Гассаниды (араб. الغساسنة — al-Ghasāsinah, или Banū Ghassān) — арабская царская династия, правившая в государстве Джабийя до 636 г. в Восточной Палестине. Союзники Византии. Гассаниды постепенно ликвидировали арабское царство Салихидов, существовавшее до них на этой территории. В 529 году император Юстиниан объявил Хариса ибн Саалабу правителем Сирии и Палестины. Для арабов — с титулом царя, для византийцев — с титулом патрикия. Джафна ибн Амр 463—507 Амр ибн Джафна 507—512 Саалаба ибн Амр 512—529 Харис ибн Саалаба 529—549 Джабала ибн Харис 549—559 Флавиус Харис ибн Джабала 559—559, с 529 патрикий Римской империи Мунзир ибн Харис 569—582 Нуман ибн Харис 582—584 Джабала ибн Харис 584—? Айхам ибн Харис под византийской и персидском властью 584 г. — ок. 629 г. Джабала 629—636 (умер в Константинополе в 642 г. ) Царство было ликвидировано Византией в 585, но восстановлено в 629 ввиду мусульманской угрозы.
|
| rdfs:comment
|
- The Ghassanids (al-Ghasāsinah, also Banū Ghassān "Sons of Ghassān") were a group of South Arabian Christian tribes that emigrated in the early 3rd century from Yemen to the Hauran in southern Syria, Jordan and the Holy Land where some intermarried with Hellenized Roman settlers and Greek-speaking Early Christian communities. The term Ghassān refers to the kingdom of the Ghassanids.
- Die Ghassaniden waren ein arabischer Volksstamm der Spätantike und Verbündete der Oströmer. Die Ghassaniden stammten aus Südarabien; sie begannen im 3. Jahrhundert mit der Wanderung nach Norden. Der Stamm wurde vom Clan der Dschafniden geführt, der seine Abstammung auf Dschafna, einen Sohn des Himjaritenkönigs Amr ibn Amir Muzaiqija zurückführte. Gegen Ende des 5. Jahrhunderts erreichten sie das byzantinische Grenzgebiet.
- Els gassànides (ghassànides) (الغساسنة) foren un grup àrab cristià monofisita qui va fundar i dirigir un regne preislàmic àrab al territori que avui és Jordània.
- Los Gasánidas fueron árabes cristianos que emigraron en el año 250 de Yemen al sur de Siria. El Reino Gasánida fue un aliado del Imperio bizantino. Su capital se estableció en Jabiyah, en los Altos del Golán. Geográficamente ocuparon parte de Siria, Palestina y el norte del Hiyaz hasta Medina. Actuaron como guardianes de las rutas de comercio, controlaron a las tribus beduinas y fueron una fuente de tropas para el ejército bizantino.
- Les Ghassanides (الغساسنة) sont une tribu arabe chrétienne monophysite qui a fondé un royaume arabe pré-islamique dans la Jordanie actuelle. Ils adoptèrent le christianisme monophysite probablement sous l'influence de leur environnement araméen (Ils faisaient partie de l'Église syriaque orthodoxe). Ils furent longtemps des vassaux de l'empire byzantin et contribuèrent à contenir les Perses sassanides hors des frontières de l'empire.
- A ghasszánidák (Banú Gasszán) dél-arábiai eredetű arab törzs tagjai voltak, akik az Arab-félsziget északnyugati részén telepedtek le. Itt hozták létre államukat a 4.-7. század között, amely bizánci befolyás alatt álló ütközőállam volt. Fővárosuk mozgó volt, ellentétben a lahmidák állandó központjával, Hirával. Monofizita vallást vettek fel, majd a 640-es években áttértek az iszlámra. Harcban álltak a lahmidákkal és a nomád arab törzsekkel is.
- I Ghassanidi furono Arabi cristiani che emigrarono nell'anno 250 dallo Yemen alla volta della regione del Hawran, nella Siria meridionale. Il termine Ghassān da cui deriva il nome del regno dei Ghassanidi, si ipotizza significhi "una sorgente d'acqua". L'emigrazione ghassanide viene narrata all'interno di un'antica tradizione orale della Siria meridionale. Si dice che i Ghassanidi provenissero dalla città di Ma'rib, in Yemen, capitale dell'antichissimo regno dei Sabei.
- Os Gassânidas eram cristãos árabes que emigraram do Iêmen para Hauran, sul da Síria no ano 250. Famílias como Chemor, Gharios, Maalouf e Jabara descendem dos Gassânidas.
- Файл:Arabischer Maler um 1335 003. jpg Гассанидский царь в арабских народных сказках Гассаниды (араб. الغساسنة — al-Ghasāsinah, или Banū Ghassān) — арабская царская династия, правившая в государстве Джабийя до 636 г. в Восточной Палестине. Союзники Византии.
|