| dbpprop:abstract
|
- The decline of the Roman Empire refers to both the gradual disintegration of the economy of Rome and the barbarian invasions that were its final doom. The English historian Edward Gibbon, author of The Decline and Fall of the Roman Empire (1776) made this concept part of the framework of the English language, but he was not the first to speculate on why and when the Empire collapsed. "From the eighteenth century onward," Glen W. Bowersock has remarked, "we have been obsessed with the fall: it has been valued as an archetype for every perceived decline, and, hence, as a symbol for our own fears. " It remains one of the greatest historical questions, and has a tradition rich in scholarly interest. In 1984, German professor Alexander Demandt published a collection of 210 theories on why Rome fell, and new theories have emerged since then. This slow decline occurred over an estimated period of 320 years which many historians believe finally culminated on September 4, 476 when Romulus Augustus, the last Emperor of the Western Roman Empire was deposed by Odoacer, the Visigoth king. To an extent any such date must be arbitrary; Julius Nepos, the legitimate emperor recognized by the East Roman Empire continued to live in Salona, Dalmatia until he was assassinated in 480. Some modern historians question the relevance of this date, as the Ostrogoths who succeeded considered themselves as upholders of the direct line of Roman traditions, and noting, as Gibbon did, that the Eastern Roman Empire was going from strength to strength and continued until the Fall of Constantinople on May 29, 1453. Some other notable dates are the Battle of Adrianople in 378, the death of Theodosius I in 395 (the last time the Roman Empire was politically unified), the crossing of the Rhine in 406 by Germanic tribes after the withdrawal of the troops in order to defend Italy against Alaric I (such invasions had occurred many times previously but this time it was successful), the death of Stilicho in 408, followed by the disintegration of the western army, the Sack of Rome (410), the first time in almost 800 years that the city of Rome had fallen to a foreign enemy, the death of Justinian I, the last Roman Emperor who tried to reconquer the west, in 565, and the coming of Islam after 632. Many scholars maintain that rather than a "fall", the changes can more accurately be described as a complex transformation. Over time many theories have been proposed on why the Empire fell, or whether indeed it fell at all.
- Der Untergang des Römischen Reiches ist das wohl meistdiskutierte Thema der Altertumswissenschaft. Es geht um die Gründe für den Fall des (West-)Römischen Reiches, wobei höchst unterschiedliche Theorien entworfen wurden. Ostrom hingegen überdauerte den Zusammenbruch des weströmischen Kaisertums.
- La Caiguda de l'imperi Romà és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476. Cap el segle IV, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d'Hispània fins a Mesopotàmia. El triomf del cristianisme, que va ser convertit en religió oficial per l'emperador Teodosi I el gran a finals del segle, consolidava encara més aquesta unitat. Però, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços. Alguns símptomes d'aquesta decadència eren: la corrupció dels alts càrrecs de l'Administració, la passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions, el retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans. la decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves vil·les d'esbarjo. crisis de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals. un greu descens demogràfic L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament. A part d'aquesta situació, ja de per si greu, una forta amenaça assetjava Roma. Es tractava de la pressió que sobre els seus "limes" o fronteres feien els pobles germànics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient Valent l'any 378 enfront dels visigots, a la Batalla d'Adrianòpolis, va ser un seriós avís. El seu successor Teodosi I el gran tenia a les seves mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i de la seva època es parla com un "renaixement teodosià". Però quan va morir tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar. Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a Honori Occident i a Arcadi l'Orient. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d'Imperi Bizantí, mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.
- La decadencia y caída del Imperio Romano es un concepto historiográfico que hace referencia a las transformaciones operadas durante la Anarquía Militar y el Bajo Imperio Romano, que a partir de 395 condujeron a un rápido deterioro del poder romano, y al hundimiento del Imperio de Occidente, cuyo último emperador efectivo, Rómulo Augusto, fue depuesto por el caudillo hérulo Odoacro, empleado al servicio de Roma. La decadencia y caída del Imperio Romano es una de las cuestiones más debatidas y estudiadas de la Historia. Es considerada por algunos como "el mayor enigma de todos", y ha sido uno de los ejes del discurso histórico clásico desde San Agustín de Hipona. La ruina de la “Roma eterna” ha perdurado como el paradigma por excelencia del agotamiento y muerte de las civilizaciones, una caducidad mundana interpretada como el precedente y anuncio del fin del mundo o, al menos, de la civilización occidental. Los ss. XX y XXI han visto multiplicarse el interés por este problema histórico, debido probablemente al hecho de que la civilización contemporánea tiene muchos rasgos comunes con la de la Antigüedad Tardía, y a que la cultura occidental está en un período de transición, como la Roma de los ss. III y IV. La historiografía ha oscilado entre una interpretación minimalista (la interrupción de la serie de emperadores en la parte occidental del Imperio) y una maximalista . De igual modo, de un extremo al otro del espectro de teorías propuestas, se ha considerado el proceso como una larga transformación debida a fenómenos endógenos (la "decadencia") o un derrumbamiento repentino por causas fundamentalmente exógenas (la "caída"). En la actualidad predominan las teorías exógenas menos dramáticas, aunque sin restar importancia a los problemas internos y las consecuencias que produjo la irrupción de los germanos en el Imperio. Esta concepción continuista defiende la pervivencia hasta época carolingia -a pesar de las invasiones y violencias- de las estructuras político-económicas fundamentales y de la concepción del poder del mundo tardorromano. Ya sugerida por el célebre historiador belga Henri Pirenne, esta corriente continuista tendría su mayor exponente en Walter Goffart, de la Universidad de Toronto, hasta cierto punto en autores como el británico Peter Heather, y en su caso más extremo en la muy criticada corriente fiscalista del francés Jean Durliat. Un ejemplo serían las palabras del profesor Gonzalo Fernández Hernández, de la Universidad de Zaragoza: Por otra parte, sigue habiendo quienes defienden una visión más "catastrofista" y acorde a la concepción tradicional de este problema histórico, tal es el caso del arqueólogo británico Bryan Ward-Perkins. De igual modo, hay diferencias entre quienes ponen el acento en el carácter romanista endógeno de las transformaciones (como Goffart), y quienes por el contrario apuntan hacia el carácter germanista exógeno (como el austriaco Walter Pohl).
- Le déclin de l'Empire romain, aussi appelé chute de l'Empire romain se rapporte à l'effondrement de l'Empire romain d'Occident. La date du 4 septembre 476, date de l'abdication de Romulus Augustule, dernier Empereur de l'Empire romain d'Occident, en est l'aboutissement. Le terme a été utilisé pour la première fois au XVIII siècle par Edward Gibbon dans sa fameuse étude Histoire de la décadence et de la chute de l'Empire romain. Mais Gibbon n'était ni le premier, ni le dernier à étudier les raisons qui ont conduit à la disparition de l'Empire romain. Ce thème reste une des plus grandes questions historiques, enrichi par les recherches et les réflexions de nombreux historiens. En 1984, le professeur allemand Alexander Demandt publia une collection de 210 théories sur les causes de la chute de l'Empire romain. Les raisons du déclin de l'Empire romain font donc l'objet d'un certain nombre de théories controversées, et beaucoup d'historiens remettent en question la notion même de « chute » ou sa date symbolique. L'absence de données objectives de la part des chroniqueurs qui vécurent cette période si troublée explique le grand nombre de théories développées.
- Przyczyny upadku Cesarstwa Rzymskiego od wieków budziły zażarte spory między historykami. Debatę zapoczątkował angielski historyk z XVIII wieku Edward Gibbon w swoim monumentalnym dziele Zmierzch i upadek cesarstwa rzymskiego.,
- A queda do Império Romano foi causada por uma série de fatores que fragilizaram o Império Romano e por fim facilitaram as invasões bárbaras e a derrubada final do Estado romano. Em geral, a expressão "queda do Império Romano" refere-se ao fim do Império Romano do Ocidente, ocorrido em 476 d.C. , com a tomada de Roma pelos hérulos, uma vez que a parte oriental do Império, que posteriormente os historiadores denominariam Império Bizantino, continuou a existir por quase mil anos, até 1453, quando ocorreu a Queda de Constantinopla.
- Prăbuşirea Imperiului Roman se referă de fapt la prăbuşirea Imperiului Roman de Apus.
- Паде́ние За́падной Ри́мской импе́рии — одна из проблем в историографии древней истории, в основе которой лежит исследование причин ликвидации власти западноримских императоров. Её исследование берёт своё начало с работы английского историка Эдварда Гиббона «История упадка и падения Римской империи» (англ. The History of the Decline and Fall of the Roman Empire). Западную империю постоянно беспокоили набеги варваров, что привело к её упадку. В 410 году вестготами был взят Рим, а 4 сентября 476 года вождь германцев Одоакр заставил последнего западного римского императора Ромула Августула отречься от престола. Таким образом завершилось 12-вековое владычество Рима.
- Romerska imperiets fall År 476 e. Kr. har i historieskrivning angivits som året då Romarriket upphörde att existera och medeltiden inleddes. Det är egentligen fel. Det som hände var att den siste västromerske kejsaren Romulus Augustulus avsattes. Den östra rikshalvan, det Östromerska riket, senare känt som det Bysantinska riket levde kvar ända fram till 1453 då osmanerna (ett turkiskt folk) erövrade Konstantinopel. Orsaken till Västroms fall anses åtminstone i äldre historieskrivning ha varit att Västrom inte kunde försvara sig mot alla germanfolk som attackerade riket. Västrom erövrades därför av goter, vandaler m. fl. Sanningen är snarare att imperiet stegvis upplöstes. De västromerska kejsarna överlät successivt kontrollen över olika områden till olika germanstammar och som motprestation skulle dessa försvara riket mot andra folkgrupper. Dessa stammar bildade egna kungariken men erkände fortfarande formellt kejsaren som "överhuvud". De germanska kungarna styrde emellertid sina egna områden utan någon inblandning från kejsaren. Detta ledde till att de olika germanska rikena, som på papperet lydde under kejsaren, i praktiken blev självständiga stater. Kejsarens överhöghet blev endast symbolisk. I början av 470-talet hade processen gått så långt att kejsaren bara kontrollerade nuvarande Italien och i realiteten var kejsarens makt även där mycket begränsad.
|
| rdfs:comment
|
- The decline of the Roman Empire refers to both the gradual disintegration of the economy of Rome and the barbarian invasions that were its final doom. The English historian Edward Gibbon, author of The Decline and Fall of the Roman Empire (1776) made this concept part of the framework of the English language, but he was not the first to speculate on why and when the Empire collapsed. "From the eighteenth century onward," Glen W.
- Der Untergang des Römischen Reiches ist das wohl meistdiskutierte Thema der Altertumswissenschaft. Es geht um die Gründe für den Fall des (West-)Römischen Reiches, wobei höchst unterschiedliche Theorien entworfen wurden. Ostrom hingegen überdauerte den Zusammenbruch des weströmischen Kaisertums.
- La Caiguda de l'imperi Romà és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476. Cap el segle IV, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d'Hispània fins a Mesopotàmia.
- La decadencia y caída del Imperio Romano es un concepto historiográfico que hace referencia a las transformaciones operadas durante la Anarquía Militar y el Bajo Imperio Romano, que a partir de 395 condujeron a un rápido deterioro del poder romano, y al hundimiento del Imperio de Occidente, cuyo último emperador efectivo, Rómulo Augusto, fue depuesto por el caudillo hérulo Odoacro, empleado al servicio de Roma.
- Le déclin de l'Empire romain, aussi appelé chute de l'Empire romain se rapporte à l'effondrement de l'Empire romain d'Occident. La date du 4 septembre 476, date de l'abdication de Romulus Augustule, dernier Empereur de l'Empire romain d'Occident, en est l'aboutissement. Le terme a été utilisé pour la première fois au XVIII siècle par Edward Gibbon dans sa fameuse étude Histoire de la décadence et de la chute de l'Empire romain.
- Przyczyny upadku Cesarstwa Rzymskiego od wieków budziły zażarte spory między historykami. Debatę zapoczątkował angielski historyk z XVIII wieku Edward Gibbon w swoim monumentalnym dziele Zmierzch i upadek cesarstwa rzymskiego.,
- A queda do Império Romano foi causada por uma série de fatores que fragilizaram o Império Romano e por fim facilitaram as invasões bárbaras e a derrubada final do Estado romano. Em geral, a expressão "queda do Império Romano" refere-se ao fim do Império Romano do Ocidente, ocorrido em 476 d.C.
- Prăbuşirea Imperiului Roman se referă de fapt la prăbuşirea Imperiului Roman de Apus.
- Паде́ние За́падной Ри́мской импе́рии — одна из проблем в историографии древней истории, в основе которой лежит исследование причин ликвидации власти западноримских императоров.
- Romerska imperiets fall År 476 e. Kr. har i historieskrivning angivits som året då Romarriket upphörde att existera och medeltiden inleddes. Det är egentligen fel. Det som hände var att den siste västromerske kejsaren Romulus Augustulus avsattes. Den östra rikshalvan, det Östromerska riket, senare känt som det Bysantinska riket levde kvar ända fram till 1453 då osmanerna (ett turkiskt folk) erövrade Konstantinopel.
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
