| dbpprop:abstract
|
- The Critique of Practical Reason is the second of Immanuel Kant's three critiques, first published in 1788. It follows on from his Critique of Pure Reason and deals with his moral philosophy. The second Critique exercised a decisive influence over the subsequent development of the field of ethics and moral philosophy, beginning with Fichte's Doctrine of Science and becoming, during the 20th century, the principal reference point for every moral philosophy of a deontological stamp.
- Kritik der praktischen Vernunft (KpV) ist der Titel des zweiten Hauptwerks Immanuel Kants; es wird auch als „zweite Kritik“ bezeichnet und erschien erstmals 1788 in Riga. Die KpV enthält Kants Moralphilosophie/Ethik und gilt bis heute als eines der wichtigsten Werke der praktischen Philosophie überhaupt.
- La Crítica de la Raó pràctica és un dels textos fonamentals d'Immanuel Kant, publicat l'any 1788, on exposa les seves idees en el terrent de l'ètica. Juntament amb la Crítica de la raó pura, és una de les obres clau del pensament kantià. Kant, a l'igual que ha fet al terreny del coneixement, dins l'àmbit de l'ètica també analitzarà les diferents visions ètiques que ha hagut al llarg de la Història, adonant-se que tots els plantejaments ètics anteriors eren ètiques materials, és a dir, ètiques en les que la conducta humana és considerada bona o dolenta depenent d'alguna cosa que és considerada el Bé Suprem de l'ésser humà.. Aquest Bé Suprem pot ser el plaer, la felicitat, Déu... Segons aquesta visió ètica també hi ha uns medis per aconseguir aquest fi de la conducta, i unes normes de comportament. Kant criticarà aquesta proposta ètica: És Empírica. Els preceptes d'aquesta ètica estan basats en l'experiència, però Kant pretén una ètica que sigui universal, i, per tant, els preceptes de l'ètica no podran ser empírics, sinó a priori. És Hipotètica. Ja que el comportament segons aquesta visió ètica, es basa en aconseguir un premi o fugir d'un càstig. És Heterònoma. Rep els preceptes d'aquesta ètica des de fora de la raó. Així Kant proposarà una ètica contrària a l'ètica material: Ètica Formal; que no sigui empírica, sinó a priori, és a dir, universal i necessària per a tots els éssers humans. Que no sigui hipotètica, sinó categòrica, és a dir, que no hi hagi cap condició que els obligui. Que no sigui heterònoma, sinó autònoma, és a dir, que sigui el propi subjecte qui es determini a ell mateix a obrar. Aquesta ètica formal ha d'estar basada en el deure, una ètica que no ens diu Què hem de fer, sinó Com hem de comportar-nos. Kant troba tres tipus d'accions: Contràries al deure. Una acció incorrecta. Ex. Un comerciant que cobra preus abusius. D'acord amb el deure. Una acció correcta però realitzada per un motiu específic. Ex. Un comerciant que cobra el preu just per guanyar clients. El deure pel deure. Una acció correcta realitzada perquè és correcta. Ex. Un comerciant que cobra el preu just perquè és el que ha de fer. Només la darrera de les accions analitzades és moralment bona, ja que s'actua sense cap finalitat: El deure pel deure. Kant aspira a crear una ètica així, racional i universal, que s'imposi a tots els éssers humans a través de la raó. D'aquí ve la necessitat d'analitzar la raó per poder establir la majoria d'edat de la Humanitat. Aquesta ètica té dues fonts principals: La raó: la llei a priori. La llei moral i del bé no pot tenir com a origen l'experiència, i, per tant, aquesta llei ha de ser a priori, independent de l'experiència, fonamentada en la raó. A través de l'experiència coneixem allò que és, però l'ètica analitza allò que ha de ser. La voluntat: Els Imperatius. La voluntat es dona a ella mateixa les seves lleis, anomenades imperatius. Però cal distingir dos tipus d'imperatius: Els Imperatius Hipotètics, basats en la recerca d'un premi o la fugida d'un càstig (Kant els rebutja), i l'Imperatiu categòric (El deure pel deure, acceptats per Kant). Així trobem com a màxima kantiana: Actua tal i com creus que hauria d’actuar tothom. La voluntat és l'únic legislador moral que es pot admetre: l'autonomia de la voluntat consisteix en que ella, per sí sola, no condicionada per res, és la llei. Kant no ofereix regles de conducta que ens permetin viure honestament, sinó que ens dona criteris racionals per determinar la validesa de totes les normes, arribant al principi fonamental, a l'única orientació vàlida per tota la conducta humana: El deure pel deure. Un altre element fonamental que ha de regir les accions humanes és que no podem considerar els éssers humans com a mitjans, sinó que han de ser considerats sempre com un fi en sí mateixos. Aquest element del pensament kantià reconeix la universalitat de la dignitat humana. Els Postulats de la Raó Pràctiaa A la Crítica de la raó pura, Kant posa de manifest la impossibilitat de la Metafísica com a ciència, ja que és del tot impossible arribar a conèixer l'Ànima, Déu, la Llibertat... Però Kant, en cap moment no nega ni l'existència de l'Ànima, ni de Déu. L'únic que diu és que no són objectes de coneixement. El camp de l'afirmació d'aquestes realitats no és la Raó Pura, sinó la Raó Pràctica, cal admetre'ls com a postulats. Per poder entendre millor això caldrà distingir entre: Axiomes. Proposicions evidents que no necessiten demostració. Teoremes. Proposicions no evidents que calen ser demostrades. Postulats. Proposicions no evidents, no demostrables, però que cal acceptar perquè, sinó seria impossible alguna cosa acceptada. Així, les realitats metafísiques no són evidents, no són demostrables, però cal admetre-les per fer possible la moral. Els principals postulats de la raó pràctica són els següents: La Llibertat. Per fer possible la moral autònoma és necessària la llibertat. La Immortalitat de l'Ànima. La voluntat persegueix un fi que no aconsegueix en aquesta vida, així, cal admetre la immortalitat. Déu. En el món, ser i haver de ser no coincideixen, cal admetre Déu on s'identifiquen aquestes realitats
- La Crítica de la razón práctica (Kritik der praktischen Vernunft) es la segunda de las tres obras llamadas "críticas" de Immanuel Kant, publicada por primera vez en 1788. Trata sobre su filosofía de la moral, y continúa en la línea de la Crítica de la razón pura. La gran mayoría de los argumentos de este libro están expresados más extensamente en sus Principios fundamentales del conocimiento metafísico. La segunda Crítica ejerció una enorme influencia en el desarrollo posterior en el ámbito de la filosofía ética y moral, empezando con la Doctrina de la Ciencia de Johann Gottlieb Fichte. Durante el siglo XX se convirtió en el principal punto de referencia para toda filosofía moral.
- Käytännöllisen järjen kritiikki (saks. Kritik der praktischen Vernunft) on Immanuel Kantin vuonna 1788 julkaisema filosofinen teos. Sitä pidetään hänen moraaliopillisena pääteoksenaan ja se tunnetaan myös "toisena Kritiikkinä" viitateen aiemmin ilmestyneeseen Puhtaan järjen kritiikkiin ja myöhemmin ilmestyneeseen Arvostelukyvyn kritiikkiin. Teos käsittelee etiikkaa ja moraalifilosofiaa, ja on vaikuttanut näiden myöhempään alojen kehitykseen huomattavasti, alkaen Fichten teoksesta Wissenschaftslehre, ja siitä on tullut 1900-luvulla deontologisen moraalifilosofian merkittävä kiintopiste.
- Critique de la raison pratique (Kritik der praktischen Vernunft) est un ouvrage d'Emmanuel Kant paru en 1788 et traitant de philosophie morale. Deuxième grand ouvrage critique de Kant et "suite" de la Critique de la raison pure (1781-1787), la Critique de la raison pratique abandonne l'analyse de la raison dans son usage spéculatif pour se consacrer à son usage pratique. Elle concerne donc le domaine de l'agir et non plus celui de la connaissance théorique. Elle aura une influence déterminante dans les champs de l'éthique et de la philosophie morale. L'une des innovations notable de la Critique de la raison pratique par rapport à la Fondation de la métaphysique des mœurs (1785) est l'apparition de la notion d'un faktum (fait non empirique) de la loi morale, qui s'impose à la raison alors même qu'elle ne peut être déduite analytiquement du concept positif de liberté, puisque nous connaissons ce dernier par la loi morale, et non l'inverse (§7 chap. I).
- Nella Critica della ragion pratica Immanuel Kant conduce l'analisi (critica) della ragione quando è indirizzata alla pratica (all'azione, al comportamento). L'opera fu pubblicata nel 1788 ed è preceduta dalla "Fondazione della metafisica dei costumi" e seguita dalla "Metafisica dei costumi". In questi tre scritti Kant espone la sua concezione della morale. Come già nella Critica della ragion pura Kant si proponeva di mostrare come l'uomo conosce, potremo dire i "meccanismi" della conoscenza e non di indicare che cosa l'uomo conosce, così fa per la morale: egli vuole far capire in che consiste la morale, che cos'è la morale, non vuole indicare quali comportamenti morali debba compiere l'uomo: il suo quindi è ancora una volta un discorso "formale", indica la forma non il contenuto della morale.
- 『実践理性批判』（じっせんりせいひはん）はカントが著した哲学書である。1788年に出版される。カントのいわゆる三批判書（「純粋理性批判」、実践理性批判、判断力批判）の一部を占めるため、第二批判（だいにひはん）と呼ばれることもある。
- Kritik der praktischen Vernunft is de titel van het tweede hoofdwerk van Immanuel Kant. Het werk wordt ook wel als de "tweede Kritik" aangeduid, en het verscheen in 1788. Hierin behandelt Kant zijn moraalfilosofie/ethiek en het geldt tot op heden als één van de belangrijkste werken over de praktische filosofie.
- Publicada em 1788, a "Crítica da Razão Prática", a segunda das três "Críticas" publicadas por Kant, dá continuidade à sua investigação crítica acerca dos princípios da moral, então iniciada em 1784, com a publicação da "Fundamentação da Metafísica dos Costumes". Nela Kant analisa as condições de possibilidade para uma moral com pretensão universalista e apresenta mais uma vez o imperativo categórico, forma da lei moral para uma vontade imperfeita. O imperativo categórico - age de tal modo que a máxima da tua ação possa valer como lei universal - é tomado então como um fato da razão, a revelar como essência sua a liberdade da vontade, liberdade que é assim compreendida como autonomia. Crítica da Razão Pura Crítica do Julgamento
- Критика практического разума (нем. Kritik der praktischen Vernunft) — основное этическое произведение Канта, непосредственное продолжение Критики чистого разума. Опубликовано в 1788 в Риге. На русский язык переведено в 1879.
- Kritik av det praktiska förnuftet är ett moralfilosofiskt verk och den andra av Immanuel Kants tre "kritiker". Verket publicerades ursprungligen 1788 efter Kritik av det rena förnuftet. Termen "kritik" används i ungefär samma betydelse som "undersökning". Kritik av det praktiska förnuftet har utövat ett stort inflytande över den akademiska moralfilosofin, med början hos filosofen Fichte. Under 1900-talet har verket utgjort en ständig referenspunkt för deontologisk moralfilosofi. Bokens centrala tema är det praktiska förnuftet, det vill säga förnuftet i egenskap av praktisk handlingsmotivation och bestämning av viljan. Boken behandlar även det som är centralt i Grundläggning av sedernas metafysik, nämligen "moralitetens högsta princip". Han formulerar här sitt kategoriska imperativ "Handla så att maximen för din vilja alltid samtidigt kan gälla som princip för en allmän lag". Enligt Kant är det enda obetingat goda den goda viljan. Den goda viljan är god inte i egenskap av sina avsedda eller faktiska konsekvenser, utan i egenskap av de maximer som den bestäms av. En maxim är en beskrivning av en handling, i stil med "Jag stjäl ett äpple för att jag är hungrig". Kant för fram tanken att en handling är god i den utsträckning dess maxim kan vilja upphöjas till allmän lag. Han lägger även fram argument för att visa att den fria viljan är förenlig med en strikt deterministisk värld.
- 《实践理性批判》（德文原名：Kritik der praktischen Vernunft）初版于1788年，系伊曼努尔·康德三大批判中的第二部，位于《纯粹理性批判》之后，《判断力批判》之前。康德在本书中主要探讨了道德哲学的问题。 自费希特《知识学》（Doctrine of Science）始，《实践理性批判》对其后伦理学以及道德哲学领域的发展产生了决定性的影响。它是二十世纪所有包含义务论（en:Deontology）色彩伦理学的出发点。
|
| rdfs:comment
|
- The Critique of Practical Reason is the second of Immanuel Kant's three critiques, first published in 1788. It follows on from his Critique of Pure Reason and deals with his moral philosophy. The second Critique exercised a decisive influence over the subsequent development of the field of ethics and moral philosophy, beginning with Fichte's Doctrine of Science and becoming, during the 20th century, the principal reference point for every moral philosophy of a deontological stamp.
- Kritik der praktischen Vernunft (KpV) ist der Titel des zweiten Hauptwerks Immanuel Kants; es wird auch als „zweite Kritik“ bezeichnet und erschien erstmals 1788 in Riga. Die KpV enthält Kants Moralphilosophie/Ethik und gilt bis heute als eines der wichtigsten Werke der praktischen Philosophie überhaupt.
- La Crítica de la Raó pràctica és un dels textos fonamentals d'Immanuel Kant, publicat l'any 1788, on exposa les seves idees en el terrent de l'ètica. Juntament amb la Crítica de la raó pura, és una de les obres clau del pensament kantià.
- La Crítica de la razón práctica (Kritik der praktischen Vernunft) es la segunda de las tres obras llamadas "críticas" de Immanuel Kant, publicada por primera vez en 1788. Trata sobre su filosofía de la moral, y continúa en la línea de la Crítica de la razón pura. La gran mayoría de los argumentos de este libro están expresados más extensamente en sus Principios fundamentales del conocimiento metafísico.
- Käytännöllisen järjen kritiikki (saks. Kritik der praktischen Vernunft) on Immanuel Kantin vuonna 1788 julkaisema filosofinen teos. Sitä pidetään hänen moraaliopillisena pääteoksenaan ja se tunnetaan myös "toisena Kritiikkinä" viitateen aiemmin ilmestyneeseen Puhtaan järjen kritiikkiin ja myöhemmin ilmestyneeseen Arvostelukyvyn kritiikkiin.
- Critique de la raison pratique (Kritik der praktischen Vernunft) est un ouvrage d'Emmanuel Kant paru en 1788 et traitant de philosophie morale. Deuxième grand ouvrage critique de Kant et "suite" de la Critique de la raison pure (1781-1787), la Critique de la raison pratique abandonne l'analyse de la raison dans son usage spéculatif pour se consacrer à son usage pratique. Elle concerne donc le domaine de l'agir et non plus celui de la connaissance théorique.
- Nella Critica della ragion pratica Immanuel Kant conduce l'analisi (critica) della ragione quando è indirizzata alla pratica (all'azione, al comportamento). L'opera fu pubblicata nel 1788 ed è preceduta dalla "Fondazione della metafisica dei costumi" e seguita dalla "Metafisica dei costumi". In questi tre scritti Kant espone la sua concezione della morale.
- 『実践理性批判』（じっせんりせいひはん）はカントが著した哲学書である。1788年に出版される。カントのいわゆる三批判書（「純粋理性批判」、実践理性批判、判断力批判）の一部を占めるため、第二批判（だいにひはん）と呼ばれることもある。
- Kritik der praktischen Vernunft is de titel van het tweede hoofdwerk van Immanuel Kant. Het werk wordt ook wel als de "tweede Kritik" aangeduid, en het verscheen in 1788. Hierin behandelt Kant zijn moraalfilosofie/ethiek en het geldt tot op heden als één van de belangrijkste werken over de praktische filosofie.
- Publicada em 1788, a "Crítica da Razão Prática", a segunda das três "Críticas" publicadas por Kant, dá continuidade à sua investigação crítica acerca dos princípios da moral, então iniciada em 1784, com a publicação da "Fundamentação da Metafísica dos Costumes". Nela Kant analisa as condições de possibilidade para uma moral com pretensão universalista e apresenta mais uma vez o imperativo categórico, forma da lei moral para uma vontade imperfeita.
- Критика практического разума (нем. Kritik der praktischen Vernunft) — основное этическое произведение Канта, непосредственное продолжение Критики чистого разума. Опубликовано в 1788 в Риге. На русский язык переведено в 1879.
- Kritik av det praktiska förnuftet är ett moralfilosofiskt verk och den andra av Immanuel Kants tre "kritiker". Verket publicerades ursprungligen 1788 efter Kritik av det rena förnuftet. Termen "kritik" används i ungefär samma betydelse som "undersökning". Kritik av det praktiska förnuftet har utövat ett stort inflytande över den akademiska moralfilosofin, med början hos filosofen Fichte. Under 1900-talet har verket utgjort en ständig referenspunkt för deontologisk moralfilosofi.
|
![[RDF Data]](/statics/sw-cube.png)
