| dbpprop:abstract
|
- The term dialect (from the Greek word διάλεκτος, dialektos) is used in two distinct ways, even by scholars of language. One usage refers to a variety of a language that is characteristic of a particular group of the language's speakers. The term is applied most often to regional speech patterns, but a dialect may also be defined by other factors, such as social class. A dialect that is associated with a particular social class can be termed a sociolect; a regional dialect may be termed a regiolect or topolect. The other usage refers to a language socially subordinate to a regional or national standard language, often historically cognate to the standard, but not a variety of it or in any other sense derived from it. This more precise usage enables distinguishing between varieties of a language, such as the French spoken in Nice, France, and local languages distinct from the superordinate language, e.g. Nissart, the traditional native Romance language of Nice, known in French as Niçard. A dialect is distinguished by its vocabulary, grammar, and pronunciation. Where a distinction can be made only in terms of pronunciation, the term accent is appropriate, not dialect. Other speech varieties include: standard languages, which are standardized for public performance (for example, a written standard); jargons, which are characterized by differences in lexicon; slang; patois; pidgins or argots. The particular speech patterns used by an individual are termed an idiolect.
- Die Dialekte (gr. διαλέγομαι, dialegomai „miteinander reden“) gehören zu den nicht standardisierten Sprachvarietäten, wie die Umgangssprachen und die Regionalsprachen. Der Begriff „Dialekt“ wurde von Philipp von Zesen durch den Ausdruck Mundart eingedeutscht. Im Wesentlichen sind „Dialekt“ und „Mundart“ Synonyme. Hingegen werden sie von einigen unterschieden. Der Dialekt bzw. (bedeutungsgleich) die Mundart hat eine ortsbezogene regionale Färbung und ist daher die Sprachform mit der geringsten kommunikativen Reichweite. Der Dialektsprecher wird mancherorts bereits im Nachbardorf als ortsfremd erkannt. Vom Begriff „Dialekt“ ist der Begriff Akzent abzugrenzen. Akzent bezieht sich lediglich auf die phonologischen Charakteristiken der Aussprache. So kann ein Bayer das Standarddeutsch mit einem "bairischen Akzent" sprechen, aber nicht Standarddeutsch mit einem "bairischen Dialekt". Derjenige Teil der Sprachwissenschaft, der sich mit der traditionellen Beschreibung der Dialekte befasst, heißt Dialektologie. In der neueren Linguistik befasst sich auch die Soziolinguistik mit Dialekten. Dialekt bzw. Mundart wird auch in der Literatur verwendet. Man spricht von Mundartdichtung bzw. Dialektdichtung. Sie charakterisiert vor allem Lebensweise und Bevölkerung der jeweiligen Region.
- Un dialecte és una varietat d'una llengua, parlada en una certa àrea geogràfica. El nombre de parlants, i l'àrea mateixa, poden ser de qualsevol grandària. Un dialecte d'una àrea gran pot tenir molts subdialectes, i, alhora, un subdialecte pot tenir subsubdialectes i parlars, i així successivament. Les isoglosses característiques d'un dialecte poden passar la majoria pel mateix lloc o no, en aquest segon cas l'àrea en la qual es distribueixin serà una zona de transició i hi trobarem un dialecte de transició. Els dialectes també poden procedir de l'evolució in situ d'un idioma anterior, aleshores es parla de dialecte constitutiu. Per contra, si el lloc on es parla un dialecte no és el de la seva formació es parla de dialecte consecutiu. El seu estudi s'anomena dialectologia. El concepte de dialecte es distingeix del de sociolecte, pel fet que aquest és una varietat d'un idioma parlada per un cert estrat social, així com un cronolecte és la varietat d'un grup generacional o la varietat d'un període històric. Totes tres varietats, però, tenen en comú que són varietats d'un grup i, dins ell, d'una persona. El conjunt de varietats amb què s'expressa cada persona, dialectals o no, inclosos els trets personals, formen el seu idiolecte. En oposició als dialectes, d'abast limitat, hi ha la llengua estàndard, que és la varietat que es codifica per als usos públics més formals i generals (per exemple, l'estàndard escrit) i que està, doncs, més aviat relacionada amb els registres. Totes les varietats, dialectals o no, poden distingir-se no sols pels seu lèxic, sinó també per diferències en la gramàtica, la fonètica i la prosòdia. No obstant això, una llengua pot tenir més d'una varietat estàndard o normativa, com és el cas de l'anglès, en el qual tenim diferent ortografia i vocabulari estàndard per a l'anglès britànic, l'anglès americà i l'anglès de l'Índia. Tots ells es consideren variants estàndards de la mateixa llengua. Aquest tipus de llengües s'anomenen llengües pluricèntriques. En el cas del català s'ha parlat alhora de l'existència d'un estàndard policèntric i d'un estàndard composicional. L'estàndard català és composicional per la voluntat del seu autor, Pompeu Fabra, de crear una llengua nacional, perquè en la majoria d'aspectes s'ha adoptat per a l'ús general una solució que havia arribat a ser pròpia d'una part del territori, com és el cas de l'ortografia, basada en la fonètica del català occidental. També és el cas, en general, de la fonètica (guaita, guaitar, home i no *goita, *goitar, *homo), amb l'excepció del vocalisme àton (trobaré) i de la vocal tònica procedent de la E llarga i la I breu del llatí (ceba), en què en cada gran dialecte s'admet en la llengua formal o estàndard la solució pròpia. Aquests dos aspectes, però, no són problemàtics perquè pròpiament no hi ha alternatives excloents: les correspondències entre els dialectes són sistemàtiques, no afecten l'ortografia i no entrebanquen gens la comprensió mútua, perquè cada solució no és més que una etapa de l'evolució que ha portat a la solució més evolucionada. Per contra, és problemàtica l'admissió de diferents variants en la morfologia verbal (polimorfisme), perquè obliga a fer diferents versions d'un mateix text. Justament, aquest model polimòrfic és el que explica que es parli de l'existència de diferents parastàndards. Aquesta codificació policèntrica i polimòrfica, que no era greu a la primera meitat del s. XX, ha esdevingut un perill per a la unitat funcional de la llengua catalana al principi del s. XXI amb l'expansió dels nous mitjans de comunicació i amb una comunitat lingüística no comparable demogràficament ni territorialment, per la seva continuïtat i relativa poca extensió territorials, amb l'anglesa, la francesa o la castellana, que basen els seus parastàndards en l'existència de grans societats allunyades geogràficament. Aquest model fragmentador del català, val a dir que rep el suport dels qui s'oposen a la normalització definitiva de l'ús de la llengua catalana, tot defensant identitats regionals, i afavoreix la situació de subordinació lingüística del català envers un castellà amb una codificació no problemàtica i plenament implantada a tot el territori català.
- Nářečí neboli dialekt (adj. nářeční, zř. nářečový a dialektní, dialektový, zast. dialektický) je nespisovný jazykový útvar užívaný pouze mluvčími z určité geografické oblasti. Obor, který se zabývá vědeckým studiem nářečí, se nazývá dialektologie. Nářečí v češtině vznikala přibližně od 12. století jako důsledek izolace jednotlivých oblastí a lidí v nich žijících. Nářečí se uplatňuje především v běžné, neformální ústní komunikaci. Řidčeji můžeme nářečí nalézt i umělecké literatuře, kde se jím dosahuje přesvědčivější charakteristiky postav i prostředí. Zvláště hojné jsou nářeční prvky v české literatuře 19. století. Toto užití nářečí je však přizpůsobeno potřebám umělecké literatury, a je proto třeba jej od nářečí skutečného odlišovat (mluvíme o nářečí stylizovaném).
- En lingüística, la palabra dialecto hace referencia a una de las posibles variedades de una lengua; en concreto, un dialecto sería la variante de una lengua asociada con una determinada zona geográfica (de ahí que también se use como término sinónimo la palabra geolecto o, en terminología de Eugenio Coseriu, las expresiones variedad sintópica y norma espacial). Más concretamente, un dialecto esun sistema de signos desgajado de una lengua común, viva o desaparecida, normalmente, con una concreta limitación geográfica, pero sin una fuerte diferenciación frente a otros de origen común. El número de hablantes y el tamaño de la zona dialectal pueden ser variables y un dialecto puede estar, a su vez, dividido en subdialectos (o, hablas). Independientemente de la antigüedad del término, su uso lingüístico se inicia a finales del siglo XIX cuando la lingüística histórica dio paso a la aparición de la dialectología como disciplina lingüística dedicada específicamente a las variedades geográficas de las lenguas. Los dialectos han de ser entendidos como variantes geográficas condicionadas históricamente, esto es, la historia de los contactos lingüísticos es el factor que determina la diferenciación dialectal. Como causas de la variación dialectal se señalan, habitualmente, las siguientes: Con todo, la delimitación del concepto de dialecto es un proceso delicado en lingüística, porque exige una adecuada caracterización de la lengua del territorio, la precisión de su filiación histórica y unos rigurosos análisis sociolingüísticos y estudios de actitudes lingüísticas por parte de los hablantes. Además, obliga a manejar también un determinado concepto de lengua, respecto del que se define el primero, algo que no está tampoco exento de dificultades. Como elemento añadido a la hora de dificultar la precisión conceptual de ambos términos, históricamente, la política lingüística de determinadas comunidades ha podido usar la palabra dialecto con un valor peyorativo, con el objeto de privilegiar como vehículo de expresión oficial a una determinada lengua en perjuicio de otra u otras a las que, como forma de descalificación, se les ha aplicado dicho término; en este otro sentido de la palabra, dialecto haría referencia a un sistema lingüístico que no alcanza la categoría de lengua.
- Kielitieteessä murre on jonkin ryhmän tai yksilön puhuma kielen muoto. Murteet voidaan jakaa aluemurteisiin, sosiaalisiin murteisiin eli sosiolekteihin, ja yksilömurteisiin eli idiolekteihin.
- Un dialecte (du grec διάλεκτος / diálektos, de διαλέγομαι / dialégomai « parler ensemble ») est une variété d'une langue qui se distingue des autres dialectes de cette même langue par un certain nombre de particularités lexicales, morphologiques, syntaxiques ou phonétiques, et qui est utilisée par une fraction plus restreinte de la population. Toute langue possède des dialectes, sans exception. On distingue généralement deux types de dialectes : les dialectes locaux (ou régionaux, géographiques; on parle aussi de régiolecte et de géolecte), qui sont étudiés par la dialectologie. Ces dialectes peuvent co-exister sur le même plan, ou être considérés comme inférieurs à une langue standard. les dialectes sociaux, étudiés notamment par la sociolinguistique. Ils sont souvent qualifiés de langues dominées. Certains linguistes ne font pas la distinction entre dialecte et langue alors que pour d'autres cette opposition demeure pertinente. Lorsque la distinction est retenue, elle peut être basée sur plusieurs critères : Politique : une langue serait un dialecte ayant obtenu une position officielle. Social : une langue serait un dialecte ayant obtenu un prestige social et culturel. Démographique : une langue serait un dialecte parlé par un nombre étendu de personnes. Linguistique : deux dialectes de la même langue seraient mutuellement intelligibles alors que deux langues ou deux dialectes de langues différentes ne le seraient pas. La revendication pour un idiome du statut de langue ou, au contraire, son maintient au statut de dialecte a souvent une connotation politique.
- A dialektus (a latin, ez pedig a görög διάλεκτος, eredetileg ’beszédmodor’ jelentésű szóból) a nyelvészetben olyan, élő vagy már eltűnt közös nyelvből kialakult nyelvváltozatot jelöl, amely más, ugyanabból a nyelvből kialakult nyelvváltozatokhoz viszonyítva rendszerint erős eltéréseket mutat; illetve másodlagos értelemben dialektusnak nevezik azt a nyelvi rendszert, amely nem éri el a nyelv kategóriát. Míg az első meghatározás nyelvtörténeti, a második inkább szociolingvisztikai. A kifejezést gyakran használják kizárólag a sztenderd nyelvváltozattól eltérő nyelvváltozatokra, nyelvtörténetileg azonban – szigorú értelemben véve – a sztenderd nyelvváltozat is egy dialektus (hiszen minden sztenderd nyelv egy adott történeti dialektus mesterséges szabályozással kialakított változata). A dialektussal sokszor azonos értelemben használt kifejezés a nyelvjárás, amely alatt azonban hagyományosan inkább csak egy adott sztenderd nyelvváltozat kis mértékben eltérő területi nyelvváltozatát, aldialektusát értik
- Un dialetto (voce dotta, ripresa dal lat. tardo dĭălectŏs, s. f. , "dialetto", prestito dal greco διάλεκτος, letteralmente "colloquio, parlare ordinario, lingua, pronuncia particolare, dialetto") è una varietà linguistica usata da abitanti originari di una particolare area geografica. Il numero di locutori e le dimensioni dell'area interessata possono variare. Un dialetto, se si estende in un'area piuttosto ampia, può contenere molte varianti, che a loro volta possono distinguersi in sottovarianti per aree minori. In generale, al termine si riconoscono due principali diverse accezioni. La prima, di derivazione (nel senso del significato) più anglosassone (cui corrisponde l'inglese "dialect"), definisce il "dialetto" una delle "varianti" di un continuum linguistico geografico, e pertanto il termine si intende riferito ad una precisa famiglia linguistica ed eventualmente relazionato alla "forma linguistica di riferimento" o "principale" di tale famiglia, detta forma sStandard'; e talune famiglie possono presentare più di una forma 'standard'. Seguendo la seconda accezione, il "dialetto" altro non è che un "idioma" con una sua caratterizzazione territoriale, a prescindere da qualsiasi legame con altri eventuali idiomi geograficamente vicini o con la lingua ufficiale (o lingue ufficiali) usata nel suo territorio di pertinenza; idioma, però, al quale, a differenza della lingua ufficiale, non è riconosciuto il rango di lingua, perché non presenta, o non gli si riconosce, appunto, un uso ufficiale o comunque prestigioso. Questa seconda accezione è adottata da alcuni linguisti italiani. In Italia, dunque, sono diffuse, non senza ambiguità e relativismo semantici, entrambe le accezioni. In particolare dal punto di vista politico, legislativo e giurisprudenziale il termine "dialetto" è usato, fedelmente alla seconda accezione, per definire qualsiasi idioma storico romanzo (ma talvolta, con questo senso, è usato anche per gli idiomi non-romanzi) parlato in un'area geografica del Paese e che non goda dello status di "lingua" (ufficiale o coufficiale). Nella categoria ricadono i numerosi idiomi italiani dotati di storia propria, non intercomprensibili e spesso fregiati di una propria tradizione letteraria di rilievo, come, ad esempio, il dialetto milanese, la lingua napoletana, la lingua veneta e la lingua siciliana. Lo specifico studio scientifico, oggetto della dialettologia, non si limita a confrontare differenze ed affinità, ma fornisce, dei dialetti, una precisa classificazione e ne studia i rapporti e le mutue interferenze con le lingue ufficiali e con gli idiomi geograficamente vicini di maggior prestigio. Inoltre lo studio dialettologico consente, nell'ambito dell'etnografia e della sociolinguistica di definire in un quadro più ampio, articolato e dettagliato gli usi, i costumi e la cultura materiale delle differenti popolazioni e/o degli strati sociali. Talvolta, in certi contesti, per risolvere contenziosi di poco conto o nel comune parlare, è più agevole, tra dialettofoni, sostenere le proprie ragioni, o comunque esprimersi, nel dialetto locale. In altri contesti, l'accorto uso di lingua e dialetto locale può costituire un abile strumento retorico nelle arti della diplomazia e dell'eloquenza.
- 方言（ほうげん）とは、あるひとつの言語における変種のことである。語彙・発音（訛り・アクセントなど）・文法・表記法のいずれかもしくはいくつかの面で差異が見られる。
- Het woord dialect komt van het Griekse διαλέγεσθαι/dialegesthai, "converseren", waarvan ook dialoog en dialectiek zijn afgeleid. De term kan op minstens drie verschillende manieren worden gebruikt:
- En dialekt (fra gresk διάλεκτος; diálektos) betegner variasjoner i et språk, karakteristisk for en gruppe av språkbrukerne, definert geografisk (til forskjell fra f. eks. sosiolekt). Tidvis kan også ordet «dialekt» brukes for alle former for språkvariasjon, uten at geografiske forhold har noen innvirkning. Så å si alle språk snakkes i ulike geografiske varianter, dvs. de har ulike dialekter. Andre språkvariasjoner er blant annet standardspråk, som er standardisert for offentlig bruk (f. eks. skreven standard); jargoner, som har sine forskjeller innen ordforrådet; slang eller pidginspråk. Språkvariasjon brukt av en indiviuell kalles idiolekt.
- Dialekt (gr. διάλεκτος dialektos – "rozmowa, sposób mówienia") – regionalna odmiana języka, odznaczająca się swoistymi cechami fonetycznymi, leksykalnymi itp. Każdy posiada pewną liczbę wyrazów nie znanych innym odmianom, różnice leksykalnie mogą wynikać z odmiennych warunków przyrodniczych i kulturowych. Dialektami nazywane są różne odmiany jednego języka mówionego. O uznaniu jakiejś mowy za język, raczej niż za dialekt innego (nadrzędnego) języka decydują w znacznie większym stopniu czynniki pozajęzykoznawcze, niż ściśle lingwistyczne czy językoznawcze. Przykładem mowy o nieustalonym statusie jest kaszubszczyzna, uznawana przez niektórych specjalistów za dialekt języka polskiego, a przez innych za odrębny język. Także wśród użytkowników mowy kaszubskiej nie ma jednomyślności na powyższy temat; Ministerstwo Edukacji RP uznało ostatecznie w 1996 r. kaszubszczyznę za odrębny język regionalny. Z drugiej strony język chiński oficjalnie (i przez większość użytkowników) uznawany jest za jeden język o dużej liczbie dialektów, pomimo że całkowicie wzajemnie niezrozumiałych, a specjaliści uznają go raczej za zespół języków. Różne odmiany dialektów określa się też jako (nie są to definicje ścisłe, w rzeczywistości często tych terminów używa się zamiennie): gwarę lub narzecze. Badaniem dialektów zajmuje się dział językoznawstwa – dialektologia.
- Um dialeto ou dialecto, do grego διάλεκτος, é a forma como uma língua é realizada numa região específica. Cientificamente este conceito é conhecido por "variação diatópica", "variedade geolinguística" ou "variedade dialetal". Uma língua divide-se em inúmeras variedades dialetais. Desde as mais abrangentes (e. g. português europeu e português brasileiro) até às sub-variedades mais específicas. Por exemplo: O grupo dialetal transmontano-alto-minhoto, que se inclui nos dialetos portugueses setentrionais. O grupo dialetal mineiro, que se inclui no grupo dialetal do sul do Brasil. Os critérios que levam a que um conjunto de dialetos seja considerado uma língua autónoma e não uma variedade de outra língua são complexos e frequentemente subvertidos por motivos políticos. A Linguística considera os seguintes critérios para determinar que um conjunto de dialetos fazem parte de uma língua: Critério da compreensão mútua. Se duas comunidades conseguem facilmente compreender-se ao usarem o seu sistema linguístico, então, elas falam a mesma língua. Critério da existência de um corpus lingüístico comum. Se entre duas comunidades existe um conjunto de obras literárias que são consideradas património/ patrimônio usado por ambas (sem que haja necessidade de tradução), então elas falam a mesma língua. Um dialeto, para ser considerado como tal, tem de ser falado por uma comunidade regional. As características da língua que não são específicas de um grupo regional são consideradas socioletos (variedades próprias de diferentes grupos sociais, etários ou profissionais) ou idioletos (variedades próprias de cada indivíduo). As regiões dialetais são estabelecidas por linhas de fronteira virtuais a que se dá o nome de isoglossas.
- Un dialect este o ramură sau o varietate a unei limbi vorbită într-o anumită zonă geografică. Numărul vorbitorilor şi zona poate fi de dimensiune arbitrară. Astfel, un dialect al unei zone mai mari conţine mai multe sub-dialecte, care pot conţine dialecte şi mai mici, şi aşa mai departe.. Conceptul de dialect se distinge de socilect care este o varietate a unei limbi vorbită de un anumit strat social, de limba standard care este standardizată pentru uz public, de jargon şi argou, care sunt caracterizate de diferenţe în vocabular. Nu există criterii general valabile pentru a distinge limbile de dialecte, deşi există un număr de paradigme, care uneori întorc rezultate contradictorii. Printre acestea sunt: dialectele nu sunt recunoscute ca limbi literare limbii îi lipseşte prestigiul
- Диале́кт — разновидность языка, которая употребляется в качестве средства общения лицами, связанными между собой одной территорией. Диалект является полноценной системой речевого общения (устной или знаковой, но не обязательно письменной) со своими собственными словарём и грамматикой. Традиционно под диалектами понимались прежде всего сельские территориальные диалекты. В последнее время появилось немало работ и о городских диалектах; в частности, к ним относят речь негритянского городского населения США, чей английский язык существенно отличается от других разновидностей американского английского. Французские лингвисты наряду с термином «диалект» (dialecte) используют термин «патуа» (patois), который также обозначает локально ограниченную речь определённых групп населения, главным образом сельского.
- En dialekt är en språklig varietet med regional bas, i motsats till sociolekter som har sin bas i en samhällsklass och idiolekter som är enskilda individers språk. Ofta menas att en dialekt talas av invånarna i ett visst område, såsom till exempel ett landskap eller en socken. Detta är inte alldeles sant, då gränserna är ganska mycket suddigare än så, men det är den vanligaste definitionen. Man kallar normalt ett dialektalt drags utbredningsområde för en isogloss. När flera isoglosser faller i varandra kan man börja tala om ett dialektområde. Det finns inga skarpa gränser för när en dialekt slutar och en annan tar vid; i stället ackumuleras de språkliga förändringarna över ett dialektkontinuum. Inom språksociologin talar man om fyra nivåer av dialektanvändning: Neutralt standardspråk är den standardform, vanligtvis med ett etablerat skriftspråk, som understöds av institutioner och överskuggar de andra varianterna (se vidare stycket Språk eller dialekt nedan). Ett exempel är rikssvenska, vars uttal baseras på det standardiserade skriftspråket; rikssvenska är den svenska som används i media och som läres som främmande språk. Regionalt standardspråk innehåller vissa regionala drag, till exempel uttal och prosodi, men röjer inte någon preciserad geografisk härkomst. Vissa nyhetsuppläsare i TV, radio och andra talade media kan sägas tala regionalt standardspråk. Utjämnad dialekt skiljer sig på flera punkter från standardspråk, men förstås väl av andra som inte talar dialekten. Man hör lätt på en utjämnad dialekt ungefär varifrån talaren härstammar. Genuin dialekt är normalt svår att förstå för utomstående. Grammatik, ordförråd och uttal skiljer sig väsentligt från standardspråket. Till de få genuina dialekter som överlevt i Sverige i dag hör dialekterna gutniska, jämtska och några varianter av dalmål, till exempel älvdalska. I Österbotten i Svenskfinland lever genuina svenska dialekter kvar i högre grad. Vad som är vad är delvis en politisk/kulturell definition, som baserar sig på vad som förekommer i radio/TV. Det är talspråk som omfattas av dessa termer, medan dialekt oftast knappt förekommer i skrift.
- Lehçe ya da diyalekt, bir dilin belli bir coğrafî bölgedeki insanlar tarafından konuşulan çeşididir.
- Діалект (грец. διαλέγομαι, dialegomai „розмовляти, спілкуватись, вести розмову один з одним“ звідки διάλεκτος — наріччя, говір, мова, якою спілкується між собою певна група людей), різновид мови, що вживається як засіб порозуміння особами, пов'язаними між собою територією, фаховою або соціальною спільністю.
- 地方語言（常简称为方言）最簡單的定義就是指一個特定地理區域中某種語言的變體。然而，值得注意的是，在對所謂的「語言」和「方言」進行定義時，無論是採用社會語言學者「相互理解性」的判別標準，或者是歷史語言學者「歷史發展關係」的判別標準，我們都無可避免地會碰到相當程度的任意性和困難性。因此，多數人同意，在實際操作上，判別語言和方言的標準往往是政治性的，如果某種語言完成標準化（特別是書面標準化）的程序，我們通常將其稱之為「語言」(其本質上可以被視為是一種「標準化方言」)；如果某種語言沒有完成這個程序，則我們通常將其稱為「方言」(本質上可以被視為是一種「非標準化方言」)。
|
| rdfs:comment
|
- The term dialect (from the Greek word διάλεκτος, dialektos) is used in two distinct ways, even by scholars of language. One usage refers to a variety of a language that is characteristic of a particular group of the language's speakers. The term is applied most often to regional speech patterns, but a dialect may also be defined by other factors, such as social class.
- Die Dialekte (gr. διαλέγομαι, dialegomai „miteinander reden“) gehören zu den nicht standardisierten Sprachvarietäten, wie die Umgangssprachen und die Regionalsprachen. Der Begriff „Dialekt“ wurde von Philipp von Zesen durch den Ausdruck Mundart eingedeutscht. Im Wesentlichen sind „Dialekt“ und „Mundart“ Synonyme. Hingegen werden sie von einigen unterschieden. Der Dialekt bzw.
- Un dialecte és una varietat d'una llengua, parlada en una certa àrea geogràfica. El nombre de parlants, i l'àrea mateixa, poden ser de qualsevol grandària. Un dialecte d'una àrea gran pot tenir molts subdialectes, i, alhora, un subdialecte pot tenir subsubdialectes i parlars, i així successivament.
- Nářečí neboli dialekt (adj. nářeční, zř. nářečový a dialektní, dialektový, zast. dialektický) je nespisovný jazykový útvar užívaný pouze mluvčími z určité geografické oblasti. Obor, který se zabývá vědeckým studiem nářečí, se nazývá dialektologie. Nářečí v češtině vznikala přibližně od 12. století jako důsledek izolace jednotlivých oblastí a lidí v nich žijících.
- En lingüística, la palabra dialecto hace referencia a una de las posibles variedades de una lengua; en concreto, un dialecto sería la variante de una lengua asociada con una determinada zona geográfica (de ahí que también se use como término sinónimo la palabra geolecto o, en terminología de Eugenio Coseriu, las expresiones variedad sintópica y norma espacial).
- Kielitieteessä murre on jonkin ryhmän tai yksilön puhuma kielen muoto. Murteet voidaan jakaa aluemurteisiin, sosiaalisiin murteisiin eli sosiolekteihin, ja yksilömurteisiin eli idiolekteihin.
- Un dialecte (du grec διάλεκτος / diálektos, de διαλέγομαι / dialégomai « parler ensemble ») est une variété d'une langue qui se distingue des autres dialectes de cette même langue par un certain nombre de particularités lexicales, morphologiques, syntaxiques ou phonétiques, et qui est utilisée par une fraction plus restreinte de la population. Toute langue possède des dialectes, sans exception.
- A dialektus (a latin, ez pedig a görög διάλεκτος, eredetileg ’beszédmodor’ jelentésű szóból) a nyelvészetben olyan, élő vagy már eltűnt közös nyelvből kialakult nyelvváltozatot jelöl, amely más, ugyanabból a nyelvből kialakult nyelvváltozatokhoz viszonyítva rendszerint erős eltéréseket mutat; illetve másodlagos értelemben dialektusnak nevezik azt a nyelvi rendszert, amely nem éri el a nyelv kategóriát.
- Un dialetto (voce dotta, ripresa dal lat. tardo dĭălectŏs, s. f. , "dialetto", prestito dal greco διάλεκτος, letteralmente "colloquio, parlare ordinario, lingua, pronuncia particolare, dialetto") è una varietà linguistica usata da abitanti originari di una particolare area geografica. Il numero di locutori e le dimensioni dell'area interessata possono variare.
- 方言（ほうげん）とは、あるひとつの言語における変種のことである。語彙・発音（訛り・アクセントなど）・文法・表記法のいずれかもしくはいくつかの面で差異が見られる。
- Het woord dialect komt van het Griekse διαλέγεσθαι/dialegesthai, "converseren", waarvan ook dialoog en dialectiek zijn afgeleid. De term kan op minstens drie verschillende manieren worden gebruikt:
- En dialekt (fra gresk διάλεκτος; diálektos) betegner variasjoner i et språk, karakteristisk for en gruppe av språkbrukerne, definert geografisk (til forskjell fra f. eks. sosiolekt). Tidvis kan også ordet «dialekt» brukes for alle former for språkvariasjon, uten at geografiske forhold har noen innvirkning. Så å si alle språk snakkes i ulike geografiske varianter, dvs. de har ulike dialekter.
- Dialekt (gr. διάλεκτος dialektos – "rozmowa, sposób mówienia") – regionalna odmiana języka, odznaczająca się swoistymi cechami fonetycznymi, leksykalnymi itp. Każdy posiada pewną liczbę wyrazów nie znanych innym odmianom, różnice leksykalnie mogą wynikać z odmiennych warunków przyrodniczych i kulturowych. Dialektami nazywane są różne odmiany jednego języka mówionego.
- Um dialeto ou dialecto, do grego διάλεκτος, é a forma como uma língua é realizada numa região específica. Cientificamente este conceito é conhecido por "variação diatópica", "variedade geolinguística" ou "variedade dialetal". Uma língua divide-se em inúmeras variedades dialetais. Desde as mais abrangentes (e. g. português europeu e português brasileiro) até às sub-variedades mais específicas.
- Un dialect este o ramură sau o varietate a unei limbi vorbită într-o anumită zonă geografică. Numărul vorbitorilor şi zona poate fi de dimensiune arbitrară. Astfel, un dialect al unei zone mai mari conţine mai multe sub-dialecte, care pot conţine dialecte şi mai mici, şi aşa mai departe..
- Диале́кт — разновидность языка, которая употребляется в качестве средства общения лицами, связанными между собой одной территорией.
- En dialekt är en språklig varietet med regional bas, i motsats till sociolekter som har sin bas i en samhällsklass och idiolekter som är enskilda individers språk. Ofta menas att en dialekt talas av invånarna i ett visst område, såsom till exempel ett landskap eller en socken. Detta är inte alldeles sant, då gränserna är ganska mycket suddigare än så, men det är den vanligaste definitionen. Man kallar normalt ett dialektalt drags utbredningsområde för en isogloss.
- Lehçe ya da diyalekt, bir dilin belli bir coğrafî bölgedeki insanlar tarafından konuşulan çeşididir.
- Діалект (грец.
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
