| dbpprop:abstract
|
- An Epigram is a brief, clever, and usually memorable statement. Derived from the Greek: ἐπίγραμμα (epi-gramma) "to write on - inscribe", the literary device has been employed for over two millennia. The Greek tradition of epigrams began as poems inscribed on votive offerings at sanctuaries — including statues of athletes — and on funerary monuments, for example "Go tell it to the Spartans, passer-by…". These original epigrams did the same job as a short prose text might have done, but in verse. Epigram became a literary genre in the Hellenistic period, probably developing out of scholarly collections of inscriptional epigrams. Though modern epigrams are usually thought of as very short, Greek literary epigram was not always as short as later examples, and the divide between 'epigram' and 'elegy' is sometimes indistinct (they share a characteristic metre, elegiac couplets); all the same, the origin of the genre in inscription exerted a residual pressure to keep things concise. Many of the characteristic types of literary epigram look back to inscriptional contexts, particularly funerary epigram, which in the Hellenistic era becomes a literary exercise. Other types look instead to the new performative context which epigram acquired at this time, even as it made the move from stone to papyrus: the Greek symposium. Many 'sympotic' epigrams combine sympotic and funerary elements — they tell their readers (or listeners) to drink and live for today because life is short. We also think of epigram as having a 'point' — that is, the poem ends in a punchline or satirical twist. By no means do all Greek epigrams behave this way; many are simply descriptive. We associate epigram with 'point' because the European epigram tradition takes the Latin poet Martial as its principal model; he copied and adapted Greek models selectively and in the process redefined the genre, aligning it with the indigenous Roman tradition of 'satura', hexameter satire, as practised by (among others) his contemporary Juvenal. Greek epigram was actually much more diverse, as the Milan Papyrus now indicates. Our main source for Greek literary epigram is the Greek Anthology, a compilation from the 10th century AD based on older collections. It contains epigrams ranging from the Hellenistic period through the Imperial period and Late Antiquity into the compiler's own Byzantine era - a thousand years of short elegiac texts on every topic under the sun. The Anthology includes one book of Christian epigrams.
- Das Epigramm (altgr. ἐπίγραμμα epigramma „Aufschrift“) ist ursprünglich eine Aufschrift an einem Weihgeschenk, einem Grabmal, einem Kunstwerk und ähnlichem, lediglich mit dem Zweck der Bezeichnung des Gegenstandes und dessen Bedeutung. Später erhielten diese Inschriften eine poetische Erweiterung, indem sie in knappster Fassung des Sinnes, meist in Distichen, auch Gefühlen und Gedanken Raum gaben, die sich an die betreffende Person, Handlung oder Begebenheit knüpften, und bildeten sich so zu einer selbständigen Dichtungsgattung heraus. Gotthold Ephraim Lessing erklärt das Epigramm als Gedicht, in welchem nach Art der eigentlichen Aufschrift unsere Aufmerksamkeit und Neugierde auf irgendeinen einzelnen Gegenstand erregt und mehr oder weniger hingehalten werden, „um sie mit Eins zu befriedigen“. Erwartung und Aufschluss sind daher die beiden wesentlichen Teile des Epigramms, von denen erstere (wie ein Rätsel) durch einen scheinbaren Widerspruch gespannt, letzterer durch eine überraschende Deutung des Sinnes herbeigeführt wird (daher auch der deutsche Name Sinngedicht für Epigramm, kreiert von Philipp von Zesen). Begründer der epigrammatischen Kunst war Simonides von Keos, dessen Epigramme, zum großen Teil als Monumente der Kämpfer in den Perserkriegen gedichtet, Muster poetischer Auffassung sind und sich durch Schärfe des Gedankens und großartige Einfachheit auszeichnen. In der Folge fand das Epigramm breite Pflege, und der poetische Sinn der Griechen entfaltete in dergleichen kleinen Gedichten noch lange eine große Anmut, Vielseitigkeit und Gewandtheit, auch nachdem ihnen die Kraft zu größeren Produktionen entschwunden war.
- L'epigrama és una composició poètica breu que expressa un sol pensament principal festiu o satíric de manera enginyosa. L'epigrama va nàixer a la Grècia clàssica i, com el seu nom indica en grec, era una inscripció que es posava damunt d'un objecte, que podia ser un exvot, un regal, una estàtua o una tomba. Els epigrames sobre les tombes van formar classe a part i es van denominar epitafi. Així, l'epigrama "strictu sensu" va passar a designar el poema enginyós caracteritzat per la seva brevetat per a poder passar per rètol o inscripció. La majoria dels epigrames grecs pot trobar-se en la anomenada Antologia Palatina. Després dels grecs, van destacar en la composició d'epigrames els romans, singularment Catul i Marc Valeri Marcial. L'epigrama ha estat conreat amb extraordinari encert dins de la literatura anglosaxona per autors com John Donne, Jonathan Swift, Alexander Pope (creador al segle XVIII d'una forma d'apariat epigramàtic) i Oscar Wilde. A França destaquen especialment Voltaire i Nicolas Boileau. A Alemanya, G. I. Lessing. Dins la literatura barroca espanyola l'epigrama va ser molt utilitzat per la seva idoneïtat per a l'exhibició cortesana de l'enginy. L'escriptor barroc Baltasar Gracián, en la seva obra "Agudesa i art d'enginy" (1648), fa un estudi i antologia d'epigrames escrits en castellà i llatí. Francisco de Quevedo, serà conegut per la singular malevolència i mordacitat dels seus epigrames. Durant el segle XVIII el gènere no va decaure, sinó que va prendre una intenció menys cortesana i més educativa i moral. Posteriorment, algunes formes literàries, com l'article breu de premsa, les "greguerías" de Ramón Gómez de la Serna o les capçaleres d'Oliverio Girondo s'apropen al gènere epigramàtic, així com les inscripcions anònimes populars en murs o excusats denominades graffiti o pintades, que des de les ruïnes de Pompeia fins a l'actualitat són una font inestimable sobre l'opinió popular d'una època. De vegades, en la lírica del segle XX pot adoptar un to elegíac, com en el cas de Jaime Gil de Biedma. L'epigrama també es troba en literatures no occidentals, com la xinesa i japonesa; en aquesta darrera pot dir-se que l'epigrama es troba emparentat amb la forma poètica coneguda com haiku. Pot aplicar-se el terme a qualsevol aforisme o dita més o menys sentenciosa, i fins i tot a cert tipus de narració hiperbreu. L'epigrama també ha estat conreat amb èxit dins la literatura catalana per autors com Guillem de Berguedà, el Rector de Vallfogona, Apel·les Mestres, Pompeu Gener "Peius", Josep Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent. Alguns dels seus epigrames van assolir una extraordinària popularitat a la seva època. Fages, precisament, que va disfressar molts dels seus epigrames sota el pseudònim de lo Gayter de la Muga dona una excelent definició del que es un epigrama: El meu epigramatari farà somriure a tothom excepte al destinatari
- Epigram je krátká satirická báseň (často má jen dva verše), která úsečně sděluje nápad či myšlenku – snaží se například upozornit na nějaký problém. Známým českým autorem epigramů byl například Karel Havlíček Borovský, zakladatelem tohoto žánru byl římský satirik Martialis.
- El epigrama, del griego antiguo ἐπί-γραφὼ (literalmente, "sobre-escribir", o "escribir encima"), es una composición poética breve que expresa un solo pensamiento principal festivo o satírico de forma ingeniosa. Se pueden rastrear las raíces del género hasta muy atrás, en la lírica arcaíca (no por nada Meleagro incluye en su Corona a Arquíloco o a Simónides), aunque es más propio hablar del epigrama como un género netamente helenistico, pues caracteriza, tanto por su contenido, como por su extensión y forma a tal época. Los epigramas helenísticos constituyen un verdadero crisol de aquellas sociedades, vemos desfilar a heteras, navegantes, carpinteros, tejedoras con su vida simple y ardua, también al amor heterosexual, lésbico o gay, las fiestas, la religiosidad, el cortejo, la sexualidad, la inocencia, las artes plásticas, la crítica literaria, hasta las mascotas; todo esto, no nos engañemos, pasado por el filtro de erudición y cultura (pues portadores de tales eran los poetas). En resumen, tenemos testimonios diversos, bellos y muy vívidos de las principales preocupaciones del hombre helenístico. El epigrama se creó en la Grecia clásica y, como su nombre indica en griego, era una inscripción que se ponía sobre un objeto, que podía ser un exvoto, un regalo, una estatua o una tumba; los epigramas sobre las tumbas formaron clase aparte y se denominaron epitafios o epicedios, por lo que el vocablo pasó a designar el poema ingenioso que poseía la calidad de ser breve para poder pasar por rótulo o inscripción. La mayoría de los epigramas griegos puede encontrarse en la llamada Antología Palatina. Tras los griegos, destacaron en la composición de epigramas los romanos, singularmente Catulo y Marco Valerio Marcial. En sus Poetices libri septem (Lyon, 1561), el humanista Giulio Cesare Scaligero define el epigrama como: Y establece para él dos características definitivas: «brevĭtas et argutĭa» (brevedad y argucia). En la literatura barroca española el epigrama fue muy utilizado al ser una forma apropiada para la exhibición cortesana del ingenio. El escritor conceptista barroco Baltasar Gracián, en su obra Agudeza y arte de ingenio, realiza un estudio y antología de epigramas escritos en castellano y latín. También el jesuita Joseph Morell en Poesías selectas de varios autores latinos (Tarragona, 1684) hizo una excelente antología. Durante el siglo XVIII el género no decayó, como hubiera podido esperarse, sino que tomó una intención menos cortesana y más educativa y moral. Autores de la Ilustración como León de Arroyal compusieron libros de epigramas y lo definieron como: Por otra parte, y siempre según el prólogo de Arroyal a sus Epigramas (1784), la belleza del epigrama consistiría en dos virtudes fundamentales: Y, dentro del mismo siglo XVIII, Juan de Iriarte lo definió usando la misma forma del epigrama: Posteriormente, algunas formas literarias, como el artículo breve de prensa, las greguerías de Ramón Gómez de la Serna o los membretes de Oliverio Girondo se aproximan al género epigramático, así como las inscripciones anónimas populares en muros o retretes denominadas grafitos o pintadas, que desde las ruinas de Pompeya hasta la actualidad resultan una fuente inestimable sobre la opinión popular de una época. Algunas de estas inscripciones son recogidas por Pío Baroja en su obra Vitrina pintoresca o Camilo José Cela en su San Camilo 1936. A veces, en la lírica del siglo XX puede adoptar un tono elegiaco o forma de versos de amor, como es el caso de Epigramas, del sacerdote nicaragüense Ernesto Cardenal. Federico Carlos Sainz de Robles compuso además una historia del epigrama español en El epigrama español del siglo I al siglo XX (Madrid, 1946). En otras naciones el epigrama fue cultivado con extraordinario acierto. En Inglaterra, sobresalen John Donne, Jonathan Swift, Alexander Pope (creador en el siglo XVIII de una forma de pareado epigramático) y Óscar Wilde. En Francia destacan especialmente Voltaire y Nicolás Boileau. En Alemania, G. E. Lessing. El epigrama también se encuentra en literaturas no occidentales, como la china y japonesa; en esta última puede decirse que el epigrama se encuentra emparentado con la forma poética conocida como haikú. Puede aplicarse el término a cualquier aforismo o dicho más o menos sentencioso, e incluso hasta a cierto tipo de narración hiperbreve.
- Epigrammi on lyhyt runo, jossa on lopussa terävä pisto, tai lakoninen tai kiusoitteleva toteamus. Epigrammit ovat hyvä osoitus runouden voimasta oivallusten ja sukkeluuksien esittämisessä. Epigrammit saivat alkunsa antiikin Kreikassa. Niitä kirjoitettiin usein monumentteihin tai hautamuistomerkkeihin. Sana epigrammi tarkoittaakin "johonkin kirjoitettua". Tämän vuoksi epigrammit olivat paljon lyhyempiä kuin lyyriset runot, jotka oli tarkoitettu esitettäviksi musiikin säestyksellä. Roomalaiset epigrammit ovat paljossa velkaa kreikkalaisille edeltäjille ja aikalaisille. Roomalaiset epigrammit olivat kuitenkin kreikkalaisia useammin satiirisia ja käyttivät joskus epäsiveellistä kieltä vaikutuksen aikaansaamiseksi. Nykypäivänä epigrammin tunnetuin muoto on viisisäkeinen limerikki.
- À l’origine, une épigramme, du grec ancien ἐπίγραμμα (epígramma), « inscription », est une inscription, d’abord en prose, puis en vers, qu’on gravait sur les monuments, les statues, les tombeaux et les trophées, pour perpétuer le souvenir d’un héros ou d’un événement. À partir du IV siècle av. J. -C. , l’épigramme devient une petite pièce de poésie sur un sujet quelconque, imitant par sa brièveté les inscriptions, offrant une pensée ingénieuse ou délicate exprimée avec grâce et précision. Enfin, à partir du XVI siècle, le genre se spécialise dans le mot d’esprit : l’épigramme renferme généralement une pointe grivoise ou assassine. Les plus anciennes épigrammes sont anonymes : elles ne revêtent qu'un caractère pratique, visant à identifier le propriétaire ou la personne dédiant l’objet. Le premier auteur d’épigrammes, selon la tradition grecque, est Simonide de Céos (Hérodote, VII, 228, 4), qui vit à la fin du VI siècle av. J. -C. C'est de cette même époque que date la première épigramme signée connue; il s'agit d’une dédicace d’Ion de Chios à Delphes. L’histoire de ce petit genre littéraire le montre se modifiant, comme les grands, selon les temps et les mœurs. À partir du IV siècle av. J. -C. , l’épigramme devient un genre littéraire, que nous connaissons principalement par le biais d'anthologies. On y trouve presque toujours une grâce exquise, une élégante brièveté. La mythologie, l’histoire, les arts, les découvertes nouvelles en fournissent le sujet. La première remonte au III siècle av. J. -C. : il s'agit du Monceau, probablement l’œuvre d’Hédylus de Samos. Au II siècle av. J. -C. , Méléagre de Gadara produit l’une des plus célèbres collections, la Guirlande, dont le titre sera repris par Philippe de Thessalonique, contemporain de Claude ou Néron. « Par la voix d’Alcée, l’épigramme inspira aux hommes l’amour de la liberté, la haine des tyrans; avec Simonide, elle célébra l’affranchissement de la Grèce; Anacréon lui fit chanter l’amour et le vin; Archiloque l’arma d’une pointe acérée, mortelle; Platon et ses disciples, saint Grégoire même, lui prêtèrent leur divine éloquence. » La nécessité où était le poète de renfermer sa pensée dans un court espace le conduisait à donner à l’expression de la force et du trait. Les épigrammes grecques sont tantôt érotiques, comme celle-ci de Méléagre : « Abeille qui vis du suc des fleurs, pourquoi, t’élançant de leurs calices parfumés, viens-tu te poser sur Héliodora ? Est-ce que tu veux nous apprendre qu’elle aussi a dans son cœur l’aiguillon de l’amour, si doux et si amer ?... Eh bien ! bonne conseillère, retourne à tes fleurs. Depuis longtemps nous le savons aussi bien que toi. » Tantôt elles sont funéraires et contiennent une réflexion philosophique discrète, comme la suivante de Simonide : « Tu es mort, vieux Sophocle, la gloire des poètes, étouffé par un grain de raisin, » ou une leçon pratique, comme celle-ci, de Julien d’Égypte : « Souvent je l’ai chanté, et du fond de ma tombe je le crierai : Buvez, avant que vous ne soyez, comme moi, un peu dépoussiéré. » Tantôt aussi elles sont amèrement satiriques, comme celle d’Antiphane contre l’engeance des grammairiens, qui, au lieu de cueillir les fleurs, dévorent les racines et s’acharnent, comme de vils insectes, après les beaux vers. Elles peuvent être encore votives, descriptives, exhortatives et morales… Quelques-unes étaient élogieuses avec une pointe de raillerie, comme celle sur la Vénus de Praxitèle, si lestement traduite par Voltaire. Chez les Latins, l’épigramme eut d’abord la même variété. Les poètes se servirent de sa ferme métrique et concise pour exprimer leurs sentiments personnels de haine ou d’amour, de colère ou de tendresse. Catulle imita laborieusement les Grecs en donnant à ses épigrammes ce tour spirituel, cet esprit fin et délicat qui était le charme du genre, mais il leur imprima une allure satirique plus prononcée, il frappa avec vigueur la corruption de la société romaine, les dilapidateurs, les intrigants, sans oublier les mauvais écrivains dont il trouve les écrits « bons à envelopper les sardines et les anchois ». Ses peintures sont souvent obscènes, ses expressions grossières et cyniques. Sous la plume de Martial au II siècle, l’épigramme devint encore plus âpre et plus amère. Tout en s’appropriant la forme des Grecs, il imagina de réserver pour la conclusion le relief, le trait que Catulle répandait dans chacun de ses vers. Ses épigrammes gagnèrent en imprévu. Elles sont souvent élégantes, spirituelles et empreintes de l’atticisme de forme que les anciens aimaient à conserver jusque dans la grossièreté des idées ou la licence des tableaux. Son œuvre a été appréciée à la fois par les grammairiens et les Pères de l’Église, pour des raisons certes différentes. Beaucoup d’épigrammes nous ont été conservées dans des recueils de l’époque byzantine. Les deux plus célèbres sont l’Anthologie palatine, qui reproduit le travail de compilation de Constantin Céphalas et l’Anthologie de Planude, également dérivée de Céphalas, œuvre du moine Maxime Planude. En passant chez les modernes, l’épigramme perdit la signification qu’elle avait eue chez les Grecs, et la langue française a donné une acception exclusivement satirique à ce mot. Une opinion assez générale la restreint au genre satirique, selon la définition de Boileau : l’épigramme, plus libre en son cours plus borné, n’est souvent qu’un bon mot de deux rimes orné. Par suite de cette signification de malignité, on a donné aux épigrammes fades et sans sel le nom d’épigrammes à la grecque. C’est en France que cette petite poésie, si propre à notre esprit frondeur et caustique, a été le plus heureusement cultivée. Dès le XVI siècle, Clément Marot, fait admirer par la délicatesse, l’élégante simplicité, ou la verve de ses épigrammes. Au XVII et au XVIII siècle, ce fut l’arme dont se servirent presque tous les poètes dans leurs querelles littéraires. Comme en littérature, l’épigramme s’est rendue redoutable aussi en politique. Durant la Fronde cette sorte de satire en petit se fit jour dans les mazarinades, et, parmi les pamphlets de la Révolution, les Actes des apôtres sont remplis d’âpres et sanglantes pointes. L’épigramme politique n’est pas seulement, en France, l’abus des époques agitées ou trop libres; elle est, sous les régimes d’oppression, la revanche de l’esprit contre la force. La Fontaine, avec sa naïveté pleine de malice, Racine, avec son irritable sensibilité, Voltaire, avec son inexorable bon sens, Piron, Rousseau, Lebrun, etc. , chacun avec ses qualités et ses défauts, se sont illustrés dans ce genre, et en sont devenus les maîtres. Sous le premier Empire, une foule de traits lancés par des mains clandestines n’en devenaient pas moins populaires et restaient attachés aux idoles du jour. Napoléon lui-même, sa passion de la guerre, ses institutions improvisées, ses ministres, ses flatteurs surtout, étaient en butte à des épigrammes d’une incroyable violence, comme celle sur la colonne Vendôme, ou d’une grossièreté malicieuse, comme celle contre la complaisance du critique Geoffroy et du Sénat. La célèbre épigramme suivante est due à Voltaire : L’autre jour au fond d’un vallon, Un serpent mordit Jean Fréron. Que croyez-vous qu’il arriva ? Ce fut le serpent qui creva.
- Irodalmi műfaj. Rövid, tömör, csattanós költemény. Két szerkezeti részt (expozíció/előtag és klauzula/utótag) kapcsol össze, melyek általában ellentétben állnak egymással: először egy tényt vázol, majd egy váratlan következtetéssel jut el egy megállapításig, amely gyakran az első szerkezeti résszel ellentétes. Léteznek magasztos hangvételű, dicsőítő, valamint csípős, humoros epigrammák. Az újkori költészetben a didaktikus és az antik hagyományokat ápoló költészet kedvelte különösebben: a humanizmus és a klasszicizmus. Más meghatározás szerint: Az epigramma műfaji alapvonása a rövidség és a tömörség. Az ókori költészetben ugyanis a halottakat jellemző (gyakran varázsigeként használt) mondásokból alakult ki a műfaj: ez vált felirattá, kőbe vésve, a síremléken (a szó 'rávésés'-t, 'felirat'-ot jelent). Általában két elem van: valamilyen tény (tárgy, dolog, személy) és a hozzá kapcsolódó, gyakran szellemes, ötletes megjegyzés, gondolat, csattanó. Ennek a két elemnek megfelelően van előkészítő része (előtagja) és lezáró része (utótagja), mely többnyire egy fordulat után következik. Gyakran jellemzi a műfajt ellentétek egységbe foglalása. Az epigramma témája, hangneme, célja szerint igen változatos: megörökíthet gyászt, szerelmet, sokféle életmozzanatot; van tanító, harci, gúnyos (szatirikus) és politikai változata is. Kedvelt versformája a disztichon, de más versformákban is gyakori.
- L'epigramma è una iscrizione poetica encomiastica o dedicatoria o più spesso funeraria. Più comunemente viene inteso come epigramma un componimento poetico di vario carattere che si contraddistingue per la sua brevità e icasticità. Nella letteratura classica l'epigramma, dal greco ἐπί-γραφὼ, è un'iscrizione funeraria o commemorativa, destinata ad essere incisa su materiali durevoli quali la pietra e il bronzo: da questa circostanza deriva il carattere della brevità, conservatosi anche quando l'epigramma divenne un vero e proprio genere letterario in età ellenistica e bizantina trattando temi diversi. In epoca imperiale l'epigramma assunse carattere satirico. Il metro adoperato poteva essere inizialmente molto vario: nel più antico esempio, l'iscrizione greca incisa sulla cosiddetta coppa di Nestore, un trimetro giambico precede due esametri epici. A partire dal V secolo a.C. viene però quasi sempre adoperato il distico elegiaco, che si compone di un esametro e di un pentametro. Nella letteratura greca sono famosi gli epitafi composti dal greco Simonide di Ceo nel V secolo a.C. , in memoria dei caduti della battaglia di Maratona e di quelli delle Termopili. Tra gli scrittori latini furono grandi epigrammisti Quinto Ennio, Gaio Lucilio, con alcuni suoi frammenti, Catullo che usò i distici elegiaci ma soprattutto Marziale che con tono arguto, pungente e veloce utilizzò, come Catullo, il metro distico o l'endecasillabo falecio. Gli antichi epigrammisti vennero imitati nel Quattrocento da Angelo Poliziano e dal Sannazzaro e nel Cinquecento dall'Alamanni che nei suoi Epigrammi riproduce il distico elegiaco con una coppia di endecasillabi a rima baciata o a rima zero. In epoca contemporanea usa l'epigramma Pier Paolo Pasolini in Umiliato e offeso utilizzando un distico a rima baciata simile all'alessandrino e Fortini in "L'ospite ingrato" in Carlo Bo: "Carlo Bo. /No" dove Carlo Bo è il titolo e il monosillabo no è la più breve poesia italiana concepita fino ad ora che sia inoltre una negazione su rima tronca, di un carattere comico che s'addice perfettamente alla struttura e al genere epigrammatico.
- エピグラム(警句、寸鉄詩、epigram)は、結末にひねりを利かせるか、簡潔でウィットのある主張を伴う短い詩。語源はギリシャ語のepi-gramma(〜に書かれた)で、文学的修辞技法として長い歴史を持つ。
- Een epigram (puntdicht, sneldicht) is een kort en bondig gedicht met een woordspeling of pointe.
- Et epigram er et kort, fyndig og ofte satirisk dikt som ofte gir utrykk for en tanke eller beskriver en person. Ordet kommer fra gresk der epigramma betyr «innskrift» eller «påskrift».
- Epigramat, epigram (gr. ἐπίγραμμα epigramma - "inskrypcja") – wywodzący się z napisów informacyjnych w Starożytnej Grecji krótki, przeważnie dwuwierszowy utwór poetycki pisany dystychem elegijnym. Z czasem wykształciło się kilka rodzajów epigramu: wotywny, nagrobkowy, okolicznościowy. Odmianą epigramatu były popularne w epoce odrodzenia fraszki. Najsłynniejszym twórcą epigramatów religijnych i nagrobkowych był Symonides z Keos, autor słynnego epigramatu napisanego by uczcić poległych pod Termopilami: Przechodniu, powiedz Sparcie, tu leżym jej syny, wierni jej prawom do ostatniej godziny. Epigramaty okolicznościowe miały nieraz dowcipną i zaskakującą puentę, opartą na paradoksalnym koncepcie, często satyrycznym. Pierwszą antologię greckich epigramatów sporządził Meleager z Gadary około 60 p.n.e. Zbiór uzupełnił w I wieku n.e. Filip z Tessaloniki. Z epoki aleksandryjskiej pochodzą epigramaty Kallimacha z Cyreny. W poezji rzymskiej gatunkiem zajmowali się m. in. Enniusz i Katullus, a na wyżyny wzniósł go Marcjalis. Starożytne epigramaty greckie przetrwały dzięki Konstantynowi Kefalasowi, który w X wieku sprządził z dostępnych mu, a dziś zaginionych, antologii piętnastoksięgowy wybór. Został on wydany drukiem w XVIII wieku. W Polsce epigramaty tworzyli m. in. Jan Kochanowski, Stanisław Trembecki, Adam Mickiewicz, Juliusz Słowacki. Od XVIII wieku zbliżony stylem do formuły filozoficznej. Współcześnie pojawia się w trzech odmianach: liryczny, satyryczny i filozoficzny.
- Epigrama, é uma composição poética breve que expressa um único pensamento principal, festivo ou satírico, de forma engenhosa. O Epigrama foi criado na Grécia Clássica e, como o significado do termo indica, era uma inscrição que se punha sobre um objeto - uma estátua ou uma tumba, por exemplo. Os epigramas sobre as tumbas formaram uma classe à parte e se denominaram Epitáfios ou Epicédios, designando um poema engenhoso que tinha a característica de ser breve, para poder passar por rótulo ou inscrição. A maioria dos epigramas gregos pode ser encontrada na Antologia Palatina. Além dos gregos, destacaram-se na composição de epigramas os romanos Catulo e Marco Valerio Marcial.
- Epigrama - Specie a poeziei lirice, de proporţii reduse, de obicei catren, care satirizează elementele negative ale unui caracter omenesc, ale unei situaţii etc. şi se termină printr-o poantă ironică.
- Эпигра́мма — небольшое сатирическое стихотворение, высмеивающее какое-либо лицо или общественное явление.
- Ett epigram är en kort dikt, ofta med en satirisk udd. Ordet epigram kommer från det grekiska epigramma, som betyder påskrift eller inskrift. Antikens greker använde det ordet om sådana inskrifter på gudabilder, byggnader, minnesmärken och liknande, som upplyste om deras betydelse och ursprung eller om de händelser dessa föremål var avsedda att påminna om. Eftersom epigrammen ofta var skrivna på vers (vanligen ett eller några få distika), utvecklades epigrammet till en egen diktform vars viktigaste egenskap är den mycket stränga begränsningen både för innehållet och formen, så att en enda tanke kunde få ett oerhört sammanpressat och tillspetsat, men på samma gång fulländat och poetiskt avrundat uttryck. I övrigt kunde innehållet i denna tanke variera helt fritt. Mästaren i detta slags miniatyrdiktning och den egentlige grundläggaren av densamma var Simonides från Keos (omkring 500 före Kristus). Epigram författades senare i stor mängd, framför allt under den alexandrinska litteraturperioden, och samlades längre fram av bysantinska lärde till så kallade antologier, av vilka några bevarats till vår tid. Bland de romerska epigrammatisterna hör Martialis till de främsta genom sina många kvicka och bitande, men ofta också oanständiga epigram. Catullus skrev också många små dikter i epigrammatisk stil. Även de så kallade priapeiska kvädena kan räknas till denna klass. Det moderna epigrammet är vanligen satiriskt och man kräver att det ska samla och tillspetsa innehållet i slutraden till en formell poäng, den så kallade udden. De lärda humanisterna på 1500- och 1600-talen skrev epigram flitigt. Bland den tidens mera kända epigrammatister kan nämnas Bembo, Scaliger, Buchanan, More och Stroza. I England följdes Martialis exempel av John Owen och bland 1600-talets epigramdiktare bör också lyrikern Herrick nämnas. Senare skrevs sådana dikter av Cowley, Dryden, Swift, Addison, Goldsmith, Young och framför allt Pope, den förnämste engelske epigramskalden, samt Landor. I Frankrike blomstrade denna diktart mycket rikt och användes särskilt i polemiskt syfte. Mellin de Saint-Gellais, Marot, Boileau, Racine, M. J. Chénier, J. B. Rousseau, Piron, Voltaire, Marmontel och Lebrun är de mest uppmärksammade därifrån. Det italienska epigrammet följdes ganska snart i sonett och madrigal. I Tyskland har epigrammen för det mesta haft en didaktisk tendens och utgjort sinn-gedichte. Äldst är de så kallade priamlerna, en mera folklig variant. Det konstmässiga epigrammet fick fart på 1600-talet med bland andra Logau, Opitz, Weckherlin och Gryphius. Under 1700-talet följde Wernicke och Kästner, Hagedom, Klopstock, Lessing, den förnämste, Herder, Burger, A. W. Schlegel och under 1800-talet Uhland, Ruckert, Grillparzer, Platen, Hebbel, Geibel, Vischer, Fulda med flera. Schiller och Goethe är de moderna mästarna genom sina xenier med litterärt polemiskt innehåll och ett stort antal sinn-gedichte. Från Goethes diktning bör särskilt Venetianische epigramme och stora partier av Westöstlicher divan framhållas. I Sverige togs epigramdiktningen upp av 1600-talets skalder efter tyskt föredöme. Logau och hans skola stod modell för Carl Arosells Ett hundrade ofwerskrifter, Olof Wexionius Poetiske bi- och öfverskrifter, Carl Gripenhielm med flera. Religiösa epigram skrevs av Frese. Israel Holmström blev ryktbar genom sitt epigram över Karl XII:s Pompe. Under den senare frihetstiden och Gustaf III:s tid fick den svenska epigramdiktningen sin blomstring. Dalin, Kellgren, Oxenstierna, Leopold och Lenngren bör framhållas, liksom något senare Franzén, Tegnér och Erik Sjöberg. Med Atterboms xenier omplanterades det litterärt polemiska epigrammet efter tysk förebild i Sverige. Där liksom i andra länder har distikon och rimmade jamber varit de vanligaste versformerna i epigramdiktningen.
- Епігра́ма (грец. epigramma — напис) — жанр сатиричної поезії дотепного, дошкульного змісту з несподіваною, градаційно завершеною кінцівкою. В еллінську добу епіграма вживалася як напис на вівтарях, сприймалася як епічна форма, втілена в елегійний двовірш, пізніше поети вдавалися до ямбічних та інших розмірів, розширювали її тематичні межі. До епіграми зверталися Платон, Сапфо, Анакреонт, Симонід Кеоський, Мелеагр, а в римські часи — Марціал, Ювенал та інші, де епіграма набуває чітких ознак сатиричного твору. Мала епіграма велику популярність у європейській поезії, починаючи від Ренесансу, а відтак і в українській, де вона розмежовувалася на жанрові різновиди — геральдичну, дедикаційну, епітафійну і т. п. Не втрачає вона свого значення в новій і в новітній українських літературах. У сучасній літературі епіграма зайняла велике місце у творчості видатного перекладача Миколи Лукаша. Збірник його епіграм "Шпигачки" (2003р. ) упорядкував і видав літературний критик і поет Леонід Череватенко. У новому тисячолітті активно пише і друкує епіграми київський журналіст Юрій Луканов. Видавничо-поліграфічний центр "Такі справи" останнім часом видав дві книжки його епіграм - "Козюльки" (2002 р. ) і "Колода від Ющенка" (2006 р.). Для своїх епіграм автор вигадав іншу назву – „козюльки”. І навіть написав філософську козюльку, яка осмислює, що ж воно таке є оті козюльки. Наше життя – це застуджений ніс. В ньому козюльки ми всі до одного. Хворий лелека туди нас заніс. Дзьобом тепер виколупує з нього. Зразок епіграми: Куди сховаюсь од злоби Іуди, Каїна і Хама? Куди подінусь од юрби «Патріотичного» Бедлама? Коли скотинячі лоби Не втне ні меч, ні епіграма!..
|